Benvinguts a Un
Toc de Rock
Alaska y Los
Pegamoides – Horror en el Hipermercado 1980
L'any 1980 Alaska
y Los Pegamoides van publicar un single a través del segell Hispavox amb tres
cançons, aquest tema amb el qual avui obrirem Un Toc de Rock, al costat de
“Odio” i “El hospital”. Aquest single va representar el debut d'Alaska i
Pegamoides, una de les baules bàsiques de la naixent moguda madrilenya i la
cançó va ser escrita per Carlos Berlanga i Nacho Canut, components del grup i
compositors de la majoria de les seves cançons. La història gira al voltant
d'una noia anomenada Mari Pili i l’únic hipermercat que havia a Madrid en
aquella época. Va ser produït per Julián Ruiz, tot i que el grup mai va estar
d'acord amb el resultat final i van decidir comptar amb Tino Casal per als seus
següents treballs; finalment van optar per produir-se ells mateixos els nous discos. El tema es va incloure després en el primer LP que es va
publicar l'any 1982. Alaska y Los Pegamoides l'integraven Alaska, de veritable
nom Olvido Gara (Mèxic, 13 de juny de 1963), junt a Carlos Berlanga (Madrid, 11
d’agost de 1959 - 5 de juny de 2002), Nacho Canut (València, 5 de juny de
1957), Ana Curra (El Escorial, 29 de desembre de 1958) i 
Eduardo Benavente que
en el 81 va crear un grup paral·lel anomenat Parálisis Permanente junt a Ana
Curra que era la seva companya sentimental i Eduardo va morir a causa d'un accident de
trànsit a Alfaro el 14 de maig del 1983, quan només comptava 20 anys d'edat.
Alaska y Los Pegamoides es van crear al 1979 després de la separació de Kaka de
Luxe i pel grup van passar en els seus inicis Manolo Campoamor, Ignacio María
Gasca Ajuria conegut com Poch que posteriorment s'aniria a Ejecutivos Agresivos
i Derribos Arias, Álvaro de Torres, Juan Luis Vizcaya que
també aniria a Ejecutivos Agresivos i Javier Hamilton que més tard passaria a
Radio Futura. Van estar en actiu fins a l'any 1982, quan Nacho, Carlos i Alaska
van crear Alaska y Dinarama i Eduardo i Ana es van dedicar plenament a
Parálisis Permanente. L’últim concert d’Alaska y Los Pegamoides tingué lloc el
26 de novembre de 1982 a
la discoteca Yoko Lennon's de Bilbao. Va ser gravat, però es va publicar en CD
ja l'any 1997, a
través del segell independent Subterfuge
Mamá – Hora punta
en el metro 1981
Un dels grups
avui pràcticament oblidats, però que també van ser un important baula en la
cadena de la movida madrilenya van ser Mamá i en la seva carrera destaca
sobretot aquest tema que estava dins del seu primer LP "El último
bar", editat l'any 1981
a través del segell Polydor. Encara que Mamá l'any 1980
ja havien publicat un EP de quatre cançons titulat "Chicas de
colegio". Van ser un dels pilars i una gran promesa per al rock espanyol,
però es van quedar en això, tan sols en una promesa, ja que en poc més de
quatre anys i després de treure un altre àlbum, van cremar la seva carrera i es
van desfer. El grup l'integraven el cantant, compositor i fundador de Mamà,
José María Granados que procedia d'un duet anomenat Moscatel, al costat de José
El Pelos, Manuel Ruiz, Luis Caballero i Carlos Rodríguez que formaven part de
Magna Mater i el guitarrista Manolo Mené, però per Mamá també va passar Miguel
Gutiérrez, aquests dos últims tocaven amb Bacilo de Koch i un altre canvi va
ser la incorporació de Javier Encinas que no recordo a qui va substituir. Per
al seu segon LP la discogràfica els va posar davant de la taula a dos productors, Julián Ruiz i Luis Cobos,
ells van escollir l'opció que van jutjar menys dolenta, però el resultat va ser
un disc gairebé discotequer allunyat per complet l'esperit musical del grup i
que va ser una de les causes principals de la seva dissolució. A partir d'aquí
José María Granados forma 
part de diversos grups, com La Banda del Otro Lado, Buenas
Vibraciones, Los Restos i Los Frenillos, mentre que Manolo Mené va gravar un
single en solitari. Quan es va realitzar el disc homenatge a Antonio Vega l'any
1993, Mamá es reuneixen de nou i graven el tema "Alta Tensión"
versionant a Nacha Pop. Integren Mamá en aquells moments José María Granados,
Manolo Mené, Carlos Rodríguez i Guti, començant els rumors sobre la volta de
Mamá. Polydor que no perd pistonada, edita un "Grans èxits" per si de
cas poden treure una pasta. L'esperat nou disc es grava en directe els dies 22
i 23 de novembre de 1996 a
la sala El Sol, col·laborant Enrique Urquijo de Los Secretos, Jaime García de
Sexy Sadie i Cristina Llanos de Dover, es va titular "Nada más" i es
va publicar l'any 1997, però no tenen continuïtat i mentres Granados es llança
en solitari dos dels seus companys creen LOLA. Van tornar a reunir-se el 22 de
juliol del 2000, per realitzar un últim concert a Madrid. Manolo Mané va morir a
finals de 2004. La resta de components van tornar a posar en marxa Mamá l'any
2009, segueixen en actiu i han tret un parell de discos nous. Per cert, aquesta
cançó va ser versionada per Modestia Aparte.
Sau – El tren de
mitjanit 1991/1992
Des de el seu
disc doble "Concert de mitjanit", gravat en directe al juliol de
1992, us porto aquesta bona cançó de Sau, els que van ser el millor grup de
pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la
potència i qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a
Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny
de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja
desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va
omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al disc gravat en directe per Sau a
la plaça de toros La
Monumental de Barcelona, també ple de gom a gom i sota el
títol "Concert de mitjanit" en el què a més de la col·laboració de
Luz Casal, trovem el guitarra canadenc Robbie Robertson que va ser membre de
The Band, Phil Manzanera que havie tocat amb Explorers i Roxy Music, junt a
Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els 
va
acompanyar la integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez, Quim "Benítez"
Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. Aquesta es una de les primeres cançons de
Sau on la veu solista es compartida per Carles Sabater i Pep Sala. La cançó es
trobava originalment en el primer Disc d'Or que van aconseguir els nois de Sau,
el doble álbum gravat en estudi "El més gran dels pecadors", de l’any
1991. Sau eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixer el 21 de
setembre de 1962 a
Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una
aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Sempre resulta dolorós
asabentar-se que una persona a qui admires per la seva vida professional ens
deixa, però si a més a més és un amic encara és més dur. Tant ell com Pep eren
bons amics meus i amb Pep encara matenim l'amistat, per aixó avui recordem a
Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó. La veritat és que no se que
podries dir-vos de Sau i que no us ho hagi dit ja, per tant...
La Puerta de los Sueños – Com un indi a la terra
2009
Aquest tercet
català anomenat La Puerta
de los Sueños, graven els seus discos en castellà i català i aquesta cançó
donava títol al seu primer disc en castellà, tot i que quan es va publicar en
la nostra llengua, l'àlbum va passar a titular-se "El meu mon" que es
va publicar el 16 de novembre del 2009. I en aquesta cançó ens diuen que tot
pot ser canviat i no està escrit indeleblement a les estrelles, tu pots canviar
el teu futur, però per a això has de contemplar atentament el teu present i
sobretot escoltar. Allà tindràs les respostes per poder continuar i ser fort en
el combat per la vida que t'espera. La Puerta de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del
Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havie treballat en 
diversos
musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de
l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a
pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és
troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El
primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer dir Deja Vú i feien versions,
actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que portan l'amic Fede Sardà i el seu
fill. La Puerta
de los Sueños van debutar amb la versió en castellà d’aquest disc i es va
titular “Como un Indio a la
Tierra”.
Lejos de Allí –
En la Parada
1989
Aquesta cançó del
grup sevillà Lejos de Allí us la vaig prometre també la passada temporada i ha
arribat el moment de complir lo promès i posar-la. La lletra em va agradar des
de la primera vegada que la vaig escoltar i tot i que pot ser titllada de cançó
per adolescents, tracta dels problemes d'aquesta parelleta de la que ens
parlan, per poder gaudir d'intimitat i estimar-se no són solament quelcom
anherente a la joventut. Jo recordo una vegada, a Barcelona, buscant
desesperadament un hotel i no trobar cap habitació disponible, era un dissabte
a la nit i havia futbol, jugava el Barça i l'Atlètic de Madrid, els hotels
estaven plens i aquells que disposaven d'habitacions lliures demanaven
documentació i la noia que estava amb mi tenia poc més de 18 anys, en aquelles
èpoques l'edat en què deixaves de ser menor era als 21. Finalment vam haver de
aparcar el cotxe en un pàrquing a l'aire lliure, a un patí interior, del carrer
Tuset i quedar-nos allà, arriscant-nos a ser sorpresos, és clar. Els
protagonistes d'aquesta cançó, com no disposen ni tan sols de cotxe i al cinema
l'acomodador vigila amb la seva llanterna, finalment busquen la intimitat en
una parada d'autobús, la qual cosa encara és més bèstia. Aquesta peça es 
trovaba al seu primer disc amb el nom del grup per títol, editat l’any 1989.
Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres
i lletres interessants i joves, composades per ells mateixos que reflectien
problemes i situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que
arribessin al públic immediatament. És clar que els van forçar a mantenir la
seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a
la llarga passa factura, va significar canvis i finalment Lejos de Allí es van
desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993. Lejos de
Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla, si bé durant
un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i
es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i
finalment van dir adéu. Mané Larregla (a la foto) es dedica als arranjaments
musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és
guitarrista del grup Distrito 14.
trovaba al seu primer disc amb el nom del grup per títol, editat l’any 1989.
Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres
i lletres interessants i joves, composades per ells mateixos que reflectien
problemes i situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que
arribessin al públic immediatament. És clar que els van forçar a mantenir la
seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a
la llarga passa factura, va significar canvis i finalment Lejos de Allí es van
desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993. Lejos de
Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla, si bé durant
un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i
es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i
finalment van dir adéu. Mané Larregla (a la foto) es dedica als arranjaments
musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és
guitarrista del grup Distrito 14.
La Guardia – El túnel del adiós 1993
A l'àlbum
"Contra reloj" del grup granadí La Guardia, mesclat a Los Angeles, publicat per
Zafiro l'any 1993 i amb producció de Dusty Wakeman, trobàvem aquest gran tema
que ens porten en clau de jazz i amb un bon treball de vibràfon, un instrument
poc habitual a La Guàrdia
i al rock, però que en aquest cas quadra perfectament donant-li un caire molt
especial. Es van crear l'any 1982 anomenant-se La Guardia del Cardenal
Richelieu i eren Manuel España (cantant i guitarra), Enrique Moreno Conejo
(baix) i Carlos Gilabert (caixa de ritmes i teclats). L'any 1983 i amb només quinze
anys d'edat, van gravar el seu primer single del qual sol es van editar 500
còpies, avui "Las mil y una noches" és peça de col·leccionistes.
L'any 1985 s'incorporen Joaquín Almendros (guitarra) i Emilio Muñoz (bateria), passen a dir-se sols La Guardia
i guanyen el Certamen de Pop Rock de Fuengirola gravant un 
maxi single com a
premi. A partir d'aquest moment i després de fitxar per Zafiro i ser
representats per Tibu, un gran professional i a més a més músic, comença
l'ascens de La Guàrdia.
L'any 1994 Juan Enrique Moreno va morir d'una malaltia
cardíaca. La veritat és que en el si del grup ha hagut canvis constants i
actualment només queda Manuel España (a la foto) dels membres originals. Des del any 2007 La Guardia són artistes del
segell discogràfic barceloní Vale Music. Per cert la primera vegada que La Guardia va actuar a la
província de Tarragona va ser a El Morell i la producció la vaig realitzar jo,
va ser a la festa aniversari de Ràdio El Morell. Els teloners eren un grup de
la meva escuderia, els cambrilencs Seis Disparos.
Lluís Gavaldà i
Josep Thió – Silencis 2006
Amb lletra de
Lluís Gavaldà i música de Josep Thio, tots dos músics van gravar aquest tema,
amb uns arranjaments harmoniosos, acollidors i vellutats, a càrrec de Joan Pau
Chaves i que es va incloure en la banda sonora del film "Rock &
Cat", editada l'any 2006 mitjançant Música Global. Hem de destacar la
tasca al piano de component, un altre vegada, de Sopa de Cabra i dins de la
senzillesa de la cançó volem destacar també els arranjaments de corda. “Amagats
de tantes veus estranyes, amb els silencis omplim paisatges. Allunyats d´aquell
soroll tan aspre, ens fem entendre sense paraules” i potser aquest fragment
podria ser un exemple per a aquells que es volen entendre, sense discussions,
sense discrepancies, intentant arribar sempre a un consens "Sense pareules,
en silenci", perquè quan la gent vol, es pot entendre sense haver de
polemitzar. És clar que "Cal voler". Per cert, la pel·lícula
"Rock & Cat" fa un recorregut pel rock en català de principis
dels noranta i bàsicament grups com Sau, Sopa de Cabra, Els Pets, Ja t'ho diré,
Bars, Gossos, Sangtraït, Duble Buble i alguns altres. 
Luis Fierro –
Ella 1977
La curta carrera
d'aquest guitarra i cantant que va ser el líder de Los Tifones des de 1961, i
als que va deixar sent substituït per Phil Trim que va convertir el grup en Los
Pop-Tops, està marcada per un tema "Ella", el mateix que escoltem
avui. Anys més tard va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que només com
a guitarra i segona veu romanen al grup fins la seva disolució i l’any 1977 es
va llançar definitivament en solitari amb aquest extraordinari LP amb el seu
nom per títol genèric i on trovaben aquesta bona cançó. En aquell disc hi havia
altres temes molt interessants 
com “Reconciliación”, "Mía", "No,
no hay ha nadie más", "Así, solo así", etc. Alguns d'ells ja els
hem compartit a Un Toc de Rock. La producció d'aquest LP, així com els
arranjaments i la direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramón Arcusa,
component del Dúo Dinámico, si bé aixó es curios per que en aquelles époques
Ramón Arcusa era director artístic del segell EMI, però aquest disc el va
publicar RCA. La veritat es que no recordo que Luis Fierro hagues tret cap
altre álbum. Ah! També va liderar el Luis Fierro Quartet (a sota a la foto) i
crec que seguéix en actiu.
Dalida – Tenía 18
años 1973
Aquesta cançó la
vam escoltar fa ja algun temps en la versió que va realitzar Luz Casal i us
vaig comentar que originalment la va gravar la cantant Dalida, doncs bé, ha
arribat el moment d'escoltar la versió original. La veritat és que la lletra de
la cançó tracta un tema espinós, les relacions entre persones d'edats molt
dispars, en aquest cas un noi jove i una dona madura, una cosa que quan és al
contrari es critica o es parla de que la noia està amb l'home pels seus diners,
però quan es tracta d'un noi jove llavors sembla estar bé, fins i tot ens fa
gràcia, però la veritat és que... si realment està malament, és igual es tracti
del sexe que es tracti O no? Almenys hauria de ser així. És clar que les
relacions d'aquest tipus molt poques vegades acaben bé. La cançó es titulava
originalment "Il Venait D'avoir 18 Ans" i Dalida la va gravar l'any
1973, quan va avortar després d'haver-se quedat embarassada d'un estudiant
italià molt més jove que ella, 
va ser escrita per Pascal Sevran. Aquesta operació
sembla ser que la va deixar estèril. La veritat és que Dalida mai va tenir sort
en les coses de l'amor i se l'anomenava "La noia del cor trencat". La
cantant italo-francesa Dalida, veritablement era egípcia, es deia en realitat
Iolanda Cristina Gigliotti i va néixer al Caire, el 17 de gener de 1933. Els
seus pares eren calabresos i el pare era primer violí de l'Òpera del Caire.
L’any 1954 va ser triada Miss Egipte i es va traslladar a França. La cantant i
actriu, considerada italiana, va residir a França durant la major part de la
seva vida professional. L'any 1956 va gravar la seva primera cançó
"Madona" que era una versió en francès d'un èxit de la portuguesa
Amalia Rodrigues. Al 1981 va ser la primera dona en rebre un disc de diamant
pel volum de discos venuts, es calcula que al llarg dels anys va obtenir un
total de 55 discos d'or i va superar els 170 milions de discos venuts. Dalida
va 
morir el 3 de maig de 1987
a causa d'una sobredosi de somnífers, va ser un suïcidi,
encara que val a dir que ja ho havia intentat en diverses ocasions. Comptava 54
anys. La veritat és que els tres grans amors què es diu van haver en la seva
vida també es van suïcidar, es tractava de Luigi Tenco (1967), Lucien Morisse
(1970) i Richard Chanfray (1983). Al costat del cadàver es va trobar una nota
de comiat que deia tan sols “Pardonnez-moi, la vie m'est insupportable
(Perdoneu-me, la vida m'és insuportable)”. Està enterrada al cementiri de
Montmartre (la seva tomba a la foto), el barri de París on vivia i els seus
amics recorden que després de la seva mort, tots els matins hi havia una rosa
vermella a la tomba. Mai es va saber qui la deixava, però va continuar així
durant molts anys.
Glenn Medeiros –
Nada cambiará mi amor por ti 1987
Aquest va ser el
gran èxit de Genn Medeiros, un cantant i compositor nascut a Honolulu, Hawaii,
el 24 de juny de 1970 i de nom complert Glenn Allan Medeiros. El va editar
l’any 1987 i vull fer constar que "Nothing's Gonna Change My Love for
You", títol original en anglès, no és un tema seu, és tractava d’una
composició de Gerry Goffin (ex de la Carole King), Michael Masser i George Benson i ja
havia estat gravada també pel gran guitarrista i cantant de jazz George Benson,
l’any 1984 que la va incloure a l’àlbum “20/20”. El cantant Glenn Medeiros la
va incloure en el seu primer disc "Glenn Medeiros", publicat l’any
1987, amb producción de Jay Stone i va ser un single indiscutible, un dels que
el van fer pujar fins a dalt de 
tot de les llistes. De fet i malgrat tenir en
el seu haver 7 àlbums, aquest primer LP va ser el seu millor disc. El single va
arribar al primer lloc a Anglaterra mantenin-se quatre setmanes en aquesta
posició, al quart als Estats Units en el llistat de singles i clasifican-se al
12 en les llistes generals, en anglès, això si. La cançó te altres interesants
versions, entre elles las de Stevie Wonder, Westlife, l’argentí Sergio Denis
que la va gravar en espanyol i fins i
tot una a ritme de merengue, a carrec del grup Afrodisiaco que eren d’Ecuador.
Sergio Dalma –
Bailar pegados 1991
Josep María
Capdevila, veritable nom d'aquesta gran veu, en conegut artísticament com
Sergio Dalma, va nèixer el 28 de septembre de 1964 a Sabadell, va començat
com a cantant d'orquestres fins que finalment es va llançar en solitari. Va
guanyar al concurs "Gent d'aquí" de TVE, dins del circuit català.
Llavors va fitxar amb la discogràfica Horus i allí va començar una brillant
carrera. "Bailar pegados" tot i no guanyar, va ser una de les millors
cançons, al costat de "Eres tú" que Espanya a enviat mai a Eurovisió.
Sergio Dalma amb aquesta peça va representà a Espanya al Festival de Eurovisión
de 1991 que es va celebrar en els Estudis Cinecittà de Roma el 4 de maig de
1991 i “Bailar pegados” 
que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va incloure
a l'àlbum "Sintiéndonos la piel", reconec que es una gran cançó, si
be jo no la havie posat encara mai al
programa i l’altre dia m’ho van recordar amb un correu. La cançó es va publicar
primer en single, però després i com us deie, es va incloure al LP “Sintiéndonos
la piel” que es va publicar el mateix any. Al festival d’Eurovisió Sergio Dalma
va conseguir 119 vots, pràcticament tots els païssos, tret de dos, van votar a
Sergio Dalma, però així i tot, va quedar en el quart lloc. Ara bé, tenim que
reconeixee que es tracta d’una bona cançó.
Dyango y Sheena
Easton – La noche y tu 1985
Recordo que em
vaig trobar un matí casualment a Dyango al carrer Diputació de Barcelona, just
a la cruïlla amb Passeig de Gràcia i mentre preníem un cafè vam estar una bona
estona parlant. Em va explicar la història d'aquesta cançó i em va comentar que
estava molt emprenyat. El tema es va incloure en un LP que la cantant escocesa
Sheena Easton va publicar en castellà i titulat-se "Todo me recuerda a
tí" i tot i que a Dyango li van oferir realitzar aquest duet, ell no va
conèixer mai a Sheena Easton. Tot va ser un truc de la tècnica i quan va
arribar a l'estudi convençut que allà estaria la cantant, va resultar que no.
Ell va gravar la pista amb la seva veu a Espanya i EMI la va enviar afora, on
van realitzar el muntatge pugan el volum de la nena per compensar que Dyango te
un to molt més alt. Ni tan sols es van molestar a fer un muntatge decent a la
foto de la portada del single, com podreu comprovar. Algun temps després,
Dyango es va assabentar que en un principi el duet havia de ser 
Sheena Easton i
Kenny Rogers que ja l'havien gravat en anglès, però Kenny Rogers es va negar a
cantar en castellà i Dyango va ser la taula salvadora adoptada per la
discogràfica per salvar la seva inversió i això de ser segon plat a ell no li
havia fet ni punyetera gràcia. Sheena Easton es diu en realitat Sheena Shirley
Orr i va néixer el 27 d'abril de 1959
a Bellshill. Dyango per la seva banda és José Gómez
Romero, nascut a Barcelona el 5 de març de 1940. La foto del blog ens la vam
fer adespres d'un concert que Dyango va realitzar a Las Pèrgoles de Riudoms i
tots dos ens descollonavem amb el presentador que era un cosí llunyà seu que va
sortir a l'escenari amb un pet impressionant i el mateix Dyango va haver de
treure’l d' allà i manar que marxés al camerí a dormir la mona.
Silvia Comes & Lidia Pujol – Canción de aniversario 1997
Ja a la recta
final del programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem a aquestes dues
cantautoras catalanes que van publicar l'any 1997 el CD "Silvia Comes
& Lidia Pujol" a través del segell Picap, propietat de l'amic Joan
Carles Doval. És un disc amb cançons molt interessants, sobretot la que millor
va funcionar va ser “El conte dels dos suicides” que ja hem escoltat a Un Toc
de Rock i que era la que obria l'àlbum que a més incloïa una versió en castellà
del mateix tema. De fet a l'àlbum es recullen cançons molt interesants en les
dues llengües, català i castellà. La lletra d'aquesta cançó que sona ara,
cantada en castellà, va ser escrita per Lidia Pujol i la música per ambdues noies. La
producció va ser de Nacho Lesko, Xavi Puig i van col·laborar les dues xiquetes.
Intervenen en la gravació Roger Blavia (bateria), Eduardo Penz (contrabaix i 
baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Jean Paul Dupeyron
(guitarra), Olvido Lanza (violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko
(teclats), María José Illana (acordió), Simone Lambregts (violí) i Xavier
Paxariño (flautes). Es va gravar en els estudis PAC de Barcelona. Encara
publicarien un altre àlbum “Al entierro de una hoja seca van dos caracoles”,
editat l'any 2000 i cadascuna va tornar a emprendre projectes pel seu compte.
Sílvia Comes que va començar fent cors amb Lluís Llach, va gravar el seu primer
disc en solitari l'any 2007 i crec recordar que va treure un altre el 2009
gravat en directe al Festival Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de
diversos projectes com a actriu i cantant. Ha gravat un parell de disc en
solitari, però cap de les dues ha funcionat com amb aquest disc tret quan eren
parella.
Suburbano y Luis
Eduardo Aute – Arde París 2000
Luis Mendo i
Bernardo Fuster que integren el grup Suburbano, van publicar a través del
segell Karonte, el gener del 2000, una mena de disc-llibre gravat en directe i
que es va titular "20 años y un día" en el que realitzaven un
recorregut per la seva carrera discogràfica i que va comptar amb bones
col·laboracions, entre elles la de Luis Eduardo Aute en aquest tema que us he
seleccionat ara per acabar el programa d’avui de Un Toc de Rock. De fet val a
dir que Suburbano va ser durant molts anys la banda d'acompanyament d'Aute.
Aquest disc es va gravar al Cafè de la
Palma de Madrid, durant els dies 4 i 5 de juny de 1999 i
també van col·laborar Pablo Guerrero, Clara Serrano, Susana Martins, Luís
Pastor i Pedro Guerra. actualment, el grup està integrat per Bernardo 
Fuster,
Luis Mendo, Elena Robles, Javier Palancar, Lorenzo Solano i Pino Sambataro,
encara que per Suburbano han passat altres músics, entre ells Rafael Porta
(violí) i Billy Villegas (baix). Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent. Quan
estava de moda el folk ells tocaven rock, quan el rock es va imposar es van
dedicar al folk... en fi, coses que passen fins en les millors famílies. Per
cert Bernardo Fuster va gravar en els setanta un disc molt reivindicatiu que va
estar censurat per el franquisme i que va signar sota el seudonim de Pedro
Faura. Ells dos son gran compositors i seves son cançons com “La Puerta de Alcalá” o
“Makinavaja” i han escrit un munt de bandes sonores per pel·lícules i series de
televisió.
La frase per
acabar el programa d'avui d'Un Toc de Rock és de l'actriu nord-americana Reese
Witherspoon que va manifestar al respecte de la cultura als cossos Danone:
"Has de
començar a respectar el teu cos d'una
altra manera a mesura que et fas gran”
Conclou per avui
Un Toc de Rock i jo fotre el camp, però us deixaré amb companyia d’aquelles
emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades cada setmana o vía
internet si t’el descarregas d’aquest blog o bé del facebook de Montse Aliaga.
Sóc Mario Prades i ara baixo la barraqueta dient-vos Adeu!
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario