Iniciarem Un Toc
de Rock a l'Anglaterra dels anys seixanta i escoltarem a The Moody Blues, una
de les banda pioneres del simfonisme britànic, però també sonaran The Move, The
Dave Clark Five, Explorers, el grup Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich,
The Hollies i Eurythmics, al costat d'una cançó del nou treball de la Electric Light
Orchestra i el duet suís Double, sense oblidar als nord-americans Don McLean,
Dr. Hook & The Medicine Show, Daryl Hall & John Oates i el brasileiro
Morris Albert que van a configurar la banda sonora del programa d'avui i que
sortirà a l'aire des de les emissores que l'emeten dues vegades cada setmana o
via internet si t’el descàrregues del blog o del facebook de Montse Aliaga,.
Soc Mario Prades i em toca obrir la barraqueta, és clar que ho fare dient com
faig sempre que sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
The Moody Blues –
Go now! 1965
Els The Moody
Blues amb els que iniciarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock van ser una de
les bandes pioneres del simfonisme britànic i encara que la seva carrera està
marcada per la cançó "Nits de blanc setí" i el LP "Days of
Future Passed", ambdós de l'any 1967, la seva carrera és amplíssima i
plena de bons temes. Entre ells destaca aquest que us porto ara a Un Toc de Rock
i que va ser el seu segon disc petit. Es calcula que The Moody Blues van
superat els 70 milions de discos venuts a tot el món i van aconseguir 14 discos
de Platí. The Moody Blues es van crear el 4 de maig del 1964 a Erdington,
Birmingham, per Ray Thomas, John Lodge i Michael Pinder que tocaven en el grup
El Riot & The Rebels, als quals es van unir Denny Laine a la guitarra que
venia del grup Denny Laine & The Diplomats i que posteriorment tocaria amb
Paul McCartney & The Wings, al costat del bateria Graeme Edge i el 
baixista
Clint Warwick. Encara que es van produïr canvis i quan es va publicar el seu
primer LP titulat "The magnificent Moodie", l'any 1965 i en el què es
trobava aquesta cançó, The Moody Blues l'integraven Graeme Edge (bateria i
percussió), Clint Warwick (baix i veu), Denny Laine (guitarra i veu), Ray
Thomas (cantant, flauta i percussió) i Mike Pinder (teclats i veu). "Go
now!" Va ser composada l'any 1962 per Larry Banks i Milton Bennett. El
cantant de The Moody Blues en aquest tema va ser Danny Laine que quan va deixar
el grup va ser reemplaçat per Justin Hayward. "Go Now!" va ser
versionat per Ozzy Osbourne l'any 2005, a l'àlbum "Under Cover" i per
Simply Red l’any 2008, en el recopilatori “Simply Red 25: The Greatest Hits”.
Dave Dee, Dozy,
Beaky, Mick & Tich – Okay 1965
Aquest tema es
trobava recollit en l'àlbum "What's in a Name" que el grup anglès
Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich va editar l'any 1967 i aquesta cançó
desenfadada i alegre es va publicar al maig del mateix any en format EP i també
com a senzill. He de reconèixer que és una de les que a mi sempre m'han agradat
de la banda britànica i per aixó l’escoltem ara a Un Toc de Rock. Aquest tema
va ser el setè single en la carrera del grup i el tercer EP, aconseguint la
quarta posició en el Regne Unit, encara que no va arribar a classificar-se en
les llistes americanes. Dave Dee, de veritable nom David John Herman, va morir
el divendres 9 de gener de 2009
a causa d'un càncer, tenia 61 anys d'edat. Ell va crear
el grup británic Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich que primer es van fer
dir Dave and The Bostons, l’any 1964. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich es
van desfer l’any 1972, encara que van tornar anys més tard ja sense èxit. De
fet 
quan es van desfer per que Dave Dee els va déixar, la resta van seguir com
Dozy, Beaky, Mick & Tich, però poc temps. Us explicaré una curiositat, Dave
Dee, el líder del grup, abans de dedicar-se a la música era policia i va ser un
dels que van realitzar l'atestat quan es va produir l'accident de trànsit que
va costar la vida a Eddie Cochran i va deixar semi paralític a Gene Vincent. El
cantant Dave Dee es deia en realitat David John Harman, de fet cap d'ells es
deien com constaven en el nom del grup, allò eren sobrenoms, Dozy el baixista
era Trevor Leonard Ward-Davies, Beaky (guitarra) John Dymond, Mick (bateria) es
deia Michael Wilson i el guitarra solista Tich era realment Ian Frederick
Stephen Amey.
The Dave Clark
Five – Red balloon 1968
A Espanya aquesta
cançó va ser versionada per Los Mustang, els nostres eterns versioners, però
aquesta és l'original, a càrrec del grup britànic The Dave Clark Five, una
banda liderada pel bateria Dave Clark i que es va formar a principis de la
dècada dels seixanta a Tottenham. Van formar part al costat de The Beatles, del
que es va dir a Amèrica "La invasió britànica". El grup estava format
per Dave Clark en la bateria i veu, Mike Smith com a cantant i teclista, Lenny
Davidson a la guitarra, Rick Huxley al baix i Dennis Payton al saxo. Van
obtenir el seu primer èxit al gener de 1964, quan el single 
"Glad All
Over" va arribar al número 1 en les llistes britàniques, superant als
Beatles. De fet la premsa es va fer ressò d'un enfrontament professional entre
elsdos grups, res més allunyat de la realitat, però els crítics volien omplir
paper. Per cert que The Dave Clark Five van aparèixer en 18 ocasions al Ed
Sullivan Show, als Estats Units i van col·locar 18 singles en les llistes del
Billboard. Aquest tema va ser publicat en single a l'octubre de 1968 i va
arribar a la setena posició en les llistes angleses, però crec que no es va
classificar en Estats Units. En aquesta cançó el cantant és Dave Clark. The
Dave Clark Five que realment havien començat l’any 1957 anomenant-se The Dave
Clark Quintet, es van desfer a principis dels 70.
The Move – Flowers
in the rain 1967
L’any 1967 el
grup anglès The Move, originari de Birmingham, va editar un single amb un dels
seus temes més populars "Flowers in the Rain", aquest single portava
una polèmica postal amb la imatge del primer ministre Harold Wilson que els va
ocasionar seriosos problemes. Es tractava d'una caricatura del primer ministre
anglès, Harold Wilson, completament nu. Wilson es va querellar contra el grup i
va guanyar el pleit i tots els beneficis generats per les vendes del single van
tindre que ser destinats a obres de beneficència. La “brillant” idea va ser del
seu mànager, un ex-promotor de boxa passat a manager de rock, anomenat Tony
Secunda i que era força animalot. Arran del succés Tony Secunda va ser
substituït per Don Arden que al seu torn va ser canviat despres per Rick Walsh.
"Flowers in the rain" es va publicar a l'agost de l'any 1967 i va
arribar al segon lloc en les llistes britàniques. El grup The Move eren Chris'
Ace' Kefford i Trevor Burton als quals es van unir un jove guitarrista anomenat
Ron Wood que tocava amb Mike Sheridan's Lot i que componia les seves pròpies
cançons, al costat del cantant Carl Wayne que havia coincidit anteriorment amb
Kefford al grup Carl Wayne and The Vikings. El lloc de 
bateria va ser ocupat
per un altre ex-Viking, Bev Bevan, quan el va rebutjar John Bonham que més tard
s'uniria als Led Zeppelin. La veritat és que Tony Secunda va saber llançar al
grup, a la seva manera clar. Secunda va aconseguir fer de The Move la banda
resident del prestigiós Marquee de Londres. Vestits com gàngsters, amb sabates
i corbates blanques, els va proporcionar una imatge impactant. "Mai us
rigueu davant de la càmera a cap sesió fotogràfica", va ser la terminant
ordre que van rebre els músics en les sessions fotogràfiques. No obstant això,
a finals de 1966, van començar els problemes. L'administració del Marquee Club
va expulsar a la banda a causa de la violència, cada vegada més gran que es
desenvolupava durant les seves actuacions. Carl Wayne va fer vessar el got quan
va intentar calar foc a l'escenari. Ron Wood, després de la dissolució de The
Move crearia la
Electric Light Orchestra i Wizzard.
Jeff Lynne’s ELO
– Love and rain 2015
cors en dues de les
cançons, aquesta que escoltem ara és una d'elles i Steve Jay a la pandereta.
Amb aquesta banda que es va crear a Birmigham l’any 1970, va passar una cosa
curiosa. Es van convertir en un dels grups amb més vendes en la indústria de la
música anglesa. De 1972 a
1986, la ELO va
treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i
que tots ells es van col·locar dins del Top 40, consten en la història de
Billboard per no haver aconseguit mai un número 1. No obstant això la ELO ha venut més de 100
milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The
Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff
Lynne. Us vaig dir que explicaria que significa el logotip de la ELO, aquesta mena de nau
espaial que no és tal. Va ser mostrat per primera vegada al "A New World
Record". El disseny està basat en un jukebox Wurlitzer de 1946 del model
4008. S'ha inclòs a la portada de diversos discos del grup variant les formes,
també en aquest nou. Va ser a la portada de "Out of the Blue" quan es
va convertir en una estació espaial, la imatge que es consolidaria com a senyal
d'identitat de la ELO. A
"Discovery" va ser transformat una altra vegada convertin-se en la
nau que tots o casi tots, recordem, de fet fins i tot en aquest disc veureu la nau.
Don McLean –
American Pie 1971
Escoltarem ara a
Don McLean i la seva cançó de referencia quan es parla d’aquest cantautor
nord-americà “American Pie”. Va ser el gran hit en la carrera de Don McLean,
una cançó que es va mantenir dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on
Don McLean ens explica que la música va morir el dia en què ho van fer Buddy
Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en aquell malaurat accident de aviació,
però no diu noms en cap moment. Don McLean va néixer el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova
York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus
poemes han estat portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El
tema "Killing Me Softly" compost per Charles Fox i Norman Gimbel i
portat a l'èxit per Roberta Flack, estava basat en un d'ells titulat
"Killing me Softly With His Blues", encara que qui primer la va
gravar va ser Lori Lieberman l’any 1971. En el LP "American pie",
publicat l'any 1971 i amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una
gran balada "Vincent" que ja hem escoltat a Un Toc de Rock i que va passar
la censura 
franquista a Espanya. En opinar els castos i rigorosos censors que
era una simple cançoneta d'amor i de fet ho era, però es tractava d’un amor
entre dos homes, avui en dia cosa aceptada per quasi tothom, però impensable a
l’época franquista. El que pocs van saber és que la cançó "American
Pie" si que va estar censurada. En la versió original editada aquí a
Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van
eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i
l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia
els punys amb ràbia)", dues frases en les que aquells dignes censors,
protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolitos de a peu,
van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que
si, a ells no se'ls escapava res. Ara em ve al cap una cosa, els anys seixanta
quan estudiaves batxillerat hi havie una asignatura obligatòria que es deia
"Formación del Espíritu Nacional", deixa-ho corre. Jo en Els Maristes
de Sants on estudiava, tenia un professor, seglar, antic militar o falangista
amb molt mala llet i una aguda coixesa que a la mínima et feia sentir el regust
del seu garrot a les costellas, el llom o allà on us enxampés i que tampoc s'ho
pensava massa a l'hora de arriar. Es deia Rimbau i ell ens impartía “Formación
del Espíritu Nacional”. Però oblidem desagradables records i tornem a la música
que és molt millor. Entre les moltes versions que s'han realitzat del
"American Pie", destaquen les de Madonna, Garth Brooks, Tori Amos i
una en espanyol a carrec de Hernaldo Zúñiga. 
Dr. Hook &
The Medicine Show – Sharing the night together 1986
Dr. Hook &
The Medicine Show, aquesta bona banda de country rock que ara escoltarem a Un
Toc de Rock, es van formar a Union City, New Jersey, l’any 1969. El tema que
sonarà avui a Un Toc de Rock és, al costat de "Sylvia's Mother" que
vam escoltar fa un parell de temporades, els més importants de la seva carrera,
àmplia, això si. Aquesta es trobava dins del LP "Pleasure and Pain"
publicat per Dr. Hook & The Medicine Show l’any 1986 i la cançó va arribar
al lloc 6 a
les llistes dels Estats Units. Dr. Hook & The Medicine Show van treballar
fins a l’any 1985 conseguin un bon grapat d’èxits. Inicialment eren el cantant
i guitarra Ray Sawyer (Alabama 01-02-1937), al costat de Dennis Locorriere que 
era cantant, guitarra, baix i harmònica (New Jersey 13-06-1949), el teclista
William Francis (Califòrnia 16-01-1942), el guitarra George Cummings
(28-07-1938) i el bateria John David (New Jersey 08-08-1942). La forta
personalitat del cantant Ray Sawyer, el seu pegat sobre l'ull i el barret
vaquer característic, amb la seva qualitat musical, el van convertir en líder
dels Dr. Hook & The Medicine Show. La veritat es que jo sempre he tingut
les meves duptes sobre si li falta l’ull o com passava amb el líder del grupo
britànic Johnny Kid & The Pirates, es tractava d’una pose.
The Explorers –
Two worlds apart 1984
Aquesta cançó
està extreta del primer LP de The Explorers, la banda creada per Phil
Manzanera, nascut a Londres i de nom complet Philip Geoffrey Targett-Adams, el
31 de gener de 1949. Va tenir el seu primer grup en els 60, es va anomenar 801
i també va tocar amb Quiet Sun. Es va incorporar a Roxy Music i té una bona
carrera en solitari i amb Andy McKay, amb el qual va crear els Explorers, junt amb el cantant James Wraith.
Tan sols van gravar tres discos, un d'ells en directe. Havien acabat de treure el primer amb el nom del grup per títol quan van arribar
a Reus per fer un concert amb els Level 42. Jo, gat vell, em vaig preocupar de pactar amb Virgin per realitzar una
entrevista per a Ràdio Cambrils, emissora municipal en la qual treballava
llavors i també vam pactar que entraria amb la Unitat Mòbil dins del
recinte en no disposar dels metres i metres de cable requerits per fer-ho amb
el vehicle fora. Aquella mateixa tarda vaig passar pel recinte mentre estaven
ultimant detalls i instalan els equips de so i llum i vaig confirmar-lo tot. A
la nit vaig arribar poc abans de començar i amb el cotxe em vaig dirigir a la
porta d'entrada que encara estava tancada al públic. A partir d'aquí us explico
la versió de Carles Tena amb el qual m'unia una bona amistat i que estava fora
esperant per entrar. Ell va escoltar totes les converses i després s’en enfotia
explican-mo tot. Resulta 
que quan vaig arribar vaig veure diverses unitats
mòbils fora, esperant, entre elles SER i COPE. El comentari d'un a l'altre va
ser "On va el pringao de Ràdio Cambrils, si a nosaltres no ens deixen
entrar?" Però resulta que el pringao va trucar a la porta, es va
identificar, es va obrir la porta i vaig entrar. Carlos Tena es va dirigir als
companys de professió i els va dir "El Pringao a entrado y vosotros ¿Qué
haceis aquí fuera?". Ho he dit en moltes ocasions, la veterania és un
grau, no la prepotència. És curiós, però amb els anys em va unir una certa
amistat amb els companys d'aquelles emissores, clar que jo ja estava al Diari
de Tarragona, això sembla ser que als seus ulls em va pujar de categoria, si bé
val a dir que jo era el mateix de sempre. Per cert, aquell vespre vaig
entrevistar tant als Explorers com a Level 42 i va ser Phil Manzanera qui em va
fer de traductor ja que es d’origen colombià i parla correctament el castellà.
Double – The
captain of her heart 1986
“The captain of
her heart” és l'cançó més rellevant dins de la carrera del duet suís Double i
es va incloure en el seu LP "Blue" que van publicar l'any 1986 i que
va representar el seu primer àlbum, encara que anteriorment ja havien tret un
EP. El single amb aquest tema va aconseguir el lloc vuité a Anglaterra i el 16
en el Billboard americà. Double l'integraven el bateria i teclista Felix Haug
que va néixer el 27 de març de 1952 i va morir a causa d'un atac de cor l'1 de
maig de 2004 i el cantant, guitarra i compositor Kurt Maloo, nascut a Zuric el
16 d'abril de 1953, tot i que es reforçaven amb altres músics. En total Double
van treure sols dos discos grans i es van desfer. Kurt Masloo que anteriorment
havia gravat pel seu compte, va continuar publicant discos en solitari. Entre
les moltes versions que s'han fet de la cançó cal destacar les de Randy
Crawford, Laurent Voulzy, Roland Kaiser, Boz Scaggs i Beauty & Deep, sense
oblidar la del pianista de jazz contemporani Duncan Millar.
The Hollies – He
ain’t heavy hes my brother 1969
Tot i que aquest
tema que compartirme al programa d’avui es diu que es una cançó de Neil
Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i
la primera a gravar-la va ser Kelly Gordon l’any 1969. Neil Diamond va gravar
el tema al 1970 i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root
Manuscript". De fet The Hollies, un grup de Manchester, la van editar en
single l'1 de setembre de 1969, abans que el nord-americà, comptant amb un
desconegut i jove pianista en la gravació de nom Reginald Dwight que passaria
poc després a ser conegut com Elton John. La seva versió dóna molt més
protagonisme als jocs de veus, una cosa que The Hollies sabien utilitzar molt
bé. "He ain't heavy, he's my brother" és una frase feta i la
traducció vindria a ser alguna cosa així com "Tot l'hi perdono per que és
el meu germà". L'1 de desembre de 1969 el single va arribar al tercer lloc
a Anglaterra i al setè als Estats Units i va ser Disc de Platí. The Hollies
eren un 
grup de Manchester creat a principis de 1960, encara que la majoria
dels nois d'eren de l'est de Lancashire. La primera formació va estar integrada
per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard
s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still,
Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel
(guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria
al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu
rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per
Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us explicaré una
curiositat, l'any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar
comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident
al The Cavern Club de Liverpool.
Morris
Albert - Feeling 1975
Val a dir que
molts afirmen que Morris Albert és britànic o nord-americà, però el cantant i
compositor és brasileiro. El seu nom real és Mauricio Alberto Kaisermann i va
néixer a São Paulo, el 7 de setembre de l’any 1951. La cançó
"Feeling" ha sigut el seu únic gran èxit a nivell internacional, tot
i que funciona molt bé al seu pais, però ha estat un d'aquests temes que formen
part de l’historia de la música i marquen la carrera professional d'un cantant,
fins el punt de que amb el temps acaba sent més recordada la cançó que el propi
intèrpret. Amb el tema "Feeling" Morris Albert va arribar a vendre
més de 300.000 singles només als Estats Units i va aconseguir el número 45 del
Billboard l’any 1975. "Feeling" també ha estat gravada i
interpretada per molts artistes, entre ells destaquen Fausto Papetti, Ella
Fitzgerald, Nina Simone, Frank Sinatra, Elvis Presley, José José, Sarah
Vaughan, The Offspring, Johnny Mathis i molts altres, formant part del
repertori de nombroses orquestra de ball. Es una d’aquestas cançons que avui
podriem dir que són “inoblidables”.
Daryl Hall &
John Oates – Everytime you go away 1980/1985
Arriba el moment
de escoltar al programa d’avui un altre “peaso cansión” que ens arribarà des de
la pàtria de l'Oncle Sam. A Europa vam descobrir al duet Daryl Hall & John
Oates arran de publicar-se el seu single amb el tema "Meneater",
editat l'any 1982 i considerat el seu millor hit, però Daryl Hall & John
Oates portaven ja en actiu des de finals dels seixanta. Aquesta cançó, “Cada
vegada que te'n vas”, composada per Daryl Hall (Daryl Franklin Hohl nascut a
Pottstown, Pensylvania, l'11 d'octubre de 1946), es va incloure en el seu àlbum
"Voices", editat l'any 1980. però aquest "tros de cançó" va
tornar a gravar-se en el disc en directe en el popular Theatre Apollo de
Harlem, "Live at the Apollo!", un àlbum editat l’any 1985 i en el
qual van col·laborar David Ruffin i Eddie Kendrick, membres de The Temptations.
Aquesta versió en directe i 
curiosament, es més curta en metratje que la del
disc d’estudi que es la que escoltem ara a Un Toc de Rock. També l’any 1985 la
cançó va ser gravada pel britànic Paul Young que la va puixar fins a la primera
posició del Billboard, sent el millor single de la seva carrera. Curiosament
als Estats Units es va vendre millor la versió de Paul Young que la de Daryl
Hall & John Oates. John Williams Oates va néixer a Nova York el 7 d'abril
de 1949. En total Hall & Oates van col·locar 34 singles entre els deu
primers del Billboard, han aconseguit set Discos de Platí i sis d'Or. Per cert,
es van separar a principis dels noranta, però estan de nou en actiu.
Eurythmics & Stevie Wonder – There must be an Angel (Playing with my heart) 1985
Quan es va desfer
el grup britànic The Tourist, dos dels seus components, Annie Lennox (cantant)
i David A. Stewart (compositor i guitarra) es van llançar com a duet amb el nom
de Eurythmics, un grup que va arribar a vendre 75 milions de discos a tot el
món. Els seus membres han obtingut, 4 Grammy, un Oscar i 2 Globus d'Or, bé
formant part de Eurythmics o per separat. En aquesta gran banda britànica de
new wave i techno pop, una de les més importants dins del panorama musical
britànic en els anys 80, destaca la tasca creativa de David A. Stewart, però
sobretot la imatge andrògina de la cantant Annie Lennox que també té una bona
carrera en solitari i de la qual oficialment no es coneix el veritable color
del seu cabell ja que sempre el porta tenyit de colors diferents. Eurythmics
amb els que avui tancarem Un Toc de 
Rock, van funcionar del any 1980 fins 1990
i es van separar per emprendre projectes individuals, encara que van tornar a
ajuntar-se al 1999, la nova unió va durar cinc anys. En aquest tema que
escoltem ara cal destacar la col·laboració del cantant invident nord-americà
Stevie Wonder, encara que no canta ni toca el piano, toca l'harmònica,
instrument del que també és un virtuós. Aquesta cançó es va incloure en el
cinquè àlbum dels Eurythmics "Be Yourself Tonight", publicat l'11 de
maig de 1985 que va arribar a la tercera posició a Anglaterra, on va ser dues
vegades Disc de Platí, la novena als Estats Units i va ser número 1 a Austràlia. En l'àlbum també
van col·laborar-hi Dean Garcia al baix, Elvis Costello a l'harmònica, Mike
Campbell (guitarra), Aretha Franklin (cantant), Martin Dobson (saxo) i un munt
de músics més.
Avui acabarem amb
una frase del Papa Francisco que va va dir, referint-se als atemptats
terroristes de París del 13 de novembre passat:
"És una
blasfèmia fer servir el nom de Déu
per justificar l'odi i la violència”
Acaba Un Toc de
Rock per avui i jo marxaré amb la música i els records cap a un altre lloc,
però us deixo amb la bona companyia de totes les emissores per les que ens
escoltes dues vegades per setmana o per internet si es que t’el descarregas des
del blog o bé el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i ara toca baixar la
barraqueta i dir-vos qie us porteu bé. Fins el proper programa.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario