Un Toc de Rock 10-25

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Avui a Un Toc de Rock realitzarem un recorregut per la geografia hispana i escoltarem a Girasoules, Aerolíneas Federales, La Unión, Rock Gaià, Tradivarius, Sistema Nervioso, La Trampa, Miguel Ríos, Antonio Flores, Los Solitarios i l'actriu Salma Hayek a la qual acompanya el grup Chingón, la banda del director de cinema Robert Rodriguez. Estils i tendències molt dispars per acompanyar-nos en aquest viatge als records, al passat que realitzarem des de les emissores a través de les quals sortim a les ones dues vegades per setmana o internet si et descàrregues el programa del blog o el facebook de Montse. Començarem el nostre recurregut amb Rubi y Los Casinos que ens parlaran d’aquella noia que tenia un nuvi que tocava la batería a un conjunt de beat. Jo soc Mario Prades i ara obriré la barraqueta dient com ja es costum. alló de 

Benvinguts a Un Toc de Rock

Rubi y Los Casinos – Yo tenía un novio que tocaba en un conjunto beat 1981

José Luis Borsani Selva, músic, productor, compositor, cantant i actor, va néixer el 1945 a Florencio Varela, població argentina propera a Buenos Aires. Va començar component cançons per Palito Ortega i format part del grup Los Tíos Queridos que es van donar a coneixer amb la cançó “Voy a pintar las paredes con tu nombre” que a España va ser un éxito de Los Mismos, però que era una composición de Joe Borsani. Casat amb la cantant Maria Teresa Campilongo, tots dos ja a Espanya van crear Rubi y Los Casinos amb un gran hit "Yo tenía un novio (que tocaba en un conjunto beat)" que escoltem ara i que va estar composada per ell. Aquest tema va ser la cara A del primer single que van publicar, el seu disc de debut, editat per Mercury l'any 1981 amb “En cualquier rincón” a l’altre costat. Dins de la movida madrilenya Rubi y Los Casinos van ser un grup important i aquesta cançó forma part de la història del  pop espanyol. Per cert María Teresa Campilongo, veritable nóm de Rubi, va néixer al barri de Flores, a Buenos Aires. A Rubi y Los Casinos també trobavem als argentins Ciro Fogliatta que havia estat, teclista del grup Los Gatos i Tito Larregui com a guitarra, junt a Antonio Melgar a la bateria i Antonio de la Vega. La veritat és que el grup no va resistir l'èxit obtingut i quan l'any 1982 va gravar el seu primer LP “Quiero bailar contigo” que va estar produït per Julian Ruiz, de la primitiva formació només quedava Rubi que es pot dir anava ja en solitari.. Ara acompanyan-la a la gravación van estar Nacho Cano (Mecano), Carlos Berlanga (Alaska y Dinarama, Alaska y Los Pegamoides, Kaka de Lux), Bernardo Bonezzi (Zombies), Joe Borsani, Ariel Rot i Nacho Canut (Alaska y Dinarama, Alaska y Los Pegamoides, Kaka de Lux). El disc va ser un fracàs en vendes malgrat la seva indubtable qualitat. Encara publicaria un segon àlbum, l'any 1983 que es va titular “Todas fueron buenas chicas” en el qual van incloure unes quantes versions, temes de Diana Ross & The Supremes, Cole Porter, Brenda Lee, etc i van tornar a incloure “Yo tenía un novio (que tocaba en un conjunto beat”. Va ser un altre fracas. Va tornar a gravar l’any 1987 i ja no tornaria a treure un altre disc fins el 2008. Per la seva part, val a dir que Joe Borsani era una excel·lent persona que em va presentar un amic comú Mikel Barsa que va publicar mitjançant el seu segell el disc del 1987. Va morir a la seva casa madrilenya del barri La Latina, el 8 de juny de 2003. Va ser trobat pel seu germà amb signes evidents de violència i es va jutjar que havia estat assassinat. Els agents que es van desplaçar al lloc van comprovar que Borsani tenia una samarreta enrotllada al coll i que el pis "estava regirat".

Aerolíneas Federales – No me beses en los labios 1986

Un altre grup destacable dins de la moguda madrilenya, encara que ells es van crear a Vigo, van ser Aerolínias Federales, amb tocs punks i reminiscències de new wave. Aquest tema, un dels més representatius de la seva carrera discogràfica, es va publicar en single, però es va extreure del seu primer àlbum, un LP titulat genèricament "Aerolínias Federales", produït per Enrique Martínez i que es va editar al 1986 a través del segell DRO , venent 25.000 còpies, tot i que la discogràfica gairebé no va promocionar el disc. Aerolíneas Federales sorgeixen al desembre de 1981, com us deia a la ciutat de Vigo, a Galícia i van ser una idea de Miquel Costa, nascut l'1 de març de 1961 que militava paral·lelament a Siniestro Total, al costat de Federico Flechini àlies Frenchy i Silvino D. Carreras, conegut com Bollito Singerman. Inicialment treballen només amb guitarra, baix i caixa de ritme. L'any 1983 s'incorpora al grup el bateria Luis Santamarina que tocava amb Batallón Disciplinario i Flenchy passa a ser ja només el cantant. Aquell any guanyen el II Concurs de Rock de La Corunya i després se sumen al grup Coral Alonso i Rosa Costas com a coristes i deixen el punk original per encarar la seva música al pop. Frenchy abandona Aerolíneas Federales al no trobar-se a gust amb el nou estil i forma el grup Las Termitas, va morir d'un infart, a Londres, el 2002. El grup es reestructura i Aerolíneas Federales són ja Miguel Costas, Silvino, Luis, Coral Alonso i Rosa Costas, començant la seva etapa més coneguda i popular. L’any 1989 Coral deixa la banda i és substituïda per Silvia García. La veritat és que en el grup havia sofert canvis en els seus components, Miguel els va deixar per seguir amb Siniestro Total i per Aerolíneas Federales van passar uns quants músics, entre ells Pablo Novoa, Pedro Díaz, Miguel Rodríguez, Raúl Quintillán, Paco Dicenta i altres. En total Aerolíneas Federales gravarien sis àlbums i es van separar a mitjans dels anys 90, encara que en el 2012 el segell Elefant Records editaria “Hasta el final... i más allá Demos 1983-1993" i el van presentar a Madrid, Vigo i Santiago, a més de participar en diversos festivals, de fet el grup va tornar a reunir-se al 2011, però encara que van anunciar un nou treball discogràfic amb temes nous que s'havia de publicar a l'any 2014, crec que el disc encara no ha vist la llum.

Sistema Nervioso – Estás acabada 1985

La primera edició del Concurs de Rock de Ràdio Reus el va guanyar un duet anomenat Junkel, integrat per la cantant Ross Vendrell (a la foto amb Mario Prades) i el teclista i productor Daniel Morel que van gravar dos maxi-single titulats "Cámara y luz" i "Orient express", a través del segell independent barceloní DNI, per desfer-se poc després. Ross va començar la seva carrera en solitari, publicant varis maxi-singles ja dins de la música dance i Daniel es va dedicar a representacions artístiques i també a les performances. Ara bé, els guanyadors del Segon Concurs de Rock de Ràdio Reus van ser els cambrilencs Sistema Nervioso, un grup a cavall del techno-pop i els new romantics i guanyar aquell concurs els va representar l'enregistrament d'aquest single que va publicar l’any 1985 el segell de Valls Capricornio, propietat del cantant Juan Carlos Serrano a qui coneixíem pel seu nom artístic de Carles Hammond i que també es va encarregar de la producció. En el single trobàvem aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, "Estás acabada" junt amb "Una nueva realidad" a la cara B, ambdues cançons van ser composades pel guitarra i cantant del grup Françesc Losilla, un bon amic que era propietari del pub Boulevard, a Cambrils i que anys més tard s'uniria sentimentalment amb Bea, la meva secretària. Fa poc he sabit a traves d'una amiga comú que Francesc es mort. En el grup també militaven Carles Rom a la bateria que crec s’en va anar després amb el grup Nats, Jordi Pallarés al baix, Salvador Segura que també era guitarra i veu i finalment David Chatelain als teclats. Tot i que el disc sona molt bé, una companyia tan petita i a més provincial va significar que tot i que els organitzadors eren una emissora de la Cadena SER, no tinguessin promoció ni distribuició fora de Tarragona i Sistema Nervioso no va tenir continuïtat. La veritat és que en aquests moments no recordo si el concurs va tenir o no una tercera edició.

La Unión – El mundo en tus manos 2010

Sorgits també al Madrid de "La movida", La Unión va publicar un disc amb noves cançons i nova discogràfica. Després de vendre més de 2 milions de discos i gravar amb miltinacionals, aquest el va treure la barcelonina Vale Music i l’àlbum del que us extrac aquesta cançó es va titular "Big Bang", la peça que sona té qualitat i canya, per aixó us la he puntxat a Un Toc de Rock. La Unión van debutar l’any 1984 amb un maxi-single produït per Nacho Cano, llavors teclista de Mecano i un dels primers "ex" de Penélope Cruz i en ell destacava el que va ser el seu gran hit "Lobo-hombre en París", sobre una obra de Boris Vian. Per cert que a més de Rafa, Mario i Luis, en aquells gloriosos moments inicials La Unión tenia un quart component, el teclista Iñigo Zabala que va deixar la banda per convertir-se en executiu del segell WEA. Us explicaré una anécdota. A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar un curt play-back, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa, els nois de La Unión, va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix". Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàvem parlant Pablo Cubells i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, quan una ampolla de vidre de Coca-cola, de les antigues, d'aquelles de cul gruxut, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però jo amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir l'oportunitat, macabra això si, de conèixens millor. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia.

Tradivarius – Rockabilly 1993

Ara escoltarem rock and roll a la catalana amb reminiscencias celtes, per aixó ens anirem fins a Reus, la capital del Baix Camp i us portaré una miqueta de rockabilly amb els reusencs Tradivarius. Aquest tema, un dels principals d’aquest CD, es molt desenfadat, està ple de bon humor i en el text surten fins i tot las avellanes del Baix Camp. La cançó "Rockabilly" es trobava en el seu CD "Bruixes", editat l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto dels que jo vaig ser manager, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra), un bon amic a qui fa temps que no he vist. Col·laboren en la grabación Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gal que toca el violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Tradivarius van ser descoberts per Santi Arisa que es va encarregar de la producción del seu primer disc, però després les coses es van torçar entre ells

Rock Gaià – El negro 1992

Eren de l'Alt Gaià i responien al nom de Rock Gaià, per no oblidar-se de les seves arrels. Rock Gaià van publicà aquest CD a través del segell Salseta Discos l’any 1992 i en aquest enregistrament, l’únic que van treure, integraven aquest bon grup, encara que molt desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres), Josep Sánchez (guitarres), Ramón Creu (teclats), Ton Salvat "Titus" (bateria) i Pep Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu. El disc està dedica't a Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira "Micolín". "El negro" és una de les millors cançons d'aquest álbum, ens arriba a ritme de ska i està carregada de bon humor. Els Rock Gaià ens parlan del seu germà petit al que diuen “El negro” i que passa molta “gana” de famella, es clar que el germà deu de ser una mica siames, perque està enganchat. A mi sempre m’ha resultat molt curiosa la pregunta que ells fan per lligar “Nena, estudies, treballes o cobras del INEM?”. Aquí al blog us poso un parell de fotografies del seu últim concert, fet a Vilabella del Camp, el 15 de juliol de 2006, va ser el acomiadament del seu públic d’aquest bon grup.

Concert d'acomiadament de Rock Gaià fer a Vilabella

Girasoules – Flaco consuelo 1996

Sorgits al País Valencià, trobàvem aquesta bona banda que responia al nom de Girasoules i des del seu segon àlbum “Rompe tu silencio”, produït per KC Porter que va tocar la trompeta en un dels temes, que es va editar al 1996 i es va gravar a Los Angeles, sent el seu primer treball per el segell EMI, us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock aquest tema. En la gravació van comptar amb bones col·laboracions, entre elles trobàvem a Kurt Bisquera a la bateria, el guitarrista Michael Thompson, Lee Sklar que era baixista de Phil Collins i Luis Conte, un bon percussionista que havia tocat amb Madonna i també Phil Collins. Girasoules es van crear a principis de la dècada dels 90 i van estar en actiu fins al nou segle. Entre els seus components trobàvem a Quique Tarrasó (cantant i guitarra acústica), Fernando Martínez (guitarra), Javier Vela (baix) i Ramón Vela (bateria), sense oblidar a Javier Ros que també va ser membre del grup durant un temps. Van debutar discogràficament l'any 1995 amb "Cuestión de suerte” que va ser produït per Juan Luis Giménez de Presuntos Implicados, encara que anteriorment ja havien edutat un disc autofinançat del qual només es van editar 1000 còpies, titulat “A tu lado". En total van treure a la venda quatre discos, l'últim "Cuenta conmigo" l’any 2001 i finalment es van separar. La veritat és que Girasoules van ser un grup de gran qualitat musical que van saber trobar el contrapunt just entre la música amb tocs llatins, el rock americà i el pop britànic, però tot i això, mai han estat reconeguts com la seva vàlua es mereixia.

La Trampa – Volver a casa 1990

Escoltarem ara a La Trampa, un bon tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó amb una lletra que ens parla de solitut, anyorança de la persona estimada quan per motius profesionals tens que anar a treballar lluny de la teva llar, però el nostre protagonista finalment i amb tren, torna a casa per reunir-se amb la seva familia. La Trampa eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció d'aquest disc va estar a càrrec de Steve Taylor que col·labora en els teclats, es va gravar als estudis STP-Madrid. També hi col·laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larraz (ex-Olé, Olé) als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La Trampa encara va editar un parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va néixer l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba. L'any 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir l'any 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa un quatre o cinc anys que Pablo va tornat a posar en marxa La Trampa, el grup que mai havia d'haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa privada, per tant no ho censuro, si escau critico als artistes que es deixen cegar i cauen en “la Trampa” de la seva pròpia ambició. Crec que encara segueixen en actiu, però no estic segur d’aixó. La Trampa van tornar als escenarios i van gravar un disc titulat “Las botas gastadas”, al 2012, tot i que en principi sembla ser que és tenia que dir “Laberinto”.

Antonio Flores – Canción de amor 1988

Us extrec aquesta cançó de l'àlbum "Granvia" que Antonio Flores va publicar l'any 1988 i la veritat és que en el seu moment el tema va estar envoltat de polèmica ja que Antonio Flores havia explicat que les seves cançons sempre tractaven temes propers i vivències pròpies i aquesta cançó ens parla de l'amor i el desig que sent per una dona "I que siguis la meva sang m'agrada encara més" deie a la lletra. En cap moment va amagar que la cançó estava dedicada a la seva germana Rosario i la incipient premsa del cor d'aquelles èpoques, res a veure amb l'actual i la seva mala llet i poca afició per la veritat i si per propagar rumors malintencionats, va castigar Antonio Flores que, encara que havia treballat en diverses pel·lícules i tret dos LP's, no havia aconseguit l'èxit ni l'aplaudiment popular com a músic i molts el valoraven no per el que ell era, un bon músic de rock, si no pel fet de ser fill de qui era. Jo recordo que per aquella època vaig organitzar un concert de Lola Flores a Cambrils i vaig muntar una ruda de premsa, tot i que havia parlat amb diversos d'aquells periodistes assistents sobre el tema d'aquesta cançó, cap es va atrevir a fer-li a La Faraona la pregunta clau i finalment vaig haver de ser jo mateix, en la meva qualitat de periodista del Diari de Tarragona qui l'hi preguntés sense embuts. Quan va veure que era jo qui preguntava no va deixar anar cap exabrupte, però va sortir per peteneres i es va acabar l'entrevista, suposo que si hagués estat un altre s'hagués muntat el pollastre, tenint en compte el caràcter de Lola Flores i el seu sentit de clan familiar a protegir sempre. Antonio Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en mite i va entrar a les pàgines de la història del rock espanyol. Reconec que el disc més venedor en la carrera d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" del any 1994, pero “Granvia” va ser un bon treball.

Salma Hayek & Chingon – Siente mi amor 2003

L’actriu Salma Hayek des de la banda sonora de "El Mariachi", encara que no us puc dir si la segona "Desperado" o la tercera part titulada "Once Upon a Time in Mexico", però crec que era d'aquesta última, ens canta i no ho va gens malamente, aquesta cançó. Salma Hayek, acompanyada dels Chingon, ens demostra que també sap cantar i s’ho fa molt be. Per tant ara us porto a Un Toc de Rock aquesta peça interpretada per l'actriu Salma Valgarma Hayek Jiménez, nascuda el 2 de setembre de 1966 a Veracruz, Mèxic que com podeu comprovar també canta. L'acompanyam en aquest enregistrament el grup texà Chingon. El director Robert Rodríguez forma part del grup Chingon tocant la guitarra. Els Chingon són d'Austin, Texas i de fet és la unió de Robert Rodriguez i el grup Del Castillo, integrat per Alex Ruiz a la veu, Mark del Castillo guitarra i veu, el seu germà Rick del Castillo guitarra i veu, Alberto Besteiro al baix, Carmelo Torres a la percussió i Mike Zeoli a la bateria. Aquí teniu tota una curiositat per escoltar a Un Toc de Rock.

Johnny Deep, Robert Rodriguez, Antonio Banderas i Salma Hayek

Miguel Ríos – Santa Lucía 1980

Miguel Ríos es va retirar i ho va fer per la porta gran i en olor de multitud. Va publicar un disc que va sortir el 30 d'octubre de 2010 i realitzar una gira perquè se’l recordi bé. La gira va arrencar el 17 de setembre de l'any 2010, a Granada, la seva ciutat natal i inicialmenet van col·laborar Pereza, Rosendo, Eva Amaral (Amaral), Ana Belén, Carlos Tarque (M-Clan), J. Lapido (091), Carlos Goñi (Revolver), Gold Lake i Manolo García. És clar que ara haurà de comprovar si realmente es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va, dice que se va y vuelve". Per això el diem el cantant Guadiana. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny del 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist". Aquesta cançó que escoltarém avui a Un Toc de Rock va ser una composició del argentí Roque Narvaja que també la va gravar i que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Roque havía sigut component d’un grup mític del moviment musical anomenat a l’Argentina Rock Nacional, es deien La Joven Guardia i la cançó més famosa de la carrera del grup va ser "El extraño de pelo largo". Miguel Ríos va incloure originalment "Santa Lucía" en el seu àlbum “Rocanrol bumerang” que es va publicar l’any 1980 mitjançant el segell Polydor, produït per Miguel Ríos, Carlos Narea i Tato Gómez, i la va recuperar al doble en directe “Rock and Ríos” del que us la he extrater, sent avui en dia una de les seves cançons més carismàtiques. A partir d’aquí la ha inclos en diversos discos recopilatoris i en gravacions en directe.

Los Solitarios – Sal de mi vida 1994

Acabarem el programa d’avui amb una miqueta de bon blues a carrec del grup Los Solitarios. L'any 1994 el segell Barsa Promocions va publicar aquest CD de Los Solitarios titulat "De Nuevo Rock'n'Roll - vol.3 Sin reservas", encara que la veritat és que no tinc constància que existissin els volums 1 i 2. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock obria l'àlbum. El productor va ser Tony Reynoso, líder del grup i guitarra, es va gravar en els Estudios y Producciones El Dorado que crec recordar era propietat del mateix Tony Reynoso. Los Solitarios en aquest enregistrament eren Kike Jambalaya (piano, teclats i veu), Álvaro Marialay (baix i veu) i que va ser el compositor d'aquesta cançó, Alfonso Morales (bateria i veu), Diego Araoz (guitarres) i Tony Reynoso (guitarres). Entre les dedicatòries de l'àlbum trobàvem a Medes, una bona amiga. Mario Tenia i Toni Reynoso van ser l'ànima de Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a finals dels 80, Tony va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va declinar l'oferta. Tony Reynoso va tornar a posar en marxa a Los Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins. En aquest primer disc de la nova etapa van col·laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas, de la Vargas Blues Band, a la guitarra. Tony Reynoso molt abans de Mario Tenia y Los Solitarios va ser component de Los Flaps, Los Sonor, Los Continentales i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Tony Reynoso són els autèntics. Quan van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia y Los Solitario els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena.

La frase d’avui es de Miguel Ríos, al que hem escoltat abans i que va dir sobre la grabación del doble disc en directe “Rock & Ríos”:

“Ho vam fer perquè no sabíem que era impossible”

Conclou per avui Un Toc de Rock i foto el camp, però us deixaré amb companyia de les emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o internet si t’el descarregas des del blog o bé el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta i tocaré el dos fins el proper programa. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)