Podem deixar
volar la imaginació, podem somiar amb el futur, però el passat sempre ens
recorda el que vam ser, el que vam fer o allò que mai vam aconseguir. La música
abrigalla el nostre ahir i les cançons ens tornen amb els seus sons armónics al
passat, formant part de la banda sonora de la nostra vida. Avui tindrem un
parell de novetats i començarem escoltant a Bebe i Álvaro Soler, però també
tindrem en Un Toc de Rock a Los Jaivas i Quilapayun, dos dels grups xilens més
representatius de la cançó protesta a l'Amèrica del Sud, al costat de Serrat,
Jaume Escala, Lorenzo Santamaría, Mercedes Sosa, Linda Ronstadt o Albert
Hammond, entre daltres que t’arriben des de les emissores per les que escoltes
el programa dues vegades per setmana o internet si te'l descàrregues del blog o
el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i com faig sempre, ara obriré la
barraqueta i us diré alló que ja sabeu
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Bebe – Respirar
2015
Montse em va
recordar que Bebe té finalment un nou disc al mercat, després de quatre anys
sense publicar res i avui obriré Un Toc de Rock amb aquest tema que ella em va
sol·licitar i el compartirem amb tots els oïdors i oidoras del programa. El nou
àlbum, publicat el passat 9 d'octubre, s'ha titulat “Cambio de piel” i és el quart
disc d'estudi de Bebe. Amb ell ha tornat a treballar amb el productor dels
seus dos primers treballs, Carlos Jean i s'ha enregistrat a l'estudi d'aquest.
El tema, escrit per Bebe, es va publicar al juny com a avanç del nou treball
discogràfic i el vídeo promocional s'ha gravat a Sevilla, amb l'ajuda de la Fundació Conservacionista
Juan Luis Malpartida que advoca per la defensa de l'ecologia, la natura i els
animals, amb direcció d'Hernán Zin i es va presentar el 16 de juliol. Aquesta cançó ha estat gravada en català oer Bebe al Disc de la Marató d'aquest any. De 
veritable nom Maria Nieves Rebolledo Vila, la cantautora i actriu Bebe va
nàixer a València el 9 de maig de 1978, però sent una nena la seva família es
va traslladar a Extremadura, on es va criar. L'any 1995 va començar en el món
de la música fent cors en el grup Vanagloria. Al 1996 i després d'acabar el COU
a Badajoz, Bebe es va anar a Madrid a fi d'estudiar art dramàtic i de seguida
va començar a actuar en locals de la capital del Regne i l'any 2001 va guanyar
un concurs de cantautors a Extremadura. El seu primer àlbum titulat
"Pafuera Telarañas" va ser publicat al març del 2004, amb producció
de Carlos Jean i d'ell hem de destacar el tema "Malo", el seu primer
single i que tractava sobre els maltractaments a la dona. El disc li va valer un
Premi Ondas al 2004 com a Millor Artista Revelació.
Álvaro Soler – El
mismo sol 2015
Una altra novetat
és l'àlbum “Eterno agosto”, editat el 16 d'octubre passat i aquesta cançó que
us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock és el tema que obre el
disc de debut d'aquest barceloní, encara que s'havia editat el 23 de juny a
Itàlia, Suïssa i França. Trobem també dues versions d'aquest tema que conté
moltes connotacions llatines, interpretat a duo amb Jennifer López, una en
espanyol i una altra en anglès, però jo us he escollit aquesta on Álvaro Soler
canta sol. El cantant i compositor va començar formant al 2010 i amb el seu
germà, el grup Urban Lights, amb els que va gravar dos discos i finalment es va
traslladar a Berlín, on va ser descobert per dos productors alemanys i es va
llançar en solitari amb el single “El mismo sol”, aquest tema que com us deia,
està inclòs en el seu primer àlbum i que escoltem ara. Fill de pare alemany i
mare espanyola, el cantant i compositor Álvaro Tauchert Soler va néixer el 9 de
gener de l’any 1991.
Quilapayun – La Batea 1971/1975
Quan aquesta
cançó va ser versionada a Espanya, a principi dels anys setanta, per Los
Mustang es van trobar amb un problema amb la censura franquista i van haver de
canviar una part de la lletra perquè la sortida del disc dels barcelonins fos
autoritzat a Espanya. Van canviar la frase “La Batea como se menea” per "La Batea se balancea" ja
que allò del "meneo" als castos censors franquistes els va sonar a
canvi polític d'una banda i apologia de la masturbació, segons expliquen algunes
fonts d'internet, per altra i sabut és de tothom que la masturbació és una cosa
molt dolenta i com ens deien els Hermanos al col·legi, et deixa cec. Jo vull
suposar que el problema dels censors és que la cançó va ser composada per
Quilapayún i ells havien de ficar mà, per si de cas. El tema original que és el
que escoltem ara a Un Toc de Rock va ser inclòs a l'album “Adelante” que
Quilapayun van editar al 1975, encara que ja l'havien posat anteriorment en el
seu disc “Vivir como él” que s'havia editat l'any 1971. La cançó va ser escrita
per Tonu Taño i Quilapayun. En aquest enregistrament el grup estava integrat
per Eduardo Carrasco, Carlos Quezada, Willy Oddó, Hernán Gómez, Rodolfo 
Parada
i Rubén Escudero, tot i que en la cançó que donava títol al primer disc “Vivir
como él” que ocupa tota la primera cara del vinil, estava narrada per Héctor
Duvauchelle. Formant part de la
Nova Cançó Xilena que va sorgir l'any 1965, encara que
recollint temes del folklore popular veneçolà, israelià, bolivià, espanyol i de
molts altres països, Quilapayún portan 50 anys dedicant-se a aquests menesters
de fer lletres controvertides protegides per bones harmonies vocals. Es van
crear a Santiago de Xile el 26 de juliol de 1965 i els fundadors van ser Julio
Carrasco i Julio Numhauser, als quals es va sumar el germà del primer, Eduardo
Carrasco i en formació de trio van començar el seu camí, de fet Quilapayún
significa en llengua mapudungun "Tres barbes". Se'ls van unir
Patricio Castillo que els va deixar en el 70, Carlos Quezada, Willy Oddó,
Hernán Gómez i Rodolfo Parada, encara que al llarg dels anys ha hagut molts
canvis en la formació que ha tingut més de 25 components. Durant un temps van
tenir com a director artístic a Víctor Jara amb el qual van gravar el seu segon
disc "Canciones folklóricas 
de América" l'any 1967 Quilapayún es
trobava de gira per Europa quan succeeix el Cop d'Estat d'Augusto Pinochet. El
15 de setembre del 67 van actuar a l'Olympia de París, convertint-se en el primer
artista xilè que es presenta en aquest escenari. Després del cop, ells van
romandre a França i el seu exili es perllongaria de manera indefinida. A finals
dels 70 es van desvincular del Partit Comunista. Durant molt de temps hi va
haver dos Quilapayún actuant, un de Xile i un altre a França i l'ús del nom es
va resoldre judicialment a favor dels xilens, components històrics de
Quilapayún. Mítics èxits del grup són "La Muralla" que a
Espanya van popularitzar Víctor Manuel i Ana Belén, "Duerme, duerme
negrito", "La carta" i moltes altres com aquesta que us he
portat avui a Un Toc de Rock. 
Los Jaivas –
Todos juntos 1972
Seguirem a Xile i
escoltarem un dels millors grups del país, Los Jaivas, amb aquest tema que amb
els anys es va convertir en tot un himne de pau i fraternitat per a la gent de
parla hispana d'Amèrica del Sud. És una de les cançons més populars d'Amèrica
Llatina, tot i que la discogràfica quan es va gravar l'any 1972, va considerar
que la cançó no tenia futur i la van incloure com a cara B d'un single amb
"Ayer caché" a l'altra banda. Ho he dit en moltes ocasions i ho
repetiré ara, masses vegades els AR de les cases de discos quan no estan ficant
la pota és perquè l'estan canviant de lloc. "Todos juntos", el seu
primer single, va representar el seu debut, és un cant de llibertat i amistat, una
cançó de pau, encara que quan la van escriure no tenia cap sentit
reivindicatiu, va ser el temps el que la va convertir en el que és avui dia,
tot un himne. La lletra és del teclista Eduardo Parra, encara que com era
habitual en ells la van signar com Los Jaivas, ara bé, es van alçar veus
afirmant que s'assemblava massa a una cançó de Violeta Parra. El grup 
xilè Los
Jaivas es va formar l’any 1963
a Viña del Mar, a la costa de Valparaíso i segueixen en
actiu, encara que pel grup han anat rotant un munt de músics. Inicialment eren
els germans Eduardo (teclats), Claudio (acordió i piano) i Gabriel Parra
(bateria), juntament amb Guillermo Rivera Cotapos, Eduardo "Gato"
Alquinta (guitarra) i Mario Mutis (baix). La seva obra, tot i el que molts consideren,
no es pot considerar part del folklore xilè, han arribat a gravar discos molt
progressius i simfònics, encara que sempre amb tocs andins. Per cert, en
l'actual formació dels Jaivas, la bateria és una noia, Juanita Parra. Aquesta
cançó és una de les essencials en tots els seus concerts i va ser utilitzada
com a himne oficial de la
Sisena Cimera Iberoamericana de Presidents al 1996.
Lorenzo
Santamaría – La ruleta del amor 1995
L’amic Llorenç de
Santamaría ens arriba avui a Un Toc de Rock amb un altre tema extret del que al
meu parer és el seu millor disc, l'àlbum "Corazón de Rock and Roll",
produït per Carlos Segarra i la veritat és que a aquest disc li estem traient
suc ja que l'estic exprimint. "La Ruleta de l'Amor" és una gran balada i
escoltant-la us donareu de seguida compte del perquè mereixia sonar al
programa. Lorenzo Santamaría és un bon amic i a més està afegit als "Amics
de Un Toc de Rock" que ens coordina des de el seu facebook Montse Aliaga.
El veritable nom de Lorenzo Santamaría és Llorens Roselló Horrach i va néixer a
la població mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946,
d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per
llançar-se en solitari a principis dels 70. L’any 1965 Lorenzo Santamaría va
formar la seva primera banda a la qual va anomenar Los Chelines (a la foto), però van seguir altres com Los Bríos i Los
Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorens sempre va ser un 
impenitent
rockanroler, inicialment la seva carrera en solitari va estar marcada per les
grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu
fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor” o “El último
beso", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría plenes
de canya, com "Quise ser una estrella de rock and roll", “Rosy”,
"Blue jeans" i un dels seus millors discos, aquest CD "Corazón
de rock and roll” que va publicar l’any 1995 mitjançant el segell Divucsa. Dins
d’aquest disc també hi ha una bona cançó, dedicada a la seva dona l’actriu
Nuria Osta i la seva filla que llavors feia poc que havía nascut, es diu “Dos
mujeres y un solo amor”, títul molt explicatiu i un dia d’aquest us la puntxo,
paraula de Mario Prades.
Joan Manuel
Serrat – Barcelona i jo 1989
Barcelona, terra
d'al·luvió, cruïlla de cultures i pobles, és una ciutat molt especial, té un
encant entre enigmàtic, místic i mundà i en la lletra d'aquesta cançó Joan
Manuel Serrat ens fa un recorregut per la Ciutat Comtal i per
ficar-nos al ànima del tema, en aquest recorregut per Barcelona, ens hem de
deixar portar per el Noi del Poble Sec. La cançó obria el seu àlbum
"Material sensible" que es va publicar l'any 1989 amb els
arranjaments i direcció musical a càrrec del recordat mestre Josep Maria
Bardagí (Barcelona, 11 octubre 1950 - 24 de febrer de 2001). Va comptar amb les
col·laboracions d'Ana Belén, Paco de Lucía i el gran saxofonista Pedro
Iturralde. Totes les cançons estan cantades en català i és que heu de recordar
que Serrat alterna els seus treballs en la nostra llengua i també en castellà.
Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943. Tot
i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble 
Sec i que va néixer al carrer Poeta
Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de
l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, però la familia vivia
al carrer Poeta Cabanyes, al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor
més internacional. Per cert, Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a
Tarragona. Va estudiar a la
Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al
Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos. Per
cert, Serrat també ha traballat al cinema, amb films com “La larga agonía de
los peces fuera del agua”, “Palabras
de amor”, “Mi profesora particular” i un petit paper a "La ciutat
cremada". Val a dir que Serrat sempre ha confesat que no es un bon actor.
Jaume Escala – Jo
visc a Barcelona 1983
Seguirem parlant
de Barcelona. Cantautor molt proper al rock, Jaume Escala que va començar
militant en el grup Jara, també es locutor de ràdio i escriptor. L'any 1983 va
publicar un single en el qual la cançó estrella va ser aquesta, composada per
ell, en la que ens parla de la seva ciutat natal, on va arribar al món l’any
1958. El single, publicat per Belter, va comptar amb la col·laboració del
Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya. La banda d'acompanyament estava
integrada per Rufo Iranzo (bateria i percussió), Quim Ollé (flautes), Marc
Fajertag (guitarres), Ferran Saló (violí) i Ernest Manchón (piano). Jo conec a
Jaume Escala des de fa molts anys, de fet a principis dels noranta i quan jo
dirigia una xarxa 
comercial que comercialitzava targetes American Expres, va
treballar durant un breu període de temps per a mi. Sempre em va va caure molt
bé. Es va retirar amb l'arribada del nou segle després d'haver publicat aquest
single que va ser la seva carta de presentació i tres àlbums "Aerpoport" en els vuitanta, "Terres de Catalunya"
(1993) i "Nascuts a Catalunya" (1999), sense oblidar un parell o tres
de discos infantils de Carme Solé Vendrell en els que ell va escriure la
música. Per cert que en els seus discos també ha inclòs alguna que altra
versió.
Inma Serrano –
Cant de sirenes 2008
La cantautora
alacantina Inma Serrano ha gravat un únic disc en la seva llengua al llarg de
la seva carrera. D’aquest àlbum que es va titular “Inma I” us he extret aquesta
cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i que ens parla de deixar-nos portar
per els falsos somnis, els cants de sirenes. L’any siguet Inma Serrano va
versionar aquest àlbum al castella i el títol va ser “Inma II”. Actualment Inma
Serrano, nascuda a Alacant l'any 1968 té el seu propi segell discogràfic
Cerebro Demente Records. A més de cantant i compositora també ha realitzat
tasques de productora i ha treballat amb Lorca, Armando y El Expreso de
Bohèmia, Tontxu, etc. i també ha estat jurat d'Operación Triunfo un parell de
temporades. La veritat és que m'agradaria saberla seva "veritable"
opinió d'un programa com aquest, ella que és autora de les seves pròpies 
cançons. En el primer treball de la cantautora Inma Serrano amb el seu nom per
títol, Dro, la seva casa de discos en aquella época, va fer una proba, va sortir
a la venda a preu econòmic, tans sols 1000 pessetes de l’època, uns sis euros,
i va resultar un experiment amb bons resultats ja que es va vendre molt bé i va
donar a conèixer a aquesta dona que va residir a València, Barcelona i
finalment va establir la seva residència a Madrid. Pero la discográfica sols va
treure tres discos a bon preu (M-Clan, Def Con Dos i Inma Serrano), teniu que
pensar que elles treballen per fer cales, com més millor i aixó us demostra que si no baixen preus és perque no volen.
cançons. En el primer treball de la cantautora Inma Serrano amb el seu nom per
títol, Dro, la seva casa de discos en aquella época, va fer una proba, va sortir
a la venda a preu econòmic, tans sols 1000 pessetes de l’època, uns sis euros,
i va resultar un experiment amb bons resultats ja que es va vendre molt bé i va
donar a conèixer a aquesta dona que va residir a València, Barcelona i
finalment va establir la seva residència a Madrid. Pero la discográfica sols va
treure tres discos a bon preu (M-Clan, Def Con Dos i Inma Serrano), teniu que
pensar que elles treballen per fer cales, com més millor i aixó us demostra que si no baixen preus és perque no volen.
Mercedes Sosa –
Canción para Carito 1993
León Gieco és un
dels grans cantautors argentins de la història, perseguit pel règim dictatorial
a què va estar sotmès el seu país. Curiosament a Espanya és més conegut per la
seva tasca com a compositor que com a cantant, sobretot gràcies a cançons seves
com “Solo le pido a Dios” que va ser un gran èxit en la veu d'Ana Belén. Aquest
tema que us he seleccionat per escoltar en el programa d'avui és una de les
seves millors composicions, escrita conjuntament amb Antonio Tarragó Ros,
encara que aquí a Espanya pugui resultar gairebé ignota. Us l'he portat en la
versió que realitza Mercedes Sosa que la va incloure en el seu disc
recopilatori “30 años”, publicat l’any 1993. Coneguda com La Negra Sosa o La Veu d'Amèrica, Mercedes Sosa
es una de les grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al
món Va néixer a San Miguel de Tucumán el
9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de
Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la 
pobresa rural, que és endèmica al nord
de l'Argentina i en gran part de Sud-Amèrica i va morir finalment a Buenos
Aires un 4 d’octubre del 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón
de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres
van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza
i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del
Nuevo Cancionero i és una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana,
al costat de Soledad Bravo. Ella no volia que l'anomenessin cantant, es definia
a si mateixa com “cantora” i per descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel
Pantoja.
Jennifer Rush –
Si tu eres mi hombre y yo tu mujer 1985
El tema més
important en la carrera de la cantant nord americana Jennifer Rush al nostre pais és
indiscutiblement "The power of love" de la qual ella era co-autora i
que va arribar a interpretar-la en castellà, aquesta és la versió que us he
portat avui a Un Toc de Rock i que és va traduïr com “Si tú eres mi hombre y yo tu mujer”,
rés a veure amb el títul original. Es clar que la versió en anglès i que es va
publicar en fotmat single l’any 1985 va arribar al número 1 en gairebé tot el
món, excepte als Estats Units on només va aconseguir el lloc 57, arribant-se a
vendre milions de còpies arreu del mon. Es trobava en el LP "Movin"
de Jennifer Rush. En la gravació i fent cors es trobaven Celine Dion i Laura
Branigan. Va aconseguir entrar al Llibre Guinness dels Rècords com "El
senzill d'una 
solista femenina més venut en la història de la indústria musical
britànica". Va mantenir el rècord fins a 1992, any en què Whitney Houston
amb el single "I Will Always Love You" el va superar. Jennifer Rush
va néixer a Queens, Nova York, el 28 de setembre de 1960. De casta li ve al
llebrer, es diu, amb ella és així ja que el seu pare Maurice Stern, era un
cantant d'òpera, la seva mare era pianista i els seus germans, Bobby i Stephen
Stern, també són músics. Tot i que aquest no és el seu disc més venut, és
l'únic que realment va arribar a funcionar al nostre país. Aquesta es la versió
que va fer en la llengua de Cervantes, per que ens enterem de tot el que la
noia diu.
Linda Ronstadt –
Lo siento mi vida 1976
Us porto ara una
curiositat a Un Toc de Rock i ens arriba des de América del Nord. Es tracte
d’una de les grans del country nord-americà, és Linda Ronstadt que també va
gravar en castellà, per a mostra un botó. Aquesta cançó, escrita per Linda
Ronstadt, Kenny Edwards i Gilbert Ronstadt, es va incloure en un single
publicat l’any 1976, amb “Try Me Again”, cantada en angles, a l’altre cara, si
bé va treure un altre single on la cara A era “Crazy” i aquesta era a
l’altre costat. Es va incloure a l’àlbum “Hasten Down The Wind” que va estar
produït per Peter Asher i va comptar amb un grapar de col·laboracions, entre
elles la de Don Henley dels Eagles. De fet Linda Ronstadt ha gravat al llarg de
la seva carrera, un grapat de cançons en espanyol, incluent un parell a la
banda sonora de la pel·lícula “Los Reyes del Mambo”, fins i tot vull destacar
que va cantar “El lago azul” que era la versió en castellà del seu gran èxit
“Blue Bayou” i que ja hem escoltat aquí a Un Toc de Rock i un àlbum senser
titulat "Canciones de mi padre". A Linda Ronstadt la van anomenar La Reina del Rock i tamber la Primera Dama del
Rock. El nom complet de la cantant és Linda Susan Marie 
Ronstadt i va néixer a
Tucson, Arizona, el 15 de juliol de 1946. Està englobada dins de la música
country tot i que ella ha incursionado en estils molt diversos com el rock, el
pop i el mariachi i també ha cantat, com us deia, en castellà en diverses ocasions. A la fi
dels 70's, Linda Ronstadt ja havia aconseguit 8 discos d'or i quatre de platí.
Se l'ha considerat com "la dona més ben pagada del rock". Al principi
va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004 en el curs d'una
actuació al Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i
el seu film documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del
públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del
local pel gerent del casino que va anunciar que mai més tornaria a actuar al
seu local. Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr
Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus per Barney Gumble.
Albert Hammond –
Necesito poder respirar 2010
En l'àlbum
"Legend" que Albert Hammond va publicar l'any 2010 i que va tenir la seva
continuïtat en "Legend II" publicat l'any 2012, Albert Hammod
recupera cançons escrites per ell que van ser èxit versionades per altres.
Aquest tema interpretat en anglès per The Hollies l'any 1974 i titulat
"The air that I breathe" és una de les seves millors composicions al
costat de "It never rain in sounthern Califòrnia" i és que avui en
dia molts obliden que Albert Hammond a més de cantant, també s'ha dedicat a la
composició per a molts artistes, entre ells The Fortunes, Roy Orbison, Leapy
Lee, Joe Dolan, Blue Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia
Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel, Leo
Sayer, Whitney Houston, Tina Turner,
Lani Hall, Aretha Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson. Albert
Hammond va començar a l'Espanya dels 
anys seixanta formant part dels grups The
Dimond Boys i despres el duet Albert & Richard. Es va marxar a Anglaterra
per crear Family Dogg i més tard llançar-se ja en solitari. Albert Hammond va
néixer el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo
recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el Penyal de
Gibraltar, per aixó el seu fort acent andaluz quan parla en castellà. El 19 de
juny de 2008 Albert Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en
l'apartat de compositors. Es el pare del cantant i guitarra dels The Strokes i
el fill es diu Albert Hammond Jr. i també ha tret un parell de discos en
solitari.
La frase per
tancar el programa d'avui és de Mark Zuckerberg creador de Facebook que va dir:
"No te infravaloris, no importa el que estiguis
fent, perquè tothom té una perspectiva
única
que pot aportar al món”
Conclou Un Toc de
Rock i ara us deixo amb la companyia d’aquelles emissores per les que ens escoltes
dues vegades per setmana o bé per internet si es que t’el
descarregas des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades,
plego per avui, baixaré la barraqueta i abans de fotre el camp us diré: A
reveure i fins el proper programa
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
