De tant en tant apareixen discos amb bona intenció. Gravats i editats amb fins benèfics
i amb col·laboracions altruistes, calcom digne d’admiració. És clar que
jo sempre sento una certa desconfiança cap a les causes solidàries, en moltes
ocasions una part dels beneficis es perden pel camí i en altres es destinen
primer a pagar factures, salaris i despeses de l'entitat que l'administra i poc
és el que arriba al seu veritable destí. Però suposo que he de mirar el món amb
una mica més d'optimisme i menys cinisme. La veritat és que avui Un Toc de Rock
tindrem, com sempre, bona música i ara des de la sintonia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem amb un tema
soldari a carrec de un bon grup de cantautors que ens parlaran de que els temps
passats van ser molt pitjors que els actuals. Obro la barraqueta, soc Mario
Prades i us dic alló de...
Benvinguts a Un Toc de Rock
Ana Belén, Amaya, Rosa León, Miguel Ríos, Sabina y Víctor Manuel – Cualquier tiempo
pasado fue peor 1987
Aquesta peça amb la que començarem Un Toc de Rock, era la
cara A d'un maxi-single d'aquests que surten al carrer en plan altruiste i
sense anim de lucre, el disc era a benefici del Comité Ciudadano de la Lucha Anti-Sida de
Madrid. En la gravació de la cançó amb lletra de Joaquín Sabina i música de
Pancho Varona que també va ser el productor, intervenen Miguel Ríos, Rosa León,
Ana Belén, Amaya Uranga, Víctor Manuel i el mateix Joaquín Sabina. Una de les
coses curioses pel que fa a la lletra és que cadascuna de les estrofes que
canten individualment tracta sobre textes de cançons importants en las carreras
dels propis cantants i el repte es que identifiqueu a quines cançóns es
refereixen. A mi i des de el programa, tan sols em queda dir-vos que l’escolteu
amb atenció i jutgen si realment "Cualquier tiempo pasado fue
peor"... o no. Per la meva part, no jutgo res, només escoltem bona música,
la compartim i parlem d’ella. Peró jo recordo a un bon amic dien-me "Contra Franco vivíamos mejor".
Ilegales – El fantasma de la autopista 1988
Un dels millors discos de Los Ilegales, la banda liderada
pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és
"Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox l’any 1988
i del que us trec aquest tema ple de contingut parapsicologic i que ens parla
de la llegenda urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un fantasma
que desapareix del vehicle en marxa. Parlan de Los Ilegales, el 5
d'agost de1989 jo vaig organitzar un concert al camp de futbol de Salou amb ells.
Cap de cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup
de Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada, sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja que el
concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte, tot estava
preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que
portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb
l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a
ploure. Caigueren mes de 150
litres de plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora
i tot Salou es va inundar, com era habitual. Va caure, com va dir un amic
argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel
fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per 
telèfon
des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va caure a
la caseta i hem va afectàr a través del telèfon que es va cremar. Els
aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja
que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a
Salou, Ilegales, La Coartada,
Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de la meva escuderia) es van
muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de
l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui
dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes a part, perdoneu les
molesties. La veritat es que he organitzat diversos concerts amb Ilegales,
recordo un de molt bo a la
Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.
José Manuel
Figueroa – Ranchero (Country man) 1995
d'edat, va ser assassinat al Gran
Hotel, a Cuernavaca Morelos. Sebastián va rebre dos trets d'arma de foc i va
morir a conseqüència de l'hemorràgia interna. Els fets van succeir el 12 de
juny del 2010 i es va deure a una baralla que va tenir amb elements de
seguretat del bar. Un dels guàrdies, va treure una pistola, i li va disparar.
José Manuel Figueroa i el seu germà Sebastián eren fills del cantant Juan Sebastian
que també va morir tràgicament. Aquest álbum va ser publicat al pais mitgansan
Discos Home, un subsegell de Bat Discos que va treure un grapat de álbum dins
del tex-mex, però no van tindre massa trascendencia a Espanya degut a la manca
de promoció i el seu baix pressupost de cara a les emisores de radio –
fórmula..
José Ángel Hernández – Un trozo de mar 2012
Ara a Un Toc de Rock us porto a aques home de Tarragona, un
cantautor al que jo conec i molt, però no per la seva faceta musical i m’el va
descubrir com a trobador l’editor i bon amic Manolo Rivera. A mi em va agradar
i vaig decidir que José Ángel Hernández sonaría aquí, a Un Toc de Rock. José
Ángel Hernández es nascut a Lumbrales, Salamanca, l’any 1964, i resident
actualment al Catllar, passant pel País Basc i Tarragona: de las Arribes del
Duero a la desembocadura del Bidasoa, de la flor del taronger a les emanacions
de les petroquímiques, a l'ombra d'un ametller, als fòssils de la Mediterrània. José
Ángel treballa fa més de vint anys com a mestre d'educació primària i és
llicenciat en Antropologia. Com a poeta, ha publicat dos llibres "Inercia
de arena" i "Ucronía e hilván". Com a activista literari, va ser
cofundador de la Tertulia
de Poesía Mediona 15, i manté un blog de música i literatura que podeu visitar.
Apuntey-lo: favorablespoema.com o cliqueu ara al enllaç, estic segur de que no
us defraudarà (trobareu músiques bellísimes i paraules que protesten devant les
injusticies del món, paraules fortes i vertaderes). La cançó que escoltem ara,
amb composició, veu i guitarra del propi José Ángel, va ser gravada als estudis
de Miguel Zanón, ara la
Produktiva Records, abans Juan Zarpa. La cançó que escoltem
ara és titula "Un trozo de mar". Com diu l’amic Manolo Rivera:
“Música dolça, cançó ben dita. Al teler de la paraula, entreteixir somnis”.
Aquesta cançó no la trovarei en cap disc comercial, pero sona a Un Toc de Rock. 
Un trocet de mar (foto: Mario Prades)
Juan Bau – Dama del amanecer
Em van demanar aquesta cançó mijançant un correu electrónic,
dient-me que ja feia temps que me havien enviat un altre correo ambla mateixa
petición,però jo crec que la passada temporada ja l’haviem escoltat, però per
di acas, aquí està de nou "Dama del amanecer",del cantant, productor
i compositor valencià Juan Bau, un amic d’Un Toc de Rock des de el facebook que
ens coordina l’estimada Montse Aliaga. Possiblement la cançó més popular en la
carrera de Joan Bau i el single que millor es va vendre, va ser
"La 'estrella de David", però aquesta que escoltem ara o "Natacha i
jo" que escoltarem un 
altre dia, no desmereixen o fins i tot superen "La estrella
de David”, Es tracta de Juan Bau, aquest amic d'Un Toc de Rock que va començar
el seu periple musical l’any 1971 i que va néixer a Aldaya, València, el 24 de
desembre de 1948, el seu nom complet és Joan Baptista Conca Moya, primer va formar
part del grup Los Pikes i fent versions cantant en un angles molt sui generis, abans de començar en
solitari amb una carrera brillant. Juan Bau és una de les grans i potents veus
sorgides al País Valencià, al costat de Nino Bravo, Bruno Lomas,
Francisco, Michel, Camilo Sesto, Juan Camacho i tants altres més, molts d’ells
ja no estàn entre nosaltres, però queda el seu record i les seves cançons. Juan
Bau va ser una de les millors i més potentes veus del pop espanyol durant els
anys setenta i crec que encara es troba en actiu.
Joan Manuel Serrat i Paco de Lucia – Salam Rashid 1988
La veritat es que jo sento una especial debilitat per Joan
Manuel Serrat i ara el porto de nou a Un Toc de Rock, i al programa d'avui
escoltarem un bon tema que és tot un crida contra la descriminación de l'home
només pel color de la seva pell i el seu pais d’origen. Els somnis dels
extrangers que arriven al pais pensant que aquí “lliguem els gossos amb
llonganisses” i és troban amb la crua realitat. Encara que i tal com el Noi reflecteix
en la lletra d'aquesta extraordinària cançó que compta amb la col·laboració
d'un altre gran entre grans, el guitarrista Paco de Lucía (tots dos a la foto) que ens va deixar la passada setmana. Ens parla sobre que no tot és tan bonic
ni tan lleig, ni tan dolent ni tan bo com es pretén quan l'altruisme cega la
raó i només volem veure una part de la veritat. Aquest tema es va incloure en
un dels millors discos de Serrat, "Material sensible", un bon disc
tot i que no és un dels més recordats del Noi del Poble Sec. Es va 
publicar
l'any 1989 i està cantat en català, no hem d'oblidar que Serrat alterna les
seves produccions en les dues llengües, català i castellà. En aquest disc també
van col·laborar Ana Belén i el saxofonista Pedro Iturralde, considerat com un
dels millors del món. La producció, arranjaments i direcció musical de l'àlbum
va estar a càrrec de Josep Maria Bardagí (Barcelona, 11 d'octubre de 1950-24 de
febrer de 2001). Totes les cançons del disc estan escrites lletra imúsica per
Serrat, excepte "La Lluna"
que la lletra la van escriure Serrat i el polític i poeta mexicà Jaime Sabines
que per cert, va morir l'any 1999. En aquest àlbum s'incloïen també dues
cançons históriques en la carrera de Joan Manuel Serrat com “Kubala” i “Barcelona i
jo”.
Joe Dassin – A ti 1976
El cantant frances nascut als Estats Units Joseph Ira Dassin
que és el seu veritable nom, encara que conegut artísticament com Joe Dassin,
va ser un dels pocs artistes europeus amb discos que van ser permesos darrera
del teló d'acer, a la
Rússia Soviètica i que es programaven a les emisores
comunistes. Però Joe Dassin va néixer a Nova York el 5 de novembre de 1938 i va
morir d'un atac cardíac, durant les seves vacances a Tahití, el 20 d'agost de
1980. Els seus pares eren comunistes i van tindre que exiliar-se dels Estats
Units per culpa del Senador Joseph McCarthy i la seva caça de bruixes,
traslladant-se a França on es van afincar. Crec que aquesta va ser la raó del
per que les seves
cançons van ser aceptades i van sonar als paissos sovietics.
Al meu paré "A tí" és una de les seves millors cançons i aquí la
teniu. Per cert, entre els compositors francesos morts, Joe Dassin és el que
genera més ingressos per drets d'autor al veí pais. L'SGAE francès estarà d'un
content... Per cert, no us estranyi que aquest tema estigui interpretat en
espanyol, Joe Dassin va gravar en alemany, castellà, italià i grec, a més del
francès i l’anglès. La cançó originalment en francès, estava dins del seu LP
"Le Jardin du Luxembourg" editat l'any 1976.
Linda Ronstadt – El lago Azul 1977
Quan fa un parell de temporades vam escoltar a Linda
Ronstadt us vaig dir que la cançó ”Blue Bayou” també la havie gravat en
castellá, dons bé, he rebut un correu demanarme-la, per tant aquí la teniu.
Linda Ronstadt es coneguda també pel sobrenom de la Reina del Rock o la Primera Dama del
Rock, el seu nom complet és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixer el 15 de
juliol de 1946 a
Tucson, Arizona. Està englobada dins de la música country tot i que ella ha
incursionado en estils molt diversos com el rock i el mariachi i també ha
cantat en castellà en diverses ocasions. A la fi dels 70's Linda Ronstadt ja
havia aconseguit 8 discos d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com
"la dona més ben pagada del rock". Al principi va formar part del grup
Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004 en el curs d'una actuació al 
Aladdin
Casino de Las Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i la seva pel·lícula
documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del públic, va
ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del local pel
gerent del casino que va anunciar que mai més tornaria a actuar al seu local.
Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr Plow", en el
qual realitza un anunci de llevaneus amb Barney Gumble. La cançó que escoltem
ara i que en anglés es va titular “Blue bayou", es una composició de Roy
Orbison i Joe Melson. Aquest “peaso cansión” va ser un dels gran èxits de Linda
Ronstadt que la va gravar l’any 1977 i va vendre més de dos milions de singles
i va ser disc de platí i arriban al segon lloc a les llistes de country del
Billboard i al tercer a les de pop, en la versió original en anglès, es clar.
Joan Isaac amb Moncho – On és la gent…? 2004
L'any 2004 i per celebrar els seus cinquanta anys, el
cantautor Joan Isaac va treure un àlbum publicat a través del segell barceloní
DiscMedi titulat "Només han passat cinquanta anys" que es va gravar
en directe al Teatre Nacional de Catalunya, comptant amb col·laboracions de
luxe, entre elles Maria del Mar Bonet, Manel Camp, Mone, Jordi Vilaprinyó,
Roberto Vecchioni, Mauro Pagani i altres que no recordo ara, sense oblidar el
Rei del Bolero, Moncho, amb el que interpreta aquesta cançó que escoltem ara.
En aquest disc també es va incloure un homenatge a un dels grans cantautors
italians Paolo Conte, del qual Joan Isaac va gravar la cançó
"Azzurro" i encara que a molts pugui sonar-lis a Adriano Celentano que
la va portar a l'èxit en els seixanta, va ser composada per Paolo Conte. Amb
Joan Isaac en aquesta cançó que sona ara a Un Toc de Rock, trobem a Moncho, de
veritable nom Ramon Calabuch 
Batista i que va néixer al barri de Gràcia, el 26
de juliol de 1940, cantat junts aquest tema en què recorden les coses que van
passar en els setanta i els somnis que mai van arribar a complir-se, en ser
truncats per la crua realitat. Joan Vilaplana i Comín, nom real de Joan Isaac,
va néixer a Esplugues de Llobregat el 17 de setembre de 1953 i en aquest tema
ens recorda també les festes majors de la seva ciutat natal on els seus pares
ballaven abraçats escoltant a Moncho.Mario coneiz a Moncho des de fa miolts anys, la foto es dúna nit que van coincidir a un sopar solidari amb Cuba, al Fortí de la Reina, a la foto el Consul de Cuba, el Gobernador Civil de Tarragona, Ángel Juárez que va ser l'organitzador, Mario Prades i Moncho.
Lejos de Allí – En la parada 1989
Aquesta cançó del grup sevillà Lejos de Allí us la vaig
prometre també la passada temporada i ha arribat el moment de complir lo promès
i posar-la. La lletra em va agradar des de la primera vegada que la vaig
escoltar i tot i que pot ser titllada de cançó per adolescents, els problemes
d'aquesta parelleta de la que ens parlan, per poder gaudir d'intimitat i
estimar-se no són solament quelcom anherente a la joventut. Jo recordo una
vegada, a Barcelona, buscant desesperadament un hotel i no trobar cap habitació
disponible, era un dissabte a la nit i havia futbol, jugava el Barça i
l'Atlètic de Madrid, els hotels estaven plens i aquells que disposaven
d'habitacions lliures demanaven documentació i la noia que estava amb mi tenia
poc més de 18 anys, en aquelles èpoques l'edat en què deixaves de ser menor era
als 21. Finalment vam haver de aparcar el cotxe en un pàrquing a l'aire lliure,
a un patí interior, del carrer Tuset i quedar-nos allà, arriscant-nos a ser
sorpresos, és clar. Els protagonistes d'aquesta cançó, com no disposen ni tan
sols de cotxe i al cinema l'acomodador vigila amb la seva llanterna, finalment
busquen la intimitat en una parada d'autobús, la qual cosa encara és més
bèstia. Aquesta peça es trovaba al seu primer disc amb el nom del grup per
títol, editat l’any 1989. Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons 
instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants i joves, composades per ells
mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la
joventut, el que va fer que arribessin al públic immediatament. És clar que els
van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de
ràdio-fórmula i això a la llarga passa factura, va significar canvis i finalment Lejos de Allí
es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993.
Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla, si
bé durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu
segon disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer
"Canciones" i finalment van dir adéu. Mané Larregla (a la foto) es dedica als
arranjaments musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és
guitarrista del grup Distrito 14.
Coses – Els nuvols 1978
En aquesta cançó ens parlen dels núvols, formes etèries i
volàtils que creen formes en el cel contínuament i Coses es pregunten “Com els
déus poden ser tan cruels i fer que una cosa tan bella desaparegui de seguida”.
Aquesta gran cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock a carrec del grup català
Coses us la he tret de l'àlbum "Perquè no s'apagui l'aire" que va
publicar Moviplay l'any 1978. Coses ens parlen de començáments, d’inicis,
deixan enrere els somnis i els nuvols amb les seves formes volatils crean
imatges plenes d’esperances que despareixen de seguida. M'agrada el riff de guitarra, aquest punteix que
marca el toc central de la peça. Coses van ser una de les primeres bandes de
rock en català de la història musical i amb la incipient democràcia a sobre. Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló (a la foto feta per Mario Prades) que
posteriorment crearia un altre grup pioner del rock català TR i actualment
forma part de Ton Rulló i la Pegebanda si bé abans havie militat a La Rural. Recordo
que al seu costat a Coses hi havia un bon actor català de forta veu, un
d'aquells anomenats "actors de caràcter", però no aconseguim recordar
el seu nom i això que surt habitualment en moltes de les sèries que s'emeten
per TV3. En Coses i en aquest 
disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i
percussió) a Lluis Masdeu que havia estat bateria dels Lone Star, Ramón Llatjós
(guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas
(guitarres i veu) i ens sembla deixar-nos algun. El productor d'aquest LP
crec recordar que era Joan Sirvent, però no estic segurs. La veritat és que
conec a Ton i sempre he admirat les seves ganes de lluitar, de tirar
endavant amb las sevas creences. Vui recordar-vos també que Joan Reig en un dels seus projectes paral·lels a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de
clàssics del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD
hi ha una versió de Coses..jpg)
Ton Rulló a la redacció del Diari de Tarragona (Foto: Mario Prades)
Lone Star – Las campanas de la Catedral 1971
Ara al programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem una llarga
i magnífica balada a càrrec dels barcelonins Lone Star, la banda liderada pel
cantant, guitarra i pianista Pere Gener. Era la cara B d’un single amb “Soñar” a l’altre
cara i que es va publicar mitjansan el Segell EMI l’any 1971. Crec que ja us ho
he dit en altres ocasions, però Lone Star són l'únic conjunt de l’Estat
espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de
l’any 1970. La veritat és que si, ja us ho he dit moltes vegades. La marineria
i oficialitat del vaixell de guerra americà, més de sis mil persones,
s’esperava un grup de folklore espanyol, cobla, rumba, coses així i es van
trobar amb una tota una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere domina
ja que va estar vivint i tocant a Anglaterra abans de crear Lone Star. La veritat
es que ara a Tarragona hi ha una forta polémica per l’arrivada del porta avions
nord americà Eisenhower i la veritat es
que jo no entec el per que de tot aquest enrenou. Porten pasta gansa i molta,
es calcula que la tripulació d'un vaixell d'aquest tipus deixa més d'un
milió d'euros a la ciutat que visita i
tenint en compte que no van en missió guerrera, doncs cantarem la cançó de la
pel·lícula "Bienvenido Mister Marshall", aquella de "Americanos....".
Per cert, us explicaré una anécdota, feia poc temps que Lone Star havia tret
aquest single, on es trobava aquesta cançó que 
escoltem ara i van ser
contractats per actuar en una discoteca d'El Ferrol, de fet era l'única
discoteca de la ciutat i mai s'havia ofert un grup actuant en directe. Va ser
un fracàs total de públic i en una declaracions a un diari local afirmaven els
nois del grup "No se'ns ha volgut escoltar" i la veritat aquest
succés no diu molt a favor dels gustos musicals del públic gallec. Tenint
l'oportunitat d'escoltar i gaudir amb un concert de Pedro Gener, Juan Miró,
Luis Masdeu i Rafa de la Vega "La Leyenda”
i perdre-se'l... que voleu que us digui. Curiosament el seu últim disc es va
titular “Hacia el futuro”, va ser els anys noranta, després van plegar i crec
que Pere Gener (a la foto quan era molt jove) ancara te un estudi de gravació que es diu el Séptimo de
Caballería.
.jpg)
Burning – Pura sangre 2013
En aquest tema amb el que concluirá Un Toc de Rock per avui,
Burning ens parlen de viatjar, sense tenir pressa per arribar. Ens diuen que el
negre forat és un tobogan que el porta fins a tu. És clar que afegeixen “El
mismo camino yo volvería a hacer, con un peage menos cruel”. Sempre he cregut
que les millors bandes espanyoles de rock en els anys setanta van ser Asfalto i
Burning, tots dos grups segueixen en actiu i han perdut components en el cami,
tot i que en cadascun d’ells sols queda un dels seus components originals, en
Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Els Burning van publicar
el 29 d'octubre del passat 2013 un nou treball d'estudi titulat "Pura sangre"
del que us hem extret ara aquest tema que dona títol i que és un disc que ens provoca un
retrobament musical amb aquells Burning dels anys setanta i vuitanta i encara
que no consta en els títols de crèdit, es diu que molts dels temes van ser
arreglats per Leiva, però que van haver-hi problemas entre ell i Johnny
Cifuentes que el va fotre fora del estudi. Crec recordar que fa ja onze anys
que Burning no publicavan material veritablement nou. Per tant aquest disc es 
molt benvingut. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983),
Pepe Risi (de 1974 a
1997), Quique Pérez (de 1974
a 1979),Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la
banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, si bé en
l’actualitat el grup está integrat, per Johnny Cifuentes (veu i teclats),
Eduardo Pinilla (guitarra), Carlos Guardado (baix), Kacho Casal (bateria) i
Pitu (guitarra). Ara us comptarem una cosa curiosa, un 9 de maig, amb deu anys
de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix
dia del mateix mes, com us deiam, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no
curios. Per cert, us explicarem un altre curisitat, recordeu que a la cançó “La
chica de ayer” els Nacha Pop parlaven d’un garito conegut com el Penta, de
veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes va ser puntxadiscos en aquell
mític local de Madrid.
La frase per tancar el programa d'avui és del cantant i
compositor Leiva, és component de Pereza i que en una entrevista arran del seu
nou disc, va manifestar recentment
“Amb els altres m'agrada pensar que sóc respectuós, però
amb
mi puc ser terriblement cruel. Probablement jo sigui
el meu pitjor enemic”
Acabarà per avui Un Toc de Rock, 55 minuts compartin una
estona de bona música i records, però abans de fotre el camp, jo us deixo amb
bona companyia, la de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.Tanco la
barraqueta, soc Mario Prades. Ens trobarem de nou a les ones.
.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario