Un Toc de Rock 08-50

De vegades cançons que s'inclouen com a farciment en algunes pel·lícules són vells èxits moltes vegades oblidats. És el cas de la cançó que farem servir avui per començar Un Toc de Rock i que va anar un grand hit de Perry Como. Per descomptat tindrem molt més i escoltarem l'actor Robert Mitchum cantant un calypso, Harry Belafonte, Anne Murray, The Manhattan Transfer, Jacques Dutroc, Pierre Groscolas, France Gall, Phil Carmen, Abba, Albert Hammond i uns quants més. Bona música per a la banda sonora de la nostra vida, cançons per a "recordar". Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obriré amb “Papa loves mambo”, com us deia tot un clàsic que ens porta Perry Como, un dels grans crooner dela seva época. Obro la barraqueta, soc Mario Prades i us dic alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Perry Como – Papa loves mambo 1954

Obrirem escoltant aquesta cançó que ens porta Perry Como, un dels grans crooners nord-americans i que vaig decidir punxar a Un Toc de Rock quan la vaig escoltar no fa gaire temps en una pel·lícula de recent estrena, sona amb els títols de crèdit finals, però ara resulta que tinc la cançó aquí a punt, però no recordo en què film sonava. La cançó va ser escrita per Al Hoffman, Dick Manning i Bix Reichner. Perry Como acompanyat per l'Orquestra d'Hugo Winterhalters la va gravar a Nova York a l'agost de 1954 i va arribar al quart lloc en les llistes del Billboard. Per cert, d'aquest tema s'han realitzat unes quantes versions, jo us destacaria les de Nat King Cole i Bing Crosby. Acabo de recordar-ho, la cançó es va incloure en la banda sonora de “Red 2”, però de fet s'ha inclòs en un munt de films, entre ells “Ocean's Eleven”, “Regreso al futuro 2”, “Everybody's Fine”, etc. fins i tot en un espisodio de la sèrie “Perdidos”. Pierino Ronald Como, conegut artísticament com Perry Como, va néixer a Canonsburg, Pennsylvania, el 18 de maig de 1912 i va morir a Florida un 12 de maig de 2001, des de feia temps patia Alzheimer. A mitjans dels anys 30 va ser el cantant de la Freddie Carlone’s Band i més tard de la Ted Weems Orchestra, fins que l'any 1945 es va llançar en solitari amb gran èxit. Ha venut milions de discos a tot el món i us explicaré una curiositat, sempre va gravar per al segell RCA-Victor amb els que va signar el seu primer contracte a l'any 1943.

Robert Mitchum – Matilda, Matilda 1957

L’actor Robert Mitchum va ser una de les grans estrelles del cinema, un dels durs de Hollywood i el seu nom complet era Robert Charles Durman Mitchum, va néixer a Bridgeport, Connecticut, el 6 d'agost de 1917 i va morir a causa d'un emfisema, l'1 de juliol de 1997, a Santa Bàrbara, Califòrnia. Al llarg de la seva carrera com actor va filmar un total de 115 pel·lícules, una xifra rellevant si tenim en compte el seu rol protagonista. Però Robert Mitchum va començar com a cantant i va gravar dos LP's, el primer "Calypso is like so..." que es va editar a l’abril de l’any 1957 mitjançant el segell Capitol Records i d’ell us he extret aquesta cançó que també va ser un dels millors èxits de Harry Belafonte, si bé va ser "Ballad of Thunder Road" el primer single que va publicar Robert Mitchum, del seu primer LP, ja a l’any 1958 i es va classificar en el lloc 62, romanent 21 setmanes en llistes. Però ara “Matilda”, aquesta bona cançó que també ens arriba a ritme de calypso, l'escoltes a Un Toc de Rock. El segon disc que va publicar es va titular "That Man, Robert Mitchum, Sings", però es va editar ja a l'any 1967. Crec recordar que en tres o quatre de les seves primeres pel·lículas va cantar, entre elles “Riu sense retorn”. Aixó el expert en cinema de l’emissora us ho podrà dir millor que jo.

Harry Belafonte – Days-O (Banana boat song) 1956

Harry Belafonte que va ser considerat el Rei del Calypso, sobretot gràcies a l'èxit d'aquest tema que avui escoltem a Un Toc de Rock, sense oblidar una altra de les seves grans cançons "Matilda", de la qual hem escoltat abans la versió de Robert Mitchum. "Banana boat (Day-O)" és una cançó originalment a ritme de mento, un estil musical jamaicà i es diu que va inspirar el "Hill and Gully Rider" de Shirley Bassey. De fet a ritme mento - folk, "Banana Boat" era un cant popular dels carregadors de bananes en els ports jamaicans, una cançó tradicional de la que veritablement s'ignora l'autor. És clar que consta com el seu autor Irving Louis Burgie que de fet va ser el compositor de tots els temes del LP "Calypso", tercer àlbum d'Harry Belafonte i que va editar l'any 1955 i també ha escrit cançons per  altres intèrprets, al costat del lletrista William Attaway. El single va ser número 5 a les llistes del Billboard en 1957, però el primer que la va gravar va ser Stan Freberg l'any 1950. Aquesta cançó, en la versió que va realitzar Harry Belafonte, es va incloure a la banda sonora del film “Beetlejuice” de 1988. Harry Belafonte, aquest cantant i actor de color, va néixer a Manhattan, Nova York, l'1 de març de 1927. El seu disc "Calypso", va ser el primer LP d'un home de color que va aconseguir un milió de còpies venudes als Estats Units. Gran activista social, Harry Belafonte ha participat en moltes tasques humanitaris, entre elles el disc "We are the word", de fet l’idea d’aquest disc solidari va ser del seu representat Ken Kragen. És, des de 1987, ambaixador de l'UNICEF per la seva tasca per els drets dels nens africans. L’any 2001 va iniciar una campanya contra la sida a Sud-àfrica. En total Harry Belafonte te una quarentena de LP’s publicats.

Bert Kaempfert – Afrikaan  beat 1961/2005

Redescobrim aquesta cançó en el remake que es va fer del film "Ninette i un Senyor de Múrcia", la nova versió estrenada l'any 2005, que estava protagonitzada per Elsa Pataki i Carlos Hipólito i aquesta cançó que curiosament és dels anys seixanta, la mateixa època de quan es va rodar la primera pel·lícula, és la peça clau de la seva banda sonora. Va ser composada per l'alemany Berthold Kämpfert, al qual és coneixia artísticament com Bert Kaempfert. El tema es va incloure en un àlbum publicat l'any 1961, encara que es va editar en single un any després, el 1962, arribant al lloc 42 en les llistes del Billboard nord-americà. Curiosament i malgrat que la seva popularitat va decréixer a partir dels anys 70, va ser l'època en què més concerts va realitzar al capdavant de la seva orquestra, a partir de 1974, destaca que va realitzar al London Royal Albert Hall. Nascut el 16 d'octubre de 1923, Bert Kaempfert va morir el 21 de juny de 1980, a l'edat de 56 anys, després de patir un vessament cerebral, a la casa que posseïa a Mallorca, on vivia, poc després de realitzar una brillant gira per gran Bretanya. Us explicaré una curiositat, una de les seves composicions, el tema "Strangers in the Night", era utilitzat per Jimi Hendrix pel sol de guitarra quan interpretava "Wild Thing", la primera vegada que ho va fer va ser al Festival de Monterrey, en l'any 1967.

Kid Creole & The Coconuts – Don’t taje away my coconuts 1984

Amb un estil mestissatge de jazz, salsa caribenya i tocs de rock, el cantant i guitarra canadenc Thomas August Darnell Browder va crear a finals dels setanta aquest grup i va adoptar el nom artístic de Kid Creole, al costat d'un trio de ballarines i cantants als que es coneix com The Coconuts i una orquestra. Kid Creole anava vestit sempre dins d'un estil anomenat zoot suit, molt de moda en els anys cinquanta entre la gent de color a la costa est nord-americana i és que ell es va criar al Bronx de Nova York, encara que va néixer a Mont-real, Canadà, l'any 1950. El seu primer àlbum es va publicar el 1980, però Kid Creole & The Coconuts va aconseguir el primer èxit comercial amb el disc "Tropical Gangsters" editat l'any 1982, però no va ser fins principis de la dècada dels noranta que va aconseguir el reconeixement internacional. Aquesta és la cançó més recordada a Espanya de Kid Creole & The Coconuts, encara que va passar pràcticament desapercebuda al seu país. Jo us l'he extret d'un recopilatori editat l'any 1993 "The Best of Kid Creole & The Coconuts", però és de mitjans dels vuitanta. També la van incloure com bonus track en la reedició en CD de l'àlbum "Doppelganger" que es va realitzar en 2002, encara que el disc originalment era de setembre de 1983. Jo crec que als Estats Units la cançó va ser inicialment cara B d'algun single i rescatada en les recopilacions, perquè m'he estat repassant els seus àlbums de l'època i no l'he trobat en cap. Escrita per Thomas Darnell, a Espanya es va publicar al juny de 1984 en versió single i maxi single i va ser el seu millor èxit.

The Manhattan Transfer – Twilight Zone 1980

El grup de Nova York The Manhattan Transfer van realitzar una cosa que pocs artistes s'haurien atrevit a fer, van agafar la sintonia d'una sèrie de televisió que pràcticament tothom identifica i coneix, en aquest cas va ser "La Dimensió desconeguda" i la van versionar donant-li un caire personal que converteixen la cançó en una cosa molt especial i quelcom que possiblement en un altre grup qualsevol hagués estat una horterada, amb The Manhattan Transfer esdevé una peça digna de sonar a Un Toc de Rock i aquí la teniu. La cançó va ser escrita per Bernard Hermann per a la sèrie de televisió que en anglés es va titular "Twilight Zone" la traducció correcta hauria estat "La Zona Crepuscular" i el single amb aquest tema a càrrec de The Manhattan Transfer es va publicar l'any 1980 a través del segell Atlantic que a Espanya va distribuir Hispavox. Manhattan Transfer, aquesta gran banda vocal a cavall del jazz, swing, rock i ritmes llatins, es va formar a Nova York l’any 1972, un dia plujós, quan Tim Hauser i Laurel Massé van compartir un taxi. Després van conèixer a Janis Siegel, en aquells moments cantant d’un grup folk i la van convèncer per unir-se al seu projecte musical. La formació inicial es va completar amb Alan Paul, galant i cantant a Broadway. L'1 d'octubre de 1972 es considera la data en què el grup Manhattan Transfer es va crear. El seu primer disc amb el nom del grup es va editar l’any 1975. El 1978 Laurel Massé va patir un greu accident de trànsit i es va retirar momentàniament de la música, sent substituïda per Cheryl Bentyne. "Cuéntame" va ser la cançó que els va obrir les portes del mercat europeu, al costat de "Chanson d'amour", encara que són els temes més criticats pels seguidors del grup al considerar-los molt patxanguers

Jonathan Richman & The Modern Lovers– Egyptian reggae 1977

L’any 1977 el quartet nord americà Jonathan Ritchman & The Modern Lovers van editar l'àlbum "Rock and roll with The Modern Lovers" del que aquest tema que es va publicar en single, va ser la peça estrella. Escoltan-ho obrirem el programa d’avui. Jonathan Richman & The Modern Lovers estaven liderats pel compositor, cantant i guitarra Jonathan Michael Richman, nascut el 16 de maig de 1951 a Natick, Massachusetts, al costat del teclista Jerry Harrison (21 de febrer de 1949) que posteriorment tocaria amb The Talking Heads, el bateria David Robinson (2 abril 1949) que també formaria part deTalking Heads, DMZ i The Cars, sense oblidar el contrabaixista Greg Curly Keranen que venia del grup The Rubinoos amb els que crec va tornar poc després d'editar aquest àlbum, el tercer en la carrera del grup, sent substituit per Asa Brebner. Ara bé, el primer baixista que van tindre va ser Ernie Brooks. Jonathan Richman té una interessant carrera en solitari, però aquest tema que és instrumental, va marcar un abans i un després d'aquest cantant i guitarra que té gravats en total 15 discos d'estudi i tres en directe. Per cert aquest single es va publicar als Estats Units amb "Ice Cream Man" a la cara B i a Europa va ser canviat per "Roller Coaster By The Sea".

The Pebbles – Incredible George 1969

“Incredible George” va ser l'únic single dels belgues The Pebbles que va funcionar una miqueta al nostre país. Estava produït per Alain Milhaud, el mateix que va ser productor de Los Bravos, Los Pop-Tops i altres grups espanyols d'aquelles èpoques i amb molt d'encert. La banda The Pebbles va ser creada a Bélgica per Fred Bekky i Bob Baelemans, dient-se inicialment The Fredstones i ells van ser els únics membres "fixos" ja que pel grup The Pebbles van passar un munt de músics entre ells els baixistes Mel Gielen, Axel Van Duyn i Patrick Wijnants, els bateries Louis de Laat, Cel De Cauwer i Johnie Verhas i els teclistes Luk Smets i Tim Turcksin. Aquest tema que us porto avui és un dels seus hits més importants i es tracta d'una mena de telegrama adreçat a George Harrison i dien-li el molt que els hi agrada i reivindicant la tasca del llavors ancara component dels The Beatles. El single dels The Pebbles es va editar a través del segell Poplandia que a Espanya va ser distribuït per RCA.

Pierre Groscolas – Jumbo 1971

Recordo amb afecte un amic de la colla del carrer Bassegoda a Barcelona, que es deia Justo. Ell i la seva família acabaven de tornar de França on el seu pare va emigrar per poder treballar i em va regalar aquest single de Pierre Groscolas i vaig descobrir a un gran cantant que mai va publicar discos aquí al país. Ara ho compartiré amb vosaltres. A un dels sopars que vem fer els de la colla, tots amb pràcticament els seixanta anys cumplits i la majoria superats, vaig asabentarme que Justo era mort, ho sento i molt, era un bon company i junts haviem fet algunes de molt sonades. Pierre Groscolas va néixer a Lourmel, Algèria, el 29 d'octubre de 1946, però va créixer a Toulouse. Té una brillant carrera com a cantant, però encara més com a compositor.  Aquest va ser el seu primer single, el seu debut i es va publicar l'any 1971 amb "Fille du vent" a la cara A, peró jo os porto "Jumbo" que és trovaba a l'altra cara. Aquest tema jo l'havia punxat en discoteques mòbils, sobre tot a festes organitzades als Campings i en el moment en que la cançó de Pierre Groscolas sonava, els francesos es llançaven a la pista. Os vaig dir en un programa de la passada temporada que la punxariem i ja es hora de fero. Jo crec que la discogràfica és va equivocar al possar-la a la cara B ja que per la seva época “Jumbo” era molt més apropiada per ser la cançó estrella del single, tot i que l’altre era una gran balada. Pierre Groscolas és l'autor de l'òpera rock "Hamlet" de Johnny Hallyday, de l’any 1976.

France Gall – Elle, elle l’a 1987

Escoltem ara a Un Toc de Rock la cançó que va col·locar en les llistes de mig món a la cantant France Gall, va ser "Ella, elle l'a" una peça que estava dedicada a la gran cantant de jazz Ella Fitzgerald i que es va publicar el 24 d’agost de l’any 1987 i es va tornar a publicar, en aquest cas en versió maxi-CD, al març de 1988. Al mes de maig de l’any 2008 la cançó va tornar a pugar a les llistes, però aquesta vegada en la versió que va fer la cantant britànica Kate Ryan que en aquesta ocasió la va col·locar també a les llistes americanes. La cantant i actriu francesa France Gall es diu en realitat Isabelle Geneviève Marie Anne Gall i va néixer a París, el 9 d'octubre de 1947. Filla del lletrista Robert Gall, amb només 15 anys l'editor Denis Burgeois li va aconseguir el seu primer contracte amb el segell Phillips. La van posar a treballar amb Serge Gainsbourg i el seu primer single va ser "Ne sois pas si béte" que va sonar per primera vegada a la ràdio el dia del seu 16é aniversari. France Gall va ser una de les estrelles del pop francès dels 60 gràcies sobretot al tema "Poupée de cire, poupée de son" que va ser tot un hit, inclus a Espanya. Voleu una anécdota: El director de cinema Bernardo Bertolucci li va propossar a France Gall el rol protagonista femení que finalmente va ser per l’actriu Maria Schneider, a la pel·licula "L’últim tango a Paris" de l’any 1972, però es que la cantant i actriu France Gall, després de llegir-se el guió el va rebutjar. Aixó de la mantega i sortir despullada sembla ser que no li va fer massa gracia.

Jacques Dutronc – Il est cinc heures, Paris s’éveille 1968

El cantant i compositor Jacques Dutronc va ser un dels grans del pop francès a mitjans dels 60. Va ser director artístic de la discogràfica francesa Vogue i es va casar amb la cantant i actriu Françoise Hardy l’any 1981, encara que tots dos vivien junts, en “pecat” com es deie llavors, des de 1969 i els dos eren cares familiars per a aquells que fullegabem el Salut Les Copains que no penseu malament, no era cap revista porno, es tractaba d'una revista musical francesa de molta difusió. La parella segueixen junts i resideixen a Monticello, a l'illa de Còrsega, amb uns 30 gats. Les lletres de Jacques Dutronc sempre van ser interessants i tot i ser un cantant de pop molts els consideraven un cantautor a l'ús. En aquesta cançó, editada com a cara A d'un single l’any 1968, ens explica les coses que pots trobar-te en la ciutat de París a les cinc del matí, quan la ciutat es desperta per la majoria i altres s’en van a dormir. Va passar la censura franquista de l'època tot i explicar que a aquestes altes hores de la matinada a París trobes des de prostitutes a travestís i altre gent "de mal vivir". Es clar que els censors de l'epoca tan sols deurian veure aixó de les cinc de la matinada i l'acció de llevar-se, per tant, aquells que es llévan a les cinc son els que van a treballar, bona gent i va colar. Jacques Dutronc va néixer el 28 abril 1943 precisament a París i també ha incursionat en el mon del cinema.

Phil Carmen – On my way in L.A.1985

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a un gran guitarrista, el canadenc Phil Carmen. Aquest tema es va publicar en single i crec que va ser el primer disc de Phil Carmen que va editar-se a Espanya, es va posar a la venda a través del segell PDI i va sonar, encara que no com tan gran músic es mereixia. Aquesta bona cançó es trovaba en el LP “Walkin' the Dog”, de l’any 1985 y que va estar produit per ell mateix. Quedi constància que jo vaig descobrir a Phil Carmen amb aquest single que em va encantar des del principi, tot i que també es va editar un maxi-single amb una versió llarga, no la reduïda del senzill que es el que escoltem ara. Phil Carmen es diu realment Herbert Hofmann i va néixer a Montreal el 14 de febrer de l’any 1953, encara que des de fa temps resideix a Suïssa. L’any 1975 Phil Carmen va formar el duet Carmen & Thompson amb el baixista Mike Thompson. També té una carrera paral·lela amb el grup Clover Leaf en el qual milita la seva germana i que es dediquen al country-rock, però Phil Carmen és un extraordinari guitarrista de jazz-fussion amb una carrera com a solista lucinant i plena de qualitat. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat en altres ocasions i tornarem a fer-ho perque te bones cançons, tot i que vull dir-vos que des de 1996 crec que no ha publicat res de nou gravat en estudi. Això si, ha tret 18 àlbums.

America – Horse with no name 1972

America era una tercet que emulant a  Crosby, Still, Nash & Young, van sorgir a Anglaterra, tot i que Gerry Beckley (12 de setembre de 1952, Fort Worth, Texas) i Dan Peek (1 de novembre de 1950, Panama City, Florida), eren nord-americans i juntament amb el britànic Dewey Bunnell van crear aquest bon grup anomenat America. La seva carrera va estar marcada amb bones cançons que van pujar a les llistes com "Sister Golden Hair", "Ventura Highway", "Tin Man", "Daisy Jane" o "Lonely People", però el seu gran èxit va ser aquest "Cavall sense nom" que els va donar a conèixer i es trobava en el seu primer LP "America" que va ser número 1 als Estats Units durant 5 setmanes i va pujar al 14 a Anglaterra superant el milió d'unitats  venudes. Es va gravar en els Trident Studios & Morgan Studios de Londres l’any 1971. El single amb "A Horse With No Name" es va publicar el 31 de gener de 1972 i va estar produït per Ian Samwell, si bé originalment es va dir "Desert Song". L'àlbum es va publicar inicialment sense aquesta cançó que es va gravar posteriorment i es va incloure en una nova edició ja el 1972 que sí incloïa el "Cavall sense nom" i que es va mantenir 3 setmanes també en el primer lloc del Billboard. En la gravació van col·laborar Dave Atwood (bateria), Ray Cooper (percussió), Kim Haworth (bateria) i David Lindley (guitarres). Dan Peek va deixar el grup l’any 1977 i va morir el 24 de juliol de 2011 a les Illes Caiman, als 60 anys d'edat. Els seus dos companys encara segueixen mantenin America en actiu.

Anne Murray – Snowbird 1970

Inicialment aquest tema va ser una simple i bona cançó de country-pop, però el "Ocell de neu" que ens porta Anne Murray, amb el pas del temps es va anar convertin en una nadala. La cantant Anne Murray és una de les millors veus sorgides al Canadà, molt valorada al seu pais i amb una trajectòria molt brillant, encara que els seus discos no apareguin en el mercat espanyol. No hem de confondre aquesta Anne Murray amb la mezzosoprano irlandesa del mateix nom. La nostra Anne Murray va néixer el 20 de juny de 1945 a Springhill, Nova Escòcia, al Canadà. Aquest tema que va ser el primer gran èxit de Anne Murray, es va incloure en el seu segon LP titulat "This Way Is My Way", editat l’any 1970 i que va arribar al lloc 14 de les llistes. Anne Murray té una carrera discogràfica impressionant, us diré que només de discos de nadales ha gravat 7 i entre directes i recopilacions ha publicat 14, a part dels discos d'estudi qué com us podeu imaginar, son un bon grapat. No crec estar errat si us dic que Anne Murray i Celine Dion son les millors veus femenines del Canadà.

Albert Hammond – The air that breathe 1972

Albert Hammond va començar a Espanya formant part dels grups The Diamond Boys i el duet Albert & Richard, també crec recordar que van tocar amb Los Flaps. A finals dels seixanta es va marxar cap a Anglaterra per crear el grup Family Dogg i més tard llançar-se ja en solitari amb temes com aquell en què ens deia que mai plovia en el Sud de Califòrnia, però una faceta seva poc coneguda és la de compositor i és una de les més importants. Albert Hammond va néixer el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el Peyal de Gibraltar. Tornant al compositor, ha escrit cançons per a The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel, Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson, entre molts altres. Aquesta cançó que escoltem ara ha estat gravada també per The Hollies, va ser escrita per Albert Hammond i Mike Hazlewood i es va incloure a l'àlbum "It Never Rains in Southern California", de 1972. El 19 de juny de 2008 Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en l'apartat de compositors. Es el pare del cantant dels The Strokes, i el seu fill es diu Albert Hammond Jr.

Abba – The winner takes it all 1980

"El guanyador s'ho emporta tot", la cançó amb la que tancarem Un Toc de Rock d’avui, va ser un dels grans èxits d'ABBA ja al final de la seva carrera, un títol curiós tenint en compte que quan es va gravar l'àlbum, de les dues parelles uns ja estaven separats, s'havien divorciat l'any 1979 encara que prosseguia la unió professional. Crec recordar que l'altre parella es va divorciar el 81, un any després, però no estic segur. El tema va ser cara A d'un single amb "Eleine" a l'altre costat i es va extreure de l'àlbum "Super Trouper" que s'havia editat el 21 de juliol de 1980. Va ser número 1 a Anglaterra i arribar a la vuitena posició als Estats Units . La cançó va ser escrita per Björn Ulvaeus i Benny Andersson, comptant amb Agnetha Fältskog com veu solista principal. El quart component d'ABBA era la cantant Frida, de veritable nom Anni-Frid Lyngstad. Es diu que Björn Ulvaeus va reflectir en la lletra de la cançó que inicialment s'havia de titular "The Story of my Life", tot el seu divorci. "The winner takes it all" ha estat considerada al llarg de la història com una de les millors cançons d'ABBA, un dels grups més venedors de la seva època i que van sorgir en la seva Suècia natal donant-se a conèixer internacionalment quan van guanyar el Festival de Eurovisió de 1974 amb el tema "Waterloo", clar que ara us explicaré una curiositat, ABBA ja s'havien presentat anteriorment a la selecció de candidats a Eurovisió, un any abans, però van ser rebutjats per no tenir prou qualitat. Vaja Lumbreras! El nom ABBA és un acrònim format per les primeres lletres del nom de cada membre: Agnetha, Björn, Benny, Anni-Frid... ABBA.

La frase per tancar el programa d'avui és de l'advocat i polític Miquel Roca Junyent parlant de la Constitució, de la qual ell va ser un dels pares:

"Les  normes, o  evolucionen  canviant  o  evolucionen interpretant-l’es, el que no pot ser és que pretenguem petrificarles”

Acabarem Un Toc de Rock, però abans de marxar amb la música cap un altre lloc, us deixaré amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i ara, abans de tancar la barraqueta, us diré adéu per avui.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç  per descarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)