Hi ha grups que entren a formar part de la història de la música, de la història del rock
gràcies a una sola cançó. Aconsegueixen un gran èxit que ja mai més torna a
repetir-se i moltes vegades significa fins i tot la dissolució de la banda. En
el programa d'avui escoltarem artistes d’un sol hit, al costat d'altres que es
van consolidar i alguns que van passar gairebé desapercebuts malgrat la seva
qualitat. Anem a començar la nostra singladura musical per la banda sonora de
la nostra vida, des de la sintonia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa, ara us porto un tema que també forma part de la
història de la música, la segona cançó llarga del rock, però a Espanya Rare
Earth no van fer rés més de bo. Obro la barraqueta, soc Mario Prades i us diré alló
que ja es costum.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Rare Earth – Get Ready 1969
Els Rare Earth, grup que escoltarem ara a Un Toc de Rock per
començar el programa, van ser la primera banda de la Tamla Motown que
tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per a
gent de color, perquè veieu que el racisme sempre té dues direccions. Rare
Erath era un grup mixt i es van dir primer The Sunliners, es van crear a
Detroit l’any 1961. El 1967 es van convertir ja en Rare Earth i van estar en
actiu fins a ben entrat l’any 1979. Aquest tema es trobava i donava títul al LP
"Get ready", segun àlbum dels Rare Earth, el seu millor disc i amb
aquesta cançó ocupant tota la cara B, ja que dura més de 21 minuts i va ser
la segona cançó "llarga" de la història del rock, la primera va estar
"In-a-Gadda da-vida" d'Iron Butterfly que escoltaren un altre dia.
“Get ready” era una composició de Smokey Robinson, es clar que quan el músic de
color, co-propietari de la
Tamla Motown i líder dels Smokey Robinson & The Miracles
la va escriure, era molt més curteta. De fet ja havie sigut verisionada en
diverses ocasions, una de les bones es la dels The Temptations, però la va
gravar fins i tot Tom Jones. Quan a Espanya es va editar, van fer un single,
pero el van escurçar a cop de tisores, baixant el minutatge sense miraments per
tal que les emissores el poguessin programar. El grup Rare Earth estava 
integrat en aquesta primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i
percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny
James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans
instrumentistes que en aquesta peça, a caball del rock progressiu que roza el
jazz, ens demostran tot el que sabien fer amb solos extraordinaris. Despres es
van produir canvis entre els components de Rare Earth i van arribar a ser vuit
o nou músics. A la cara A del LP es trobava “Tobacco Road”, tot un clàssic
composat i interpretat per John D. Loudermilk l’any 1960 i que també va ser
gravat per The Nashville Teens a l’any 1964. A Espanya es va realitzar una gran versió
d’aquesta peça, el “Tobacco Road”, als anys 60, a càrrec dels grup
barcelonins Los Extraños i també els The Finder’s, ja las hem escoltat a El
Temps Passa, programa que fem Quimet i jo a aquesta meteixa emisora, us vaig
prometre punxaros el “Get ready” a Un Toc de Rock i aquí està que paraula és
paraula. Però i aixó es curios, ara no recordo cap versió del “Get ready” feta
a Espanya.
Mink De Ville – Demasiado corazón 1983
Possiblement en la carrera del cantant, guitarrista i
compositor nord-americà Willy de Ville que va començar anomenant-se Mink
DeVille Band i es va canviar el nom al llançar-se en solitari, aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock sigui el més recordat. La cançó es va editar en
single l'any 1983 i es va extreure del seu àlbum "Where Angels Fear to
Tread", el segon disc en solitari de Mink de Ville i en el qual va
incloure tocs llatins en les cançons i com en aquest cas, canta una part petita
del text en castellà. Però després el tornaria a gravar com Willy de Ville en un parell de àlbums en directe. El disc va ser produït per Howard Albert i Ron Albert. En
la gravació d’aquest àlbum intervenen
Ricky Borja (guitarra i 
cors), The C Lord C (cors), Beverly Champion (cors), Louis Cortelezzi (saxos), Joe Galdo (bateria i percussió), Kenny
Margolis (piano, òrgan, acordió i sintetitzadors), Richie Pont (percussió),
Margaret Reynolds (cors), Joey Vasta (guitarra) i Fred Wickstrom (percussió i
timpani). Willy De Ville, de veritable nom William Paul Borsey Jr, va néixer a
Stamford, Connecticut, el 25 d'agost de 1950, el febrer de 2009, li va ser
diagnosticada una hepatitis C, i al maig d'aquest any, en el curs del seu
tractament, els metges li van detectar un càncer de pàncrees. Willy de Ville va
morir a Nova York el 6 d’agost de 2009.
Dr. Hook
& The Medicine Show – Sharing the night together 1986
Dr. Hook
& The Medicine Show, aquesta bona banda de country rock que ara escoltarem a Un Toc de Rock, es van formar a Union City, New Jersey, l’any 1969. El
tema que sona ara és, al costat de "Sylvia's Mother" que vam escoltar fa unes setmanes, els més importants
de la seva carrera, àmplia, això si. Es trobava dins del LP "Pleasure and
Pain" publicat per Dr. Hook l’any 1986 i la cançó va arribar al lloc 6 en
els llistes dels Estats Units. Dr. Hook
& The Medicine Show van treballar fins a l’any 1985
conseguin molts èxits. Inicialment eren el cantant i guitarra Ray Sawyer
(Alabama 01-02-1937), al costat de Dennis Locorriere 
(cantant, guitarra, baix i
harmònica) (New Jersey 13-06-1949), el teclista William Francis (Califòrnia
16-01-1942), el guitarra George Cummings (28-07-1938) i el bateria John David
(New Jersey 08-08-1942). La forta personalitat del cantant Ray Sawyer, el seu
pegat sobre l'ull i el barret vaquer característic, amb la seva qualitat
musical, el van convertir en líder dels Dr. Hook
& The Medicine Show. La veritat es que jo sempre he
tingut les meves duptes sobre si li falta l’ull o com passava amb el líder del
grupo britànic Johnny Kid & The Pirates, es tracte d’una pose.
Electric
Light Orchestra – Don’t walk away 1980
La
Electric Light Orchestra, liderada pel cantant i guitarra
Jeff Lynne, van composar i interpretar l’any 1980 la banda sonora de la
pel·lícula "Xanadu", protagonitzada per Olivia Newton-John que també
va cantar cinc de les cançons. Aquest tema us l'he extret d'aquesta bona banda
sonora. "Xanadu", un àlbum que va aconseguir la sinquena posició als
Estats Units i també al Regne Unit, on va ser doble disc de platí i va ser
número 1 a
Austràlia. La ELO
es va crear a Birmigham l’any 1970 i estava liderada inicialment per Ron Wood i
Jeff Lynne. Amb aquesta bona banda anglesa va passar una cosa curiosa. Es van
convertir en un dels grups amb més vendes en la indústria de la música anglesa.
De 1972 a
1986, la ELO va
treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i
que tots ells es van col·locar dins del Top 
40, consten en la història de
Billboard per no haver aconseguit mai un número 1. No obstant això han venut
més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia
dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra
Jeff Lynne. Us vaig dir que explicaria que significa el logotip de la ELO, aquesta mena de nau
espaial que no és tal. Va ser mostrat per primera vegada al "A New World Record". El
disseny està basat en un jukebox Wurlitzer de 1946 del model 4008. S'ha inclòs
a la portada de diversos discos del grup variant les formes. Va ser a la
portada de "Out of the Blue" quan es va convertir en una estació
espaial, la imatge que es consolidaria com a senyal d'identitat de la ELO. A
"Discovery" va ser transformat una altra vegada convertin-se en la
nau que tots o casi tots, recordem.
Randy
Vanwarmer – Just when I needed you more 1979
Aquesta cançó queuis porto ara a Un Toc de Rock va ser el
gran èxit en la carrera del cantant i guitarrista nord-americà Randy Vanwarmer.
"Just quan més et necessitava" es va publicar en single a principis
de l’any 1979 i va arribar al número 4 de les llistes del Billboard al maig, on
va estar dues setmanes i va romandre entre els 40 més venuts durant 14 setmanes
sent Disc d'Or i va aconseguir el lloc vuitè a Anglaterra al setembre. D'aquest
tema, una composició del propi Randy Vanwarmer, s'han realitzat diverses
versions, destacant les de Dolly Parton, Daniel Selby i el grup Smokie. La va
compondre conjuntament amb Tony Wilson que era membre del grup Hot 
Chocolat i
va ser produït per Del Newman. També la va gravar el mateix Tony Wilson en un
dels seus discs "Catch One". Randy Vanwarmer va declarar que va escriure la
cançó després d'haver trencat amb una núvia quan tenia 18 anys d'edat. Per cert
un dels detalls que la fan més acollidora són els sols d'arpa entre els versos
segon i tercer de la cançó i que van ser realitzats pel músic novaiorquès John
B. Sebastian que va ser el líder de The Lovin' Spoonful. Randy Vanwarmer va
néixer a Indian Hills, Colorado, el 30 de març de 1955 i va morir el 12 de gener
de 2004 a
causa d'una leucèmia.
The Young Rascals – Groovin’ 1967
Neneh Cherry & Youssou N’Dour – Seven seconds 1994/1996
Fillastra del gran trompetista de jazz nord-americà Don
Cherry i germana dels cantants Titiyo i Eagle-Eye Cherry, la cantant i
compositora Neneh Marianne Karlsson Cherry va néixer el 10 de març de 1964 a la ciutat d’Estocolm,
encara que durant un temps va viure a Benalmádena i Eivissa, a Espanya.
Actualment crec que resideix de nou a Suècia, però no estic segur. A mitjans de
la primera dècada del nou segle Neneh Cherry va anunciar la creació d'un nou
grup al que va anomenar Cirkus. El 2 de setembre de 1996 va publicar el seu
tercer i últim àlbum "Man" que va incloure 
aquest tema composat per
Youssou N'Dour, la pròpia Neneh Cherry, el seu marit Cameron McVey i Jonathan
Sharp que escoltem ara a Un Toc de Rock i que va interpretar a duet amb el cantant
africà Youssou N'Dour (Senegal, 1 d'octubre de 1959) i que ja havia estat
publicat en versió single i maxi-single el 7 de juny de 1994, sent nominat al
Grammy. Amb l'africà va tornar a col·laborar a la cançó "Wake Up
Àfrica", editada al juliol de 2007. En el CD "Man" destacava
així mateix una versió del tema de Marvin Gaye "Trouble Man".
Curiosament en moltes biografies diuen que Neneh Cherry és rapera, cosa que com
podeu comprovar, està molt allunyat de la realitat, si bé l'any 2006 va
col·laborar amb el raper suec Petter Askergren en el seu àlbum "P",
aixó poc cridar a error
Gary Moore – Parisienne Walkways 1979/1993
Aquest és un dels millors temes en la carrera de
l'extraordinari guitarrista irlandès Gary Moore. Les seves "Passarel·les
parisenques" és avui dia una de les cançons més recordades de la primera
i també la segona etapa en solitari. Va ser el segon single que es va extreure
de l'àlbum "Back on the Streets" que va publicar l'any 1979 a través del segell MCA
Records i el single va pujar al lloc 8 en les llistes britàniques. El tema va
ser escrit per Gary Moore i Phil Lynott, cantant i líder del grup Thin Lizzy
que també va cantar en la gravació. La melodia s'inspira en un clàssic del
jazz, "Blue Bossa" de Kenny Dorham. Curiosament, va tornar a publicar-se
en 1993 en un disc gravat en directe titulat "Blues Alive" que és la
versió que escoltem ara i el nou single es va classificar de nou a les llistes,
encara que en aquesta ocasió només va aconseguir la posició 32, encara que va
superar les dues-centes mil còpies venudes i va ser Disc de Platí. És curiós el cas de Gary Moore, un famós
guitarrista de rock ficat de ple en el heavy metall, que havia militat en grups
com Skid Row, Thin Lizzy, La
Gary Moore Band o Colloseum II i que va ser descobert i
recolzat en els 
seus principis per el genial Peter Green al que Gary Moore
admirava fins al punt d'interpretar l'àlbum "Blues for Greeny" l’any
1995, dedicat íntegrament a Peter Green. En la carrera de Gary Moore hi ha un
abans i un després de l'àlbum "Still Got the Blues" de 1990, en què
torna a les seves arrels, deixan el heavy i dedican-se plenament a interpretar
pur i tradicional blues. Gary Moore va néixer a Belfast, Irlanda del Nord, el 4
d'abril de 1952 i va morir a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer d'enguany, en una
de les habitacions de l'Kempinski Hotel Bahía, mentre dormia, a causa d'un atac
de cor. Ha publicat 34 discos com a solista, 3 amb Colloseum II, 6 amb Thin
Lizzy i 1 amb BBM inicials de Jack Bruce, Ginger Baker i Gary Moore, sense
oblidar un amb Scars, una projecte que va crear l’any 2002.
Heart – The
woman in me 1994
La banda de rock nord-americana Heart, liderada per les
germanes Wilson, Nancy i Ann, guitarra i cantant respectivamente, són una de
les bones bandes sorgides als Estats Units, encara que a Espanya mai han tingut
un excessiu "tirón". No així en el marcat llatí i per això van gravar
la versió d'un dels seus millors èxits en espanyol que em sembla
recordar mai es va publicar-se a Espanya. Nosaltres escoltarem ara la versió original, la
espanyola ja l’hem escoltat al programa, es va titular "The Woman in
me" i era un tema que ja va gravar Donna Summers l'any 1982, però que
Heart van convertir pràcticament en propi, encara que només va arribar al lloc
105 del Billboard en la seva versió anglesa, l'any 1994. Es va incloure en el
àlbum "Desire Walks On" que s'havia editat el 1993 i va aconseguir el
lloc 39 de les llistes. Els Heart, ambels que acabem el programa d'avui, es van formar a Seattle, l'any 1973, encara
que molts fons d’internet manifesten que Heart és un grup canadenc. L'àlbum va estar produït per Duane
Baron, John Purdell i Don Grierson i en aquest enregistrament Heart són Ann
Wilson (cantant i piano), Nancy Wilson (guitarras, cantant i cors), Howard
Leese (guitarra, baix i cors) i Denny Carmassi (bateria, percusions i sequenciadors), però van comptar amb les col·laboracions de Schuyler Deale
(baix), John Purdell (teclats i veus), Lisa Dalbello (veus), Duane Baron (veus)
i Layne Staley (veus). La veritat és que per Heart 
han passat un gran
número de músics, jo calculo a "grosso modo" que han estat un total
de gairebé 30 des de la seva creació. Per cert, hi ha una tercera germana
Wilson, que es dedica també a la música, es tracta de Gretcher Wilson que és
cantant de country amb una brillant carrera. Una de les cançons més importants
en la discografia de Heart ha estat "Barracuda", composada per Ann i
Nancy Wilson que la van escriure pensant en els crítics de la premsa groga que
les havien posat a parir insinuant que ambdues eren lesbianes i s'entenien
entre elles. Per això el títol "Barracuda", un depredador marí molt
més ferotge que el tauró. És que la gent que es dedica a això de la premsa del
cor i que es volen fer-se dir periodistes, sovint perden meravelloses
oportunitats d'estar calladets i de vegades no es donen compta de que s'està
més guapo en silenci.
La dita amb què acabaré el programa d'avui se li atribueix
al mític centaure Quirón, un pensador i mestre, personatge de la mitologia
grega del qual es diu que va manifestar
“La guerra és només una crònica del dolor, relatada per
les llàgrimes de les mares que perden als seus fills”
les llàgrimes de les mares que perden als seus fills”
Tencaré Un Toc de Rock pera avui, però abans baixar la
barraqueta us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa. Soc Mario Prades i ara us dic adeu, porteu-se
bé..
.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario