Un Toc de Rock 08-43

A finals dels anys vuitanta i durant els noranta vam descobrir que hi havia una cosa molt dolenta anomenada aluminosi que era una mena de càncer per a molts edificis construïts en els seixanta. Prenent com a inspiració l'aluminosi, Armando i l'Expreso de Bohemia van gravar la cançó amb què començarem avui Un Toc de Rock. Per descomptat en tindrem molt més, Bars, Tomeu Penya, La Granja, Gossos, Tino del Pozo, Abel Pinto, Cafe Quijano, el nicaragüenc Hernaldo Zúñiga i molts altres, per finalitzar el viatge per la nostra banda sonora escoltant els barcelonins Hamartigenia. Molta música, variada i tota bona. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem parlant d’aluminosi.en aquest recorregut per els records, la nostra banda sonora. Obro la barraqueta, soc Mario Prades i us diré...

Benvinguts a Un Toc de Rock

Armando y el Expreso de Bohemia – Aluminosis en el corazón 1998

La cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock us l'he extret d'un CD d'Armando y El Expreso de Bohemia titulat "Falso rayito de luna" que es va editar l’any 1998. La banda està liderada per Armando Soria, un home nascut a Pamplona i establert a Barcelona. Van començar l'any 1985 anomenant-se sols Expreso de Bohemia, van treure un o dos discos brillant amb llum pròpia el tema "Aluminosis en el corazón" que es va incloure inicialmente en el àlbum “Fórmula magistal”, publicat l’any 1993, però aquesta cançó, composada, lletra i música per Armando Soria, va ser regravada i recuperada en aquest CD que va veure la llum l’any 1998. Armando va cambiar la producció i els arrengaments originals i la cançó te més canya i més brillantor. En aquest enregistrament signat com Armando y el Expreso de Bohemia, els músics són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Remirez (cors), Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras), Salvador Suau (bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac Ruiz (percusions) i penso que em deixo algun altre. Els cors els fan les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.

Armando Soria, líder del grup i composior de la cançó

La Granja – Los chicos quieren diversión 1988

La Granja ens van arribar des de Palma de Mallorca, es van crear l'any 1986 i van ser una de les bones bandes de rock de la seva època i encara que no van aconseguir un èxit clamorós si han deixat rere seu bones cançons com aquesta que escoltem avui. Van gravar en total 7 àlbums i un EP. És clar que em sembla que La Granja estan de nou en actiu i que preparen nou disc que pot representar el seu retorn a les llistes d'èxits. La Granja eren inicialment Guillermo Porcel (veu), Carlos Garau (baix), Miguel Gibert (bateria i lletrista) i Kiko Riera (guitarra). L'any 1986 es van presentar al concurs Pop-Rock de Palma i el van guanyar, cosa que els va permetre gravar el seu primer disc "La Granja" que es va publicar l’any 1987. El 1989 s'incorpora al grup Pablo Ochando a la guitarra i teclats. A finals dels noranta el grup es va desfer i Guillermo Porcel, líder del grup va marxar-se cap a les Canàries... d'illa en illa i tir perquè em toca, tot i que tres anys més tard retorna a Mallorca i La Granja torna a posar-se en marxa. Aquest tema es va publicar en single l’any 1988 amb "Anita Reyes" a l'altra cara i es va extreure del seu àlbum “Soñando en tres colores" que va publicar el segell Tres Cipreses mitjançant DRO.

Café Quijano – La Lola 1999

El pare dels germans Quijano posseïa a la ciutat de Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van iniciar el seu camí musical emulant a Los Panchos i fent boleros. Quan Cafè Quijano van començar a funcionar com a grup van compondre aquest tema que va ser un dels seus grans èxits, possiblement la cançó més popular de la seva carrera. Es va incloure en el segon àlbum d'estudi “La extraordinaria paradoja del Sonido Quijano” que es va publicar l'any 1999, encara que si parlem d'àlbums jo em quedo amb "La Taberna del Buda" que van editar l'any 2001. Cafè Quijano està integrat per els tres germans Quijano, Manuel, Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més destacable, però no comparable a la del grup unit i tornen a reunir-se el 2010. L'any 2012 es van posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple de boleros, de fet es va titular "Orígenes: El bolero", del qual ja hem escoltat algun tema a Un Toc de Rock i el passat 2013 van treure una segona part. En total el grup Cafè Quijano ha publicat set àlbums, un d'ells un "grans èxits".

Hernaldo Zúñiga – Siglo XX 1984/2001

Avui escoltarem a Un Toc de Rock a un home nascut a Managua, Nicaragua, el 2 de juny de 1955, és el cantant, cantautor i compositor Hernaldo Zúñiga, una de les figures musicals de l'Amèrica Central. Musicalment es va fer a Xile on es va traslladar la seva família després del terrible terratrèmol que va assolar Nicaragua l'any 1972 i primer va estudiar dret. Per cert, quan va començar com a professional va venir a viure a Espanya i residia a Cala d'or, a Mallorca. Aquest tema us el he extret del seu CD "Grandes éxitos" que va publicar l'any 2001 i es tracta d'una versió, una de les poques que s'han realitzat en espanyol, del tema "American Pie" de Don McLean que aquí Hernaldo Zúñiga ha retitulat "Siglo XX" i que originalment va donar títol a un àlbum publicat l'any 1984. Vala dir que la peça més important en la carrera de Hernaldo Zúñiga va ser "Procuro olvidarte", avui en dia tot un clàsic. La cançó és el gran hit en la carrera del cantautor nord americà Don McLean, en la seva versió original va mantenir-se dues setmanes en el primer lloc del Billboard i en la cançó ens explican que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. En el LP "American pie" de Don McLean, publicat l’any 1971 i amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una gran balada "Vincent" i queva passar la censura franquista a Espanya a l'opinar els censors que era una simple cançó d'amor i de fet ho era, però un amor entre dos homes, avui en dia cosa aceptada per cuasi tothom, però impensable a l’época franquista. Un dia d'aquests la escoltarem i us parlarem d'ella. El que pocs van saber és que el tema "American pie" si va ser censurat. En la versió original de Don McLean editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolitos de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res.

Abel Pintos – Flores en el río 2010

“No quiero buscar un Te Quiero, en un casillero de objetos perdidos”, això ens diu el cantant i compositor argentí Abel Pintos en la seva cançó “Flores en el río” que ara sonarà a Un Toc de Rock. És un bon tema amb una lletra interessant que deixare al vostre criteri, ens parla de posar els peus a terra, d'acceptar les coses com són, però sense conformar-se tampoc en excés. Abel Pintos va néixer a Bahía Blanca l'11 de maig de 1984 i tot i que en els seus tres primers discos se'ns presentava com un cantautor a l'ús, molt compromès amb el folklore del seu país, a partir d'aquí va començar a evolucionar i avui dia la seva música està molt més propera al pop i al rock, en la línia de León Gieco. Us l'hem extret del seu àlbum "Revolución", publicat l’any 2010 i en el qual col·labora, no en aquest tema, la cantant Marcela Morelo. Aquesta cançó va ser un dels dos senzills que es van extreure del disc. Per cert el febrer del 2004 Abel Pintos va participar al Festival Internacional de la Canción de Viña del Mar amb la cançó “Bailando con tu Sombra (Alelí)", composada per Víctor Heredia i dins l'apartat de música folklòrica, guanyant dues Gavines de Plata, el trofeu que s'atorga als guanyadors en el certamen, una com a Cançó Guanyadora i una altra per Millor Intèrpret.

Gossos – Autopista humana (Human Highway) 1995

“Com pot ser que el món sigui tan violent i el meu perill sigui la pròpia gent?” Això es pregunten els manresans Gossos des d'aquesta cançó, una composició de Neil Young que ells van versionar en un CD en el què un munt d'artistes catalans, entre ells Sau, Joan Bibiloni, Sopa de Cabra, Bars, Els Pets, Lax’n’Busto, Marc Grau, Ossifar, Matamala i uns quants més, van interpretar cançons del cantant, guitarra i compositor canadenc i que es va publicar l'any 1995 per DiscMedi, es va titular "Com un Huracà versionant a Neil Young". La producció va córrer a càrrec de Marc Grau. La veritat és que en aquesta cançó ens retrobem a aquells Gossos dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes al mercat discogràfic català. Finalment l’any 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent. L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixer que han tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus tres primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viaje" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com unacomercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va criticar molt oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. És clar que quan hi ha poc de nou que donar molts prefereixen seguir sent el que és manté a casa en lloc de sortir a lluitar fora. Els teus sempre et volen i accepten tot el que els pots donar, sobretot si a sobre es reben subvencions. Per aixó hi ha grups que des de fa anys res aportan de nou al mercat discogràfic català, això si, saben utilitzar la llengua com a bandera oblidant que Catalunya és molt més que barretina, gralles i banderes.

The Privados – Alma de Blues 1994

Com a presentació d'aquesta bona banda de blues, us diré que Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) els líders de The Privados, són grans compositors i seu és el tema "Alma de Blues" que escoltem ara en la versió dels seus autors i que va canviar per complet la carrera de Presuntos Implicados. Aquest disc del que us he extret la cançó, es va gravar en directe i format acústic, cosa que avui en dia se'ns fa estrany en formacions de R & B, però que són les veritables arrels del gènere. L'àlbum es va gravar en Clan Cabaret d'Alacant l'any 1994 i d'ell us extraiem la peça. Aquest CD es va titular "Doce cançiones desnudas más una" i cal destacar que en l'actuació no porten baixista, tot i que els temes estan muntats com si l'hagués, quelcom que li dóna un toc molt curiós. En el grup i a més de Basilio (a la foto) i Elena també trobàvem a Esmeralda (cors), Laura Heaven (cors), R. Martí (guitarra slide), J.L. Escolano (guitarra) i Pierre León (saxo). Es recullen temes propis i algunes versions, entre elllas "Mercedes Benz" de Janis Joplin que la va deixar incompleta amb la seva mort, "Wondelful tonight" d'Eric Clapton, "Stand by me woman" de Lenny Kravitz, “Tequila sunrise” dels Eagles i el "Whel stop the rain" dels Creedence Clearwater Revival. Basilio Montes va néixer a la localitat manxega de Herència, a Ciudad Real, el 20 d'abril de 1955, va començar l'any 1980 formant a Alacant al costat de Carlos Goñi de Revolver, la seva primera banda que es va anomenar Garaje i va funcionar fins l'any 1984. Posteriorment va formar part de la banda d’acompanyament de Ramoncín i paral·lelament va crear el seu propi grup The Privados.

 The Privados en directe, a sota Basilio Montes

Tino del Pozo – ¡Que Dylan me perdone! 2009

Aquest tema es troba recollit en l'àlbum “Sangre, tequila y limón”, el últim disc fins ara, publicat per Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau. El van acompanyar en l'enregistrament David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pablo Sastre, Pep Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable carrera amb cançons que mereixen sonar a Un Toc de Rock. Tino del Pozo va néixer a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i l'any 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va formar part de Los Gatos Negros, Salvajes i la banda de Tony Ronald, una maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor David Palau va treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que jo vaig descobrir a Tino del Pozo, en propers programes escoltarem alguna cançó d'aquest àlbum. Va ser l'any 1996 quan es va publicar “Hazme una señal”, aquesta vegada amb AZ Records que era de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un altre disc l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica, però crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo era als vuitanta o noranta, propietari de la Cadena Los Tigres.

Tomeu Penya – Cabrera

La cançó es va incloure al disc “Tomeu” publicat l’any 1987 i també va ser cara B d’un single amb “Així, així” al altre costat. Os porto ara a Un Toc de Rock un bon amic. Ens coneixem des de fa més de 25 anys. Aquesta cançó del mallorquí Tomeu Penya es una peça dolça, acollidora i podriem pensar inmediatament al escoltarla que es tracta d'una cançó d'amor, però aquesta “Musa de un poeta”, la “Tierna y dulce compañera” no és una dona, es tracta de l'illa de Cabrera, sita al sud de Mallorca. Es una illa paradisíaca, una reserva natural que partany al municipi de Palma de Mallorca. Es un privilegiat ecosistema que s'ha salvat de la invasió turística i que pertany des del 29 de abril de 1991 al Parque Nacional Marítimo Terrestre del Archipiélago de Cabrera. Curiosament s'ha salvat dels devastadors turistes gracias a la presencia militar ya que l'any 1916 es va convertir en una base de las forças armades. Tomeu Penya en la seva cançó ens demana que siguem respectant l'orden natural que s'ha establert a la petita illa i que Cabrera sigui sen el que és. Aquesta cançó la va incloure Tomeu Penya dins del seu álbum “Tomeu”, publicat l'any 1987, on la cançó més important va ser “Plou” que per cert, en un concert que va realitzar al Parc de Sant Jordi de Reus, me la va dedicar des de l'escenari mentre que jo estaba amagat en mig del públic. En aquest LP "Tomeu", colaboran Deborah Carter, Joan Bibiloni, Toni Cuenca, Jesús Palazón, Miguel Figuerola i el grup Carritx i Roses. Bartomeu Nicolau Morlà, nom veritable de Tomeu Penya, va nèixer a Vilafranca de Bonany l'any1949 i al 1992 va rebre el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya per el seu disco “Sirena”.

Arriaga – El último suspiro 1996

Al programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltarem a un extraordinari guitarrista espanyol molt poc conegut, José Luis Iglesias, anomenat artísticament Arriaga. La veritat és que poca informació us podré donar d'Arriaga que no recordo que haguéssim escoltat mai al programa, encara que de fet això és totalment fals ja que Arriaga sona en cada un dels programa pel fet que una de les seves cançons forma part de la nostra careta d'entrada i sortida. Crec recordar que era basc, però no estic tampoc segur. Aquest tema obria el CD “Algo más que una guitarra” que Arriaga, aquest extraordinari guitarrista amb reminiscencies de Carlos Santana, va publicar a través del segell Barsa Promociones propietat de l'amic Mikel i que es va editar l'any 1996 i en el qual tots els temes, excepte dos, són composicions del propi guitarrista que també va realitzar la producció de l'àlbum. Compta amb les col·laboracions de Toni García, Antonio Reyes, Teresa Sayas, Arturo Sanz i Álvaro Martialay. Es Arriaga, un home que mereix ser escoltat i us el recomeno des de el programa.

José Luis Iglesias, cinegut artísticament Arriaga

America – Hermana de cabellos dorados 1975

America, aquest tercet britànic integrat per dos nord americans Gerry Beckley (nascut el 12 de setembre de 1952, a Fort Worth, Texas) i Dan Peck (nascut l’1 de noviembre de 1950 a Panama City, Florida), al costat del anglès Dewey Bunnell (nascut el 19 de gener de 1951 a Yorkshire) van sorgir l’any 1970 a Anglaterra i es caracteritzaven per les seves bones harmonies vocals i el seu so acústicen una linea propera als Crosby, Still & Nash. El seu tema més emblemàtic va ser indiscutiblement "A house with no name", pero aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock “Sister Golden Hair”, va ser també un dels més relevants a la seva carrera musical i també el van interpretat en castellà i com a prova aquí el teniu sonan per a tot vosaltres a Un Toc de Rock. America van ser un bon grup que encara segueix en actiu, però sense Dan Peck que els va deixar, és a dir que actualment America són un duet. Dan va morir posteriorment, el 24 de juliol de 2011 a les Illes Caimán, tenia 60 anys d’edad. Set dels àlbums de America van ser produïts per George Martin, el que també va ser productor dels Beatles. Aquesta cançó que escoltem ara va ser compossada per Gerry Beckley i es va incloure en la versió original en angles al LP “Hearts”, de 1975. Va ser versionada al 2007 per el grup The Dandy Warhols i també ha sigut interpretada per un parell de triunfitos.

Bars – Com roba mullada 1996

A l’àlbum “Dolces mentides” que el grup Bars va publicar l'any 1996 i que va ser el seu tercer disc d'estudi, us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Una cançó plena d'amor i dolor, l'etern joc de la tercera en discòrdia, l'amant que només obté les sobres que deixa la dona. La veritat és que aquest tipus de relació a tres bandes solen acabar molt malament i rara és la vegada que el marit deixa a la dona i s'en va amb el seu amant i la cosa funciona, us ho dic a través de la veu de l'experiència. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria, Bars son un dels millors
grups de rock - blues dins de les nostre terres catalanes. Bars eren la cantant Montse Llaràs que va formar part dels grups Xarxa i Crack Blues dels que van surgir els Bars, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. Bars van començar a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en masses ocasions.

Asfalto – Haley 1986/1987

I ara escoltarem a Un Toc de Rock el grup Asfalto. L'any 1987 Julio Castejón i Enrique Cajide eren propietaris del segell discogràfic Snif Records, en aquella època jo era el delegat de vendes i promoció a Catalunya del segell i en el catàleg hi havien discos d'artistes com Asfalto, Topo, Piñón Fijo, Jerusalem i uns quants més. Julio va tenir la idea de seleccionar els temes més carismàtics en la carrera d'Asfalto i regrabarlos de nou utilitzant la, en aquelles èpoques, moderna tecnologia, però comptant en cadascuna d'elles amb els mateixos músics que les havien gravat en el seu moment, a excepció de Miguel Oñate que no va intervenir. Allà, en l'àlbum "1972-1987 ... 15 anys de música", ens vam tornar a retrobar amb temes mítics del rock espanyol com "Capitán Trueno", "Rocinante", "Días de escuela" i un d'inèdit "El teatro de la vida ". Entre les cançons que es trobaven en aquest excel·lent àlbum d'Asfalto es trobava "Halley" que va ser la cançó estrella de l'àlbum "Corredor de fondo" que havien publicat a través de Snif  el 1986, just un any abans. En aquesta cançó el cantant és Ricardo Benítez, conegut com Richie i que era mallorquí. Per cert que vaig escoltar a la companyia comentaris sobre que Richie va deixar el grup perquè vivint a Madrid, quan treia el cap a la finestra de casa seva "No podia veure el mar". Aixó es calcom que sols podem entendre aquells que hem viscut de cara al mar. Asfalto es va crear al barri de Vallecas, el 1972 i inicialment es van dir Los Tikets. Segueixen en actiu, encara que de la formació original ja només queda Julio Castejón. L'any 1978 Asfalto es van convertir en el primer grup de rock espanyol que va actuar al Marquee Club de Londres. La millor formació d'Asfalto va ser la integrada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide (a la foto), però pel grup van passar bons músics, com el recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas, Miguel Oñate, Richie i tants d'altres.

Hamartigenia – Blues for parking

Se'ls va comparar a Triana, però Hamartigenia eren un grup amb etiqueta pròpia i a més amb àmplia experiència en això de pujar als escenaris ja que diversos dels seus components tocaven paral·lelament en orquestres de ball i això enriqueix i molt el bagatge musical. Jo recordo nois de grups que començaven venint al meu despatx buscant mànager. Alguns, titubejant i gairebé avergonyits, reconeixien que havien tocat o tocaven en orquestres i grups de ball i sempre els deia el mateix, és el millor començament que podíem tenir per arribar a entendre'ns perquè demostrava que quan agafaven el seu instrument, sabien el que feien. Hamartigenia estaven liderats pel compositor Raúl Bule. Aquest tema us el he extret del seu primer CD, titulat "La consagración de lo inutil" al qual va seguir "El consjo del lobo". Però em sembla recordar un altre disc "El hombre que no sabía dormir". Crec que van treure un single o dos més i els he perdut la pista, però sonaven així de bé i amb Hamartigenia i aquesta bona cançó, conclou Un Toc de Rock per avui.

La frase per acabar el programa d’avui es del director d’orquestra italià Claudio Abbado que va dir en certa ocasió:

“L'educació musical és, en realitat, l'educació de l'home”

Tancaré per ara Un Toc de Rock, però abans de tocar el dos, us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Avui tancaré la barraqueta, soc Mario Prades i us diré a reveure.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)