Un Toc de Rock 08-47

Molts artistes de pop han estat seduïts pel són calent que ens ha anat arribant del Carib al llarg dels anys i han anat fusionant-ho en les seves cançons. Avui a Un Toc de Rock començarem molt tropicals, però amb artistes que procedeixen del pop i el rock, un mestissatge que a Espanya podríem dir que va començar Ciudad Jardín, va seguir Radio Futura i consolidar Jarabe de Palo, encara que cap d'ells sonaran avui, per descomptat, tindrem molts més estils musicals en el programa que anem a començar des de la sintonia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l'emeten, avui obrirem amb un tema que ens porta el cantant dels Danza Invisible, Javier Ojeda, ara en solitari ara. Obro la barraqueta, soc Mario Prades i ara us dic, com ja ens és habitual.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Javier Ojeda – Oiga camarero 2014

El passat mes de gener es va publicar “Barrio de La Paz (Acto 1)”, un nou àlbum en solitari de Javier Ojeda, conegut com JO i que és el líder, paral·lelament, del grup malagueny Danza Invisible, encara que a la seva pàgina web consta que es va editar l'any 2012, suposo que deu ser algun tipus d'error ja que la presentació oficial s'ha fet al Teatre Echegaray fa poc, amb bones crítiques i assistència de públic. El disc té moltes connotacions caribenyes, cosa que comprovareu escoltant aquesta cançó amb la que obro el programa d'avui d'Un Toc de Rock. De fet les incursions llatines sempre han estat del grat de Javier Ojeda i les trobàvem en moltes de les cançons de Danza Invisible, fins i tot quan al disc "Tia Lucía" van versionar al gran Gato Pérez en una
de les cançons que es van incloure. El cantant, músic i compositor Javier Ojeda, va néixer a Màlaga, el 29 de maig de 1964. Va començar amb el grup Danza Invisible l'any 1981 i Ricardo Teixidó que havia estat el cantant fins aquell moment, va passar a tocar només la bateria. Danza Invisible que segueixen en actiu, han obtingut dos discos de platí i 4 d'or al llarg de la seva carrera professional, només a Espanya. Enrere han quedat cançons històriques del pop espanyol com "Al amanecer”, “Sabor de amor”, “Reina del Caribe” , "Sin aliento" i sobretot "Al otro lado de la carretera" que ja hem escoltat a Un Toc de Rock, era la seva versió de l'èxit de Van Morrison i que es va incloure en el doble recopilatori “Más que coches”.

Gato Pérez – Todos los gatos son pardos 1979

I ja que hem parlat de Gato Pérez, aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock és una de les més conegudes i recordades del gran Gato. Es trobava, si no m'equivoco, en el seu LP "Romesco", segon disc de Gato Pérez i possiblement el millor dels molts que va arribar a publicar. Inicialment el va treure Edigsa l'any 1979, però va ser digitalitzat i reeditat per Picap el 2007, si bé a mi em sembla recordar que en els noranta ja el va reeditar el segell PDI, també en format CD, però no em feu gaire cas perquè no estic segur. Ens narra les desventures de "Un sujeto malvestido en un coche destartalado" que es passeja de nit per Barcelona després d'una festa i camí a casa quan el para la policia en un control i "un guardia inteligente" decideix que aquí hi ha gat amagat i el deté per deixar-lo anar 48 hores més tard amb un "Simple trámite y disculpe" i ell, després de reflexionar, arriba a la conclusió que de nit... “Todos los gatos son pardos”.  Jo sentia quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per Gato Pérez, per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Vaix arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat. L'última vegada que vam estar parlant va seren un concert que va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va inventar el terme "Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.

Article publicat a Siari de Tarragona arrel de la mlrt de Gato Pérez (cliqueo per ampliar)

Pablo Bicho – Las cosas llegan 1998

Encara recordo al gallec Pablo Bicho quan, al costat del cap de promoció d'Arcade, la seva companyia discogràfica, van vindre a casa meva perquè li fes una entrevista per Diari de Tarragona i portar-me el seu segon disc en solitari. Quan vam acabar i abans de marxà, Pablo Bicho va agafar el CD i me'l va dedicar. No em va donar temps ni a dir-li que escrivís dins, ho va fer a la portada i al blog teniu la mostra. Aquest tema donava títol al CD de Pablo Bicho "Las cosas llegan" que va ser produït per el recordat Miguel Gallardo i es va gravar en els estudis Kirios de Madrid. Als teclats trobem a Francis Amat que també va fer els arranjaments i va portar la direcció musical. Va comptar amb Javier Pedreira (guitarra), Mario Carrión (bateria), Justo Lera (baix) i Nico Roca a la percussió, al costat d'una bona secció de metalls dirigits per Lulo Pérez que també toca la trompeta. Els cors van ser d'Héctor Lera i Gustavo di Nobile. No m'ho va confessar, però em vaig adonar que hi havia una pregunta que li molestave i se la feien gairebé tots els que el entrevistaven, no vaig caure en l'error i crec que això va ser el que va fer que la comversa fora distesa i amena. I és que tots lligaven que abans havia format part d'un grup amb el seu cognom artístic i li preguntaven perquè havia abandonat a Surfin' Bichos, ignorant que ell mai havia militat en aquesta bona banda de rock, Pablo va ser component de Los Bichos, un grup gallec de curta vida professional i un sol disc. Encara que va començar amb només 14 anys al grup Bajo Presupuesto. Fins ara Pablo Bicho ha gravat quatre o cinc CD's. Ha format duet amb el violinista Manu Clavijo i junts actúen a espais reduïts. Pablo Bicho va néixer a A Estrada, Pontevedra, crec que l’any 1970 o pot ser el 1969. Aquest tema està a cavall entre el pop-rock i la salsa i mereixia sonar en el programa d’avui d’Un Toc de Rock.

Celia Cruz – Bolero, bolero 1996

Quan parlem dels soneros cubans no ens referim als cantants del són cubà, els soneros són aquells autèntics trobadors que improvisen la lletra d'una cançó sobre la marxa. Celia Cruz que en aquesta cançó ens demostra que va ser una auténtica sonera, va ser la Dama de la Salsa, la Reina dels ritmes calents i va encunyar el terme "Azucar" pel seu gran èxit “Azucar negra”. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock té una lletra que es un compilat de troços de cançons i títuls de diversos boleros populars, forman tots ells una cançó i es trobava en la banda sonora del film "Como un relámpago" de Miguel Hermoso, una pel·lícula protagonitzada per Santiago Ramos i Assumpta Serna. En la banda sonora es recollien temes de Celia Cruz, Caco Senante, Garibaldi i Esmeralda, encara que els títols de crèdit al CD que va publicar Home Discos, una subdivisió de Manzana, l’any 1996, estan tan malament explicats que no saps quina cançó interpreta cada un d'ells i has d'anar deduint-lo. Per sort Celia Cruz es identificable inmediatament. De veritable nom Ursula Hilaria Celia de la Caridad Cruz Alfonso, la cubana va nèixer a La Habana el 21 d’octubre de 1925, si bé l’any del seu naixement es ductos. Abans de llançar-se en solitari va formar part de les orquestras Gloria Matancera, Sonora Caracas i La Sonora Matancera, també va formà part de l’espectacle “Las mulatas de fuego”. El 15 de juliol de 1960, ja instaurada la revolució cubana dirigida per Fidel Castro, sorgeix un contracte per a la Sonora Matancera a Mèxic. Celia Cruz mai tornaria a trepitjar la seva estimada terra cubaba, tot i la mort dels seus pares i va manifestar que mentre estiguessin vius els germans Castro i el seu règim dictatorial, mai tornaria a Cuba, ni viva ni morta. Va treballar i molt amb Tito Puente i la Fania All Stars. La tarda del 16 de juliol de 2003, Celia Cruz va morir a casa seva, a Fort Lee (Nova Jersey). Després de la seva mort, el seu cos embalsamat, va ser portat a Miami i Nova York, de manera que tots poguessin retre-li homenatge. El seu enterrament va reunir més de 150 mil persones a Miami i similar quantitat a Nova York. El enterrament de Nova York va constituir un dels més grans que es recorda a la ciutat dels gratacels, superant fins i tot al de Judy Garland a l'any 1969. Aquesta cançó vui dedicarla al amic Miguel Sanmartín, de Constantí, fidel oient, apasionat de la salsa i junt a la seva dona Isabel, uns grans “bailongos” i seguidors del programa mitjançant internet.

Joan Masdeu – El carrer dels Jocs Florals 2011

“Sota de les vies hi ha el passeig de l'alegria, on el temps mor i brosta la vida”, així comença aquesta cançó que es trobava en el primer treball en solitari del reusenc Joan Masdeu, després de la dissolució dels Whiskyn's i que es titulava “Casa Murada”. Per cert, hores d’ara suposo que ja està al carrer el segon disc de Joan Masdeu “Dissabte”. Joan Masdeu i jo ens coneixem des de fa un munt d’anys, era veí meu al barri del Carrilet, a Reus, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whisky’s van començar l'any 1989, després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup de Tarragona Duca-2, peró per la banda han passat uns quans músics al llarg dels anys, entre ells  Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. Per cert, alguns dels seus treballs van ser produïts per Joan Reig de Els Pets, u bon amic. L’últim disc dels Whiskyn's titulat “Reus-París-Londres” es va publicar l'any 2007 i en el 2009 es van desfer. Joan Masdeu també ha treballat com actor a diverses series de TV3. La veritat es que i parlant de la cançó que escoltem ara, Els Jocs Florals són una cosa estretament lligada a la cultura de Catalunya i aquests certàmens servien als anys seixanta com crits encoberts i punts de reunió, en contra d'aquella dictadura franquista que va oprimir durant més de quaranta anys a Espanya. A mi el títol de la cançó m’evoca sempre un carrer que es diu així i que està situada a Sants, a Barcelona, just a l'altura de l'estació "Mercat Nou", del metro. Des de fa molts anys allà tenen el seu local d'assaig la Companyia Elèctrica Dharma i també recordo les festes majors d'aquest carrer que eren sonades i amb bones decoracions, així mateix en els seixanta existia al carrer un local situat en un pis, baixant a l'esquerra , encara que no recordo el nom, on es ballava i actuaven grups tots els diumenges a la tarda, d'aquestes actuacions tinc present les de Los Agnis i Los Sinmarc, grups habituals. 

Frank Mercader – Un sacrificio más

Us vaig parlar de Frank Mercader i el vam escoltar la passada temporada i de la seva relació profesional amb Tino del Pozo, doncs ara ha arribat el moment d'escoltar a de nou aquest gran músic català, tot un histótic del rock i el pop fet a Barcelona, precisament amb una cançó composada per Tino del Pozo i que Frank Mercader va incloure en el seu àlbum "Country Bogart, aun queda lo mejor", editat pel segell barceloní Horus l'any 1995. Aquest tema ens parla de com de dur representa per a un músic aconseguir que el seu treball sigui valorat i sigui plasmat en un disc, és una bona lletra que ens parla sobretot, de sacrificis, molts sacrificis intentant arribar. Frank Mercader és tot un veterà, va ser guitarrista en grups mítics com Los Gatos Negros, Los Salvajes, va militar al grup de Tony Ronald i va ser component i líder de la banda d'El Terrat, el programa  d'Andreu Buenafuente, per cert jo col·laborava un dia a la setmana a "El Terrat" quan el programa de ràdio es feia des de Reus, estava encarregat de parlar sobre les actuacions que es realitzaven en la zona, amb clau d'humor i presentava una cançó setmanal, sempre allunyat de les llistes dels 40, és clar. Aquest CD del qual hem extret la cançó que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock es va gravar en els estudis de Santi Picó que per cert, es un dels Amics del Programa des de el facebook que ens coordina Montse Aliaga, i es va remasteriizar en els estudis Auha de Mauricio Tonelli. Country Bogart eren Frank Mercader que es va encarregar de les guitarres i la veu, mentre que Jordi Portaz va tocar el baix, David Simó la bateria i Xavier Ibáñez als teclats, van col·laborar Monica Green, Laura Simó, Santi Picó (tots dos a la foto), Paul Kazan i van comptar amb el suport de l'amic Fede Sardà que els va brindar la sala Luz de Gas per gravar uns temes en directe, entre ells la versió del "Everybody's talking" de Nilsson, encara que crec recordar que hi havia un parell més de versions també en directe.

Dani Flaco – Entre la nit i l’aurora 2006

Daniel Sánchez García es un noi de Bellvitge nascut l’any 1977 i que anava per operari de la SEAT, com els Estopa, i va asdevenir en cantautor. Ara Dani Flaco ens versiona al català el tema que donava títol al seu primer disc, publicat l’any 2006 i que us he extret, cantada en la nostra llengua, des de el seu àlbum “Xarnego”. Avui ja tots el coneixen pel seu nom artístic de Dani Flaco, apel·latiu que li van posar en la seva joventut, per la seva extrema primesa. Aquesta és una cançó amb lletra dura però propera, com gairebé tots els temes de Dani Flaco, ens parla de que es un adicte a l’hora en la que la nit i l’aurora dispiutan, quan per els carres de la ciutat encara hi han prostitutes, tanquen les discoteques, s’apagan els fanals, obren les fleques i molt es llevan per anar-s’en a treballar. La seva dupta es si plantar cara a la vida o no fer més que amagar-se. No sap si lluitar per aixacar-se o deixar-ho tot tal i com està. Els bars pujan les persianas i la mare matinada crea histories no sempre ben aprofitades. Es la hora en que ell per fi la oblida, precisament quan el que vol es recordar-la.  

Ricardo Arjona – Sin ti, sin mí 2008

Aquesta cançó va ser el segon single que es va extreure de l'àlbum "5to piso" del cantautor guatemalenc Ricardo Arjona i el single es va publicar el 29 de setembre de 2008, abans de la sortida del disc gran que no es va editar fins el.18 de novembre, aconseguint el primer lloc del Billboard, havent superat actualment el milió de còpies venudes, ha estat Disc de Platí i Or a Mèxic, Estats Units, Espanya, Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Guatemala, i altres països. M'agrada li lletra d'aquesta cançó, encara que reconec que per moments me evoca a Joaquín Sabina. Ens parla dels contrasts amb què ens podem trobar quan mirem el món que ens envolta i molts absurds que tot i semblar una mica impossible, sempre són preguntes curioses. El cantant guatemalenc  Ricardo Arjona, nascut a Jocotenango el 19 de gener de 1964, té una àmplia carrera de diverses dècades, va començar l’any 1984 i ha escrit molt bones lletres. Un dels seus millors treballs és "Historias", un àlbum de l’any 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. Per cert l’ultim disc de Ricardo Arjona que he escoltat es "Independiente", de  l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé crec que Ricardo Arjona ja va treure un nou disc fa un parell d’anys, però ara no ho tinc clar.

Roxette – No se si es amor 1988/1990

Anem ara amb una gran banda sonora, però en aquest cas i com ja és habitual des de fa unes quantes dècades, està confeccionada a base de recopilar temes d'èxit. Es tracta de "Pretty woman" la pel·lícula que va consagrar a Julia Roberts i que va ser estrenada el 23 de març de 1990 als Estats Units, incloïa aquest tema a càrrec del duet suec Roxette, és clar que en angles. Per cert que Roxette, creat l'any 1986, va gravar moltes cançons en castellà, de fet aquesta que escoltem ara també està cantada per ells en la llengua de Cervantes. Fins i tot van treure l’any 1996 un CD titulat "Baladas en español". Però jo la cançó us la he tret d’un CD variat, publicat a la América Llatina i titulat “Baladas en inglés cantadas en español”. El duet estava format pel guitarra Per Gessle (12 de gener de 1959, Halmstad, Suècia) i la cantant Gun-Marie Fredriksson (30 de Maig de 1958, Ostra Ljungby, Suècia). Han venut més de 75 milions d’albums i senzills a tot el mon i quatre dels seus singles van arribar al número 1 del Billboard americà. Van ser la primera banda de parla no anglesa a gravar un unplugged per la MTV. Marie va patir un desmai l'any 2003 i van descobrir-li un tumor al cap del qual va haver de ser operada. Malgrat els resultats satisfactoris, va deixar la música per a descansar amb la família. Ara tornen a estar en marxa i en actiu i l’any 2011 Roxette ha tret disc nou del que ja hem escoltan alguna cosa a Un Toc de Rock. Aquesta cançó es va incloure originalmente en anglés en el seu LP “Look Sharp!” de 1988 i a la banda sonora del film.

Pedro Ruy Blas – A los que hirió el amor 2008

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a Pedro Ample Candel, conegut artísticament com Pedro Ruy-Blas, un home que va néixer a Madrid l’any 1949 i havia estat el cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un munt de discos i als que va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios quan Teddy Bautista va marxar-se a complir amb seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït en el grup Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas va crear posteriorment el grup Frecuencia amb els que va gravar un LP i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el amor" que es la cançó que escoltem ara, es clar que aquesta es la versió regrabada darrerament amb clau de jazz en el seu disc “Ample”, editat al abril del 2008. Val a dir que la seva carrera com solista va ser curta ja que l'any 1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat espanyol, us parlem de Dolores (a la foto), un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas SanMiguel, Rubén Dantas i altres músics, paraules majors del jazz espanyol i en la qual ell no va cantar, només tocava la bateria que no és poc. El segon single de Pedro Ruy-Blas com a solista a principis dels anys setenta, havia de ser “Mi voz es amor”, però va ser vetat per la censura franquista en jutjar els justos i castos censors, protectors de la moral i els bons costums dels espanyolets de l’época que era una cançó subversiva i no és va publicar fins molt més tard. L'escoltarem un altre dia, paraula de Mario Prades. Per cert que Pedro Ruy-Blas va participar als musicals "Jesucristo Superstar" i "Los Miserables".

Demis Roussos – Morir al lado de mi amor 1977

Demis Roussos va ser el primer cantant nascut a Àfrica que va col·locar-se a les llistes d’èxits anglesas. Aquesta cançó que escoltarem ara, tendra i dolça, es tot un poema d’amor i rendició sense límits, amb una lletra molt entendridora. Es va incloure originalment en el LP “Magic”, editat l’any 1977, cantada en angles i titulan-se “Because”, per sopossat, però també la va gravar i publicar en single, cantada en castellà. Vam conèixer al país a Demis Roussos quan formava part del gran tercet grec de rock progressiu Aphrodite's Child, on s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al costat de Vangelis als teclats i Lucas Sideras a la bateria. La seva veu de falset ben modulada ens va impactar i quan es va desfer el grup i Demis Roussos es va llançar en solitari va tenir una carrera brillant i plena de supervendes. El seu nom complet és Artemius Ventouris Roussos i va néixer el 15 de juny de 1946 a Alexandria, Egipte, encara que es va criar a Grècia per llançar-se musicalment amb el grup des de França. Amb 17 anys es va incorporar a la seva primera banda The Idols i posteriorment a We Fire per unir-se més tard a Aphrodite's Child. Quan la seva extrema gordura va arribar a ser alarmant per a la seva salut va crear un mètode per aprimar-se i va treure el llibre "A Question of Weight" explicant aquest mètode que realment li va servir per perdre pes, tot i que després i com sol passar, va tornar a engreixar-se. La veritat és que els mètodes miraculosos no existeixen i us ho dic jo que fins i tot m'he sotmès a una gastroplàstia fa anys i amb la qual vaig perdre més de 70 quilos en un any, aprimant-me fins a un extrem tal que van haver de fer-me un tractament per aprendre a menjar i guanyar pes. La veritat i amb el cor a la ma, els miracles s'han d’anar a buscar a Lourdes. Us explicaré una anècdota de Demis Roussos. Va ser un dels passatgers del vol 847 de la TWA que va ser segrestat el 14 de juny de 1985 per terroristes palestins. Els segrestadors van celebrar el seu aniversari que era al dia sigüent, amb ell, al quedar-se acollonits quan van adonar-se que tenien com a ostatge a Demis Roussos, un dels cantants més famosos de l'Orient Mitjà i Europa i que a més era el seu aniversari.

Paloma San Basilio – Beso a beso, dulcemente 1978

Quan en els anys vuitanta vaig tornar al món de la ràdio, una de les primeres entrevistes que vaig realitzar va ser a Paloma San Basilio, al pavelló d'esports de Cambrils on va actuar. Em va caure bé des del principi per la seva senzillesa i modèstia, tot i ser una de les millors veus femenines del pop espanyol de totes les èpoques. A partir d'aquest dia ens hem vist de tant en quan, gairebé sempre coincidint amb rodes de premsa o concerts seus. Paloma San Basilio va néixer a Madrid el 22 de novembre de 1950 si bé algunes bios diuen que va ser l’any 1952. Paloma San Basilio ha actuat en escenaris tan rellevants com el Carnegie Hall de New York, el Teresa Carreño de Caracas, Caesar Palace a Las Vegas, Teatro Bellas Artes de Puerto Rico, el  Gibson Amphitheater Universal de Los Angeles o el Jackie Gleason de Miami, on té imposades les mans al Passeig dels Estels. Ha protagonitzat tres musicals "Evita", "El Hombre de la Mancha" i "My Fair Lady", els dos últims amb José Sacristán. Al meu entendre, una de les cançons més importants en la carrera musical de Paloma San Basilio ha estat "Beso a beso dulcemente" que escoltem ara a Un Toc de Rock. La cançó es va incloure inicialment en el disc “En directo” editat l’any 1978 i que va vendre més de 120.000 copias, peró la versió d’estudi es va publicar més tard, el mateix any 1978, en un disc titulat així mateix “Beso a beso… dulcemente” que sols es va vendre en el mercat de l’América Llatina i va superar el milió d’àlbums venuts. Durant la seva carrera artística, Paloma San Basilio ha rebut un munt de discos d'Or i Platí i ha venut més de 6 milions de discos. Va debutar discogràficament amb l'àlbum "Sombras", l'any 1975 i crec que va ser hostessa del “Un, Dos, Tres”, però no estic segur d’aixó..

Café Quijano – Robarle tiempo al tiempo 2013

Acostumem a queixar-nos que sempre ens falta temps per totes les coses que volem fer. Anem amb presses a tot arreu i ha vegades ens agradaria tenir el do de la ubiqüitat per ser a dos llocs alhora. Per això i per finalitzar el programa d'avui d’Un Toc de Rock, us he seleccionat aquesta cançó, a veure si aconseguim "Robar temps al temps", cosa que cada vegada sembla que necessitem més, temps. Per això he escollit aquesta cançó de Cafè Quijano que ens arriba a ritme de boleret. Us faré una miqueta d’historia, el pare dels germans Quijano posseïa a la ciutat de Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van iniciar el seu camí musical emulant a Los Panchos i fent boleros. Quan Cafè Quijano van començar a funcionar com a grup van compondre “La Lola”, recordan el lloc on van començar i que va ser un dels seus grans èxits, possiblement la cançó més popular de la seva carrera, es va publicar l'any 1999. Cafè Quijano està integrat per els tres germans Quijano, Manuel,  Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més destacable, però no comparable a la del grup unit i Café Quijano tornen a reunir-se el 2010. L'any 2012 es van posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple de boleros, de fet es va titular "Orígenes: El bolero", i el passat 2013 van treure una segona part “Café Quijano Orígenes: El bolero 2" del que us he extret aquesta cançó amb la que conclou el programa d’avui, a ritme de bolero. 

La frase d'avui que trobo agudíssima, la va dir el polític gallec Alfonso Fuentes, batlle de Barreiros, que va manifestar:

"Els comunistes deixen de ser-ho quan tenen diners, les feministes  deixen de ser-ho  quan es  casen  i  els  ateus

deixen de ser-ho quan cau l'avió en què viatgen"

Conclou Un Toc de Rock per ara, però us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Soc Mario Prades i ara abans de tancar la barraqueta, us donaré un consell, porteu-se bé, sigue bons i bones.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)