El
recorregut per la banda sonora de la nostra vida el començarem avui escoltant
tot un clàssic del folklore llatí que arribarà amb molt de tex-mex des de
Austin, a Texas, però a Un Toc de Rock escoltarem també a Los Gatos Negros, bon
R & B que ens arribarà des de Granada , rock aragonès amb Más Birras, ens
aturarem a les Illes Balears escoltant a Jaime Anglada i Lorenzo Santamaría. Per
descomptat recalarem a Catalunya, Madrid, Màlaga i finalitzarem amb els
catalans Fuego! que compta en aquesta ocasió amb la col·laboració de Carmen
Canela. Des de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obriré
amb “Malagueña salerosa”, com us deia tot un clàsic que ens porten el grup
Chingon. És el moment de obrir la barraqueta, soc Mario Prades i us diré, com
sempre.
Benvinguts
a Un Toc de Rock
Chingon
– Malagueña salerosa 2003
Aquest
tema es va incloure en el film "Once upon a time in Mexico" que va
dirigir Robert Rodriguez, però es un home que te el seu propi grup musical,
anomenat Chingon, on ell toca la guitarra. És per aquesta raó que gairebé
sempre Robert Rodriguez inclou cançons de Chingon en les seves pel·lícules. De
fet Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i
està integrat també, a part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del
Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Albert
Besteiro (baix), Carmelo Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les
pel·lícules de Robert Rodriguez els Chingon han gravat acompanyant a Salma
Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito & 
Tarantula i Nataly Pena.
Aquest tema és una gran versió del clàssic que s'atribueix als compositors
Elpidio Ramírez i Pedro Galindo, tot i que algunes fons diuen que el compostor
va ser el mexicà Nicandro Castell. De fet Chingon només han gravat un àlbum,
però han inclòs cançons seves en set pel·lícules. Son un grup als que podríem
enquadrar-los dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan castellà i
angles. És clar que ara tinc un dubte, no se si la van inclure al film que us
he dit o a “Kill Bill” del Tarantino o pot ser va ser a les dues. Confirmat, es
va incloure a les dues, pero en la primera la van interpretar els Stray Cats.
Es que Tarantino i Robert Rodríguez son molt bons amics.
Robert Rodriguez al front dels Chingo
J.
Teixi Band – Las ratas y yo 2014
M'agrada
el nou treball discogràfic de la
J. Teixi Band, publicat recentment i que ha representat la
seva tornada als estudis de gravació després de quatre anys. L'àlbum es titula
"Grandes huesos negros" i està ple de rock and roll amb tocs de R
& B. D'ell us he seleccionat aquest tema que escoltem ara i que és una
composició de Javier Teixidor, líder del grup, de fet pràcticament totes les
cançons han estat composicions seves. Es van gravar i van ser barrejades en els
Estudis Red Led de Madrid. El grup l'integren Javier Teixidor (guitarra i veu),
junt a Daniel Montemayor (baix, acordió i cors), Emilio Galiacho (piano i
órgan) i Carlos Hens (bateria i cors), però han col·laborat Manuel Càceres,
César Guerrero i Juan Muro a la secció de metall, sense oblidar Rafa Hernández,
Ñako Goñi, Ramón Arroyo i Mario 
Torres. La J. Teixi Band sorgeix de les restes de dos grans
bandes de rock and roll dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu
llegat musical, us estic parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups
han sonat al programa en diverses ocasions. Es van crear l'any 1997 i des de
llavors han tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants,
encara que una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair
encara que no representin altes xifres de venda ni una difusió massiva, però
d'aquesta manera ells poden fer el que els agrada, bon rock i R & B. Van
debutar amb "Blues Casino" (1998). Per cert, la seva cançó
"Psycodelic Sally" va ser feta servir com a música per a un anunci de
televisió, crec que era de Coca-Cola.
Los
Gatos Negros – All right now 2003
El
gran èxit del grup britànic Free va ser aquest tema que va ser declarat “Cançó
del any 1970”
a Anglaterra, en la seva versió original i va estar composada per Paul Rodgers i Andy Fraser.
És la cançó que ara ens porten a Un Toc de Rock el grup barceloní Los Gatos
Negros, una de les bandes històriques del rock dels seixanta i que per cert,
segueixen en actiu. Aquest tema es va incloure en un àlbum publicat l'any 2003
i titulat “En blanco y negro”, on van recollir alguns èxits gravats en els
seixanta, al costat de cançons de l'època que mai havien estat incloses en els
seus discos i els van gravar de nou per a l'àlbum. Aquesta és una de les
cançons que no havien editat anteriorment ni en single ni EP. La formació era
en aquest moment Ernesto Rodriguez (bateria i percussió), Quique Tudela
(guitarra), Frank Andrada (baix), Alberto Diego (cantant), Marc Cuevas
(guitarra ) i Valenti Adell (teclats), però també van comptar amb les col·laboracions de Carlos Santisteban (baix) i Raul Bloc (cors), en alguns temes.
Ara farem una mica d'història. Los Gatos Negros, es van crear l’any 1961 i van
començar gravant per Belter el 
1962, passant al segell Marbella i despres a
Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells,
David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es
van anar incorporan Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos, Frank
Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant
Mone (a la foto amb Mario Prades) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los
Gatos Negros es van desfer al 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI.
La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser
que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai
l’adecuada. Pero quan finalment l'any 
1970 van conseguir un contracte amb l’EMI
es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols
Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys
setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un
LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per
aixó crec que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb
Barcelona Traction i Quique Tudela (a la foto amb Los Salvajes) va crear Furia. Carlos Maleras per la seva
part, no va aceptar una proposta de Alain
Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que
es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i
penso que Piero Carando també és mort. Avui dia sols queda Quique Tudela dels originals i també toca amb Los Salvajes.
Los
Rebeldes – Made in Spain 2010
Escoltarem
ara a Los Rebeldes, la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra i
aquí està, oferin-nos una bona lliçó de rock and roll. L'àlbum del que treiem
la peça es va titular "Noches de luz, días de gas" i es va gravar en
directe l’any 2010 a
la sala Luz de Gas de Barcelona que dirigeix Fede Sardà, un amic meu, junt al
seu fill. Aquest llarga durada de Los Rebeldes va estar produït per Aurelio
Morata que curiosament va ser membre original de Los Rebeldes i quan els va
deixar va crear Aurelio y Los Vagabundos. Val a dir que en els seus inicis Los
Rebeldes eren Carlos Segarra, Aurelio Morata i Moises Sorolla. El grup Los
Rebeldes està integrat en aquesta gravació per 
Carlos Segarra, Juan Francisco
García de Maya "Wichy" a la bateria, el baix i contrabaix d'Alfons
Múgica, a la guitarra l'ex component de M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez
s'encarrega del saxo i Quino Lucas al piano i acordió, si be actualmente han
tornat ha haveri cambis de músics. Aquest tema que hara sona a Un Toc de Rock defineix perfectament la idiosincrasia del espanyolet del carrer i el nostre
tarannà, amb tópics com aquell que diu “Uno trabajando y más de veinte
mirando”, escolteu la lletra amb atenció perqué dins del seu bon humor, està
carregada de molta, molta veritat.
La Blues Band de Granada – Rocked man
2000
Des
del CD "Cuatro", publicat per La Blues Band de Granada
l'any 2000 a
través del segell Ambar, obrint el nou segle, us he seleccionat aquest
"Rocker man" que escoltem ara a Un Toc de Rock. En aquest
enregistrament el grup l’integraven J. L. Pizarro, Javier Avilés, Estanislao
Peinado, Pepe Castro, Antonio Valero, Celia Mur i havia tornat Pecos Beck.
Aquest ha estat el disc amb millor nivell de vendes del grup i el que més
premis va rebre, entre ells el de Millor disc de Jazz i Blues, en els Premis de
la Música
d'Andalusia de l'any 2000. Possiblement sigui el disc de la Blues Band de Granada
més allunyat del blues tradicional de Chicago dels seus principis i s'acosten
al so de bandes de fusió com Blood, Sweat & Tears, amb els que se'ls va
comparar. En la majoria dels temes utilitzen dos cantants i es reforcen amb una
bona secció de metall, comptant amb Nardy Castellini (saxos), Eric Sánchez
(trompeta), Gregorio Buendía (trompeta) i Rafa Martínez Guillén (trombó). El
seu primer disc "Negro en tierra de blancos", al meu entendre el
millor de la Blues Band
de Granada, es va publicar l'any 1996. Van realitzar una gira l’any 
2005 al
costat de la cantant Rosa López que va ser criticada pels seguidors del grup,
però en els 17 concerts que van realitzar van fer al·lucinar el personal,
sobretot escoltant a Rosa interpretant R & B, al marge de l’opinió de la
seva discogràfica i la gent de Operación Triunfo. L'any 2006 la Blues Band de Granada
celebren el seu 20 aniversari amb un memorable concert en el qual va participar
com a guitarra convidat el britànic Otis Grant (foto al costat), de fet han
actuat junts en diverses ocasions. Ell els hi va produir l'àlbum "The
Grand Sessions" que es va gravar a Londres l’any 2009 i crac que es
l’últim àlbum que la Blues Band de Granada
ha tret fins el moment que jo recordi.
Más
Birras – Cass, la chica más guapa de la ciudad 1988
El grup aragones Más Birras es
van donar a conèixer gràcies a la cançó "Apuesta por el rock and
roll" que es va convertir en tot un himne gràcies al suport que els hi va
donar Jesús Ordovás i van arribar a gravar cinc discos. L'història de Cass, una
de les seves millors cançons, és molt interessant i ens parla de la mort en un
accident de tràfic de "La noia més maca de la ciutat", la peça estava
composada per Gabriel Sopeña en col·laboració amb el poeta José Luis Rodríguez,
adaptant un text de Bukowsky. El tema obria el seu mini-LP "Otra ronda", editat pel segell Interferències l'any 1988. Els 
Más Birras eren
un grup de rock de Saragossa creat l’any 1985 que va funcionar fins 1993. Más
Birras es va crear després de disoldres el grup Golden Zippers i estaba
integrat per Mauricio Aznar (guitarra i veu) que era el seu líder (a la foto), Miguel Mata
(baix), Víctor Jiménez (bateria) i Mariano Ballesteros (saxo) i va comptar amb
la constant col·laboració del músic i compositor aragonès Gabriel Sopeña.
Durant un temps van tindre un segon guitarra, el músic Quino Díaz que després
del tercer disc va ser substituit per Josu García. Más Birras es van desfer
l’any 1993. El seu líder, Mauricio Aznar (a la foto), va crear després
Almagato, grup que feie una mena de fussió de folklore argenti i pop i en el que
seguia treballant quan va morir l’any 2000 i Gabriel Sopeña es va unir a
Loquillo encarregan-se així mateix dels arrengaments i de la composición de moltes
de les seves cançons. Gabriel Sopeña també va gravar en solitari.
Jaime
Anglada – Noches de alcohol 1997
Esclarecidos. En aquest tema
toquen Kiko Porcel (bateria), Pepe Estrada (baix), Xisco Torvisco (guitarra
elèctrica), a més del propi Jaime Anglada que toca la guitarra i canta, al
costat de Kate St John al saxo i Richard Vinto al piano, la producció va ser de
Roger Eno. A Jaime Anglada se li ha comparat en moltes ocasions amb Bruce
Springsteen i és que influèncias té ja que sempre ha confessat que el Boss va
ser el seu ídol juvenil. Jaime Anglada va treure un segon disc el 22 de febrer
de 1999 titulat "Empezar de nuevo" i a mi em sembla recordar un disc
en català signat com Jaume Anglada, però segurament estic confós. Va treure
“Nunca Tendremos Graceland” al 2003 i “Otra canción de carretera” l’any
2006. Per cert, fent de cantant, va
participar en la serie de TVE “A las once en casa”. Del que gairebé estic segur
és que va anunciar la sortida del seu nou álbum en el que col·labora Rebeca
Jiménez i el guitarriste californià David Gwynn.
La Frontera – El límite 1989
L'any
1985 sorgeix aquesta bona banda de rock anomenada La Frontera, integrada en
els seus inicis per Javier Andreu que venia del grup La Visión, Tony Marmota que
militava a Los Porkys, José Bataglio que tocava amb Los Esqueletos, Quino
Maqueda de Reprises i Rafa Hernández que havia militat en el grup Octubre. Tots
ells estudiaven a la Facultat
de Ciències de la
Informació de Madrid i primer s'anomenarien Las Muñecas
Repollo. Després de guanyar el primer premi al festival de rock de Madrid amb
"Duelo al sol", Rafa Hernández abandona el grup per fundar amb els
seus companys d'Octubre i els ex Números Rojos Guille i Fernando Martín el grup 
Desperados i entra Toti Arboles que venia de
Magia Blanca. A partir d'aquest moment es van produint canvis continus en el
grup, encara que sempre sota el lideratge de Javier Andreu. Aquesta cançó,
possiblement la més rellevant de la seva carrera, es va incloure en el quart
àlbum d'estudi de La Frontera,
publicat l'any 1989 i titulat "Rosa de los Vientos", anteriorment
s'havia editat també un recopilatori. Quan es trobaven gravant el disc els va
deixar Toti Arboles i es va incorporar Charlie Fierro al piano i teclats i que
va estar amb La Frontera
durant vuit anys. La Frontera
segueixen en actiu i al febrer de 2011 van publicar el que és el seu últim disc
fins al moment, "Rivas Creek".
La Guardia – Venecia sin mí 2009
La
lletra d’aquest tema ens dona la volta a tot alló que estem acostumbrats quan
parlem d’acosaments. Aquí es la noia la que no deixa en pau al xicot i el te
amargat ya que no asimila que ell no l’estima i tot s’acabat, bé de fet i tal
com diu Manuel España no va arrivar a tindre més que un tímit principi. Aquesta
bona cançó es troba dins de l'àlbum "Tumbado al borde de la Luna" que la banda
granadina La Guardia
van publicar l’any 2009 a
través del segell Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant
i guitarra Manuel España. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal
Richelieu. Dos anys més tard, el 1985 La Guardia guanyen el Ier certamen de pop rock
Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer per gravar el seu primer disc
"En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que
els va obrir les portes del mercat espanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando
brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separà a
principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment
Manuel España guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra,
Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com
"Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de 
desembre de 1994.
Molta responsabilidad del seu èxit el va tindre Tibu que era el seu manager,
veterà músic que havie tocat amb gent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber
llançar. La Guardia
va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 es va gravar aquest disc comptant
amb Manuel España com a líder i músics nous: Javi Cano, nascut el 17 de Març de
1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack Lopez, The
Crawdadies i Manolo Tena i s'encarrega del baix, a més de Jean Louis Barragán a
la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos
i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en
Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de
Tarragona que despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i
Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuà a la
provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Radio El
Morell i jo vaig fer la producció del concert. Els teloners van ser els
cambrilencs Seis Disparos que eren un dels
grups que jo portava.
Lorenzo
Santamaría – Pobre Beatle John 1996
Aquesta
cançó va ser una composició de Carlos Segarra que també va ser el productor de
l'àlbum, per a Lorenzo Santamaría i en ella ens parlen del recordat John
Lennon, un mite del rock que va ser assassinat a les portes de casa seva,
enfront de l'Edifici Dakota, on vivia , i amb la seva dona Yoko Ono, davant. Va
ser el 8 de desembre de 1980. Es va incloure en el disc “Corazón de rock and
roll” i aquesta és una de les millors cançons del CD que va publicar el segell
Divucsa. Recordo que Lorenzo i jo vem coincidir en les oficines de Divucsa, al
Passeig de Carles I de Barcelona quan em van entregar el CD promocional,
aprofitant la circumstància ens vem anar a un bar que hi havia una mica més
enllà de la cantonada i prenent un cafè vaig entrevistar-lo per al Diari de
Tarragona. El seu veritable nom és Llorens Roselló Horrach i va néixer a la
població mallorquina de Santa Maria del 
Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí
el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se
en solitari a principis dels 70. El 1965 va formar la seva primera banda a la
qual va anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los
Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorens sempre va ser un impenitent
rockanroler, inicialment la seva carrera va estar marcada per les grans balades
romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi
mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último beso
", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría com
"Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" i
un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and roll", del
que os he extret aquesta cançó que escoltem ara i on recordan al malaurat John
Lennon. 
Bars
– Foc al cor 1994
Extreta
des del seu tercer àlbum titulat “T'ho diré mil vegades” que el grup català
Bars van publicar l’any 1994, os porto avui a Un Toc de Rock una de les millors
cançons d’aquesta bona banda catalana a caball del rock i el blues, amb bones
lletres com aquesta i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va ser
fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per
títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria
profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats
discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars
van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat
demostrada al llarg dels anys si 
bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva
cantant, els va apartar dels escenaris en masses ocasions. Bars eren als
principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio
(harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i
despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els
únics que queden dels antics, es troven Josep Maria Vilà "Koki",
Jordi Mourelo i Charlie Oliver. 
Los
Secretos con Miguel Ríos – Ojos de gata 2000
sobredosis. L'Ajuntament de la ciutat ha posat el nom d'Enrique Urquijo a un
carrer al barri de Vicálvaro a Madrid. La banda seguéis endavant, liderats ara
per Álvaro Urquijo. La història d'aquesta cançó és curiosa ja que existeixen
dues versions de la mateixa amb dos títuls diferents i la lletra començant
igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La
primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència,
Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van
visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició
d'una cançó, s'estava barallant amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han
sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina
tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra
que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona. Los Secretos
així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells
van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt
més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i
titulant-se "Nos dieron las diez".
Fuego
con Carmen Canela – Route 66 1994
Acabarem
el programa d’avui amb tot un clàssic del rhythm and blues i el títol original
és "(Get Your Kicks On) Route 66". Va ser escrita per Bobby Troup per
el Nat King Cole Trio qué van ser els primers en enregistrar-la l’any 1946. Hi
ha una altra gran versió de Perry Como de 1959 i l'han gravat fins als Rolling
Stones, passant per Tom Petty, The Outlaws, Chuck Berry, The Brian Setzer
Orchestra, Bob Dylan i moltisims mes. La veritat és que es tracta d'un tema que
han tocat gairebé tots els músics de rock, blues, jazz i R & B. El dia 19
de març de 1993 a
la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida en aquells temps pel meu amic Fede
Sardà, es va instal·lar un estudi mòbil i el grup barceloní Fuego! va gravar un
CD titulat "Let's play the blues" del que us extrec aquest tema que
compta amb la col·laboració de la barcelonina Carme Canela (a la foto), una de
les millors veus del R & B, blues i jazz de Catalunya. L'àlbum es va gravar
en el curs de dos concerts realitzats en dies consecutius i es va editar a
finals de 1994 a
través del segell AZ Records propietat de Braulio Paz. Va ser un treball de
Fuego! ple de qualitat i R & B amb versions i cançons pròpies que també va
comptar amb les col·laboracions de Big Mama Montse, Dani Nel-lo, Julio Lobos,
Jaco Abel, Vicente Zumel, Patrice Manget i uns quants més. Fuego! eren la banda
creada per el guitarrista Joan 
Vinyals (Barcelona, 1958), al costat de Enric
"Nota" Parés, Xavi "Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que
en aquest disc crec que eren un trio. Joan Vinyals a l’any 1972 forma el grup
Fuego! amb Jordi Bonell i Andreu Simón, amb els que no ha parat de fer actuacions
des d'aleshores. Uns anys més tard forma part del grup Arsenik, amb els qui
toca música pròpia orientada al Rythm'n Blues i pop. Durant un temps va
acompanyà al cantant gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics
de Barcelona i va formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i
Batiste, Cece Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a
la vegada que toca i col·labora amb molt diversos músics: Ramoncín, Luz Casal,
Yoko Ono, Zé Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big
Mama Montse, Dani Nel·lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. Precisament el dia que hem va
regalar aquest CD feie un concert amb la Dharma.
Vinyals (Barcelona, 1958), al costat de Enric
"Nota" Parés, Xavi "Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que
en aquest disc crec que eren un trio. Joan Vinyals a l’any 1972 forma el grup
Fuego! amb Jordi Bonell i Andreu Simón, amb els que no ha parat de fer actuacions
des d'aleshores. Uns anys més tard forma part del grup Arsenik, amb els qui
toca música pròpia orientada al Rythm'n Blues i pop. Durant un temps va
acompanyà al cantant gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics
de Barcelona i va formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i
Batiste, Cece Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a
la vegada que toca i col·labora amb molt diversos músics: Ramoncín, Luz Casal,
Yoko Ono, Zé Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big
Mama Montse, Dani Nel·lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. Precisament el dia que hem va
regalar aquest CD feie un concert amb la Dharma.
Joan Vinyals, líder del grup Fuego!
La
dita per acabar el programa d’avui es del cantant i compositor Javier Ojeda,
membre de Danza Invisible i que fa poc ha tret el seu segon disc en solitari,
paral·lel al grup, i que va manifestar:
“Estem
arribant a uns extrems tan estranys que
votem a uns només perquè no surtin els
altres”
Conclou
per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar amb la música cap un altre lloc,
us deixaré amb la bona companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa. Jo soc Mario Prades i abans de tancar la barraqueta, us
diré adéu, porteu-se bé.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario