Benvinguts
a Un Toc de Rock
091
– Escenas de guerra 1986
El
grup de Granada 091 van ser una de les millors bandes de rock espanyoles dels
anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat amb La Guardia que eren de la
mateixa ciutat. Integraven 091: José Ignacio Lapido (guitarra), José Antonio
García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido (guitarra) i
Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de l’any 1981 fins 1996, any en què 091
es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a
Maracena (Granada), curiosament la ciutat on van realitzar la seva primera
actuació. Aquest concert és va gravar en un doble disc i va ser titulat “Último
concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el títol. El 
disc es va
publicar el mateix any. José Ignacio Lapido a partir d'aquest moment va
començar una interessant, si be discreta, carrera en solitari. Aquesta cançó
que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu segon disc "Más de
100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al meu parer el millor
traball de 091. Per cert el vinil era de color vermell i no negre com sol ser
l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja havien fet molts
artistes en els anys 60’s, entre ells José Guardiola i Filippo Carletti. És
clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "disco rojo" en
clara al·lusió als 40 Principals.
Brighton
64 – Solo hasta el final 2012
A
finals del 2012, crec que va ser al novembre, el grup barceloní Brighton 64 va
publicar l'àlbum "Esta vez va en serio" que ha representat el retorn
d'un grup mític del moviment mod a Espanya que es va crear a principis de la
dècada dels 80, avui molt més propers al rock. Liderats pels germans Albert i
Ricky Gil, als quals sempre he apreciat molt des que ens vam conèixer i amb els
que vaig produir el primer concert que es va realitzar al Moll de Costa de
Tarragona. En aquell concert el cartell eren a més de Brighton 64, Los Enemigos
i Seis Disparos, aquest darrers eren un dels mes grups, encara que he de
reconèixer que va ser un veritable fracàs ja que es tractava de finals del mes
d'octubre, amb un fred que pelava i en un recinte inèdit a aquests efectes, el
públic es va imaginar que era a l'aire lliure i això, sumat al fet que la
policia va organitzar controls i escorcolls en els dos accessos al port de Tarragona, va fer que el
públic es tirés enrere. Va ser 
un veritable desastre econòmic ja que el
empresari, un desaprensiu de Vilaplana, no va pagar ni als grups ni als que van
treballar en l'esdeveniment, jo tampoc vaig cobrar. Els únics que van percebre
els seus honoraris va ser l'empresa de seguretat i és que el "bon
home" va voler tenir en tot moment les esquenes cobertes. Tornant a
Brighton 64, van triomfar sobretot amb "Barcelona blues" i "La
casa de la bomba". Després de desfer-se es van reconvertir en Brigatones
per passar posteriorment a ser Matamala. Al costat de Reyes Torio els germans Gil
eren propietaris del segell Al·leluis Records. En aquesta gravació que escoltem
ara i amb els germans Albert i Ricky Gil trobem a Tino Peralbo a la bateria i
el teclista Jordi Fontic (tots a la foto). Per cert, Brighton 64 van prendre el seu nom de les
famoses batalles entre mods i rockers que van tenir lloc a les platges de
Brighton l'any 1964.
Danza
Invisible – A este lado de la carretera 1988
Els
malaguenys Danza Invisible van versionar aquest tema de Van Morrison i ho van
fer així de bé. A la lletra ens parlen de diferències socials d'un costat i
l'altre de la ciutat, on depenent del costat en que et trobes ets millor o
pitjor, sense tenir en compte que l'ésser humà, bo o dolent, és el mateix
estigui on estigui. Jo vaig redescobrir la cançó en un disc recopilatori, un
doble CD titulat "Más que coches" i Danza Invisible era l'únic grup
espanyol que es va incloure, compartin pistes amb ZZ Top, Lynyrd Skynyrd, Blue
Brothers i altres del mateix nivell. Danza Invisible es van crear a
Torremolinos i va ser fundat per Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i
Manolo Rubio, provinents del grup de punk Adrenalina, l’any 1981. Poc després,
va 
entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo
Texidó com a cantant i aquest es va dedicar solsament a la bateria. Jo créia
que Antoñito havia mort, però per sort m’equivocava. Danza Invisible van
guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la Frontera, el que els va
permetre gravar el seu primer senzill amb "Mis ojos hacia ti".
Aquesta cançó que estem escoltant es trobava originalment en el seu LP "A
Tu Alcance", publicat l’any 1988.Jo els vaig tenir actuant a la discoteca
Torn de l'Hospitalet de l'Infant i es va omplir a rebentar (la foto, feta per
Mario Prades, es d'aquell concert). Per cert, salutacions als oidors
d’Hospitalet i Vandellos. El 
bateria Ricardo Texidó va deixar Danza Invisible
l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el
disc "Texidó". El darrer treball de Danza Invisible “Tía Lucía” es va
editar l'any 2010 i seguin la moda actual, tot son versions, amb cançons de gent tan dispar com Gato Pérez, Hilario Camacho, Michael Jackson, Eddy Grant i atres. Danza
Invisible han editat en total 19 discos i conseguit 7 Discos d’Or i 2 de Platí.
Paral·lelament Javier Ojeda ha tret dos àlbums en solitari. A la primera foto el dia que Danza Invisible van renovar el seu contracte amb Producciones Twins.
La Orquesta Mondragón – Feliz Navidad
El
Nadal sempre representa alguna cosa d'entranyable, amb un toc místic,
mestissatge entre tradició, folklore i mite somiador. Quan arriba el Nadal
sembla que de la gent emana el millor d'ells mateixos. És l'esperit del Nadal.
Però com no sempre és així, l'Orquestra Mndragón va gravar aquest tema en ell
que el Nadal no arriba al desembre, en el doble àlbum en directe “Rock’n’roll
Circus”, un àlbum considerat junt amb el “Rock and Ríos” de Miguel Ríos com els millors
discos en directe dels anys vuitanta En
aquest doble disc i a la gira pertinent de la Orquesta Mondragón,
el teclista va ser el català Josep Más "Kitflus", membre de Pegasus.
L'Orquestra Mondragón, liderada per Javier Gurruchaga, nascut el 12 de febrer
de 1958, es va formar a Sant Sebastià l’any 1976, La veritat és que al llarg
dels anys pel grup han passat molts músics, entre ells, encara que no era
músic, el mim Popotxo que convertia cada cançó en un gang humorístic, Ray Gómez
(guitarra) que havia tocat amb Pekenikes i a la banda de John Lennon, Ian Anthony Richies (baix), Thierry Farrugia (saxo), Esteban Coll
(teclats), el catalán Josep Más Kitflus (teclats) i que, com us deia, va col·laborar
precisament en aquest disc i la posterior gira, Jaime Stinus (guitarra), Javier
Vargas (guitarra), José Luis Lanzagorta (teclats), Tony Carmona (guitarra),
Juan Calleja (guitarra), Juan Carlos Mendoza (baix), Jean Marie Ecay
(guitarra), 
Andrés Olejniczak (saxo), Ángel Celada (bateria), Bobby Martínez
(saxo), Alfonso Pérez (piano, teclats), Michelle MacCain (cantant), Odette
Tellería (cantant) i Doris Cales (cors). “Rock & Roll Circus” recollia
temes dels seus cinc discos anteriors i crec que aquesta cançó que escoltem ara
era nova, però no estic segur del tot,
el que si crec és que va ser un dels singles que es van extreure del
doble àlbum. La Mondragón
va debutar l’any 1979 amb el LP "Muñeca hinchable". Jo vaig conèixer
Javier Gurruchaga durant la gira d'aquest doble àlbum, el grup va actuar a la Festa Major de la Pobla de Mafumet, a
Tarragona i el vaig entrevistar.
La Joven Guardia – El extraño de pelo
largo 1968
La Joven Guardia van ser una de les
millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentino” i estaven liderats pel
cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, el mateix que ja en solitari
gravaria i compondria el gran èxit de Miguel Ríos "Santa Lucia". La Joven Guardia eren,
a més de Roque Narvaja (a la foto), Félix Pando actualment productor musical i
discogràfic radicat en els Estats Units, Enrique Masllorens avui subgerent de
relacions institucionals del Canal 7
a l'Argentina i Hiacho Lezica que va morir el 1980. Van
sorgir en 
els 60, contemporanis de Los
del Fuego, Los Gatos i Los Beatniks i el tema que escoltem, editat en single
per RCA al 1968, és possiblement la millor cançó de La Joven Guardia i va
tenir una segona part "La extraña de las botas rosas". Roque Narvaja
els va deixà a principis dels 70 per llançar-se ja en solitari, encara que La Joven Guardia va
seguir fins a 1978, any en què es van desfer definitivament, però només hi
havia el bateria Hiacho Lezica dels membres originals. Roque Narvaja es va
venir cap a Espanya i va treure una quans discos al pais, si bé crec que
despres fa fotre el camp un altre vegada cap a la seva terra que també es la
terra dels meus pares.
La Joven Guardia una boina banda de rock argentina
Almendra
– Muchacha ojos de papel 1970
I
ja que estem a l’Argentina, al programa d'avui escoltarem a Almendra i la cançó
“Muchacha (ojos de papel”, un tema composat per Luis Alberto Spinetta al que
també li deien "El Flaco" i gravat quan aquest es trobava al
capdavant del grup. És una de les cançons més destacades i influents del Rock
Nacional argentí. Va ser estrenada en viu el diumenge 22 de juny de 1969 a un recital que
Almendra va realitzar al Teatro Coliseo de Buenos Aires i editada el 5 de gener
de 1970 com a primer single de l'àlbum "Almendra I" considerat com un
dels millors discos del rock argentí. L'any 2002 va ser clasificat per la revista Rolling Stone i la
cadena MTV com la segona millor cançó de tots els temps del Rock Nacional
argentí. Es 
tracta d'un gran poema d'amor eròtic que descriu els sentiments
profunds d'un jove adolescent, demanant-li a la seva "muchacha" que
es quedi amb ell al llit fins a la matinada. La cançó està inspirada pel primer
amor correspost de Spinetta, Cristina Bustamante, una veïna de Emilio del
Guercio i es diu que va ser la seva primera relació sexual. Almendra va ser una
banda de rock formada l’any 1967 al barri porteño de Belgrano per Luis Alberto
Spinetta (guitarra i veu), Edelmiro Molinari (guitarra i cors), Emilio del
Guercio (baix i cors) i Rodolfo García (bateria). Van funcionar de 1967 a 1970, encara que van
tornar l’any 1979, però només van estar un parell o tres d'anys en actiu. Després Luis Alberto Spinetta va tindre diversos projectes, entre ells Pescado Rabioso, Spinetta Jade, Spinetta y Los Socios del Desierto. Va néixer el 23 de gener de 1950 i va morir el 8 de febrer de 2012 per culpa d'un càncer a l'estomac.
Revolver
– El mismo hombre 1996
Aquesta
cançó es va incloure a l'àlbum “Calle Mayor”, editat l'any 1996, del grup
Revolver, un nom darrere del que trobem al cantant, músic i compositor Carlos
Goñi que va néixer a Madrid el 8 d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent
valencià. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos
singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne, un grup amb els que va
editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se
ja en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè
aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc
com Revolver, Carlos 
Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i
em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes
una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel
Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig
poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me
dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco,
afirmaban que no daba la imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del
mercat discogràfic a nivell de grans multinacionals del disc, en masses
ocasions prefereixen imatge a qualitat.
Pep
Sala – Un trosset de cançó 2004/2008
Des
de l’àlbum “Manual teòric i pràctic del pas del temps” us he extret aquesta
bella cançó que ens interpreta i va compondre un bon amic, Pep Sala, si bé la
cançó va ser inclosa inicialment en el disc “Crítica de la raó pura" que
s'havia publicat l'any 2004. Pep va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat
Carles Sabater com amb ell m'unia una bona amistat. Pep Sala és un bon
col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la biblioteca
familiar. El doble CD “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” es va
publicar l’any 2008 i l’amic Pep Sala compta amb les col·laboracions de Gerard
Quintana, Montse Llarás i Monica Green. Josep Sala i Bellavista va néixer a Vic
el 17 de juliol de 1960. Quan va començar va formà part de 
dos grups escocesos,
Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la
millor banda de pop català de tots els temps. L’any 1993 sorgeix Pep Sala &
La Banda del
Bar, un projecte paral·lel per donar sortida a les seves inquietuds musicals
els anys sabàtics de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al seu
traball amb Sau, fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per
tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha convidat
a fer cors en algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en molt la
seva amistat, sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé
una bona cançó amb la meva veu trencada i vella. 
Noel
Soto – A más de 1000
kilómetros 1981
grup Los
Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els valencians Suco y Los
Escorpiones, de la mateixa época. Manuel Eduardo Soto Palomino és el seu
veritable nom, va néixer a Nador, al Marroc, el 1 de maig de 1957, de pare
gallec i mare andalusa, però Noel Soto ha viscut gairebé sempre a Madrid. En
total Noel Soto ha publicat deu u once àlbums d'estudi i dos recopilatoris,
però cap va arribar a les xifres de vendes del primer. El seu últim projecte es
diu The Sixties Band, es tracta d'un grup que realitza versions de clàssics del
rock anglosaxó dels 60. L’any 2010 Noel Soto va ser un dels candidats per
representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb el tema "Canciones
tristes", però ell finalment no va ser seleccionat encara que al meu parer
va ser un dels millors temes, si no el millor que es van presentar. Noel Soto
també ha treballat com a compositor amb Joaquín Sabina i temes seus els ha
gravat fins i tot Luz Casal.
Segio
Dalma – En el silenci 2013
Aquesta
és una peça que us he extret de l'últim treball de Sergio Dalma, una mena de
disc recopilatori titulat "T'estimo", publicat el passat any, en el
què ha inclòs cançons que ha gravat en català i que han anat formant part de la
seva discografia al llarg dels anys ja que el sabadellenc Sergio Dalma pràcticament ha anat
versionant alguna que altra cançó a la llengua de Mossèn Cinto en gairebé tots
els seus treballs des de fa temps. Aquesta cançó va sofrir un canvi de títol
amb l'adaptació al català ja que originalment es titulava "Mientras
tanto" i es va incloure inicialment a l'àlbum "Trece", editat
l’any 2010 i que va ser declarat Disc de l'Any. Josep María Capdevila,
veritable nom d'aquesta gran veu, es conegut artísticament com Sergio Dalma, 
va nèixer el 28 de septembre de
1964 a
Sabadell i va començat com a cantant d'orquestres fins que finalment es va
llançar en solitari. Va guanyar al concurs "Gent d'aquí" de TVE, dins
del circuit català. Va fitxar amb la discogràfica Horus i allí va començar una
brillant carrera. "Bailar pegados" tot i no guanyar, va ser una de
les millors cançons, al costat de "Eres tú" que Espanya a enviat mai
a Eurovisió. Va representà a Espanya al Festival de Eurovisión de l’any 1991
que es va celebrar en els Estudis Cinecittà de Roma el 4 de maig de 1991. Al festival Sergio
Dalma va conseguir 119 vots, pràcticament tots els païssos, tret de dos, van
votar a Sergio Dalma, però així i tot, va quedar en el quart lloc. Ara bé,
reconec que es una bona cançó.
Falcons
– Estoy aquí porque te quiero 1979
Els
Falcons eren mallorquins, concretament de Manacor, a l’illa de Mallorca, allà
ons es troba la fàbrica de Perles Majorica i Falcons es van crear quan es va
desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15,
un conjunt dels importants a les Illes Balears i en el que durant un temps va
militar l'amic Joan Bibiloni. Aquest tema us ho extrec del que va ser el seu
àlbum més comercial "Terciopelo y Fuego" que van publicar l’any 1979 i
va ser el primer dels tres que van editar abans de desferse. Per cert que el
single amb la cançó que dóna títol al disc gran va ser tot un supervendes, si
bé l'àlbum oferia peces molt en la línea del rock progressiu, encara que la
comercialitat va ser el que va triar la discogràfica quan de seleccionar
singles es va tractar. Tot i que Falcons van treure un parell de discos més, en el segon destacava una cançó
preciosa "Date por vencido" que escoltarem en una altra ocasió, val a
dir que poc mes van fer i als 80, adeu. Curiosament mentres van ser Grupo 15
sols van gravar versions, quan van ser Falcons ja solsament cançons propies. Va
ser un bon cambi.
Presuntos
Implicados – She 2011
disc, és
clar que no era un tema d’ells, es tractava d'una versió. Son Presuntos
Implicados una banda creada a Yecla, Múrcia i establerta a València. El grup
Presuntos Implicados estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà Juan
Luis Giménez i el seu marit Nacho Mañó. Si bé des de la marxa de Sole, fa tres
o quatre anys, el seu lloc l'ocupa Lydia Rodríguez que és qui canta en aquest
nou álbum. Quant Presuntos Implicados van començar, els seus primers discos
publicats a través del segell RCA eren molt més tecnificats, fins i tot per
moments fregaven la música discotequera. També cal a dir que llavors eren
quatre si no em falla la memòria.
Boz
Scaggs – Sierra 1994
Jo
vaig descobrir aquest tema del cantant i guitarra nord-americà Boz Scaggs que
ara sona al programa d'avui d'Un Toc de Rock, en un recopilatori de blues
publicat pel segell Universal i em va cridar l'atenció al adonar-me que estava
interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i cantant nord-americà
ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també tinc el LP on s'inclou
la versió original en anglès, "Some changes" que es va editar el 5
d’abril de 1994, però tinc que reconeixer que jo em quedo amb la versió cantada
en castellà i que te una gran lletra que podem entendre de principi a fi. Els
músics en aquest 
enregistrament, a part de Boz Scarggs que canta i toca
diversos instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett
(guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió),
Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William
"Smitty" Smith i Booker T. Jones (òrgan), al costat de James
"Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix). Ara
escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser
guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup
Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Us recordo que Un Toc de
Rock el sintonitzeu des de la
La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa, si l'escolteu des del vostre aparell de ràdio, però també
us el podeu descarregar del blog o les webs de les respectives emissores i
escoltar-lo quan us vingui de gust.
enregistrament, a part de Boz Scarggs que canta i toca
diversos instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett
(guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió),
Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William
"Smitty" Smith i Booker T. Jones (òrgan), al costat de James
"Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix). Ara
escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser
guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup
Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Us recordo que Un Toc de
Rock el sintonitzeu des de la
La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa, si l'escolteu des del vostre aparell de ràdio, però també
us el podeu descarregar del blog o les webs de les respectives emissores i
escoltar-lo quan us vingui de gust.
Cacho
Castaña – Para vivir un gran amor 1978/2000
Marxem
un altre vegada cap a l'Argentina i en el nostre viatge musical d’avui i farem
una paradeta per escoltar una de les grans veus argentines, Cacho Castanya, un
home a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual
destaca la cançó “Garganta con arena” que va dedicar al gran cantant i
compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco". Aquesta
extraordinària cançó que escoltem ara, us l'he extret de l'àlbum "Más allá
de la leyenda", un recopilatori d'aquest gran cantant argentí que va
publicar l'any 2000, però originalment va donar títol a un disc publicat l’any
1978 i va ser el tema musical de la telenovel·la "Un mundo en 20
asientos". És tot un "peaso cansión". Cacho Castanya, aficionat
al futbol i seguidor del 
ClubAtlètic Sant Lorenzo d'Almagro, ha participat en
diverses ocasions en actes del club que es va fundar l'any 1908. Es diu
veritablement Humberto Vicente Castagna, però es conegut com Cacho Castanya. Va
néixer l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido,
ciutat a la qual ha cantat i molt.
D’origen italià, Cacho Castaña ha obtingut quinze discos d'or i quinze de
platí, ha composat més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha
treballat en un munt de pel·lícules i séries de televisió com a actor i ha
composat 4 bandes sonores. A Un Toc de Rock sempre he sentit una certa
debilitat per Cacho Castaña, aquest gran cantant que ara feia temps que no
escoltàvem. Per cert, aquesta cançó la va interpretar al Silkey Fashion Baires,
certamen de moda celebrat a Buenos Aires l’any 2012, dins de les presentacions
de la col·lecció “El Ave Fénix” de Roberto Piazza. Cacho Castaña se la va cantar a
la model Mariana Antoniale que lluía un vestit de nuvia.
Dioni
Velázquez – Otoñó sin final 1979
La
veritat és que tant Quimet Curull amb el que faig El Temps Passa, com Montse,
em diuen que quan escoltem a Los 3 Sudamericanos jo sempre insisteixo que el
guitarrista argentí d'Entre Ríos, Dioni Velázquez va formar part del grup en
la seva última etapa i parlo d'un dels seus discos en solitari en el qual ens
demostra amb plenitud quan gran guitarrista és. Però em diuen que molt parlar
de Dioni Velázquez i en Un Toc de Rock no l'he posat mai i això he de
reconèixer, encara que dolgui que és una veritat com un temple, si bé jo crec que si l'hem escoltat alguna vegada. Avui m'he
proposat solucionar-ho i per això escoltem el "Otoño sin final" que
va interpretar i va compondre Dione Velázquez. El LP es va
titular "Para los dos...", va ser publicat pel segell RCA l'any 1979
i aquesta cançó es va extreure en single promocional. El tema va ser la 
sintonia d'un culebró brasiler que em sembla recordar va protagonitzar Rubens
de Falco i que es va titular "La Sucesora". Em sento orgullós de dir que
aquest LP segueix estant al'discoteca de casa i es troba en perfecte estat.
Després de tenir una interessant, encara que poc abundant, carrera
discogràfica, Dioni Velázquez es va incorporar a Los 3 Sudamericanos que havien
funcionat molt bé de 1959 a 1984 sent Alma María, Casto Darío i Johnny. De fet va
estar la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar
l’any 1988 Daniel, encara que l'any 1990 va ser substituït al seu torn per
l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez que avui hem escoltat per tancar el programa
i Los 3 Sudamericanos encara es mantenen en actiu.
La
dita per tancar el programa d’avui es del periodista i escriptor Carlos del
Amor que va dir:
“Quan
tot s'ensorra, un llibre és un bon refugi”
Conclou
per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar, us deixaré amb bona companyia,
la de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc
Mario Prades i ara, abans de plegar i tancar la barraqueta, us diré A reveure!
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
