Un Toc de Rock 08-13

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

El nostre viatge en el temps i els records a través de la música ens portarà de visita per diverses dècades, però començarem escoltant rock del que es feia a l'Espanya dels setanta. De la dècada anterior us recuperaré la primera "cançó protesta" de la història del rock espanyol, escoltarem una peça per als supersticiosos i per descomptat, recorrerem la península Ibèrica recuperant cançons que de bon segur us diran coses. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa, conecto la nostra máquina del temps que es mou amb energia musical, una energia sana i neta que no contamina, jo soc Mario Prades i obro la barraqueta dient

Benvinguts a Un Toc de Rock

Leño – Maneras de vivir 1981

El dia 12 de febrer de l’any 1978, el grup Leño, integrat en aquell moment per Rosendo Mercado (guitarra i veu), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria), debuten a la sala Alcalá Palace de Madrid, com teloners d'Asfalto. Després del primer disc Mariscal deixa el grup i serà substituït pel tarragoní Tony Urbano, bon amic meu. Ramiro també era de Tarragona i tots dos havien tocat abans en el grup Coz, dels que sortiria Barón Rojo i que escoltaren després. Aquesta és una de les seves millors cançons i us la he extret de l'àlbum "En directe" que es va gravar el dies 25, 26 i 27 de març de 1981 a la sala Carolina, a prop del seu local d'assaig. En el concerto i la grabación col·laboran Manolo Morales al saxo i una quasi desconeguda, en aquells moments, Luz Casal fen cors. De fet es va fer una memorable gira anomenada “Rock de una noche de verano” amb Miguel Ríos, Leño i Luz Casal. Quan Leño es va desfer l'octubre de 1983, Rosendo va seguir en solitari, Ramiro es va integrar a Llámalo X i després li vaig perdre la pista i Tony, amb el seu germà Àngel que crec que ara està per América, van crear el grup Ausentes. Rosendo va estar en diverses ocasions a casa meva, a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. La primera vegada que va venir, assegut al sofà i no veient a través del finestral res més que mar Mediterrani em va comentar que estava flipant. S'acabava de comprar un pis a Madrid, planta 22. I em va dir textualment "Desde mi casa veo todo un mar de antenas, pero este es un Mar de Verdad". Tots dos a la foto aquell dia. Aquest any se publicat una caixa amb totes les gravacions de Leño, un llibre i també han rebut un Disc d’Or.

Mario Prades amb Rosendo i Tony Urbano

Coz – Las chicas son guerreras 1981

Abans hem parlat de Coz, doncs bé, Coz era el grup dels germans De Castro, amb Tony Urbano al baix i Ramiro a la bateria. Feien un rock dur, amb canya, i van fitxar per la multinacional CBS, aquí van començar els problemes. Abans el grup es va reestructurar ja que Ramiro s’en va anar a Leño i van quedar els germans De Castro al costat de Tony Urbano al baix i Paco García, ex Eva Rock, a la bateria. Després de diversos canvis més va arribar el moment d'entrar en l'estudi per gravar un LP i quina és la sorpresa d'Armando i Carlos De Castro quan la companyia els presenta temes per a ells molt més lleugers i edulcorats que els que interpreten habitualment, aixó si cançons molt més comercials. Els germans De Castro sols van participà en la grabación del single “Más sexi!!” i s’en van anar per crear Barón Rojo, Tony va fotre el camp cap a Leño al costat de Ramiro i Rosendo, i així, amb el grup ja controlat per la casa de discos, amb nous membres i sense rebels en la formació, obedients i acatant ordres, es va publicar "Las chicas son guerreras" que és un bon tema, però excessivament comercial i allunyat del heavy rock que Coz interpretaven. Aquell àlbum portava el nom de la cançó per títol i es va publicar l’any 1981. L'any 1982, produïts per Vicente "Mariscal" Romero, graven a Londres "Duro", també per CBS. No té èxit i poc després, obtenen la carta de llibertat. L’any 1984, Coz va muntar el seu propi segell discogràfic, Cable Records, i publiquen "Romper la red" una clara alegoria al seu anterior segell i que tot i rebre bones crítiques, no els va tornar la popularitat. Avui es recorda perfectament a Barón Rojo, però pocs recorden a Coz, excepte per aquest tema. La formación que va gravar aquest disc eren Cutu de la Puente, Juan Márquez, Tony de Juan i Eduardo Pinilla i aquesta cançó va estar composada per Juan Márquez. Amb els germans De Castro, com us deia, sols es va gravar “Más sexi!” que era de l’any 1979. Al 2006 i quan Juan Márquez va tornar dels Estats Unit on trevallaba a la Sony, va reestructura el grupo i Coz van tornar a la carretera. L’any 2008 van gravar el disc “Revuelta” i la banda eren Juan Márquez (baix i cantant), Enrique Ballesteros (bateria), Miguel Ángel López Escámez (guitarra solista) que havie tocata amb Panzer i Harakiri i finalment Antonio G. Tejada (guitarra) i van comptar amb les col·laboracions de Juan Olmos (teclat i veu) i Javier Mira (guitarra).

JSH – Me quema tu amor 2013

L'amic Antoni Escañuelas que milita com a bateria en el grup Batak i és tècnic a Ràdio Caldes, emissora que també emet Un Toc de Rock, als seus oients saludo afectuosament, em va fer saber que forma part d'un projecte paral·lel anomenat JSH que és l'abreviatura de Johnny Shepherd & The Hurricanes, una bona banda de rock amb un caire entre dur i urbà, dels que ara compartim al programa el tema “Me quema tu amor”. A més d'Antoni Escañuelas a la bateria, en el grup JSH trobem a Joan Pastor (cantant), Jordi López (guitarrista) i Carles Ceacero (baixista). Aquest tema es troba en el seu segon àlbum, enregistrat als estudis Bubonera Records, en els quals també han gravat gent com Mojinos Escozíos, Miki Puig, Fangoria i molts altres i ha estat produït per Luís Robisco. El CD s'ha editat a través del segell AUA Music i ha estat finançat gràcies a les aportacions dels seus fans a través de la web Apadrina Un Artista.

Els catalans  Johnny Shepherd & The Hurricanes, coneguts com JSH

Lone Star – Mi calle 1968

Aquesta cançó gravada el mes de novembre de l’any 1.968 i posada a la venda a principis de decembre, és pot calificar com la primera Cançó Protesta del rock espanyol. La lletra, molt dura, ens parla de barris marginals i podríem ubicar-la geogràficament en carrers de l'actual Raval de Barcelona, a la zona de Robadors, Tapias o Conde del Asalto, l'actual Nou de la Rambla, però això és pura especulació per la meva part. Es tractava d'una composició del grup i es va publicar en un single editat per EMI amb la cançó "Thinkin' of you" a l'altre cara. “Mi calle” es una de les pecés més importants en la carrera dels barcelonins Lone Star, als que avui en dia es coneix el el mon de la música com “La leyenda” i va ser composada per ells. Va ser un dels seus singles que millor es va vendre. Quan es va editar l’any 1968, Lone Star estava integrat per Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López a la bateria que a finals de 1969 seria substituit per Luis Masdeu. La cara B que va ser composada sols per el guitarrista de Rocafort de Queralt, Joan Miro. La peça va ser regravada per Lone Star en els anys 90, el grup eren en aquell moment Pere Gener i Álex Sánchez que és el guitarrista que va sustituí a Joan Miró i al que vaig conéixer de quan va tocar amb una gira de Radio Futura com músic de soport, la resta de músics en la nova grabación van ser de l'estudi de Pere Gener que es diu El 7º de Caballería i es va incloure en un CD publicat l’any 1998 i titolat “Hacia el futuro”. Curiosament, ha sigut l'ultim disc gravat per Lone Star fins el moment, si bé fa un any o dos van treure un disc en directe, però estaba gravat l'any 1968, si bé la EMI com era en clau de jazz no va volguer editar-ho en el seu moment.. Volem recordar que al Nadal de 1970 els Lone Star es van convertir en l'únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord americà, el JFK, devant de 6 o 7 mil persones entre marineria i oficialitat que s'esperaven un grup de copla o rumba molt espanyol i es van trobar amb una lliçó de R & B, el concert va ser tot un èxit.

La Guardia – Venecia sin mí 2009

La cançó es trova dins de l'àlbum "Tumbado al borde de la Luna" que la banda granadina La Guardia van publicar l’any 2009 a través del segell Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel España. Van debutar el 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. L'any 1985 guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat espanyol. L'any 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separà a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment Manuel España guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994. El grup va reprendre de nou la carretera i el 2009 es va gravar aquest disc comptant amb Manuel España com a líder, Javi Cano, nascut el 17 de Març de 1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack López, The Crawdadies i la banda de Manolo Tena i s'encarrega del baix, a més de Jean Louis Barragán a la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de Tarragona que despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Radio El Morell i jo vaix fer la producció del concert.

M-Clan – Inmigrante 2008

Fa un parell o tres de setmanes van escoltar la cançó “Roto por dentro” dels murcians M-Clan i us vaig parlar dàquesta que escoltarem ara a Un Toc de Rock.  L’any 2008 els M-Clan van treure el CD “Memorias de un espantapájaros” que va incloure aquest tema amb una lletra molt interessant que ens parla de racisme i marginació. La veritat és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, ja us ho havie dit, però us ho recordaré, una associació d'aquestes de no-fumadors va posar a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus últims discs Carlos Tarque i Ricardo estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.

Manolo Tena – Tocar madera 1992

I ara una cançó per a els supersticiosos, i és que hi ha gent que son molt supersticiosa. Creuen que trobar-se un gat negre, potser passà per sota d'una escala, abocar la sal, trencar un mirall, els dimarts o divendres i tretze i tantes altres coses, poden portar conseqüències no sempre agradables... Mala Sort. Persones que opinen que existeixen els mals auguris i que les coses mai succeeixen perquè si. És clar que els que creuen en aquestes coses tenen una solució... Tocar fusta. Jo recordo aquell gallec que quan li van preguntar si creia en les meigas va dir: "Creder, creder, non credo, pero haberlas ailas". Aquesta cançó de Manolo Tena que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que és titula aixi “Tocar madera”, tracta sobre aquestes coses en las que molts i creuen, si bé mai ho reconeixen, es trobava en l’àlbum "Sangre española", segon i possiblement el millor disc d'aquest veterà que va aconseguir superar els seus molts problemes amb les drogues i l'alcohol, estabilitzant la seva carrera. Manolo Tena, nascut a Madrid el 21 de desembre de 1951. Personatge mític de la “movida madrileña”, Manolo Tena va formar part del grup Cucharada amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser torero", l’any 1979. Quan es van desfer va crear una altra bona banda de rock, el trio Alarma!!!, per començar l’any 1988 en solitari amb una interessant trajectòria. "Sangre española" es va gravar als Estats Units, aconseguint el mig milió de còpies venudes. Manolo Tena va ser el primer artista espanyol que va posar un dels seus discos a la venda sols mitjançant Internet, es tractave de “Insólito” que va treure l’any 2000 i aixó va fer que les cases de discos i sobretot las emisores de ràdio-fórmula el posesin a la “Llista Negra” i es que aquesta emisores treballan sols per Diners, si pagas sones, si no pagues es que deus de ser molt dolent i aixó es una de las grans malalties que patéix la música nacional, als Estats Units aixó de pagar per ser escoltat sería considerat un delicte federal, recordeu el “Cas Payola”, aquí la Payola es una pràctica habitual.

La Unión – El San Francisco 1986

Aquesta cançó ens parla de miseries i ganes de surtir del “forat”, fins el punt de oblidar les lleis i cometre actes penats. L’historia es centra en una parella amb final tràgic inclós. Us la he estret del que en la meva opinió, és el millor disc de La Unión, "4 x 4" publicat l’any 1986. Va ser un àlbum amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport a la gira, Wea va treure un Mini-LP de La Unión amb algunes cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la imatge. Aquest Mini-LP de La Unión no va sortir a la venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i mitjans selectius i Sabeu una cosa? A mi van enviar-me aquest disc i encara el tinc en perfecte estat. És peça de coleccionistes. La Unión eren inicialment Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va deixà per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser "Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre una obra de Boris Vian. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera  discogràfica. Aquest LP del que he tret la cançó va ser disc de platí. Us explicaré una anécdota: A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar curts play-backs, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA, amic meu i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix". Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàven parlant Pablo i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, una ampolla buida de vidre de Coca-cola, de les antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap persort no, però amb el meu cotxe vaig tindre que portar-lo fins a l'Hospital Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir l'oportunitat, macabra això si, de parlar amb tranquilitat. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Feig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia. A la foto feta a una festa de caps de promoció de les discogràfiques amb oficina a Barcelona, Pablo es el tercer per la dreta.

Mojinos Escozíos – Semos Los Mojitos

Los Mojinos Escozíos tenen un nou àlbum al carrer que es va publicar el passat 11 de juny i que es titula genèricament "Semos unos máquinas". Hem de reconèixer-li una cosa al grup liderat per El Sevilla i és la tenacitat i la perseverança, no paren de treballar i Los Mojinos Escozíos van traient discos sense parar, la qual cosa demostra que es venen, cas contrari podeu tenir la plena seguretat de que la discogràfica ja els hagués rescindit el contracte, no oblideu mai que són empreses i treballen per obtenir beneficis i això és una cosa que no els podem criticar, fan exactament el mateix que qualsevol altra empresa del sector privat. Aquest és el seu 15è disc. En aquest tema d'alguna manera deixen clar que es diuen "Los Mojinos" i no "Los Mojitos" com els anomena la gent confonent el seu noble nom. La veritat és que dins del parlar andalús, el “mojino” és aquell lloc en el qual l'esquena perd la seva dignitat. Recordo la primera vegada que ens vam veure El Sevilla i jo, va ser arran del seu primer disc que va editar Horus al 96 i es va titular “Mojinos Escozios” i Miguel Ángel Rodríguez va vindre a casa meva per presentàr-me el disc, per tal que li fes una entrevista per al Diari de Tarragona. Es va sorprendre quan li vaig dir que el seu estil s'assemblava i molt al dels andalusos No me pises que llevo Chanclas, però El Sevilla va reconèixer que era cert, si bé tots dos vam coincidir en que musicalment Los Mojinos eren molt més complets. Los Mojinos Escozios són Miguel Ángel Rodríguez "El Sevilla" (cantant i harmònica), Juan Carlos Barja "Zippy" (baix i cors), Juan Ramón Artero "Chicho" (guitarra), Vidal Barja Jr "Vidalita" (guitarra) i Vidal Barja "El Puto" (bateria). La veritat és que quan van començar els crítics no donaven ni un duro pel seu futur i mireu-los, segueixen al peu del canó i tenen un públic fidel.

Lejos de Allí – Ana y Silvia 1989

Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que arribessin al públic jove immediatament. És clar que des de la casa de discos els van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993, però la cançó més popular en la seva carrera va ser aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va extreure del seu primer disc "Lejos de Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar en format single i maxi-single. Lejos de Allí ens narren la història de dues amigues des de la infantesa que creixen i  evolucionen al mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i que ambdues són molt diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané Larregla (a la foto) es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és guitarrista de Distrito 14.

Rebeca – Mi ciudad 1997

L'any 1997 el segell Max Music va publicar "Rebelde", segon treball discogràfic de Rebeca, de nom complet Rebeca Pous del Toro que ara sembla haver tornat de nou a la popularitat i crec que ha tret un disc nou, però no estic segur d'això. Rebeca va néixer a la Ciutat Comtal l'1 de novembre de 1978 i és filla de la cantant Franciska que va ser popular a mitjans dels seixanta i neboda del també cantant Eliseo del Toro que aquest si va tenir una brillant carrera en els seixanta com a cantant de pop. La veritat és que des de fa uns anys Rebeca surt als programes del "Coraçao" per raons diverses, que si el seu pare en lloc de ser José María Pous potser era Jesús Hermida, que si ella tenia asuntillos de sexe i cor amb algun que altre famós... en fi, això no és el que a nosaltres ens interessa ja que a Un Toc de Rock escoltem i parlem de música. Jo vaig conèixer a Rebeca quan la vaig entrevistar arran de la publicació d'aquest àlbum del que us he extret el tema que escoltem ara i que francament, no se perquè no l’havia posat mai perquè la veritat és que està molt bé, la resta del dis es bastant fluixet. És una composició amb música de Richard Román i lletra d'Óscar i Andrés de Palma. Per cert, en aquella època Rebeca era núvia del bateria d'un grup de rock, crec que eren Los Bisontes, però no estic segur. Per cert que us diré una cosa, en la biografia en anglès de Rebeca consta que el seu oncle és Eliseo del Toro, diuen textualment "A famous Puerto Rico singer", greu error, Eliseo del Toro és també de Barcelona.

Raul Malo – Sombras 2010

Aquesta versió d'un gran èxit del cantant i compositor mexicà Javier Solís, nascut l'1 de setembre de 1931 a Nogales i que va morir el 19 d'abril de 1966 a Ciutat de Mèxic, ens la porta Raul Malo des del seu àlbum "Sinners and Saints" que va publicar el 5 d'octubre de 2010 i la cançó està cantada en espanyol. És el seu últim treball en solitari fins el moment. Pràcticament en tots els seus discos Raul Malo inclou alguna que altra cançó en la nostra llengua. Es tracta del líder i cantant del grup The Mavericks, una banda a cavall del country-rock i el tex-mex que es van desfer l'any 2003, però que ara han tornat a unir-se de nou per gravar i fer gires, de fet en Un Toc de Rock ja hem escoltat recentment alguna cançó del seu últim treball discogràfic. La veritat és que Raul Malo de "malo" només té el cognom ja que és un bon cantant i compositor. De nom complet Raúl Francisco Martínez-Malo Jr. Va néixer el 7 d'agost de 1965 a Miami, Florida. A més de ser líder del grup The Mavericks, també va formar part paral·lelament de la millor súper-banda del tex-mex, Los Super Seven.

Kansas – Polvo en el viento 1977

Ara anem a escoltar per tancar Un Toc de Rock un dels millors temes del rock i una de les primeres cançons que van incloure secció de corda, es a dir violins en el seu contexte, dins del rock. Es clar que aixó no es veritat, els primers en fer-ho van ser el grup Flock a finals dels anys seixanta que portaven un violí eléctric. Jo us porto ara a Kansas i el seu "Dust in the wind", “Pols en el vent”, cantat en castellà, un tema inclòs en el cinquè àlbum "Point of Know Return" que el grup nord americà Kansas va publicar l’any 1977 i que va ser 4 vegades Disc de Platí. En anglès, és clar. La cançó es va incloure a la banda sonora del film "Destino final 5" i sona cada vegada que s'acosta una cosa dolenta. En la seva versió original va arribar al lloc 6 del Billboard, el 22 d'abril de 1978, encara que va ser número 1 en gairebé tot el món. És una de les primeres peces acústiques de Kansas 1984, però van tornar l'any següent i segueixen en actiu. Originalment eren el baixista Dave Hope, el bateria Phil Ehart, a la guitarra Kerry Livgren, al costat del cantant Lynn Meredith, els teclistes Don Montre i Dan Wright i el saxofonista Larry Baker. Pel grup han passat altres músics com Steve Morse, John Elefante, Robby Steinhardt, etc. En aquest tema van incloure violins i això li donà aquest aire de genialitat que té. Entre les moltes versions que s'han realitzat hi ha una molt destacable, cantada en castellà, a càrrec de Bertín Osborne. És clar que per dir-ho hem podrieu tildar d’hortera, pero si dieu aixó es que no heu escoltat la versió de Bertín.

La dita per acabar el programa està extreta d’una cançó del gran cantant i compositor italià Domenico Modugno que va dir:

“Per l'amor la distància és com el vent: Apaga

els focs petits, però revifa els grans”

Tancaré per avui Un Toc de Rock i tocaré el dos, peró us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nens, nenes, porteu-se bé.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)