Un Toc de Rock 08-20

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

El pop amb percussions llatines és un estil encunyat per Carlos Santana, però al llarg de la història han sorgit bones bandes que podríem englobar dins d'aquest estil, entre elles els espanyols Barrabás. Avui i per començar Un Toc de Rock anem a escoltar una sèrie de grups que ens oferiran diverses variacions del pop llatí amb molta percussió, però acabarem el nostre viatge a Anglaterra i escoltant als The Hollies. Ara i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem, jo soc Mario Prades i obro la barraqueta dient alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

El Chicano – Catalope Island  1970

El seu veritable nom és Carlos Omar Cotto Cruz, nascut el 13 de febrer de 1950 a Caguas, Puerto Rico, però sel coneix, tant a ell com a la seva banda, com El Chicano i també El Ilegal. Va ser el primer grup d'origen llatí que va actuar en el famós Teathre Apollo de Harlem, Nova York. El seu primer èxit va ser una versió del tema de Gerard Wilson "Viva Tirado" que es va mantenir 13 setmanes en les llistes americanes i el va portar a realitzar una gira per els  Estats Units. Aquesta cançó que avui os he portat es trovaba en el LP titulat “Viva Tirado” i ja en els anys noranta, el grup US3 va fer una gran versió que es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula “Super Mario Bros”. Inicialment el grup El Chicano l'integraven a part de Carlos Omar, Bobby Espinosa, Freddie Sánchez, Mickey Lespron Baeza i Juan Andrés De Luna. Però pel grup han passat molts més músics, entre ells Arvizu, Rudy Regalado, Max Garduño, Danny Lamont, Brian Magness, Jerry Salazar, Joe Pereria i Sales. Per cert dos dels components del grup van morir l’any 2010: L'organista i cofundador Bobby Espinosa el 27 de febrer, mentre que el 4 d'agost va morir Rudy Regalado que portava 12 anys amb el grup.

Barrabás – Woman 1971

Ara escoltarem una gran banda, son els espanyols Barrabas, un dels grans grups nacionals que van ser poc valorades al país, malgrat la seva gran qualitat i la seva longeva vida professional. Aquesta cançó estaba inclòsa en el seu primer álbum, amb producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics d'Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Barrabás van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i percusions llatines, en la línia de Osibisa, Santana, El Chicano, Titanic, Mandrill i durant una temporada els britànics Climax Blues Band. Un dels seus majors èxits, va ser "Woman", que escoltem ara i va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà. Fernando Arbex només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb el grup Barrabàs, sent el bateria titular des dels seus començaments José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. En aquest enregistrament el cantant va ser Iñaki Egaña que havia militat a Los Buenos i actualment en Los Mitos. Va ser substituït per José Luis Tejada, encara que Iñaki va tornar l’any 1983. En aquest primer disc "Barrabás / Música caliente", editat per RCA, també es trobava "Wild safari", un altre èxit internacional que els hi va obrir el mercat francès. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra.

Osibissa – Sunshine day 1972

Els Osibisa van ser una banda  creada  a Londres l’any 1969 per quatre músics africans i tres caribenys que va aconseguir la seva major popularitat a principis dels anys 70, sent un dels primers grups africans coneguts a nivell mundial. La banda la integraven els músics de Ghana: Teddy Osei (saxo), Sol Amarfio (bateria)) i Mac Tontoh (trompeta), a més a  més Spartacus R. (baix) que era de l'illa de Granada, Robert Bailey (teclats) que era de Trinitat Tobago, Wendell Richardson (guitarra) que era de Antigua i el nigerià Lasisi Amao (percussions i saxo). Altres músics que van passar per Osibisa van ser Darko Adams Potato (mort el 1995) i Kiki Djan (mort el 2004), ambdós eren de Ghana. Aquest tema us ho he extret d'un doble CD de grans èxits editat a finals dels 90 i al que aquesta cançó donava títol "Sunshine day", però inicialment crec que es trobava en un dels seus primers discos, el "Heads" de 1972, el seu tercer LP i que va arribar al lloc 125 del Billboard. A mi de Osibisa sempre m'ha cridat l'atenció les seves cuidades caràtules on sempre es veu la seva arrel africana i al blog us he posat algunes perquè les gaudiu, són veritables obres d'art. En tots els seus discos mostren l'imatge d'un elefant amb ales que es el seu signe d'identitat.

Titanic – Sultana 1971

Titanic van ser una banda sorgida a Noruega i que l’any 1971 van col·locar aquest tema en el cinquè lloc de les llistes del Billboard americà. Aquesta peça instrumental va ser titulada “Sultana” i es trobava en l'àlbum "Sea Wolf", el segon llarga durada de Titanic. El grup Titanic l'integraven en els seus inicis Kenny Aas, Kjell Asperud, John Lorck, Janny Løseth, el cantant i líder Roy Robinson i durant un temps també John Williamson. Van funcionar de 1969 fins a  l’any 1979 en el que es van desfer, si bé a Espanya aquest va ser l'únic tema que va funcionar i sols una mica, la veritat. L’any 2006 Janny Loseth assumeix el paper de cantant i torna a posar en marxa el grup amb músics nous. En el 2009, Titanic van gravar el CD "Ashes and Diamonds", l’últim treball fins el moment. “Sultana” es va publicar en single aquí al pais mitjançant el segell C.B.S i la cançó va ser una composició de tot el grup, amb “Sing fool sing” a l’altre cara. Per cert, ells tiraven cap a la música més dura, aixó de les percusions llatines no era alló amb el que es trobaven més a gust.

Mandrill - House of wood 1974

Què us semblaria viure en una casa de fusta? D'això ens parlaran Mandrill, una bona banda de la que us he parlat en diverses ocasions però que no recordo que hagues sonat mai a Un Toc de Rock, anem a esmenar el gran error i ara aquí teniu "House of wood". És un bon tema d'aquest grup amb un estil musical que es troba dins de la línia Santana, amb moltes percussions llatines, encara que aquest tema és més negre. El grup es va crear a Brooklyn, Nova York, l’any 1968 i es va desfer el 1982, però van tornar anys més tard i es troven a actiu. Els fundadors van ser els germans Carlos Wilson (trombó i veu), Lou Wilson (trompeta i veu) i Ric Wilson (saxo i veu) que eren panamenys. Però pel grup han passat mols músics, entre ells Bundy Cenas (baix), Neftalí Santiago (bateria, percussió i veu), Joaquin Jessup (guitarra, percussió i cors), Charles Padro (bateria), Claude Coffee Cave (teclats, percussió i cors), Fudgie Kae Solomon (baix) i Omar Mesa (guitarra). Aquest tema us ho extrec d'un recopilatori de Mandrill titulat "The best of Mandrill", però inicialment es va incloure en el seu àlbum "Mandrilland" editat el 1974.

Els nord-americans Mandrill

Malo – Suavecito 1972

Us vaig parlar d'ells a un dels programes de la passada temporada, Malo va ser la banda liderada per Jorge Santana, nascut a Jalisco el 13 de juny de 1951 i germà de Carlos Santana. Jorge Santana es, al igual que el seu germà, un extraordinari guitarrista, encara que més decantat cap al latin jazz. De fet Carlos sempre ha dit que el seu germà es molt millor guitarra que ell. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu primer treball titulat "Malo" i publicat l’any 1972. En tres anys Malo van treure quatre discos i més tard Jorge Santana va gravar ja en solitari, encara que acompanyat per membres del grup Malo, per incorporar-se després a la Fania All Star de Tito Puente, la superbanda del Latin-Jazz. Amb el seu germà Carlos Santana van gravar un disc signat com "Santana Brothers" on versionen "Blues latino", una cançó del guitarra espanyol Javier Vargas i el "Concierto de Aranjuez" del mestre Rodrigo. Jorge Santana també ha acompanyat el seu germà en alguns dels seus discos.

El grup Malo amb Jorge Santana sentat al mig

Santana – Stormy

Parlant de Carlos Santana, el veritable creador del pop llatí, aquest que avui ha estat protagonista del programa des de que hem començat, ara anem a escoltar-lo i acabarem aquest breu viatge per la part mes llatina del rock amb el gran estilista de la guitarra, Carlos Santana, un music que està considerat el pare del génere. Des del llarga durada "Inner secrets" de Santana publicat l’any 1978, un gran disc que va passar bastant desapercebut aquí al pais, si bé va ser Disc d’Or a Estats Units, Canadà, Anglaterra i França, us porto aquest "Stormy", una extraordinària balada on podem apreciar la seva gran qualitat musical, si bé es tracte d’una versió, l’original la van gravar els Classics IV uns anys abans i va ser composada per Buddy Buie i James Cobb. En aquesta peça el cantant es Greg Walker. Carlos Santana és nascut a Autlán de Navarro, Jalisco, el 20 de juliol de 1947 i està considerat, segons la revista especialitzada Rolling Stone, en la posició 15 entre els Millors guitarristes de tots els temps. A l’any 1965 va rebre la ciutadania nord-americana. Per cert, quan va arribar a Califòrnia es guanyava la vida tocant mariachis i ranxeres en bodes, batejos i comunions. Va ser l'únic artista que no tenia disc al carrer quan va participar en el Festival de Woodstock de l’any 1969 i la guitarra que va utilitzar en aquest concert, una Gibson SG vermella, es troba actualment exposada al Hard Rock Cafè de Marbella.

Katie Melua – Nine million bicycles 2005

De nom complet Ketevan Melua, la cantautorta Katie Melua va néixer a Kutaisi, Geòrgia, el 16 de setembre de 1984, encara que és britànica de nacionalitat des de l’any 2005. Katie Melua va residir primer a Belfast i posteriorment a Londres. Va ser descoberta per el compositor Mike Batt l’any 2003, quan estudiava a la Brit School for Performing Arts & Technology. Batt anava buscant una cantant capaç d'interpretar jazz i blues per a formar un grup. Finalment la noia es va llançar en solitari i es va convertir en l'artista femenina que més discos va vendre l’any 2004 al Regne Unit en aconseguir col·locar del seu primer àlbum "Call off the search" de 2003, gairebé dos milions de discos, només a Anglaterra. Aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock d'avui es trobava en el segon disc de Katie Melua "Piece by piece" de 2005 i va ser un dels millors singles extrets de l'àlbum que tot i no arribar a les xifres del primer, va superar el milió tres-centes mil còpies. La veritat és que la noia no descansa perquè horas d’ara Katie Melua ja ha tret cinc o sis àlbums més, un d'ells gravat en directe

Eric Clapton – Tears in heaven 1992

Algú em va preguntar ja fa un temps, no se si com a pregunta trampa o no ja que donava una dada errada Quin guitarrista havia perdut un fill de 5 anys en un gratacels? Bé la resposta és òbvia, si tenim en compte que el nen no tenia 5 anys, quan va caure des del pis 53, comptava quatre anys d'edat. Es tracta d'Eric Clapton. El 20 de març de 1991, el seu fill Conor amb quatre anys d'edat, va morir en caure d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton en aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, "Tears in Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will Jennings. La cançó apareix primer a la banda sonora de la pel·lícula "Rush" i després en el seu àlbum de 1992 "Unplugged", pel qual va rebre sis Grammy l’any 1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i Millor cançó de rock de l'any. Aquest any ha sigut reeditat després de ser digitalitzat i remasteritzat. "Llàgrimes al cel" va arribar al segon lloc del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el primer lloc de les llistes setmanals. Ocupa la posició 353 de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone. Començar la dècada dels 90 va ser tràgic per Eric Clapton ja que el 27 d'agost de 1990, el seu company, el guitarrista Stevie Ray Vaughan, amb el que estava de gira i dos dels seus tècnics de la matieixa gira van morir en un accident d'helicòpter i allò va afectar a Eric Clapton (Ripley, Surrey, 30 de març de 1945), després arribaria la mort del seu fill. La veritat és que creiem que un pare no ha de sobreviure a un fill, tot i que la vida sempre segueix, però la veritat és que resulta molt dur.

Joe Cocker – N’Oublilez jamais 1998

L’any 1998 Joe Cocker, "el blanc que tenia la veu negra" com s’el va conéixer, va publicar el LP "Across from midnight". En una entrevista que vaix fer-li a Joe Cocker arran de la publicació d'aquest disc vam parlar de la cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock, un tema amb un cert caire francès, en títol i ritme i em va comentar que: "Ni tan sols puc explicar el que significa realment aquest tema, però té quelcom de màgic i meravellós. És un dels que més m'agraden del disc". Per tant ja està sonant en el programa i a més a més al blog trobareu el retall de premsa d'aquesta entrevista, publicada a Diari de Tarragona, i clicant a sobre s'ampliarà i podreu llegir-la, si os ve de gust. El seu nom complet és John Robert Cocker i va néixer a Sheffield, Anglaterra, el 20 de maig de 1944. En medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell va a l'escenari, es diu que pateixen "El Sindrome de Joe Cocker". Espero que amb els anys Joe Cocker hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó si, solsament vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt,van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure.

The Hollies – He aint’ heavy hes my brother 1969

Tot i que aquest tema amb el que tancaré el programa d’avui es diu que es una cançó de Neil Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i la primera a gravar-la va ser Kelly Gordon l’any 1969. Neil Diamond va gravar el tema el 1970 i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root Manuscript". De fet The Hollies, un grup de Manchester, la van editar en single l'1 de setembre de 1969, abans que el nord-americà, comptant amb un desconegut i jove pianista en la gravació de nom Reginald Dwight que passaria poc després a ser conegut com Elton John. La seva versió dóna molt més protagonisme als jocs de veus, una cosa que The Hollies sabien utilitzar molt bé. "He ain't heavy, he's my brother" és una frase feta i la traducció vindria a ser alguna cosa així com "Tot l'hi perdono per que és el meu germà". L'1 de desembre de 1969 el single va arribar al tercer lloc a Anglaterra i al setè als Estats Units i va ser Disc de Platí. The Hollies eren un grup de Manchester creat a principis de 1960, encara que la majoria dels nois d'eren de l'est de Lancashire. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us explicaréuna curiositat, l'any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool.

La dita d’avui es del xeic àrab Salé al Lohaidan, clergue d'Aràbia Saudita, un país on es prohibeix a les dones conduir si no van acompanyades per un home de la seva família. Va manifestar perdent una meravellosa oportunitat d'estar-se calladet:

“Les dones no han de conduir perquè

es lesionen els ovaris”

Acabo Un Toc de Rock per avui, peró abans de marxar i tancar la barraqueta us deixaré amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, jo soc Mario Prades i ara toco el dos, sigueu bones i bons..

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)