Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
La música ens acompanya al llarg de la nostra vida, va
tenyint pàgines dibuixades en blanc i negre de tons vius i diversos, omplint
els nostres dies de color. La música va configurant la banda sonora de la
nostra vida i d'alguna manera sempre anirà estretament lligada als nostres
records, bons o dolents. Per això la música és sempre la nostra protagonista a
Un Toc de Rock i ara i per La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa, ens posem en marxa. Jo soc Mario Prades i obro la
barraqueta dient alló que ja es costum
Benvinguts a Un Toc de Rock
Greta y Los Garbo – Soy la que sufre por tu amor 1990
En diverses ocasions us he dit a Un Toc de Rock que Greta y
Los Garbo tenian la millor veu femenina del pop espanyol modern, Beatriz
González. Greta y Los Garbo es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz
González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González fen els cors. Fins
a l’any 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats).
Aquest tema que escoltem avui per obrir el programa, es trobava en el seu
primer àlbum "Menuda fiesta", publicat l’any 1990, però no és seva,
és una bona versió de la cançó "Eleonor" dels nord-americans The
Turtles i que ja havien versionat en els 60 Los Mitos i també Miguel Moreno y
Los Dinos, això si, amb el 
títol original que Greta y Los Garbo van
reconvertir-lo en “Soy la que sufre por tu amor”, pot ser per marcar la
diferencia entre cantarla un home o una dona. Greta y Los Garbo gravaven per al
segell Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja
sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou
per diners. Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en
una ocasió i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt
simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de
connotacions negres que em va fer lucinar. Per cert que Chenoa sempre s'ha
confessat una fan de Greta y los Garbo.
Asfalto – La paz es verde 1983
Una de les millors bandes de rock espanyol de la dècada dels
setanta va ser Asfalto, però amb l'arribada dels 80 la seva carrera va començar
un declivi tot i que ells han seguit en actiu, amb molts canvis en la seva
formació, això si, avui només queda Juliol Castejón de la primitiva formació.
Tot i que sempre han cantat els diversos instrumentistes del grup, Asfalto ha
comptat també amb cantants solistes. A partir de 1981 van crear el seu propi
segell discogràfic Snif Records i van publicar, ja a l’any 1983 "Más que
una intención", amb la incorporació del cantant madrileny Miguel Oñate. En
aquest disc es va incloure el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que era
una composició del mateix Miguel Oñate, va ser el segon single del disc. Per
cert, amb aquest tema hi va haver-hi problemes, el Partit dels Verds va voler
fer-ho servir en una de les seves campanyas electorals, amb la negativa de Miguel
Oñate (a la foto)a polititzar una cançó 
seva. Encara va gravar un segon disc amb Asfalto
"Cronophobia" i va deixà el grup, sent substituit per Richie, un noi
de Mallorca. Miguel Oñate va gravar un disc en solitari, però ja va ser l’any
2007. En la grabación del “Más que una intención” i a part de Miguel, Asfalto
eren Julio Castejón (guitarra i cors), Enrique Cajide (bateria), Jorge G.
Banegas (teclats) i José Ramón Pérez Guny (baix). Per cert, us explicaré una
curiositat. Jo vaig ser cap de promoció i vendes a Catalunya de Snif Records,
que era el segell propedad dels Asfalto. A les oficines de Madrid es parlava
que Ricardo Benítez, conegut com Richie que va substituir a Miguel Oñate i que
com us vaig dir era de Mallorca, va deixar el grup al·legant que al viure ara a
Madrid, quan sortia a la finestra no veia el mar. Això pot semblar un absurd,
però els que hem viscut de cara al mar ho comprenem perfectament.
Nacha Pop – La chica de ayer 1980
Ara recordarem a Un Toc de Rock al cantanht, guitarra i
compositor Antonio Vega i escoltarem la seva millor creació musical. Una cançó
que forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser
composada per Antonio Vega l’any 1977, quan es trobava fent la mili a Valencia.
Està considerada com la cançó més representativa del pop español dels 80 i la
més important. Va ser el gran hit en la carrera de Nacha Pop, un grup que es
van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en aquells moments Nacha Pop
eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al
costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla
que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en
directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop
van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i que veient el
deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica. Antonio Vega va
néixer a Madrid i va morir a
Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó
que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 1980 i
que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció
va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser 
polémic president del SGAE i
que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a vosaltres a
Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la auditoria i les
acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, la
veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “correr el
estupido velo”, inclus des de el govern del país. El SGAE te nou president,
el gallec Antón Reixa que va ser componenet de Os Resentidos. Tornem a la
cançó, ara una curiositat, el grup nord-americà Gigolo Aunts va gravar aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from
Yesterday”.
Ilegales – Ángel exterminador 1988
Un dels millors discos de Ilegales, la banda liderada pel
cantant i guitarra madrileny Jorge Martínez, és "Chicos pálidos para la
máquina" que va publicar Hispavox l’any 1988. Precisament el 5 d’agost de
1989 jo vaig organitzar des de la meva empresa Guitar-T Produccions un concert
al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Ilegales, al costat dels
lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto, aquest dos eren de la
meva escuderia i els madrilenys La Coartada. Aquell matí de dissabte tot estava
preparat. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i
a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums
estaven entrant en el camp 
de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per
metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar Va caure, com va
dir un amic meu argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van
quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan
estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia
asseguradora, un llamp va caure a la caseta i em va afectàr a través del
telèfon que es va cremar i emb va fotre un “calambrazo” de nassos. Els
aficionats es van quedar sense concert, l'empresari no va perdre res ja que tot
estava assegurat i ben assegurat, i en els salons del Hotel Caspel, a Salou,
Ilegales, Adhesivo i crec que també gent de La Coartada, es van muntar
un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van
començar a queixar-se. La veritat és que no se perque. Total… Qui dorm a les
cuatre de la matinada? Aixó es broma, perdoneu les molesties.
Kerouacs – Canción de las mil voces 1971
Kerouacs es van donar a conèixa versionant al castellà la cançó
"Illa de Wight" que de fet es deia veritablement “Wight is Wight”,
una peça del francès Michel Delpech. Kerouacs van ser descoberts pel productor
d’origen frances Alain Milhaud, el mateix que va descubrir a Los Bravos,
Pop-Tops i tans altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos
singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon
disc, com cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó
és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i
compositor Les Fearless Fradkin que crec que era nord americà. Poc us puc dir
del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà
Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga
l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els
"road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho
sé. Bé, també dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era Julio Seijas i jo
sempre he estat convençut de que el cantant era estranger, posiblement francés,
però tampoc es una cosa que tingui massa clara.
Diego Torres – Color esperanza 2001
Chenoa, India Martínez, Lamari de Chambao, Leire de La Oreja de Van Gogh, Mai Meneses de Nena Daconte,
Paula Rojo, Susana de Efecto Mariposa, Luz Casal i Rozalén han participat en
l'enregistrament de "Color esperança", un tema que es va presentar el
17 d'octubre del 2013 i és un projecte benèfic de l'Associació Espanyola Contra
el Càncer per donar suport a la lluita contra el càncer de mama. Ha comptat amb
la col·laboració de la
Societat General d'Autors d' Espanya i Cadena 100. Ara a Un Toc de
Rock us he portat la versió original d'aquest tema que va ser gravat per Diego
Torres, aquest la va incloure en el seu àlbum “Un mundo diferente",
publicat l'any 2001, el tema és una composició del també argentí 
Coti Sorokin.
Aquest àlbum va vendre més de cinc milions de còpies, va obtenir un Grammy i en
la gira de presentació va omplir 13 dies consecutius el Luna Park, el popular
recinte situat a Buenos Aires. Diego Antonio Torres va néixer a Buenos Aires el
9 de març de 1971 i és fill de l'actriu i cantant argentina Lolita Torres. Va
començar com a actor i paral·lelament formava part del grup La Marca, de 1989 a 1991. Va debutar
l’any 1993 amb l'àlbum "Diego Torres". Per cert, el 3 de maig de 2003 va
cantar "Color esperança" a Madrid en la trobada de la joventut
mundial amb el Papa Joan Pau II.
Mana – En el muelle de San Blas
El 16 de setembre del 2012 va morir Rebeca Méndez Jiménez (a
la foto), que va ser la musa que va inspirar la lletra d'aquest tema del grup
Maná. La història explica que l'any 1971 la noia va acomiadar al moll de San
Blas al seu promès, un pescador anomenat Manuel, amb qui s'havia de casar
quatre dies després, però mai va tornar a veure'. Ella es va trastornar i
vestida amb la roba de núvia, venia flors per San Blas i rodalies, mentre
esperava a un amor que mai va tornar de la mar. Es va dir que ell havia mort en
un accident sofert durant un huracà, però el motiu de l'absència no està clar.
Altres fonts diuen que veritablement es tractava d'un venedor d'artesania de
nom Ladislao que va ser atropellat a Guadalajara i més tard va morir a Tepic.
La noia es va trobar un dia amb Fher a
Puerto Vallarta i li va explicar la seva història, cosa que va inspirar a
aquest per escriure la cançó. Les cendres de Rebeca Méndez Jiménez van ser 
escampades per la mar, com era el seu desig. L’historia es semblan a la de
“Penélope” de Serrat i Augusto Algueró o “Marinero” de Nubes Grises, però por ser el primer atecedent históric o més bé literari tindriem que buscar-ho en la Penélope grega que esperava a Ulises. Aquesta és
amb tota seguretat, la cançó més popular en la carrera del grup mexicà Maná. Va
ser el quart single que es va extreure de l'àlbum "Sueños líquidos"
que es va publicar l'any 1997 i el senzill es va editar el 23 maig 1998 pujant
fins al lloc 18 en les llistes llatines del Billboard, mantenint-se durant sis
setmanes. Maná es va crear arran del grup Sombrero Verde, l’any 1978 i van
gravar dos discos "Sombrero Verde" l’any 1981 i "A tiempo de
rock" al 83. L’any 1987 van signar contracte amb Polygram i es van
convertir en Maná, integrant el grup en aquell moment Fher Olvera com a cantant
i els germans Ulises i Juan Diego Calleros a la guitarra i baix,
respectivament, al costat del bateria cubà-colombià Alex González. L'any 1992
es produeixen camvis s’en va Ulises Calleros i s'incorporen el teclista Ivan
González i el guitarra 
César "Vampiro" López, però a meitat de 1994
Iván González i César López deixan el
grup i s'incorporaria Sergio Vallin que per cert, va treure també un disc en
solitari paralel·lament a Maná. Ulises va passar a ser el seu mánager.
Posiblement el disc més vendedor de Maná sigui l’àlbum "¿Dónde jugarán los
niños?" que es va publicar l’any 1992 i era el seu tercer disc. Es va
gravar a Los Angeles. Les vendes van superar el milió de còpies sols a Mèxic i
es van editar vuit singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb 268
concerts en més de 17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa, on
van participar al Festival de Montreaux.
Ocults – País petit
Es tracta d'una de les millors composicions de Lluís Llach i
va ser versionada pel grup balear Ocults, una de les bandes de rock en català,
en aquest cas en mallorquí, sorgides en els vuitanta. Ens parla d'un "País
Petit" en el què quan el sol se'n va a dormir, mai no està segur
d'haver-lo vist veritablement, per això torna al dia següent, per estar segur
que està allà. Curiosament, van començar anomenant-se Ocultos, en castellà i
així van signar el seu primer disc, un mini-LP que es va publicar l'any 1987 a través del segell
Blau, propietat de Miquel Àngel i de Joan Bibiloni. Posteriorment van passar ja
a ser Ocults i sorgeix la que possiblement sigui la seva millor obra, l'àlbum
"Pa amb Oli nacional" en què van incloure dues versions: “La Balanguera” de 
Maria
del Mar Bonet i “Mi carro” de Manolo Escobar. S'havien produït canvis en
Ocults, va marxar el bateria i cantant Toni Vallespir i es van convertir en
quartet integrat pels germans Antonio (guitarra, cantant i teclats) i Jaume
Nicolau (baix), al costat de Biel Ferré (bateria) i Àngels Casas (saxo). El seu
següent disc era tot un crit per la unitat dels Països Catalans, es va titular
"Mallorca sempre" i es va publicar l’any 1991 i en el que es va
incloure aquesta cançó que escoltem ara. El disc portava al seu interior un
fanzíne amb les lletres. En total Ocults han publicat nou àlbums, l'últim d'ells
l’any 2012.
Jaume Sisa – L’home dibuixat
Aquest és Jaume Sisa, nascut a Barcelona el 24 de setembre
de 1948. És el nostre cantautor més galàctic i tot un referente quan parlem de
la Ona Laietana. Aquest és el seu primer single, tot un document sonor,
publicat pel segell Edelton Hi-Fi l’any 1968 i possiblement, al costat de
"Quansavol nit pot sortir el sol", els seus millors discos. Jaume
Sisa pertanyia al grup del folk, però també va cantar, poc temps, aixó si, en la Orquesta Plateria
fent-se dir Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar
a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant
que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant-se cap a Madrid per cantar en
castellà. Més tard va tornar a recuperar el 
Sisa i ara ja no sabem qui és, si
Sisa o Solfa. Després de publicar aquest single s'uneix al Cachas, Pau Riba i
Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La veritat és que
Sisa, tot i ser una icona musical per els postmoderns de Catalunya i un
referent per a les noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol
nit pot sortir el sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més
aviat minses i els seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris,
ni tan sols els gratuïts. Recordo un d’aquests recitals-concert que Jaume Sisa
va fer a la Plaça
del Rei, a Tarragona, ja fa uns quans anys i on, tot i ser gratuït i estar
inclos dins de les festes majors de Tarragona, a la plaça del Rei i amb un fons
urbà idílic, érem poc més de quatre gats.
Sisa i ara ja no sabem qui és, si
Sisa o Solfa. Després de publicar aquest single s'uneix al Cachas, Pau Riba i
Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La veritat és que
Sisa, tot i ser una icona musical per els postmoderns de Catalunya i un
referent per a les noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol
nit pot sortir el sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més
aviat minses i els seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris,
ni tan sols els gratuïts. Recordo un d’aquests recitals-concert que Jaume Sisa
va fer a la Plaça
del Rei, a Tarragona, ja fa uns quans anys i on, tot i ser gratuït i estar
inclos dins de les festes majors de Tarragona, a la plaça del Rei i amb un fons
urbà idílic, érem poc més de quatre gats.
Joan Manuel Serrat – Te guste o no 1994
Joan Manuel Serrat sempre ha destacat per les seves
extraordinàries lletres, veritables poemes socials en moltes ocasions, com en
aquest tema que us porto ara i que és tot un crit en contra del racisme. Ens
parla de tot el que ell i aquell home de color tenen de diferent i en comú,
però al final arriba a la conclusió que totes aquestes coses que els
diferencien, possiblement siguin les mateixes que també els acaben unint i els
converteixen en semblants. Em resulta atraient aquella frase “Tu reniegas en
suajili y yo en catalán”. La cançó estava inclosa en el LP "Nadie es
perfecto", una dels millors discos de Joan Manuel Serrat i que va ser
publicat l’any 1994 mitjançant el segell Ariola i que va estar produït per
Josep Mas Kitflus. El àlbum 
inclueix dues cançons amb textes de José María
Fonollosa i de Mario Benedetti. En aquest disc i a part de Kitflus als teclats,
també hi col·laboravent Jorge Pardo al saxos (a la foto feta per Mario Prades a
La Fábrica de
Reus)), Steve Shehan, Carles Benavent, Josep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos,
Ricard Roda i un grapat més de bons músics, entre ells també hi trobavem a la Coral Sant Jordi. Joan
Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de
1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral
de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre
Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. Aquesta
cançó me l’ha heu demanat mitjançant el correo, el Emilio i aquí ha estat. A la foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel.
Joe Dassin – Y si no existieras 1977
També hem veu demanar que escoltesim un tema d'aquest gran
cantant americà-francès Joe Dassin i ja he rebut un altre correu que amb
recorda que no l’he posat. Bé, dons aquí tenim un altre dels millors temes en
la carrera de Joe Dassin, una peça on ens explica que si tu no existissis no
podria viure, es a dir que tindria que inventarte de nou. El nom complert
d’aquest bon cantant i compositor francés era Joseph Ira Dassin, va néixer el 5
de novembre de 1938 a
la ciutat de Nova York i va morir a Tahití, quan es trobava de vacances, a
causa d'un atac de cor, el 20 d'agost de 1980. Els seus pares van haver
d'emigrar a França a causa de les seves tendències comunistes. Curiosament Joe
Dassin ha estat un dels pocs cantants de l'Europa no comunista que 
han
funcionat a nivell vendes darrera del teló d'acer i que ha sonat i molt a la Rússia Soviètica,
va ser un dels pocs artistes europeus amb discos que van ser permesos darrera
del teló d'acer i que es programaven a les emisores comunistes, possiblement a
causa de les tendències polítiques dels seus pares que d'alguna manera, li van
servir d'aval. Al llarg de la seva carrera Joe Dassin va gravar cançons en
espanyol, alemany, castellà, italià i grec, a més per descomptat de francès i
anglès. Per cert, val a dir que Joe Dassin és el compositor mort que més drets
d'autor genera en el veí país, la
SGAE francesa deu estar molt contenta
Tomba de Joe Dassin
La Puerta
de los Sueños i Jofre Bardagí – Llagrimes al cel 2008
La passada setmana en un dels programes vem escoltar la
versió original d’aquesta peça a carrec del seu autor, el genial guitarrista
britànic Eric Clapton i ja us vaig explicar l’historia de la cançó. L’any 2008
els catalans La Puerta
de los Sueños van publicar un àlbum que es va titular “Tres” en el que trobavem
una bona versió del gran èxit d’Eric Clapton, escrita en memoria del seu fill
Conor. El 20 de març de 1991, el fill amb quatre anys d'edat, va morir en caure del pis 53 d'un gratacels de
Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de
forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton en el tema "Tears in
Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will Jennings. La cançó
apareix primer a la banda sonora de la pel·lícula "Rush" i després en
el seu àlbum de 1992 "Unplugged", pel qual va rebre sis Grammy l’any
1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i Millor cançó de rock de l'any.
"Llàgrimes al cel" va arribar al segon lloc del Billboard en les
llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el primer lloc de les
llistes setmanals. El grup La
Puerta de los Sueños han editat diversos discos tant en
català com en castellà, aquest trio a cavall del pop i rock, són fracamente
bons. La Puerta
de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant
Virginia Martínez, que havie treballat en diversos musicals protagonitzats per
Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor 
Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre
elles “Anastasia”. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que
s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es
fan fer diu Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas
que porta el meu amic Fede Sardà. Van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”. En aquesta versió
del tema d’Eric Clapton comptan amb la col·laboració de Jofre Bardagí (a la
foto) que encara que ara va en solitari, va formar part del grup Glaucs. Crec
que aquesta peça es va incloure en un dels discos de la Marató de TV3, peró no
estic segur. Per tant, no hem feu gaire cas.
Juan Erasmo Mochi – Amada mía 1978
Al programa d’avui escoltarem a Mochi que més tard va passar
a dir-se Juan Erasmo Mochi i es va fer molt popular en els seixanta quan va
presentar un dels millors programes de televisió de la dècada, em refereixo a
programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta
Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en
Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja que
com us deia aixó de Juan Erasmo ho vam saber ja en els 70, va tenir també una
brillant carrera com a cantant melòdic. Recordo una gran versió que va
realitzar de "La Hiedra",
un maravellos bolero. Aquesta gran balada que sona ara la va editar en single
l’any 1978. Mochi va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1943, provenia d'una
família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa
amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxar a Mallorca i
allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear més tard The Runaways als
que va deixar i aquests es convertirien en Mike & The Runaways i
posteriorment els 
seus components passarien a Los Bravos, Z-66 i Zebra. La seva
popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema, Mochi al
costat de Micky va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" (foto de la presentació
al Festival de Sant Sebastià, amb Maria José Goyanes i Micky) i algun altre. Va
tenir diversos matrimonis, més que jo, uns a Espanya i altres a l’Amèrica
llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984 torna a
Espanya on es va dedicar a la producció d'artistes de gent com Los Chichos,
Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel, Joselito, Rosa
Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. Es un dels amics del programa al
facebook que ens coordina Montse Aliaga.
Toni Xuclà – Ulls plorosos
Oswaldo Noa a la bateria sense oblidar les
col·laborcions d’altres històrics de la música a Catalunya com Carles Benavent,
Chris Juanico, Toti Soler, Xavier Ibáñez i Germán Díaz. Toni Xuclà ha publicat
sis àlbums en solitari i l'any 2000 va formar amb Chris Juanico i Juanjo Muñoz
el grup Menaix a Truà i també forma part de Taima Tesao. Ha produït treballs de
Ginesa Ortega, Gema 4, Maria Salgado, Miquel Gil, Sopa de Cabra, Ovidi
Montllor, Pau Alabajos, Ivette Nadal i Turnez i Sesé. Ha col·laborat amb Ja
t’ho Diré, Georges Moustaki, Tomatito, Armando Manzanero, Toti Soler, Gato
Pérez, Shuarma, Patriarcas de la
Rumba i Maria del Mar Bonet, entre d'altres. Ala foto Toni Xuclà i Àngels Gunyalons.
La frase d'avui la va dir Sant Tomàs de Aquino que va
manifestar referin-se al fanatisme
"Tinguis por de l'home d'un sol llibre"
Conclou Un Toc de Rock per avui, peró abans de marxarme i
fotre el camp, us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa, jo soc Mario Prades i ens trobarme a les
ones.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario