Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els, sempre situat a peu de pàgina
Avui a Un Toc de Rock tindrem molta música dels anys
setanta, amb alguna que altra incursió per difirents dècades, encara que
prácticament tots els nostres artistes, tret d’un parell, van sorgir en els
anys seixanta. El nostre viatge a través del temps ens portarà a altres èpoques
en aquests 60 minuts recorrent una part de la nostra història musical i espero
que us porti sobretot bons records. La música és el nostre bagatge i està
estretament unida a aquests records. Per tant, ara i per les emissores de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles que emeten el programa, ens posem un altre vegada en marxa. Jo
soc Mario Prades i avui obro la barraqueta dient com ja es costum.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Danza Invisible – Un amor en cada bar 2010
El grup malagueny Danza Invisible amb el que comencem avui
Un Toc de Rock es van crear a Torremolinos i va ser fundat per el batería i
cantant Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del
grup punk Adrenalina, l’any 1981. Poc després, va entrar Antoio Gil a la
guitarra i el cantant Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a
cantant i aquest es va dedicar ja sols a la bateria. Jo pensaba que Antoñito havia
mort, la veritat es que no se perque i sembla ser que no, que segueix viu i per
molt anys, de fet te un nou projecte que es diu La Carmen, una mena de fusió
de pop i flamenc. Danza Invisible van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba,
organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la Frontera, el que els va permetre gravar el seu
primer senzill amb la cançó "Mis ojos hacia ti". Jo els vaig tenir
actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant i es va omplir a
rebentar (La foto feta per Mario Prades es d'aquella nit). El bateria Ricardo 
Texidó els va deixar l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en
solitari, debutant amb el disc "Texidó". Aquesta canço, una
composició de Gato Pérez que la va interpretar e incloure a la banda sonora de
la pel·lícula “La Rossa
del bar” de Ventura Pons es trova en el que es el darrer treball de Danza
Invisible “Tía Lucía” que van editar el 12 de març de 2010 i on tot son
versions, desde aquesta del Gran Gato a peçes de Hilario Camacho, Michael
Jackson, Eddy Grant i atres. Danza Invisible han editat 19 discos i coseguit 7
Disc d’Or i 2 de Platí.
Texidó els va deixar l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en
solitari, debutant amb el disc "Texidó". Aquesta canço, una
composició de Gato Pérez que la va interpretar e incloure a la banda sonora de
la pel·lícula “La Rossa
del bar” de Ventura Pons es trova en el que es el darrer treball de Danza
Invisible “Tía Lucía” que van editar el 12 de març de 2010 i on tot son
versions, desde aquesta del Gran Gato a peçes de Hilario Camacho, Michael
Jackson, Eddy Grant i atres. Danza Invisible han editat 19 discos i coseguit 7
Disc d’Or i 2 de Platí.
Miguel Gallardo – Recordando a Glenn 1974
José Miguel Gallardo Vera va néixer a Granada, el 29 de
setembre de 1949, però des de petit va residir a Barcelona, on va començar a
funcionar profesionalment. Miguel Gallardo va morir a causa d'un càncer, a
Madrid, un 11 de novembre de 2005. Va ser un dels més importants solistes dels
anys 70, gràcies a cançons com la que estem escoltant ara i que va ser el seu
primer gran èxit, si bé despres va marxar a viure i treballar als Estats Units.
Dins de la llarga discografia de Miguel Gallardo cal destacar “Hoy tengo ganas
de tí", un single que va superar els 2 milions de còpies venudes. L’any
1988 Miguel Gallardo va ser nominat als Grammy i el 1990 va rebre el premi de
l'Associació de Crítics de l'Espectacle de Nova York, com a millor cantant
llatí. L’any 1990 va editar el seu últim disc i va deixar els escenaris per
dedicar-se a la composició i producció, tornan a Espanya. Les seves cançons han
estat gravades per Azucar Moreno, Sergio Dalma, Ana Torroja, Ana Belén,
Alejandra Guzmán, Estel, Greta y Los Garbo, Millars, Los del Río i Missiego,
entre molts altres. 
Lorenzo Santamaría – Blue Jeans
Aquí al país als pantalons blue jeans sempre se'ls ha anomenat "Pantalons texans" i és incorrecte ja que els pantalons texans eren a ratlles i molt cenyits per calçar dins de les botes de muntar, els utilitzaven els texans per muntar a cavall pel que en ocasions portaven també pegats de cuir. Els blue jeans van ser l'invent d'un jueu anomenat Strauss que va comprar tots els excedents de tendes de campanya de l'exèrcit, després de la guerra de la Secessió i els va reconvertir en gruixuts pantalons reblats, no cosits, que utilitzaven bàsicament els miners a California, no els cow-boys de les pel·lícules. Als Blue Jeans va dedicar l'amic Llorens de Santamaría aquesta cançó, un dels seus grans éxits i on es explica l’historia dels pantalons. El seu veritable nom és Llorens Roselló Horrach Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70. L'any 1965 va formar la seva
primera banda a la
qual va anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los
Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorens sempre va ser un
impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera va estar marcada per les
grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu
fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último
beso ", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría com
"Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" que
escoltem ara i un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and
roll" de 1995. Llorenç és un bon amic i a més està afegit als "Amics
de Un Toc de Rock" que ens coordina des de el seu facebook Montse Aliaga.
Tomeu Penya – Illes dins d’un riu 1994
Aquesta cançó estava dins del disc "Una Aclucada
d'ulls" que Tomeu Penya va publicar l’any 1994. Es tracta d'una bona
versió d'un tema dels Bee Gees que també va ser èxit en la veu de Kenny Rogers a
duet amb Dolly Parton que de fet és la versió que ha mirat Tomeu Penya per la seva.
És un bon amic a qui aprecio molt i per cert, l’acompanyan en la gravació el
grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i
Atanasi (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que
trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer al
órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu acaba de gravar un
nou disc del que espero posar-vos alguna peça un dia d’aquests. Tomeu Penya va
començar en el grup Els Mallorquins 
que van treure un EP a finals dels anys
seixanta, pasan després a Harlem, un
grup on també militava un altre amic, el guitarrista Joan Bibiloni. Després d’una anys dedicarn-sa a fer versions és va llaçar en solitari i cantant les
seves cançons, en la seva llengua. Aquí el vem descubrir gracies a “Mallorquins
i catalans”, pero te una discografía molt interesant i plena de grans cançons.
Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa meva uns
"fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau
descanse. Van estar molt de temps parlant tots dos de gossos, intentant saber
quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bestià". Tomeu Penya estava
preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un
senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat
aquestes noies, son perilloses" em deia.
El que li van preparar va ser un cavall i li van fer
muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca
de Bonany l’any 1949.
Solera – Linda prima
En un dels programes de la passada setmana vam estar parlant
de Solera, escoltant als CRAG, doncs avui anem a escoltar-los. Parlarem d’una
mena d’incest en aquesta cançó que ens porta el grup Solera ja que a “Linda
Prima”, ens expliquen les relacions, aparentment incestuoses, entre cosí i cosina, quan ella decideix
casar-se per diners i seguretat amb "... un hombre tan vulgar".
Solera van ser una de les bandes històriques del pop espanyol, encara que només
van treure un LP, això si, amb temes com "Calles del viejo París" i
aquest que sona avui a Un Toc de Rock. El disc va ser produït per Rafael
Trabucchelli "So Torrelaguna", per a Hispavox. Es van crear l’any
1972 i eren José Antonio i el seu germà Manolo Martín, que ja havian gravat
algun disc folk com a duet, al costat de Rodrigo García, que havia tocat la
guitarra amb Los Speakers i el quart era José Mari Guzmán. Després de la
dissolució de Solera, Rodrigo i Guzmán van formar Cánovas, Rodrigo, Adolfo i
Guzmán CRAG i els germans Martín es van incorporar a Nuevos Horitzontes. Avui
Solera són un grup de refrencia quan parlem de pop dels anys setenta.
Solera, un bon grupdels anys setanta
Grupo 15 – En silencio voy 1967
Saltarem ara cap a les Illes Balears, on a part de
ensaimadas, sobrasada, palo, suaus, ginet, fotmatge i altres
"delicatesens", durant els anys seixanta trobavem al Grupo 15 que
eren de Manacor., on es fan les perles Majórica. Van ser un dels bons
conjunts de les illes que per descomptat i com estava manat en aquellas
époques, feien versions. L’any 1967 van publicar un EP per EMI on es va
incloure aquesta versión de la cançó “Here's a kind of hush” dels The Herman's
Hermits, banda de Manchester liderada por un jovenet, en aquells 
temps es clar,
Peter Noone que quan es va incorporar al grup sols tenia 17 anys. El Grupo 15 com us deia, eren de Manacor i
durant un temps van tenir com a guitarra a Joan Bibiloni, es va desfer a finals
dels 70 i alguns dels seus components van crear un altre bona banda de pop,
Falcons, que van funcionar molt bé a finals dels anys setenta gràcies a cançons
com “Terciopelo y fuego” i “Date por vencido”, es clar que si bé la discogràfica
els va promocionar cançons molt comercials, ells feien un bon rock
prácticamente progresiu. Curiosament si com Grupo 15 els xicots sempre van
gravar versions, al trasformarse en Falcons van enregistrar sols cançons sevas.
Tinc que reconeixer que va ser un bon canvi, la veritat. Per cert, parlan de Falcons,
aquí els teniu.
Falcons – Date por vencido 1979
Falcons eren un dels bons grups surgits a les Illes Balears
a finals dels anys setenta, Eren mallorquins, concretament de Manacor i es van
crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels
seixanta, el Grupo 15. Curiosament mentres van ser Grupo 15 van gravar
versions, quan van ser Falcons solsament cançons propies. Van treure tres LP’s.
Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock va ser el tema estrella del
según d’ells titulat simplement “Falcons II”, editat per el segell
Philips-Fonogram l’any 1979. Ja fa un temps que os vaig dir que l’escoltariem i
aquí està. La veritat es que es tracte d’un bon tema que jo vaig descubrir una
nit de juerga i sarao a una sala de festes de Saragossa que crec es deie
Papagayo o una cossa així. Havia anat a pendre una copa amb una amiga que era
supervisora de Telefónica i amb la que em veia cada vegada que anava a la
capital de l’Aragó, aquella nit la cançó de Falcons va sonar allà. En escoltar-la,
jo em vaig adresar al discjokey per preguntar-li qui eren i al día siguent,
quan vaig tornà a Reus, inmediatament vaig anar a Discos Quick a comprar el
single.
Mocedades – Eres tú 1973
La veritat es que Mocedades han estat el millor grup vocal del pop espanyol de
tots els temps i els seus jocs de veus van fer història en la música espanyola.
Van ser descoberts per Juan Carlos Calderón que va compondre les seves cançons
i va produir els seus discos durant onze anys, també ell va ser l'artífex del
canvi de nom ja que quan van començar es deien Hermanas Uranga i posteriorment
van passar a ser Voces y Guitarras, debutant com Mocedades l'any 1969 amb el
single "Pange Lingua", una cançó que també es va tornar a incloure un
altre disc molt anys després. Van haver molts canvis en la seva formació,
centrada sempre al voltant de la família Uranga. L’any 1973 el grup basc va
representar a Espanya en Eurovisió amb el tema "Eres tú" escrit també
per Juan Carlos 
Calderón i que estem escoltam ara. És clar que si bé no va guanyar,
avui en dia "Eres tú" està considerada la millor cançó en tota la
història del festival i que fins i tot els Mocedades van arribar a gravar-la en
anglès i titulan-se "Tuch the wind", classifican-la en les llistes del Billboard nord americà. Després
Mocedades van passar a ser El Consorcio, però em sembla recordar que a finals
de la passada dècada van tornar a ser Mocedades i segueixen en actiu. No estic
segur. En aquesta cançó la veu solista es la de Amaya Uranga que quan va deixar
Mocedades va ser substituïda per Ana Bejarano que anys després crearia el grup
Txanrango. La resta de components van ser en aquesta cançó Izaskun Uranga,
Roberto Uranga, Javier Garay, José Ipiña i Carlos Zubiaga.
Los Pop
Tops – Mammy blue 1971
Amb producció d'Alain Milhaud, els Pop Tops van gravar l’anu
1971 el que seria el seu major hit, el tema "Mamy Blue", compost pel
francès Hubert Giraud per a la seva dona Nicoletta. Avui es un dels temes més
emblàtics del pop espanyol dels anys setenta. Amb aquesta cançó el grup
espanyol amb Phil Trim a la veu i co-compositor de la lletra, es van col·locar
en el lloc 42 de les llistes americanes. Es va versionar a diversos idiomes
interpretada per cantants de cada país, entre ells la van gravar Nicoletta,
Roger Whittaker, Horace Andy, Demis Roussos, Celine Dion, Stories, Charisma, Dalida i Ricky
Shayne. Els Pop Tops van començar anomenantse Los Tifones, però després de la
marxa del seu cantant i guitarra Luis 
Fierro i l'arribada des de Trinitat
Tobago de Phil Trim, van passar a ser Els Pop Tops. Anys més tard Luis Fierro
tornaria al grup com a guitarra i segona veu. Per cert que un dels components
del grup Alfonso Arteseros, crec que és actualment presentador del programa
"España en la memoria" al canal Intereconomia o al menys ho era. Per
cert que l'amic Quimet, amb el que faig el programa El Temps Passa a aquesta meteixa emissora, em va explicar que en un programa de televisió havia
vist que actualment Phil Trim, a causa dels problemes que va tenir amb les
drogues, treballava com a guarda nocturn en una obra, a Madrid..jpg)
Lone Star – Punta
d’Alba 1977
El grup català Lone Star, als que es coneix com “La Leyenda”, també han gravat
en català, si bé sols ho van fer en una ocasió, publicat un single i
maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons. Aquesta es una d'elles,
inclosa en aquest single, si be en el seixanta van publicar una versió de “El
cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no tenia massa clar si era
cantada o solsament instrumental, finalment i despres d'escoltarla, he
confirmat que era instrumental. Lone Star, la banda liderada per el cantant i
pianista Pere Gener, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un
portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat
del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de
folklore espanyol que els hi cantes copla o rumba i 
es van trobar amb una lliçó
de R & B i en anglès, idioma que Pere Gener domina ja que va estar vivint i
estudiant piano a Anglaterra gracies a una beca, abans de crear Lone Star. Aquesta bona cançó inclosa en aquest single amb
“L’amor s’en va” a l’altre cara, es va editar a través del segell Phonic al
1977, val la pena escoltar-la i per aixó sona sona ara a Un Toc de Rock. El
batería en aquesta gravació va ser Josep Maria Vilaseca “Tapi” i el guitarra
Alex Sánchez, la direcció musical va ser de Jordi Doncos. Per cert, quan van
començar a gravar a l’any 1963, la discogràfica en els seus discos, els tres
primers EP’s, els van fer constar com Conjunto Lone Star. El guitarra als anys
60 va ser el tarragoní Joan Miró.
Manolo Galván – Hijo de ramera
Aquesta és posiblement la millor cançó en la carrera del
cantant i compositor Manolo Galván, nascut a Alacant i que en els seixanta va
ser líder de Los Gritos, aquells que van guanyar el Festival de Benidor l’any
1968 amb “La vida sigue igual” i que despres es van reconvertir en La Zarzamora fins que ell
va llantar-se en solitari. Quan Manolo Galván va compondre i gravar aquesta
peça que escoltem avui al programa, la discogràfica no va tenir els
pebrots de presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó i van
haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van anomenar "Hoy no
me levanto" i així es va publicar. Finalment Manolo Galván, desenganyat de
la música a Espanya, de les emisores de radio-fórmula i els censors, s’en va
anar cap a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs
anys en què va anunciar la seva retirada. Va morir a Bella Vista, Argentina, el
15 de mayo d’aquest any 2013.
A l’Argentina Manolo Galván va tornar a gravar-la, amb
arranjaments musicals més agressius i aquesta 
vegada amb el títol original
"Hijo de ramera" i que és la versió que escoltem avui a Un Toc de
Rock. La veritat és que es tracta d’una lletra que posa la pell de gallina. Un
nen preguntant-li a la seva mare perquè Pedro "el del alcalde" a
l'escola li va dir "Hijo de ramera" i la jove mare explicant-li al
seu fill que es va tractar d'una violació a càrrec de los señoritos del lugar i
dient-li al seu fill que “…de aquel salvaje acto lleno de horror y violencia,
naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza" i que aquell acte cruel
i salvatge no va ser per la seva voluntat “No me entregué, fue a la fuerza”. El
que ens resulta curios es que la lletra passes la censura i el títol, pero una
sola paraula, no. A la foto veureu a Manolo Galván amb Cristina, la que va ser
cantant de Los Stop i una bona amiga.
vegada amb el títol original
"Hijo de ramera" i que és la versió que escoltem avui a Un Toc de
Rock. La veritat és que es tracta d’una lletra que posa la pell de gallina. Un
nen preguntant-li a la seva mare perquè Pedro "el del alcalde" a
l'escola li va dir "Hijo de ramera" i la jove mare explicant-li al
seu fill que es va tractar d'una violació a càrrec de los señoritos del lugar i
dient-li al seu fill que “…de aquel salvaje acto lleno de horror y violencia,
naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza" i que aquell acte cruel
i salvatge no va ser per la seva voluntat “No me entregué, fue a la fuerza”. El
que ens resulta curios es que la lletra passes la censura i el títol, pero una
sola paraula, no. A la foto veureu a Manolo Galván amb Cristina, la que va ser
cantant de Los Stop i una bona amiga.
Collage – Como dos niños 1977
Vam descobrir al grup italià Collage aquí a Espanya gràcies
a la cançó "Como dos niños" que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock
i que es va publicar en format single i va ser editat l'any 1977, és clar que
com gairebé tots els seus èxits, va ser també versionat al castellà i es la
versió que escoltem. Collage va tenir el seu moment d'esplendor musical a
finals dels 70 i principis dels 80. Feien música pop i a Itàlia es van fer
famosos per les seves repetides aparicions al Festival de San Remo. Ara bé, els
seus primers discos van passar força inadvertits al seu país, fins que van
treure "Due ragazzi nel sole", la versió italiana d’aquesta cançó i
amb la qual van guanyar el Festival de Castrocaro, no el de San Remo. El grup
Collage es van crear l’any 1975
a Sardagna i el grup l’integraven Tommaso Usai, Piero Fazzi, Tore Fazzi, Piero Pischedda i
Pino Ambrosio. Seguiexen en actiu i a partir de l’any 2012 Collage eren
Salvatore "Tore" Fazzi (veu i baix), Piero Fazzi (veu i guitarra),
Mario Chessa 
(teclats i cors) i el percusionista i bateria Francesco Astara. A
Espanya van editar cinc singles en castellà entre 1977 i 1981, aquest va ser el
primer, un altre dels seus èxits va ser “Sol caliente” que ja hem escoltan al
programa. Avui dia les cançons de Collage, interpretades tant en castellà com
en el seu idioma natal, estan incloses en gairebé tots els recopilatoris de
música pop italiana que han aparegut i segueixen editant-se en el mercat. Per
cert, no hem de confondre aquest grup de pop italià amb un altre del mateix nom
que fan R & B i son de California.
Coses – Els nuvols 1978
En aquesta cançó ens parlen dels núvols, formes etèries i
volàtils que creen formes en el cel contínuament i Coses es pregunten “Com els
déus poden ser tan cruels i fer que una cosa tan bella desaparegui de seguida”.
Aquesta gran cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock a carrec del grup català
Coses, us l'he extret de l'àlbum "Perquè no s'apagui l'aire" que va
publicar Moviplay l'any 1978. Coses van ser una de les primeres bandes de rock
en català de la història musical, ja amb la democràcia a sobre. Coses estaven
liderats pel cantant Ton Rulló que posteriorment crearia un altre grup pioner
del rock català TR i actualment forma part de Ton Rulló i la Pegebanda. Se que al
seu costat en Coses hi havia un bon actor català de forta veu, un d'aquells
anomenats "actors de caràcter", però no aconsegueixo recordar el seu
nom i això que surt en moltes de les sèries que s'emeten per TV3.
En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió) a
Lluis Masdeu que havia estat bateria de Lone Star, Ramón Llatjós (guitarra),
Josep 
Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas (guitarres i veu) i
em sembla deixar-me algun. El productor d'aquest LP crec recordar que era Joan
Sirvent, però no estic segur. La veritat és que jo conec a Ton (a la foto feta per Mario Prades) i sempre he
admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb la seva música. De
fet cançons de T.R. ja les hem compartit a Un Toc de Rock. No acabaré sense
recordar-vos que Joan Reig en el seu projecte paral·lel a Els Pets anomenat
Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics del pop i rock català més
primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una versió de Coses..jpg)
Los Mustang – Y la quiero 1981
L'any 1981 Los Mustang van editar un LP mitjançant el segell
Movieplay titulat "Xerocopia" incloent cançons de The Beatles
gravades en aquell moment, moltes ja les havien enregistrat als 60, altres com
aquesta van ser completament noves. La portada, com podreu comprovar al blog,
és molt a l'estil de "Que nit la d'aquell dia". En aquest disc van
incloure aquest tema, una de les millors composicions del tàndem Lennon / McCartney
titulada originalment "And I love her" que quan es va versionar en
els anys seixanta a Espanya els grups la van traduir com "Mi gran amor le
di", però Los Mustang l'han titulat "Y la quiero". Molt més
propera a la versió original de The Beatles. Los Mustang van ser el millor grup
versioner sorgit en els seixanta, al costat de Los Catinos i Los Javaloyas,
però ells tenien un gran avantatge enfront dels seus competidors. Per gestió
d'EMI, la seva companyia discogràfica en els anys seixanta, van signar un acord
amb Brian Epstein, mànager de The Beatles i estaven autoritzats a gravar les
seves 
cançons fins i tot abans que al país es publiqués la versió original, a
causa d'això amb temes com "El submarino amarillo" o "Obladí
oblada", van superar als seus autors en quant a xifres de vendes a
Espanya. Inicialment eren un grup instrumental integrat pels guitarristes Marco
Rossi i Tony Mercadé amb el baixista Miguel Navarro, però l’any 1961 i després
de participar en un concurs, se'ls uneixen Santi Carulla i Tony Mier que eren
membres de Los Sírex i comença una carrera brillant que va durar fins a l'any
2000. Són l'únic grup dels anys seixanta que han mantingut la mateixa formació
fins a la seva dissolució. Quan aquesta es va produir Santi Carulla va començar
en solitari. Malgrat la seva fama de versioners, el guitarrista Marco Rossi ha
composat moltes cançons per Los Mustang, entre elles "Mustang, Reino prohibido del Himalaya" que es genial.
Tony Ronald – Melodía desencadenada 1966
Domínguez. Tony
Ronald va començar gravant en solitari, després va crear el seu primer duet,
Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també
holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i
es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències
musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i
rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley
que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va
portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka"
l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels
Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels
Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más
"Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel
Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Per cert, Tony Ronald va gravar un
single en català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada
dia". Ens va deixar el 3 de març d'aquest any 2013, a l'Hospitalet de
Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que
la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts,
recent acabada la mili i es va establir a Catalunya.
La frase per acabar el programa d’avui es de la actriu Belén
Rueda que va dir
“Hem de tenir present que el pitjor del passat
pot tornar a
repetir-se”
Conclou per avui Un Toc de Rock, jo tanco la barraqueta,
peró abans de tocar el dos us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, a
reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario