Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui a Un Toc de Rock i com sol ser habitual, tindrem música
d'estils molt variats i us he seleccionat uns quants artistes d'aquests que al
món musical es denominen "d'un sol hit", gent que van aconseguir
xifres de vendes altíssimes, però que com diríem aquí "Va ser flor d'un
estiu". Fins i tot us he seleccionat un parell de grups que mai van
existir com a tal, almenys un d'ells, l'altre es va crear després que haguessin
venut sis milions i mig de discos. Per tant anem a iniciar aquest viatge pel temps i
els records embolicats en una banda sonora musical. Ara i per les emissores de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles que emeten el programa, ens posem un altre vegada en funcionament.
Obro la barraqueta dien que jo soc Mario Prades i.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Tommy Roe – Carol 1964
Aquest tema que obra avui Un Toc de Rock va ser un gran èxit
de Chuck Berry que la va escriure i gravar l’anyn 1958, ens el porta el
nord-americà Thomas David Roe, conegut artísticament com Tommy Roe. La veritat
que ens fa una bona versió plena de canya, encara que reconec que les cançons
estrelles en la carrera d'aquest bon cantant i compositor, nascut el 9 de maig
de 1942 a
Atlanta, Geòrgia, van ser "Sheila" i "Dizzy" . Tommy Roe va ser
classificat en moltes fonts d'internat dins del bubblegum pop, encara que ell estave bastant allunyat
d'aquest estil, molt més pachagerillo. De fet hem de tenir en compte que el
bubblegum surgia gairebé el final dels anys seixanta i aquest tema que escoltem
ara és de l'any 1964 i es 
va publica en format single, de fet va ser el seu
sisè disc petit i va aconseguir el lloc 61 en les llistes americanes. A Espanya
no va arribar a publicar-se en el seu moment. La carrera de Tommy Roe que s'havia
iniciat l'any 1962 quan va publicar el single amb el tema "Sheila",
va arribar fins a mitjans dels anys vuitanta. Actualment resideix a Beverly Hills, Califòrnia
i està casat amb l'actriu Josette Banzet.A la foto veureu a Tommy Roe (sentat el primer per la dreta), junt al també cantant Chris Montez i The Beatles, feta quan els nord americans que aquí eren "les estrelles", van anar de gira per Anglaterra
Freddie
& The Dreamers – I’m telling you now 1963
Quan els britànics Freddie & The Dreamers, un dels grups
de l'anomenada "invasió britànica", van ser convidats a actuar al Ed
Sullivan Show, als Estats Units, es van muntar una coreografia perfectament
orquestrada amb salts inclosos que gairebé fregava el ridícul, però que va
agradar en gran manera al públic americà i aquest tema "T'ho estic dient
ara", va esdevenir la carta de presentació per als anglesos a les terres
de l'Oncle Sam, sobretot tenint en compte que el líder del grup, Freddie
Garrity, mesurava tot just metre seixanta d'alçada, però pels seus balls i
moviments en els escenaris se'l va anomenar "les cames voladores" i
va saber ficar-se el públic a la butxaca. Freddie & The Dreamers que eren
de Manchester i van formar part del Mersey Beat, van tenir el seu màxim
esplendor de maig de 1963 a
novembre del 65, amb una sèrie de singles que van funcionar molt bé i a més de
Freddie Garrity (cantant), trobàvem a Roy Crewdson, Derek Quinn, Peter 
Birrell
i Bernie Dwyer, encara que al llarg dels anys ha passat moltíssims músics pel
conjunt. El grup es va mantenir actiu fins a desembre del 2000 en què Freddie
va deixar la música a instàncies del seu metge que li va diagnosticar
hipertensió pulmonar i li va dir que no era convenient per a ell per seguir
treballant, es va retirar oficialment al febrer de 2001. Va morir a Bangor,
Gal·les del Nord, el 19 de maig de 2006, havia nascut el 14 de novembre de
1936. "I'm Telling You Now" que es va publicar a Anglaterra l'agost
de 1963, va ser escrita per Freddie Garrity i Mitch Murray i el single va
arribar a la primera posició del Billboard al'estiu del 65 i va aplanar el
camí, obert per The Beatles, a altres grups anglesos com Wayne Fontana and the
Mindbenders i Herman’s Hermits.
Un moment de l'actuacio al Ed Sullivan Show
The
Tremeloes – My little Lady 1968
A Espanya i durant els anys seixanta es van realitzar
diverses versions d'aquest tema del grup britànic The Tremeloes, em vénen a la
ment les de Los Condes o Los Comodines, encara que la més destacable va ser la
que van fer Los Mustang. La veritat és que no era una composició de The
Tremeloes, es tractava d'un tema italià que ells al seu torn van versionar en
anglès i la van portar a l'èxit afegint una secció de metalls que li donen a la
cançó un aire molt tex mex. El disc es va editar a Espanya l'any 1968 amb format
single, però la portada espanyola va ser diferent de la britànica. Això era una
pràctica habitual en aquella dècada, igual que canviar cançons dels discos, cosa
que confereix a les edicions espanyoles un valor afegit a les Fires
Internacionals de Col·leccionisme discogràfic. Inicialment van ser Brian Poole
& The Tremeloes, però el cantant va decidir que el grup era un pes excesiu
per a la seva “gran” carrera i els va deixà per llantar-se en solitari,
començant llavors l'ascens d'aquesta bona banda de pop britànic. No 
obstant
això del “gran éxit” que ell s'esperava, Brian Poole va fracassar
estrepitosament, un altre Lumbreras. Es clar que The Tremeloes van pugar a dalt
de tot de les llistes, gracias a "Silence is golden" que va ser la
millor cançó del grup, tot i que també era una versió. The Tremeloes van
començar dient-se The Tremilos i es van formar a Dagenham, l’any 1958, encara
estan en actiu. Inicialment van integrar el grup Brian Poole, el guitarra Ricky
West, el teclista Alan Blakely, Alan Howard al baix i Dave Munden a la bateria.
Quan l’any 1966 Brian Poole els va deixar, Alan va passar a ser el líder del
grup i va començar el seu ascens. Moriria el 10 de juny de 1996. Per cert, quan la DECCA va fer la famosa
audició als Beatles, on els va rebutxar al creare que no tenien futur, va
escollir quedarse amb The Tremeloes, amb Brian Poole inclos. Més Lumbreres!
.jpg)
Mungo Jerry – In the summertime 1970
El single “Los círculos de Mr. Bloe” va aconseguir
mantenir-se 18 setmanes en les llistes nord americanes i va entrar en les
llistes britàniques el 9 de maig de 1970, aconseguint la segona posició, no va
arrivar a la primera per que va ser per "In the Summertime" de Mungo
Jerry que es la cançó que us porto ara a Un Toc de Rock. Encara que generalment
sol identificar-se el nom de Mungo Jerry amb el solista Ray Dorset, Mungo Jerry
eren en realitat una bona banda de pop-rock anglesa que van funcionar
comercialment a finals dels seixanta gràcies a aquest tema que és possiblement 
l'únic pel qual avui se'ls recorda. Van començar anomenant-se The Good Earth. El grup l’integreban, a més de
Ray Dorset com a cantant i guitarrista, el pianista i cantant Colin Earl, Mike
Cole al baix i Paul King com a guitarra, banjo i cantant. Us explicaré
una dada curiosa, aquest so pesat i repetitiu que sona contínuament en la cançó
marcant ritme, ho van fer bufant en una ampolla buida de Coca-cola. El tema es
va publicar com a primer single de Mungo Jerry, però el mateix any va editar-se
el seu primer LP titulat així mateix "In the Summertime". A partir
del seu segon àlbum el baixista va ser John Godfrey, però a partir d'aquí van
començar a haver canvis continus i Ray Dorset es va convertir en el líder de
Mungo Jerry que van seguir gravant i treballant fins a finals dels setanta, en
què es van desfer.
Christie – Yellow river 1970
Ara seguirem a l’any 1970 amb un tema que va ser tot un
supervendes, són el tercet britànic Christie que prácticamente només són
recordats avui en dia pel seu gran hit, la cançó "Yellow river" que
escoltem avui, és clar que alguns amb molt bona memòria, també els recorden per
la cançó "San Bernardino" que val a dir que va funcionar molt bé a
nivell vendes, però sense superar aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock.
Christie eren un grup angles que es van crear l’any 1969 i és tractave d’un
tercet, aixó vol dir que eren tres: Jeff Christie al front de la guitarra,
cantant i compositor, Vic Elmes que també tocaba la guitarra i Michael Blakley
encarregan-se de la bateria, feien servir baixistes mercenaris. El tema "Yellow
river" va ser el gran èxit
internacional de Christie, es van vendre singles per un tub i el mon va
descubrir als Christie, però ells ja portaven publicats set discos
anteriormente, de fet els Christie es van desfer no gaire després, si bé el
cantant i líder Jeff Christie va tornar a posar en marxa el grup l’any 1990.
Christie son una d’aquestes bandas a la que actualment sols s’els recorda per
una sola cançó, aquesta que escoltem avui a Un Toc de Rock.
The Archies – Sugar, sugar 1969
Chester. Les veus van anar variant al llarg dels capítuls i van ser Ron
Dante, Toni Wine, Donna Marie, Merle Miller, Jeff Barry, Andy Kim, Susan Morse,
Joey Levine, Maretha Stewart, Ellie Greenwich, Bobby Bloom i Leslie Mille. Tot
i ser un grup que no existia com a tal, van arrivar a treure 8 o 9 àlbums. Ara
bé, aquí al pais sols van funcionar amb aquest tema. Us explicaré una
curiositat, quan el grup prefabricat nord americà The Monkees se sentien grans
entre els grans i ja tocaven en els seus discos, es van permetre el luxe
d'escollir cançons i entre les que van rebutjar per no jutjarlas interesants es
trobava el "Sugar, sugar". Vaja lumbreras també els The Monkees.
The Equals
– Baby come back 1969
Un dels números Uns més importants del pop britànic va ser
"Baby come back" de The Equals, una banda liderada pel guitarra i
cantant de color Eddy Grant. The Equals van causar sensació sobretot per el fet de ser
dos blancs i tres negres, si bé a vegades van ser dos negres solsament, però
l’atenció es va deure a que alguns del homes de color portaven el cabell tenyit
de ros, aixó a finals dels anys seixanta. Eddy Grant va néixer el 5 de març de 1948 a la Guyana, però la seva
família va emigrar a Londres quan tenia 10 anys d'edat. És l'autor de la cançó.
Us explicaré una història: Una vegada em va trucar un representant de València
oferint-me una data lliure en la gira d'Eddy Grant, ja en solitari. Aquell any
havia publicat el seu gran hit "Gimme hope Jo'anna", dins del seu
disc "File under rock" (1988) i es trobava a la cresta de l'onada. Em
va semblar un preu i un artista interessant i la vaig oferir a una serie de
clients. Van acceptar contractarlo a la discoteca Torn de l'Hospitalet de
l'Infant. Per cert, salutacions als oidor de L’Hospitalet i Vandellos. A quinze
dies del concert vaix esbrinar, a través d'Hispavox, la seva discogràfica que
Eddy Grant no estava de gira, de fet havia acabat una gira mundial i es trobava
de vacances a les Bermudes. Tot era una estafa del valencià que pretenia cobrar
el 50% anticipat. Sense dir-li rés, el vaig fer venir a "cobrar" i
quan es trobava ja a la sala i entre l'espasa i la paret, va confessar que
Grant no venia de gira. Va tenir la 
barra i el cinisme d'oferir-nos els Status
Quo a millor preu i aixó sí, els volia cobrar anticipat, és clar. Estic
convençut que després de la "reunió" va trigar molts anys a tornar
per Tarragona, si és que ha tornat alguna vegada. Vaix contactar amb Pino
Sagliosto, un dels bons promotors de concerts internacionals al pais, a fi de
recuperar els dos concerts d’Eddy Grant contractats a Espanya, el de
L’Hospitalet del Infant i un altre a Onda, Castelló, però no es van poguer
localitzar dos dels components de la banda, casi vem estar a punt de poguer
portar-lo i salvar la gira i els clients. The Equals es van crear l'any 1965 i
inicialment eren Dervo Gordon, el seu germà Lincoln, Pat Lloyd i John Hall.
Eddy Grant va entrà mes tard, però a temps de gravar aquesta cançó, el seu gran
éxit, de fet era una composició seva.
Steam – Na
Na Hey Hey Kiss Him Godbye 1969
També l’any 1969 surgeix als Estats Units un altre banda
“fantasma” i amb aquesta cançó Steam van pugar fins a dalt de tot de les
llistes d’èxits. “Na Na Hey kiss him
goodbye” va ser una cançó escrita i gravada pels productors Paul Leka, Gary
DeCarlo i Dale Frashuer que van crear una banda inexistent a la qual van
nomenar Steam. El single va ser publicat pel segell Fontana i va arribar a la
primera posició del Billboard l’any 1969. El cantant va ser Gary DeCarlo i al
costat de Paul Leka i Dale Frashuer van gravar el disc repetint preses i
muntant un instrument sobre els altres i una pista darrera l'antre. El problema
el van tenir quan l’èxit del single van fer que el públic reclames els Steam
als escenaris, ells van tenir el gran dilema per poder sortir de gira ja que
Steam com a banda real no existia. Això si, el single va superar les 6 milions
i mig de còpies venudes. Posteriorment va ser versionat, destacant els covers
de The Belmonts i el que va realitzar el tercet femení Bananarama.
F.R. David – Words 1982
Curiosament i malgrat el seu nom no era ni nord-americà ni
britànic, el cantant i guitarrista FR David era francès i nascut a Tunísia, l'1
de gener de 1947. I és que F.R. David era un pseudònim, el seu nom real és Eli
Robert Fitoussi. L’any 1982 va publicar el single "Words" també el
seu únic hit i que el va catapultar al més alt en les llistes de tot el món, si
bé val a dir que un altre dels seus singles “Music” va ser també un bon èxit.
Va començar a destacar quan s'uneix a la banda d'acompanyament de Vangelis com
a guitarra. També va tocà amb The Doobie Brothers, Richie Evans i Toto, entre
d'altres i tot això mentre el single s'anava venent-se
fins arribar a superar
les 8 milions de còpiesa tot el mon. Va ser després, acabada la gira que va
tenir coneixement dels seu triumf. “Words” va estar en llistes des de 1982 fins
a l'estiu del 83. Ja us he explicat en diverses ocasions que les llistes
d'èxits no són iguals en Estats Units que a Espanya. Allà consten les xifres
reals de venda, no com aquí que paguen les discogràfiques a les emissores de
ràdio-fórmula. Per això a Espanya els primers llocs duren molt poques setmanes.
F.R. David ha gravat tres àlbums, però cap es va acostar a l'èxit del single
"Words", ret d'un altre single amb la cançó "Music" i és que hi ha paraules que tenen molta importància. De fet
recordo que el meu pare sempre emb deia: “Nano, tinguis cura del que dius, dol
més una paraula que una bufetada”.
France Gal – Elle, elle l’a 1987
Escoltem ara a Un Toc de Rock la cançó que va col·locar en
les llistes de mig món a la cantant France Gall, va ser "Ella, elle
l'a" una peça que estava dedicada a la gran cantant de jazz Ella
Fitzgerald i que es va publicar el 24 d’agost de l’any 1987 i es va tornar a
publicar, en aquest cas en versió maxi-CD, al març de 1988. Al mes de maig de
l’any 2008 la cançó va tornar a pugar a les llistes, però aquesta vegada en la
versió que va fer la cantant britànica Kate Ryan que en aquesta ocasió la va
col·locar també a les llistes americanes. La cantant i actriu francesa France
Gall es diu en realitat Isabelle Geneviève Marie Anne Gall i va néixer a París,
el 9 d'octubre de 1947. Filla del lletrista Robert Gall, amb només 15 anys
l'editor Denis Burgeois li va aconseguir el seu primer contracte amb el segell
Phillips. La van posar a treballar amb Serge Gainsbourg i el seu primer 
single
va ser "Ne sois pas si béte" que va sonar per primera vegada a la
ràdio el dia del seu 16 aniversari. France Gall va ser una de les estrelles del
pop francès dels 60 gràcies sobretot al tema "Poupée de cire, poupée de
son" que va ser tot un hit, inclus a Espanya. Voleu una anécdota: El
director de cinema Bernardo Bertolucci li va propossar a France Gall el rol
protagonista femení que finalmente va ser per l’actriu Maria Schneider a la
pel·licula "L’últim tango a Paris" de l’any 1972, però es que la
cantant i actriu France Gall, després de llegir-se el guió el va rebutjar. Aixó
de la mantega i sortir despullada sembla ser que no li va fer massa gracia.
George
Harrison – My sweet Lord 1971
Quan es van desfer els Beatles, curiosament el primer d’ells
que va aconseguir un gran hit comercial va ser George Harrison (Liverpool, 25
de febrer de 1943 - Los Angeles, 29 de novembre de 2001), tot i que ja havia
gravat pel seu compte anteriorment. Es va atrevir a fer una cosa impensable, va
editar un disc triple "All Things Must Pass", el primer triple LP de
la història de la música. El disc va ser tot un èxit, va arribar a número 1 i
va ser triple Disc de Platí, tot i que els agorers pronosticaren que la carrera
en solitari d'Harrison seria un fracàs, uns altres lumbreras. En l'enregistrament
de l'àlbum van participar Ringo Starr, Jim Gordon de Derek & Dominoes, Gary
Brooker de Procol Harum, Klaus Voormann dels Manfred Mann, Carl Radle també de
Derek & Dominos, Ginger Baker de Cream, Gary Wright, Dave Mason de Traffic,
el bateria Alan White, que posteriorment es va unir al grup Yes, membres de
Badfinger, Eric Clapton, Billy Preston i Phil Collins. Això si, amb aquest tema
que escoltem a Un Toc de Rock va tenir problemes. Va ser denunciat per plagi i
el jutge va fallar a favor del las
nord-americans The Chiffons que reclamaven la seva autoria i els royaltis,
acceptant que era una còpia de la seva cançó "He's So Fine". La
veritat és que la carrera de Harrison dins dels Beatles, igual 
que la de Ringo,
va ser més aviat modesta, però va compondre bones cançons, tot i que no va ser
fins al "Something" que va aconseguir que Lennon acceptés que es
publiquessi una de les seves cançons en single. Això havia arribat a crear
problemes interns, fins al punt que durant les gravacions de "Let it
be" va declarar emprenyat que ell tocaria el que li enviessin i faria el
que volguessin i si no desitjaven que toqués no ho faria. Val a dir que Lennon
li va dir que fotes el camp i deixes el grup i que el seu lloc l’ocuparia Eric
Clapton, finalmente van terciar els seus companys i la cosa no va passar
d’allí. De fet quan es va gravar "La balada de John i Yoko" ell i
Ringo es van negar a tocar i a més de John Lennon i Paul McCartney que van
doblar mols instruments, els altres són músics d'estudi.
The Bee Gees – Massachusetts 1968
El 5 de Novembre de 1967, Robin Gibb i la seva núvia Molly
que era secretària de Robert Stigwood, el mànager de The Bee Gees, anaven de
viatge de tornada a Londres, malauradament, el tren en què viatjaven va
descarrilar a Hither Green, cobrant-se l'accident 49 víctimes mortals i 78 ferits.
Robin i la seva nòvia van resultar il·lesos, però el cantant va treure a
diverses persones de la runas dels vagons. Al mateix temps, a molts
quilòmetres, Maurice Gibb, el bessó de Robin i també component dels Bee Gees,
es va aixecar de sobte del seu seient diet: "Alguna cosa dolenta li ha
passat a Robin". Barry Gibb va manifestar després que aquest esdeveniment
va fer que Robin (a la foto) es tornés més sensible i poc temps després va
compondre un tema que va ser número 1 en mig mon, es tractava de
"Massachusetts" que escoltem al programa d'avui. Es va incloure en el
disc "Horitzontal", segon àlbum dels Bee Gees que va ser editat al gener
de 1968. En aquella primera època The Bee Gees eren Barry Gibb (veu i
guitarra), Robin Gibb (veu i orgue), Maurice Gibb (veu, baix, piano i
mellotron), Vince Melouney 
(guitarra solista) i Colin Petersen (bateria). Us
explicaré una dada curiosa. L'any 1967 els Bee Gees van arribar a Londres
procedents d'Austràlia, la seva intenció era que Brian Epstein, manager de The
Beatles, els representés. Aquest es va negar i van ser contractats pel seu
ajudant Robert Stigwood. Quan Stigwood li va dir a Brian Epstein que havia
invertit milers de lliures en els Bee Gees, la resposta de Brian va ser:
"Doncs són milers de lliures tirades". Es va equivocar i amb tot lo espavilat que era, aquí va fer de Lumbreras. Robin Gibb,
nascut el 22 de decembre de 1949, va morir a Londres el 20 de maig de l’any
2012. mentre que el seu germa besso Maurice, havia mort a Miami, Florida,
el 12 de enero de 2003.
Telly
Savalas – Some broken hearts never mend 1975
L'actor, productor, director i escriptor Aristoteles
Savalas, nascut a Nova York, 21 de gener de 1924 i conegut artísticament com
Telly Savalas, el popular Kojak, el calb dels Chupa Chups, també va incorsionar
al món musical i va gravar l'any 1975 aquesta versió del hit de Don Williams
“Alguns cors trencats no es poden reparar”, composada per Wayland Holyfield i
sorprenentment la va portar al número 1 de les llistes europees, mantenint-se
deu setmanes. El disc va estar produït per Snuff Garrett. Per cert, en moltes
de les seves actuacions en televisió cantant aquesta cançó, apareixia fumant al
mateix temps que cantava. Telly Savalas va morir el matí del 22 de gener de 1994 a Califòrnia, just el
dia després del seu 70 aniversari. La causa van ser complicacions del càncer de
pròstata que patia des de feia una dècada i del que mai va voler ser tractat
fins que ja va ser massa tard. Una curiositat, la cançó va tornar de nou a les
llistes l'any 1999 gràcies a la versió que van realitzar The Bellamy Brothers.
The Marmalade
– Good luck to you 1977
Aquest tema del grup escoces The Marmalade us el he extret d'un recopilatori de grans èxits publicat l'any 1977 i titulat “Greatest
Hits”. Van estar liderats per el cantant i compositor Junior Campbell,
si bé crec que en aquesta época ja havie deixat el grup i anava en solitari.
Els Marmalade es van permetre versionar el "Obladi, Oblada" de The
Beatles i vendre més que els de Liverpool, aixó va commoure i va fer truntollar
el mon de la música britànica, la versió de Marmalade va desplaçar de les
llistes a l'original i es va vendre molt millor. Però no era casualitat,
després treurien “Reflection of my life”, “Rainbow” i moltes més cançons,
algunes ja les hem 
escoltat a Un Toc de Rock que demostrarien sense cap mena de
dupte la seva qualitat musical. El
grup estava liderat per William Campbell que quan va començar en solitari
signava com Junior Campbell i també hi trobavem a Dean Ford, Pat Fairlie, Graham
Knight i Alan Whitehead. The Marmalade van ser una gran banda creada a
Glasgow, Escòcia, l’any 1991 i que inicialment es van fer dir The Gaylords,
passant després a ser Dean Ford & The Gaylords, fins que al 65 es van
convertir ja en Marmalade. Encara es troben en actiu.
Deep Purple – Blood from a stone 2013
Des de l'últim treball discogràfic dels britànics Deep
Purple, una de les històriques i millors bandes d'heavy metall, us he
seleccionat aquest tema que comprovareu està ple de càrrega blusera,
completament allunyat del seu canyer i dur estil habitual, tot i que cal
reconèixer que en els seus últims discos ja havien aplicat aquesta fórmula en
molts temes, de fet recordo que una de les primeres vegades va ser en el disc
"Abandon" de 1998. La cançó "La sang d'una pedra" es troba
recollida en l'àlbum "Now What?!" Que es va publicar el 26 d'abril de
2013, amb producció de Bob Ezrin. Deep Purple l'integren en aquest últim disc,
el 19è àlbum d'estudi que han tret, Don Airey (teclats), Ian Gillan (cantant),
Roger Glover (baix), Steve Morse (guitarra) i Ian Paice (bateria), però en
aquest àlbum col·laboren així mateix Jason Roller (guitarra acústica), Eric
Darken (percussió), Mike Johnson (guitarra steel), David Hamilton (teclats), el
cor Nimbus School of Recording Arts a les veus i el productor Bon Erzin que va
posar percussions i cors . Deep Purple es va crear a Hertford, l'any 1967 i va
ser una idea de Chris Curtis, antic bateria de The Searchers que anava a
anomenar al grup Roundabout, amb la intenció que fos una banda oberta amb canvis constants de músics. De fet i al llarg de la seva llarga carrera han
tingut molts canvis de components. El primer que es va incorporar va ser Jon
Lord i a continuació Ritchie Blackmore, 
Nick Simper que precisament i ja en els
seus inicis va substituir a Chris Curtis “el fundadó”, després arrivarien el
cantant Rod Evans i el bateria Ian Paice i van passar a ser Deep Purple, nom
suggerit pel guitarra Richie Blackmore i que era el títol d'una cançó infantil
que li cantava la seva àvia quan era nen. A l'abril de 1968 van treure el
single "Hush" que va arribar al quart lloc en els Estats Units i al segon
al Canadà, però que no va arribar a classificar-se a Anglaterra. Val a dir que
inicialment el seu estil s'enfocava més cap a la psicodèlia, amb l'arribada del
cantant Ian Gillan i el baixista Roger Glover tot va canviar i es van ficar de
ple en l'heavy rock. El primer disc de la nova formació va ser l'àlbum en viu
"Concerto for Group and Orchestra" llançat al desembre de 1969 als
Estats Units i al gener de 1970 al Regne Unit.
Fahrenheit 104 – Highway to freedom 1986
La veritat és que d'aquest grup Fahrenheit 104 amb els que
tanco el programa d’avui, us puc dir molt poca cosa, llevat de que crec eren
italians, tot i que el disc va vindre via Alemanya i que la cançó és genial. Es
va incloure en un maxi single que va publicar el segell Jive, encara que va
arribar amb l'etiqueta Ariola i va ser distribuït a Espanya per Sanny Records
que a Barcelona tenien les oficines de promoció al carrer Balmes a l'alçada
d'Aragó. És una gran balada en clau d'himne in crescendo, d'alguna manera
imitant el "Ware the world" i de la qual va realitzar una meravellosa
versió la cantant espanyola Paloma San Basilio ja uns quants anys més tard, si
bé ara tinc duptes de si la va cantar en castellà o anglés.. La cançó va ser composada
per 
Dario Farina (a la foto), Vicenzo Tempera i Michael Kinze que em sembla
recordar que també eren components de Fahrenheit 104, al costat d'un parell de
nenes. Va ser produït per el cantant Dario Farina i M. Vandelli. Per cert que
Dario Farina que va treballar com a compositor per Ricchi e Poveri i Al Bano
& Romina Power, ja havia gravat tres o quatre discos en solitari publicats
alguns a Bèlgica, amb la quan cosa acabem d'embolicar la troca. La veritat és
que jo sempre vaig estar convençut que Fahrenheit 104 era un projecte d’aquest
inexistens, un altre "banda fantasma", fet per Dario Farina que va comptar amb una bona veu femenina en aquest
enregistrament, una gran coral i músics d’estudi. 
La dita d’avui es del escriptor i erudit de la ciencia
ficció Arthur C. Clark que va manifestar en certa ocasió:
“La màgia és solament ciència que encara no comprenem”
Acabo Un Toc de Rock per avui i tanco la barraqueta, peró
abans de marxarme us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, porteu-se
bé i no feu res que jo no faria
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario