Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Fa uns dies i fent
zàping vaig trobar-me a una cadena
de televisió amb "
La història interminable" que no em vaig quedar a
veure, després de mirar una mica vaig canviar de canal. La veritat i he de
confessar-ho sense cap mena de rubor,
mai l'he vist sencera malgrat la fama que el film
va obtenir. Però vaig recordar la cançó i avui obrirem
Un Toc de Rock escoltat
Limahl i el seu "Never ending story". També escoltarem a l'alemanya
Sandra i molta més música en aquest recorregut per
la nostra història musical,
per
la banda sonora de les nostres vides. Ara i per les emissores de
La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles que emeten el programa, ens posem un altre vegada en marxa. Jo
soc
Mario Prades i avui obro la barraqueta dient com ja es costum.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Limahl – Never ending story 1984

Encara que jo estava convençut que aquest tema amb el qual
avui obriré
Un Toc de Rock ja l’havíem escoltat alguna vegada en el programa,
al final sembla ser que no, mai havia sonat i m'ho ha recordat
Montse Aliaga ja
que des dels
Amics de Un Toc de Rock que ella ens coordina al seu
Facebook, se
l'han reclamat, doncs aquí està la "Història interminable" que
formava part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol, tot un
clàssic del cinema de ficció i fantasia. Es diu de veritable nom
Christopher
Hamil, però al cantant britànic el vam conèixer artísticament com
Limahl i
abans de llançar-se en solitari va formar part del grup
Kajagoogoo. Va néixer
el 19 de desembre de 1958

a
Lancashire. Aquest tema va ser el gran èxit en la carrera discogràfica de
Limahl i el single va aconseguir el
primer lloc a Noruega i Suècia, pujant fins
al
segon a Àustria, Alemanya i Itàlia, va ser número
4 en el Regne Unit i va
aconseguir la
sisena posició en el
Billboard nord-americà. Als cors compta amb
la col·laboració de la cantant nord-americana
Beth Anderson que per cert, va
gravar la seva part en estudis del seu país. Mai van gravar junts. El tema va
ser una composició de
Giorgio Moroder amb lletra de
Keith Forsey, la veritat és
que
Limahl mai va superar el llistó de "La història interminable", tot i
tenir una trajectòria amb discos interessants, encara que només va arribar a
gravar
tres àlbums, l'últim de 1992




Sandra – Maria Magdalena 1986

De nom complet
Sandra Ann Lauer, la cantant alemanya
Sandra
va aconseguir arribar a dalt de tot de les llistes d'èxits europees l'any 1986
amb aquest tema que escoltarem ara a
Un Toc de Rock, amb la versió maxi-single
del "Maria Magdalena" que veritablement es titulava "(I'll Never
Be) Maria Magdalena" i es va editar l'any 1986.
Sandra va néixer el 18 de
maig de 1962 a
Saarbrücken, una població pròxima a la frontera francesa, a Alemanya. Quan va començar
Sandra formava part del tercet femení
Arabesque amb
una música molt discotequera i que van funcionar molt bé comercialment al Japó
i Rússia. Paral·lelament a la seva carrera en solitari, entre 1990 i l'any 2001 va
posar la veu en diversos discos del grup
Enigma. Es va casar amb el cantant i
compositor
Michael Cretu, el 7 de gener de 1988 i crec que tenen un parell de
fills. En diversos discos ha gravat cançons del seu marit. "Maria
Magdalena" es va incloure inicialment en el seu primer àlbum, titulat
"The Long Play", editat el 9 de desembre de 1985 i posteriorment el
va recuperar en el seu tercer disc, un àlbum recopilatori de grans èxits que es
va titular "Ten on One (The singles) ", que va sortir a la venda
l'any 1987.
La cantant alemana Sandra
Eric Carmen
– I wanna hear it from your lips 1984

El cantant, guitarra i compositor nord-americà
Eric Carmen
va néixer a Cleveland, Ohio, l'11 d'agost de 1949. Entre 1970 i 1974 va ser
líder del grup
The Raspberries, per llantar-se posteriorment com a solista, el
seu major èxit va ser el tema "All by myself" que va vendre més d'
un
milió de còpies i va romandre
tres setmanes en el
segon lloc del
Billboard
l’any 1976. A
la dècada del 80 va tenir un altre èxit molt important, va ser "Hungry
Eyes", un tema que estava inclòs en la banda sonora de la pel·lícula
"Dirty Dancing" i que va contrinuïr i molt en l’èxit del film. Però
jo em quedo amb aquest tema que escoltem ara i que va ser editat a Espanya en
format single i maxi-single, a través del segell CBS,

l'any 1984. He de
confessar que quan aquest maxi va arribar a les meves mans, jo treballava a
Ràdio Cambrils i voleu saber una cosa, em vaig inflà de punxar-lo. i es que
aquesta peça es d'aquelles que sense ser res extraordinari, te un encant
especial. La cançó que escoltemara a
Un Toc de Rock estava recollida dins del
LP "Eric Carmen" que va ser el seu cinquè disc gran, si bé l’any 1975
Eric Carmen ja havia editat un altre LP amb aquest mateix títol, però amb temes
diferents, aixó si.
Quan
formaba part dels The Raspberries, Eric Carmen va treure 6 àlbums. L’any
2000 va publicar el que va ser el seu últim disc fins al moment i jo li vaig
perdre el rastre.




Eilen Jewell – Final hour 2009

La nord-americana
Eilen Jewell, cantautora a cavall del rock
urbà, blues i folk, nascuda a Boise, Idaho, el 6 d'abril de 1979, va publicar
l'àlbum "Sea of Tears" a principis del 2009 i d'aquest bon disc que
va representar un canvi musical en la seva carrera, us he extret el tema que
escoltem ara a
Un Toc de Rock. En un fragment de la cançó
Eilen Jewell ens diu
"
Algun dia la meva vida haurà acabat i ningú se'n recordarà del meu
nom", això és una cosa que llastimosament passa massa habitualment en el
món de la música. Pràcticament desconeguda al nostre país,
Eilen Jewell porta
publicats 7 discos, l'últim d'ells "Queen of the Minor Key" es va
editar al juny de 2011. La cantant al capdavant de la seva banda ha realitzat
gires per

Canadà, Austràlia, Anglaterra, diversos països d'Europa i per
descomptat Estats Units, en diverses ocasions, tot i que no recordo que hagi actuat
masses vegades a Espanya, excepte un parell de concerts que es van realitzar a
Gijón i Santiago de Compostel·la, precisament per presentar l'àlbum "Sea
of Tears" i aquest any que ha realitzat una gira pel nostre país. Per
cert, l’any 2010 va publicar l'àlbum "Butcher Holler: A Tribute To Loretta
Lynn" que com el seu títol indica era un homenatge a la gran cantant de
Kentucky,
Loretta Lynn, una de les més importants veuis de la música als Estats
Units.




Leela James
– Let it roll 2010
Leela James és una de les noves cantants de soul sorgides en
els darrers anys i de les que us vaig parlar en passats programes dient que la majoria eren de raça blanca, encara que
en aquest cas ella si que és negra. Va començar l’any 2002 treballan amb
Norman
Brown. El 25 de juny de 2005 es va editar "A change is gonna come"
que va ser el seu primer àlbum i la va donar a conèixer. De fet
Leela James ha
publicat quatre discos "My soul" editat el 25 de maig de l'any 2010 i
del que us he extret aquesta peça que escoltem ara a
Un Toc de Rock,
"Loving You More...
In
The Spirit Of Etta James" l'any passat, al costat d'un àlbum de remixes i
“Let's Do It Again” l’any 2009. L’àlbum "My soul", editat mijançant el
segell Stax Records, va arrivar al lloc
37 en les llistes de pop del
Billboard
i al 7 a
les de R & B. La cançó va estar produïda per
Chucky Thompson.
Angus Stone
– The wolf and the butter 2012

L'australià
Angus Stones que durant un temps va formar duet
amb la seva germana
Julia Stone i també va militar en el grup
Lady of the
Sunshine, va publicar el 13 de juliol de 2012 el àlbum "Broken
Brights", el seu primer treball en solitari i l'únic de moment que aquest
bon cantant i compositor ha tret al mercat. D'ell us he extret aquest tema que
escoltem ara a
Un Toc de Rock amb un títol curiós "El llop i la
mantega". L'àlbum va aconseguir la
segona posició en les llistes de vendes
australianes i s'han extret
quatre singles, encara que aquest tema no va ser un
d'ells, però a mi em va agradar des que vaig escoltar el disc per primera
vegada i ara la comparteixo amb tots vosaltres, amb totes vosaltres. L'àlbum va
aconseguir xifres interessants de venda a Bèlgica i Anglaterra, però no ha
tingut gaire rellevància als Estats Units.
El cantant i compositor australià Angus Stone
Elvis Presley – My boy 1973

Aquesta cançó, una versió, es va publicar en single l’any
1973 arrivan al lloc
20 del
Billboard, es va incloure després a l’àlbum “Good
times” de 1974. Havia estat composada per els francesos
Jean-Pierre Bourtayre i
Claude François que va ser qui la va gravar originalmente i a qui es conexilla
com
Clo Clo. Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de
rock and roll de
totes les èpoques és que
Elvis Presley va ser la major influència en tots els
músics que es dediquen o es dedicaven al
rock'n'roll. També
Elvis va tindra
problemas de censura, heu de tenir en compte que en algunes emissores de
televisió es va prohibir filmar-lo
de cintura cap avall en considerar que els
seus moviments en cantar i ballar a
rribaven a resultar obscens i provocadors.
És cert que
Elvis Aaron Presley era blanc, però cantava i es movia com un negre
i allò escandalitzava a les sofertes mares de les adolescents. Per sort per al
Rei, comptava amb el
Coronel Parker, el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex
del triomf d'
Elvis Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el
Coronel Parker era la màquina d'
embalar els bitllets.
Elvis (a la foto amb el president
Richard Nixon) podia haver-se
salvat de la mili tranquil·lament i sense problemes, però el
Coronel el va
obligar a incorporar-se a files i va fer d'això tot un espectacle,
tot un circ
mediàtic, fins i tot el moment en què se li va rapà el cabell va ser
immortalitzat per les càmeres.
Elvis es va posar l'uniforme i va carregar el
petate marxant-se a fer el soldat. Però el
Coronel no es va conformar amb això.
Per descomptat el
Coronel va aconseguir que la mili la fes a Alemanya. Al estar
un any fora del país,
Elvis Presley estava
exempt de pagar impostos a Hisenda
pels seus ingressos, però el
Coronel va forçar al
Rei i aquest va abonar
religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat perfectament i a més a
més va donar el
seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es
va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica va saber com era de
bo i

admirable ciudadadà l’
Elvis Presley. Amb el seu casament amb
Priscila va
passar de ser un noi dolent del
rock and roll a un americà exemplar.
Elvis
Aaron Presley, el
Rei, va néixer a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935,
va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis, Tennessee el 16 d'agost de
1977, va ser reconegut com el
Rei del Rock. Durant la seva carrera,
Elvis va
protagonitzar
31 pel·lícules, gairebé totes elles musicals, va gravar un total
de
150 àlbums i va obtenir
14 nominacions als
Grammy.
Elvis Presley és
l'artista mort que més discos ha venut i la seva discogràfica va manifestar que
ha superat els
1.000 milions de discos venuts des de 1980. De fet la
discogràfica d'
Elvis Presley va treien álbums sense parar i tots es venen, si
no, no ho farien. Va debutar amb un single que
Elvis Presley va gravar per a la
seva mare i que avui és peça de col·leccionistes, es tracta de les cançons
"That's All Right Mama" i "Blue Moon of Kentucky" que es va
editar el 19 de juliol de l’any 1954.
Bruce Springsteen – Sad eyes 1998

El
Boss va gravar aquest tema a Los Angeles el 25 de gener
de 1990, però no la va publicar fins al 10 de novembre de 1998, en l'àlbum
"Tracks". Es tractava d'una versió que
Bruce Springsteen va realitzar
del major èxit del cantant
Robert John que la va compondre i ja l'havia
publicat l'any 1979, sent
Disc d'Or La veritat és que
Bruce Springsteen al
llarg de la seva carrera ha gravat unes quantes versions, jo recorda ara la
versió que fa fer del “War” de
Edwin Starr.
Bruce Frederick Joseph Springsteen,
el
Boss, conegut com
Bruce Springsteen, va néixer a Long Branch, Nova Jersey,
el 23 de setembre de 1949 i el guitarra,

cantant i compositor
Bruce Springsteen
va aconseguir un
Oscar per la cançó “Streets of Philadelphia” que formava part
de la banda sonora del film de
Jonathan Demme "Philadelphia", del
l’any 1993. Un film en el què intervenien els actors
Denzel Washington i
Tom
Hanks, junt a
Antonio Banderas i
Jason Robards. Tinc que confessar que a mi la
cançó del
Boss que més m’agrada es la que es va
He de confessar que a mi la cançó, en la carrera discogràfica del
Boss
que més m'agrada és la que va guanyar l'
Oscar i ja l'hem escoltat a
Un Toc de
Rock.
Sam Brown – Stop! 1988

Aquest tema és el gran èxit de la cantant i compositora
anglesa
Sam Brown i possiblement l'únic pel qual se la coneix aquí a Espanya,
tot i que té una carrera professional que imposa. Va néixer el 7 d'octubre de 1964, a Stratford, Londres.
Es pot dir que la carrera de
Sam Brown va començar als 12 anys, fent cors en un
disc de
Small Faces i als 20 anys havia cantat ja amb
Steve Marriot,
Sade,
Spandau Ballet i
Barclay James Harvest. "Stop!" Es va publicar en
single l’any 1988 i va aconseguir el lloc
65 del
Billboard i es va mantenir
deu
setmanes en llistes, arribant al lloc
12 a Anglaterra, va ser composada per ella al
costat de
Gregg Sutton i
Bruce Brody. El
tema donava títol al primer dels seus àlbums, un disc de
Sam Brown que va
vendre més de
dos milions i mig de còpies i

va ser
disc de Platí. L’any 1994 va
col·laborar amb
Pink Floyd en l'àlbum "The Division Bell" i els va
acompanyar en el tour respectiu. Va tornar a col·laborar amb ells en el CD
"P.U.L.S.E." de 1995.
Sam
Brown també ha participat en gravacions i gires de David Gilmour, George
Harrison, Deep Purple, Nick Cave i The Firm. Quan es va celebrar el concert
homenatge a George Harrison "Concert for George", l’any 2002, Sam
Brown va cantar el tema "Horse to the Water". Per cert
"Stop!" Va ser versionat per la cantant i model britànica Jamelia
l’any 2004. Sam Brown te gravats set álbums d’estudi i un recopilatori.
Sam Cooke –
Wonderful word 1961/1985

El cantant de color nord americà
Sam Cooke va néixer a
Clarksdale, Mississippi, el 22 de gener de 1931 i va ser assassinat a trets per
Bertha Franklin, gerent del
Motel La Hacienda, a Los Angeles, l'11 de desembre de
1964, quan es parlava de nomenar-lo el
Rei del Soul. El lloc va ser ocupat per
Otis Redding. Hi va haver molta polèmica en el judici ja que ella va al·legar
defensa pròpia i que el cantant de color pretenia violar-la, però es va saber
que
feia temps que tots dos estaven embolicats, així i tot va sortir absolta,
clar que ella era blanca i ell un negre en una mala época per la gent de color
als Estats Units, massa segregación racial. Entre els

grans hits de
Sam Cooke
es troben "You send me" i "Wonderful world" que va ser el
gran èxit en la carrera d'aquest cantant de color i es la cançó que us he
seleccionat per escoltar en el programa d’avui de
Un Toc de Rock. Anys més tard
la peça va ser recuperada en el film "L'únic testimoni" protagonitzat
per
Harrison Ford a l’any 1985 i que tot i ser policiàca, tracte el tema de les
comunitats
Hamish a els Estats Units, tornan a publicar-se la cançó en single.
A la pel·lícula el actor que fa de policia de ciutat gran, amagat en una granja
de la comunitat
Hamish, la canta mentre el tema sona a la ràdio del cotxe que
ell està reparant i
Harrison Ford va cantant-la per sobre de l’original.
Skeeter
Davis – The end of the world 1963
Avui en dia aquells pocs melòmans que a Espanya recorden la
cantant nord-americana
Skeeter Davis, ho fan gràcies a l'èxit obtingut amb
aquesta cançó que ara us porto a
Un Toc de Rock. És clar que el tema en el seu
moment no recordo que es publiqués a Espanya, però ha estat la cançó més famosa
en la seva llarga trajectòria discogràfica i això la converteix en mite.
Skeeter Davis, una de les cantants més famoses, dins l'apartat country, a
Estats Units allà pels acaballes dels anys cinquanta i part dels seixanta, es
deia en realitat
Mary Frances Penick, va néixer el 30 de desembre de 1931 a Dry Ridge, Kentucky i
va començar formant part del grup vocal
The Davis Sisters. Va començar a gravar
en solitari l’any 1959. Aquest tema que escoltem ara es va publicar en 1963. Al
1970
Skeeter Davis va obtenir un altre gran "I'am Lover (Not a
Fighter)" i un altre en un duet amb
Bobby Bare "I'm a Lover (Not a
Fighter)". Encara aconseguiria col•locar un altre tema en les llistes
americanes al 71, "Bus Fare To Kentucky" i tot i que va seguir

gravant, ja no va posar les seves cançons en les llistes de vendes i es va anar
diluint en l'oblit. Però abans hi va haver un seriós problema, en una actuació
al
Grand Ole Opry l'any 1973,
Skeeter Davis va criticar a la policia de Nashville
per detenir un grup d'evangelistes en un centre comercial local. A causa de les
seves declaracions en públic es van prohibir els seus concerts a la ciutat
durant més d'un any. Ella es va dedicar a donar suport a diverses congregacions
religioses.
Skeeter Davis va residir a Brentwood, Tennessee, a partir de la
dècada dels seixanta i fins a la seva mort, produïda el 19 de setembre del 2004
al causa d'un càncer de mama.
Frank &
Nancy Sinatra – Something stupid 1967
Nancy Sinatra havia aconseguit un gran èxit internacional
amb la cançó "Aquestes botes són per caminar", clar que es van alçar
unes quantes veus entre els crítics musicals assegurant que allò era una flor
d'estiu, que ho havia aconseguit per ser filla de qui era,
La Veu.
Frank Sinatra que
sempre va ser un tipus transgressor i amb un fort arrelament de
clan familiar,
sense tallar-se ni un pèl i passant d'aquells "crítics" es va unir a
la seva filla i van gravar juntets "Una tonteria", en anglès
"Something stupid", un gran tema que va ser un clamorós èxit
internacional. Aquesta cançó a Espanya es va publicar en format EP diferent a
l'americà, tot i que als Estats Units havia estat inclosa en un EP de
Frank
Sinatra. Al nostre país la gent d'Hispavox que van ser els qui van publicar el
disc l'any1967, van fer trampa i el disc de
Frank conté una cançó diferent del EP
original americà, es tracta del "You are There" a la edició espanyola
i que substituïa al "Something stupid" cantat a duo amb la seva filla
Nancy. En aquest disc i més de "El món que coneixíem" i "Estàs
allà" que és la que us he dit havien canviat, trobaven "Amor és la
meva cançó que va ser el tema principal de la pel·lícula "La Comtessa de Hong
Kong", un film que van protagonitzar
Marlon Brando i
Sofia Loren i que va
dirigir
Charles Chaplin que va ser també el compositor del tema i de la banda
sonora, però en l'EP espanyol ancara hi trovem un altra peça "Nascuda
lliure"que així mateix era d'un altre pel·lícula. El seu autèntic nom era
Francis Albert Sinatra i va ser una de les millors veus de la música de tots
els temps i a ell es deu la fussió del swing i el jazz a nivell popular. Per
cert l’hi deien
Blue eyes i la meva cosina
Gloria P. Gsell que el coneixia,
sempre em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, eren lentilles.
Nancy
Sandra Sinatra per la seva part va néixer a Jersey City, a New Jersey, un 8 de
juny de 1940 i te una carrera discográfico molt extensa, si bé al nostre país
és prácticamente desocneguda tret d’aquesta cançó i “These Boots Are Made for
Walkin”. Per cet no va ser la primera vegada que va gravar amb el seu pare, ja
ho havia fenbt l’any 1966 a
la cançó “Feelin' Kinda Sunday” que es va incloure al seu álbum “How Does That
Grab You?”.
Sade – Smooth operator 1984
Sade Adu és nigeriana, el seu veritable nom és
Helen
Folasade Adu i va néixer el 16 de gener de 1959 a Ibadan, Nigèria. De
mare anglesa i pare nigerià, als quatre anys
Sade es va anar amb la seva mare a
viure a Anglaterra, quan aquesta es va separar del seu pare. Va entrar en un
grup funky anomenat
Arriva, amb un clar sabor llatí que després passa a dir-se
Pride i posteriorment
Sade. Aquest tema, el seu primer gran èxit a nivell
internacional, es trobava en el que va ser el seu primer LP titulat "Diamond
life" de l’any 1984 que contenia dues cançons més que es van publicar en single "Your love is king" i "Hang on to your love". El

LP
va romandre durant
98 setmanes en les llistes britàniques i
81 setmanes en les
americanes.
Sade va rebre el
premi BPI al
millor àlbum i un
Grammy a la
millor
nova artista. L’any 2009
Sade va publicar el seu sisè disc "Soldier of
Love", si bé l’any 2011 en va treure un altre, l’últim que ha editat la
nigeriana fins el moment i del que ja hem escoltat a
Un Toc de Rock alguna
peça. El títol de la cançó fa referencia a la gent que
et truca per teléfon i
en lloc de
parlar, com seria la cosa lògica, és
limitan a respirar amb molta
profunditat, com si estiguesin
un pel asmàtics o visquessin al costat de la
petroquímica de Tarragona.
Eurythmics
& Stevie Woinder – There must be an Angel (playing with my heart) 1985

Quan es va desfer el grup britànic
The Tourist, dos dels
seus components,
Annie Lennox (cantant) i
David A. Stewart (compositor i
guitarra) es van llançar com a duet sota el nom de
Eurythmics, un grup que ha
arribat a vendre
75 milions de discos a tot el món.
Els seus membres han obtingut, 4 Grammy, un
Oscar i 2 Globus d'Or, bé formant part de Eurythmics o per separat. En
aquesta gran banda britànica de new wave i techno pop, una de les més
importants dins del panorama musical britànic en els anys 80, destaca la tasca
creativa de
David A. Stewart, però sobretot la imatge andrògina de la cantant
Annie Lennox que també té una bona carrera en solitari i de la qual oficialment
no es coneix el veritable color del seu cabell ja que sempre el porta tenyit de
colors
diferents.
Eurythmics van
funcionar del anys 1980 al 1990 i

es van separar per emprendre projectes
individuals, encara que van tornar a ajuntar-se l'any 1999, la nova unió va durar
cinc anys. En aquest tema que escoltem ara cal destacar la col·laboració del
cantant invident nord-americà
Stevie Wonder, encara que no canta, toca
l'harmònica, instrument del que és un virtuós. Aquesta cançó es va incloure en
el cinquè àlbum de
Eurythmics "Be Yourself Tonight", publicat l'11 de
maig de 1985 que va arribar a la
tercera posició a Anglaterra, on va ser
dues
vegades
Disc de Platí, la
novena als Estats Units i va ser número
1 a Austràlia. En l'àlbum també
van col·laborar
Dean Garcia al baix,
Elvis Costello a l'harmònica,
Mike
Campbell (guitarra),
Aretha Franklin (cantant),
Martin Dobson (saxo) i un munt
de músics més.
La dita per acomiadas el programa d’avui es de Emilio
Romero, periodista i escriptor que va dir amb ironía i una miqueta de crueltat
“Tot els que es publica als diaris és mentida... llevat
de
la data, que també és mentida perquè els diaris
s'escriuen un dia abans”
Tanco la barraqueta per avui, peró abans de fotre el camp i
plegar, us deixaré amb companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa, ha estat Un Toc de
Rock i jo soc Mario Prades. Fins el proper programa.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario