El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 10 de diciembre de 2013

Un Toc de Rock 08-24

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Fa uns dies i fent zàping vaig trobar-me a una cadena de televisió amb "La història interminable" que no em vaig quedar a veure, després de mirar una mica vaig canviar de canal. La veritat i he de confessar-ho sense cap mena de rubor, mai l'he vist sencera malgrat la fama que el film va obtenir. Però vaig recordar la cançó i avui obrirem Un Toc de Rock escoltat Limahl i el seu "Never ending story". També escoltarem a l'alemanya Sandra i molta més música en aquest recorregut per la nostra història musical, per la banda sonora de les nostres vides. Ara i per les emissores de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles que emeten el programa, ens posem un altre vegada en marxa. Jo soc Mario Prades i avui obro la barraqueta dient com ja es costum.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Limahl – Never ending story 1984

Encara que jo estava convençut que aquest tema amb el qual avui obriré Un Toc de Rock ja l’havíem escoltat alguna vegada en el programa, al final sembla ser que no, mai havia sonat i m'ho ha recordat Montse Aliaga ja que des dels Amics de Un Toc de Rock que ella ens coordina al seu Facebook, se l'han reclamat, doncs aquí està la "Història interminable" que formava part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol, tot un clàssic del cinema de ficció i fantasia. Es diu de veritable nom Christopher Hamil, però al cantant britànic el vam conèixer artísticament com Limahl i abans de llançar-se en solitari va formar part del grup Kajagoogoo. Va néixer el 19 de desembre de 1958 a Lancashire. Aquest tema va ser el gran èxit en la carrera discogràfica de Limahl i el single va aconseguir el primer lloc a Noruega i Suècia, pujant fins al segon a Àustria, Alemanya i Itàlia, va ser número 4 en el Regne Unit i va aconseguir la sisena posició en el Billboard nord-americà. Als cors compta amb la col·laboració de la cantant nord-americana Beth Anderson que per cert, va gravar la seva part en estudis del seu país. Mai van gravar junts. El tema va ser una composició de Giorgio Moroder amb lletra de Keith Forsey, la veritat és que Limahl mai va superar el llistó de "La història interminable", tot i tenir una trajectòria amb discos interessants, encara que només va arribar a gravar tres àlbums, l'últim de 1992

Sandra – Maria Magdalena 1986

De nom complet Sandra Ann Lauer, la cantant alemanya Sandra va aconseguir arribar a dalt de tot de les llistes d'èxits europees l'any 1986 amb aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, amb la versió maxi-single del "Maria Magdalena" que veritablement es titulava "(I'll Never Be) Maria Magdalena" i es va editar l'any 1986. Sandra va néixer el 18 de maig de 1962 a Saarbrücken, una població pròxima a la frontera francesa, a Alemanya. Quan va començar Sandra formava part del tercet femení Arabesque amb una música molt discotequera i que van funcionar molt bé comercialment al Japó i Rússia. Paral·lelament a la seva carrera en solitari, entre 1990 i l'any 2001 va posar la veu en diversos discos del grup Enigma. Es va casar amb el cantant i compositor Michael Cretu, el 7 de gener de 1988 i crec que tenen un parell de fills. En diversos discos ha gravat cançons del seu marit. "Maria Magdalena" es va incloure inicialment en el seu primer àlbum, titulat "The Long Play", editat el 9 de desembre de 1985 i posteriorment el va recuperar en el seu tercer disc, un àlbum recopilatori de grans èxits que es va titular "Ten on One (The singles) ", que va sortir a la venda l'any 1987.
La cantant alemana Sandra

Eric Carmen – I wanna hear it from your lips 1984

El cantant, guitarra i compositor nord-americà Eric Carmen va néixer a Cleveland, Ohio, l'11 d'agost de 1949. Entre 1970 i 1974 va ser líder del grup The Raspberries, per llantar-se posteriorment com a solista, el seu major èxit va ser el tema "All by myself" que va vendre més d'un milió de còpies i va romandre tres setmanes en el segon lloc del Billboard l’any 1976. A la dècada del 80 va tenir un altre èxit molt important, va ser "Hungry Eyes", un tema que estava inclòs en la banda sonora de la pel·lícula "Dirty Dancing" i que va contrinuïr i molt en l’èxit del film. Però jo em quedo amb aquest tema que escoltem ara i que va ser editat a Espanya en format single i maxi-single, a través del segell CBS, l'any 1984. He de confessar que quan aquest maxi va arribar a les meves mans, jo treballava a Ràdio Cambrils i voleu saber una cosa, em vaig inflà de punxar-lo. i es que aquesta peça es d'aquelles que sense ser res extraordinari, te un encant especial. La cançó que escoltemara a Un Toc de Rock estava recollida dins del LP "Eric Carmen" que va ser el seu cinquè disc gran, si bé l’any 1975 Eric Carmen ja havia editat un altre LP amb aquest mateix títol, però amb temes diferents, aixó si. Quan formaba part dels The Raspberries, Eric Carmen va treure 6 àlbums. L’any 2000 va publicar el que va ser el seu últim disc fins al moment i jo li vaig perdre el rastre.

Eilen Jewell – Final hour 2009

La nord-americana Eilen Jewell, cantautora a cavall del rock urbà, blues i folk, nascuda a Boise, Idaho, el 6 d'abril de 1979, va publicar l'àlbum "Sea of Tears" a principis del 2009 i d'aquest bon disc que va representar un canvi musical en la seva carrera, us he extret el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. En un fragment de la cançó Eilen Jewell ens diu "Algun dia la meva vida haurà acabat i ningú se'n recordarà del meu nom", això és una cosa que llastimosament passa massa habitualment en el món de la música. Pràcticament desconeguda al nostre país, Eilen Jewell porta publicats 7 discos, l'últim d'ells "Queen of the Minor Key" es va editar al juny de 2011. La cantant al capdavant de la seva banda ha realitzat gires per Canadà, Austràlia, Anglaterra, diversos països d'Europa i per descomptat Estats Units, en diverses ocasions, tot i que no recordo que hagi actuat masses vegades a Espanya, excepte un parell de concerts que es van realitzar a Gijón i Santiago de Compostel·la, precisament per presentar l'àlbum "Sea of Tears" i aquest any que ha realitzat una gira pel nostre país. Per cert, l’any 2010 va publicar l'àlbum "Butcher Holler: A Tribute To Loretta Lynn" que com el seu títol indica era un homenatge a la gran cantant de Kentucky, Loretta Lynn, una de les més importants veuis de la música als Estats Units.

Leela James – Let it roll 2010

Leela James és una de les noves cantants de soul sorgides en els darrers anys i de les que us vaig parlar en passats programes dient que la majoria eren de raça blanca, encara que en aquest cas ella si que és negra. Va començar l’any 2002 treballan amb Norman Brown. El 25 de juny de 2005 es va editar "A change is gonna come" que va ser el seu primer àlbum i la va donar a conèixer. De fet Leela James ha publicat quatre discos "My soul" editat el 25 de maig de l'any 2010 i del que us he extret aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock, "Loving You More... In The Spirit Of Etta James" l'any passat, al costat d'un àlbum de remixes i “Let's Do It Again” l’any 2009. L’àlbum "My soul", editat mijançant el segell Stax Records, va arrivar al lloc 37 en les llistes de pop del Billboard i al 7 a les de R & B. La cançó va estar produïda per Chucky Thompson.

Angus Stone – The wolf and the butter 2012

L'australià Angus Stones que durant un temps va formar duet amb la seva germana Julia Stone i també va militar en el grup Lady of the Sunshine, va publicar el 13 de juliol de 2012 el àlbum "Broken Brights", el seu primer treball en solitari i l'únic de moment que aquest bon cantant i compositor ha tret al mercat. D'ell us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock amb un títol curiós "El llop i la mantega". L'àlbum va aconseguir la segona posició en les llistes de vendes australianes i s'han extret quatre singles, encara que aquest tema no va ser un d'ells, però a mi em va agradar des que vaig escoltar el disc per primera vegada i ara la comparteixo amb tots vosaltres, amb totes vosaltres. L'àlbum va aconseguir xifres interessants de venda a Bèlgica i Anglaterra, però no ha tingut gaire rellevància als Estats Units.
El cantant i compositor australià Angus Stone

Elvis Presley – My boy 1973

Aquesta cançó, una versió, es va publicar en single l’any 1973 arrivan al lloc 20 del Billboard, es va incloure després a l’àlbum “Good times” de 1974. Havia estat composada per els francesos Jean-Pierre Bourtayre i Claude François que va ser qui la va gravar originalmente i a qui es conexilla com Clo Clo. Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de rock and roll de totes les èpoques és que Elvis Presley va ser la major influència en tots els músics que es dediquen o es dedicaven al rock'n'roll. També Elvis va tindra problemas de censura, heu de tenir en compte que en algunes emissores de televisió es va prohibir filmar-lo de cintura cap avall en considerar que els seus moviments en cantar i ballar arribaven a resultar obscens i provocadors. És cert que Elvis Aaron Presley era blanc, però cantava i es movia com un negre i allò escandalitzava a les sofertes mares de les adolescents. Per sort per al Rei, comptava amb el Coronel Parker, el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex del triomf d'Elvis Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el Coronel Parker era la màquina d'embalar els bitllets. Elvis (a la foto amb el president Richard Nixon) podia haver-se salvat de la mili tranquil·lament i sense problemes, però el  Coronel el va obligar a incorporar-se a files i va fer d'això tot un espectacle,  tot un circ mediàtic, fins i tot el moment en què se li va rapà el cabell va ser immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar l'uniforme i va carregar el petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel no es va conformar amb això. Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili la fes a Alemanya. Al estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda pels seus ingressos, però el Coronel va forçar al Rei i aquest va abonar religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat perfectament i a més a més va donar el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica va saber com era de bo i admirable ciudadadà l’Elvis Presley. Amb el seu casament amb Priscila va passar de ser un noi dolent del rock and roll a un americà exemplar. Elvis Aaron Presley, el Rei, va néixer a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis, Tennessee el 16 d'agost de 1977, va ser reconegut com el Rei del Rock. Durant la seva carrera, Elvis va protagonitzar 31 pel·lícules, gairebé totes elles musicals, va gravar un total de 150 àlbums i va obtenir 14 nominacions als Grammy. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i la seva discogràfica va manifestar que ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980. De fet la discogràfica d'Elvis Presley va treien álbums sense parar i tots es venen, si no, no ho farien. Va debutar amb un single que Elvis Presley va gravar per a la seva mare i que avui és peça de col·leccionistes, es tracta de les cançons "That's All Right Mama" i "Blue Moon of Kentucky" que es va editar el 19 de juliol de l’any 1954.

Bruce Springsteen – Sad eyes 1998

El Boss va gravar aquest tema a Los Angeles el 25 de gener de 1990, però no la va publicar fins al 10 de novembre de 1998, en l'àlbum "Tracks". Es tractava d'una versió que Bruce Springsteen va realitzar del major èxit del cantant Robert John que la va compondre i ja l'havia publicat l'any 1979, sent Disc d'Or La veritat és que Bruce Springsteen al llarg de la seva carrera ha gravat unes quantes versions, jo recorda ara la versió que fa fer del “War” de Edwin Starr. Bruce Frederick Joseph Springsteen, el Boss, conegut com Bruce Springsteen, va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949 i el guitarra, cantant i compositor Bruce Springsteen va aconseguir un Oscar per la cançó “Streets of Philadelphia” que formava part de la banda sonora del film de Jonathan Demme "Philadelphia", del l’any 1993. Un film en el què intervenien els actors Denzel Washington i Tom Hanks, junt a Antonio Banderas i Jason Robards. Tinc que confessar que a mi la cançó del Boss que més m’agrada es la que es va  He de confessar que a mi la cançó, en la carrera discogràfica del Boss que més m'agrada és la que va guanyar l'Oscar i ja l'hem escoltat a Un Toc de Rock.

Sam Brown – Stop! 1988

Aquest tema és el gran èxit de la cantant i compositora anglesa Sam Brown i possiblement l'únic pel qual se la coneix aquí a Espanya, tot i que té una carrera professional que imposa. Va néixer el 7 d'octubre de 1964, a Stratford, Londres. Es pot dir que la carrera de Sam Brown va començar als 12 anys, fent cors en un disc de Small Faces i als 20 anys havia cantat ja amb Steve Marriot, Sade, Spandau Ballet i Barclay James Harvest. "Stop!" Es va publicar en single l’any 1988 i va aconseguir el lloc 65 del Billboard i es va mantenir deu setmanes en llistes, arribant al lloc 12 a Anglaterra, va ser composada per ella al costat de Gregg Sutton i  Bruce Brody. El tema donava títol al primer dels seus àlbums, un disc de Sam Brown que va vendre més de dos milions i mig de còpies i va ser disc de Platí. L’any 1994 va col·laborar amb Pink Floyd en l'àlbum "The Division Bell" i els va acompanyar en el tour respectiu. Va tornar a col·laborar amb ells en el CD "P.U.L.S.E." de 1995. Sam Brown també ha participat en gravacions i gires de David Gilmour, George Harrison, Deep Purple, Nick Cave i The Firm. Quan es va celebrar el concert homenatge a George Harrison "Concert for George", l’any 2002, Sam Brown va cantar el tema "Horse to the Water". Per cert "Stop!" Va ser versionat per la cantant i model britànica Jamelia l’any 2004. Sam Brown te gravats set álbums d’estudi i un recopilatori.

Sam Cooke – Wonderful word 1961/1985

El cantant de color nord americà Sam Cooke va néixer a Clarksdale, Mississippi, el 22 de gener de 1931 i va ser assassinat a trets per Bertha Franklin, gerent del Motel La Hacienda, a Los Angeles, l'11 de desembre de 1964, quan es parlava de nomenar-lo el Rei del Soul. El lloc va ser ocupat per Otis Redding. Hi va haver molta polèmica en el judici ja que ella va al·legar defensa pròpia i que el cantant de color pretenia violar-la, però es va saber que feia temps que tots dos estaven embolicats, així i tot va sortir absolta, clar que ella era blanca i ell un negre en una mala época per la gent de color als Estats Units, massa segregación racial. Entre els grans hits de Sam Cooke es troben "You send me" i "Wonderful world" que va ser el gran èxit en la carrera d'aquest cantant de color i es la cançó que us he seleccionat per escoltar en el programa d’avui de Un Toc de Rock. Anys més tard la peça va ser recuperada en el film "L'únic testimoni" protagonitzat per Harrison Ford a l’any 1985 i que tot i ser policiàca, tracte el tema de les comunitats Hamish a els Estats Units, tornan a publicar-se la cançó en single. A la pel·lícula el actor que fa de policia de ciutat gran, amagat en una granja de la comunitat Hamish, la canta mentre el tema sona a la ràdio del cotxe que ell està reparant i Harrison Ford va cantant-la per sobre de l’original.

Skeeter Davis – The end of the world 1963

Avui en dia aquells pocs melòmans que a Espanya recorden la cantant nord-americana Skeeter Davis, ho fan gràcies a l'èxit obtingut amb aquesta cançó que ara us porto a Un Toc de Rock. És clar que el tema en el seu moment no recordo que es publiqués a Espanya, però ha estat la cançó més famosa en la seva llarga trajectòria discogràfica i això la converteix en mite. Skeeter Davis, una de les cantants més famoses, dins l'apartat country, a Estats Units allà pels acaballes dels anys cinquanta i part dels seixanta, es deia en realitat Mary Frances Penick, va néixer el 30 de desembre de 1931 a Dry Ridge, Kentucky i va començar formant part del grup vocal The Davis Sisters. Va començar a gravar en solitari l’any 1959. Aquest tema que escoltem ara es va publicar en 1963. Al 1970 Skeeter Davis va obtenir un altre gran "I'am Lover (Not a Fighter)" i un altre en un duet amb Bobby Bare "I'm a Lover (Not a Fighter)". Encara aconseguiria col•locar un altre tema en les llistes americanes al 71, "Bus Fare To Kentucky" i tot i que va seguir gravant, ja no va posar les seves cançons en les llistes de vendes i es va anar diluint en l'oblit. Però abans hi va haver un seriós problema, en una actuació al Grand Ole Opry l'any 1973, Skeeter Davis va criticar a la policia de Nashville per detenir un grup d'evangelistes en un centre comercial local. A causa de les seves declaracions en públic es van prohibir els seus concerts a la ciutat durant més d'un any. Ella es va dedicar a donar suport a diverses congregacions religioses. Skeeter Davis va residir a Brentwood, Tennessee, a partir de la dècada dels seixanta i fins a la seva mort, produïda el 19 de setembre del 2004 al causa d'un càncer de mama.

Frank & Nancy Sinatra – Something stupid 1967

Nancy Sinatra havia aconseguit un gran èxit internacional amb la cançó "Aquestes botes són per caminar", clar que es van alçar unes quantes veus entre els crítics musicals assegurant que allò era una flor d'estiu, que ho havia aconseguit per ser filla de qui era, La Veu. Frank Sinatra que sempre va ser un tipus transgressor i amb un fort arrelament de clan familiar, sense tallar-se ni un pèl i passant d'aquells "crítics" es va unir a la seva filla i van gravar juntets "Una tonteria", en anglès "Something stupid", un gran tema que va ser un clamorós èxit internacional. Aquesta cançó a Espanya es va publicar en format EP diferent a l'americà, tot i que als Estats Units havia estat inclosa en un EP de Frank Sinatra. Al nostre país la gent d'Hispavox que van ser els qui van publicar el disc l'any1967, van fer trampa i el disc de Frank conté una cançó diferent del EP original americà, es tracta del "You are There" a la edició espanyola i que substituïa al "Something stupid" cantat a duo amb la seva filla Nancy. En aquest disc i més de "El món que coneixíem" i "Estàs allà" que és la que us he dit havien canviat, trobaven "Amor és la meva cançó que va ser el tema principal de la pel·lícula "La Comtessa de Hong Kong", un film que van protagonitzar Marlon Brando i Sofia Loren i que va dirigir  Charles Chaplin que va ser també el compositor del tema i de la banda sonora, però en l'EP espanyol ancara hi trovem un altra peça "Nascuda lliure"que així mateix era d'un altre pel·lícula. El seu autèntic nom era Francis Albert Sinatra i va ser una de les millors veus de la música de tots els temps i a ell es deu la fussió del swing i el jazz a nivell popular. Per cert l’hi deien Blue eyes i la meva cosina Gloria P. Gsell que el coneixia, sempre em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, eren lentilles. Nancy Sandra Sinatra per la seva part va néixer a Jersey City, a New Jersey, un 8 de juny de 1940 i te una carrera discográfico molt extensa, si bé al nostre país és prácticamente desocneguda tret d’aquesta cançó i “These Boots Are Made for Walkin”. Per cet no va ser la primera vegada que va gravar amb el seu pare, ja ho havia fenbt l’any 1966 a la cançó “Feelin' Kinda Sunday” que es va incloure al seu álbum “How Does That Grab You?”.

Sade – Smooth operator 1984

Sade Adu és nigeriana, el seu veritable nom és Helen Folasade Adu i va néixer el 16 de gener de 1959 a Ibadan, Nigèria. De mare anglesa i pare nigerià, als quatre anys Sade es va anar amb la seva mare a viure a Anglaterra, quan aquesta es va separar del seu pare. Va entrar en un grup funky anomenat Arriva, amb un clar sabor llatí que després passa a dir-se Pride i posteriorment Sade. Aquest tema, el seu primer gran èxit a nivell internacional, es trobava en el que va ser el seu primer LP titulat "Diamond life" de l’any 1984 que contenia dues cançons més que es van publicar en single "Your love is king" i "Hang on to your love". El LP va romandre durant 98 setmanes en les llistes britàniques i 81 setmanes en les americanes. Sade va rebre el premi BPI al millor àlbum i un Grammy a la millor nova artista. L’any 2009 Sade va publicar el seu sisè disc "Soldier of Love", si bé l’any 2011 en va treure un altre, l’últim que ha editat la nigeriana fins el moment i del que ja hem escoltat a Un Toc de Rock alguna peça. El títol de la cançó fa referencia a la gent que et truca per teléfon i en lloc de parlar, com seria la cosa lògica, és limitan a respirar amb molta profunditat, com si estiguesin un pel asmàtics o visquessin al costat de la petroquímica de Tarragona.

Eurythmics & Stevie Woinder – There must be an Angel (playing with my heart) 1985

Quan es va desfer el grup britànic The Tourist, dos dels seus components, Annie Lennox (cantant) i David A. Stewart (compositor i guitarra) es van llançar com a duet sota el nom de Eurythmics, un grup que ha arribat a vendre 75 milions de discos a tot el món. Els seus membres han obtingut, 4 Grammy, un Oscar i 2 Globus d'Or, bé formant part de Eurythmics o per separat. En aquesta gran banda britànica de new wave i techno pop, una de les més importants dins del panorama musical britànic en els anys 80, destaca la tasca creativa de David A. Stewart, però sobretot la imatge andrògina de la cantant Annie Lennox que també té una bona carrera en solitari i de la qual oficialment no es coneix el veritable color del seu cabell ja que sempre el porta tenyit de colors diferents. Eurythmics van funcionar del anys 1980 al 1990 i es van separar per emprendre projectes individuals, encara que van tornar a ajuntar-se l'any 1999, la nova unió va durar cinc anys. En aquest tema que escoltem ara cal destacar la col·laboració del cantant invident nord-americà Stevie Wonder, encara que no canta, toca l'harmònica, instrument del que és un virtuós. Aquesta cançó es va incloure en el cinquè àlbum de Eurythmics "Be Yourself Tonight", publicat l'11 de maig de 1985 que va arribar a la tercera posició a Anglaterra, on va ser dues vegades Disc de Platí, la novena als Estats Units i va ser número 1 a Austràlia. En l'àlbum també van col·laborar Dean Garcia al baix, Elvis Costello a l'harmònica, Mike Campbell (guitarra), Aretha Franklin (cantant), Martin Dobson (saxo) i un munt de músics més.

La dita per acomiadas el programa d’avui es de Emilio Romero, periodista i escriptor que va dir amb ironía i una miqueta de crueltat


“Tot els que es publica als diaris és mentida... llevat
 de  la data, que també és mentida perquè els  diaris
s'escriuen  un  dia  abans”

Tanco la barraqueta per avui, peró abans de fotre el camp i plegar, us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa,  ha estat Un Toc de Rock i jo soc Mario Prades. Fins el proper programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario