Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els, sempre situat a peu de pàgina
Fa uns dies i fent zàping vaig trobar-me a una cadena
de televisió amb "La història interminable" que no em vaig quedar a
veure, després de mirar una mica vaig canviar de canal. La veritat i he de
confessar-ho sense cap mena de rubor, mai l'he vist sencera malgrat la fama que el film
va obtenir. Però vaig recordar la cançó i avui obrirem Un Toc de Rock escoltat
Limahl i el seu "Never ending story". També escoltarem a l'alemanya
Sandra i molta més música en aquest recorregut per la nostra història musical,
per la banda sonora de les nostres vides. Ara i per les emissores de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles que emeten el programa, ens posem un altre vegada en marxa. Jo
soc Mario Prades i avui obro la barraqueta dient com ja es costum.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Limahl – Never ending story 1984
Encara que jo estava convençut que aquest tema amb el qual
avui obriré Un Toc de Rock ja l’havíem escoltat alguna vegada en el programa,
al final sembla ser que no, mai havia sonat i m'ho ha recordat Montse Aliaga ja
que des dels Amics de Un Toc de Rock que ella ens coordina al seu Facebook, se
l'han reclamat, doncs aquí està la "Història interminable" que
formava part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol, tot un
clàssic del cinema de ficció i fantasia. Es diu de veritable nom Christopher
Hamil, però al cantant britànic el vam conèixer artísticament com Limahl i
abans de llançar-se en solitari va formar part del grup Kajagoogoo. Va néixer
el 19 de desembre de 1958 
a
Lancashire. Aquest tema va ser el gran èxit en la carrera discogràfica de
Limahl i el single va aconseguir el primer lloc a Noruega i Suècia, pujant fins
al segon a Àustria, Alemanya i Itàlia, va ser número 4 en el Regne Unit i va
aconseguir la sisena posició en el Billboard nord-americà. Als cors compta amb
la col·laboració de la cantant nord-americana Beth Anderson que per cert, va
gravar la seva part en estudis del seu país. Mai van gravar junts. El tema va
ser una composició de Giorgio Moroder amb lletra de Keith Forsey, la veritat és
que Limahl mai va superar el llistó de "La història interminable", tot i
tenir una trajectòria amb discos interessants, encara que només va arribar a
gravar tres àlbums, l'últim de 1992
Sandra – Maria Magdalena 1986
De nom complet Sandra Ann Lauer, la cantant alemanya Sandra
va aconseguir arribar a dalt de tot de les llistes d'èxits europees l'any 1986
amb aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, amb la versió maxi-single
del "Maria Magdalena" que veritablement es titulava "(I'll Never
Be) Maria Magdalena" i es va editar l'any 1986. Sandra va néixer el 18 de
maig de 1962 a
Saarbrücken, una població pròxima a la frontera francesa, a Alemanya. Quan va començar Sandra formava part del tercet femení Arabesque amb
una música molt discotequera i que van funcionar molt bé comercialment al Japó
i Rússia. Paral·lelament a la seva carrera en solitari, entre 1990 i l'any 2001 va
posar la veu en diversos discos del grup Enigma. Es va casar amb el cantant i
compositor Michael Cretu, el 7 de gener de 1988 i crec que tenen un parell de
fills. En diversos discos ha gravat cançons del seu marit. "Maria
Magdalena" es va incloure inicialment en el seu primer àlbum, titulat
"The Long Play", editat el 9 de desembre de 1985 i posteriorment el
va recuperar en el seu tercer disc, un àlbum recopilatori de grans èxits que es
va titular "Ten on One (The singles) ", que va sortir a la venda
l'any 1987.
La cantant alemana Sandra
Eric Carmen
– I wanna hear it from your lips 1984
El cantant, guitarra i compositor nord-americà Eric Carmen
va néixer a Cleveland, Ohio, l'11 d'agost de 1949. Entre 1970 i 1974 va ser
líder del grup The Raspberries, per llantar-se posteriorment com a solista, el
seu major èxit va ser el tema "All by myself" que va vendre més d'un
milió de còpies i va romandre tres setmanes en el segon lloc del Billboard
l’any 1976. A
la dècada del 80 va tenir un altre èxit molt important, va ser "Hungry
Eyes", un tema que estava inclòs en la banda sonora de la pel·lícula
"Dirty Dancing" i que va contrinuïr i molt en l’èxit del film. Però
jo em quedo amb aquest tema que escoltem ara i que va ser editat a Espanya en
format single i maxi-single, a través del segell CBS, 
l'any 1984. He de
confessar que quan aquest maxi va arribar a les meves mans, jo treballava a
Ràdio Cambrils i voleu saber una cosa, em vaig inflà de punxar-lo. i es que
aquesta peça es d'aquelles que sense ser res extraordinari, te un encant
especial. La cançó que escoltemara a Un Toc de Rock estava recollida dins del
LP "Eric Carmen" que va ser el seu cinquè disc gran, si bé l’any 1975
Eric Carmen ja havia editat un altre LP amb aquest mateix títol, però amb temes
diferents, aixó si. Quan
formaba part dels The Raspberries, Eric Carmen va treure 6 àlbums. L’any
2000 va publicar el que va ser el seu últim disc fins al moment i jo li vaig
perdre el rastre.
Eilen Jewell – Final hour 2009
La nord-americana Eilen Jewell, cantautora a cavall del rock
urbà, blues i folk, nascuda a Boise, Idaho, el 6 d'abril de 1979, va publicar
l'àlbum "Sea of Tears" a principis del 2009 i d'aquest bon disc que
va representar un canvi musical en la seva carrera, us he extret el tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock. En un fragment de la cançó Eilen Jewell ens diu
"Algun dia la meva vida haurà acabat i ningú se'n recordarà del meu
nom", això és una cosa que llastimosament passa massa habitualment en el
món de la música. Pràcticament desconeguda al nostre país, Eilen Jewell porta
publicats 7 discos, l'últim d'ells "Queen of the Minor Key" es va
editar al juny de 2011. La cantant al capdavant de la seva banda ha realitzat
gires per 
Canadà, Austràlia, Anglaterra, diversos països d'Europa i per
descomptat Estats Units, en diverses ocasions, tot i que no recordo que hagi actuat
masses vegades a Espanya, excepte un parell de concerts que es van realitzar a
Gijón i Santiago de Compostel·la, precisament per presentar l'àlbum "Sea
of Tears" i aquest any que ha realitzat una gira pel nostre país. Per
cert, l’any 2010 va publicar l'àlbum "Butcher Holler: A Tribute To Loretta
Lynn" que com el seu títol indica era un homenatge a la gran cantant de
Kentucky, Loretta Lynn, una de les més importants veuis de la música als Estats
Units.
Leela James
– Let it roll 2010
Leela James és una de les noves cantants de soul sorgides en
els darrers anys i de les que us vaig parlar en passats programes dient que la majoria eren de raça blanca, encara que
en aquest cas ella si que és negra. Va començar l’any 2002 treballan amb Norman
Brown. El 25 de juny de 2005 es va editar "A change is gonna come"
que va ser el seu primer àlbum i la va donar a conèixer. De fet Leela James ha
publicat quatre discos "My soul" editat el 25 de maig de l'any 2010 i
del que us he extret aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock,
"Loving You More... In
The Spirit Of Etta James" l'any passat, al costat d'un àlbum de remixes i
“Let's Do It Again” l’any 2009. L’àlbum "My soul", editat mijançant el
segell Stax Records, va arrivar al lloc 37 en les llistes de pop del Billboard
i al 7 a
les de R & B. La cançó va estar produïda per Chucky Thompson.
Angus Stone
– The wolf and the butter 2012
L'australià Angus Stones que durant un temps va formar duet
amb la seva germana Julia Stone i també va militar en el grup Lady of the
Sunshine, va publicar el 13 de juliol de 2012 el àlbum "Broken
Brights", el seu primer treball en solitari i l'únic de moment que aquest
bon cantant i compositor ha tret al mercat. D'ell us he extret aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock amb un títol curiós "El llop i la
mantega". L'àlbum va aconseguir la segona posició en les llistes de vendes
australianes i s'han extret quatre singles, encara que aquest tema no va ser un
d'ells, però a mi em va agradar des que vaig escoltar el disc per primera
vegada i ara la comparteixo amb tots vosaltres, amb totes vosaltres. L'àlbum va
aconseguir xifres interessants de venda a Bèlgica i Anglaterra, però no ha
tingut gaire rellevància als Estats Units.
El cantant i compositor australià Angus Stone
Elvis Presley – My boy 1973
Aquesta cançó, una versió, es va publicar en single l’any
1973 arrivan al lloc 20 del Billboard, es va incloure després a l’àlbum “Good
times” de 1974. Havia estat composada per els francesos Jean-Pierre Bourtayre i
Claude François que va ser qui la va gravar originalmente i a qui es conexilla
com Clo Clo. Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de rock and roll de
totes les èpoques és que Elvis Presley va ser la major influència en tots els
músics que es dediquen o es dedicaven al rock'n'roll. També Elvis va tindra
problemas de censura, heu de tenir en compte que en algunes emissores de
televisió es va prohibir filmar-lo de cintura cap avall en considerar que els
seus moviments en cantar i ballar arribaven a resultar obscens i provocadors.
És cert que Elvis Aaron Presley era blanc, però cantava i es movia com un negre
i allò escandalitzava a les sofertes mares de les adolescents. Per sort per al
Rei, comptava amb el Coronel Parker, el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex
del triomf d'Elvis Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el
Coronel Parker era la màquina d'embalar els bitllets. Elvis (a la foto amb el president Richard Nixon) podia haver-se
salvat de la mili tranquil·lament i sense problemes, però el 
Coronel el va
obligar a incorporar-se a files i va fer d'això tot un espectacle, tot un circ
mediàtic, fins i tot el moment en què se li va rapà el cabell va ser
immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar l'uniforme i va carregar el
petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel no es va conformar amb això.
Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili la fes a Alemanya. Al estar
un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda
pels seus ingressos, però el Coronel va forçar al Rei i aquest va abonar
religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat perfectament i a més a
més va donar el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es
va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica va saber com era de
bo i 
admirable ciudadadà l’Elvis Presley. Amb el seu casament amb Priscila va
passar de ser un noi dolent del rock and roll a un americà exemplar. Elvis
Aaron Presley, el Rei, va néixer a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935,
va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis, Tennessee el 16 d'agost de
1977, va ser reconegut com el Rei del Rock. Durant la seva carrera, Elvis va
protagonitzar 31 pel·lícules, gairebé totes elles musicals, va gravar un total
de 150 àlbums i va obtenir 14 nominacions als Grammy. Elvis Presley és
l'artista mort que més discos ha venut i la seva discogràfica va manifestar que
ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980. De fet la
discogràfica d'Elvis Presley va treien álbums sense parar i tots es venen, si
no, no ho farien. Va debutar amb un single que Elvis Presley va gravar per a la
seva mare i que avui és peça de col·leccionistes, es tracta de les cançons
"That's All Right Mama" i "Blue Moon of Kentucky" que es va
editar el 19 de juliol de l’any 1954.
Bruce Springsteen – Sad eyes 1998
El Boss va gravar aquest tema a Los Angeles el 25 de gener
de 1990, però no la va publicar fins al 10 de novembre de 1998, en l'àlbum
"Tracks". Es tractava d'una versió que Bruce Springsteen va realitzar
del major èxit del cantant Robert John que la va compondre i ja l'havia
publicat l'any 1979, sent Disc d'Or La veritat és que Bruce Springsteen al
llarg de la seva carrera ha gravat unes quantes versions, jo recorda ara la
versió que fa fer del “War” de Edwin Starr. Bruce Frederick Joseph Springsteen,
el Boss, conegut com Bruce Springsteen, va néixer a Long Branch, Nova Jersey,
el 23 de setembre de 1949 i el guitarra, 
cantant i compositor Bruce Springsteen
va aconseguir un Oscar per la cançó “Streets of Philadelphia” que formava part
de la banda sonora del film de Jonathan Demme "Philadelphia", del
l’any 1993. Un film en el què intervenien els actors Denzel Washington i Tom
Hanks, junt a Antonio Banderas i Jason Robards. Tinc que confessar que a mi la
cançó del Boss que més m’agrada es la que es va
He de confessar que a mi la cançó, en la carrera discogràfica del Boss
que més m'agrada és la que va guanyar l'Oscar i ja l'hem escoltat a Un Toc de
Rock.
Sam Brown – Stop! 1988
Aquest tema és el gran èxit de la cantant i compositora
anglesa Sam Brown i possiblement l'únic pel qual se la coneix aquí a Espanya,
tot i que té una carrera professional que imposa. Va néixer el 7 d'octubre de 1964, a Stratford, Londres.
Es pot dir que la carrera de Sam Brown va començar als 12 anys, fent cors en un
disc de Small Faces i als 20 anys havia cantat ja amb Steve Marriot, Sade,
Spandau Ballet i Barclay James Harvest. "Stop!" Es va publicar en
single l’any 1988 i va aconseguir el lloc 65 del Billboard i es va mantenir deu
setmanes en llistes, arribant al lloc 12 a Anglaterra, va ser composada per ella al
costat de Gregg Sutton i Bruce Brody. El
tema donava títol al primer dels seus àlbums, un disc de Sam Brown que va
vendre més de dos milions i mig de còpies i 
va ser disc de Platí. L’any 1994 va
col·laborar amb Pink Floyd en l'àlbum "The Division Bell" i els va
acompanyar en el tour respectiu. Va tornar a col·laborar amb ells en el CD
"P.U.L.S.E." de 1995. Sam
Brown també ha participat en gravacions i gires de David Gilmour, George
Harrison, Deep Purple, Nick Cave i The Firm. Quan es va celebrar el concert
homenatge a George Harrison "Concert for George", l’any 2002, Sam
Brown va cantar el tema "Horse to the Water". Per cert
"Stop!" Va ser versionat per la cantant i model britànica Jamelia
l’any 2004. Sam Brown te gravats set álbums d’estudi i un recopilatori.
Sam Cooke –
Wonderful word 1961/1985
El cantant de color nord americà Sam Cooke va néixer a
Clarksdale, Mississippi, el 22 de gener de 1931 i va ser assassinat a trets per
Bertha Franklin, gerent del Motel La Hacienda, a Los Angeles, l'11 de desembre de
1964, quan es parlava de nomenar-lo el Rei del Soul. El lloc va ser ocupat per
Otis Redding. Hi va haver molta polèmica en el judici ja que ella va al·legar
defensa pròpia i que el cantant de color pretenia violar-la, però es va saber
que feia temps que tots dos estaven embolicats, així i tot va sortir absolta,
clar que ella era blanca i ell un negre en una mala época per la gent de color
als Estats Units, massa segregación racial. Entre els 
grans hits de Sam Cooke
es troben "You send me" i "Wonderful world" que va ser el
gran èxit en la carrera d'aquest cantant de color i es la cançó que us he
seleccionat per escoltar en el programa d’avui de Un Toc de Rock. Anys més tard
la peça va ser recuperada en el film "L'únic testimoni" protagonitzat
per Harrison Ford a l’any 1985 i que tot i ser policiàca, tracte el tema de les
comunitats Hamish a els Estats Units, tornan a publicar-se la cançó en single.
A la pel·lícula el actor que fa de policia de ciutat gran, amagat en una granja
de la comunitat Hamish, la canta mentre el tema sona a la ràdio del cotxe que
ell està reparant i Harrison Ford va cantant-la per sobre de l’original.
Skeeter
Davis – The end of the world 1963
gravant, ja no va posar les seves cançons en les llistes de vendes i es va anar
diluint en l'oblit. Però abans hi va haver un seriós problema, en una actuació
al Grand Ole Opry l'any 1973, Skeeter Davis va criticar a la policia de Nashville
per detenir un grup d'evangelistes en un centre comercial local. A causa de les
seves declaracions en públic es van prohibir els seus concerts a la ciutat
durant més d'un any. Ella es va dedicar a donar suport a diverses congregacions
religioses. Skeeter Davis va residir a Brentwood, Tennessee, a partir de la
dècada dels seixanta i fins a la seva mort, produïda el 19 de setembre del 2004
al causa d'un càncer de mama.
Frank &
Nancy Sinatra – Something stupid 1967
Nancy Sinatra havia aconseguit un gran èxit internacional
amb la cançó "Aquestes botes són per caminar", clar que es van alçar
unes quantes veus entre els crítics musicals assegurant que allò era una flor
d'estiu, que ho havia aconseguit per ser filla de qui era, La Veu. Frank Sinatra que
sempre va ser un tipus transgressor i amb un fort arrelament de clan familiar,
sense tallar-se ni un pèl i passant d'aquells "crítics" es va unir a
la seva filla i van gravar juntets "Una tonteria", en anglès
"Something stupid", un gran tema que va ser un clamorós èxit
internacional. Aquesta cançó a Espanya es va publicar en format EP diferent a
l'americà, tot i que als Estats Units havia estat inclosa en un EP de Frank
Sinatra. Al nostre país la gent d'Hispavox que van ser els qui van publicar el
disc l'any1967, van fer trampa i el disc de Frank conté una cançó diferent del EP
original americà, es tracta del "You are There" a la edició espanyola
i que substituïa al "Something stupid" cantat a duo amb la seva filla
Nancy. En aquest disc i més de "El món que coneixíem" i "Estàs
allà" que és la que us he dit havien canviat, trobaven "Amor és la
meva cançó que va ser el tema principal de la pel·lícula "La Comtessa de Hong
Kong", un film que van protagonitzar Marlon Brando i Sofia Loren i que va
dirigir 
Charles Chaplin que va ser també el compositor del tema i de la banda
sonora, però en l'EP espanyol ancara hi trovem un altra peça "Nascuda
lliure"que així mateix era d'un altre pel·lícula. El seu autèntic nom era
Francis Albert Sinatra i va ser una de les millors veus de la música de tots
els temps i a ell es deu la fussió del swing i el jazz a nivell popular. Per
cert l’hi deien Blue eyes i la meva cosina Gloria P. Gsell que el coneixia,
sempre em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, eren lentilles. Nancy
Sandra Sinatra per la seva part va néixer a Jersey City, a New Jersey, un 8 de
juny de 1940 i te una carrera discográfico molt extensa, si bé al nostre país
és prácticamente desocneguda tret d’aquesta cançó i “These Boots Are Made for
Walkin”. Per cet no va ser la primera vegada que va gravar amb el seu pare, ja
ho havia fenbt l’any 1966 a
la cançó “Feelin' Kinda Sunday” que es va incloure al seu álbum “How Does That
Grab You?”.
Sade – Smooth operator 1984
Sade Adu és nigeriana, el seu veritable nom és Helen
Folasade Adu i va néixer el 16 de gener de 1959 a Ibadan, Nigèria. De
mare anglesa i pare nigerià, als quatre anys Sade es va anar amb la seva mare a
viure a Anglaterra, quan aquesta es va separar del seu pare. Va entrar en un
grup funky anomenat Arriva, amb un clar sabor llatí que després passa a dir-se
Pride i posteriorment Sade. Aquest tema, el seu primer gran èxit a nivell
internacional, es trobava en el que va ser el seu primer LP titulat "Diamond
life" de l’any 1984 que contenia dues cançons més que es van publicar en single "Your love is king" i "Hang on to your love". El 
LP
va romandre durant 98 setmanes en les llistes britàniques i 81 setmanes en les
americanes. Sade va rebre el premi BPI al millor àlbum i un Grammy a la millor
nova artista. L’any 2009 Sade va publicar el seu sisè disc "Soldier of
Love", si bé l’any 2011 en va treure un altre, l’últim que ha editat la
nigeriana fins el moment i del que ja hem escoltat a Un Toc de Rock alguna
peça. El títol de la cançó fa referencia a la gent que et truca per teléfon i
en lloc de parlar, com seria la cosa lògica, és limitan a respirar amb molta
profunditat, com si estiguesin un pel asmàtics o visquessin al costat de la
petroquímica de Tarragona.
Eurythmics
& Stevie Woinder – There must be an Angel (playing with my heart) 1985
Quan es va desfer el grup britànic The Tourist, dos dels
seus components, Annie Lennox (cantant) i David A. Stewart (compositor i
guitarra) es van llançar com a duet sota el nom de Eurythmics, un grup que ha
arribat a vendre 75 milions de discos a tot el món. Els seus membres han obtingut, 4 Grammy, un
Oscar i 2 Globus d'Or, bé formant part de Eurythmics o per separat. En
aquesta gran banda britànica de new wave i techno pop, una de les més
importants dins del panorama musical britànic en els anys 80, destaca la tasca
creativa de David A. Stewart, però sobretot la imatge andrògina de la cantant
Annie Lennox que també té una bona carrera en solitari i de la qual oficialment
no es coneix el veritable color del seu cabell ja que sempre el porta tenyit de
colors diferents. Eurythmics van
funcionar del anys 1980 al 1990 i 
es van separar per emprendre projectes
individuals, encara que van tornar a ajuntar-se l'any 1999, la nova unió va durar
cinc anys. En aquest tema que escoltem ara cal destacar la col·laboració del
cantant invident nord-americà Stevie Wonder, encara que no canta, toca
l'harmònica, instrument del que és un virtuós. Aquesta cançó es va incloure en
el cinquè àlbum de Eurythmics "Be Yourself Tonight", publicat l'11 de
maig de 1985 que va arribar a la tercera posició a Anglaterra, on va ser dues
vegades Disc de Platí, la novena als Estats Units i va ser número 1 a Austràlia. En l'àlbum també
van col·laborar Dean Garcia al baix, Elvis Costello a l'harmònica, Mike
Campbell (guitarra), Aretha Franklin (cantant), Martin Dobson (saxo) i un munt
de músics més.
La dita per acomiadas el programa d’avui es de Emilio
Romero, periodista i escriptor que va dir amb ironía i una miqueta de crueltat
“Tot els que es publica als diaris és mentida... llevat
de
la data, que també és mentida perquè els diaris
s'escriuen un dia abans”
Tanco la barraqueta per avui, peró abans de fotre el camp i
plegar, us deixaré amb companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa, ha estat Un Toc de
Rock i jo soc Mario Prades. Fins el proper programa.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario