Un Toc de Rock 08-22

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

A Un Toc de Rock realitzem dues vegades a la setmana un viatge pel món dels records, d'aquell passat que hem anat deixant enrere, però que sempre es troba embolicat de música. La música ha configurat la banda sonora de la nostra vida i en cada programa, recorrem junts aquest camí que ens porta en moltes ocasions ha reviure moments, successos, esdeveniments que masses vegades crèiem oblidats al fons del nostre cervell, però que segueixen estant aquí, sempre aquí i ara i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, ens posem un altre vegada en marxa. Jo soc Mario Prades i obro la barraqueta per compartir amb vosaltres, música i records, fragments de la nostra vida, d’aquell ahir, d’aquell passat avui un altre vegada present.

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Climax Blues Band – Couldn’t get it right 1994

Es deien originàriament Chicago Climax Blues Band, però van decidir escurçar, només una mica, el seu nom. Els The Climax Blues Band són britànics i es van crear l’any 1968. La seva música sempre ha estat una fusió d'estils sorgits de R & B que ha anat variant segons les èpoques. Els membres originals de The Climax Blues Band eren els guitarres Peter Haycock i Derek Holt, al costat del teclista Arthur Wood, Richard Jones al baix, George Newsom a la bateria i el cantant, saxo i harmònica Colin Cooper que va morir el 3 de juliol de 2008, però per el grup han passat un munt de músics al llarg de la seva carrera musical. Aquesta cançó, una de les més representatives de la seva àmplia discografia, us la he extret del doble CD “25 Years 1968-1993” que The Climax Blues Band van editar l’any 1994. Al mes de maig de l’any passat el segell Major League Productions Ltd va treure al mercat una grabació inédita del grup, un directe que era un concert d’una gira que van fer l’any 1976 i que es va titular “Climax Blues Band/World Tour 1976”.

The Doors – Roadhouse blues 1970

"Roadhouse blues" és la cançó més important dins del millor disc de The Doors, "Morrison Hotel", editat al febrer de 1970 i cinquè disc del grup. Però aquest àlbum dels nord-americans liderats per Jim Morrison, té la seva història, almenys la portada. Us ho explicaré. El Hotel Morrison on està presa la fotografia de la portada de l'àlbum, existeix realment. Es troba situat al 1246, South Hope, a Los Angeles. Quan el fotògraf Henry Diltz que va realitzar les sessions fotogràfiques per al disc, va demanar permís a l'amo de l'hotel per retratar a The Doors enfront del seu edifici per a la portada de "Morrison Hotel", el propietari del mateix es va negar rotundament. Però el grup va passar de tot, van ignorar els requeriments del propietari de l'hotel i es va fer la foto. Això va succeir l'any 1969 i llogar una habitació costava dos dòlars i mig, com podreu veure a la protada del disc. Després de la publicació del disc els preus van pujar substancialment. The Doors eran la banda liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger, es van crear a Los Angeles, l’any 1965 i la polèmica sempre va envoltar les actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les drogues fins que el van portar a la mort. Va néixer a Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu nom complet era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva mort, fins i tot es diu que Jim Morrison no va morir. L'historia parla de que va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver autòpsia, però es va declarar que Jim Morrison va morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri, tomba a la foto, per dur-s'el als Estats Units, però fonts del parisienc Cementiri Père Lachaise asseguren que ningú pot andur-se un cos del cementiri sense que l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les targetes de crèdit i passaports de Jim Morrison encara segueixen vigents. Poc temps abans de morir ell així ho va especificar en el seu testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia i un metge que ja no exercia (el que fa pensar en un posible suborn). Altres versions diuen que Jim Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba és un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison, Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda instrumental. Això hagués avivat el mite. Després de publicar dos LP's The Doors es van desfer, era l’any 1973.

The Blazers – Yeah, yeah, yeah 1994

Els The Blazers son una banda nord-americana pràcticament desconeguda aquí al país, tot i que l'any 1994 The Blazers van editar a Espanya aquest CD que va passar desapercebut, malgrat la seva gran qualitat. En aquest àlbum barregaven cançóns en castellà plenes d’aire tropical, amb peças que tenien molt rock and roll. La veritat es que The Blazers son un bon grup de tex-mex, liderats per Manuel González a qui es coneix com "Manny" (cantant, baix, harmònica, percussió i guitarres) i que es un home d'immensa envergadura que actualment té el seu propi grup The Big Manny Band. The Blazers eren un grup que es van englobar dins del tex-mex, però de fet en l'àlbum "Short Fuse" que s'obre amb el tema que estem escoltant ara per obrir Un Toc de Rock, hi havia cançons plenes de càrrega salsera com "Tiburón, tiburón", "El año viejo" que en el CD han escrit amb N o "Mi última Parranda". En total The Blazers van gravar tres o quatre discos. Al costat de Manny trobàvem en aquest enregistrament produïd per César Rosas de Los Lobos, a Ruben Guadarrama, Lee Stuart i Ruben C. Gonzalez i col·laboren Cesar Rosas, Víctor Bisetti i Rudy Rosas. El tema que sona ara a Un Toc de Rock estava composat per Manny i Ruben Guadarrama.

Els nord americans The Blazers, bon tex-mex

NRBQ – A little bit of bad 1994

A finals dels anys seixanta el grup New Rhythm and Blues Quartet, coneguts simplement com NRBQ, van realitzar una de les millors versions existens del “C'mon everybody” de Eddie Cochran i que aquí al país es va publicar en single l’any 1969, de fet es l’únic single que va sonar a Espanya d’aquest bon grup americà de R & B. Es va incloure en el seu primer LP titulat com el grup "NRBQ", de l'any 1969, la vam escoltar fa un parell de temporadas. Ara arriva el moment de tornar a escoltar als NRBQ. La cançó que sona avui es va incloure al seu álbum “Message for the Mess Age” que es va publicar ja a l’any 1994. De fet el grup NRBQ te una discografia que tira d’esquena, tenen gravats fins el moment 30 álbums, es clar que aquí al país avui en dia ni s’els recorda. La banda es va crear l’any 1967 i inicialment estava integrada pel pianista Terry Adams, al baix Joey Spampinato, el guitarrista Al Anderson i Tom Ardolino a la bateria. Tot i que segueixen en actiu i gravant discos, amb una discografia voluminosa que impressiona per la quantitat de discos gravats, de la formació original només queda Terry Adams. El grup NRBQ va realitzar una gran versió del tema de la sèrie Los Simpson, encara que no consta oficialment com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia d'aquests us la posaré. Els NRBQ van celebrar el seu 35 aniversari amb un concert celebrat al Calvin Theater de Northampton, Massachusetts.

Norman Greenbaum – Spirit in the sky 1969

El cantant nord americà Norman Greenbaum és un d'aquests artistes als quals avui en dia es recorda per un sol hit, gent d’una sola cançó que la veritat i al llarg de l’historia de la música hi han un bon grapat, son gent que treuen un single i aquest funciona molt bé a nivell vendes, pero rés més fan de bo, Es clar que de vegades com aquesta cançó,  es tot un “cebollazo” perquè del “Spirit in the sky” es van vendre singles com a xurros. Norman Greenbaum va néixer a Malden, Massachusetts, el 20 de novembre de 1942. La combinació entre guitarra agressiva, cants gairebé gospel i els aplaudiments que van sonant de fons, fan tan atractiu el tema que entre 1969 i 1979 va superar els dos milions de discos venuts i va ser número 1 tant als Estats Units com a Anglaterra, com van fer constà a la caràtula del single espanyol. Per cert que en alguns mitjans de comunicación nord americans el single va ser classificat com a "cançó cristiana" tot i que Norman Greenbaum era jueu. El cantant i compositor va gravar altres discos, però mai va conseguir superar el llistó d’aquesta cançó, estava massa alt. En total Norman Greenbaun va treure cuatre àlbums, l’últim d’ells l’any 1972, “Petaluma”, on va col·laborar Ry Cooder. Des de fa molts anys resideix a Califòrnia i es dedica a la promoció i producció de concerts.

Blondie – Maria 1998

Són una banda nord-americana liderada per la bella Deborah Harry i Blondie va ser una fàbrica d'èxits i de "pasta gansa" durant els 70 i les dècades següents gràcies a temes com "Heart of Glass", "Sunday girl", "Call Me", "One Way or Another", aquesta i tants altres que van convertir Blondie en una de les millors bandes de la seva època. Al costat de Deborah Harry (1 de juliol de 1945, Miami) es trobaven Clem Burke (24 de novembre de 1954, Nova Jersey) com a bateria i que havia tocat amb els Ramones, Gary Valentine al baix, James Destri als teclats i l'extraordinari guitarrista Chris Stein. Precisament una greu malaltia d'aquest últim va ser una de les causes de la seva dissolució l’any 1982.  Deborah va tenir una interessant carrera en solitari, però allunyada de l'èxit aconseguit amb Blondie que van arribar a vendre més de 50 milions de discos. Tot va influir perquè els membres originals, llevat Gary Valentine, tornessin a posar en marxa el grup l’any 1998. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, correspon a aquesta segona etapa. Van treurel’any 2011 el disc "Panic Of Girls" i crec que aquest anys han publicat un altre “Ghosts Of Download”. Blondie és l'únic grup que ha aconseguit números 1 en tres dècades consecutives. A més a més, Debbie Harry està inclosa en el llibre Guinness dels Records, com la cantant més madura de la història en aconseguir un número 1 en les llistes d'èxits d'Anglaterra, precisament amb aquest tema, "Maria". Amb els anys Debbie sembla ser que s'ha civilitzat, però abans era tot un terratremol tronat al escenari, per mostra us posso una foto d’una actuacióna Los Angeles on sols li fa falta ensenyar el carnet d'identitat.

Opus – Life is life 1984

Els austríacs Opus, grup creat l’any 1973 tot i que no van gravar fins arrivar el 1980, ens van sorprendre i molt amb aquest tema. Una mica allunyat del seu estil dur i agressiu, no oblidem que Opus eren una banda de heavy metal. Aquesta cançó, val a dir que molt comercial, es va convertir en el hit indiscutible dels Opus. Donava títol a un LP que els va servir com a clau d'accés a les llistes de tot el món, la canço es va gravar en directe i en l’àlbum estava, al meu parer, el millor tema del grup austriac Opus, una immensa balada titulada "Flyin' High" que escoltarem un altre dia per que val la pena. El grup Opus l'integraven: Herwig Rüdisser  (cantant), Ewald Pfleger (guitarra), Kurt-Rene Plisnier (teclats) i Günter Grasmuck (bateria). AlsEstats Units la cançó "només" va arribar al lloc 32 de les llistes, però a Europa “Live is life” va ser un indiscutible número 1, pràcticament a tot el continent. Per cert que totom deia quan aquest disc es va editar mitjançant el segell Polydor aquí al país que els Opus eran alemanys, aixó no era cert, eran d’Austria. Del single amb aquesta cançó es van vendre més de 15 millions de copies. Avui en dia Opus segueixen en actiu, però sols s'els recorda per "Live is life", el seu gran èxit.

Jupiter Sunset – Back in the sun 1970

Aquesta cançó va ser l'únic tema del grup Jupiter Sunset que va sonar a Espanya. El single es va publicar l’any 1970 a través d'EMI-Pathé i a la cara B tenia la versió instrumental de la cançó, precursors d'una cosa que es convertiria en habitual quan va començar a funcionar l'spaghetti-dance, encara que la música de Júpiter Sunset està molt allunyada d'aquest estil discotequer. "Back in the sun" és una extraordinària balada. La veritat és que res puc dir-vos d'aquest grup, ni tan sols la nacionalitat, llevat que dos dels seus components eren Al Blakins i B. Bergman que també són els autors del tema que va ser versionat per Robert Long & Unit Gloria el mateix any. El LP on es trobava aquest tema no es va publicar fins l'any següent, el 1971 i encara van gravar un altre disc gran abans de desapareixer.

Juice Newton – Angel in the morning 1981

Aquesta cançó és cíclica, cada dècada la graven un o dos cantants, gairebé sempre dones i la porten de nou a les llistes d'èxits. La millor versió és, al meu modest parer, la que va realitzar Merrilee Rush l’any 1968, formant part de Merrilee Rush & The Turnabouts, però la de Juice Newton de 1981, inclosa en el seu àlbum "Juice", també és molt bona i la escoltarem ara a Un Toc de Rock. El single va aconseguir el quart lloc del Billboard i el 22 en les llistes de country. De fet va aconseguir la primera posició en les generals de l’any i es va mantenir diverses setmanes en les llistes. La cançó s'ha gravat en moltes ocasions destacant també les versions realitzades per Nina Simone, PP Arnold, Olivia Newton-John, The Pretenders de Chrissie Hynde, Dusty Springfield, Mary Mason, Melba Montgomery i Billie Davis. Hi ha una bona versió en espanyol interpretada per un cantant, crec que mexicà, però no recordo el nom. Aquest tema va ser composat per Chip Taylor que la va oferir primer a Connie Francis, però aquesta no va voler gravar-la, no li va agradar i finalment la va enregistrar Evie Sands que fou la primera d'aquesta saga d'intèrprets del "Àngel del matí". La cantant, compositora i guitarrista Judith Kay Newton, coneguda artísticament com Juice Newton que escoltem ara, va néixer el 18 de febrer de 1952 a Lakehurst, Nova Jersey i molts la encasellen dins del country, encara que ella ha incursionado i molt en el pop. Juice Newton va començar a gravar l’any 1975 i encara es troba en actiu.

Gilbert Becaud – L’important c’est la rose 1969

El francés Gilbert Becaud fou un dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i bon compositor. Cançons seves les van gravar des de Elvis a James Brown, passant per Petula Clark, Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument inclinat i ell podia, des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer servir corbates estampades, us explicaré el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com anava acompanyat de la seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert es va presentar sempre en públic usant corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixar cançons immortals com "Et maintenant”, però jo us porto aquesta, una de les millors que van funcionar a Espanya als anys seixanta i que al 1969 va se editada també per el sello Orlando, propietat de Círculo de Lectores, en un EP cantant-la en espanyol, peró jo us la trec d’un LP recopilatori d’èxits de Gilbert Becaud que va néixer a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien "El Senyor dels 100.000 volts".

Paul McCartney – Another day 1970

Aquesta cançó va ser la cara A del primer senzill de Paul McCartney, després de la separació de The Beatles. Fou publicat el 19 de febrer de l’any 1971 i es va registrar durant les sessions de gravació de l'àlbum "Ram", l’any 1970 a Nova York, però la cançó no va ser inclosa originalmente al disc gran, però si a la reedición en format CD. El single es va publicar el febrer de 1971 amb "Oh Woman, Oh Why" al costat B. La lletra descriu la monòtona i trista vida que pateix una dona, tant  a la feina i com a casa. Linda McCartney va fer els cors en el tema i consta com a co-autora de la cançó, encara que es diu que va ser una simple maniobra de màrqueting i ella no va tenir res a veure amb la composició. Aquest tema va ser tot un èxit arribant al número cinc als Estats Units i al dos al Regne Unit, el març de 1971. A Austràlia va passar una setmana al número 1 i a França també va arribar a la primera posició. Encara que les dues cançons d'aquest single mai és van publicar en cap LP, si es van incloure com bonus track, com us deia abans, en la reedició remasteritzada en CD del "Ram" i s'ha inclòs també en alguns grans èxits. Sir James Paul McCartney va néixer a Liverpool el 18 de juny de 1942. Per cert, Paul McCartney té nou disc, es titula "New" i es va editar el passat 11 d'octubre i tant a Anglaterra com als Estats Units ha arribat a la tercera posició en les llistes .

The Judds – Love can build a bridge 1990

El duet The Judds està format per mare i filla, Naomi Judd (Ashland, Kentucky, 11 de gener de 1946) i Wynonna Judd, de nom real Christina Claire Ciminella (Ashland, Kentucky, 30 de maig de 1964). Ambdues tenen una bona carrera en solitari, però van treballar juntetes aconseguint un duet estable que va arribar a ser més important que les seves pròpies trajectòries per separat, gravant bons discos i aconseguint cinc Grammy i un munt de premis més. La primera etapa en la que van traballar juntes va ser de 1983 fins a 1991 i la segona de l’any 1998 al 2000. El tema que escoltem ara, tot un “peaso cansión”, és de 1990 i va rebre el premi 1992 Best Country Performance by a Duo or Group with Vocal", de fe tus el he exxtret d’un CD d’actuacions als Grammy i es trobava en un LP dtitulat "Grammy's Greatest Country Moments" assolint el lloc 5 en les llistes country de USA i el quart al Canadà. The Judds eren de Kentucky. Per cert que la cançó va ser versionada anys després per Cher, Nenah Cherry, Chrissie Hynde dels The Pretenders, comptan amb Eric Clapton en una interpretació conjunta boníssima i que val a dir-ho... ja hem escoltat a Un Toc de Rock, fa un parell de temporadas, aixó si. La pregunta seria mirant la foto Qui es la mare i qui la filla?

Jon & Vangelis – Deborah 1983

Es tracta d'un duet integrat pel cantant i compositor angles Jon Anderson (Lancashire, 25 d'octubre de 1944) que va ser el cantant de Yes, un dels millors grups del simfonisme britànic i el teclista i compositor Vangelis Papathanasiou (Volos, Grecia, 29 de març de 1943) que havie format part de Aphrodite’s Chids abans de començar en solitari. Junts van gravar quatre àlbums i també han tret diverses recopilatoris, encara que els dos van seguir mantenint les seves carreres paral·leles. Tots dos es van conèixer l'any 1976 i Vangelis va ser proposat com a teclista de Yes quan els va deixar Rick Wakeman, però es diu que el sindicat de músics britànic va vetar el seu ingrés en el grup ja que era grec i no anglès. Altres fonts asseguren que Vangelis va rebutjar l'oferta ja que després de deixar Aphodite’s Child, on també es trobavan Demis Roussos i Lucas Sidera, volia treballar en solitari. Tots dos músics van començar a treballar junts l'any 1980 fen-se dir Jon & Vangelis. Aquest tema us l’extrec de l'àlbum "Private Collection", el seu tercer disc, publicat l'any 1983. En aquest treball cal destacar un llarg tema "Horizon", encara que aquesta balada que escoltem ara a Un Toc de Rock, és genial i està plena d'harmonies dolces i delicades.

Julie Covington – Don’t cry for me Argentina 1976

Tancarem el programa d’avui escoltan tot un clàsic. La veritat és que el personatge històric d'Eva Perón (Los Toldos, Buenos Aires, 7 de maig de 1919 - Buenos Aires, 26 de juliol de 1952) és un dels més importants i carismàtics del segle XX, sobre tot al continent sud-americà, es clar que jo no puc ser equànime ja que el meu pare era un gran admirador d'Eva Duarte de Perón i encara que mai va ser peronista, ell sempre deia que si cas, era un dels descamisats d'Evita, jo vaig creixer sentin parlar sempre bé d’Eva Perón. Com a primera dama de la República Argentina, Evita va promoure el reconeixement dels drets dels treballadors i de la dona, entre ells el sufragi femení i va realitzar una àmplia obra social des de la Fundació Eva Perón. La seva prematura mort va truncar una carrera brillant i va sumir a l'Argentina de nou en la dictadura. De fet a la actual prwesidenta del pais li agradaria que se la compares amb l’Evita, pobre il·lusa que lluny està d’ella. Composada i produïda per Andrew Lloyd Webber i Tim Rice, la primera gravació de "Evita" es va realitzar per mitjà d'un disc editat l'any 1976 i del que ara jo us he tret aquesta cançó, posiblemente la més indentificativa d’aquesta ópera-rock. Els intèrprets eren Julie Covington (Evita), Colm Wilkinson (Che), Paul Jones (Juan Perón), Barbara Dickson (l'amant) i Tony Christie (Agustín Magaldi). El debut teatral de “Evita” es va produir el 12 de juny de 1978, en un teatre del West End de Londres i el paper d'Evita va ser interpretat per Elaine Paige, no per la cantant i actriu Julie Covington que per cert, va néixer a Londres el 11 de setembre de 1946 i jo penso que la seva versió es molt més bona que la de Madonna que va protagonitzar la pel·lícula.

La dita per concloure el programa d’avui es de Benjamin Franklin (1706-1790) Estadista i científic nord americà que va manifestar amb saviesa

“Pren-te temps per escollir un amic, però

sé més lent encara per canviar-ho”

Acabaré per avui Un Toc de Rock, peró abans de fotre el camp, us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i també totes aquelles emissores que emeten el programa, soc Mario Prades i ara us dic alló de…

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)