Un Toc de Rock 08-23

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per  descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Avui anem a començar el nostre viatge pels records a Barcelona, on va passar la meva infantesa i es va configurar el meu caràcter, la veritat és que estimo a Barcelona, però avui he de reconèixer que també estimo a la meva Tarragona, la ciutat on resideixo des de fa molts anys i des d'on aquests programes surten a l'aire per a Catalunya i Balears, a través de les emissores de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles que emeten el programa. Ara ens posem un altre vegada en marxa i escoltarem música que en moltes ocasions ha configurat la banda sonora de la nostra vida. Jo soc Mario Prades i avui obro la barraqueta per compartir amb vosaltres, música i sentiments, records i fragments de la nostra vida, d’aquell ahir, d’aquell passat que amb música, torna un altre vegada a ser present.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Loquillo y Trogloditas – Barcelona ciudad 1983

Una de les cançons més emblemàtiques en la discografia de Loquillo y Trogloditas és  “Barcelona ciudad” que escoltem avui per començar el programa i que es va incloure en el seu primer àlbum "El ritmo del garage", publicat l'any 1983 per DRO-Tres Cipreses i en què també trobavem, a més de la cançó que donava títol, “Quiero un camión” i "Cadillac solitario", temes histórics de Loquillo que deixava enrere a Los Intocables i començava la millor etapa musical per Loquillo. José María Sanz, un noi del Clot que anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de rock and roll, va néixer el 21 de desembre de 1960. Los Trogloditas eren Sabino Méndez, Ricard Puigdomènech, Jordi Vila i Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el propietari del nom Trogloditas, per això des de 2007 José María només utilitza el Loquillo. Després van tindre canvis en la formació, anades i vingudes, cosses que passan. El nucli musical es va centrar en Jaime Stinus i Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de teclista, un bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig portar, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia vaig organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser, segons em va explicar un del grup que Loquillo estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Quan els crítics realitzem la cobertura d'un concert, almenys jo, sempre procurem ser imparcials. El problema és que amb els anys coneixes gent del món de l'espectacle, adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en un concert vegis sols les fallades o sols les coses ben fetes, més destacades unes de les altres. Us puc dir que quan Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu ajudant Ignacio Martín em feien arrivar un nou disc de Loquillo, sempre em deien que no feia falta que el publiqués, que m'ho enviaven per la meva col·lecció privada.

M-Clan – Llamando a la Tierra 1999

Hi ha cançons que s'identifiquen amb un artista fins al punt de fer-nos oblidar, en moltes ocasions que es tracta d'una versió i vam arribar a relegar a l'oblit al seu intèrpret original. És el cas, entre altres, de "La Puerta de Alcalá" que no és d'Ana Belén ni de Víctor Manuel, és de Suburbano, una altra d'Ana Belén és "L'home del piano" i l'autor va ser Billy Joel o "Pedro Navaja" que no és de la Plateria, és de Ruben Blades. Tot i que molts són els que afirmen que aquest tema és dels M-Clan, la veritat és que es tracta d'una versió del "Serenade from the stars" del grup nord-americà Steve Miller Band, això si, els murcians M-Clan fan una versió genial i per això sonen ara a Un Toc de Rock i es va incloure en el disc de M-Clan “Usar y tirar”, publicat l'any 1999. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, us ho he dit en diverses ocasions, però ara ho repetiré, una associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir als M-Clan perque a la portada del seu últim disc Carlos Tarque està fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.

Antonio Flores – Pongamos que hablo de Madrid 1982

Antonio Flores va ser un home amb la vida marcada per la fama de la seva mare i les drogues, mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir també problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en un mite de la música aquí al país i va entrar en les pàgines de la història del rock espanyol. Aquest tema era una composició de Joaquín Sabina que també la va gravar, però jo sempre he preferit la versió més bruta, visceral i carregada de desig d'Antonio Flores, on el saxo es convertix en moltes ocasions en guitarra. El trobem en el LP "Al caer el sol" publicat l’any 1982 i la producció de l’àlbum va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Aixó si, reconec que el disc més venedor en la carrera d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" publicat l'any 1994 i que te bones cançons, però jo de totes, totes, em quedo amb aquest.

La Orquesta Mondragón – Johnny cogió su fusil 2006

Aquesta cançó que es trobava en l'àlbum "Viva Mondragón", una mena de recopilatorio on es van incloure tres o quatre versions que eren noves. pren com a font d'inspiració la pel·lícula del mateix títol, de Dalton Trumbo, estrenada l’any 1971. Un cant antimilitarista, basat en una novel·la de finals dels anys 30 que va escriure el mateix director. La història és un crit en contra de les guerres i al mateix temps una proclama a favor de l' eutanàsia. Ens narra la història d'un noi al que porten a combatre al front, durant la primera Guerra Mundial, l'anomenada Gran Guerra. A causa d'una bomba, el noi desperta al llit d'un hospital, però només és la caricatura del que va ser, cec, sord, mut, sense braços i sense cames, un monyó humà, però que s'adona de tot el que passa al seu voltant, encara que el que li ha passat és de lenta comprensió per a ell. La Mondragón, la banda liderada per Javier Gurruchaga, s'han inspirat en aquesta novel·la i film per la seva cançó i mentre que l'acció de la pel·lícula transcorria a la Primera Guerra Mundial, coneguda com La Gran Guerra, la Mondragón l'han extrapolat a la Guerra del Desert, molt més propera en el temps, però cruel i innecessària, com totes les guerres. Gurruchaga es més beningne, a Johnny Alvarado fa que la bomba en lloc de destrozarlo, el mati i torna a casa embolicat en barres i estels. Hem d'aclarir una cosa, hi ha una cançó titulada "Over there" que comença amb la frase "Johnny, get your gun" que traduiríem com "Johnny, pren el fusell" i es tracta d'un tema utilitzat per reclutar joves per defensar el país, és un cant a favor de la guerra. Possiblement la novel·la de Dalton Trumbo va ser una rèplica a aquesta cançó i ens ofereix aquesta conclusió: "Johnny va agafar el seu fusell, va anar a la guerra i va tornar mutilat de per vida". L'Orquestra Mondragón es va formar a Sant Sabastià, l'any 1976 i està liderada per Javier Gurruchaga i en els seus inicis també per Popotxo Ayestaran, còmic que valent-se  únicament de la mímica convertia cada cançó en un petit gag humorístic. Són una de les primeres bandes espanyoles o possiblement la primera, a realitzar autèntiques performans a l'escenari, unint rock i teatre, en la línia de Sam The Sham & The Pharaons o Johnny Kid & The Pirates. Per la Mondragón han passat moltíssims músics al llarg dels anys, destacar a Tony Carmona, Javier Vargas, Tino di Geraldo, Jaime Stinus, Angel Celada, Ray Gómez i molts més, de fet per l'Orquestra Mondragón han pasat un total de 24 músics.

Alejandro Sanz – Amiga mía 1997

Possiblement el disc més comercial i el que millor s'ha venut en la carrera del cantant Alejandro Sanz sigui "Más" en què el que trobàvem el seu gran hit "Corazón partio". La veritat és que l'àlbum va marcar un canvi en la línia musical d'aquest cantant que va començar gravant música molt discotequera i anomenant-se inicialment Alejandro Magno, va treure un LP en què va destacar el tema "Los Chulos son pa' cuidarlos". Quan va començar ja com Alejandro Sanz les seves cançons estaven plenes de pop juvenil, enfocat a les emissores de ràdio fórmula i la criaturada, amb cançons bastant anodines però que van fer que fos un ídol entre les adolescents, amb el temps ell va anar canviant i a partir d'aquest àlbum la seva obra esdevé adulta i també li surt la seva vena andalusa en moltes de les cançons. Arran de "Más" començan les seves gires per terres americanes. Alejandro Sánchez Pizarro va néixer el 18 de desembre de 1968 a Madrid, ha venut més de 25 milions de discos a tot elámón i ha guanyat en total 18 Grammys. Aquest tema que escoltem ara us el he tret de l'àlbum "Mas", cinquè disc d'Alejandro Sanz, publicat l'any 1997 i que es va gravar entre Itàlia i Espanya. El single amb la cançó que escoltem va aconseguir la segona posició en les llistes llatines del Billboard i la primera a les de pop i va ser número 1 a Espanya, Argentina i Mèxic, en aquest últim país no tinc ni idea de com van les llistes d'èxits, però a Argentina funciona exactament igual que a Espanya, és a dir les posicions es venen, però el que no es por manipular, del tot, aclarem-ho, son les llistes de venda reals que van ser molt bones.

Collage – Como dos niños 1977

Vam descobrir al grup italià Collage aquí a Espanya gràcies a la cançó "Como dos niños" que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock i que es va publicar en format single i va ser editada l'any 1977, és clar que com gairebé tots els seus èxits, va ser també versionat al castellà i es la versió que escoltem avui. Collage va tenir el seu moment d'esplendor musical a finals dels 70 i principis dels 80. Feien música pop i a Itàlia es van fer famosos per les seves repetides aparicions al Festival de San Remo. Ara bé, els seus primers discos van passar força inadvertits al seu país, fins que van treure "Due ragazzi nel sole", la versió italiana d’aquesta cançó i amb la qual van guanyar el Festival de Castrocaro, no el de San Remo. El grup Collage es van crear l’any 1975 a Sardagna i el grup l’integraven Tommaso Usai,Piero Fazzi, Tore Fazzi, Piero Pischedda i Pino Ambrosio. Seguiexen en actiu i a partir de l’any 2012 Collage eren Salvatore "Tore" Fazzi (veu i baix), Piero Fazzi (veu i guitarra), Mario Chessa (teclats i cors) i el percusionista i bateria Francesco Astara. A Espanya van editar cinc singles en castellà entre 1977 i 1981, aquest va ser el primer, un altre dels seus èxits va ser “Sol caliente” que ja hem escoltan al programa. Avui dia les cançons de Collage, interpretades tant en castellà com en el seu idioma natal, estan incloses en gairebé tots els recopilatoris de música pop italiana que han aparegut i segueixen editant-se en el mercat. Per cert, no hem de confondre aquest grup de pop italià amb un altre del mateix nom que fan R & B i son de California.

Alberto Bourbon – Uniforme de franela 1975

Escoltarem ara a Un Toc de Rock a Alberto Bourbon, un dels cantautors sorgits en els 70 molt propers al pop-rock que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. Aquest tema, es trovaba al àlbum "Años de amor" de 1975 i va ser el últim single que va publicar Alberto Bourbon, té una lletra molt bona on ens parla d'amors de joventut i records del passat i tot i ser la millor cançó de la seva carrera, no hem d'oblidar "Antes de ti no hubo antes" que es va vendre molt millor. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan Alberto Bourbon va deixar els escenaris no va abandonar la música i és va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" l’any 1979 o "El jardín secreto" al 84, Alberto Bourbon també va compondre per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. A la foto el veureu amb Rocío Jurado. Va publicar 7 singles, el primer l’any 1968 i l'últim que és el que estem escoltant ara, el 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos" o “Antonio”. Jo creia que Alberto Bourbon ja havie mort, però no us ho podia assegurar ja que a internet hi ha molt poca informació d’Alberto Bourbon, però Luis del Olmo en un dels seus programes va llegir un poema d’Alberto Bourbon i ho va confirmar, és mort. La seva obra ha estat recuperada i editada en versió CD per el segell Rama Lama.

Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán (CRAG) – Como una noria 1985

La primera gran superbanda del pop espanyol van ser Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán, coneguts popularment com CRAG i així signaven molts dels seus discos. El grup l’integraven quatre grans músics amb experiencia: Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José María Guzmán, en total han publicat només tres LP's i dos recopilatoris, la veritat és que no van tenir l'èxit que ells es mereixien. Amb el temps CRAG han estat reivindicats per la seva música, les seves lletres i les seves harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still, Nash and Young, fins al punt que "Señora azul", el seu primer disc, és considerat un dels millors de la història del pop espanyol. La veritat es que penso que aquesta cançó ara està sobrevalorada. Aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock us el he extrec del seu tercer llarga durada d’estudi "CRAG 1985" de 1985. Val a dir que CRAG ja eren veterans amb experiència quan van crear el grup, Cánovas havia estat bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Iberos, i Guzmán, juntament amb Rodrigo i els germans José i Manuel Martín, pertanyien abans al grup Solera. Per cert, quan CRAG es van desfer, Jose Mari Guzmán va crear Cadillac, un altre de les bones bandas de pop espanyoles. En els noranta van tornar, pero ja sols eren tres.

Cómplices – Verdad que sería estupendo 1991

Escoltarem ara a Un Toc de Rock per avui escoltant una meravellosa cançó en la qual Teo Cardalda i María Monsonis li donen la volta a la truita i ens expliquen com tot un seguit d'expressions vinculades a la guerra i la violència, podrien tenir realment una altra explicació molt més bella i agradable. Bastant utòpica, la veritat, però "Oi que seria fantàstic?". Aquesta cançó s'incloïa en el seu àlbum "Está llorando el sol" que van publicar l'any 1991 i també en el disc recopilatori "Complices 20 años" que es va editar el 2010 la van gravar comptant amb la col·laboració de Huecco. Quan es va desfer el grup Golpes Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l'any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de  María Monsonis, la seva parella. Inicialment  Cómplices eren, a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo i es que posiblement tots dos van obrir la “biblía” a un full equivocat que deie “Quereos y multiplicaos...” aixó es broma Eh! Així que l’any 2002 Teo Cardalda, ja en solitari, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. De fet també va fer una gira i va gravar un CD en directe amb el seu company Germán Coppini, recuperant per un breu periode de temps a Golpes Bajos. En total Cómplices han editat 13 àlbums.

Dúo Dinámico – Regálame una noche 1987

Tal i com us vaig prometre la passada temporada, aquí tenim una de les noves cançons que es van incloure en el que va ser el disc de retorn del Dúo Dinámico. Clar que la discogràfica no acabava de créure amb ells i pensave que podien estar cremadets, els va forçà a incloure remixes i antics èxits seus, es tractava de asegurarse el “Tirón”. Aquesta és una gran cançó, la veritat es que es tracte d’un “Peaso canción” i que escoltem avui a Un Toc de Rock. Els catalans Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo, son dos artistes que van canviar els conceptes musicals de la joventut dels seixanta i van crear escola musical. Per cert que el 21 de setembre de 2007 es va estrenà al Teatro Nuevo Apolo de Madrid el musical "Quisiera ser" amb una banda sonora basada en 24 èxits del Dúo Dinámico. La primera actuació davant del públic la van realitzar al programa "La comarca nos visita" de Ràdio Barcelona. Però això no és realment cert ja que ells havien actuat en les festes que se celebraven a l'empresa on treballaven com a enginyers tècnics, la fàbrica de motors Elizalde, però crec que estic errat en el nom. Tornem a la ràdio, en aquest moment es deien The Dinamic Boys, però el presentador Enrique Fernández, va dir no saber anglès i els va presentar com Dúo Dinámico. Aixó consta inclus a la pàgina web del Dúo Dinámico, si bé el net d’Enrique Fernández em deia que no, el seu avi parlava anglés, alemany i fins i tot una mica de francés i italià. La veritat és que els dos músics barcelonins van acceptar el nom, des de aquell día el Dúo Dinámico van entrar a formar part de la història de la nostra música.

José Feliciano – La balada del pianista 1982

L'any 1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en castellà. Estava ple de grans baladones, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest "peaso cansión" en què el cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano es llueix en el text. Per a la lletra d'aquesta extraordinària balada José Feliciano s'inspira d'alguna manera en el "Piano man" de Billy Joel que a Espanya va popularitzar Ana Belén. Ens parla de fracàs, solitud i oblit. Ens explica el moment present d'un gran pianista a qui l'amor que sentia per una dona dolenta el va destruir fent-lo un fracassat. Possiblement avui en dia dir una cosa així pot ser considerat políticament incorrecte, però a mi sempre m'ha resultat curiós que la paraula Feminisme sigui sinònim de coses nobles i Masclisme ho sigui d'alguna cosa censurable. Caldrà consultar amb algun filòleg ja que Les dues paraules no haurien de significar el mateix amb diferència de sexe? La veritat és que no heu de fer-me gaire cas perquè jo sempre he estat molt transgressor amb allò establert per imposició i que diguien el que diguien,  descrimina. José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho veureu.

Mayte Martín – El reloj 1996

Els boleros acostumen a ser bells poemes d'amor i desamor embolicats en sons acariciadors. Avui us he seleccionat tot un clàssic "El rellotge" que no ha de marcar les hores, ha d'aturar el temps a les mans i fer la nit perpètua per que la vida s'acaba i mai ha de clarejar. Va ser una composició del mexicà Roberto Cantoral que va estar durant molts anys el president del SGAE mexicà i després de la seva mort va ser substituït per Armando Manzanero. Va compondre moltes cançons al llarg de la seva fructífera carrera, destacant, a més d'aquesta, "La barca", "Quiero huir de mí" i "El preso número nueve". Una de les millors versions que es van fer d'aquesta cançó la va realitzar el xilè Lucho Gatica, però jo he mirat cap a casa i us porto la que van fer la cantant catalana de flamenc Mayte Martín i l'extraordinari pianista invident Tete Montoliu, també català, un dels millors pianistes de jazz internacional de totes les èpoques. La cançó us la he extret de l'àlbum "Free boleros" que Mayte Martín i Tete Montoliu van gravar l'any 1996, segon disc de la cantant, de nom complet Maria Teresa Martín Cadierno, nascuda a Barcelona el 19 d'abril de 1965 i de la qual crec que mai hem escoltat res a Un Toc de Rock. Per el que respecta a Tete, es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer a Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Va ser un dels pianistas de jazz amb més fama i reconeixement internacional, tot i ser invident.

Sabor de Gracia – Què volen aquesta gent 2006

Alguns dels components de Sabor de Gracia, grup de rumbetes amb el que avui conclouré Un Toc de Rock, van formar part del grup del recordat Gato Pérez i van saber recollir el testimoni deixat per aquest argentí que cantava rumbes moltes vegades en català. Són gitanos i porten el ritme i la rumba a la sang i això es mostra en el seu treball. Aquest tema, una composició de Maria del Mar Bonet que ens porten Sabor de Gràcia és un dels temes més controvertits de la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet i en el qual es reflecteix la forma d'actuà que tenia la policia social franquista. La lletra es molt dura, però així i tot, la cançó va passar la censura, una cosa que francament, ara i miran enrera, em resulta com a minim molt estrany. Ens parla d'un fet real que va tindre dues versions, la oficial de la policia segons la quan el jove estudiant es va suicidar tiren-se des de la finestra i l’altre, vox populi, ons es deie que el van “fer suicidar” aquells mateixos policies vestits d’un “alegre” to gris. De fet Maria del Mar Bonet en la seva cançó narra la primera versió, l’oficial i pot ser per aixó va colar per el cedas dels castos i dignes censors. El grup Sabor de Gracia va ser una idea d'Antonio Carbonell, gitano de Gràcia i es van crear l'any 1994. A la pel·lícula "El Gran Gato" de Ventura Pons, acompanyen a tots els artistes que versionen les cançons de Gato Pérez. Sabor de Gràcia està integrat per Antonio Carbonell (veu i guitarra), Lorenzo Barriendos (baix), Yumitus (piano), Quino Béjar (congues, percussió i bateria), Francesc Batista (congues i cajón), David Torras (guitarra, tres i guitarra elèctrica), i Enrique "El Guan" (palmes i ball). Aquest tema obria el CD "La Cançó amb rumba", editat per Sabor de Gràcia l'any 2006 i en què tot són versions de la cançó passats a la rumbeta catalana, i mai millor dit.

Avui acabarem amb una altra frase encertada del periodista i escriptor Eduardo Galeano que es preguntava amb aguda curiositat

"Si es prohibeix la indústria de la droga, indústria

 assassina,  per  què  no es  prohibeix  la  indústria

 d'armaments, que és la més assassina de totes?"

Conclou Un Toc de Rock per avui, peró abans de deixar-vos, us dire que quedeu amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, jo soc Mario Prades i toco el dos, a reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)