Un Toc de Rock 08-14

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Al programa d'Un Toc de Rock d'avui farem un viatge pel pop britànic de finals dels anys seixanta, però també escoltarem unes quantes cançons que s'han publicat aquest mateix any i la veritat és que no ens centrarem només a Anglaterra, avui també creuarem el Mar del Nord i l'Atlàntic per finalitzar en els Estats Units. Per tant poso en marxa els nostres motors i començarem el recorregut musical pel temps, jo soc Mario Prades i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa obro la barraqueta dient alló que ja ens es costum

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Dave Clark Five – Red Balloon 1968

A Espanya aquesta cançó va ser versionada per Los Mustang, els nostres eterns versioners, però aquesta és l'original, a càrrec del grup britànic The Dave Clark Five, una banda liderada pel bateria Dave Clark i que es va formar a principis de la dècada dels seixanta en Tottenham. Van formar part al costat de The Beatles, del que es va dir a Amèrica "La invasió britànica". El grup estava format per Dave Clark en la bateria i veu, Mike Smith com a cantant i teclista, Lenny Davidson a la guitarra, Rick Huxley al baix i Dennis Payton al saxo. Van obtenir el seu primer èxit al gener de 1964, quan el single "Glad All Over" va arribar al número 1 en les llistes britàniques, superant als Beatles. De fet la premsa es va fer ressò d'un enfrontament professional entre els dos grups, res més allunyat de la realitat, però els crítics volien omplir paper. Per cert que The Dave Clark Five van aparèixa en 18 ocasions en l'Ed Sullivan Show, als Estats Units i van col·locar 18 singles en les llistes del Billboard. Aquest tema va ser publicat en single a l'octubre de 1968 i va arribar a la setena posició en les llistes angleses, però crec que no es va classificar en Estats Units. En aquesta cançó el cantant és Dave Clark. The Dave Clark Five que realment havien començat l’any 1957 anomenant-se The Dave Clark Quintet, es van desfer a principis dels 70.

Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich – The Legend of Xanadu 1968

Dave Dee, de veritable nom David John Herman, va morir el divendres 9 de gener de 2009 a causa d'un càncer, tenia 61 anys d'edat. Va crear el grup Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich que primer es van fer dir Dave and The Bostons, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, Dave Dee abans de dedicar-se a la música era policia i va ser un dels que van realitzar l'atestat quan es va produir l'accident de trànsit que va costar la vida a Eddie Cochran i va deixà semi paralític a Gene Vincent. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich van aconseguir molts èxits amb els seus singles, però "The legend of Xanadu" que es va publicar el 9 de febrer de 1968 i havia estat gravada el 17 de gener, essent composta per Ken Howard i Alan Blaikley, va ser el major hit en la carrera de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich, sent número 1 a Anglaterra, tercer a Austràlia, cinquè a Alemanya i onze al Japó, només va arribar al 123 als Estats Units. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich es van desfer l’any 1972, encara que van tornar anys més tard ja sense èxit. A Espanya aquesta cançó també va ser versionada i molt bé, per Los Mustang. Li menjaré el tarro a Quimet i us la punxarem a El Temps Passa, el programa que tots dos fem sobre la música espanyola dels seixanta que s'emet per aquesta mateixa emissora.

The Hollies – Bus stop 1968

The Hollies, un dels millors grups vocals anglesos dels anys seixanta, eren de la ciutat de Manchester i es van crear a principis dels anys seixanta, encara que la majoria dels integrants eren de Lancashire. Van començar l’any 1962. Curiosament i tot l’èxit que The Hollies van obtener a Anglaterra, mai van ser un grup que funciones masa bé a les llistes nord americanes fins 1966. s’els va comparar i molt amb els Everly Brothers. Tenem gravades més de 300 cançons i van estar 33 anys en actiu i al llarg de la seva carrera van gravar també moltes versions. Van debutar al Oasis Club, a Manchester, al decembre de 1962 i ho van fer amb gran éxit. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock es va editar en single el 17 de juny de 1966, es va gravar el 18 de maig en els Abbey Road Studios, sent produït per Ron Richards i el single va arrivar al lloc cinque tant a Anglaterra com als Estats Units i al primer lloc a Canadà. La cançó va ser escrita per Graham Gouldman que després seria component del grup 10 C.C. i que també va escriure "For Your Love" per The Yarbirds i“No milk today” que la van portar a l’èxit els Herman’s Hermits. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us explicaré una anécdota, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool. 

Suzi Quatro & Chris Norman – Stumblin’ in 1979

Chris Norman era el cantant del grup Smokie i la baixista i cantant Suzi Quatro tenia el seu propi grup amb el seu nom i ambdós triomfaven amb les seves respectives bandes quan van decidir unir forces i van gravar un parell de discos molt interessants, sobre tot aquest que sona avui a Un Toc de Rock "Tropezando" i que va arribar a la quarta posició. Suzi va néixa a Detroit, el 3 de juny de 1950 i el seu veritable nom és Susan Kay Quatronella. El seu pare va fundar un grup anomenat Trio Art Quatro, on Suzie faria el seu debut amb tot just 8 anys. El britànic Chris Norman es diu Christopher Ward Norman i va néixer el 25 d'octubre de 1950, en Redcar, North Yorkshire i va ser el fundador del grup Smokie, una de les bones bandes britàniques dels 70 i 80. Actuant com a solista encara segueix en actiu. Fa molt temps que a Un Toc de Rock no escoltem res dels Smokie, a veure si ho solucionem en propers programes. Un altre de les bones cançons que la parella va gravar es “I need your love” que ja hem escoltat al programa fa un parell de temporades.

La cantant i baixista Suzi Quatro

The Kinks – Sunny afternoon 1966

La veritat és que The Kinks, una de les millors bandes angleses de tots els temps no han sonat massa assíduament a Un Toc de Rock, però avui us porto una de les seves cançons més comercials sense que això sigui obstacle perquè també aixi estat un dels seus millors temes. A Espanya es va publicar en format EP. "En una tarde de sol", com es va traduir aquí al pais, era una composició de Ray Davies, cantant, guitarra, compositor i líder del grup, amb el seu germà Dave Davies que va tenir una interessant carrera en solitari, encara que no va ser molt reeixida i que integraven el grup, al costat de Pete Quaife que va morir a Dinamarca el 23 de juny del 2010 i Mick Avory, encara que dins de The Kinks que es van crear l’any 1956 i es van desfer en el 96 van haver molts canvis. Ara vull aclarir una llegenda urbana que fins i tot consta com a veritable en algunes biografies de Micky y Los Tonys, s'ha dit que van ser teloners de The Kinks a Madrid en la seva primera gira espanyola i això, encara que havia de ser cert, no és veritat ja que aquella gira no va arribar a produir-se mai, The Kinks no van passar de Portugal, van ser vetats pel regime, si bé crec que si van actuar a Palma. La primera vegada que van venir a la península va ser ja a mitjans dels 70 i els va portar el meu amic Mikel Barsa que anys després va escriure un llibre sobre Ray Davies i els Kinks. Per cert que tot i fer més de 10 anys sense veure'ns, tenim contacte mitjançan el correo electrónic, resideix a Buenos Aires des de fa anys i organitza allà les Fires del Disc i Cinema. te una oficina de management i també es crític musical. Tornem als The Kinks, aquesta cançó que escoltem a Un Tock de Rock, a Espanya es va publicar en format EP, com us he dit, però a Anglaterra va ser single i es va editar el 3 de juny de 1966, arribant a la primera posició a Anglaterra i la 14 en els Estats Units.

Herman’s Hermits – Something’s Happening 1968

Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar a Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek "Lek" Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria), el cert és que el seu aspecte sempre va ser molt anglès. Triomfar gràcies a cançons com "No milk today", "Silhouettes", "There's a Kind Of Hush", "My sentimental friend" i tantes altres que van copar les llistes britàniques des de 1964, fins que Peter Noone va deixar el grup l'any 1971. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock “Alguna cosa està passant”, es va publicar el desembre de 1968 i va arribar al lloc 6. El single tenia "The Most Beautiful Thing In My Life" a la cara B europea, però als Estats Units va ser "Little Miss Sorrow, Child Of Tomorrow". A partir de l’any 1969 Herman’s Hermits van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l'any 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter Noone creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van crear una altra formació, de manera que hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Tot està en mans dels tribunals que decidiran qui és el veritable Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles.

The Beatles – Ballad of John and Yoko 1969

El tema que us porto ara són els Beatles, però té el seu “però”. En la gravació es van negar a participar George Harrison i Ringo Starr que no volien gravar una cançó dedicada a la japonesa que estava destruint la unió entre els nois de Liverpool. Més tard es va justificar la falta dels dos músics amb excuses. Malgrat l'odi i l'enveja que Yoko Ono sentia per Paul McCartney, aquest va ser al costat de John Lennon, l'únic Beatle que va participar. Lennon va fer la veu principal i va tocar les dues guitarres (acústica i elèctrica) i la percussió colpejant la part de darrere de la seva guitarra. McCartney va fer els cors i va tocar el baix, piano, bateria i maraques. El riff va ser inspirat per la cançó de Johnny Burnette i Dorsey "Lonesome Tears in My Eyes", versionada pels Beatles en els seus primers anys. Es va publicar com single amb "Old Brown Shoe" com a cara B al maig de 1969. La cançó va ser censurada en 7 cadenes de ràdio als Estats Units a causa que en la lletra apareixia la paraula Christo. A Espanya també va ser censurada, però per una altra raó. La cançó diu que "Gibraltar està "a prop" d'Espanya en comptes de formar part d'Espanya". Per aquest motiu, al nostre país i com a càstig, la cançó no es va permete incloure-la en els àlbums recopilatoris "Hey Jude" i "The Beatles/1967-1970". Encara que en principi el single sí es va comercialitzar. Per cert, abans d'unir-se als Beatles, a Ringo Starr se li va oferir entrar en el grup Gerry & The Pacemakers, però no com a bateria, ja que Gerry Marsden volia a Ringo de baixista. La curiositat més coneguda entre les milers que existeixen sobre The Beatles és sobre els seus inicis. L'1 de gener de 1962, els Beatles van tocar 15 cançons en els estudis de la Decca a Londres. Després escoltar-les, el grup és rebutjat per la companyia en jutjar que no tenien futur, van decidir quedar-se amb un altre grup que també havia fet una audició, van escollir quedar-se amb Brian Poole & The Tremeloes, als quals i ja sense Brian Poole, només se'ls recorda avui pel hit "Silence is golden" que per cert, era una versió. Aquests enregistraments van ser recuperades i editades molts anys més tard com “Beatles - The Decca Tapes”. Un altre dia us parlaré dels rumors sobre la mort de Paul McCartney.

Belle & Sebastian – Suicide girl 2013

Aquest any s'ha publicat un nou treball discogràfic del grup Belle & Sebastian que s'ha titulat "The Third Eye Centre", editat el 27 d'agost i que és una mena de recopilatori de cares B de singles de la banda escocesa, però m'he repassat la seva discografia en discos petits i en els que tinc no surt aquesta cançó, clar que em falten un parell de singles, no els tinc tots. Belle & Sebastian actualment està integrat per Stuart Murdoch (veus, guitarra i teclats), Stevie Jackson (veus i guitarra), Chris Geddes (teclats), Sarah Martin (violí i veus), Mick Cooke (trompeta i baix), Bobby Kildea (guitarra i baix) i Richard Colburn (bateria). Entre els seus antics membres es troben  Isobel Campbell (veus i cello) i Stuart David (baix).  Belle & Sebastian es van crear l'any 1996 i immediatament van publicar el seu primer disc "Tigermilk", del qual només es van vendre mil còpies, és clar que mil còpies és el tiratge normal per a la majoria de grups que comencen i s'autofinancen els seus discos aquí a Espanya. Per sopossat el disc es va reeditar l’any 1999 i els seguidors del grup es van llançar a comprar-lo ja que era un veritable "objecte de desig" per als seus fans. Belle & Sebastian que van prendre el seu nom d'un popular conte infantil, va ser una idea de Stuart Murdoch que és el líder del grup.

Magna Carta – Highway to Spain 1995

El grup Magna Carta són una de les millors bandes de folk-rock angleses de la història i han realitzat gires en moltes ocasions per Espanya. D’una d'elles, organitzada per l’amic Mikel Barsa, va sortir aquesta cançó "Highway to Spain" “Autopista cap a Espanya”, tot un incunable que mai va arribar a publicar-se a Anglaterra i només es va incloure en un doble CD editat a Espanya l'any 1995 pel segell Barsa Promociones,  sota el títol "Las Tierras del Viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson, juntament amb aquest tema inèdit fins aquell moment i altres peces noves. Per cert i això és important, era doble, però es va vendre a preu de senzill una cosa en la que tindrien que ficsar-se les cases de discos a l’hora de posar a la venda els seus productes perque els
costos de fabricación d’un CD son  molt més baixos que els dels vinils, però els venen molt més cars. Després es queixen del “pirateig”. Magna Carta estava liderat pel cantant i guitarra Chris Simpson i van començar a Londres, l’any 1969. En algun dels seus discos va col·laborar el teclista Rick Wakeman. Els Magna Carta van patir molts canvis en la formació que va començar com a tercet. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim crec que l’any 2009, però “Las Tierras del Viento” es un álbum que no te cap desperdici, si be i aixó es curios, no consta a la seva discografia oficial. Suposo que seria per no haver-se publicat a Anglaterra i sols a Espanya.

Jamie Cullum – Sad, sad world 2013

“Momentum” ha estat l'àlbum publicat aquest mateix any pel cantant britànic Jamie Cullum, un home a cavall del jazz, el pop i el rock i d'ell us he seleccionat aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. L'àlbum va ser editat el 20 de maig passat pel segell Island Records. Possiblement el tema més conegut de l'àlbum sigui "You're Not the Only One" que fou utilitzada en una sèrie de TV, però jo us he escollit "Trist, trist món" que em va agradar immediatament. Jamie Cullum va néixer el 20 d'agost de 1979 a Rochford, Essex. Els seus orígens familiars són interessants i us ho explicaré. la seva mare, Yvonne, era d'origen anglo-birmà i es va establir al nord d'Anglaterra després de la independència de Birmània, el seu pare, John Cullum, treballava en finances, mestres que seu avi patern era un oficial de l'exèrcit britànic, val a dir que la seva àvia paterna era una refugiada jueva de Prússia que cantava en clubs nocturns de Berlín. Com podeu comprovar tot un bagatge ètnic-cultural. Va publicar el seu primer disc com Jamie Cullum Trio l'any 1999 i es va titular "Heard it All Before". "Momentum" és el seu sisè àlbum.

Agnetha Faltskog – I keep them on the floor beside my bed 2013

També l'any 2013 ha representat la tornada al mercat del disc de la cantant sueca Agnetha Fältskog que va ser una de les components d'ABBA, encara que la seva carrera en solitari mai va aconseguir la rellevància que va obtenir amb el grup. Agnetha Faltskong va néixer a Jönköping, Suècia, el 5 d'abril de 1950 i al costat de Björn Ulvaeus, Benny Andersson i Frida, va formar part d'ABBA, una de les millors bandes del món i que van arribar a vendre més de 370 milions de discos a tot el món. La veritat és que abans que es creés ABBA Agnetha Fältskog ja havia editat alguns discos en solitari i va seguir publicant paral•lelament a la seva carrera en el grup i ha seguit traient discos, encara que crec que ara no publicava res des que l’any  2004 es va editar "My Colouring Book". Aquest nou treball discogràfic que es tanca amb aquesta cançó, s'ha titulat simplement "A", interpretat íntegrament en anglès i editat el passat 10 de maig. La veritat és que Agnetha, tot i que no té una discografia en solitari massa abundant, sempre ha compaginat discos en anglès i en suec, la seva llengua original. Aquest tema "Els guardo al pis al costat del meu llit" és la primera composició d'Agnetha en 30 anys.

Dexys – Nowhere is home 2012

Amb aquest grup em va passar una cosa curiosa, no els havia sentit mai i va ser Jordi, el meu fill petit que interrompent-me un dia quan jo estave a l'estudi, em va portar un àlbum seu i em va urgir a escoltar-lo. En aquell moment, jo estava seleccionat música per a un programa i després d'escoltar les primeres cançons li vaig demanar que me'l deixés, aturan el que estava fent vaig incloure un tema en el següent Un Toc de Rock, aixó va ser la temporada passada i avui he decidit possar un altre cançó dels Dexys. Per moments em van recordar als belgues Vaya con Dios, però crec que la qualitat d'aquest grup a cavall del swing, jazz, rock, les noves tecnologies i un aire retro, és irrefutable. Aquesta cançó us la extrec del seu primer àlbum "One Day I'ma Going to Soar" que s'ha publicat el 4 de juny de l'any passat. Aquest és el primer disc d'aquesta banda britànica que va començar en els anys vuitanta anomenant-se Dexys Midnight Runners i a aquest si que els coneixia, clar que avui en dia segueixen liderats per  Kevin Rowland que compta amb Big Jim Paterson, Pete Williams i Mick Talbot que formaven part del primitiu grup i noves incorporacions com Neil Hubbard, Tim Cansfield i l'extraordinària cantant Madeleine Hyland que comparteix protagonisme amb Kevin Rowland en diverses de les cançons. És clar que en les gravacions van comptar amb un munt de col·laboradors, a més d'una secció de corda i una altra de metalls que converteixen el grup en tota una Big Band. Els principals èxits de la Dexys Midnight Runners, el seu nom fins a aquest disc i la reestructuració, van ser els temes "Come On Eileen" i "Geno" que van arribar a ser número 1 als Estats Units.

Donald Fagen – Maxine 1982

Quan Steely Dan es van desfer, ambdós músics van prendre camins separats i van continuar les seves carreres en solitari. La de Walter Becker possiblement hagi estat la menys rellevant, però Donald Fagen (10 de gener de 1948, Passaic, Nova Jersey) ha tret pocs discos, encara que són molt importants musicalment parlant. En el primer d'ells titulat "The Nightfly" que es va publicar el 29 d'octubre de 1982, trobàvem aquest tema que us he portat ara a Un Toc de Rock per a compartir-lo amb tots vosaltres, és tot un "peaso cansión". El LP va arribar al lloc 11 en les llistes del Billboard i va ser disc de Platí als Estats Units, sobretot gràcies al single amb "IGY (What a Beautiful World)" que també li va valer a Donald Fagen un Grammy al 83. L'àlbum va ser produït per Gary Katz i va comptar amb un munt de músics, liderats per Donald Fagen (òrgan, sintetitzador, harmònica i cantant), al costat de Dave Bargeron (trombó), Michael Brecker (saxo), Randy Brecker (trompeta), Larry Carlton (guitarra), Ronnie Cuber (saxo), Rick Derringer (guitarra), Frank "Harmonica Frank" Floyd (cors), James Gadson (bateria), Ed Greene (bateria), Gordon Grody (cors), Anthony Jackson (baix), Steve Jordan (bateria), Steve Khan (guitarra acústica), Abraham Laboriel (baix), Daniel Lazerus (cors), Will Lee (baix), Hugh McCracken (guitarra i harmònica), Leslie Miller (cantant i cors), Marcus Miller (baix), Rob Mounsey (sintetitzadors i teclats), Roger Nichols (percussió i efectes), Michael Omartian (piano i sintetitzadors), Dean Parks (guitarra), Greg Phillinganes (sintetitzadors i piano), Jeff Porcaro de Toto a la bateria, Chuck Rainey (baix), Zachary Sanders (cantant i cors), Valerie Simpson (cantant i cors), David Tofani (trompeta i saxo), Starz Vanderlocket (percussió i cors) i Paul Shaffer (òrgan). Amb el nou segle Donald Fagen i Walter Becker s'han unit de nou i han tornat a posar en marxa Steely Dann traient dos discos nous, un l’any 2000 i un altre el 2003, a més d'un grans èxits l'any passat. Donald Fagen va publicar l’any passat un nou disc en solitari titulat “Sunken Condos”.

Steely Dan – Hey Nineteen 1980

I parlant de Steely Dan, anem a escoltar-los per acabar avui Un Toc de Rock amb aquest bon tema que va ser composat per Walter Becker i Donald Fagen, incloent-se en el seu àlbum "Gaucho", setè disc d'estudi de Steely Dan i que es va publicar l’any 1980. La cançó va sortir en single incloent "Bodhisattva" que no era del LP, es tractava d'una gravació en directe, a la cara B. El disc petit va arribar a la desena posició en les llistes del Billboard. En aquest enregistrament i al costat de Donald Fagen (veu, piano i sintetitzadors) i Walter Becker (guitarra i baix), van intervenir Rick Marotta (bateria), Hugh McCracken (guitarres), Victor Feldman i Steve Gadd (percussions) i als cors Frank Floyd i Zack Sanders. Steely Dan van ser un dels millors grups sorgits de la fusió del rock, el jazz i el funky. La veritat és que des que va gravar el segon disc de Steely Dan, Donald Fagen i el seu company (a la foto recent) es van acostumar a treballar amb molts músics d'estudi, cosa que confereix gran qualitat als seus enregistraments, però va motivar que deixessin de fer gires.Durant els anys 70, els seus discos mostraven una gran qualitat i es venien molt bé, però el 1981 es van desfer i cada un es va llançar pel seu compte si bé la carrera de Donald Fagen va ser més exitosa. Steely Dan va tornar l'any 2000 publicant "Two against nature", des de llavors no han parat de treballar, realitzant gires i amb nou discos, de fet han publicat set àlbums, entre discos d'estudi, directes i recopilacions.

La dita per tancar el programa es del General nord americà George Smith Patton que va dir parlant de les guerres:

"Les guerres es fan amb armes, però

les guanyen els homes"

Conclou Un Toc de Rock per avui i fotré el camp, peró us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. A reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)