Un Toc de Rock 08-19

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Avui i a lloms de Pegasus emprendrem una singladura musical que ens portarà a la Mediterrània, pot ser vulguem quedar-nos "En tu", però viatjarem al ritme d'un furgó, passarem per l'Empodà, per una Venècia que se sent trist sense tu, mentre amb ulls de gata ens contempla una dona sense decor, potser es tracti d'aquella noia d'Ipanema de la qual ens parlava la cançó que ens va arribar des de Brasil. Ara i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem el nostre viatje per el temps i els records amb la nostra màquina, un aparell que és mou amb energía musical que no contamina, jo soc Mario Prades i obro la barraqueta dient com sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

Pegasus – Transmediterrani Expres 1983/1984

Pegasus són la millor banda de jazz fusió de la música espanyola. Nou discos publicats entre 1982 i 1997 i una caixa amb tots els seus treballs de l’any 2001 marquen una brillant carrera discogràfica plena de bons treballs i fites professionals com els d'haver actuat al festival de Jazz de Montreux i al Carnegie Hall de Nova York, van fer de Pegasus tot un referent del jazz-fusió aquí al país i són, sense cap dubte, un dels grups catalans amb més projecció arreu del món. Pegasus és un projecte que va unir a quatre dels millors instrumentistes espanyols dels 70. Integren Pegasus Josep Mas "Kitflus" als teclats que amb el seu company, el gran guitarrista de la Pobla de Masaluca Max Sunyer, formaven part d'Iceberg i Vertice, dos grups mítics del rock progressiu dels 70, sense oblidar el percussionista Santi Arisa que va formar part de La Tribu i Fusioon, també grups històrics. El quart membre de Pegasus és el baixista Rafael Escoté, un gran músic d'estudi. L’any 1997 es van dedicar cada un d'ells als seus projectes en solitari, però el 2007, deu anys més tard, van tornar a posar a Pegasus a la carretera amb la incorporació de Dan Arisa. Aquest tema que us he seleccionat el extrec del seu àlbum "Montreux Jazz Festival" gravat en directe en un concert que van realitzar en el marc del  Festival de Jazz de Montreaux i que es va publicar l’any 1984, però la cançó es trobava inicialment en el seu segon disc, del 1983 i titulat "Comunicació - Comunicación - Comunication". Precisament jo vaig descobrir a Pegasus amb aquest LP, treballava en aquells moments a Antena3 de Ràdio, a Reus i aquesta cançó, en la versió d’estudi, és va clasificar en les llistes de l’emisora i no van pagar per aixó. Em uneix una bona amistat amb els quatre músics i Santi Arisa ha estat en diverses ocasions a casa meva, fins i tot una vegada ens vem menjar uns fideus rossos a la meva terrassa i de cara al mar. Em van trucar de la casa de discos un parell de dies abans per dir-me que Santi Arisa vindria a portar-me el disc de Pegasus "El setè cercle" i vem quedar citats al migdia, Santi se havia autoconvidar i menjaríem junts a casa meva. Sense problemes. Es va presentar poc abans de les dotze i em va agafar per pura casualitat treballant al despatx de casa ja que no l’esperava tan aviat, tenint en compte que abans havia de passar per diverses emissores comercials de la zona per ser entrevistat arran de la presentació del disc. Venia emprenyadíssim i quan m'ho va explicar no vaig poder evitar donar-li tota la raó. Resulta que havia passat pels estudis d'una emissora de ràdio-fórmula de Reus pertanyent a una cadena nacional, era la primera entrevista programada del matí. El van tenir esperant més d'una hora ja que la "persona especialitzada en música espanyola" no havia arribat. Finalment va aparèixa una noia jove, per cert, res a veure l'edat amb tota la resta que quedi constància. Van entrar a l'estudi per gravar l'entrevista i després de lliurar-li Santi Arisa el disc, ella el va posar, va obrir micros i li va preguntar per començar “De què va la lletra de les vostres cançons?” Santi no sabia si s'estava rient d'ell o es tractava d'una ignorància supina de la locutora versus l'obra de Pegasus que mai han gravat una cançó cantada, sempre realitzen instrumentals. Era una pregunta seriosa. I a l'adonar-se que la pregunta anava de debò es va sentir indignat pel comportament d'aquella "especialista" i aixecant-se li va demanar el nom i l'adreça dient-li que anava a enviar-li tots els discos de Pegasus publicats fins aquell moment i que eren set, quan ella se'ls hagués escoltat que el truqués i vindria per ser entrevistat i va marxar-se sense tallar-se ni un pèl. Això si, amb un cabreig immens. Va anul·lar totes les entrevistes concertades i es va vindre cap a casa meva, a Cambrils. Després de prendre un aperitiu contemplant el mar des de la terrassa i haver-m'ho explicat, es va anar calmant i al final del menjar ens rèiem dels "especialistes musicals". Per cert, jo crec que el concert de Pegasus a Nova York va ser un error, mai van haver d'acceptar-ho. El cartell espanyol ho integraven a més de Pegasus, Tete Montoliu i Paco de Lucía, dos noms consolidats als Estats Units. Pegasus són molt bons a Espanya, però a la terra de l'Oncle Sam i malgrat la seva indiscutible qualitat i saber fer, són un grup més dels molts que realitzen jazz fusió. És clar que ells van tocar al Carnegie Hall de Nova York i això no els hi treu ni Déu. També va ser la primera banda espanyola que es va atrevir-se a agafar una pel·lícula muda, de 1927 "Berlín, simfonia d'una gran ciutat" del director alemany Walter Ruttmann i després de compondre i publicar l’any 1986 la banda sonora, la interpretaven en directe mentre en una gran pantalla es projectava el film. Més d'una hora seguida tocant sense interrupcions. La presentació oficial es va realitzar en el curs del Festival de Cinema de Miami. Us explicaré una altra anècdota. El baixista Rafael Escoté tenia un somni que finalment i amb les noves tecnologies va poder complir. En un concert, ara no recordo on va ser, però, jo hi era, en un moment en què Rafael realitzava un sol, els seus companys es van retirar de l'escenari i quan em vaig fixar, Rafael tampoc hi era, però jo i el públic estàvem escoltant sonar el seu instrument. Max Suñer em va dir que Rafa estava complint el seu somni, mitjançant una connexió sense fils estava tocant passejant-se entre el públic, mai va ser Rafael Escoté un músic més proper als seus seguidors.

Ramón del Pomar – En ti me quedaré 1997

Recordo que quan l'amic Mikel Barsa em va enviar aquest CD que acabava de publicar em va comentar que Ramón del Pomar era tot un personatge de la nit de Madrid. Cantant, compositor, escriptor, poeta i crec que també actor, Ramón del Pomar va treure aquest disc "Tigres, Tauros i Reptiles" l'any 1997 amb totes les cançons, lletra i música, escrites per ell i que la veritat és molt interessant i si bé Medes, secretària de Mikel, em va comentar que a ella li agradaven altres cançons de l'àlbum, a mi aquesta que us he seleccionat em va impacte al moment i per això avui la compartirem a Un Toc de Rock. La producció va estar a càrrec de Mariano Lozano que també va realitzar els arranjaments i les programacions i va comptar amb José Mari Guzmán, Mercedes Resino, Carmen i Amaya Castillo, Fernando Martín, Elena Briz i un munt més de gent als cors, junt a Fernando Jiménez, Miguel Herrero, Rafael Gutiérrez i el propi Ramón del Pomar a les guitarres, Óscar Iglesias al baix i Juan Barrio al piano. Tots els temes es van gravar i van barrejar-se en els Estudis Box de Madrid. L'àlbum va tenir el suport de la Regidoria de Cultura i Esports de Cantàbria. Luis Ramón García del Pomar al qual es coneix com El Chinito, va publicar fa un parell d'anys un llibre titulat "Memorias de un pegaplatos" i en l'acte de presentació que va ser tot un espectacle, va comptar amb la col·laboració d'un munt d'amics, entre ells els ballarins Aruna Nisad i Mohamed el Sayed, al costat de Michelle Calvó que va cantar el tema "Sentimientos", composat pel càntabre Ramón del Pomar i que formava part d'aquest disc "Tigres, Tauros i Rèptils". Ramón del Pomar va formar part a principis dels vuitanta, al costat de Patricia A. de Lorenzana, Mavi Margarida i Ricardo Llorca, del grup Línia Vienesa, un grup de neoromántics que hem de reconèixer no va tenir l'èxit que ells s’esperaven. 

Ramón del Pomar

Tapiman – Rock del furgón 1979

Ara parlarem del segell Chapa Discos que era una subdivisió de Zafiro creada per Mariscal Romero per donar sortida als grups de rock espanyols dels setenta, una cosa que el degell ja havie fent en els 60 quan van crear Novola, i ho farem escoltan a Tapiman, una banda liderada per un dels millors bateries catalans de la història del rock Josep Maria Vilaseca, conegut com Tapi perquè el xicot vivia al carrer Tapioles de Barcelona. Tapi havia tocat amb un dels grups mítics del rock progresiu català Màquina i despres va militar amb Lone Star i va crear Tapiman amb Miguel Ángel Núñez al baix i Pepe Fernández a la guitarra, tots dos músics venien de un altre grup históric a Catalunya, Vértice, on també van tocar Tapi i Max Sunyer. Josep Maria Vilaseca va tenir molts problemes amb la beguda i va morir d'una cirrosi a Platja d'Aro, Girona, l’any 1994. "Rock del furgón" és un tema ple de bon humor i que estava en el seu disc "En Ruta" de 1979 i també en el doble recopilatori historic del segell Chapa "Así empezó todo". El primer d’ells va ser editat per Edigsa l’any 1972. Entre tots dos discs hi va haver un àlbum de versions que alguns no inclouen en la seva discografia oficial.

Sopa de Cabra – L’Empordà 1991

En aquesta cançó, possiblement la més emblemàtica de Sopa de Cabra, ens parlen d'un perdedor que cada dia el comença amb el fúnebre propòsit de suïcidar-se abans que s'acabi. A mesura que el jorn avança i ell va aixecan el got, es va adonant que tot no és tan negre i finalment sempre decideix que "Ja em suicidaré demà". L’any 1991 els geronins Sopa de Cabra graven el seu primer disc en directe "Ben endins" a la Sala Zeleste, avui Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la revàlida per al rock en català. Un dia pot ser us explicaré el perqué no van interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de Cabra eren Joan "Ninyin" Cardona, Francesc "Cuco" Lisicic, Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Van funcionar de 1985 a l’any 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari. Joan “Ninyin” Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra que la veritat, ara no sabriem dir si han tornat a la carretera o no.

Tino del Pozo – Sin Venecia y sin ti 1995

El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable carrera amb cançons que mereixien sonar a Un Toc de Rock i en un dels programes de la passada setmana ja el vam escoltar, però em vaig quedar amb ganes de més. Tino del Pozo va néixer a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i l'any 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va formar part de Los Gatos Negros i la banda de Tony Ronald, una maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que jo vaig descobrir a Tino del Pozo, aquesta cançó us la he extret  d’aquest disc i en ella Tino del Pozo ens parla també de records i de Charles Aznavour, d’amor i desamor. En la gravació van col·laborar Laura Simó, David Simó, Jordi Portaz, Didier Richard, Joan Vinyals,  Jordi Armengol, Carlos Muñoz, Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods Music de Barcelona, al novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo va publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc, aquesta vegada amb AZ Records que era de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. En el seu últim àlbum “Sangre, tequila y limón”, publicat per Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau, el van acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica, però crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo, segons em van explicar els de Horus, era als noranta, propietari de la Cadena Los Tigres. Val a dir que Toino del Pozo com a cantant no està gens malamente, però com a compositor i lletriste es genial.

Los Secretos – Ojos de gata 1991

La història d'aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa peça  amb dos títuls diferents i la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li afegissin el rtimo que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Los Secretos tenen un altra gravació interpretàn aquesta cançó amb Miguel Ríos, ja sense Enrique Urquijo Prieto (a la foto) (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però “Ojos de gata” es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat per Los Secretos l’any 1991.

Pedro Guerra con Ana Belén – Nadie sabe 2013

El cantautor canari Pedro Guerra va compondre aquesta cançó que va gravar Ana Belén duent-la a l'èxit i que va representar que a la península es conegués a Pedro Guerra, de fet també va escriure per a ella "Contamíname". En aquella època ell formava part d'un col·lectiu de cantautors canaris que es deien Taller i en un dels últims discos de Taller comptant amb Pedro Guerra titulat "Y ahora ... ¿Qué?", ells la van gravar comptant amb la col·aboració d'Ana Belén i Víctor Manuel, va ser editat pel segell Manzana, la cap de promoció a Madrid era la meva amiga Luz Divina. Taller Canario de Canción es va crear l'any 1985 i més a més de Pedro Guerra es trobaven Andrés Molina, Rogelio Botanz i Marisa Delgado que els va deixar poc després de començar. L'any 1993 Pedro Guerra es traslladaria a Madrid i començaria la seva carrera com a cantautor. Aquest tema que escoltem ara us el he extret d'un triple CD recopilatori titulat "30 años" que s'ha publicat el 9 d'abril d'aquest any i que són cançons que Pedro Guerra havia gravat al llarg de la seva carrera, però aquesta vegada registrades en directe, al costat d'unes quantes versions. De nom complet Pedro Manuel Guerra Mansito, va néixer a Güímar, a l'illa de Tenerife, el 2 de juny de 1966 i és fill de Pedro Guerra Cabrera, primer president del Parlament de Canàries i senador pel PSOE.

Suburbano – Una mujer sin decoro 2002

Avui tornarem a escoltar a Un Toc de Rock a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i la seva dilatada obra, ara escoltarem un altre gran cançó de Suburbano, una de les moltes que tenen, "Una mujer sin decoro" i que us extrec del seu CD “Los delirios del pirata”, una mena d’ópera rock que ells califican de llibre-disc i es l’historia del pirata Juan Sin Sombra. En aquest álbum van col·laborar Carmen París, Pablo Guerrero, el Reverendo, Enrique Valiño, Imanol, Baldo Martínez o Antón Rodríguez (de Na Lúa), junt a Bidinte al que trovem en aquesta cançó que escoltem ara. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer  rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva discografia que sense ser brutal, Suburbano tenen una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel·lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo  Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva primera actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent en el barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons.

Presuntos Implicados – Alma de blues 1989

Aquest tema que ara escoltarem a Un Toc de Rock forma part de l’historia de Presuntos Implicados, marcà l'abans i el després d’un bon grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València, si bé sempre es diu que són valencians. La cançó “Alma de blues” donava títol a un LP editat per Presuntos Implicados l’any 1989 i que va esdevenir-se un dels seus millors trabáis discogràfics i va marcar un gir en la seva línea musical. Si bé val a dir que la cançó no era d’ells, la van composar Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) que van ser components del grupo The Privados, als que ja hem escoltat a Un Toc de Rock, fa un parell de temporades i potser podríem plantejar escoltar alguna altra peça seva.. Basilio va ser company de  Carlos Goñi al grup Garage. Presuntos Implicados estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que era el seu marit i abans Presuntos Implicados havian estat gravant peçes en una línea casi discotequera, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu per la seva carrera musical. Si bé Soledad Giménez els va deixar per treballar en solitari i des de la marxa de Sole, no fa masses anys, el seu lloc l'ocupa Lydia Rodríguez. Presuntos Implicados ja han tret un segon disc amb la nova cantant i a Un Toc de Rock hem escoltat alguna cosa d’ell.

Donna Hightower & Pedro Iturralde – Georgia in my mind 1987

Donna Hightower ens ha deixat recenment,  va morir el passat 19 d'agost, la seva veu s'ha apagat, pero resurgirà de nou cada vegada que escoltem alguna de les seves cançons. Avui farem un petit homenatje a aquesta gran cantant de jazz nord americana de color que durant els anys setanta es va afincar al pais i va conseguir un gran èxit amb “El vals de las mariposas” cantada a duet amb Danny Daniel, amb el que ella mantenia una relació sentimental, si bé era un tema molt comercial i allunyat del seu estil habitual, el jazz i el soul. Quan la popularidad “comercial” de Donna Hightower va anar de capa caiguda i després d'haver participat en un o dos festivals, va tornar al jazz i l'any 1982 va publicar “El jazz y Donna Hightower” grabat amb una big band que va diritgir el mestre Pedro Iturralde, un dels millors saxofonistas de jazz de l'historiai en el que també va col·laborar Manolo Gas. En el 87 es va editar a través de RTVE Música, un álbum titulat “Pedro Iturralde - Jazz en España, volumen 2” i d'elll us he extret el tema que escoltem ara, tot un clàsic del jazz. Entre els músics trobavem a Horacio Fumero, Peer Wyboris, Carlos Carli, Horacio Icasto, Miguel Ángel Chastang i Mariano Díaz. En els 90 Donna Hightower va tornar als Estats Units, residient a Austin, texas, fins la seva mort el passat 19 d'agost. Había nascut a Caruthersville, Misuri, el 28 de diciembre de 1926. Por el que respecta a Pedro Iturralde, va néixer a Falces, Navarra,  el 13 de juliol de 1929. Va debutar als 9 anys i us explicaré una curiositat, va estudiar piano, saxo, guitarra i clarinet de forma autodidacta i després d'actuar als Estats Units va decidir treures el títul superior de Saxofón, examinan-se i aprobant la carrera complerta en tan sols un any, en el Conservatori Superior de Madrid. Va ser Catedrátic de Saxofón del Real Conservatori Superior de Música de Madrid, on va ensenyar saxofón des de 1978 fins la seva jubilació l'any 1994. Ell i Tete Montoliu van ser les principals figures internacionals del jazz espanyol.

Lucky Guri & Peter Roar – And I love herd

Al programa d’avui escoltarem ara una cançó d’un álbum que és un disc genial i peça de col·leccionisme, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo ja en els anys setanta que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Roar, es troben acompanyats per Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max em va dir un dia que mai se m’acudís comentar-li a Lucky Guri que tenia aquest disc perquè Lucky em demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com soc jo em quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “Mi gran amor le di”, com es va traduïr el títul en castellà aquí al pais, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic. Resulta curios que en vuit temporades de Un Toc de Rock no recordo haver punxat mai rés d’aquest disc. Lucky Guri va formar part del mític grup Barcelona Traction, un dels mes reconeguts de la denominada Ona Laietana. Despres de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista i organista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts i també crec que a Laura Simó. La veritat es que tenin un disc com aquest m'adono que li trec poc suc i em proposo posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà en propers programes. Paraula.

Lucky Guri al front de Barcelona Traction al Canet 75

Tete Montoliu – La chica de Ipanema

Tete Montoliu, amb el que tancaré el programa d’avui, va ser un dels millors pianistes de jazz de l'escena internacional, músic de reconeguda vàlua, català, va tocar amb els grans del gènere a tot el món i va ser el primer músic de jazz espanyol que va ser reconegut a tot el món, sense oblidar el saxofonista Pedro Iturralde. De veritable nom Vicenç Montoliu i Massana, era conegut com Tete Montoliu (Barcelona, 28 de març de 1933 - Barcelona, 24 d'agost de 1997), era invident i si la seva qualitat com a músic és inqüestionable, com a persona a mi em va caure malament des el dia que el vaig conèixa. Em vaig trobar amb un home amargat, dur i despòtic, frenat per la seva esposa i manager. De fet puc dir-vos que en una entrevista, fart de insolències i mala llet, vaig tancar el micro, el vaig deixà amb la paraula a la boca i vaig fotre el camp. La seva esposa va vindre darrere meu per apaivagar les coses i jo l'hi vaig deixà ben clar "Fins que no aprengui educació i respecte vers la gent, no penso tornar ha fer-li una entrevista" i me'n vaig anar. Parlant d'aquest tema que escoltem ara, un clàssic de la bossa compost per Antonio Carlos Jobin i Vinicius de Moraes, la seva creació va ser curiosa i al mateix temps molt simple. Tots dos músics baixaven a un xiringito situat en el camí a la platja carioca d'Ipanema, allà asseguts al sol o a l'ombra contemplaven a la gent passar. Un dia van descobrir a una jove garota, una noia que gronxava els malucs de forma molt suggerent en caminar i que els va inspirar aquesta cançó. Originalment havia de titular-se "Menina que passa", però quan la va gravar Joao Gilberto amb el saxofonista Stan Getz i també la va gravar en anglès Astrud Gilberto, el 19 de març de 1963, van decidir canviar-li el títol i va ser un encert, un dia us explicarél'historia de la gravació d'Astrud Gilberto que es bona. Per cert, en aquesta gravació els va acompanyar al piano el propi Tom Jobin i es va publicar al LP "Getz / Gilberto". És clar que en realitat, tot hi el que es diu, no van ser ells els primers que la van gravar, el primer va ser Pery Ribeiro, el mateix any, això si. Curiosament i molt temps més tard, la garota, Heloísa Eneida Menezes Paes Pinto (a la foto 2), aquella noia de cadenciós moviment, va presentar als autors una demanda exigint cobrar drets d'autor ja que havien reconegut públicament que ella havia inspirat la cançó. No se com va acabar la demanda, però quan la noia es va casar, Tom Jobim i la seva esposa Teresa van ser els padrins del casament. Heloisa és propietària actualment d'una cadena de locals de venda de bikinis anomenat, com no, Garota de Ipanema. Si al Brasil tinguessin al capdavant del seu SGAE a un Teddy Bautista, segur que li auria exigit que pagués drets d'autor per l'ús del nom d'una cançó en els cartells.

La frase per concloure el programa d’avui es del poeta i escriptor català Salvador Espriu (Santa Coloma de Farnés, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985) que va manifestar:

“Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo”

Acaba per avui Un Toc de Rock, peró abans de fotre el camp, us deixo amb companyia de la La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, jo soc Mario Prades i ara toco el dos, a reveure..

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)