Un Toc de Rock 08-15

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Blues, funky, rock, pop, jazz, swing, tots els estils musicals tenen cabuda a Un Toc de Rock i podeu estar segurs que aquí no discrimino ni per qüestió de color, sexe, idioma o credo religiós, només exigeixo que les cançons tinguin un mínim de qualitat o que aquest punt de rellevància que mereix ser destacada, per la raó que sigui, per aixó i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, avui comenárem escoltant blues a l’espanyola. Soc Mario Prades i ara obriré la barraqueta amb un grup de molta qualitat, però poc conegut, catalans, i una de les millors veus que tenim a les postres terres. És clar que abans us diré alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Fuego con Carmen Canela – Route 66 1994

El dia 19 de març de 1993 a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida en aquells temps pel meu amic Fede Sardà, es va instal·lar un estudi mòbil i el grup barceloní Fuego! va gravar un CD titulat "Let 's play the blues" del que us extrec aquest tema que compta amb la col·laboració de la barcelonina Carme Canela (a la foto), una de les millors veus del R & B, blues i jazz de Catalunya. L'àlbum es va gravar en el curs de dos concerts realitzats en dies consecutius i es va editar a finals de 1994 a través del segell AZ Records propietat de Braulio Paz. Va ser un treball de Fuego! ple de qualitat i R & B amb versions i cançons pròpies que també va comptar amb les col·laboracions de Big Mama Montse, Dani Nel-lo, Julio Lobos, Jaco Abel, Vicente Zumel, Patrice Manget i uns quants més. Fuego! eren la banda creada per el guitarrista Joan Vinyals (Barcelona, 1958), al costat de Enric "Nota" Parés, Xavi "Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren un trio. Joan Vinyals a l’any 1972 forma el grup Fuego! amb Jordi Bonell i Andreu Simón, amb els que no ha parat de fer actuacions des d'aleshores. Uns anys més tard forma part del grup Arsenik, amb els qui toca música pròpia orientada al Rythm'n Blues i pop. Durant un temps va acompanyà al cantant gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics de Barcelona i va formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i Batiste, Cece Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a la vegada que toca i col·labora amb molt diversos músics: Ramoncín, Luz Casal, Yoko Ono, Zé Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big Mama Montse, Dani Nel.lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. El dia que hem va regalar aquest CD feie un concert amb la Dharma.

La Blues Band de Granada – Highway of blues 1992

La Blues Band de Granada estava integrat en aquesta gravació, publicada l'any 1992 a través del segell Big Band i titulant-se "Negro en Tierra de Blancos", per Antonio Valero (bateria) i Pepe Visedo (saxo, trompeta, trombó, sintetitzador i cors) que també van ser els compositors d'aquest tema que obre el CD, considerat el millor disc en la carrera de La Blues Band de Granada, al costat de Pepe Chamorro (baix), Carlos Martín (guitarres i cors), José Luis Pizarro (guitarres i banjo), David Lenker (piano) i Remy "Pecos" Beck (cantant i harmònica) (tots ells a la foto). En aquest tema col·labora l'acordionista Flaco Fabrizzi, però en el disc també va participar el guitarrista Ignacio Sánchez. La producció va anar a càrrec de Fernando J. Romero i Pepe Visedo i es va gravar a Granada l'abril del mateix any en què es va publicar. La Blues Band de Granada es va crear l'any 1986 i segueixen en actiu, tot i que s'han produït molts canvis en la formació, entre ells cal  remarcar que van comptar amb cantants femenines, la suïssa  Connie Resch i Celia Mur. El seu primer àlbum "El mejor blues de la ciudad" es va publicar l'any 1990. Van realitzar una gira el 2005 al costat de la cantant Rosa López que va ser criticada pels seguidors del grup, però en els 17 concerts que van realitzar van al·lucinar el personal, sobretot escoltant a Rosa interpretant R & B, al marge de la seva discogràfica i la gent de Operación Triunfo. L'any 2006 celebren el seu 20 aniversari amb un memorable concert en el qual va participar com a guitarra convidat el britànic Otis Grant (foto a sota), de fet han actuat junts en diverses ocasions. Ell els hi va produir l'àlbum "The Grand Sessions" que es va gravar a Londres l’any 2009.

Revolver – Este viejo rock and roll 2003

El primer single extret del "Grandes Èxitos", primer àlbum recopilatori del grup Revólver, liderat per Carlos Goñi, contenia "Aquest vell Rock 'n Roll", un èxit del nord-americà Bob Seeger & The Silver Bullet Band i que escoltarem ara. Era una de les poques cançons noves d'un disc recopilatori, tot i ser una versió, i el single es va enviar als mitjans de comunicació el 22 de setembre de 2003, junt a un videoclip promocional. L'àlbum que es va publicar el 14 d'octubre de 2003, inclou èxits de Revólver extrets dels àlbums d'estudi "Revólver", “Si no hubiera que correr”, “El Dorado”, “Calle Mayor”, “Sur” i “8:30 a.m.”, al costat de temes dels discos acústics "Básico" i "Básico 2", així com dues peces noves, aquesta i una altra versió "Que serà", en aquest cas de José Feliciano. Las dues es van gravar als Estudis Mojave que Carlos Goñi posseeix a l'Eliana, València. Carlos Goñi va néixer a Madrid el 8 d'octubre de 1961. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne amb els que va editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les multinacionals del disco. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”.

Lax’n’ Busto – Llença’t 2000

Aquesta cançó donava títol a un àlbum que els vendrellencs Lax'n' Busto van publicar l'any 2000 i va esdevenir un dels temes més representatius en la carrera d'aquest bon grup de rock en català i va ser publicat pel segell DiscMedi. Seria el seu últim treball per a aquest segell barceloní ja que "Morfina" que va sortir el 2003, va ser publicat per Música Global. En aquest disc el cantant del grup encara era Pemi Fortuny Soler. El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira que estaven fent Pemi Fortuny va anunciar, mitjançant el fòrum de Lax’n’Busto, que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto son actualment Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8 d'agost de 1976.

Loquillo y Trogloditas con Alaska – El ritmo del garaje 1983

José María Sanz, Loquillo, un noi del Clot que anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de rock and roll, va néixer el 21 de desembre de 1960. Quan es va gravar aquest tema en què col·labora Alaska, Los Trogloditas eren Sabino Méndez, Ricard Puigdomènech, Jordi Vila i Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el propietari del nom, per això des de 2007 José María Sanz sols utilitza el Loquillo. Després van tindre canvis en la formació, anades i vingudes, cosses que passan. El nucli musical es va centrar en Jaime Stinus i Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de teclista, un bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig portar, els lleidatans Adhesivo. Aquest tema que escoltem ara es trobava i donava títol al primer disc del grup, publicat l’any 1983 per la discogràfica DRO-Tres Cipreses i encara que va ser reeditat posteriorment per Hispavox, aquest és una peça de col·leccionisme molt buscada. He de reconèixer que a mi Loquillo em queia malament i això que he fet concerts amb ell. Un bon dia vaig organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo que vaaceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser, segons em va explicar un del grup que Loquillo estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitjans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Quan els crítics realitzem la cobertura d'un concert, almenys jo, sempre procurem ser imparcials, al menys jo. El problema és que amb els anys coneixes gent del món de l'espectacle, adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en un concert vegis les fallades o les coses ben fetes més destacades unes de les altres. Us puc dir que quan Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu ajudant Ignacio em feien arrivar un nou disc de Loquillo, sempre em deien que no feia falta que el publiqués, que m'ho enviaven per la meva col·lecció privada. Ignasi Martín, amb el que m'uneix una bona amistat, va deixar Hispavox i es va convertir en executiu de la promotora de concerts Plastic Produccions.

Fito & Fitipaldis – Por la boca vive el pez 2006

Quan Platero y Tú es van reconvertir a Fito & Fitipaldis va arribar l'etapa més brillant, comercialment parlant, d'aquesta bona banda de rock que sembla haver-se diluït ja en l'oblit, encara que segueixen al peu del canó. Inicialment van sorgir l'any 1998 com un projecte d'Adolfo Cabrales, conegut com Fito, paral·lel a Platero y Tú, però finalment es va consolidar. L'octubre de 2007 se els va lliurar el Disc de Diamant per haver venut més d'un milió de discos al llarg de la seva carrera. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va editar en single, donava títol al seu cinquè àlbum, publicat l'11 de setembre de 2006 i després de 34 setmanes a la llista dels 50 discos més venuts d'Espanya, va superar les 320.000 còpies sent quatre vegades  Disc de Platí. Es va gravar enels estudis Music Lan de Girona i va ser produït per Joe Blaney. Llevat "Deltoya" que era una versió d'Extremoduro, la resta de temes van ser composicions de Fito Cabrales. La veritat és que per Fito & Fitipaldis han passat al llarg dels anys un munt de músics, entre ells Javier Alzola (saxo), José Semperena (orgue Hammond i piano), Carlos Raya (guitarra, slide i pedal steel), Alejandro "Boli" Climent (baix), Daniel Griffin (bateria), Txus Alday (guitarra), Miguel Colino (baix), Cheva (bateria), Ortuño (percussió), Gino Pavone (percussió), Mario Larrinaga (piano), José Alberto Batiz (guitarra), Roberto Caballero (baix), Chema "Animal" Pérez (bateria), Candy Caramel (baix) i uns quants més.

Fundación Tony Manero – Looking for la fiesta 2001

Possiblement l'àlbum "Looking for la fiesta" tot i ser el seu primer treball discogràfic, sigui el disc que millor s'ha venut en la carrera d'aquest grup amb un aire retro que ens recorda la música disco dels anys setanta, la Fundació Tony Manero . De fet va aconseguir ser Disc d'Or per les seves vendes. Prenent com a referència la "Febre del dissabte nit" i el personatge que va llançar a la fama mundial a John Travolta, va sorgir l'any 1996 a Barcelona aquesta bona banda que ja es van identificar amb aquesta línia musical que volien seguir en adoptar el nom de Fundació Tony Manero. Es van dedicar al funky disc i van demostrar que tot i ser d'aquí, sabien oferir tota una lliçó de bona música com els “d’allà”. Aquest tema, junt a “Supersexy girl”, són avui els més recordats en la trajectoria musical de la Fundación Tony Manero. És clar que realment no era el seu primer àlbum ja que anteriorment havien editat, l'any 1999, "Bikini 17 y 18 marzo 99" que es va gravar en directe a la sala Bikini de Barcelona. La veritat és que des de "Pandilleros" de 2009 els he perdut la pista. El grup l'integraven Miguelito Superstar (cantant), Deliciosa Smith (baix i cantant), Ernesto Wilson Santamaría (percussió), Ginés Brown (saxo, flauta i baix), Lalo López (guitarra i cors), Dany Amatulo (trompeta, fiscorn i cors), Paco Santako (teclats), Paquito Sex Machine (cantant i pandereta), Solomon Rabinad (bateria) i Tom Johnson (trombó). Crec que ancara treballen, però no us ho poc assegurar, ni tampoc els canvis de components.

La Fundación Tony Manero

Alejandro Fernández – Cóncavo y convexo 2013

El passat 27 d'agost, el cantant mexicà Alejandro Fernández ha publicat un nou treball discogràfic que s'ha titulat genèricament "Confidencias" i del qual us he extret aquest tema, amb un regust a swing que escoltem ara a Un Toc de Rock. En el nou disc compta amb les col·laboracions de Christina Aguilera, Rod Stewart i Vicente Fernández que és el seu pare. L'àlbum es va gravar a Los Angeles i va ser produït per Phil Ramone que va morir el 30 de març passat i que va insistir en que Alejandro Fernández gravés amb una Big Band i l'enregistrament de la veu es realitzés conjuntament amb l'orquestra. Es tracta del 16è àlbum d'estudi d'aquest cantant que va començar interpretant la música més tradicional del seu país, les ranxeres, però que a poc a poc i sense oblidar les seves arrels, ha anat decantant-se cap el pop, sempre amb tocs molt llatins, però amb bones lletres i també cada vegada més proper a la música urbana.  Alejandro Fernández Abarca, conegut familiarment com El Potrillo, va néixer a Guadalajara, Jalisco, el 24 d'abril de 1971, ha aconseguit diversos Grammy i ha col·locat unes quantes cançons en les llistes del Billboard. Es calcula que Alejandro Fernández ha venut en total, més de vint milions d'àlbums. És clar que amb ell es compleix aquella dita castellana que diu "De casta le viene al galgo", és el fill petit del popular cantant Vicente Fernández i de Maria del Refugio, coneguda com Doña Cuca. Per cert, al febrer d'aquest any Alejandro Fernández s'ha casat, la seva dona es diu Cuencana Jannet Pérez, clar que ell té cinc fills, fruit de relacions anteriors, de fet al llarg de la seva vida ha tendit molts problemes de faldilles, fins i tot va protagonitzar en una ocasió unes escenes molt pujades de to amb una jove a la piscina del seu hotel que li van costar la relació que mantenia en aquells dies amb Ximena Díaz.

Ricardo Arjona – Animal nocturno

Seguirem a l’àmbit llatí amb el cantant guatemalenc Ricardo Arjona (Jocotenango, 19 de gener de 1964) que té una àmplia carrera de diverses dècades a la seva esquena. Va començar l’any 1984 i ha composat molt bones cançons amb interesants lletres. Un dels millors treballs de Ricardo Arjona és "Historias" de l’any 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. A mi una de les cançons de Ricardo Arjona que més m’agrada és "Animal nocturno" que escoltem ara a Un Toc de Rock i que va estar molt ben versionada per Bertín Osborne, és una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La podadora”, la raó es troba a la lletra que parla de manipulació i camvis en el sentit musical dels artistes fets per l’industria del disc i els managers. La pérdua de la propia personalitat en benefíci de la “casa gran” fins que el artiste està cremat o aixó jutgen les discogràfiques, quan deixa de estar a dalt de tot i comproba que aquells “amics” i les nuvies s’en van i sols queda al seu costat un gos per que l’animalet no sent perjudicis, sols amistad veritable vers el seu amo, però l’home no es rendeix i és dedica a fer el que a ell li agrada, conscient de que mai tornarà a ser cap de llistes de radio-fórmula. Actúa per petits garitos per poca “pela”, però treballa fent alló que a ell li agrada. Com confesa que es un optimista, si be no te encara jardí, ell ja s’ha comprat una podadora. Per aixó alló del títol no oficial. Per cert, Ricardo Arjona va publicar l’àlbum "Independiente", l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé crec que l’any passat Ricardo Arjona va treure un nou disc, però ara no ho tinc clar

EBS – Como un narco 2010

L’últim treball publicat per el duet Ella Baila Sola titulat "Despierta" del qual he extret aquesta cançó amb clar aire tex-mex, publicat l’any 2010,  va  representar la tornada d'aquestes dues dones, encara que amb canvis importants en la formación i anomenant-se només EBS. Avui el duet són Marta Botía i Rocío Pavón, aquesta última substituint a Marília Casares. Les originals van funcionar i bé de 1996 al 2001, però problemes entre les noies va desfer el duo.Marta, nascuda el 15 de setembre de 1974, va prendre el relleu, es va busca nova companya i van tornar pels seus “fueros”, intentant emular, encara que sense aconseguir-ho, l'èxit del seu primer disc, publicat en el 96 i titulat "Ella baila sola", amb temes com "Lo echamos a suertes", "Cuando los sapos bailen flamenco", "Amores de barra" i "Por ti". D'aquesta àlbum van vendre 750.000 còpies a Espanya i al voltant de 500.000 a l’Amèrica Llatina. Jo crec que Ella Baila Sola ara signarien per haver aconseguit el 10% d'aquestes cifres amb “Despierta”, no va ser així, però es un bon disc ple de bones cançóns i molt recomanable.

EBS: Rocío Pavon i Marta Botia

Drupi – Sereno es 1974

Drupi és un cantant, guitarra i compositor italià no massa conegut aquí al país, malgrat haver gravat un parell o tres de singles en castellà. Es una de les veus “negres” del panorama musical italià. Estudiant la seva carrera, possiblement les cançons més populars a Espanya siguin "Bella bellíssima", "Sambario" i aquest que sona ara a Un Toc de Rock i que es va publicar en single l’any 1977 sent verionat també al castellà, era la cara B del disc. Aquí al pais el single va ser publicat per Hispavox. El veritable nom de Drupi és Giampiero Anelli, però musicalment és conegut sols com Drupi i va néixer el 10 d'agost de 1947 a Pavía. Va debutar l’any 1970 i Drupi ha participat en diverses ocasions al Festival de San Remo, encara que quan millor es va classificar va ser l’any 1982 amb el tema "Soli" que va quedar en tercera posició. Drupi és una de les veus "negres" més importants al seu país natal i hem de dir que Drupi segueix en actiu i l’any 2007 va publicar el seu últim disc fins ara, un CD titulat genèricament “Fuori Target”.

Zebra – Solo aquí pensando 1974

I ha gent que quan estan sols es dediquen a pensar, un d'aquests van ser els Zebra. Amb aquesta peça “Solo aquí pensando” el grup mallorquí Zebra es va presentar al XVI Festival Español de la Canción de Benidorm, a l’any 1974 i es va publicar en single a traves del segell Novola-Zafiro. Zebra, una de les millors formacions musicals surgides a les Illes Balears, eren un jove Joan Bibiloni (veu i guitarra), Miguel Vicens (baix) que venia de The Runaways i Los Bravos, David Walmsley (guitarra), Manolo Marí (bateria) que havia tocat amb els Z-66 i el cantant Anthony Anderson que venia també de Los Bravos i era germà de Jon Anderson, cantant de Yes que per cert els va produir un LP que mai va arribar a publicar-se. Zebra es van crear l’any 1971. En el 72 hi ha canvis i van marxar Miguel Vicens i Anderson, entrant el baixista Albert Candela i convertint-se Joan en cantant, a més de guitarra i van passar a ser quartet i després una altra vegada cinc en incorporar-se el gran pianista de jazz i fusió Agustí Fernández (teclats). Per cert, no hem de confondre el grup mallorquí Zebra amb una altra formació del mateix nom i que crec són americans, aquest feien heavy.

Marc Grau – Com un huracà 1996

Aquesta cançó va ser escrita pel cantant, guitarrista i compositor canadenc Neil Young, sent possiblement una de les més populars de la seva llarga trajectòria musical. Aquesta extraordinària versió que ens porta el recordat guitarrista català Marc Grau, en aquesta ocasió instrumental, va donar títol a un projecte del propi Marc Grau. Una sèrie de grups de l'anomenat rock en català van participar en un disc tribut al gran guitarrista Neil Young. Entre els grups que van intervenir en aquest CD publicat l'any 1996 i que es va titular "Com un huracà, versionant a Neil Young" es trobaven Sopa de Cabra, Matamala, Gossos, Lax'n'Busto, Ossifar, Sau, Whisky'ns Cullons, Bars, Widside, Joan Bibiloni, Enric Hernaez, Els Pets i el propi Marc Grau amb aquesta peça que escoltem ara per tencar Un Toc de Rock per avui. La veritat és que la idea d'aquest CD tribut a Neil Young que va publicar el segell DiscMedi, no era nova, als Estats Units un parell d'anys abans ja s'havia fet amb grup d'allà. Marc Grau va ser l'artífex de l'evolució musical d'Els Pets i l'autor del canvi de so ingenu i brut dels seus principis a l'actual, arran del disc "Fruits sex", l'any 1992. Primer com a productor i després com a guitarra del grup fins a la seva mort. Marc Grau i Guasch va neixer a Gavà l’any 1954, va morir a Barcelona un 24 d'abril de 1999 a causa d’un càncer. Va  ser considerat un dels més important guitarristas de sessió catalans i va acompanyar, entre d’altres, a Jaume Sisa, Rocky Muntanyola i Joan Bibiloni. De l’any 1982 al 1992 va ser component d'El Último de la Fila, però els va deixar al·legant que no volia seguir fent grans i extenses gires per tota la península, ell preferie quedar-se a prop de casa.Com us deie, després de produïr a Els Pets, va acabar sent component del grup. Per cert, va treure un CD en solitario que em va fer arribar en una de les Fires del Disc i Cinema que jo organitzava, crec que va ser a la segona de Vila-seca, però no estic segur ara.

El recordat Marc Grau, un gran guitarra i productor

La dita per concloure el programa d’avui es del periodista y escritor uruguayo Eduardo Galeano, considerado como uno de los más destacados escritores de la literatura latinoamericana que va manifestar :

“Hi ha un únic lloc on ahir i avui es troben, es 

reconeixen i s'abracen. Aquest lloc és Demà”

Tencaré per avui Un Toc de Rock, peró abans de marxar-me, us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Porteu-se bé i no feu res que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)