Un Toc de Rock 08-18

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Hi ha vegades i sense cap raó en concret, que un grup o cantant van quedant al fons del calaix, tot i haver tingut el disc innombrables vegades a sobre de la taula i a punt de programar-ho a Un Toc de Rock, però per una o altre raó la cançó sempre acaba tornant a l'armari sense haver sonat. És el cas del grup amb el qual avui obrirem el programa i que la Montse (a la foto feta per Mario Prades) es va encarregar de recordar-me que no l'he posat mai i em va indicà "A mi m'agraden", per tant avui obrirem amb B-52’s i la farem contenta, per la compta que em porta, a ella i a tots i totes aquells i aquelles a qui li agraden. Ara i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, escoltarem aquest bon grup nord americà que fins i tot van col·locar cançons seves i van sortir a la pel·lícula “The Flintstones”, fent de músics troglodites, jo soc Mario Prades i obro la barraqueta dient alló de sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

B-52’s – Love shack 1989

En els vuit anys que Un Toc de Rock porta sortint a l'aire compartint música i vivències amb vosaltres, he de reconèixer que la Montse té raó, mai he punxat a B-52’s. Ella s'ha encarregat de recordar-m'ho, sobretot per que és un grup que sempre li ha agradat. Per tant el programa d'avui s'obrirà amb B-52’s i "Love shack", un tema que us he extret del seu àlbum "Cosmic Thing" publicat l’any 1989. La cançó també es va editar en single i va aconseguir la tercera posició en les llistes del Billboard, la segona a Anglaterra i va pujar al primer lloc a Austràlia. Els B-52’s es van formar a Athens, Geòrgia, l’any 1977 i segueixen en actiu. Hi ha dubtes sobre l'origen del nom d'aquesta bona banda nord-americana, per una part es parla que es va inspirar en els grans bombarders de finals de la segona guerra mundial, la segona possibilitat que es té en compte és una altra que parla d'un somni que va tenir Ricky Wilson, guitarra i líder del grup, en el qual va veure una banda tocant amb el nom de B-52’s que era com es coneixia un pentinat femení als Estats Units que va estar de moda a finals dels cinquanta, de fet i durant els primers anys d'existència de la banda, les cantants Cindy Wilson i Kate Pierson solien portar perruques amb aquest tipus de pentinat. Integraven el grup els germans Ricky i Cindy Wilson, al costat de Kate Pierson i Keith Strickland. El 25 de març de 2008 va ser publicat el que és l'últim treball discogràfic de B-52’s fins el moment i que es va titular "Funplex", era el primer àlbum d'estudi de The B-52’s després de 16 anys sense gravar res de nou. Ricky Wilson que va néixer el 19 de març de 1953, va morir el 12 d'octubre de 1985 a causa d'un càncer.

The Charlie Daniels Band – America, I believe in you 2010

Des de l'àlbum recopilatori "Land That I Love" que el grup nord-americà The Charlie Daniels Band van publicar l'any 2010, us he extret aquest tema, tota una declaració d'intencions "Jo crec en Amèrica", ens diuen. La cançó es va titular originalment "In America" i s'havia inclòs en el LP "Full Moon" publicat al maig de 1980 i el single va aconseguir el lloc 13 en les llistes, mentre que l'àlbum va pujar al oncé. La Charlie Daniels Band és una de les millors bandes de rock sureny, entroncat amb el country rock, una de les veteranes ja que es van crear l'any 1970. Resulta curiós el cas d'aquest grup, han gravat una cinquantena de discos i no obstant això són pràcticament desconeguts a Espanya, llevat de quatre melòmans com vosaltres i jo. The Charlie Daniels Band estan liderats per el cantant, guitarra, fiddler i compositor  Charles Edward Daniels que va néixer el 28 d'octubre de 1936 a Leland, Carolina del Nord, un home amb un carisma indiscutible i una imatge fàcilment reconeixible amb la seva barba abundant, avui blanca, la pancheta de bon vivant i sempre amb el seu barret de cowboy o gorra de beisbol, ressalta en cadascun dels seus discos que són molts, la veritat es que a mi sempre hem recoda al home dels pollastres aquells de Kentucky. Charlie Daniels, alma mater del grup, va néixa el 28 d'octubre de 1936 a Wilmington, Leland, Carolina del Nord. És un personatge carismàtic en la música americana i ha influït en músics de diverses generacions. Un dels seus principals èxits va ser "The Devil Went Down to Geòrgia" que també es trovaba en aquest álbum i que escoltarem un altre dia. La Charlie Daniels Band tenen gravats 40 àlbums d’estudi, 8 directes i 4 recopilatoris oficials, l'últim disc es va publicar l'any 2010 sota el título “Land That I Love”, si no estic errat.

The Outlaws – Ghost riders in the sky 1980

Aquesta és una altra gran banda de rock sureny, The Outlaws, pràcticament desconeguts aquí al país i això que són molt bons i us ho demostro amb aquesta gran versió que fan del clàssic "Genets fantasmes en el cel", amb una canya que comprovareu. Per cert que aquests The Outlaws són nord-americans, no confondre amb una banda anglesa del mateix nom dels anys seixanta, en la què va militar el guitarrista Ritchie Blackmore. Aquests són de Tampa, Florida, i es van crear l'any 1967. Els components de The Outlaws eren el cantant i guitarra Hughie Thomasson que va morir el 9 de setembre de 2007, el bateria Monte Yoho, al baix Phil Humberg, les guitarres de Hobie O'Brien i Frank Guidry junt al cantant Herb Pino. El tema es trobava en el LP "Ghost Riders" publicat l’any 1980. La cançó va ser escrita el 5 de juny de 1948 per Stan Jones i es va editar per primera vegada l’any sigüent. L'han gravat des de Bing Crosby amb els Ken Darby Singers, a Frankie Laine, pasant per Marty Robbins, Blues Brothers, George Harrison i Johnny Cash, inclos el tenor Mario del Monaco. La lletra de la cançó ens parla d'un cowboy que pateix una revelació quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per genets també fantasmes i rep un avís o canvia d’inmediat o ell serà un més d’aquells texans fantasmes pel cel. La cançó va inspirar el tema de The Doors "Riders on the Storm" que ja hem escoltat en el programa i també la sèrie de còmics de la Marvel "Ghost Rider", las dues pel·lículas basadas en la serie va protagonitzar-las l’actor Nicolas Cage. De la cançó hi han versions instrumentals a carrec de gent de la suf music, com The Spotnicks o els Shadows briànics, inclus aquí al pais l’han gravat els Pekenikes. Per cert, l'esquelet del cap de vedella que veieu a la caràtula dels disc, es el signe d'identitat del grup The Outlaws. La cançó també s’ha titulat en diverses ocasions amb l’afegitó “A cowboy legend”.

Elton John & Kiki Dee – Don go breakinbg my heart 1976

Aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock es va publicar en single el 21 de juny de l’any 1976 amb "Snow Queen" a la cara B, a través del segell The Rocket Records Company, propietat del propi Elton John i va ser produït per Gus Dudgeon. El single va arribar a la primera posició tant als Estats Units com a Anglaterra. La cançó es va incloure posteriormente en el recopilatori "Elton John's Greatest Hits Volume II" de 1977. L’any 1993 Elton John i Kiki Dee van tornar a gravar junts, en aquesta ocasió va ser el tema "True love" versionant a Cole Porter. La veritat és que jo crec recordar un altre single amb "Loving You Is Sweet Than Ever" de principis dels 80, però no estic segur del tot, per tant us diré alló de “no em feu gaire cas”. De Sir Hercules Elton John ja hem parlat en moltes ocasions, li deien Les Plomes del Rock, però ara us explicaré que Kiki Dee es diu en realitat Pauline Matthews que va néixer el 6 de març de 1947 a Bradford, Anglaterra i que va començar fent cors per Dusty Springfield. Té una bona carrera, però mai a aconseguit posar un single o LP en la primera posició de les llistes cantant-la ella sola.

Hervé Vilard – Fais la rire 1965

La cançó més famosa en la carrera de Hervé Villard, cantant nascut a París, França, el 24 de juliol de 1946, és "Capri c'est fini", però al meu parer aquest tema”Fes-la riure”, és extraordinari i és plena de força interpretativa. Us el he extret d'un single editat en els anys vuitanta, reedició d'aquesta cançó queva ser posada com a cara B amb el  "Capri c'est fini"" a la cara A. Fill d'una venedora de violetes i partitures que treballava a les afores del Théâtre des Variétés, de París, René Paul Hervé Villard, com es diu en realitat, va néixer dins d'un taxi que es dirigia cap a l'Hospital Saint Antoine i que va pagar un client de la seva mare al veure.la en mig de l’acera donan a llum. Arran de la denúncia d'una veïna, li és retirada la custòdia del nen a la seva mare que es deie Blanche, alcohòlica, sota ordre judicial i és enviat, a l'edat de sis anys, a l'orfenat Saint Vincent de Paul, on va perdre el rastre de la seva progenitora. Teniu en compte que parlem dels anys cinquanta del passat segle. L’any 1967 va tindre els sants pebrots de reconèixer públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels Pirineus cap amunt. Uns “periodistes” d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, en directe, Hervé Vilard els va dir "Encantat d'haver-la conegut” i que li diguessin a quina residència estava i en cas de ser necesari, ell la portaria a una de millor, que ell es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que “La paraula mare significa molt més i per a ell aquella dona no ho era". Va complir la seva paraula i fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses, però no va tindre cap relació amb ella. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida. Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un hit internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.

Johnny Dorelli – L’Inmensita’ 1967

L'any 1967 el cantant italià Johnny Dorelli es va presentar al Festival de SanRemo amb aquest tema i el va defensar amb el seu autor, el cantant Don Backy que va escriure la lletra conjuntament amb Mogol, però es diu que la música va ser composada per Detto Mariano, si bé algunes fonts afirmen que és un error ja que la va escriure el propi Don Backy. La cançó només va obtenir la novena posició, però és possiblement el tema més popular de Johnny Dorelli, de veritable nom Giorgio Guidi. Va néixer a Meda un 20 de febrer de 1937. La veritat és que al llarg dels anys el tema ha estat molt versionat i entre els que la van cantar trobàvem a la gran Mina, Milva, Los Catinos, Tony Ronald, Francesco Renga, Mónica Naranjo, Sofia Rotaru i un llarg etc. Johnny Dorelli va participar per primera vegada al festival de Sanremo l’any 1958, de fet va ser el seu debut musical, i va defensar el tema "Nel blue, dipinto di blue", conjuntament amb el seu autor, l'extraordinari cantant i compositor italià Domenico Modugno. A l'any següent i amb "Piove" va tornar Johnny Dorelli al festival. També es va dedicar a la ràdio i l’any 1966 conduïa el programa "Gran varietà" que va estar en antena fins a 1979.

Monica Manzini – Sensa fine

Anem ara amb una banda sonora d'aquestes que busquen cançons conegudes per enriquir la pel·lícula, en aquest cas es tracta d'un film de terror "Ghost ship" que aquí es va titular "El vaixell fantasma" i aquesta cançó que originalment va compondre i va gravar en els seixanta l'italià Gino Paoli sonava just al principi del film, però la veu era la de Monica Mancini, tot i que la cantant que fa veure que la interpreta en el ball que se celebrava a la coberta del gran transatlàntic de luxe, era la actriu Francesca Rettondini (a la foto). Per cert que l'escena acaba amb un festival gore amb sang i fetge a dojo i una única supervivent entre els passatgers, una nena que... però això és una altra història, la veritat és que es tracta d'una bona pel·lícula que us recomano i que jo he vist en diverses ocasions. Estava protagonitzada per Gabriel Byrne i Julianna Margulies, però aquest film no ha de confondres amb una altra del mateix títol de l'any 2000 i que crec era de la factoria Disney. Monica Mancini és, amb la seva germana bessona Felice, filla del compositor nord-americà Henry Mancini i la seva dona Ginny, va néixer el 1952 i també és germana de l'actor i cantant Chris Mancini. Ha estat nominada en diverses ocasions al Grammy i la veritat,  Monica Mancini és pràcticament una desconeguda a Espanya. En la seva carrera jo destacaria l'àlbum "The Dreams of Johnny Mercer" del que sentirem alguna peça, però serà en propers programes. Monica Mancini  ha gravat amb Plácido Domingo, Horace Silver, Quincy Jones, el seu pare Henry Mancini i Michael Jackson. Per cert i com us deia, aquest cançó la va compondre Gino Paoli i la va dedicar a la que llavors era la seva companya sentimental, la cantant Ornella Vanoni. Aquest tema va ser versionat pel guitarrista de jazz Wes Montgomery, en el seu àlbum del 1967 "Movin 'Wes" i també havia estat utilitzada en una altra pel·lícula "La meva vida sense mi" d'Isabel Coixet.

La cantant nord americana Monica Mancini

Oliver – Jean 1969

Al nostre país aquest va ser el tema amb què descobrim el cantant i compositor nord-americà Oliver, de nom complert William Oliver Swofford,  nascut a Carolina del Nord el 22 de febrer de 1945 i que va morir a causa d'un càncer el 12 de febrer del 2000, a Shreveport, Louisiana. Recordo que vaig arribar un dia a Radio Juventud la Voz de Cataluña, crec que els estudis encara estaven en aquell xalet vell del carrer Saragossa, en un soterrani destartalat que la veritat sempre rememoraré amb afecte. Em va cridar Agustín Rodríguez, el meu mestre en aixó de la ràdio i em va fer escoltar aquest tema que acabava de rebre, cantat per Oliver, tots dos vam coincidir, era boníssim. Oliver es va donar a conèixer realment al seu país amb "Good Morning Starshine" que va ser la versió que va fer d’un dels tema estrelles de l'òpera rock "Hair", encara que a Espanya el single es va publicar posteriorment i aprofitant el va tiró de "Jean" que pert cert, també la va gravar en castellà i amb una bona pronunciació. La cançó es va incloure a la banda sonora de "The Prime of Miss Jean Brodie", una pel·lícula britànica protagonitzada per Vanessa Redgrave. "Jean" va ser escrita per Oliver amb lletra del poeta Rod McKuen, va estar nominada als Oscar a la millor cançó original i el single va arribar al segon lloc en les llistes de l'any del Billboard i al primer en les setmanals, crec que va ser a l'agost, mantenint-se en llistes un munt de setmanes. malgrat tenir una discografia amb distribució aquí, al nostre país excepte aquests dos temes, els seus discos pràcticament ni es coneixen. Aquesta cançó també es va incloure en el seu primer LP titulat "Oliver" que a Espanya publicaria el segell Ekipo així mateix l'any 1969. Avui en dia a Oliver ni s’el recorda a Espanya, tret de quatre melómans com vosaltres oidors i oidores i jo, però a Un Toc de Rock avui el recordem.

Paul Young – Everytime you go away 1985

"Cada vegada que t'allunyes" és una de les més grans cançons dins de la carrera del cantant britànic Paul Young i el seu primer èxit. El britànic Paul Young es un home nascut el 17 de gener de 1956 a Lutton. L’any 1991 va cantar a duet amb Zucchero "Senza una Donna" que també va ser un altre èxit destacable d'aquest angles que a més de cantar, també toca el baix i la guitarra. Aquesta cançó que escoltem ara es va publicar en single el 25 de febrer de 1985, estava inclosa en el seu LP "The Secret of Associations" que es va editar el 25 de març i va ser doble Disc de Platí a Anglaterra, Disc d'Or a América i el single amb el tema “Everytime you go away” va arribar a la primera posició als Estats Units i la quarta a Anglaterra. La cançó va estar composada per Daryl Hall que ja la va gravar en el doble en directe "Live at the Apollo", amb el duet del qual formava part Hall & Oates, amb la col·laboració de David Ruffin i Eddie Kendrick, components de The Temptations que van intervindre en la gravació en directe, de fet Hall & Oates ja l’havien inclos també en un altre LP en aquest cas d’estudi, un parell d’anys abans. Actualment i junt a altres cantants Paul Young forma part d’un col·lectiu que van fent actuacions, una mena de Mágicos 70 espanyols, però a la anglesa.

Patti Labelle & Travis Tritt – When something is wrong with my baby 1994

L'any 1994 el segell MCA va publicar a Espanya un CD compilatori de duets gravats per a l'ocasió, titulat "Rhythm Country and Blues", ple de duets en què van aparellar artistes de tendències i estils molt diverses amb un nexe comú, la qualitat musical. La veritat és que es tracta d'un CD sense cap desaprofitament i ara escoltarem una de les cançons d'aquest disc. En aquesta peça s'uneix a la cantant de color Patty LaBelle que va ser líder del grup de R & B LaBelle, aquelles del "Lady Marmalade", amb un bon cantant de country Travis Tritt. Aquesta cançó va ser escrita l'any 1966 per Isaac Hayes i David Porter i va ser el gran èxit en la carrera del duet de color Sam & Dave, encara que al llarg dels anys s'han realitzat algunes bones versions, gairebé sempre en format duet. La cantant de color Patti LaBelle està considerada una de les millors veus del soul nord-americà, va néixer a Filadèlfia el 24 de maig de 1944, mentre que Travis Tritt per la seva part, guanyador de diversos Grammy, va néixer a Marietta, Geòrgia, el 9 febrer 1963.

Cher – Lie to me 2013

La iaia Cher ha publicat nou treball discogràfic, un àlbum titulat "Closer To The Truth" que es va editar el passat 20 de setembre. És el 25è disc d'estudi de Cher ja que des que va publicar "Living Proof" l’any 2001, no havia tret res de nou, excepte el parell de cançons que va incloure en la banda sonora del film "Burlesque". Ha comptat amb la col·laboració de la cantant Pink i el també cantant Jake Shears i el disc va començar a gravar-se l’any 2011. Tot just publicar-se va pujar ja al tercer lloc en les llistes d'Estats Units. La cantant, actriu, compositora i productora Cherilyn Sarkisian Lapierre, coneguda com Cher, va néixer a El Centro, Califòrnia, el 20 de maig de 1946. En els seus inicis i durant els anys 60, va formar parella professional amb el que era llavors el seu marit Sonny Bono, dien-se Sonny & Cher. El matrimoni de Sonny i Cher va durar fins l'any 1975, es van divorciar el 23 de juny i també va ser la seva fi com parella artística. En el seu apartat com a actriu, Cher ha guanyat un Oscar pel seu paper a "Encanteri de Lluna", de 1987. Cher ha venut més de cent milions de discos a tot el món, sent una de les cantants amb més vendes en la història. La veritat és que Cher ha de tenir accions del seu cirugià plàstic ja que si mireu imatges de la seva època amb Sonny & Cher us adonareu que està completament "restaurada". Sonny Bono va deixar la música per dedicar-se a la política, sent congressista, va morir el 5 de gener de 1998 als 62 anys d'edat.

Patti Smith – This is the girl 2012

L'últim disc que la cantant novaiorquesa Patti Smith ha editat fins el moment, és titula "Banga" i s'ha publicat a Espanya el cinc de juny del 2012. És el desè àlbum d'estudi de la que va ser musa de la moguda punk de Nova York en els setanta. La producció ha estat a càrrec de la mateixa Patti Smith i es va gravar als Electric Lady Studios a Nova York, comptant a la banda amb Tony Shanahan, Jay Dee Daugherty i Lenny Kaye. En aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock també compta amb la col·laboració de Tom Verlaine, però en l'àlbum intervenen així mateix Jack Petruzzelli i els fills de Patti Smith, Jackson i Jesse Paris. Entre els 12 temes que configuren l'àlbum destaca aquest que estem escoltan ara "This is the girl" que Patti va escriure com tribut a Amy Winehouse, sense oblidar "Fuji-san" compost per a la gent del Japó, després del terratrèmol que va patir el país asiàtic l'any 2011 i "Nine", una cançó d'aniversari per a l'actor Johnny Deep. La cantant i poeta Patricia Lee Smith va néixer el 30 de desembre de 1946 a Chicago. Patti Smith es va encastellar dins el moviment punk americà gràcies al seu disc de debut "Horses" que es va editar l’any 1975 i en el qual destacava la versió que va realitzar del "Glòria" de Van Morrison. La cantant i compositora Patti Smith va ser anomenada "la madrina del punk" i va aportar un punt de vista feminista i més intel·lectual al moviment punk en incorporar un toc de poesia beat. La seva cançó més popular és "Because the Night" que va escriure amb Bruce Springsteen i va arribar al lloc número 13 de la llista del Billboard l’any 1978, sent posteriorment versionada pel mateix Bruce Springsteen, REM i U2. Per cert, Patti Smith va fer un concert a Roma i va anar a una audiencia pública amb el Papa Francisco, sembla ser que havia tingut una "visió" que li va dir que el proper papa és diria Francisco i ves per on...en fi.

Otis Redding – (Sittin’ on) The Dock of the Bay 1968

La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, quan només tenia 26 anys d'edat, va representar un impacte en el món de la música i va truvar una carrera brillant. Va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr Pitiful i va portar el gènere al més alt, separant-lo completament del Rythm & Blues imperant i fent que el soul fos un gènere en majúscules i amb entitat pròpia. Aquell accident ocorregut a Lake Monona, a les afores de Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar amb la vida de Otis Redding i amb tots els membres, excepte James Alexander i Ben Cauley, del seu grup d'acompanyament The Bar-Keys, en estavellar-se l'avioneta. Als seus funerals van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva ciutat adoptiva Macon, Georgia. Curiosament el major èxit de la seva carrera va ser el single "Sittin 'on the dock of the bay" que escoltem ara a Un Toc de Rock i que havia acabat de gravar poc abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de l'accident, amb “Sweet Lorene” a la cara B. Ocupa el lloc 28 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone i ha sigut molt versionada, inclus per Pearl Jam. Va ser el seu disc pòstum. Els seus començaments també són molt interessants ja que va començar acompanyant a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, quedaven diverses hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit. La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a fort i punyent, això li va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei.

The Platters – Crying in the chapel  1964

Existeix una extraordinària versió d'aquest tema que va interpretar el Rei, Elvis Presley, però ell va mirar cap a la què havien fet abans el grup vocal de color The Platters que la van gravar l’any 1964. Curiosament val a dir que quan la va escriure Artie Glenn l'any 1953, posseïa un aire molt country. De fet hi ha versions molt diferenciades pel que fa a línia musical ja que l'han gravat des Ella Fitzgerald a June Valli i la seva orquestra, passant per Bob Marley & The Wailers, Don McLean, Little Richard, Lee Lawrence o com us deia, Elvis Presley i The Platters que són els que escoltem ara. Amb "Plorant a la capella" i The Platters tancarem el programa d'avui d’Un Toc de Rock. The Platters que va arribar el productor i manager Buck Ram que la seva carrera es va consolidar. Aquest va canviar l'estatus, la noia deixaria de ser la veu protagonista que pasaria a ser Tony Williams i Zola Taylor faria cors amb la resta de components i els va convertir en un grup de R & B i aconseguint que Los Platters fossin el primer grup negre de l'època en situar-se en els primers llocs de les llistes d'èxits generals. Gràcies a la seva tasca avui en dia The Platters són recordats com un dels millors grups vocals de la història de la música. The Platters es van desfer a la fi dels 60, però van tornar a sorgir formacions amb aquest nom i hi ha diverses estables a Amèrica i Europa. Per cert que del Río Grande cap a baix s’els nomena Los Plateros.

La dita d’avui es del periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano que va dir:

 “L'Artista sap el que fa, però perquè valgui la pena

 ha de saltar-se aquesta barrera i fer el que no sap”

Conclou per ara Un Toc de Rock, peró abans de tocar el dos i fotre el camp, us deixaré amb la bona companyia de la La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, jo soc Mario Prades i ara us dire adeu, porteu-se bé.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)