Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui a Un Toc de Rock realitzarem, per començar, un breu,
però interessant, recorregut pel rock que sorgia imparable al Madrid dels anys
setanta i que va enriquir i molt la música rock d'aquest país i d'alguna manera
va ser la llavor de la que va sorgir la Movida madrilenya. Passarem per Catalunya,
Mallorca, Mèxic i acabarem amb un cant de llibertat que ens portarà una de les
millors cantants gregues de tots els temps. Ara i per La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa, escoltarem per començar
una cançó de la que us vaig parlar fa pocs programes, jo soc Mario Prades i
obro la barraqueta dient com sempre alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Coz – Más sexy! 1979
Fa poques setmanes vam escoltar a Un Toc de Rock al grup Coz
i la seva cançó més emblemàtica "Las chicas son guerreras", doncs bé,
Montse ja m'ha “suggerit” que si vaif parlar de "Más Sexy!", per què
no la posava i per tant avui obrirem el programa escoltant-la. Els desitjos de
Montse són ordres per a mi... pel compte que em porta. Ara parlem una
mica de la història musical del Madrid dels 70. Coz es va formar l'any 1974 i
l'integraven Jesús Albeniz que venia de La Banda Salsa (cantant),
Kanguro que posteriorment seria guitarra de Vade Retro, Miguel Jiménez que
passaria a ser bateria de Rosendo i Juan Márquez (baix i veu). Aquests dos
últims van crear Kafru, amb Juan Toro que havia estat membre de Fe i Franklin.
Coz semblava no tenir continuïtat, però després de la dissolució de Kafru, on
també militaven els germans Armando i Carlos de Castro (a la foto) es va reorganitzar Coz.
Alguns músics van passar a Mad, però els germans De Castro tornen a posar en
marxa Coz al costat de Juan Toro (baix) i Julio Cèsar (bateria), als quals
posteriorment van substituir Tony Urbano que després formaria part de Leño i
Ausentes (baix) i Antonio Goma que seria substituït poc després per Paco García
que venia dels Eva Rock (bateria). Armando, Carlos, Tony i
Paco García van ser els
que van intervenir en la pel·lícula “Nos va la marcha” que no és res més que el
concert "Rocktiembre 78", això si, considerada com la primera
pel·lícula espanyola de rock, va ser realitzada per Jose Mª Berastegui, Manolo
Gómez i Raimundo García i ofereix les actuacions de Coz, Cucharada, Leño, Mad,
Topo i Teddy Bautista. Tornen a produir-se canvis i la banda la integren l’any
1979 els germans De Castro (a la foto), Cutu de la Puente i Juan Márquez i graven aquest single que
escoltem ara. Com us vaig explicar van haver-hi problemes amb la discogràfica
que pretenia comercialitzar la seva música i Armando i Carlos de Castro no
accepten les exigències i van deixar Coz per crear Barón Rojo, al costat de
José Luis Campuzano (baix i veu) i l'uruguaià Hermes Calabria (bateria). Els substituirien
Tony de Juan i Eduardo Pinilla i l'any 1980 va arribar “Las chicas son guerreras”
que va ser produït per Mariscal Romero, però tot això ja és una altra història.
Ha estat o no un bon recorregut pel panorama musical rocker del Madrid dels
anys setanta? Doncs encara seguirem una mica més.
La Trampa
– Volver a casa 1990
Escoltarem ara a La Trampa, un bon tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir
el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu
segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella
cançó amb una lletra que ens parla de solitut, anyorança de la persona estimada
quan per motius profesionals tens que sortir a treballar lluny de la teva llar,
però el nostre protagonista finalment i amb tren, torna a casa amb la seva
familia. La Trampa
eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció d'aquest disc va
estar a càrrec de Steve Taylor que col·labora en els teclats, es va gravar als
estudis STP-Madrid. També hi col·laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i
Vicky Larraz (ex-Olé, Olé) als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La 
Trampa encara va editar un
parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va
néixer l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba.
L'any 1988 es posa en marxa La
Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a
Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir l'any 1996. Ell també
ha compost per a gent com La
Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los
Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa un
parell d'anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, el grup que mai
havia d'haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i
no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa
privada, per tant no ho censuro, si escau critico als artistes que es deixen
cegar i cauen en “la Trampa”
de la seva pròpia ambició. La
Trampa van tornar als escenarios i van gravar un nou disc
titulat “Laberinto”.
RH+ - Junto al mar 1984
El segon i últim disc de RH +, un interesant grup surgit a
Madrid que no va tindre continuitat, es va titular "Multivisión" i
d’aquest àlbum us he tret aquest gran tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i
que a mi em porta sempre bons records, entre altres coses per que era la
sintonia d'un programa que jo feia a diari de dilluns a divendres i de 10 a 12 de la nit a Ràdio
Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any 1984 i que es deia
"Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup RH+ va desaparèixa
al no poder Javier Vargas atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra
amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat també amb Banana, Pasarela,
Comando Rock i La Orquesta Mondragón. Així mateix trobàvem 
forman part del grup
RH+ a Nacho Campillo que es feia dir en aquella època Nacho Reyno i que després
va crear Tam Tam Go! i que anteriorment ja havia militat amb Clavel i Jazmín. A
RH+ també trobavem a Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que venie dels
Pasarela i un quart membre que era Tito Herrero front de la bateria i que venia
dels Conexión, el grup que había liderat el teclista Luis Cobos. Javier Vargas,
nascut a Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band, el
seu millor projecte i que encara està en actiu.
Tam Tam Go! – Manuel/Raquel 1988
El tema que escoltem ara a carrec dels Tam Tam Go! té una
lletra controvertida en tractar sobre un transvestit. La canción ens parla d'un
problema social important, el drama dels transexuals i el rebug de la societat
vers amb ells. Ens explica l'historia de Manuel que va néixer amb cor de Raquel
i va ser l'objecte de rises i bromes pesades per part dels altres nens en al
seva joventut i va patir l'escarni de la societat en general quan era adult. El
protagonista d'aquesta historia acaba suicidan-se, però como ells diuen en la
seva cançó “Solo es una baja más”. La peça es trobava en el "Spanish
Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, la banda liderada pels germans
Nacho i Javier Campillo (a la foto) i que es va editar l’any 1988. Curiosament aquesta
cançó va ser el gran èxit 
d'aquest disc, amb tots els temes cantats en angles,
aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà, amb lletra del
director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com us deia, ho van fer en
anglès. Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l'any 1988. A principis dels 90
es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria”
que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar
material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser "El móvil de
Lucifer". Nacho Campillo quan el grup es va desfer va gravar en solitari. Per cert, abans de Tam Tam Go! havie
militat als grups Clavel i Jazmín i RH+ que hem escoltat abans.
Miguel Oñate – Mientras 2007
En aquesta cançó el cantant i compositor Miguel Oñate parla
dels problemes del mon i la desidia del eser humà. Es un cant defensant el
tracte humà entre la gent, cada dia més difícil de trobar. Jo volvria destacar
aquest tros que diu “La paloma de la paz cuando hay guerra nunca está y cuando
quiere ir ya es muy tarde” que en poques paraules diu molta veritat. Cantant i
compositor de rock urbà a mig cami del cantautor, Miguel Oñate va néixer a
Madrid l’any 1955. En arribar 1976 i mentre treballa com a administratiu en un
banc, va entrà a formar part de Trafalgar, una banda que no va tenir massa
repercussió. El guitarrista Salvador Domínguez li va demanar que se incorpores
a Banzai, substituïn a Manzano que els havie deixat per crear el seu propi
grup, però ell no va 
acceptar-ho i finalmente s’en va anar amb Asfalto, un rock
més urbà i menys heavy. Amb ells grava "Más que una intención" que es
va publicar a través del segell Snif Records. En aquest disc es va incloure una
composició seva "La paz es verde", que seria el segon single i que el
Partit dels Verds va voler fer servir en una de les seves campanyas electorals,
amb la negativa de Miguel Oñate a polititzar una cançó seva. Encara va gravar
un segon disc "Cronophobia" i va deixà als Asfalto. La veritat és que
sempre ha estat un home molt preocupat pel seu entorn i quan l’any 2007 treu el
seu primer i únic disc "Muy personal", en ell trobàvem la cançó que
escoltem ara a Un Toc de Rock i que té una lletra molt interessant i com
comproveu, plena de càrrega ecologista.
Quique González – Tenía que decírtelo 2013
Dins del cantautors que han surgit aquest darrers anys molt
més propers al rock que al clàssic trobador us vui destacar a Quique González.
El 2 de febrer d’aquest any Quique González va publicar un nou treball
discogràfic, el seu novè disc, un àlbum titulat "Delantera mítica" i
d'aquest últim àlbum us he extret la cançó que obre el CD, "Tenía que decíirtelo", en el qual aquest cantautor urbà ens parla amb les seves
metàfores verbals de desesperació, d'estratègies i de cobrir l'expedient i
sobretot pretén incidir en el moment sociopolític actual. Aquest nou treball
s'ha gravat als Alex The Great Studios de Nashville, a Memphis, comptant 
amb la
producció de Brad Jones, un home que entre altres, crec recordar que ja va
treballar també amb Els Pets ien les grabacions ha tingut les col·laboracions
d'Alex Muñoz i Zahara. També han intervingut César Pop i Leiva de Pereza en la
composició d'alguns dels temes. Enrique González Morales va néixer a Madrid un
17 de octubre de 1973. Curiosament Quique González va començar publicant amb
multinacional, per després de passar per DRO editar els últimes produccions amb
un segell independent Last Tour Records.
Sergio Dalma – En el silenci 2013
Aquesta és una altra peça que us he extret de l'últim
treball de Sergio Dalma, una mena de disc recopilatori titulat
"T'estimo", publicat aquest any, en què ha inclòs cançons que ha
gravat en català i que han anat formant part de la seva discografia ja que el
sabadellenc pràcticament ha anat versionant alguna que altra cançó a la llengua
de Mossèn Cinto en gairebé tots els seus treballs des de fa uns anys. Aquesta
cançó va sofrir un canvi de títol amb l'adaptació al català ja que originalment
es titulava "Mientras tanto" i es va incloure inicialment a l'àlbum
"Trece", editat l’any 2010 i que va ser declarat Disc de l'Any. Josep
María Capdevila, veritable nom d'aquesta gran veu, es conegut artísticament com
Sergio Dalma, va nèixer el 28 de septembre de 1964 a Sabadell i va
començat com a cantant d'orquestres fins que finalment es va llançar en solitari.
Va guanyar al concurs "Gent d'aquí" de TVE, dins del circuit català.
Va fitxar amb la discogràfica Horus i allí va començar una brillant carrera.
"Bailar pegados" tot i no guanyar, va ser una de les millors cançons,
al costat de "Eres tú" que Espanya a enviat mai a Eurovisió. Va
representà a Espanya al Festival de Eurovisión de 1991 que es va celebrar en
els Estudis Cinecittà de Roma el 4 de
maig de 1991. Al festival Sergio Dalma va conseguir 119 vots, pràcticament tots
els païssos, tret de dos, van votar a Sergio Dalma, però així i tot, va quedar
en el quart lloc. Ara bé, reconec que es una bona cançó.
21 Japonesas – Koko 1997
Al CD "Cerca del aire (1988-2018)" que el grup
donostiarra 21 Japonesas va editar l'any 1997, trobavem aquesta cançó que
escoltarem ara i va ser editat per el segell Warner Music. En aquest tema ens
parlen de Koko i de marginació i barris periférics, de roçar la raya que separa
el be i el mal. El grup inicialment eren Txetxo Bengoetxea (guitarra, baix i
veu), Luis Camino (percussió) i Alfredo Beristain (guitarra) que es va suïcidar
l'any 1991. Van debutar el 1989 amb “Donde rien los locos”. Després de publicar
un segon disc "Hombre de la selva", en el qual inicialmente es va
incloure aquesta cançó, deixen el petit segell independent Nola i fitxen amb
Island, publicant ja l'any 1990 i sense Alfredo que els havia deixat, "El
paso del tiempo". Després d'un recopilatori i ja amb WEA surt a la venda
el que està considerat el seu millor disc "El mercado del placer",
clar que poc després s’en va Luis Camino i Txetxo Bengoetxea queda coma únic
líder del grup. Encara es publicaria "Fuego dulce" l'any 1994 i
després l'àlbum del que us he tret aquest tema, el seu últim treball, una mena
de 
recopilatori amb les cançons regravades de nou, 21 Japonesases es desfan.
Txetxo Bengoetxea per aquest últim CD va tornar a gravar les seves antigues
cançons comptant amb Sandy Mclelland, Rosa Cullum, Mikel Irazoki, Goar
Inurrieta, Bryn Haworth, Jess Bailey, Hellen de Quiroga, Cristina Narea, Lilly González
i Eli Guerra. Les cançons es van gravar en els The River Studios de Londres.
Per cert que 21 Japonesas eren un dels grups de l'escuderia de Rosa Lagarrigue,
a la qual jo vaig conèixa en els 80's, una de les millors managers del pop
espanyol i això que és xilena, des de la seva empresa RLM Management &
Contractació, ella és l'artífex de la llarga permanència de La Unión en el panorama musical
pop espanyol, també va portar a Mecano, Alejandro Sanz, Revolver, Malú, Amaia
Montero, Melendi i Miguel Bosé, entre d'altres.
Mercedes Sosa – Canción para Carito 1993
León Gieco és un dels grans cantautors argentins de la
història, perseguit pel règim dictatorial a què va estar sotmès el seu país.
Curiosament a Espanya és més conegut per la seva tasca com a compositor que com
a cantant, sobretot gràcies a cançons seves com “Solo le pido a Dios” que va
ser un gran èxit en la veu d'Ana Belén. Aquest tema que us he seleccionat per
escoltar en el programa d'avui és una de les seves millors composicions,
escrita conjuntament amb Antonio Tarragó Ros, encara que aquí a Espanya pugui
resultar gairebé ignota. Us l'he portat en la versió que realitza Mercedes Sosa
que la va incloure en el seu disc recopilatori “30 años”, publicat en 1993.
Coneguda com La Negra Sosa
o La Veu
d'Amèrica, Mercedes Sosa es una de les grans veus que des d’Argentina va
llançar el seu missatge al món Mercedes Sosa va néixer a San Miguel de Tucumán
el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de
Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que 
és endèmica al nord
de l'Argentina i en gran part de Sud-Amèrica i va morir finalment a Buenos
Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los
pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser
dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la
ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo
Cancionero i és una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana,
al costat de Soledad Bravo. Ella no volia que l'anomenessin cantant, es definia
a si mateixa com “cantora” i per descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel
Pantoja.
Tomeu Penya – Unes cançons 2007
Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Paraules que
s'endú es vent" que l'amic Tomeu Penya va publicar l’any 2007 comptan amb
la col·laboració de Paco de Lucía. És una preciosa cançó que tal com ell diu li
posa la pell de "Galina" i que aquestas cançons de les que ens parla,
son la solució per molts dels problemes. A Tomeu el vaig conèixa quan jo era
soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer
Llovera de Reus. Tomeu actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit. Li vaig fer una
entrevista per a Diari de Tarragona i li vaig comentar que la cançó seva que a
mi més m'agradava de las que havia tret fins llavors, era "Plou" i
aquella nit me la va dedicar en el 
concert. Des de aquell dia Tomeu Penya i jo
hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem, però es un
dels amics de Un Toc de Rock al facebook de Montse Aliaga. Ell ha estat en
moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de
setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible
anar-hi. L’any 2010 va treure un nou disc titulat “30 anys després”, gravat en
directe i molt íntim, amb unes quantes de les seves bones cançons. Os el
recomano des de Un Toc de Rock. A la foto Mario Prades i Tomeu Penya al port
del Serrallo, a Tarragona, després d'un dinar.
Zayda y los Culpables – De contrabando
Zayda Peña, cantant i líder del grup Los Culpables, una
banda del que a Méxic es diu “Gruperos”, va morir assassinada l'1 de desembre
de 2007, sols tenia 28 anys. Era mexicana i la seva línia s'enfocava cap el
estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan acabava
d'assistir a un concert d’Alejandra Guzmán i es trobava a la seva habitació del
Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, acompanyada per la seva manager Ana
Bertha González i Leonardo Sánchez, empleat del motel, van entrar uns sicaris
que van disparar contra ells, Bertha i l'empleat van morir a l'instant. Zayda
va ser traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba
i sense que la policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per
protegir la seva vida, un altre sicari va entrar a la UCI, tranquil·lament i sense
que ningú li impedís el pas. Aquell assesí va rematar a Zayda Peña de tres
trets al cap. Encara avui i com passa amb tants i tants artistes gruperos, no
s'ha trobat l'assassí de Zayda, ni crec que el trobin mai, com acostuma a
passar masses vegades al pais dels mariachis. Aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock es una de les millors cançons de la curta carrera de Zayda y Los
Culpables, truncada per la seva prematura mort i 
parla d’un amor amb una
persona que ja te la seva dona, però ella és conforma sols amb veure’l i que li
doni un petó. És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la vida de
molts artistes que es dediquen al gènere dels narcocorridosd. No es tracta de
que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues, és una cosa
molt més simple i alhora més esgarrifosa. Un grup o cantant és contractat en la
festa d'un narco, paguen bé i qui és el guapo que es nega a anar-hi davant gent
d'aquest taranna i clar, li dedica una cançó al anfitrió. El narco competidor
se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En el cas de Zayda Peña
es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que la cantant tenia un
embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa d'aquest es va assabentar
i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella o jo" i es diu que
ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no tingués dubtes
sobre això va tallar en sec ordenant matar a la cantant. Una altra alternativa
de la que és va parlar més tard era que Zayda tenia l'embolic amb la dona del
traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que el narcotrafican, amb el
cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre de matar a Zayda... la
veritat mai es sabrà i la mare de Zayda Peña avui en dia ancara segueix clamant
justícia en un desert de silencis.
Luis Eduardo Aute – Las cuatro y diez 1973
Aquesta és una de les cançons "històriques" en la
carrera de Luis Eduardo Aute, al costat de Serrat, els millors cantautors
urbans que ha donat la música en aquest país. Es va publicar per primera vegada
en l'àlbum "Rito" que Aute va editar l'any 1973, però posteriorment
s'ha inclòs en moltes recopilacions de grans èxits i en discs en directe, a més
d'haver estat versionada en diverses ocasions. La veritat és que és una gran
cançó, amb una lletra esplèndida que en poc més de dos minuts i amb una
instrumentació austera ens explica tota una història plena de contingut humà. La trobada casual
de dues persones que es van estimar molt, però que ara, després d'haver
compartit una part de la seva existència, tenen cadascun la seva pròpia vida, 
allunyats un de l'altre i l'acomiadament perquè ella ha d'anar-s’en a
treballar, és que ja són “Las cuatro y diez”. Luis Eduardo Aute Gutiérrez,
cantant, compositor, músic, director de cinema, poeta, pintor i jo que se
quantas coses més, va néixer a Manila, Illes Filipines, el 13 de setembre de
1943 i més de cantautor, és director de cinema, pintor i poeta. Quan va arribar
a Espanya va residir al barri de Gràcia, a Barcelona, per això xampurreja el
català, encara que després es va traslladar a Madrid, formant part de molts
grups de pop dels 60, primer com a batería i després cantant, fins que va
començar la seva carrera com a cantautor.
Nana Mouskouri - Libertad 1986
Tancarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltan a la
gran cantant grega Nana Mouskouri. Aquesta cançó que us he seleccionat és un
fragment de l'ària de "Nabucco" de Verdi pasada al pop, aixó si. Es va editar en single l'any 1986. Nana
Mouskouri va néixer a Creta, el 13 d'octubre de 1934 i és la millor veu
femenina amb projecció internacional sorgida des de Grècia, ha venut més de 200
milions de discos. El seu veritable nom és Ioanna Músjuri i va començar sent
cantant del grup Los Atenienses, on va conèixer al que seia el seu
marit George Petsilas, del qual es va separar després. Anys més tard es tornar
a casar, en aquest cas amb André Chapelle qui era i segueix sent el seu
productor. Es va ficar en política, censurant i criticant la dictadura militar
grega i donant suport a la democràcia fins a la seva restitució l’any 1974. El
seu amor pels nens va portar a Nana Mouskouri a ser ambaixadora de la UNICEF l’any 1993 i després
va representar a Grècia al Parlament Europeu l'any 1994.
El vioninista libanès Ara Malikian, d'ascendència armènia,
va dir una vegada una frase molt encertada:
"El silenci és part de la música".
I és que hi ha gent que no te present que parlant, és perden meravelloses
oportunitats d'estar-se calladet.
Acaba per avui Un Toc de Rock, peró abans de fotre el camp
us deixaré amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emisores que emeten el programa, ara us dire adeu fins el proper programa..
Apa! Ens veiem pel món
Mario Prades
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario