El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 18 de noviembre de 2013

Un Toc de Rock 08-17

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Avui a Un Toc de Rock realitzarem, per començar, un breu, però interessant, recorregut pel rock que sorgia imparable al Madrid dels anys setanta i que va enriquir i molt la música rock d'aquest país i d'alguna manera va ser la llavor de la que va sorgir la Movida madrilenya. Passarem per Catalunya, Mallorca, Mèxic i acabarem amb un cant de llibertat que ens portarà una de les millors cantants gregues de tots els temps. Ara i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, escoltarem per començar una cançó de la que us vaig parlar fa pocs programes, jo soc Mario Prades i obro la barraqueta dient com sempre alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Coz – Más sexy! 1979

Fa poques setmanes vam escoltar a Un Toc de Rock al grup Coz i la seva cançó més emblemàtica "Las chicas son guerreras", doncs bé, Montse ja m'ha “suggerit” que si vaif parlar de "Más Sexy!", per què no la posava i per tant avui obrirem el programa escoltant-la. Els desitjos de Montse són ordres per a mi... pel compte que em porta. Ara parlem una mica de la història musical del Madrid dels 70. Coz es va formar l'any 1974 i l'integraven Jesús Albeniz que venia de La Banda Salsa (cantant), Kanguro que posteriorment seria guitarra de Vade Retro, Miguel Jiménez que passaria a ser bateria de Rosendo i Juan Márquez (baix i veu). Aquests dos últims van crear Kafru, amb Juan Toro que havia estat membre de Fe i Franklin. Coz semblava no tenir continuïtat, però després de la dissolució de Kafru, on també militaven els germans Armando i Carlos de Castro (a la foto) es va reorganitzar Coz. Alguns músics van passar a Mad, però els germans De Castro tornen a posar en marxa Coz al costat de Juan Toro (baix) i Julio Cèsar (bateria), als quals posteriorment van substituir Tony Urbano que després formaria part de Leño i Ausentes (baix) i Antonio Goma que seria substituït poc després per Paco García que venia dels Eva Rock (bateria). Armando, Carlos, Tony iPaco García van ser els que van intervenir en la pel·lícula “Nos va la marcha” que no és res més que el concert "Rocktiembre 78", això si, considerada com la primera pel·lícula espanyola de rock, va ser realitzada per Jose Mª Berastegui, Manolo Gómez i Raimundo García i ofereix les actuacions de Coz, Cucharada, Leño, Mad, Topo i Teddy Bautista. Tornen a produir-se canvis i la banda la integren l’any 1979 els germans De Castro (a la foto), Cutu de la Puente i Juan Márquez i graven aquest single que escoltem ara. Com us vaig explicar van haver-hi problemes amb la discogràfica que pretenia comercialitzar la seva música i Armando i Carlos de Castro no accepten les exigències i van deixar Coz per crear Barón Rojo, al costat de José Luis Campuzano (baix i veu) i l'uruguaià Hermes Calabria (bateria). Els substituirien Tony de Juan i Eduardo Pinilla i l'any 1980 va arribar “Las chicas son guerreras” que va ser produït per Mariscal Romero, però tot això ja és una altra història. Ha estat o no un bon recorregut pel panorama musical rocker del Madrid dels anys setanta? Doncs encara seguirem una mica més.

La Trampa – Volver a casa 1990

Escoltarem ara a La Trampa, un bon tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó amb una lletra que ens parla de solitut, anyorança de la persona estimada quan per motius profesionals tens que sortir a treballar lluny de la teva llar, però el nostre protagonista finalment i amb tren, torna a casa amb la seva familia. La Trampa eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció d'aquest disc va estar a càrrec de Steve Taylor que col·labora en els teclats, es va gravar als estudis STP-Madrid. També hi col·laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larraz (ex-Olé, Olé) als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La Trampa encara va editar un parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va néixer l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba. L'any 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir l'any 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa un parell d'anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, el grup que mai havia d'haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa privada, per tant no ho censuro, si escau critico als artistes que es deixen cegar i cauen en “la Trampa” de la seva pròpia ambició. La Trampa van tornar als escenarios i van gravar un nou disc titulat “Laberinto”.

RH+ - Junto al mar 1984

El segon i últim disc de RH +, un interesant grup surgit a Madrid que no va tindre continuitat, es va titular "Multivisión" i d’aquest àlbum us he tret aquest gran tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que a mi em porta sempre bons records, entre altres coses per que era la sintonia d'un programa que jo feia a diari de dilluns a divendres i de 10 a 12 de la nit a Ràdio Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any 1984 i que es deia "Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup RH+ va desaparèixa al no poder Javier Vargas atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat també amb Banana, Pasarela, Comando Rock i La Orquesta Mondragón. Així mateix trobàvem forman part del grup RH+ a Nacho Campillo que es feia dir en aquella època Nacho Reyno i que després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment ja havia militat amb Clavel i Jazmín. A RH+ també trobavem a Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que venie dels Pasarela i un quart membre que era Tito Herrero front de la bateria i que venia dels Conexión, el grup que había liderat el teclista Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band, el seu millor projecte i que encara està en actiu.

Tam Tam Go! – Manuel/Raquel 1988

El tema que escoltem ara a carrec dels Tam Tam Go! té una lletra controvertida en tractar sobre un transvestit. La canción ens parla d'un problema social important, el drama dels transexuals i el rebug de la societat vers amb ells. Ens explica l'historia de Manuel que va néixer amb cor de Raquel i va ser l'objecte de rises i bromes pesades per part dels altres nens en al seva joventut i va patir l'escarni de la societat en general quan era adult. El protagonista d'aquesta historia acaba suicidan-se, però como ells diuen en la seva cançó “Solo es una baja más”. La peça es trobava en el "Spanish Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, la banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo (a la foto) i que es va editar l’any 1988. Curiosament aquesta cançó va ser el gran èxit d'aquest disc, amb tots els temes cantats en angles, aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà, amb lletra del director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com us deia, ho van fer en anglès. Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l'any 1988. A principis dels 90 es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria” que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser "El móvil de Lucifer". Nacho Campillo quan el grup es va desfer va gravar en solitari. Per cert, abans de Tam Tam Go! havie militat als grups Clavel i Jazmín i RH+ que hem escoltat abans.

Miguel Oñate – Mientras 2007

En aquesta cançó el cantant i compositor Miguel Oñate parla dels problemes del mon i la desidia del eser humà. Es un cant defensant el tracte humà entre la gent, cada dia més difícil de trobar. Jo volvria destacar aquest tros que diu “La paloma de la paz cuando hay guerra nunca está y cuando quiere ir ya es muy tarde” que en poques paraules diu molta veritat. Cantant i compositor de rock urbà a mig cami del cantautor, Miguel Oñate va néixer a Madrid l’any 1955. En arribar 1976 i mentre treballa com a administratiu en un banc, va entrà a formar part de Trafalgar, una banda que no va tenir massa repercussió. El guitarrista Salvador Domínguez li va demanar que se incorpores a Banzai, substituïn a Manzano que els havie deixat per crear el seu propi grup, però ell no va acceptar-ho i finalmente s’en va anar amb Asfalto, un rock més urbà i menys heavy. Amb ells grava "Más que una intención" que es va publicar a través del segell Snif Records. En aquest disc es va incloure una composició seva "La paz es verde", que seria el segon single i que el Partit dels Verds va voler fer servir en una de les seves campanyas electorals, amb la negativa de Miguel Oñate a polititzar una cançó seva. Encara va gravar un segon disc "Cronophobia" i va deixà als Asfalto. La veritat és que sempre ha estat un home molt preocupat pel seu entorn i quan l’any 2007 treu el seu primer i únic disc "Muy personal", en ell trobàvem la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i que té una lletra molt interessant i com comproveu, plena de càrrega ecologista.

Quique González – Tenía que decírtelo 2013

Dins del cantautors que han surgit aquest darrers anys molt més propers al rock que al clàssic trobador us vui destacar a Quique González. El 2 de febrer d’aquest any Quique González va publicar un nou treball discogràfic, el seu novè disc, un àlbum titulat "Delantera mítica" i d'aquest últim àlbum us he extret la cançó que obre el CD, "Tenía que decíirtelo", en el qual aquest cantautor urbà ens parla amb les seves metàfores verbals de desesperació, d'estratègies i de cobrir l'expedient i sobretot pretén incidir en el moment sociopolític actual. Aquest nou treball s'ha gravat als Alex The Great Studios de Nashville, a Memphis, comptant amb la producció de Brad Jones, un home que entre altres, crec recordar que ja va treballar també amb Els Pets ien les grabacions ha tingut les col·laboracions d'Alex Muñoz i Zahara. També han intervingut César Pop i Leiva de Pereza en la composició d'alguns dels temes. Enrique González Morales va néixer a Madrid un 17 de octubre de 1973. Curiosament Quique González va començar publicant amb multinacional, per després de passar per DRO editar els últimes produccions amb un segell independent Last Tour Records.

Sergio Dalma – En el silenci 2013

Aquesta és una altra peça que us he extret de l'últim treball de Sergio Dalma, una mena de disc recopilatori titulat "T'estimo", publicat aquest any, en què ha inclòs cançons que ha gravat en català i que han anat formant part de la seva discografia ja que el sabadellenc pràcticament ha anat versionant alguna que altra cançó a la llengua de Mossèn Cinto en gairebé tots els seus treballs des de fa uns anys. Aquesta cançó va sofrir un canvi de títol amb l'adaptació al català ja que originalment es titulava "Mientras tanto" i es va incloure inicialment a l'àlbum "Trece", editat l’any 2010 i que va ser declarat Disc de l'Any. Josep María Capdevila, veritable nom d'aquesta gran veu, es conegut artísticament com  Sergio Dalma, va nèixer el 28 de septembre de 1964 a Sabadell i va començat com a cantant d'orquestres fins que finalment es va llançar en solitari. Va guanyar al concurs "Gent d'aquí" de TVE, dins del circuit català. Va fitxar amb la discogràfica Horus i allí va començar una brillant carrera. "Bailar pegados" tot i no guanyar, va ser una de les millors cançons, al costat de "Eres tú" que Espanya a enviat mai a Eurovisió. Va representà a Espanya al Festival de Eurovisión de 1991 que es va celebrar en els Estudis Cinecittà de Roma  el 4 de maig de 1991. Al festival Sergio Dalma va conseguir 119 vots, pràcticament tots els païssos, tret de dos, van votar a Sergio Dalma, però així i tot, va quedar en el quart lloc. Ara bé, reconec que es una bona cançó.

21 Japonesas – Koko 1997

Al CD "Cerca del aire (1988-2018)" que el grup donostiarra 21 Japonesas va editar l'any 1997, trobavem aquesta cançó que escoltarem ara i va ser editat per el segell Warner Music. En aquest tema ens parlen de Koko i de marginació i barris periférics, de roçar la raya que separa el be i el mal. El grup inicialment eren Txetxo Bengoetxea (guitarra, baix i veu), Luis Camino (percussió) i Alfredo Beristain (guitarra) que es va suïcidar l'any 1991. Van debutar el 1989 amb “Donde rien los locos”. Després de publicar un segon disc "Hombre de la selva", en el qual inicialmente es va incloure aquesta cançó, deixen el petit segell independent Nola i fitxen amb Island, publicant ja l'any 1990 i sense Alfredo que els havia deixat, "El paso del tiempo". Després d'un recopilatori i ja amb WEA surt a la venda el que està considerat el seu millor disc "El mercado del placer", clar que poc després s’en va Luis Camino i Txetxo Bengoetxea queda coma únic líder del grup. Encara es publicaria "Fuego dulce" l'any 1994 i després l'àlbum del que us he tret aquest tema, el seu últim treball, una mena de recopilatori amb les cançons regravades de nou, 21 Japonesases es desfan. Txetxo Bengoetxea per aquest últim CD va tornar a gravar les seves antigues cançons comptant amb Sandy Mclelland, Rosa Cullum, Mikel Irazoki, Goar Inurrieta, Bryn Haworth, Jess Bailey, Hellen de Quiroga, Cristina Narea, Lilly González i Eli Guerra. Les cançons es van gravar en els The River Studios de Londres. Per cert que 21 Japonesas eren un dels grups de l'escuderia de Rosa Lagarrigue, a la qual jo vaig conèixa en els 80's, una de les millors managers del pop espanyol i això que és xilena, des de la seva empresa RLM Management & Contractació, ella és l'artífex de la llarga permanència de La Unión en el panorama musical pop espanyol, també va portar a Mecano, Alejandro Sanz, Revolver, Malú, Amaia Montero, Melendi i Miguel Bosé, entre d'altres.

Mercedes Sosa – Canción para Carito 1993

León Gieco és un dels grans cantautors argentins de la història, perseguit pel règim dictatorial a què va estar sotmès el seu país. Curiosament a Espanya és més conegut per la seva tasca com a compositor que com a cantant, sobretot gràcies a cançons seves com “Solo le pido a Dios” que va ser un gran èxit en la veu d'Ana Belén. Aquest tema que us he seleccionat per escoltar en el programa d'avui és una de les seves millors composicions, escrita conjuntament amb Antonio Tarragó Ros, encara que aquí a Espanya pugui resultar gairebé ignota. Us l'he portat en la versió que realitza Mercedes Sosa que la va incloure en el seu disc recopilatori “30 años”, publicat en 1993. Coneguda com La Negra Sosa o La Veu d'Amèrica, Mercedes Sosa es una de les grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al món Mercedes Sosa va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran part de Sud-Amèrica i va morir finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i és una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. Ella no volia que l'anomenessin cantant, es definia a si mateixa com “cantora” i per descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel Pantoja.

Tomeu Penya – Unes cançons 2007

Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Paraules que s'endú es vent" que l'amic Tomeu Penya va publicar l’any 2007 comptan amb la col·laboració de Paco de Lucía. És una preciosa cançó que tal com ell diu li posa la pell de "Galina" i que aquestas cançons de les que ens parla, son la solució per molts dels problemes. A Tomeu el vaig conèixa quan jo era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer Llovera de Reus. Tomeu actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit. Li vaig fer una entrevista per a Diari de Tarragona i li vaig comentar que la cançó seva que a mi més m'agradava de las que havia tret fins llavors, era "Plou" i aquella nit me la va dedicar en el concert. Des de aquell dia Tomeu Penya i jo hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem, però es un dels amics de Un Toc de Rock al facebook de Montse Aliaga. Ell ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. L’any 2010 va treure un nou disc titulat “30 anys després”, gravat en directe i molt íntim, amb unes quantes de les seves bones cançons. Os el recomano des de Un Toc de Rock. A la foto Mario Prades i Tomeu Penya al port del Serrallo, a Tarragona, després d'un dinar.

Zayda y los Culpables – De contrabando

Zayda Peña, cantant i líder del grup Los Culpables, una banda del que a Méxic es diu “Gruperos”, va morir assassinada l'1 de desembre de 2007, sols tenia 28 anys. Era mexicana i la seva línia s'enfocava cap el estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan acabava d'assistir a un concert d’Alejandra Guzmán i es trobava a la seva habitació del Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, acompanyada per la seva manager Ana Bertha González i Leonardo Sánchez, empleat del motel, van entrar uns sicaris que van disparar contra ells, Bertha i l'empleat van morir a l'instant. Zayda va ser traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba i sense que la policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la seva vida, un altre sicari va entrar a la UCI, tranquil·lament i sense que ningú li impedís el pas. Aquell assesí va rematar a Zayda Peña de tres trets al cap. Encara avui i com passa amb tants i tants artistes gruperos, no s'ha trobat l'assassí de Zayda, ni crec que el trobin mai, com acostuma a passar masses vegades al pais dels mariachis. Aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock es una de les millors cançons de la curta carrera de Zayda y Los Culpables, truncada per la seva prematura mort i parla d’un amor amb una persona que ja te la seva dona, però ella és conforma sols amb veure’l i que li doni un petó. És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la vida de molts artistes que es dediquen al gènere dels narcocorridosd. No es tracta de que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues, és una cosa molt més simple i alhora més esgarrifosa. Un grup o cantant és contractat en la festa d'un narco, paguen bé i qui és el guapo que es nega a anar-hi davant gent d'aquest taranna i clar, li dedica una cançó al anfitrió. El narco competidor se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En el cas de Zayda Peña es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que la cantant tenia un embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa d'aquest es va assabentar i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella o jo" i es diu que ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no tingués dubtes sobre això va tallar en sec ordenant matar a la cantant. Una altra alternativa de la que és va parlar més tard era que Zayda tenia l'embolic amb la dona del traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que el narcotrafican, amb el cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre de matar a Zayda... la veritat mai es sabrà i la mare de Zayda Peña avui en dia ancara segueix clamant justícia en un desert de silencis.

Luis Eduardo Aute – Las cuatro y diez 1973

Aquesta és una de les cançons "històriques" en la carrera de Luis Eduardo Aute, al costat de Serrat, els millors cantautors urbans que ha donat la música en aquest país. Es va publicar per primera vegada en l'àlbum "Rito" que Aute va editar l'any 1973, però posteriorment s'ha inclòs en moltes recopilacions de grans èxits i en discs en directe, a més d'haver estat versionada en diverses ocasions. La veritat és que és una gran cançó, amb una lletra esplèndida que en poc més de dos minuts i amb una instrumentació austera ens explica tota una història plena de contingut humà. La trobada casual de dues persones que es van estimar molt, però que ara, després d'haver compartit una part de la seva existència, tenen cadascun la seva pròpia vida, allunyats un de l'altre i l'acomiadament perquè ella ha d'anar-s’en a treballar, és que ja són “Las cuatro y diez”. Luis Eduardo Aute Gutiérrez, cantant, compositor, músic, director de cinema, poeta, pintor i jo que se quantas coses més, va néixer a Manila, Illes Filipines, el 13 de setembre de 1943 i més de cantautor, és director de cinema, pintor i poeta. Quan va arribar a Espanya va residir al barri de Gràcia, a Barcelona, per això xampurreja el català, encara que després es va traslladar a Madrid, formant part de molts grups de pop dels 60, primer com a batería i després cantant, fins que va començar la seva carrera com a cantautor.

Nana Mouskouri - Libertad 1986

Tancarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltan a la gran cantant grega Nana Mouskouri. Aquesta cançó que us he seleccionat és un fragment de l'ària de "Nabucco" de Verdi pasada al pop, aixó si. Es va editar en single l'any 1986. Nana Mouskouri va néixer a Creta, el 13 d'octubre de 1934 i és la millor veu femenina amb projecció internacional sorgida des de Grècia, ha venut més de 200 milions de discos. El seu veritable nom és Ioanna Músjuri i va començar sent cantant del grup Los Atenienses, on va conèixer al que seia el seu marit George Petsilas, del qual es va separar després. Anys més tard es tornar a casar, en aquest cas amb André Chapelle qui era i segueix sent el seu productor. Es va ficar en política, censurant i criticant la dictadura militar grega i donant suport a la democràcia fins a la seva restitució l’any 1974. El seu amor pels nens va portar a Nana Mouskouri a ser ambaixadora de la UNICEF l’any 1993 i després va representar a Grècia al Parlament Europeu l'any 1994.

El vioninista libanès Ara Malikian, d'ascendència armènia, va dir una vegada una frase molt encertada:


"El silenci és part de la música".

I és que hi ha gent que no te present que parlant, és perden meravelloses oportunitats d'estar-se calladet.

Acaba per avui Un Toc de Rock, peró abans de fotre el camp us deixaré amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa, ara us dire adeu fins el proper programa..

Apa! Ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario