Un Toc de Rock 08-12

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Als Estats Units el country rock és un estil molt arrelat des de finals dels anys seixanta del passat segle, encara que al nostre país l'únic grup d'aquest estil que pràcticament podem dir que ha tingut un fort ressò comercial han estat els Eagles. És clar que grups de country rock a les terres de l’Oncle Sam hi ha moltíssims i avui en el nostre viatge en ales de Un Toc de Rock escoltarem al llarg del programa alguns d'ells, juntament amb bon R & B, pop, rock i molta més música. Jo soc Mario Prades i ara i des de La Xarxa  de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro la barraqueta dient allò de cada programa.

Benvinguts a Un Toc de Rock

CCS – Walking 1971

El cantant Alexis Andrew Nicholas Koerner nascut el 19 d'abril de 1928 a París, França i que va morir l'1 de gener de 1984 a Londres a causa d'un càncer, va ser conegut en el món de la música com Alexis Korner i tot i ser francès està considerat un dels pioners del Rythm & Blues britànic. Va introduir a Gran Bretanya als grans del R & B americà, entre d'altres a Sonny Terry, Big Bill Broonzy, Muddy Waters o John Lee Hooker. Amb un altre dels "pares" del R & B britànic, Cyril Davies, formà l’any 1961 la Blues Incorporated, una banda que va ser una veritable escola de músics i per la qual van passar entre molts altres Charlie Watts, Keith Richard, Ginger Baker, Jack Bruce, John McLaughlin, Lee Jackson, Paul Jones, Brian Jones i Eric Burdon. L'any 1970  Alexis Korner porta a terme un dels seus grans projectes, al costat del pianista John Cameron, el cantant Peter Thorup i el productor Mickie Most, posa en marxa la Collective Consciousness Society que van ser coneguts simplemente com  CCS, una banda que desapareix l’any 1973. Aquest tema es va publicar en single al nostre país i amb ell obrim el programa d’avui, va ser l’única cançó que va sonar, solsament una mica, aquí a Espanya de la CCS, tampoc molt, la veritat, tenint en compte la gran qualitat del supergrup. "Walking" que va arribar a la setena posició a Anglaterra, es trobava en el seu segon LP titulat simplement "II" i editat l’any 1971. El problema de CCS amb el que és va trovar Alexis Korner, era que es tractave de tota una Big Band i mantenir un grup d'aquest nivell resultava excessivament car i finalment van desfer-se.

The Mardi Grass – Girls I’ve got news for you 1970

Jo vaig descobrir a aquest bon grup, una banda mixta integrada per blancs i negres, quan em va enviar el single una nuvieta mexicana que vaig tenir quan ere molt jove, anomenada Magnolia i de la que fa més de quaranta anys que no sé res de res. El single que ella em va enviar mai va arribar a editar-se aquí en el país, així i tot, van existir un parell o tres de versions de la cançó en castellà, una d'elles a càrrec de Los Catinos. Us ofereixo al blog la caràtula original del single editat a Mèxic que és del que disposo i a sota la nord-americana. Poc us puc dir de The Mardi Grass, però la cançó es va classificar en les llistes americanes i també en algunes europees (França, Holanda i Alemanya). El grup The Mardi Grass es va crear a Nova York i eren Lou Burgio cantant i bateria, al seu costat Bob Azzaro que tocava el òrgan i cantava, Flip Cesario a la guitarra i cors i Noel Koward que s'encarrega de cantar i del vibràfon de percussió, en anglès l'instrument es diu vibes. The Mardi Grass només van gravar 3 LP's i es van desfer a mitjans dels 70.

Pacific Gas & Electric – Are you ready 1970

Aquesta bona banda nord-americana, Pacific Gas & Electric, al igual que els Chicago va prendre el seu nom d'una empresa de la seva ciutat, en aquest cas es tractava de la principal companyia de subministrament elèctric de la Costa Oest, però al contrari que els va succeir als Chicago, als Pacific Gas & Electric no els hi va anar malament, a la empresa elèctrica li va fer gràcia i van poder treballar amb aquest nom sense cap problema ni traba. Es clar que als Chicago no els hi va resultar tan fàcil. Es van fer dir inicialment i en el seu primer disc Chicago Transit Authority que era el nom de la companyia de transport públic (els tranvies) de la seva ciutat i van haver d’abreujar-lo a tan sols Chicago ja que a la empresa pública de transports no els hi va fer cap gracia que es diguesin així i els hi van fer cambiar-lo al tindrel registrat. El “Estas preparat?” que escoltem ara a Un Toc de Rock i que també es de 1970, va ser el gran hit dels Pacific Gas& Electric, una banda mixta (blancs i negres) que treballaven per CBS, encasellada en el soul però plena de R & B. El tema “Are you ready” donava títol al seu segon LP publicat l’any 1970. Pacific Gas & Electric eren de Los Angeles i estaven liderats per l'extraordinari guitarra Glenn Shwartz que venia de The James Gang i que els va deixà poc després de gravar aquest disc i també el cantant Charlie Allen. Pacific Gas & Electric funcionaren de l’any 1967 a 1973 amb canvis continus en la seva formació, aixó si. Per cert que aquest LP es tanca amb una versió del clàsic del soul "When a man loves a woman" de Percy Sladge que està plena de trempera, ja us la vaig punxar fa un parell o tres de temporades, però no m’importarie rés tornar a posar-la un altre dia.

Bill Deal & The Rhondells – I’ve been hurt 1969

Un any abans, al 1969, es va editar aquest bon tema de Bill Deal & The Rhondels que escoltem ara a Un Toc de Rock no estic segur de que arribés a publicar-se mai aquí a Espanya, però va ser versionat, entre d'altres, pels grups Z-66 de Lorenzo Santamaría i els barcelonins Albert Band, totes dues versions son molt bones. Bill Deal & The Rhondels es tractava d'un grup nord-americà molt nombrós, eran 9 components, però van arrivar a ser 13. El grup Bill Deal & The Rhondels és va crear l’any 1965 a Virginia Beach, als Estats Units i amb aquest tema van arribar al lloc 35 del Billboard l’any 1969. Bill Deal que era el líder, cantant i teclista del grup, va néixer el 8 de juliol de 1944 i va morir un 10 de desembre de 2003 i per cert, tot i ser un grup que van fer R & B, Bill Deal, com la majoria de músics de la banda, era blanc. L'any 1969 Bill Deal & The Rhondels van col·locar dos temes en les llistes, van gravar un sol LP, poc més van fer, peró aquesta es la cançó més important a la seva curta carrera musical i l'escoltem a Un Toc de Rock, des de de La Xarxa de Comunicació Local i també totes aquelles emisores que emeten el programa.

Junior Campbell – Ode to Karen 1973

De veritable nom William Campbell, el cantant, guitarrista, pianista i compositor escocès va néixer el 31 de maig de 1947 a Glasgow. Va ser component del grup Marmalade que es van fer molt famosos a l'Anglaterra dels anys seixanta amb la seva versió del "Obladi Oblada" de The Beatles. Junior Campbell va ser l'autor de diversos grans èxits del grup, entre ells "Reflection of my life" i "Rainbow" que escoltarem després. A l'abandonar el grup Marmalade es va llançar en solitari i a l'octubre de 1971 va publicar el seu primer single. Aquest tema que us he seleccionat ara per escoltar a Un Toc de Rock, era la cara B del tercer disc petit que va sortir a la venda, es va publicar el mes de juny de l'any 1973. Junior Campbell va editar un munt de singles i un parell d'àlbums, però també ha composat unes quantes bandes sonores per a sèries de TV, bàsicament dramàtics. També ha realitzat treballs de productor amb gent de la talla de Barbara Dickson, Miller Anderson o Gallagher & Lyle, entre d'altres. Actualment i amb la seva dona Susie i els seus fills, resideix a Sussex.

The Marmalade – Rainbow 1970

The Marmalade van ser una de les grans bandes creades a Glasgow, Escòcia, es van fundar l’any 1961, tot  i que inicialment es van anomenar The Gaylords, passant després a ser Dean Ford & The Gaylords, fins que l’any 1965 es van convertir ja en Marmalade. Quan van gravar el "Obladi. Oblada" de The Beatles van fer Tremolar el Misteri al mercat britànic i es que la versió dels Marmalade va desplaçar de les llistes a l'original dels Beatles i es va vendre molt millor. Amb "Reflections of my life" van revalidar el seu triomf. La cançó "Rainbow" que us porto acui a Un Toc de Rock, es va editar en single l’any 1970 i era una composició de William Campbell, al que em escoltat abans i Thomas McAleese, dos grans músics, components del grup. El tema va aconseguir el tercer lloc en les llistes britàniques de venda i el 51 als Estats Units. La veritat és que Marmalade va ser una de les millors bandes britàniques de rock de tots els temps, però aquí a Espanya mai van arribar a ser valorats com ells és mereixien i es que l’èxit del “Obladi, Oblada” els va marcar i molt, posan el llistó massa alt.

The Flying Burrito Brothers – Colorado 1991

Possiblement la més important banda de country-rock de la història siguin The Flying Burrito Brothers, una veritable escola per la qual van passar músics rellevants del gènere, si bé la Flying Burrito Brothers van tenir molt poc ressò a Espanya i la seva música dins del country-rock, es decantava més cap al country que al rock i van ser eclipsats comercialment per els Eagles. Aquest tema que escoltem ara, la cançó "Colorado", és el setè tall del CD "Close encounters to West Coast" que va ser reeditat l'any 1991 pel segell Relix que va digitalitzar i va reeditar una part molt important de la discografia de The Flying Burrito Brothers. En aquest enregistrament el grup l'integraven Greg Harris, Skip Battin, Aneaky Pete Kleinow, Gib Guilbeau i Ed Ponder (a la foto). El seu primer disc "The Gilded Palace of Sense" de 1969 està considerat el millor àlbum del grup. The Flying Burrito Brothers estava integrada en els seus inicis per Chris Hillman i Gram Parsons (a la foto) de nom real Ingram Cecil Connor III (5 de novembre de 1946 - 19 de setembre de 1973) que venien de The Byrds. També hi eren Ian Dunlop i Mickey Gauvin, al costat de Chris Ethridge, el bateria  Michael Clarke també de The Bryds, junt amb el guitarrista Sneaky Pete Kleinow. Però per la Flying Burrito Brothers van passar molts altres grans músics al llarg dels anys. Gram Parsons els va deixar per a llançar-se en solitari, però la seva prematura mort a causa d'una sobredosi de droga, als 26 anys, en l’habitació d'hotel i posterior robatori del cadàver per a ser incinerat després de llançar-li cinc galons de benzina al taüt, en una cerimònia mundana al Joshua Tree Park, el va convertir en llegenda.

Gordon Lightfoot – Rainy day people 1975

Cantant, guitarrista, pianista i compositor, Gordon Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història de la música i també un gran compositor. Va néixer el 17 de novembre de 1938, a Ontario i les seves cançons han estat gravades per cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Peter, Paul and Mary, Barbra Streisand, Olivia Newton-John, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte, entre altres. Per cert té una cançó molt curiosa titulada "Don Quixote". El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava al LP "Cold on the Shoulder" i el single publicat al març de 1975 tenia "Cherokee Band" a l'altra cara, es una gran canço que escoltarem un altre día. “Rainy day people” va arribar al número 1 de les llistes del  Billboard nord americà al maig del’any 1975 i per supossat, també en el seu Canadà natal. De fet, Gordon Lightfoot està considerat con un dels millors cantants canadenc de l’historia, molt per sobre de Leonard Cohen i es molt valorat al seu pais, si be aquí a Espanya, el coneixem quatre melómans i escacs. Gordon Lightfoot va cantar a la ceremonia d’apertura dels Jocs Olímpics d’hivern a Calgary, Alberta, l’any 1988. En la gravació d’aquest tema i a part de cantar i tocar el piano ell mateix, l’acompanyan Pee Wee Charles (Steel guitar), Terry Clements (guitarra), Nick DeCaro (acordió), Jim Gordon (batería), Rick Haynes (baix), Milt Holland (percusió), Suzie McCune (cors), Red Shea (guitarra), John Stockfish (baix), els Jackie Ward Singers als cors i Jack Zaza a la secció de vents.

The Desert Rose Band – God’s Plan 1990

Aquesta cançó us l'he extret de l'àlbum "Pages of life" que la Desert Rose Band va editar el 16 de gener de 1990 i que va arribar a classificar-se en el lloc 17 en la llista de country del Billboard. En aquest moment integraven el grup Jay Dee Maness que acabava d'incorporar-se, al costat de Chris Hillman i Herb Pedersen. El grup californià The Desert Rose Band liderats per Chris Hillman és una de les millors bandes de country-rock de la història, tot i no haver aconseguit mai el resó comercial de The Eagles. Cal aclarir que Chris Hillman va formar part de grups mítics com The Byrds, The Flying Burrito Brothers als que em escoltat abans i Poco. The Desert Rose Band va ser creats l'any 1985 per Chris Hillman (4 de desembre de 1944, Los Angeles), Herb Pedersen (27 d'abril de 1944, Berkeley, Califòrnia) i John Jorgenson (6 de juliol de 1956, Madison, Wisconsin), als quals es van unir posteriorment Bill Bryson (baix), Jay Dee Manesse (guitarra steel) i Steve Duncan (bateria). La Desert Rose Band es va desfer l’any 1994, però van tornar de nou, amb canvis en la formació, l’any 2008, estant en actiu un parell de anys. El 2010 va tornar a reunirse alguns dels membres originals.

Glenn Frey – For sentimental reasons 2012

Glenn Frey, component de Eagles va editar l’any passat, apartant-se del seu estil habitual country-rock, un nou disc. En aquest cas es tracta d'un treball ple de swing i reminiscències jazzístiques, amb un munt de versions de clàssics del jazz. L'àlbum es titula genèricament "After hours" i s'ha editat el 8 de maig del 2012 als Estats Units, encara que al nostre país no va veure la llum fins octubre o novembre. Va arribar al lloc 116 en Estats Units i al 92 a Anglaterra. Aquest tema que escoltem ara és tot un clàssic escrit per William "Pat" Best que va ser un dels fundadors del grup The Four Tunes al costat de Deek Watson i els primers que la van gravar van ser Watson's Quartet amb Joe King com a solista, l'any 1945 i al llarg de la història de la música ha estat molt versionada, destacant la que va realitzar Nat King Cole l'any 1946 i que va arribar a la primera posició als Estats Units, però hi ha altres versions destacables com les de Linda Ronstadt,  Raul Malo, Rod Stewart, Natalie Cole, Sam Cooke, Marvin Gaye, Ella Fitzgerald, Dean Martin i uns quants més. El cantant, pianista, guitarra, compositor i actor Glenn Lewis Frey va néixer el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. Va formar la seva primera banda anomenada The Disciples que més tard passarien a ser The Subterraneans, a l'escola secundària, més tard s'incorporaria a The Mushrooms amb els que gravaria un single. Quan es va traslladar a Los Angeles formaria un duet amb J. Souther i va acompanyar tocant la guitarra i fent cors a Bob Seager fins que li van oferir entrar a Eagles, amb els que va obtenir els seus millors èxits, encara que la seva carrera en solitari té bones produccions. Durant molt de temps Glenn Frey va tenir seriosos problemes amb les drogues i ha confessat que prenia de tot, en excés i sense cap control, fins que va decidir fer un gir complet i va deixar el món de les drogues, estabilitzant la seva carrera.

Gram Parsons & Emmylou Harris – Love hurts 1974

Quan Gram Parsons va deixar The Flying Burrito Brothers, però abans de llançar-se en solitari va crear Gram Parsons and the Fallen Angels, posteriorment va gravar amb Emmylou Harris aquest tema que va quedar com una de les millors balades del country-rock i es trobava en el LP "Grievous Angel" que es va publicar, el gener de 1974 i va ser el seu disc pòstum, però només va aconseguir la posició 195 en les llistes del Billboard en el seu moment, si bé a l’any 2003 va ser qualificat entre els 500 millors discos de tots els temps. A més de Emmylou Harris va comptar entre els músics amb James Burton i Glen Hardin que eren membres de la Hot Band d'Elvis Presley. Va ser la seva última gravació abans de morir per sobredosi de morfina, LSD i alcohol el 19 de setembre de 1973, amb tot just 26 anys. Després de la seva mort i en contra dels desitjos de la seva família que volien fos enterrat al panteó familiar, però atenint-se als seus propis desitjos, el seu manager i amic Phil Kaufman, amb la seva amiga Margaret Fisher i un munt de fans, van robar el taüt amb el cadàver de Gram Parsons a l'Aeroport Internacional de Los Angeles, el van portar al peu del monument del Joshua Tree Park i el van incinerar ruixant-lo amb 5 galons de benzina i calant-li foc. Aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, era una composició de Boudleaux Bryant i els primers a gravar-la van ser el duet The Everly Brothers al juliol de 1960, destacant també la versió que va fer el grup Nazareth l'any 1975.

Gram Parsons, sol i amb Emmylou Harris

Charlie Daniels Band – Mississippi 1979

Aquesta cançó es va incloure a l’àlbum “Million Mile Reflections” que la Charlie Daniels Band va publicar el 20 d’abrils de l’any 1979 i la banda l’integraven en aquesta grabación Charlie Daniels (cantant, guitarra i fiddle), junt a Tom Crain (guitarra i veus), "Taz" DiGregorio (teclats i veus), Fred Edwards (bateria i percusions), James W. Marshall (bateria i percusions) i Charles Hayward (baix), van comptar amb les col•laboracions de Bergen White que va fer els arrengaments de corda, els Lea Jane Singers als cors i Terry Mead a la trompeta. El disc va arrivar al primer lloc en les llistes de country del Billboard i el single amb aquesta cançó al lloc 19 als Estats Units i el tercer al Canadà. La cançó “Reflections” es un tribut als desapareguts Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant. The Charlie Daniels Band són una de les millors bandes de rock sureny de la història, encara que molt poc coneguts o millor seria dir pràcticament desconeguts a Espanya. The Charlie Daniels Band van estar liderats per el cantant, guitarra, fiddler i compositor Charles Edward Daniels que va néixa el 28 d'octubre de 1936, a Leland, Carolina del Nord, un home amb un carisma indiscutible i una imatge fàcilment reconeixible amb la seva barba abundant, avui blanca, la pancheta de bon vivant i sempre amb el seu barret de cowboy o gorra de beisbol, ressalta en cadascun dels seus discos que són molts, la veritat es que a mi sempre hem recoda al home dels pollastres aquells de Kentucky. Charlie Daniels, alma mater del grup, va néixa el 28 d'octubre de 1936 a Wilmington, Leland, Carolina del Nord. És un personatge carismàtic en la música americana i ha influït en músics de diverses generacions. Un dels seus principals èxits va ser "The Devil Went Down to Geòrgia" que també es trovaba en aquest álbum i que escoltarem un altre dia. La Charlie Daniels Band tenen gravats 40 àlbums d’estudi, 8 directes i 4 recopilatoris oficials, l'últim disc es va publicar l'any 2010 sota el título “Land That I Love”, si no estic errat, si be crec que en van treure un altre l'anu 2012.

Century – Gone with the winner 1986

El grup Century es va formar a Marsella l'any 1985, liderat pel cantant, teclista i compositor Jean-Louis Milford. La cançó “Lover why” que ja em escoltat a Un Toc de Rock, va estar 7 setmanes en el número 1 a França, al costat de "Gone with the Winner" que sona ara al programa, són les cançons més populars en la seva carrera i totes dues es van incloure en l'àlbum "... And Soul It Goes", editat l'any 1986. El grup Century estava integrat en aquest disc per Jean-Louis Milford (cantant i piano), Éric Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix), Christian Ports (bateria) i Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Els Century encara van gravar un altre àlbum "Is it red?" l’any 1988 i es van desfer un any més tard. A mi Century és un grup que sempre m'han agradat, des de que aquest LP va arribar a les meves mans quan es va publicar a Espanya a través del segell Zafiro, crec recordar, però també he de confessar que els arranjaments vocals i les melodies de Century em recorden i molt als britànics Korgis, als que escoltarem un altre dia.

Els Century en concert

Foreigner – I want to know what love is 1985

Foreigner, amb els que tancarem el programa d’avui, van ser una de les millors bandas de rock americanes de tots els temps. Englobada dins del AOR, va ser creada a Nova York l’any 1976, per Mick Jones (ex-Nero and the Gladiators, Spooky Tooth i The Leslie West Band) i l'ex King Crimson, Ian McDonald, amb el cantant Lou Gramm que després va tindre una interesant carrera en solitari, als quals es van sumar Dennis Elliot, En Greenwood i Ed Gagliardi. Foreigner han venut més de 80 milions de discos a tot el món (incloent 37.500.000 als Estats Units solsament). Quan tots els crítics deien que Foreigner estaven cremats i acabats, l’any 1984 es va publicar l'àlbum "Agent Provocateur" on es trobava "Vull saber el que és l'amor" que escoltem al programa d'avui.de Un Toc de Rock. El single amb aquesta cançó va ser número 1 l’any 1985 als Estats Units, Gran Bretanya, Austràlia, Noruega, Suècia i molts altres països i de fet es una de les seves millors cançons. La peça va estar composada per Mick Jones i la producció va estar a carrec del mateix músic i Alex Sadkin i aquesta canço va sonar a un episodi de la serie de TV “Miami Vice”, però de fet l’hem escoltat a video jocs, televisió i al cinema. Els crítics i experts van perdre una maravillosa ocasió d’estar-se calladets.

La frase per acabar el programa d'avui és del periodista Manuel Martín Ferrand que ens ha deixat fa pocs mesos i que va manifestar:

"Per i en el consens, moren els principis, caduquen

 les  ideologies,  es  debilita  el  talent  i  triomfa  la

 mediocritat"

Conclou Un Toc de Rock per avui i em toca fotre el camp, peró us deixo amb companyia de La Xarxa  de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Tanco la barraqueta, sigue bones i bons..

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)