Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
De vegades els actors ens sorprenen
gravant discos i alguns ho fan molt bé, clar que en altres casos ignorem que
aquell gran actor o actriu havia començant cantant abans de dedicar-se al setè
art. Avui us he portat per obrir Un Toc de Rock un d'aquests, es tracta d'un
dels actors més "durs" de Hollywood, capaç de registres molt
interessants i que curiosament va començar com a cantant i havent gravat un
disc abans d'aparèixer a les pantalles. Per tat i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el
programa, obro la barraqueta un altre vegada, soc Mario Prades i us diré allò
que ja s'ha convertit en costum
Benvinguts a Un Toc de Rock
Robert
Mitchum – Ballad of thunder road 1957
Robert Mitchum va ser un dels homes durs
de Hollywood i el seu nom complet era Robert Charles Durman Mitchum, va néixer
a Bridgeport, Connecticut, el 6 d'agost de 1917 i va morir a causa d'un
emfisema, l'1 de juliol de 1997,
a Santa Bàrbara, Califòrnia. Va filmar 115 pel·lícules,
una xifra rellevant si tenim en compte el seu rol protagonista. Però Robert
Mitchum va començar cantant i va gravar dos LP's, el primer "Calypso is
like so..." l’any 1957 i del qual us extraiem aquest tema amb el que obrim
Un Toc de Rock avui, des de les sintonies de La Xarxa de
Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.
"Ballad of Thunder Road" va ser el primer single que va publicar
Robert Mitchum, ja a l'any1958 i es va classificar en el lloc 62, romanent 21
setmanes en llistes. El tema va ser composat per Jack Marshall i es va incloure
en la banda sonora del film "Thunder Road" que va protagonitzar el
mateix Robert Mitchum. El segon disc del actor es va titular "That Man,
Robert Mitchum, Sings" i es va editar ja en el 1967, deu anys més tard,
aquell segon àlbum va pujar fins al lloc 35 en les llistes nord-americanes. 
Manhattan
Transfer – Route 66 1982
Aquest tema
que sonarà ara és tot un clàssic del rhythm and blues i el títol original és
"(Get Your Kicks On) Route 66". Va ser
escrita per Bobby Troup per el Nat King Cole Trio qué van ser els primers en
enregistrar-la l’any 1946. Hi ha una altra gran versió de Perry Como de 1959 i l'han gravat fins
als Rolling Stones, passant per Tom Petty, The Outlaws, Chuck Berry, The Brian
Setzer Orchestra, Bob Dylan i moltisims mes. La
veritat és que es tracta d'un tema que han tocat gairebé tots els músics de
rock ans roll, blues, jazz i R & B. 
Aquesta versió que escoltem ara, a
càrrec dels novaiorquesos The Manhattan Transfer està plena de swing i va ser
publicada en single l’any 1982 arribant a la posició 22. Manhattan Transfer,
aquest gran grup vocal l'integren Janis Siegel, Cheryl Bentyne, Alan Paul i Tim
Hauser i es van conèixer quan van haver de compartir un taxi en una tarda
plujosa a la ciutat de Nova York. La carretera 66 és una de les més llargues
dels Estats Units i va de Chicago (Illinois), a Los Angeles (Califòrnia). Per
cert puc dir-vos que sembla que no s’acabi mai, recta i sobre tot molt
aburrida, a no ser que vagis fen “parada y fonda en todas las estaciones”, és
clar.
John Waite – Missing you 1984
Encara que molts recorden aquesta cançó
en l'extraordinària versió que va realitzar Tina Turner l'any 1996 incloent-la
en el disc "Wildest Dreams", el cantant i compositor britànic John
White és l'autor del tema i el primer que la va gravar portant-la a l'èxit. El
single amb aquesta cançó es va publicar el 23 de juny de 1984 i va pujar al
primer lloc en les llistes del Billboard nord-americà el 22 de setembre. El
tema es va extreure del seu àlbum "No brakes" que va ser Disc d'Or a
Estats Units i Anglaterra i s'havia publicat una setmana abans que el single. La cançó va ser escrita per John
Waite comptant amb Mark Leonard i Chas Sandford. A més de John Waite a la veu,
el seu grup d'acompanyament estava integrat per Gary Myrick 
(guitarres), Bruce
Brody (teclats), Donnie Nossov (baix i cors), Curly Smith (bateria) i Steve
Scales (percussió). Va ser produït per John Waite, Gary Gersh i David Thoener. El cantant, compositor i productor John Charles Waite, va néixer a
Lancaster, Anglaterra, el 4 de juliol de 1952. Inicialment i abans de
llançar-se en solitari va ser cantant i baixista del grup The Babys i havien
col·locat un parell de singles a les llistes americanes, l’any 1987 es va
incorporar a Bad Inglish amb els que va funcionar paral·lelament fins a 1991.
"No Brakes" va ser el seu segon àlbum, encara que la seva carrera
tampoc es pot dir que sigui al·lucinant, ja que John
Waite només ha tret 10 àlbums,
l'últim d'ells l'any 2011, a
més de dos directes, dos recopilatoris i una mica més d'una vintena de singles
i les ventes no son precisament allò que diriem “significatives”.
Joe Cocker
– Ill walk in the sunshine again 2012
Joe Cocker, l'incombustible rocker al que
li deien "El blanc amb la veu negre", va treure un nou àlbum l’any
passat, publicat el 6 de novembre, si bé a Espanya es va editar el 27 de
novembre, es tracta de "Fire it up" del que us he us he seleccionat
aquesta cançó. Entre el munt impressionant de músics que han participat en
l'enregistrament d'aquest àlbum, el 33é disc gravat en estudi per Joe Cocker,
trobem a Ray Parker Jr, Chris Chaney, Dorian Crozier, Tom Bukovac, Julie
Gegant, Roger Wilkie, Melinda Porto, Nicholas Tubbs, Melanie Fernandez, Richie
Ferris, el RDVZ a Capella Group, Julie Waters i un llarg etc. encara que la
banda oficial de Joe Cocker al disc i les gires està formada per Nick Milo, Steve
Grove, Jack Bruno, Gene Black, Oneida James-Rebeccu, Nikki Tillman i Kara
Britz. L'anglès John Robert Cocker va néixer el 29 de maig de 1944, a Sheffield. Espero
que amb els anys Joe Cocker hagi deixat el bourbon perquè recordo molts
concerts en els que havien 
de treure'l de l'escenari, ja que es quedava
estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic
es donés compte de l’inmens pet que Joe Cocker portava a sobre. L’he
entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el
memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost
de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo
al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de
10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina
d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià
l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari
de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó si,
solsament vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els mitjans
de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia l'endemà
passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense
veure més de la meitat del 
concert, però l'article va sortir en primícia
informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo em vaig
equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat
començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans
de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven
haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al
contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir
i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes
convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe
Cocker". 
Linda Ronstadt – You’re no good 1975
La cançó va ser escrita pel compositor
Clint Ballard Jr i va ser un dels grans èxits de la cantant nord-americana
Betty Everett que la va treure l'any 1963 i la va col·locar en el lloc 11,
encara que el mateix any ja l'havia gravat Dee Dee Warwick, tieta de Whitney
Houston. Però qui la va pujar al més alt de les llistes americanes va ser la
cantant de country Linda Ronstadt que la va portar al número 1 l'any 1975. El single amb
aquest tema es va publicar el 27 de març de 1975. Linda Ronstadt la va incloure
en el seu àlbum "Heart Like A Wheel" que va ser publicat al novembre
de 1974 i es va mantenir cinquanta-una setmanes en les llistes del Billboard. Al llarg del temps l'han gravat
molts artistes, gairebé tots dones, recordo Genya Ravan, Maria Muldaur, The
Swinging Blue Jeans, Elvis Costello, The Dells, Elliott Smith, Eva Cassidy,
Jill Johnson, Rosie & The Originals, Dusty Springfield, Keith Hampshire,
Ike & Tina Turner, Van Halen, Reba McEntire, Vince Gill, las Wilson
Phillips, Frankie Rose and the Outs i uns quans més. Linda Ronstadt es
coneguda també pel sobrenom de la
Reina del Rock o la Primera Dama 
del Rock, si bé el seu nom complet
és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixer el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. Està
englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils
molt diversos com el rock i el mariachi i ha cantat en castellà en diverses
ocasions. A la fi dels 70's Linda Ronstadt ja havia aconseguit 8 Discos d'or i
quatre de platí. Se l'ha considerat com "la dona més ben pagada del
rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol
de 2004 en el curs d'una actuació al Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i la
seva pel·lícula documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira
del públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada
del local pel gerent del casino que va anunciar que mai tornaria a actuar al
seu local. Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr
Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus amb Barney Gumble.
John Mayer
– All We Ever Do Is Say Goodbye 2009
“Battle Studies”, publicat el 17 de
novembre de 2009 i que va arribar a ser Disc de Platí als Estats Units, va ser
el quart àlbum d'estudi del cantant, compositor i guitarrista John Mayer i
d'ell us extrec aquest tall. La cançó “Tot el que fem és dir adéu” crec que va
ser el quart single que es va publicar de l’àlbum, però no ho tinc clar del
tot, per tant us dire alló de “No hem feu massa cas”. La veritat és que John
Mayer no s'ha prodigat molt musicalment ja que l'any passat va publicar un
cinquè àlbum i aquest un altre que és el sisè, és tota l'obra fins al moment
del cantant, guitarra, compositor, productor i periodista nord-americà John
Mayers fins el moment i que no es poc. Va néixer el 16 d'octubre de 1977 a Bridgeport,
Connecticut. Amb els seus dos primers discos va aconseguir ser cap de llistes i 
les vendes van ser molt importants, tots dos van ser multiplatí. L'any 2003
John Mayers va obtenir un Grammy com a Millor Cantant de Pop per la seva cançó
"Your Body Is a Wonderland", però de fet aquest va ser el primer ja
que ha aconseguit set Grammy, en diversos apartats, a més d'altres premis.
Aquest home que va començar formant part del John Mayers Trio per emprendre
l'any 2001 el vol en solitari. Actualment la seva banda d'acompanyament la
integren David Ryan Harris (guitarra i cors), Sean Hurley (baix), Chuck Leavell
(teclats) i Aaron Sterling (bateria), encara que sempre reforça el grup en les
gravacions amb bones col·laboracions.
McFly – Don’t wake me up
Estic segur que quan els guionistes de
"Retorn al futur" van pensar en el personatge de Marty McFly, en la
saga de pel·lícules futuristes sobre viatges en el temps, mai es van imaginar
que a Londres uns quans anys més tard sorgiria una bona banda de pop-rock que
adoptaria el nom artístic de McFly, precisament en honor del protagonista de la
saga. McFly es van crear a Londres, el 5 d'agost de 2003 i són Tom Fletcher
(cantant i guitarra), Danny Jones (cantant i guitarra), Dougie Poynter (baix i
cors) i Harry Judd (bateria) i es calcula que s'han venut més de deu milions de
discos a tot el món. Aquest tema tanca el seu àlbum "All The Greatest
Hits", un CD recopilatori publicat el 2007 i crec que va ser un tema nou
ja que no es trobava en cap dels seus discos d'estudi anteriors i tampoc
recordo haver-la escoltat com a cara B de cap senzill. En total McFly han
publicat cinc àlbums d'estudi, quatre recopilatoris, dos directes i un munt de
singles. 
The Doors –
Riders on the Storm 1971
Ara us porto el que al meu parer és el
millor tema de The Doors, la banda liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al
costat de John Densmore i Robby Krieger. Aquesta peça es va inspirar en el
clàssic del country “Riders in the sky”. La cançó es trobaba al álbum
"L.A. Woman" de l’any 1971, un dels seus millors àlbums. The Doors es
van crear a Los Angeles l'any 1965 i la polèmica sempre va envoltar les
actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les
drogues fins que el van portar a la mort, de fet va tindre que marxar-se a
França per que hi havie una orden de empresonament per a ell als Estats Units.
Jim va néixer a Melbourne, Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París,
França, un 3 de juliol de 1971 i el seu nom complet era James Douglas Morrison
Clarke. Hi ha moltes dubtes sobre les causes de la seva mort, fins i tot molts
asseguren que no va morir. L'historia parla que va ser trobat a la banyera per
la seva companya Pamela Courson. No hi va haver autòpsia, però es va declarar
que va morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts
que posen en dubte la versió oficial ja que les circumstàncies van ser una mica
estranyes. També es va 
dir que el pare de Jim va treure el cos del seu fill del
cementiri per dur-lo als Estats Units, però fonts del Cementiri parisienc Père
Lachaise asseguren que ningú pot emportar-se un cos del cementiri sense que
l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva
mort es que les seves targetes de crèdit i passaports encara segueixen vigents.
Poc temps abans de morir ell així ho va especificar en un testament. Els únics
que van veure el seu cos van ser la seva núvia i un metge que ja no exercia (el
que fa pensar als amants de les conspiracions en un posible suborn). Altres
versions diuen que Jim Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que
ell preferia les drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll
Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva
tomba és un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim
Morrison, Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest
parer, un greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en
una banda instrumental. Després de publicar dos LP's nous es van desfer l’any
1973.
Rainbow – Maybe next time 1981
Una de les millors bandes del heavy metal
pioner, sorgit a principis dels setanta a Anglaterra van ser Rainbow que
inicialment ser anomenats també Ritchie Blackmore's Rainbow, va ser fundada i
liderada pel gran guitarrista britànic Ritchie Blackmore, nascut el 14 d'abril
de 1945 que va ser membre de Deep Purple fins que els va abandonar en el 75 per
crear Rainbow que van funcionar de 1975 a 1984 per tornar posteriorment i estar en
actiu de 1994 fins a 1997, any en què es van desfer definitivament. Al llarg
dels anys va comptar amb grans cantants com Ronnie James Dio que posteriorment
crearia el grup Dio, Graham Bonnet, Joe Lynn Turner i Doogie White. Es calcula
que Rainbow ha arribada a vendre més de 
28 milions de discos a tot el món,
bàsicament en la seva primera etapa. Aquest tema que us he seleccionat,
instrumental, és una de les millors cançons de Rainbow i com comprovareu està
plena de força i sentiment. Es trobava tancant el que està considerat el millor
àlbum de Rainbow "Difficult to Cure", el seu cinquè discos d'estudi i
publicat el 3 de febrer de 1981, va aparèixer també com a cara B d'un single
del mateix any amb "I Surrender" a la A. En cantant en aquest
àlbum, encara que no en la cançó, és Joe Lynn Turner i Rainbow l'integraven en
aquell moment, a més de Ritchie Blackmore (guitarra) i Joe Lynn Turner, Roger
Glover (baix i percussió) que també havia tocat amb Deep Purple, Don Aireyn
(teclats) i Bobby Rondinelli (bateria). La veritat es que per Rainbow han
passat un munt de músics al llarg dels anys.
28 milions de discos a tot el món,
bàsicament en la seva primera etapa. Aquest tema que us he seleccionat,
instrumental, és una de les millors cançons de Rainbow i com comprovareu està
plena de força i sentiment. Es trobava tancant el que està considerat el millor
àlbum de Rainbow "Difficult to Cure", el seu cinquè discos d'estudi i
publicat el 3 de febrer de 1981, va aparèixer també com a cara B d'un single
del mateix any amb "I Surrender" a la A. En cantant en aquest
àlbum, encara que no en la cançó, és Joe Lynn Turner i Rainbow l'integraven en
aquell moment, a més de Ritchie Blackmore (guitarra) i Joe Lynn Turner, Roger
Glover (baix i percussió) que també havia tocat amb Deep Purple, Don Aireyn
(teclats) i Bobby Rondinelli (bateria). La veritat es que per Rainbow han
passat un munt de músics al llarg dels anys.
Heart – Whitout you 1978/1978
teclats, sintetitzadors i cors). Heart es va formar a Seattle, l'any 1973,
encara que fons d’internet manifesten que Heart és un grup canadenc. La veritat
és que per Heart han passat un gran número de músics, jo calculo a "grosso
modo" que han estat un total de gairebé 30 des de la seva creació. Per cert,
hi ha una tercera germana Wilson, que es dedica també a la música, es tracta
de Gretcher Wilson que és cantant de country amb una brillant carrera. Una de
les cançons més importants en la discografia de Heart ha estat
"Barracuda", composada per Ann (a la foto) i Nancy Wilson que la van escriure
pensant en els crítics de la premsa groga que les havien posat a parir
insinuant que ambdues eren lesbianes i que s'entenien entre elles, Deu ni do!
Per això el títol "Barracuda", un depredador marí molt més ferotge
que el tauró. És que la gent que es dedica a això de la premsa del cor i que es
volen fer-se dir periodistes, sovint perden meravelloses oportunitats d'estar
callats i de vegades no es donen compta de que s'està més guapo calladet.
Randy Newman – Rider in the rain 1977/1988
Un altre genet, en aquest cas "El
genet de la pluja", ens el porta el nord-americà Randy Newman des d'un
disc compilatori de balades d'amor titulat "Golden Love Songs Vol 11 -
Just The Two Of Us" i que es va publicar l'any 1988 . El pianista, cantant
i compositor Randall Stuart Newman va néixer el 28 de novembre de 1943 a Los Angeles. Una de
les seves característiques és la qualitat de les seves lletres. Amb textos molt mordaços, irònics i satírics. Va publicar el seu primer àlbum l'any 1968 amb el
seu nom per títol i des de llavors ha tret 13 àlbums i 5 recopilatoris, a més
d'haver-se inclòs moltes de les seves cançons en diversos compilatorios
variats. Aquest tema es va incloure originalment en el seu sisè disc titulat
"Little 
Criminals" que es va publicar l'any 1977. En aquest àlbum van col·laborar
Glenn Frey, Joe Walsh, Don Henley i Tim Schmit que eren components d'Eagles,
fent cors i cantant en alguns dels temes, al costat de J. D. Souther, Ry
Cooder, Klaus Voormann, Milt Holland, el duo Longbranch Pennywhistle i alguns
més. En aquesta cançó i més de Randy Newman al piano i veu, van participar Don
Henley, Glenn Frey i JD Souther, al costat dels músics de Newman: Willie Weeks
(baix), Rick Marotta (bateria) i Waddy Wachtel (guitarra).
Rod Stewart – You’re in my heart (The Final Acclaim) 1977
Un dels temes més importants en l'àmplia
carrera de Rod Stewart és aquest que escoltarem ara i que es va incloure en el
seu àlbum "Foot Loose & Fancy Free" que es va publicar l'any
1977. La cançó es va publicar en single i va ser número 4 del Billboard i va
aconseguir la primera posició a Austràlia, però ara no us puc dir com va quedar
a Anglaterra, no ho recordo. En la cançó una composició del propi Rod Stewart,
es diu que parla de dos equips de futbol, esport al que és molt aficionat, el
Glasgow Celtic i el Manchester United. L'àlbum es va publicar el 4 de novembre
de 1977, va arribar al segon lloc en les llistes americanes i en
l'enregistrament van participar els guitarristes Jim Cregan, Gary Grainger, Steve
Cropper, Billy Peek i Fred Tackett, junt al baixista Phil Chen, el bateria
Carmine Appice que va ser component de Vanilla Fudge, a part dels teclistes
John Jarvis, David Foster i Nicky Hopkins, els percusionistes Paulinho Da Costa
i Tommy Vig, als metalls Phil Kenzie i amb el violí Richard Greene. Rod Stewart
va néixer el 10 de gener de 1945
a Highgate, Londres i el seu naixement va ser sonat ja
que en el moment en 
què va arribar al món una bomba volant alemanya va caure
just a la comissaria situada a la cantonada del carrer on vivien. Té una
carrera que lucina i dels seus 61 singles, 31 han estat en el top 10 i sis han
sigut número 1. Rod Stewart va començar en solitari per la Costa Blava francesa,
però va ser expulsat del país per gamberro. Va formar part de diversos grups, entre ells
The Brian Augen Trinity, Jimmy Powell & The Five Dimensions, The Soul
Agents, Steampacket, la Jeff
Beck Band, Shotgun Express i Faces que es va crear de les
restes del Jeff Beck Group i Small Faces. Faces va
ser una de les grans bandes britàniques i formavan el grup Rod Stewart com a
solista, Ron Wood a la guitarra, Ian McLagan als teclats, Kenny Jones a la
bateria i Ronnie Lane al baix. Rod va començar a gravar en solitari, encara que
sense deixar als Faces fins que una carrera va absorbir a l'altra i la seva
trajectòria com a cantant solista es va consagrar amb "Atlantic
crossing", el seu sisè àlbum d'estudi. Val a dir que l’últim treball de
Rod Stewart es un àlbum titulat "Time" que es va publicar el passat 7
de maig i que ha estat és el primer disc amb cançons noves de Rod Stewart des
que va editar "Human" l'any 2001. Els altres discos que ha anat
traient en aquest temps contenien versions o grans èxits.
Mark Knopfler – Going home (Theme of the Local Hero) 1983
"Local Hero" és una d'aquestes
pel·lícules que avui en dia es recorden casi solsament per la seva
extraordinària banda sonora, un álbum que ha estat un dels millors discos de
Mark Knopfler en solitari. Aquesta peça que ens porta Mark Knopfler per tancar
Un Toc de Rock d’avui, és el tema central i possiblement la millor cançó de
l'àlbum i l’escoltarem ara concluent el programa. Es tracta d’una peça "in
crescendo" d'una qualitat extrema que jo feia servir en algunes ocasions
com a música de fons, quan dirigia i presentava el programa "El Sendero a
lo Desconocido", dedicat a la parapsicologia, a Antena 3 de Ràdio (la foto es a 
els estudis de Reus). La
veritat es que jo també havia fet d'Iker Jiménez, es clar que era l’any 1983 i
el 84 i no se si Iker havia nascut ancara. El guitarrista, cantant i compositor
escocès Mark Freude Knopfler que va ser líder del mític grup Dire Staits, una
de les millors bandes britàniques del anys 80, va néixer a Glasgow, Escocia, el
12 d'agost de 1949 i l'escoces Mark Knopfler està considerat com un dels
millors guitarres del món. Ara bé, quan Mark Knopfler va començar, ell mateix
ha confessat que imitava la manera de tocar del guitarra del grup britànic
Sniff’n’The Tears.
La dita amb la que conclou ara Un Toc de Rock la va dir l’economista aragones Leopoldo Abadía, un economista que te un agut sentit de l’humor i l’ironia.
“Menys preocupar-se pels fills i més
donar-los una bona formació”
donar-los una bona formació”
Tancaré per avui Un Toc de Rock, però
abans de marxar-me us deixo amb companyia de La Xarxa de
Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario