Un Toc de Rock 08-06

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per  descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

En música cada dia descobrim alguna cosa nova, cançons que no coneixíem o a les quals no havíem prestat la deguda atenció, cantants o grups que ens havien passat desapercebuts i que tenen peces dignes d'atenció, així mateix també redescobrim continuament temes que havíem oblidat. Em va passar amb la cançó que faré servir per obrir Un Toc de Rock per avui i estic segur que seguirà passant-me. I per totes aquestes descobertes i redescobriments li estic agraït a la música. Per tot això vull compartir-la amb vosaltres i des de Altafulla Ràdio i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro la barraqueta i comencem el viatge, soc Mario Prades i us diré alló que ja ens es costum

Benvinguts a Un Toc de Rock

Billy The Vision & The Dancers – Summercat 2004

Quimet em va sorprendre demanant-me que seleccionés per la música de Troba - Dors aquesta cançó del grup suec Billie The Vision & The Dancers i em va recordar que aquesta cançó amb una lletra molt interessant va ser utilitzada com a banda sonora per a un anunci de la cervesa Estrella Damm l’any 2009 i va ser recuperada a Anglaterra per un altre anunci, en aquest cas un refresc, crec que va ser Spring, el passat 2012. Em va agradar i ara us la he seleccionat també per escoltar-la i compartir-la amb vosaltres a Un Toc de Rock. Billie The Vision & The Dancers es van crear a Malmö l'any 2004 i estan liderats pel cantant Lars Lindquist, autor de la lletra i música del tema i que surt a escena vestit de dona i maquillat, recordant-me per moments a Boy George, el que va ser líder del grup britànic Culture Club que arribava a crear tendències en moda femenina a l'Anglaterra dels 80, és clar que si l'angles era tot elegancia, Lars tira cap a lo hortera. Al grup Billie The Vision & The Dancers també trobem actualment a Silvio Arismendi (percussió), Maria Carlsson (baix), John Dunsö (guitarra, piano i cors), Frida Brattgard (trompeta i acordió), Gustav Kronkvist (guitarra), Sofia Janninge (percussió, violí i cors) i Jon Lindquist (bateria), encara que no tots ells van intervenir en aquest enregistrament que crec és del seu primer disc, editat l'any 2004. Per tant avui escoltarem a Billie The Vision & The Dancers. Per cert, les portades dels seus discos son molt surrealistes.

Fairground Atraction – Perfect 1988

Fairground Atraction van ser un grup escocès de folk i pop actiu de 1987 a 1990. En la seva carrera destaca el single "Perfect" que escoltem avui a Un Toc de Rock i que actualment crec que es fa servir per un anunci a la tele. Aquesta banda que petave molt bé estava liderada per la cantant Eddi Reader. Van debutar el 1988 amb l'àlbum "First of a million Kisses" que incloïa la cançó "Perfect", que va arribar a número 1 al Regne Unit al maig del 1988. Quan es trobaven ultimant el seu segon àlbum el grup es va desfer, algunes de les cançons es van publicar posteriorment, crec que van ser 8. El grup Fairground Atraction estava integrat per Eddi Reader, cantant i guitarra nascuda el 28 d'agost de 1959 a Glasgow, també a la guitarra Mark E. Nevin, nascut el 13 d'agost de 1959 a Ebbw Val, Gales, el guitarró estava a càrrec de Simon Edwards i Roy Dodds enfront de la percussió. Quan es van desfer Eddie Reader va començar una discreta carrera en solitari, allunyada del éxito conseguit amb aquest tema.

The Moody Blues – Go now 1965

Van ser una de les bandes pioneres del simfonisme britànic i encara que la carrera de The Moody Blues està marcada per la cançó "Nits de blanc setí" i el LP "Days of Future Passed" (caràtula a sota), ambdós de l'any 1967, la seva carrera és amplíssima i plena de bons temes. Entre ells destaca aquest que us porto ara a Un Toc de Rock i que va ser el seu segon disc petit. Es calcula que The Moody Blues han superat els 70 milions de discos venuts a tot el món i van aconseguir 14 discos de Platí. The Moody Blues es van crear el 4 de maig de 1964 a Erdington, Birmingham, per Ray Thomas, John Lodge i Michael Pinder que tocaven en el grup El Riot & The Rebels, als quals es van unir Denny Laine a la guitarra i que posteriorment tocaria amb Paul McCartney & The Wings, al costat del bateria Graeme Edge i el baixista Clint Warwick. Encara que es van produïr canvis i quan es va publicar el seu primer LP titulat "The magnificent Moodie", l'any 1965 i en què es trobava aquesta cançó, The Moody Blues l'integraven Graeme Edge (bateria i percussió), Clint Warwick (baix i veu), Denny Laine (guitarra i veu) que venia del grup Denny Laine & The Diplomats, Ray Thomas (cantant, flauta i percussió) i Mike Pinder (teclats i veu). "Go now!" Va ser composada l'any 1962 per Larry Banks i Milton Bennett. El cantant de The Moody Blues en aquest tema va ser Danny Laine que quan va deixà el grup va ser reemplaçat per Justin Hayward. "Go Now!" va ser versionat per Ozzy Osbourne l'any 2005, en l'àlbum "Under Cover" i per Simply Red l’any 2008, en el recopilatori “Simply Red 25: The Greatest Hits”.

The Rolling Stones – Paint it, black 1966

A España del “Píntalo de negro” es van fer en el seu moment un munt de versions de més o menys qualitat, però si alguna mereix destacar-se sobre l’es altres és la que van realitzar el grup barceloní Los Salvajes. Jo us porto ara l'original a càrrec de les Satàniques Majestats, The Rolling Stones, qualificats actualment com "Les arrugues del Rock". Els Rolling Stones la van gravar el 13 de maig de 1966 i va ser el primer single que es va extreure als Estats Units del seu àlbum "Aftermath". El títol original no portava la coma que segons va explicar en una ocasió Keith Richards, va ser una cosa de la seva discogràfica, la Decca, que ho van fer sense consultar-ho amb ells. La lletra va ser escrita per Mick Jagger i tracta sobre el funeral d'una nena, la música va ser composada per Keith Richard, com era habitual en el grup, però segons va dir Bill Wyman, no era cert, va ser escrita per tot el grup. El single va aconseguir el número 1 tant als Estats Units com al Canadà i el Regne Unit, l'any 1966. En la gravació Brian Jones toca el sitar i Bill Wyman enriqueix la cançó incloent un baix que no és tal, està fet amb els pedals inferiors d'un òrgan Hammond B3 que li donen a la cançó un cert toc funky. Es va incloure piano que tocava Jack Nitzsche. Per descomptat el bateria és Charlie Watts. Posteriorment, l’any 1970, es va realitzar una extraordinària versió a càrrec de Eric Burdon & The War.

Crowded House – Don’t dream it’s over 1986

El tema "Don’t Dream It 's Over" es una de les millors cançons del grup australià Crowded House i va ser composada per Neil Finn. "No somiïs, això s'ha acabat" va ser classificada per la Australasian Performing Rights Association en el segon lloc entre les Millors Cançons de Tots els Temps a Nova Zelanda i en la setena en les cançons del continent australià. El single es va publicar l'octubre de 1986 i va arribar a la segona posició en el Billboard americà el 25 d'abril de 1987. Es trobava en el seu primer LP titulat "Crowded House". El grup l'integraven en aquell moment Neil Finn (cantant, guitarra i piano), Nick Seymour (baix) i Paul Hester (bateria i cors), però també van intervenir en la gravació un munt de músics, entre ells Joe Satriani que va fer cors, Jim Keltner, Noel Crombie, Mitchell Froom, George Bermudez i Tim Pierce. Crowded House es deien inicialment The Mullanes i es van crear l’any 1985, formant part el guitarrista Craig Hooper, antic membre de The Reels. Neil Finn i Paul Hester havien militat anteriorment a Split Enz un grup on també hi havia Tim Finn, germà de Neil i que anys després s'incorporaria a Crowded House i amb ell gravarien "Woodface". Un altre component del grup va ser Mark Hart (guitarra i piano) que havia estat component de Supertramp i amb ell es gravaria els àlbums "Together Alone" i "Recurring Dream". Per cert que el bateria Paul Newell Hester, nascut el 8 de gener de 1959, va aparèixa penjat el 26 de març de l'any 2005 en un parc de Melbourne, s'havia suïcidat. Paul Hester (a la foto) arrossegava des de feia anys una profunda depressió. El “bon home” no va tindre en compte que al parc hi anirie la canalla al matí i el trauma que aixó podia representar per els xiquets i xiquetes al trovar-lo penjat, vaja tros d’animalalot. Crowded House han tornat a reunir-se i crec que aquest any s'ha editat un disc nou o por ser va editar-se al 2012, no ho records ara.

Carrie Underwood – Who are you 2012

L'1 de maig de 2012 la cantant nord-americana Carrie Underwood va publicar l'àlbum "Blown Away", el seu últim disco editat fins al moment, del que us he extret aquesta cançó, una composició de Robert John "Mutt" Lange i que tanca el disc. La veritat és que es tracta d'un bon treball i en Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna peça d'aquest àlbum que es va acabar de gravar el 26 de març i va entrar directament en el primer lloc del Billboard i va vendre 267.000 còpies la primera setmana que va posar-se a la venda. Es va mantenir en el primer lloc dues setmanes seguides. També va arribar al cim de les llistes al Canadà i Anglaterra. Carrie Underwood és la tercera cantant en aconseguir col·locar directament tres àlbums seguits en la  primera posició del Billboard, anteriorment ho van fer Linda Ronstadt i Faith Hill. Des que el disc es va publicar Carrie Underwood ha tret diversos singles, alguns han arribat a la primera posició del Billboard, un d'ells va ser "Blown Away" que es va editar el 6 de setembre passat i va vendre casi 800.000 copies.  La cantant, compositora i actriu Carrie Underwood va néixer el 10 de març de 1983 a Muskogee, Oklahoma. Va debutar el febrer de 2006 amb el disc "Some Hearts" que va ser set vegades Disc de Platí als Estats Units. Carrie Underwood ha venut més de 12 milions d'àlbums als Estats Units i és la guanyadora d'American Idol que ha venut més discos al seu país. En total Carrie Underwood ha venut més de 15 milions d'àlbums i superat els 20 milions de singles.

Grayson Capps – Arrowhead 2008

El cantautor nord-americà Grayson Capps, nascut el 17 d'abril de 1967 a Opelika, Alabama, va editar l'any 2008 l'àlbum "Rott 'n' Roll", el seu cinquè disc, del qual ara us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock aquesta gran balada. Aquesta cantant i compositor, a cavall entre el country i el folk és pràcticament un desconegut al nostre país, però la seva obra és interessant i mereix que la compartim en el programa. És fill de l'escriptor Everett Capps i Grayson va incloure quatre cançons en un documental que finalment es va convertir en llargmetratge, filmat per Shainee Gabel, sobre el seu pare. Va començar l'any 1998 formant part del grup Stavin' Chain per després llançar-se en solitari en el 2005 amb "If You Knew My Mind". L'any 2007 es van reeditar els enregistraments del grup en un CD signat amb el seu nom. Al juny del 2011 va publicar "The lost cause minstrells" que és el seu últim treball discogràfic fins al moment.

Pink Floyd – Shine on you crazy diamond 1975

La peça és molt llarga, però només és una de les dos parts, la seguna, la primera ja la vem escoltar la passada temporada. Gairebé tots consideren el "Dark side of the moon" com el millor àlbum de Pink Floyd, però jo discrepo. Al meu parer el millor és "Wish You Were Here" del qual us extrec aquesta peça. Es va posar a la venda el 15 de setembre de 1975 i era el setè disc d'estudi de la banda britànica i es va gravar en els Abbey Road Studios de Londres amb producció d'Alan Parsons. El tema és un tribut a Syd Barrett, el primer guitarra que va ser substituït per David Gilmour a causa dels seus greus problemes d'addicció a les drogues. El dia que gravaven aquesta cançó es va casar David Gilmour als estudis. Per cert, Barrett (a la foto el segon per l'esquerra) es va presentar també en els estudis Abbey Road aquell 5 de juny mentre es gravava, pel que ell va dir, en vies de recuperació, tot i comprovar els seus companys que no era cert, per contra, el van trobar pitjor. Cap membre de la banda el va tornar a veure fins que va morir l’any 2006. La substitució va ser totalment justificada ja que Syd Barrett sortia a l'escenari drogat, s'asseia a terra i començava a tocar un acord que monòtonament seguia desgranant fins que li desconnectaven la guitarra. Durant un temps i amb la guitarra desconnectada el deixaven estar davant del públic mentre el que tocava, com a músic interí, era David Gilmour, fins que finalment van adoptar la solució més lògica davant les negatives de Syd Barrett per abandonar les drogues, va ser substituït i David Gilmour va passar a ser membre fixe i va compondre algunes de les millors cançons de Pink Floyd. Per cert, quan afirmo que aquest és el millor disc del grup he d'afegir que tant Richard Wright com David Gilmour coincideixen que "Wish You Were Here" és el seu àlbum favorit. En la gravació col·laboren el violinista de jazz Stéphane Grappelli i Yehudi Menuhin que es trobaven en un altre estudi del mateix edifici i se'ls va convidar a gravar en el nou àlbum. També compten amb el saxofonista Dick Parry. A les veus amb Roy Harper i el grup The Blackberries, si be qui canta es Roger Waters ja que David es va negà a fero, cosa de la que despres s’arrepentí. "Wish You Were Here" es va estrenar el 5 de juliol de 1975 a un festival a l'aire lliure a Knebworth. En el mateix esdeveniment participava el cantant Roy Harper, que en descobrir que el vestuari que anava a utilitzar en el concert havia desaparegut va procedir a destrossar una de les furgonetes dels Pink Floyd, patint alguna ferida. Per cert que en l'argot radiofònic, aquest disc era conegut com el de "La Mà de Ferro" pel dibuix imprès en el cercle interior del vinil.

Phil Collins – In the air tonight 1981

Composada pel mateix Phil Collins, aquesta cançó es va incloure en el primer LP del que va ser bateria i cantant de Genesis de 1970 a 1996, però paral·lelament i des de 1981 Phil Collins va tenir una bona carrera en solitari que es va carregar la de Genesis. "In the air tonight" va ser un dels seus millors singles. L'àlbum en el qual es va incloure portava per títol "Face Valoue". Philip David Charles Collins va néixer el 30 de gener de 1951 a Chiswick, Anglaterra. El 7 de març de 2011 es va fer públic que Phil Collins es retirava del món musical per problemes de salut. La veritat és que des de fa anys té problemes greus de sordesa. Des de 1984 a 1989 Phil Collins va aconseguir vuit números 1 en les llistes del Billboard, set com a solista i un amb Genesis, on va començar com a bateria i a poc a poc li va anar robant protagonisme al seu líder, el cantant i compositor Peter Gabriel, fins que aquest va abandonar Genesis per llançar-se en solitari i Phil Collins es va encarregar també de la veu que ere el que volia des de el principi.

Don McLean – My love was true 1995

Encara que la carrera musical del cantant, compositor i productor nord americà Don McLean està marcada per el "American pie", la veritat és que té un grapat de bons àlbums publicats al llarg dels seus molts anys de treball incessant. L'any 1995 va treure a Espanya "The river of love" mitjançant el segell Arcade, un bon àlbum del qual us extrec aquesta bona balada, tot un “peaso cansión”, posiblement una de les millors del disc. Totes les cançons de l'àlbum van ser composades i produïdes per Don McLean. En la gravació l’acompanyan bons músics, entre ells destaca el teclista Bill Cuomo, el pianista Tony Migliore i el bateria Tonny Wells, sense oblidar el gran guitarrista Chet Atkins, tot un mestre de la guitarra que ja va morir. Com us deia abans, “American Pie” és el gran hit en la carrera de Don McLean, una cançó que es va mantenir dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on Don McLean ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en aquell malaurat accident de aviació, però no diu noms en cap moment. Don McLean va néixer el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus poemes han estat portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El tema "Killing Me Softly" composat per Charles Fox i Norman Gimbel i portat a l'èxit per Roberta Flack, estava basat en un d'ells titulat "Killing Em Softly With His Blues", encara que el primer que la va gravar va ser Lori Lieberman l’any 1971. Per cert el “American pie” va tindre problemas seriosos amb la censura franquista, ja us ho explicaré un altre dia i escoltarem la cançó.

Il Guardiano del Faro – Amore grande, amore libero 1975

Possiblement aquesta cançó sigui el tema més popular a la carrera d'Il Guardiano del Faro que és el nom pel qual respon artísticament el teclista i compositor italià Federico Monti Arduini, nascut a Milà l'1 de desembre de 1940. Es va fer molt famós en els anys 70 al ser un dels precursors a Itàlia utilitzant el Moog. En la seva carrera artística hem de destacar el seu treball com a compositor, tant de bandes sonores com per a altres artistes, utilitzant el pseudònim Arfemo que es un acrónim amb les inicials del seu nom i cognoms. Entre molts altres ha escrit cançons per Gigliola Cinquetti, Orietta Berti o Mina. És clar que també cal destacar la seva tasca com a productor havent treballat tant per a artistes italians com estrangers, destaquen els seus treballs amb el canadenc Gino Vannelli, Frankie Avalon, Damiano, Al Martino, Vikki Carr, I Nuovi Angeli, etc. L'any 1975 va guanyar el premi Un disco per l'Estate amb aquesta cançó que escoltem ara i que ell mateix va compondre, obtenint la primera posició en les llistes italianes i mantenint-se durant diverses setmanes entre els discos més venuts. També va ser el seu gran èxit al nostre país.

Barry White – You are the first, the last, my everything 1974/2000

Tancaré Un Toc de Rock per avui escoltant a qui ha estat el líder del so Philadelphia, el cantant de color, compositor, arranjador, productor i director d'orquestra Barry White al costat de The Love Unlimited Orchestra i està considerat el primer cantant de la història que va interpretar el que es diria "música disco". El seu veritable nom era Barry Eugene Carter i va néixer a Galveston, Texas, el 12 de setembre de 1944. Barry White va patir una insuficiència renal en la tardor de 2002 com a resultat d'anys de pressió arterial alta crònica causada pel seu sobrepès. Barry White va tindre un vessament cerebral el maig de 2003, després de la qual cosa es va veure obligat a  retirar-se dels escenaris. El 4 de juliol de 2003, Barry White va morir a l'Hospital Cedars-Sinai Medical Center de Los Angeles. Aquest tema que podriem traduïr com “Tu ets la primer, l’última tu ho ets tot per mi”, va ser escrita per Barry White, Tony Sepe i Peter Radcliffe i es va publicar l’any 1974, sent número 1 del Billboard, es va incloure al seu àlbum “Can't Get Enough”, però jo us la he extret del doble CD "The Ultimate Collection", un disc recopilatori que va publicar el 25 d'abril de 2000 i que es va reeditar el 11 març 2008 titulant "Barry White Gold". És una de les formes que tenen les cases de discos d'intentar vendre un mateix producte dues vegades i els que piquen, doncs, han picat. Això si les portades eren diferents. Serveixi com a mínim perquè es consolin els que tenen les dues còpies.

La dita d’avui les del escritor, metge i diplomatic Francisco Herrera Luque (Caracas, 14 de diciembre de 1927 - Caracas, 15 de abril de 1991) que va manifestar referinse al seu país, però que podriem aplicar també al nostre:

“Aquí no passa ni passarà res.  Aquest és  un país

 quiet, massa quiet, que de vegades desperta, però

 que immediatament es torna a dormir”

Acabaré Un Toc de Rock, però abans de marxar-me us deixaré amb la companyia d'Altafulla Ràdio i La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Xiquets, xiquetes, porteu-se bé i fins el proper programa

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades 

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)