Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
En el programa d’avui tindrem una mena de “batiburrillo”
d’estils musicals molt variats. Escoltarem duets, tercets, grups i solistes de
amdos sexes. Escoltarem música dels anys setenta i molt més propera i fins i
tot us he portat a la cantant i actriu nord americana Barbra Streisand
cantant-nos una peça en castella. Ara anem a començar Un Toc de Rock, des de La Xarxa de
Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro
la barraqueta, soc Mario Prades i us diré allò de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Celtas Cortos – El blues del pescador 2010
Avui obrim Un Toc de Rock des del àlbum dels vallisoletans
Celtas Cortos "Introversiones" que es va posar a la venda el 31
d'agost del l’any 2010, un disc que està ple de bones versions, jo us porto ara
una d’elles, "El Blues del Pescador", la versió que els Celtas Cortos
fan del gran èxit "Fisherman's Blues" del grup escoces-irlandes The
Waterboys. I és que en aquest disc, la banda liderada per Jesús Cifuentes, es
dedicaven a fer versions de cançons que els van motivar en el seu moment, una
cosa que sembla haver-se possat de moda des de fa tres o quatre anys al
panorama musical espanyol. Celtas Cortos es van crear l’any 1984 a Valladolid i avui
només queden quatre dels membres originals, liderats per Jesus Cifuentes. Van
començar sent un grup instrumental, però l’incorporació de veu a les seves
cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va
ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000
còpies 
venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un
cuento" que es va editar al març de 1991. L'any 2002 Jesús
Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca
l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 va tornar a reunir Celtas
Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació. Actualment Celtas
Cortos son Alberto García (violí i trombó), Óscar García (baix), Jesús H.
Cifuentes (guitarras i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Davila
(gaites, flautes i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino
(guitarras). L’any passat van treure un doble disc gravat en directe i que es
va titular “Vivos y directos”. A la foto Mario Prades amb Celtas Cortos i unes amigues.
Duncan Dhu – Cien gaviotas 1986
Els de Sant Sebastià es van donar a conèixa popularment amb
aquest tema “Cien gaviotas” que estava inclòs en el seu LP
"Canciones" publicat l’any 1986. Duncan Dhu van ser un grup que és
van crear el 4 d’agost de 1984 i eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel
Erentxun Acosta que havia estat cantant del grup Los Aristogatos, Diego Vasallo
Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i
bateria també dels Dalton. L’1 de febrer de 1985 signen el seu primer contracte amb
la companyia independent Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del
grup Esclarecidos i que anys més tard será comprada per DRO i posteriorment per
WEA, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única
alternativa" que no consta dins de la seva discografia oficial, però que
avui en dia, el disc és peça buscada per cuasi tots els col·leccionistes. El
disc "Canciones" era el seu segon treball i va ser produït per Paco
Trinidad i el "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per
moltes emissores de ràdio. 
Encara que ja tots sabem malauradament com funciona
això, qüestió de "money". Però el que ningú els pot negar és que del
LP van arrivar a vendre més de 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan
Ramón Viles els va deixar l’any 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als
jutjats. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i
baixos i projectes paral·lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar
en solitari. Però Duncan Dhu van ser un dels grups més importants durant els 80
i això no els hi treu ningú. El LP “El grito del tiempo” editat l’any 1987 i
que va vendre més de 400.000 copies va fer que es declarés a Duncan Dhu “el
grup espanyol amb més vendes del 1987”.
Ella Baila Sola – Que se te escapa el negro 1996
Marta Botía Alonso (Madrid, 15 de setembre de 1974) i
Marilia Andres Casares (Conca, 17 de desembre de 1974) que es coneixien des de
l'escola, després de fer cors en un grup de rock van crear Ella Baila Sola que
es va posar en marxa l’any 1996. Fixant-se amb atenció en la lletra, ens adonem
de que Ella Balla Sola en aquesta cançó fan un crit contra el racisme amb un
toc de sa bon humor. Per demostrar-ho us diré que aquest tema, originalment
titulat "Que se te escapa el negro" i publicat en el seu primer disc
de l’any 1996, us el he extret del doble CD benèfic “Tu y yo con los mismos
derechos”, un àlbum contra el recisme que va editar Serdisco-Zafiro un any més
tard i en el que van col·laborar amb es seves cançons des de Serrat a Sabina,
passant per Malevaje, Rosendo, Suburbano, Aute, Loquillo, Labordeta, Raimundo
Amador, Rosana, Gabinete Caligari, Celtas Cortos, Manolo Tena, Ana Belén,
Víctor 
Manuel, Milladoiro, Ismael Serrano, Carlos Cano, Miguel Ríos, Pablo
Guerrero, Enrique Morente, Gran Jefe, Academia Palanca, Imanol, Javier Krahe,
Luis Pastor i per supossat, Ella Baila Sola. Amb il.lustracions de Forges en el
llibret interior. Tornem al grup, l'any 2002 Ella Baila Sola es van separar i
Marta Botía va editar un primer àlbum en solitari titulat "Cumplir lo
prometido". Però l’any 2010 Marta Botía va tornar a posar en marxa Ella
Baila Sola i van treure nou disc, "Despierta", encara que amb el nom abreujat
a EBS, suposo que per problemes legals amb la seva excompanya ja que sembla ser
que la separació va ser traumàtica i en el nou disc, contava amb Rocío Pavón
substituint a Marilia.
Carlos Baute i Marta Sánchez – Colgada en tus manos 2008
El veneçolà Carlos Roberto Baute Jiménez, nascut el 8 de
març de 1974 a
Caracas és conegut artísticament com Carlos Baute i aquesta cançó que us porto
avui a Un Toc de Rock és una de les més populars de la seva carrera, gravada a
duo amb la cantant espanyola Marta Sánchez. La cançó es va incloure en l'àlbum
“De mi puño y letra”, editat el 29 d'octubre de 2008 i que va ser el primer
disc amb temes compostos per ell publicat des de 2005. D'aquesta cançó es van
incloure dues versions, una de Carlos Baute en solitari que va sortir en single
a l'agost del mateix any i la segona amb Marta Sánchez que es va editar
simultàniament a l'àlbum, encara que la veritat és que no estic segur de la
data 
exacta de publicació ja que algunes fonts citen l'1 d'abril com la data en
què va sortir el CD. De l'àlbum es van extreure tres o quatre senzills i l'any
2011 el veneçolà va publicar un nou disc titulat “Amarte bien” que hem de
reconèixer no va tenir l'èxit d'aquest. Va començar a treballar en solitari
l’any 1994, que hem de reconèixer no va tenir l'èxit d'aquest. Va començar a
treballar en solitari el 1994, però Carlos Baute va debutar discogràficament
l’any 1999 amb “Yo Nací Para Querer", si bé ell i amb 13 anys d'edat va
formar part del grup Los Chamos, als que va deixar per començar pel seu compte.
Lorca – Frío de Siberia 2004
De l’àlbum “Serpiente Con Tacón”, tercer disc de Lorca i que
va publicar l'any 2004, sent la seva última producció discogràfica d'estudi
fins a la data, us he seleccionat aquest tema per escoltar ara en el programa.
La veritat és que Lorca va publicar un disc en directe l'any passat i el 2011
un àlbum que només es va vendre digitalment "La freqüència perfecta".
Lorca va néixer a Madrid el 10 de juliol de 1976 i el seu nom complet és José
Alfonso Lorca. Quan va començar va formar part del duo Ciencies Naturales amb
Salva Dávila i que van arribar a gravar un parell de discos, encara que
inicialment es van fer dir Sin Rumbo. Per cert, en el concert que es va gravar
per a l'àlbum "Lorca en directe", a la sala The Causeway
de Madrid, el dia 9 de març de 2012, col·laborava també Salva Dávila. 
El cantant i compositor madrileny Lorca
Alicia y Nubes Grises – Hombre y mujer
Transfer
SL, una firma situada a la
Bordeta (a Can Batlló) que fabricava els aspiradors Tornado i TR a Espanya.
Nubes Grises es posen de nou en marxa i van canviar de discogràfica, fitxen per
Ariola que s'havia instal·lat recentment a Espanya, l’any 1974. BMG-Ariola
aposta per ells i els posa a Tony Ronald com a productor. Nubes Grises es
revaloren i prenen un aire més actual gravant cançons compostes per Tony
Bernal. L'any 1975 editen "El solitario" que possiblement fos el seu
major èxit i amb ella es presenten al Festival d'Almeria i guanyen, col·locant
el single a la tercera posició en les llistes de vendes espanyoles, encara que
ja sabeu que aquestes llistes són poc de fiar . L'any 1976 Joanna els deixa en
quedar-se embarassada i és substituïda per Ángela amb la qual l'any 1977
gravarien un altre dels seus èxits més importants, el single "Marinero".
Anys més tard Joanna s'incorporaria com a cantant a l'Orquestra Plateria. El
1978 i després de treurer el seu segon LP "Así somos" Nubes Grises es
desfan. Van ser un dels millors grups vocals de la dècada dels setanta.
Arena Caliente – Nenita despreocupada 1973
En el món de la música existeixen productes efímers, flors
d'un estiu que donen popularitat i èxit a un cantant o grup, però que no tenen
continuïtat i poc després d'aconseguir xifres de vendes molt importants amb una
sola cançó, desapareixen del panorama musical. És el cas del grup Arena
Caliente, quatre noies de molt bon veure que eren bailaoras en un tablao
flamenc de Madrid, a les que escoltem ara i amb aquest tema es van convertir en
supervendes i van aconseguir una popularitat de curta durada. Van ser
precursores de l'anomenat gipsy rock, la fusió de flamenc, rumba i pop. Elles
formaven part de l'elenc artístic del Tablao Las Brujas, situat a prop de
l'estació del metro San Bernardo, a la capital del regne, un local típic del sud enfocat bàsicament als turistes que visitaven Madrid. Arena Caliente
l'integraven les sevillanes Ana Dorado i Charo Aracil al costat de Reyes
Jiménez 
i Pepi Benítez, elles al tablao compaginaven el cant i el ball, encara
que com us deia, es tractava d'un espectacle més enfocat al guiri que l'amant
del flamenc ortodox. Van ser descobertes pel guitarrista Isidro Sánchez que
actuava al local i era germà de Manolo Sanlúcar. Ell que era compositor també,
en veure-las cantar i ballar va pensar en crear un grup de noies que sense fer
cançó amb sabor andalús, si mantinguessin un aire aflamencat a cavall de la
rumba i el pop. Van debutar l'any 1972 amb el single "Mátame" que tot
i funcionar, no va cobrir les expectatives que CBS havia posat en elles, però
la casa de discos va augmentar el desemborsament promocional i al setembre les
va col·locar en el primer lloc d'una d'aquestes cadenes re ràdio formula. Amb
el seu tercer single, aquesta "Nenita despreocupada" si van
aconseguir els cims de les llistes "comprades". Os diré que el tema
inicialment havia d'anar a Eurovisió, però a la fi va ser Peret qui ens va
representar aquell any. Aquest tema compta amb una obertura a càrrec d'una
orquestra simfònica que li dóna un aire a vals centreeuropeu que per moments 
peca de grandiloqüència. El single va incloure "Dame la mano" a
l'cara B. Posteriorment també treballarien amb Felipe Campuzano, Honorio
Herrero i Julio Seijas que van compondre cançons per a elles. Pepi es va casar
amb el cantaor Pepe de Lucía, Charo amb Miguel Pérez, futbolista del Real
Madrid, també es casaria l'Ana i finalment el grup va desaparèixer. 
Sau – Nomes
ho faig per tu 1992
Ara escoltarem a Sau que van ser el millor grup de pop-rock
en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència i
qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La
revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el
Palau Sant Jordi on a part dels dos grups, també van estar Els Pets i els ja
desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va
omplir de gom a gom. Després Sau va tornar a omplir, en aquest cas, la plaça de
toros La Monumental
de Barcelona, amb el seu "Concert de mitjanit" que ha quedat com un
dels millors discos en directe del pop-rock català i del que us he extret
aquesta cançó una de les históriques del duet. Sau eren Pep Sala i Carles
Sabater Hernández que 
va néixer el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir
el 13 de febrer del 1999 a
Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un
concert. Sempre resulta dolorós enterarte que una persona a qui admires per la
seva vida professional ens deixa, però si a més a més és un amic encara és més
dur. Tant ell com Pep eren bons amics meus, de fet amb Pep encara mantenim
aquesta amistad, Avui recordem a Sau i a Carles Sabater a Un Toc de Rock amb
aquesta cançó, des de La Xarxa
de Comunicació Local i aquelles emissores que emeten Un Toc de
Rock. La veritat és que horas d’ara no se que podrie dir-vos de Sau i que no us
hagi dit ja, per tant...
Rock Gaià – Dona de nit 1992
Aquest cançó podria considerar-se tota una balada per la
història que ens relatan els Rock Gaià que ens parlen a la lletra de "Dona
de nit" d'una jove prostituta que treballa en el Casc Antic de la ciutat
de Tarragona per poder mantenir al seu fill. La noia acaba enamorant-se d'un
client i quan fa l'amor amb ell ja no és només sexe per diners, però un nefast
dia el xicot s'equivoca de nom mentre es troben al llit i ella sent que alguna
cosa es trenca dins del seu cor. Ja ho diu el texte “al equivocar-se de nom la
va fer plorar”. La veritat es que la lletra es molt bona i musicalment la cançó
també es molt complerta. Eren de l'Alt Gaià i responien al nom de Rock Gaià,
per no oblidar-se de les seves arrels. Van publicà aquest CD l’any 1992 a través del segell
Salseta Discos i en aquest enregistrament integraven aquest bon grup, encara
que desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres), Josep Sánchez
(guitarres), Ramón Cruz (teclats), Ton Salvat "El Titus" (bateria) i
Pep Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu. Els Rock Gaià van
dedicar el disc a Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira "Micolín".
A sota us poso dues fotografies del seu últim concert, fet a Vilabella del
Camp, el 15 de juliol de 2006. 
Trigo Limpio – Muñeca 1975
Avui tornarem a escoltar a Un Toc de Rock a Trigo Limpio i
ho farem amb la seva cançó de debut i de la que us vaig la passada temporada.
Trigo Limpio va ser un dels bons grups vocals que a l’Espanya de la transició
es van dedicar a fer un pop molt proper al folk i amb bons joc de veus. Eren
Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil. Aquesta cançó que us porto ara,
una composició d’ells inclosa com a cara A del seu primer single, es un dels
temes més importants que van treure Trigo Limpio i molts la consideren la seva
millor cançó o al menys la més auténtica. Es va gravar al novembre de 1975 i es
va incloure en el seu primer LP “Trigo Limpio”, editat l’any 1978. Més tard van
coneixa a Juan Carlos Calderón que els hi va composar algunes de les seves
millors cançons, però molt més enfocades cap el mon musical més comercial.
Trigo Limpio van representar a Espanya en el Festival de l'OTI de 1977 que es celebra a Xile, amb "Rómpeme, mátame", conseguin un tercer lloc i
també van anar a Eurovisió, a l’any 1980, amb "Quédate esta noche",
encara que en aquest últim festival la noia que cantava era Patricia 
Fernández,
Amaya havia marxat poc abans per crear el grup Bravo. Trigo Limpio van
funcionar de l’any 1970 al 1980. Amaya es va unir al grup Txarango, ja en els
noranta, al costat de Ana Bejarano, Roberto Uranga i José Ipiña, ex-components
de Mocedades i un tal Javier. Per cert que van treure un CD genial titulat
"Todo tiene su sitio bajo el cielo" que va ser poc valorat, però a mi
sempre m'ha agradat pel seu caire tan a folk americà. Aquesta cançó que
escoltem ara a Un Toc de Rock es una peça tendra i romàntica que ens parla dels
amors de la juventut i com la distancia pot arrivar a estaballar-ho tot, si bé un
dels seguéis aferrat al seu amor de joventut. Es una bona lletra.
Barbra Streisand – Evergreen 1976
.jpg)
molt lletja, però crec que tot i ser una
paradoxa, aquí rau precisament el seu gran atractiu físic. És una “Devora
hombres” i les seves histories amorosas
amb actors, cantants i polítics són aixó, història. Ella es diu en
realitat Barbara, però quan es va
publicar el seu primer disc i al igual que va passar amb Dionne Warwick, va
haver una errada d'impremta, es van mengar una lletra i no es van donar compte
fins que el disc ja estava a les botigues i se li va quedar el
"Barbra". Actriu, cantant, compositora, productora i directora de
cinema, va néixer el 24 d'abril de 1942 amb el nom de Barbara Joan Streisand,
en el si d'una família jueva a Williamsburg, Nova York. El cantant de country Kris
Kristofferson que també es dedica al cinema, es el yayo de la nisaga “Blade”,
va néixer a Texas, un 22 de Juny de 1936.
Maria del Mar Bonet – L’aguila negra 1971
La cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet es va donar a
coneixer masivament amb aquesta cançó que va publicar el segell Barclay i
curiosamenet i tot i ser una bona cantautora, aquesta es una versió i la va
portar al èxit la cantant francesa Barbara, però la de Maria del Mar Bonet va
arrivar a ser Disc d’Or, ja al 1971. Maria del Mar Bonet i Verdaguer va néixer
a Palma de Mallorca el 27 d'abril de 1947 i era germana del també cantautor
Joan Ramon Bonet, membre d'Els Setze Jutges i que va ser qui la va recomanar
l'any 1967 perquè ella també formés part d'aquesta agrupació pionera de la Nova Cançó si bé ella
es va englobar dins d’una nova tendensia que es va dir la Novissima Cançó
que era el mateix, però fet 
per gent mes
jove, entre els que es trovaben Rafael Subirachs, Maria Amèlia Pedrerol i Lluis
Llach. La primera vegada que va actuar en públic va ser al pati del mallorquí
Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de
Palma, al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà Joan Ramon Bonet i uns
quants jutges més. Per cert, us explicarem una curiositat, quan va arrivar l’hora de
actuar Maria del Mar Bonet va tenir un atac de pànic i no volia sortir a
l'escenari, finalment el seu germà la va convèncer i ella va convèncer al
públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta, com estava
manat. Aixo de veure un concert dret es cosa molt més moderna. L'acte crec que
va ser organitzat per Joventuts Musicals de Palma, però no estic segur del tot
Domenico Modugno – La distancia es como el viento
Aquest home ha estat la millor veu del pop italià, el gran
entre els grans. El cantant Domenico Modugno va crear escola i va establir les
bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a
nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico
Modugno va néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva
residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso
que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi
arribaven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa i tal com deu estar
ara, el cantant te que estar removen-se a la seva tomba. Domenico Modugno deíxà
darrere seu 
temes inoblidables com "Dio, come ti amo",
"Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La
distancia", una gran cançó d’amor que ara ens canta en castellà. Es clar
que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu
dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80,
barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint
les pistes de discoteques a tot el món. Francesco Napoli també es un dels Amics d'Un Tock de Rock, al facebook de
Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de SanRemo, però ell no te el record.
Julio Iglesias – El último verano 1995
He de reconèixer que Julio Iglesias ha sonat molt poques
vegades a Un Toc de Rock, tot i que reconec que és el cantant espanyol amb més
projecció internacional i les xifres de vendes dels seus discos fan embogir,
tot i que també reconec que els anys no perdonen i la seva popularitat ja no és
el que era. Aquest estiu va actuar al Camp de Mart, a Tarragona i malgrat que
l'aforament del recinte no sobrepassava els dos milers de persones, no es va
poder omplir. És clar que els preus abusius de les entrades tampoc van ajudar
en res. En general la seva obra musical arriba a resultar-me “cansina”, però no
per això deixo de reconèixer que té també cançons bones i altres, menys, que
són “molt bones”. Per això i per que vosaltres de vegades a través del correu
electrònic em demaneu que les posi, Julio Iglesias ja Agost Catedrals, sona ara
a Un Toc de Rock per tancar el programa. Aquesta cançó que em veu demanar, es
trobava a l’àlbum “La 
carretera”, editat l’any 1996 i que la veritat, reconec és un bon disc. Es calcula que al llarg de la seva carrera Julio
José Iglesias de la Cueva,
el seu nom complet, ha actuat per un total de més de 60 milions de persones als
cinc continents. Un accident de tràfic el va obligar a deixar el futbol,
recordeu que era porter del Reial Madrid. A les 2 de la matinada del 22 de
setembre de 1963, Julio Iglesias al costat d'un grup d'amics i quan venien de
festa, va tenir un accident de cotxe a Madrid. Van ser atesos d'urgències a
l'Hospital Eloy Gonzalo i tots coincideixen que ell van sobreviure de miracle.
Julio Iglesias que en aquell moment tenia sols 20 anys, va quedar semiparalític
i no tenia cap esperança de tornar a caminar. La veritat és que a la seva
recuperació i aixó no surt al film “La vida sigue igual”, va tindre molt a
veure el seu pare, el doctor Julio Iglesias Puga que va tancar la seva consulta
per dedicar-se plenament al seu fill. Julio Iglesias va néixer a Madrid, a les
2 de la tarda del 23 de setembre de 1943, a l'antic hospital de maternitat del
carrer Mesón de Paredes. Segons fonts de la seva discogràfica, Julio Iglesias
ja ha venut més de 300 milions d'àlbums en tot el món.
La frase d'avui és del periodista i escriptor uruguaià
Eduardo Galeano, considerat com un dels més destacats escriptors de la
literatura llatinoamericana que va manifestà
“La política es com un violí, s’agafa amb l’esquerra,
però es toca amb la dreta”
però es toca amb la dreta”
Tancaré per avui Un Toc de Rock i fotré el camp, però abans
us deixaré amb companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa. A reveure i fins el proper programa
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario