Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Un Toc de Rock avui farà un viatge per la
pell de toro, per la península Ibèrica, però començarem aquest recorregut
musical a terres americanes, a les que anirem tornant al llarg d'aquests 60
minuts en els què estarem junts, compartint música i records, encara que també
escoltarem alguna que altre novetat publicada aquest any. Sonaran per començar temes calents
amb clar sabor caribeny, cançons amb sentiment, pop, fusió, jazz i molt més. Per tant i des d'Altafulla Ràdio i per La Xarxa de
Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro
la barraqueta i iniciem aquest viatge per la nostra banda sonora, Jo soc Mario
Prades (a la foto amb companys de la colla del carrer Bassegoda, a Sants) i us diré alló que ja ens es habitual
Benvinguts a Un Toc de Rock
Celia Cruz con la Sonora Matancera
– Rock and roll 1958
d'estudi, 40 recopilatoris, 87 singles i 8 àlbums en directe,
parlo de la seva carrera en solitari que va iniciar l'any 1966, havent venut
més de 50 milions de còpies a tot el món. Va guanyar 2 Grammy i 3 en la categoria
de Grammy Llatí. El seu nom complet era Úrsula Hilaria Celia de la Caridad Cruz Alfonso
de la Santísima
Trinidad, va néixer a l'Havana el 21 d'octubre de 1925,
encara que algunes fonts daten el seu naixement quatre anys abans, la veritat
és que ella, coqueta sempre, mai va voler parlar de l'any exacte del seu
naixement. Va morir el 16 de juliol de 2003 i està enterrada en un mausoleu en
el Cementiri Woodlawn de Nova York.
Draco Rosa y Rubén Blades – El tiempo va
2013
El nostre viatge d'avui per camins
resseguits de música amb clar sabor hispà, ens porta a Puerto Rico via Nova
York. Guanyador de diversos Grammy, Draco Rosa va començar en el grup infantil
porto-riqueny Menudo, en el què també va militar Ricky Martin. Draco Rosa es va
llançar en solitari i la seva carrera ha estat molt interessant, tant com
cantant com en la seva faceta de compositor. Va néixer a la ciutat dels
gratacels, el 27 de juny de 1969,
a Long Island, encara que els seus pares sent ell nen,
es van traslladar a Puerto Rico d'on eren originaris. Al febrer d'aquest any ha
publicat un àlbum titulat "Vida", el seu setè disc d'estudi, en el
qual ha realitzat diversos duets, entre ells aquest que escoltem ara amb Rubén
Blades, però en el disc també han participat Juan Luis Guerra, Alejandro Sanz,
Enrique Bunbury, Shakira, Mana, Ricky Martin, Juanes, Andrés Calamaro, Marc 
Anthony, Romeo Santos, Mima, José Feliciano i crec que em deixo algun per que
conté 16 cançons i tots són duets. Draco Rosa ha editat també dos recopilatoris
de grans èxits i tres directes. Us explicaré una cosa, Draco Rosa va haver de
ser internat en una clínica de Houston, a Texas, per sotmetres a un tractament
per lluitar contra un càncer de fetge que li va ser detectat a l'abril de 2011.
El tractament va prosseguir a Santa Monica i sembla ser que finalment s'ha
recuperat. Draco Rosa, d'autèntic nom Robert Edward Rosa Suárez, va tornar als
escenaris al març de 2012.
Emilio Robalo – Mambo 1994
El teclista i pianista portuguès Emilio
Robalo va publicar a través del segell independent Numèrica l’any 1994 un CD
titulat "Oito Segredos", ple de qualitat i bon jazz. D'ell us he
extret aquest tema que a l'igual que els set restants va compondre el mateix
Emilio Robalo. Acompanyant-lo en aquest enregistrament compta amb músics
espanyols de luxe, entre ells el bateria Carlos Carli amb el qual fa molts anys
que col·labora en enregistraments i directes, al costat de Jaime Muela al saxo
i flauta i Pepe Pereira al baix. En el tema que escoltem ara col·labora també
l'extraordinari percussionista Ruben Dantas, un home que va formar part del
grup Dolores i que és acompanyant habitual de Paco de Lucía, al costat de
Fernando Girao fent veus, encara que en altres temes compte amb la guitarra de
Mario Juarez "El Pasaro", Miguel Braga (sintetitzador) i Ricardo
Fabini (guitarra). Des de fa algun temps Emilio Robalo, pianista nascut a
Lisboa, col·labora amb la cantant de jazz Maria Morbey. Per cert en els seus
inicis als anys setanta va ser component del grup de jazz portuguès Araripa,
encara que fa alguns anys que resideix a Espanya.
Barcelona
Traction – Has vist passar els ocells? 1975
Al programa d'avui d'Un Toc de Rock
escoltarem a Lucky Guri i el seu grup Barcelona Traction. En formació de trio i
a cavall del jazz i el rock progressiu, Barcelona Traction van ser un dels
pilars sobre els quals es va afermar el rock que surgia a Catalunya i les noves
tendències musicals, englobades dins de l’Ona Laietana. Van actuar al Palau de la Música Catalana
l'any 1974 i també al Festival de Jazz de Sant Sebastià, però quan encara es
deien New Jazz Trio. A partir de 1975 van passar a ser Barcelona Traction i cal
destacar la seva participació en el Canet Rock de 1975 (les fotos son d'aquell
dia). A part de Lucky Guri als teclats es trobaven Jordi Clua al contrabaix i
Francis Rabassa a la bateria que havia tocat amb Los Gatos Negros i Els
Kroner's de Tony Ronald. Aquest tema que us he seleccionat es del 
seu primer LP
"Barcelona Traction", publicat pel segell Oliba, distribuït per
Edigsa i va ser produït per Joan Manuel Serrat que els va cedir per a la
gravació al seu pianista Josep Maria Duran, però també va col·laborar Marià
Albero del grup La Rondalla
de la Costa, el
percussionista Pedrito Díaz de l'Orquestra Mirasol i Manel Josep de Dos + Un i
que posteriorment crearia l'Orquestra Plateria. L'any 1976 Lucky Guri abandona
Barcelona Traction per unir-se a Música Urbana. El seu lloc és ocupat pel
teclista, Josep Maria Durán. Els tres membres originals van tornar a reunir-se
als vuitanta i van gravar un segon i ja últim disc "Nano", l'any
1982. Lucky Guri nascut a Calella i format al Conservatori de Música de
Barcelona, s'ha especialitzat en jazz i és un dels cotitzats pianistes del
gènere, havent estat 
músic habitual acompanyant a Guillermina Motta, Laura Simó
i sobretot Núria Feliu. La veritat és que Barcelona Traction van ser uns
avançats per a la seva època i la seva música no va arribar a ser reconeguda
com es mereixia, els anys s'han encarregat de reivindicar-la. Els seus companys
han format part de la banda de Serrat durant décadas. Lucky Guri va gravar un
magnífic LP amb Peter Road versionant en clau de jazz a The Beatles en què va
comptar amb Max Sunyer a la guitarra, Carles Benavent al baix i Salvador Blesa
a la bateria i no recordo haver-vos posat mai res d'aquest disc i això que és
genial, ho arreglarem en propers programes.
Barcelona Traction al Canet Rock
José Luis Encinas – Una de fiesta 1997
Un dels bons guitarristes espanyols és
José Luis Encinas i ara us el ho porto perquè junts, gaudim d'aquesta bella
cançó que sense perdre l'aire flamenc, està carregat de connotacions
jazzístiques i toc calents de salsa caribenya. Us l'he extret del seu CD
"Duende" que el músic va publicar l’any 1997. Compta amb Tito Duarte
a la percussió, Carlos Quintero als teclats, Román Martín a la guitarra, Manuel
Machado a la trompeta, Eduardo Gracia s'encarrega del baix, Enrique Valiño toca
el violí i Javier Monforte la guitarra acústica, mentre que José Luis Encinas
ens delecta amb la seva espectacular manera de tocar la guitarra espanyola, la
veritat és que és un dels grans estilistes nacionals de l'instrument, a un
nivell comparable a Paco de Lucía, Tomatito o Manolo Sanlúcar. José Luis
Encinas va néixer a Palència l’any 1966, encara que va créixer a Salamanca. Va
començar de forma autodidacta amb la guitarra elèctrica i fent rock, però quan
va començar els seus estudis es va dedicar a la guitarra clàssica i poc a poc
es va anar decantant cap el so aflamencat. És clar que en els seus principis i
a Madrid va tocar en un grup de rock que es van cridar 
Tiempo Muerto. L’any
1991 aconsegueix el títol de professor al Conservatori Superior de Música de
Madrid. Es trasllada als Estats Units per realitzar un màster i allí va gravar el seu
primer disc l’any 1995 amb temes clàssics i realitzar concerts per Alemanya i Estats
Units. "Duende" que pot ser qualificat realment com el seu primer
treball real, va ser el disc que va convertir a José Luis
Encinas en popular encara que el seu
estil que fusionava tendències va ser criticat per molts puristes. Amb aquest
CD m'ha passat una cosa curiosa, he trobat diverses fonts d'Internet que diuen
es va publicar l’any 1998, però jo veient la contraportada editada per el
segell Virgin Records, vec que indica clarament 1997. És clar que va ser imprès
a Holanda, però dubto que això hagi influït, possiblement sigui un error, o
d'impressió del CD o d'interpretació en les fonts de la xarxa ja que no disposa
de número de Dipòsit Legal
Kiko Veneno – No cal patir 2013
Aquest tema amb un títol en català que es
converteix en la tonada, encara que la resta de la lletra és en castellà, no en
va Kiko Veneno va néixer a Figueres, està inclòs en l'últim treball discogràfic
de Kiko Veneno, titulat "Sensación térmica" editat el 19 de març
d'aquest any i que ha comptat amb la producció de Raül Fernández
"Refree". Els 10 temes que configuren aquest nou CD es van gravar
entre Sevilla i Barcelona. Kiko Veneno va néixer a Figueres, Girona, el 3
d'abril de 1952 i el seu veritable nom és José María López Sanfeliu, clar que
es va criar a Cadis, era fill de militar i posteriorment va viure a Sevilla. Va
estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar per Europa i Estats Units, on va
assistir a molts concerts i una vegada va 
confessar que va ser precisament en
els Estats Units on ell va descobrir el flamenc o potser hauríem de dir que el
va redescobrir. L'any 1975,
a Sevilla, va conèixer als germans Amador i amb Rafael i
Raimundo va crear el grup Veneno on fusionaven rock i flamenc i que el 1977 publicarien
el seu primer àlbum. Va col·laborar amb Camarón de la Isla i seva és la cançó
"Volando voy", un dels més grans èxits de Camarón. Ha musicat en
diverses ocasions textos de García Lorca. L'any 1981 Kiko Veneno va publicar el
seu primer disc en solitari "Seré mecánico por tí", des de llavors te
una carrera molt interesant, si bé no ha conseguit mai un superverdes, jo crec
que ell tampoc la buscat.
Sau – Tren de mitjanit 1991/1992
Des de el seu disc doble "Concert de
mitjanit", gravat en directe al juliol de 1992, us porto aquesta bona
cançó de Sau, els que van ser el millor grup de pop-rock en català de la
història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència i qualitat de la
música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar
amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on
també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el
resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al
disc gravat en directe per Sau a la plaça de toros La Monumental de
Barcelona, també ple fins la senyera i sota el títol "Concert de
mitjanit" en el què a més de la col·laboració de Luz Casal, trovem el
guitarra canadenc Robbie Robertson que va ser membre de The Band, Phil
Manzanera que havie tocat amb Explorers i Roxy Music, junt a Carlos Segarra i
Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va acompanyar la
integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez, Quim "Benítez" Vilaplana,
Jordi Mena i Gerry Duffy. Aquesta es una de les primeres 
cançons de Sau on la
veu solista es compartida per Carles
Sabater i Pep Sala que es convirteix en primera veu. La cançó es trobava
originalment en el primer Disc d'Or que van aconseguir els nois de Sau, el
doble álbum gravat en estudi "El més gran dels pecadors", de l’any
1991. Sau eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixer el 21 de
setembre de 1962 a
Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una
aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Sempre resulta dolorós asabentar-se que una persona a qui admires per la seva vida professional ens
deixa, però si a més a més és un amic encara és més dur. Tant ell com Pep eren
bons amics meus i amb Pep encara matenim l'amistat, per aixó avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta
cançó. La veritat és que no se que podries dir-vos de Sau i que no us ho hagi
dit ja, per tant...
Café Tacvba – Como te extraño 1996
del Real Díaz (teclats, caixa de ritmes, guitarra, segona
veu i cors), José Alfredo Rangel Arroyo (guitarra solista i cors) i Enrique
Rangel Arroyo (baix, contrabaix i cors). Café Tacvba està considerat un dels
millors grups del rock alternatiu llatí. Inicialment es deien Café Tacuba, nom
pres d'un tradicional cafè de ciutat de Mèxic, però problemes legals per l'ús
del nom van fer que canviessin la u per una v i així tots contents, bé, els
propietaris del cafè no tant perquè ja es veien cobrant drets i aquests es van
esfumar com el fum. Curiosament i malgrat que algun dels seus discos s'han
editat a Espanya, al país Café Tacvba són uns grans desconeguts.
Sergio Dalma – Senza una dona 2013
Aquesta cançó és la versió que Sergio
Dalma realitza del gran èxit de l'italià Zuchero, interpretant-ho en català, la
seva llengua vernacla. Us l'he extret del seu últim treball discogràfic, un
disc titulat "T'estimo" que ha publicat aquest any i en què recull
temes gravats en català i inclosos en els seus últims discos, cal recordar que
Sergio Dalma sempre ha versionat en tots els seus àlbums alguna cançó en la
llengua de Mossèn Cinto. De fet aquest tema ja s'havia inclòs en el seu àlbum
"Via Dalma II", editat l'any 2011. Josep María Capdevila, veritable
nom d'aquesta gran veu, es conegut artísticament com Sergio Dalma, va nèixer el
28 de septembre de 1964 a
Sabadell i va 
començat com a cantant d'orquestres fins que finalment es va
llançar ja en solitari. Va guanyar al concurs "Gent d'aquí" de TVE,
dins del circuit català. Llavors va fitxar amb la discogràfica Horus i allí va
començar una brillant carrera. El seu gran éxito va ser "Bailar
pegados" que tot i no guanyar, va ser una de les millors cançons, al
costat de "Eres tú" que Espanya a enviat mai a Eurovisió. Al festival
Sergio Dalma va conseguir 119 vots, pràcticament tots els païssos, tret de dos,
van votar a Sergio Dalma, però així i tot, va quedar en el quart lloc. Ara be,
tenim que reconeixer que es una bona cançó i a Un Toc de Rock ja la hem
escoltat.
Cacho Castaña – Septiembre del 88 2003
En el nostre viatge musical d’avui a Un
Toc de Rock marxem cap a l'Argentina i farem una paradeta per escoltar una de
les grans veus del país cosí, Cacho Castanya, un cantautor a cavall del pop i
el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca la cançó “Garganta
con arena” que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto
Goyeneche "El Polaco". De fet ja el vem escoltar en un dels programes
de la passada temporada, amb unes altres cançons, aixó si. Es diu veritablement
Humberto Vicente Castagna, però es conegut com Cacho Castanya. Va néixer l'11
de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la
qual ha cantat i molt. Cacho Castañate
una brillant carrera musical i també al cinema, ha guanyat quinze discos d'or i
quinze de platí, composat més de 2.500 cançons i 
ha enregistrat unes 500. Ha treballat en un
munt de pel·lícules i séries de televisió com a actor i ha compost 4 bandes
sonores. La veritat es que sempre he sentit una certa debilitat per Cacho
Castaña, aquest gran cantant argentí que te el que es dirie una veu amb cos. A
mesura que va sonant la cançó que us he seleccionat, anem veient com un amic
que escriu una carta a un altre que ha emigrat d'Argentina a Italia, va
canviant la seva manera de veure les coses. Després de caure-li el mate,
aquesta beguda típicamente argentina, sobre la carta, els conceptes canvien ja
completament i el pessimisme dóna pas a l'esperança. La peça donava títul a un
álbum que Cacho Castaña va editar l’any 2003 i escoltan el transfons de la lletre
us adonareu de moltes coses que reflecteixen com era la vida a l’Argentina a
principis del anys 80, en plena dictadura.
Andrés DoBarro – Amor mío 1970
La cançó del “O tren” per la que te
debilitat Quimet Curull, amb el que faig els programes El Temps Passa i Troba –
Dors que també escoltareu en aquesta emissora, va ser el primer tema de la
història del pop cantat en gallec que va pujar al més alt de les llistes
espanyoles, l’any 1970 i que jo sapigue no ha tornat a haver-hi un altre número
1 cantat en la llengua de Rosalía de Castro. Andrés Lapique Dobarro, va néixer
a El Ferrol, A Coruña,
l'1 d'octubre de 1947 i va morir a Madrid, un 22 de desembre de 1989. Va ser
protagonista de la pel·lícula "La red de mi canción", rodada en
castellà 
a les ordres de Mariano Ozores i amb Concha Velasco, on va ser doblat
per un actor de doblatge professional ja que el director no le agradava el fort acent gallec del catant, però cantava les seves cançons en gallec
i van sortir-hi també el seu grup, Los Sprinters. No va sapiguer pair el seu
éxit i va tindre molts problemas amb les drogues i l’alcohol i va tindre que
marxar-se cap a Méxic quan va començar a anar de capa caiguda, pero finalmente
va tornar al pais. Per cert, Andrés DoBarro també va gravà en castellà i com a
mostra us porto aquesta bella cançó d'amor que de fet es titula així "Amor
mio" i que primer la va gravar en gallec com “Meu amor” i més tard la
versionaría al castellà. Ara l'escoltem a Un Toc de Rock en castellà, perquè
l'entenguin tots. En total va publicar 3 LP's. El grup que l'acompanyen son Los
Sprinters, com us he dit abans, liderats per Manuel Varela a qui és coneixia com O Tranquilo.
Complices – Los tejados 1990
Acabarem el programa d’avui amb un bon
grup també d’origen gallec. L’any 1990 Cómplices, convertit ja en duet,
treuen l’àlbum “La danza de la ciudad”, del que la cançó més populat va estar
"Es por ti", però jo ara us porto per tancar Un Toc de Rock d’avui
aquesta que al meu parer sempre ha sigut molt millor i on Teo i María ens
parlan de les coses que es veuen quan mires el mon des de els terrats. Quan es
va desfer el grup Golpes Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo
Cardalda va crear l'any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol,
Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella. Inicialment Cómplices
eren, a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas" que es va publicar el 1988.
L’any 2001, María Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no 
pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo, semble ser que es van pendre a pit
alló de “Quereos y multiplicaos”. Així que l’any 2002 Teo Cardalda, ja sol a Cómplices, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a
gravar junts l’any 2003. En total Cómplices han editat 13 àlbums, l'últim l'any
2010, "Cómplices 20 años", un recopilatori de grans èxits amb bones col·laboracions,
entre ellas duets amb Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de Morfeo.
La frase d’avui està extreta del llibre
“El Palau del Cambrer” de la escritora tarraconense Teresa Solé Tomàs, una
novel·la romàntica molt interesant editada per Silva Editorial que recomano des de Un Toc de Rock.
“A qui sent atracción per un llibre
no li calen disculpes”
no li calen disculpes”
Conclou Un Toc de Rock per avui, però
abans de fotre el camp us deixaré amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el
programa. Sigueu bones, sigueu bons i si us plau, no feu rés que jo no farie.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario