Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Benvinguts a Un Toc de Rock
Alaska y Dinarama – Mil campanas 1984
Alaska va ser la icona femenina de la "movida madrileña", ara bé, el disc més venut en la carrera d'Olvido
Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal". D'ell us he
extret aquest bon tema que em van demanar fa ja bastant de temps i jo no veia
la oportunitat de punxar-lo. Per això he decidit posar-ho en el programa d’avui
i... sol:licitud complerta, aquí està. Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo
Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 a 1989. Es va crear
arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides i que abans van ser Kaka de
Luxe. Toti
els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que
va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo
carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig
de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries, però avui i amb aquesta cançó recordarem
a un altre dels noms importants de la moguda, Carlos Berlanga que va néixer a
Madrid, 11 d'agost de 1959 i va 
Alan Cook – Bad dreams 1986
El tarragoní Xavié Carbó es va fer molt
popular musicalment amb el nom artístic d'Alan Cook. Va gravar 4 maxi-singles
per al segell Max Music i les seves cançons es van incloure en els primers
"Max Mix" de la història que van començar Mike Platines i Javier Usía
i va seguir amb José María Castell i Tony Peret. Tots els maxis d'Alan Cook van
aconseguir xifres de vendes molt importants, classificant-se en les llistes de
les emissores de ràdio fórmula del país, clar que això no vol dir gaire ja que
tots sabem com funciona això, si pagues sones, però el que no es va comprar va
ser el número 1 obtingut al Japó amb el "Do you want to stay" i
aquest que us porto ara "Mals somnis" que també va arribar a
classificar-se a Alemanya i jo he vist les liquidacions per les vendes al país
germànic ja que durant un temps vaig ser el mànager d'Alan Cook. Els seus hits van ser, a més dels ja
esmentats, "I Need Somebody To Love Tonight" i "Running
away". Curiosament gent com Alan Cook o el
sabadellenc David Lyne van ser considerats cantants italians, però eren més
catalans 
que la senyera. Quan Alan Cook va aconseguir recuperar el seu
contracte amb Max Music vam negociar un àlbum amb cançons seves molt més funkys
amb altres discogràfiques, quan ja estava casi firmat el contracte amb DRO,
aquesta va ser absorbida per una multinacional. Mentrestant Alan Cook & The
Cookies van ser teloners en la gira espanyola d'Al Stewart que jo vaig
organitzar. Alan ha gravat molts anuncis per a televisió i va treballar durant
molt temps com a cantant d'orquestres, destacant el seu treball en l'Orquestra
Costa Brava i va participar en el musical "Germans de sang" amb
Àngels Gunyalons. Ara escoltem a un bon amic, Alan Cook que des de fa anys
resideix a Altafulla.
Azul y Negro – El hombre lobo 1984
El duet Azul y Negro van ser uns
innovadors per al seu temps, precursor de la música electrònica espanyola, el
techno-pop i pioners en la implantació de novetats tecnològiques i musicals. La
seva música es basa en la barreja de sintetitzadors, guitarres elèctriques,
vocoders, seqüenciadors i instruments acústics, sobre una base preferentment
ballable. La veu era tractada com un instrument més i de vegades la
robotitzaven mitjançant el vocoder. Inicialment van ser Carlos Garcia Vaso i
Joaquín Montoya i eren de Cartagena. Azul y Negro va ser el primer grup
espanyol que va editar un àlbum en format CD, era el titulat
"Suspense", del 1984, amb producció de Julián Ruiz i en el què es
trobava aquest tema que escoltem ara i que es va publicar en single. És clar
que d’aquell CD només es van editar 200 còpies, la resta van ser vinils i és
que a Espanya gairebé ningú comptava amb un reproductor de CD, ni tan sols els
components del duet disposaven d'un. El primer que jo vaig tindre va ser l'any 1987 i va portar-m'el el meu cunyat de San Francisco. Una altra innovació de Azul y Negro és que
són els primers artistas espanyols que han gravat un 
CD amb el sistema surround
DTS 5.1. Es va titular "ISS" i es va editar l’any 2003. Aquest mateix
sistema no va ser utilitzat fins a dos anys després per altres artistes, entre
ells Jean Michel Jarre. Amb motiu de la publicació d'aquest treball es va editar
l'1 de març de 2007 el primer segell de correu de curs legal fabricat per la Fàbrica Nacional
de Moneda i Timbre amb la portada d'un àlbum d'un artista espanyol. Van
començar a funcionar l’any 1981 i van aconseguir, bàsicament en la dècada dels
80, dos Discos d'Or (a la foto). Van gravar tres sintonies de la Volta Ciclista a
Espanya. Destacant la de 1982 amb el tema "Me estoy volviendo loco".
L’any 1993 Joaquín Montoya va deixà el grup i Carlos Vaso va seguir amb altres
companys i en l'actualitat ell sol.
Zombies – Groenlandia 1980
Zombies i "Groenlandia" es la cançó més identificativa en la seva curta carrera profesional. La veritat és que es tracta d'un tema molt infantil i ingenu, tant a nivell lletra com música, però no obstant això té un encant especial que la va fer sonar i molt en les emissores més modernillas de l'època i sobre tot las que es deien “emisoras piratas” i també a les municipals que llavors començaven i tenien llibertat per puntxar el que volien els locutors. El seu líder Bernardo Bonezzi (cantant i guitarra) va morir a la seva casa de Madrid el 30 d’agost del 2012. Zombies estaven influenciats pel glam-rock i la new wave, el resultat es comprovava en cadascun dels seus concerts. Bernardo va començar amb 13 anys i l'unia una estreta amistat amb la gent de Kaka de Luxe i es reunien al costat de Carlos Berlanga, Alaska, Fernando Márquez "El Zurdo" i altres amics a casa de Nacho Canut. Allà van sorgir pàgines inoblidablesde la moguda. El primer grup en què va tocar Bernardo Bonezzi va ser Morbus Acre, però finalment decideix crear una banda pròpia i van sorgir Zombies, quan se li van unir Álex de la Nuez (guitarra), Massimo Rosi (baix), Miguel Ordóñez (caixa de ritmes), Tesa Arranz (caixes xineses i cors) i Juanma del Olmo. Zombies compartien local d'assaig amb Kaka de Luxe. Aquesta cançó va ser el seu single de debut i es va incloure en el primer LP de
Zombies titulat
"Extraños juegos", editat per RCA l'any 1980. Encara traurien un
segon àlbum "La
Muralla China", en el 82 i es van dissoldre, bàsicament
per falta de creativitat ja que es van quedar estancats. Ambdós discos van ser
reeditats anys més tard en un sol CD. Bernardo Bonezzi es va dedicar bàsicament
a compondre bandes sonores i va guanyar un Goya en el 95. De fet va debutar en
aquesta faceta fent la música de la segona pel·lícula de Pedro Almodóvar amb
qui l'unia una bona amistat, "Laberint de Passions" filmada l'any
1982. També va produir a Almodovar y McNamara. Dels seus companys en Zombies us
puc dir que Juanma del Olmo crearia Los Elegantes i Álex de la Nuez va substituir a Felipe
Lipe com a baixista de Tequila i després de formar part d'Alex y Christina es
llançaria en solitari. Us explicaré una anècdota, quan es va acabar el programa
de televisió "La Edad
de Oro del Pop Espanyol", l'última cançó que va sonar va ser
"Groenlandia" interpretada en directe per Zombies i en l'escenari al
costat d'ells i fen veus o una cosa així, van estar Pedro Almodovar, McNamara i
Carlos Berlanga. A internet corren vidéos d’aquest esdeveniment i us els
recomano, lucinarem amb el personal.
Ciudad Jardín – Dame calidad 1986
El grup Ciudad Jardín que per el seu nom
a mi sempre em recorden una anyorada platga molt propera a Palma de Mallorca on
anava quan era un xiquet i estiuejava cada estiu amb els meus pares a la
capital de les Balears, eren una banda de Madrid englobada en l'anomenada
"Movida madrilenya". El líder de la banda era el cantant Rodrigo De
Lorenzo que havia estat guitarrista del grup Ella y Los Neumáticos, al costat
de Eugenio Haro Ibars que va ser guitarra amb Glutamato Ye Ye i que es va
mantenir en el grup fins a la seva mort l'11 d'abril de 1991 a causa de la SIDA, tot i que algunes bios
diuen que va morir l’any 1994. La cançó més popular en la seva carrera va ser "Emmanuel negra en el valle de los zombies". El tema 
que escoltem ara a Un Toc de Rock donava
títol al seu tercer LP editat el 1986. Ciudad Jardín van ser els pioners, o un
dels grups pioners, en fer rock amb tocs salseros. Una cosa que molts diuen que
va crear Jarabe de Palo i altres que Radio Futura, La Marabunta o Pedro Bicho,
però no, va ser Ciudad Jardín. De fet tampoc es cert del tot ja en els 60 ho
havien fet molts altres, entre ells Los Llopis i inclus Los Mustang. Us ho he
dit moltes vegades, tot està inventat a la Vinya del Senyor. 
Radio Futura – La Negra flor 1987
Aquesta és la versió original extreta del
LP "La canción de Juan Perro" de Radio Futura, abans que Santiago
Auserón descobrís Cuba i els sons calents de l'illa i comencés a barrejar aire
caribeny en tots els seus treballs i que finalment va acabar amb Radio Futura i
va donar la sortida a Juan Perro. Curiosament en els seus inicis, l'alma mater
de Ràdio Futura era Herminio Molero, però quan van fitxar per Ariola després
del "Enamorado de la moda juvenil" que va treure Hispavox, es va
parlar que la discogràfica va exigir al grup que Herminio els deixés ja que no
donava la imatge de banda juvenil. Jo l'hi vaig preguntar una vegada a Santiago
Auseron en una roda de premsa sobre aquest tema i es va mostrar bastant ofès,
però no va contestar a la meva pregunta, es va anar pels Cerros d'Úbeda. Us
explicaré una curiositat, quan jo era director artístic de La Fàbrica de Reus, em va
trucar Paz Tejedor, manager de Ràdio Futura per demanar-nos un favor. La banda
tenia disposada una gira per Catalunya i a una setmana vista se'ls havia caigut
una data, això representava despeses i ella pretenia que jo els contractés per
actuar en La Fàbrica. Li
vaig exposar clarament que el nostre aforament era poc més de 1000 persones ben
atapeïdes i que per tant 
no podíem pagar el seu caché. Finalment i tenin en
compte que la data els hi quedaba pentxada, és va arribar a un acord i els vam
salvar la papereta. Això si, aquell dia va pagar entrada tot el món i a més a
1.500 pessetes, una cosa inusual ja que a la província mai s'havien sobrepassat
les mil en una entrada. Vem omplir a rebentar i la roda de premsa la vam fer al
local del costat que encara estava inhabilitat, entre runes i palla, va quedar
molt curiós i la premsa va lucinar. Com a suport a Sierra, el seu guitarra que
no estave bé de salut, Radio Futura havien contractat a Alex Sánchez, el guitarrista de Lone Star i en aquell temps
director de la revista Popular 1. Ells pretenien que Alex fos cap a Madrid per assajar,
però ell els va dir que no, que li enviessin els discos, les partitures i
l'ordre de les cançons. Es van veure per primera vegada al nostre concert,
van assajar un parell d'hores a la tarda i tot va anar sobre rodes, Radio Futura
van lucinar de com tocava Alex Sánchez i és que fins allavors no s'adonaven que
la veterania és un grau.
Carmen Cuesta-Loeb – Llévame 2007
La madrilenya Carmen Cuesta-Loeb que va
formar part de diversos grups espanyols fins que va fotre el camp cap a terres
del Oncle Sam, establerta a New York amb el seu marit, el guitarrista
nord-americà Chuck Loeb (Nyack, New York, 12 de juliol de 1955), és una de les
principals veus del moment pel que fa al smoot-jazz. Tos dos i com a duet,
l’any 2007 van publicar l'àlbum "You Still Your say Know Me" on
trobem aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. Carmen Cuesta-Loeb
compta amb un elenc de músics de luxe a la gravació del disc, on trobem al seu
marit 
Chuck Loeb (guitarra, teclats, bateria i programació de caixes de ritme),
al costat de Will Lee (baix), Brian Killeen (baix), Wolfgang Haffner (bateria),
Brian Dunne (bateria), Josh Dion (bateria), Michael Brecker (EWI que és un
instrument de vent electrònic), Matt King (piano), Till Bronner (trompeta i
flugelhorn), David Charles (percussió) i Lizzy Loeb (cors), a més de la pròpia
Carmen Cuesta a la veu i percussions. Es un bon disc sense cap desperdici i si
bé la cançó que escoltem està interpretada en castellà, el disc te cançons en
les dues llengües, anglés i castellà, de fet al programa en pasades temporades
ja hem escoltat algunes cançons d’ell. 
The Kelly Family – Quisiera ser un ángel
1994
Al llarga durada “Over The Hump”
s’incluía el tema original, cantat en angles del “Quisiera ser un Ángel” i
també aquesta versió en castellà. Els Kelly Family son una bona banda vocal i
ara us porto aquesta bona versió en español d’un dels seus millors éxits. La
veritat es que The Kelly Family que prácticamente sempre han inclos cançons en
castellà als seus discos, son tota una tropa: germans, pare, mare, tots canten,
toquen, en perfecta harmonia i un altre porta els números. Són un clan familiar
transhumant, un grup de nou germans i germanes nascuts a llocs tan diversos com
els Estats Units, Espanya, Irlanda i Alemanya. The Kelly Family tenen una àmplia
discografia, en la majoria dels casos àlbums editats i produïts per ells
mateixos i venuts així mateix per ells mateixos, aixó va ser així en un
principi, fins que van signar distribució a través d'EMI, entrant en el món de
la realitat i posant els peus a terra. Val a dir que no tots són els mateixos en cada disc i a més alguns dels germans
com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han gravat en solitari o forman duets
entre ells.
Ogara – El último beso 1996
Aquesta cançó està composada per el
mateix José Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un
bon cantant i compositor, crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió
a Un Toc de Rock, a mi aquesta cançó "El último beso" sempre m'ha
enganxat. Ogara ha composat per Sergio Dalma, Dyango, Luara, Raúl, Roser i Silvia
Pantoja, entre altres. La peça que sona ara a Un Toc de Rock es trobava al seu
CD “Historias coridianas” que signat solsament com Ogara, va publicar el segell
JLP Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni Carmona a las guitarres, Laurent
Vernerey al baix, Ángel Celada a la batería, Iñaki Arakistain als saxos i que
en aquesta cançó es llueix, Joseba Robles a les trompetes, i Nando de la Casa als teclats i que també
va ser el productor. El disc es va gravar al estudis Digital-Biko de Victoria. Pot ser
que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva discogràfica van dir-me
que Ogara vivia al Vendrell, però no ho tinc gens clar, jo sempre he pensat que
vivia al nort. Per cert que a Internet vaig trobar una página on el posan a
parir acusant-lo de poc profesional i treure-li els diners a la gent, no he
pogut esbrinar res més. La veritat la deuen saber ell i el que ha escrit aquella
pàgina. Teniu en compte que Internet no sempre es fiable.
Ogara, un bon cantant i compositor
Francesc Roca – Amor petit 1984
El cantautor català Francesc Roca va
publicar un parell d’àlbums per la discogràfica EPIC, subsegell espanyol de CBS
i els mateixos temes van sortir publicats també en un altre disc, en aquest cas
cantats en català. Es van extreure un parell de singles, en aquest que us porto
ara a Un Toc de Rock d'avui, la discogràfica va decidir utilitzar una sola cançó
per promocionar l'àlbum i va treure aquest "Amor petit" cantat en
català a la cara A per a Catalunya i cantat en castellà per a la resta
d'Espanya titulan-se "Pequeño amor", invertides les cares, segons el
lloc. Això si que és saber estalviar. Francesc Roca encara va treure un altre
single en aquest cas amb dues cançons ja en català i jo tinc que dir que fa molt
anys que li vaig perdre la pista a Francesc Roca i res més he sabut d'ell. El
seu primer disc es de 1981 i es va titular “Amor de marinada”.
Falcons – Terciopelo y fuego 1979
Els Falcons eren mallorquins,
concretament de Manacor, a l’illa de Mallorca, allà ons es troba la fàbrica de
Perles Majorica i Falcons es van crear quan es va desfer una de les formacions
versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15, un conjunt dels importants a
les Illes Balears i en el que durant un temps va militar l'amic Joan Bibiloni..
Falcons van tenir una vida curta, només tres LP's entre els quals destaca el
primer. Curiosament si com a Grupo 15 van ser un grup purament versionero amb
un joc de veus molt bo, tal com estava de moda en els 60, quan es van
reconvertir en Falcons van seguir desenvolupant bons jocs de veus, però van
gravar temes propis, entre els quals destaca aquest que escoltem avui a Un Toc
de Rock i que es va publicar en single l’any 1978 amb "Perdidos en el 
universo" a la cara B, extretes del seu primer disc, si bé l'àlbum oferia
peces molt progressives, encara que la comercialitat va ser el que va triar la
discogràfica quan de seleccionar singles es va tractar..Però a mi hi ha un
altre single que també m’agrade i que es trobava en el seu segon LP, una de les
seves cançons que a mi sempre m'ha cridat l’atenció, potser perquè el
descobriment de la cançó la vaig fer en circumstàncies curioses quan em trobava
a de juerga a Saragossa i va ser a la sala de festes el Papagallo, crec que es
deia, us estic parlant de "Date per vencido" que escoltarem un altre
dia. Falcons van
funcionar fins l’any 1981.
Glaucs amb
Joan Manuel Serrat – Els teus ulls glaucs
És possiblement la millor cançó en la
carrera d'aquest grup català convertit avui en banda de culte. Estaven liderats
per Jofre Bardagí, fill del gran mestre Bardagí i en aquesta cançó col·labora
amb ells Joan Manuel Serrat, padrí de Jofre. Glaucs es va formar a Begur,
Girona, a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van fer dir Penes's in
fronteres i a més de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel
Valentí i Eduard Font que els va deixar l’any 1999 per incorporar-se a Sopa de
Cabra, sent substituït per Alex Rexach. Es van dissoldre l'any 2003. Glaucs van
publicar quatre discos, un d'ells en directe. 
Aquest tema és una composició de
Jofre Bardagí i Lluís Alsina. Jofre ha gravat també en solitari i ha treballat
com a compositor. Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels
Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va
representar a Andorra, i va portar el català per primer cop a Eurovisió i el
tema “Porto el Barça dins el meu cor”. La veritat es que el noi sempre ha
tingut que lluitar en contra del seu cognom i es que Bardagí pesa molt dins
del mon musical, sols faltava el tiet i el padrí, Jofre sempre ho a tingut molt cru
perque tots l’hi exigeixen sempre massa.
Mónica Molina – Amar en tiempos revueltos
2005
Aquesta canço va ser la sintonia de la
sèrie de TVE del mateix títol que es va emetre a la sobretaula diàriament i que
a mi, malgrat les seves crítiques positives, no m'agrada gens. Les poques
vegades que m'he aturat a mirar-la, he trobat els diàlegs rancis i ensucrats,
lluny del llenguatge dels anys cinquanta i encara més allunyat del llenguatge
de carrer actual. Està parcialment inspirada en un altre culebró de TV3
"Temps de Silenci", produïda també per Diagonal TV. Semble ser que
per problemas de pressupostos la serie va despareixer de la programación de TVE
i ara la continuación s’emet a Antena 3 amb un altre títul "Amar es para
siempre”. El tema m'ha estat demanat per una bona oient d'Un Toc de Rock
mitjaçant el Facebook de Montse Aliaga que per cert, seguéis la serie que jo ho
sé de cert, Bé la cançó ja aquí està sonante i la interpreta Mónica Molina, una
de les components de la saga Molina d'actors i cantants. La així mateix actriu
i cantant Mónica Molina Tejedor va néixer a Madrid, el 24 de gener de 1968 i va
treballar en la sèrie durant vint capítols.
Mónica Molina a una escena de la serie de televisió
George Moustaki – Le meteque 1969
Georges Moustaki, de nom real Yussef
Mustacchi, no és francès ni tampoc grec, com es diu, Georges Moustaki va néixer
a Alexandria, Egipte, el 3 de maig de 1934. Aquesta és la seva cançó més
emblemàtica i ara l’escoltarem junts a Un Toc de Rock per concloure el programa
d’avui. Georges Moustaki va ser descobert per l’Edith Piaff que el va convertir
en el seu amant i després el va llançà (altres amants seus que ella també va
recolçar van ser Gilbert Bécaud, Ives Montand, Marlon Brando, Charles Aznavour,
Theo 
Sarapo, etc.) George Moustaki, per a ella va compondre el tema
"Milord". "Le métèque", que aquí interpreta en castellà, va
donar títol al seu primer LP publicat l’any 1969. Per cert que a finals dels 80
Georges Moustaki va actuar a Vilaplana, a prop de Reus i jo vaig participar en
la producció del concert que va col·lapsar tots els accessos al poble i crec
recordar que finalmente, la presa de corrent per els equips de só i llum, va
tindre que fer-se directamente dels cables eléctrics d’un pal a prop del lloc
del concert perque no hi havie grup electrógen. El 13 d'octubre de 2011,
Georges Moustaki va comunicar oficialment que, per problemes respiratoris, no
podria seguir cantant i abandonava els escenaris. Va morir a Niça, als 79 anys
d'edat, el passat 23 de maig.
La frase per tancar el programa d’avui es
el escriptor i fil·losof Friedrich Nietzsche que va manifestar:
“El que lluita amb monstres ha de tenir cura
de no convertir-se ell mateix en monstre”
Acaba Un Toc de Rock per avui, però abans
de fotre el camp us deixaré amb companyia de La Xarxa de
Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario