Un Toc de Rock 08-´04

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

El Club dels 27 luctuosamente posseeix noms claus i avui mítics del rock internacional, encara que un dels més importants és indiscutiblement Janis Joplin. Ara a Un Toc de Rock escoltarem a la Perla, com se la coneixia i també un parell de noms que en el seu moment van ser considerats possibles successores de la gran cantant nord-americana, però el temps va demostrar que cap d'elles arribava a la seva alçada. Tindrem molta més música que possiblement revifi records del nostre passat més o menys recent, per tant ara i des de la Xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, obro la barraqueta i poso en marxa els motors per realitzar aquest viatge per els records musical, aquells que configuran una part important de la nostra banda sonora, jo soc Mario Prades i us diré alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Electric Light Orchestra – Last train to London 1979

La Electric Light Orchestra liderada pel cantant i guitarrista Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947) arriba a Un Toc de Rock obrin el programa d’avui per portar-nos a Londres amb l'últim tren que surt cap a la capital britànica. Una bona cançó que es va editar en single i va ser tot un supervendes. "Last train to London" estava originalment inclosa en el disc "Discovery", editat al mes de juny de 1979 per Jet Records, distribuït a Espanya per CBS y reeditat el 12 de juny del 2001 en versió CD amb temas extra i una versió de la cançó de Del Shannon "Little Town Flirt". Al blog us poso la portada original espanyola del single, amb el títol en castellà. De l'àlbum "Discovery" es van extreure cinc singles d'èxit, "Shine a Little Love", "Your say Bring Me Down", "Last Train to London" que escoltem ara, "Confusion" i "The Diary of Horace Wimp". Va ser el primer àlbum de La Electric Light Orchestra en aconseguir el primer lloc en les llistes d'èxits britàniques, entrant directament en aquesta posició i romanent en ella durant cinc setmanes. L'any 1997, "Discovery" va ser certificat com a doble disc de platí. Aquest àlbum no inclou el tercet de cordes integrat per Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale, tot i que van aparèixa en els videos musicals de l'àlbum que van ser creats a manera de substitut d'una gira de concerts. La veritat es que van ser acomiadats, tot i que Mik Kaminski tornaria a la ELO per a la gira de promoció del disc "Time" i per a la gravació de l'àlbum de 1983 "Secret Messages". A la portada de l'àlbum "Discovery" apareix l'actor Brad Garrett vestit de àrab. En aquesta gravació la ELO van ser Jeff Lynne (cantant, guitarra, piano i sintetitzador), Bev Bevan (bateria i percussió), Richard Tandy (piano, sintetitzador, clavinet i arranjaments orquestrals), Kelly Groucutt (baix i cors) i Louis Clark (arranjaments orquestrals).

Dire Straits – Lady Writer 1979

Mark Knopfler és un dels millors guitarristes del món, però quan va començar amb Dire Straits imitava i molt a Mick Dyche, guitarrista dels Sniff'n'the Tears, cosa que ell mateix ha reconegut. En els seus inicis Dire Straits eren Mark Knopfler (guitarra i veu), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria). Van funcionar del 1977 a l’any 1995. "Lady Writer" va ser el primer single que es va extreure del seu segon LP "Communiqué", l'àlbum que els va portar a les llistes d'èxits de tot el món i que va fer descobrir a aquesta gran banda britànica. Dire Straits van posar aquest LP a la venda el 27 de novembre de 1978, si bé va ser el següent disc "Making Movies" de 1981, el que els va consolidar. "Communiqué" va ser remasteritzad i reeditat al costat de la resta del catàleg de Dire Straits el 19 de setembre de 2000. Aquest tema que escoltem ara va arribar a la posició 41 als Estats Units i la 51 a Anglaterra. La producció del LP va estar a càrrec de Barry Beckett que al jutjar que la gravació quedava pobre, va incloure teclats en algunes de les cançons i tocant-los ell mateix, encara que aquest treball com a teclista el va signar amb el pseudònim de B. Bear.

38 Special – Second chace 1989

Aquest single del grup nord-americà Thirty Eighth Special que es va publicar l'11 de febrer de 1989, va aconseguir el lloc 63 en les llistes del Billboard l'any 1989 i al sisè de la setmana, es va extreure del seu vuitè àlbum titulat "Rock & Roll Strategy". La cançó va ser escrita per Max Carl, Jeff Carlisi i Cal Curtis. En la gravació van intervenir Max Carl (teclats i veus), Jeff Carlisi (guitarres), Donnie Van Zant (cantant), Danny Chauncey (guitarra), Jack Grondin (bateria), Robert White Johnson (percussió, cantant i cors), Larry Junstrom (baix) i Edd Miller (percussió i vibràfon), van comptar amb The Noise Gator a la secció de vents i The Six Groomers fent cors. 38 Special són una banda a cavall entre el rock sureny i el AOR formada l’any 1974 a Jaksonville, Florida, integrada inicialment per Don Barnes (guitarra i veu), Donnie Van Zandt (veu), Jeff Carlisi (guitarres), Ken Lyon (baix) i Steve Brookins (bateria). Per cert que Donnie era germà de Ronnie Van Zant dels Lynyrd Skynyrd que va morir en accident l'any 1977.

Els 38 Special, una bona banda de rock 

Dar Williams – I am the one who will remember everything 2012

Des de l'àlbum "In The Time Of Gods", amb un títol inspirat en els déus grecs de la mitologia hel·lena que la cantant, guitarrista i compositora nord-americana Dar Williams va publicar el 17 d'abril del passat any 2012, us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock aquest tema "Jo sóc la que va a recordar-ho tot" que obre el disc, el 18è en la seva carrera que va iniciar l'any 1990 al publicar "I Have No History". El seu veritable nom és Dorothy Snowden Williams i va néixer el 19 d'abril de 1967 a Mount Kisco, New York i segons va manifestar en una entrevista aixó de Dar ve derivat de que les seves dos germanes més grans l'anomenaven Darcy, quan assistia a l'escola. La veritat és que es tracta d'una artista incansable i l'any 1998, Dar Williams, Richard Shindell i Lucy Kaplansky van crear el grup Cry Cry Cry com una manera de retre homenatge a alguns dels seus artistes populars favorites. La banda va llançar un àlbum homònim i va realitzar una gira que va durar un parell d'anys.

Janis Joplin – Cry baby 1971

Nascuda a Port Arthur, Texas, el 19 de gener de 1943, Janis Joplin amb la seva prematura mort va esdevenir un mite de la música. La seva estripada veu i la seva força interpretativa han fet d'ella tota una llegenda malgrat la seva curta discografia, però el seu lloc no ha estat ocupat mai, malgrat les veus femenines que han anat sorgint, d'això parlarem més tard. Va ser tot un símbol de l'anomenada contracultura, del moviment hippy i del R & B i l’any 1995 va ingressar al Saló de la Fama del Rock, no per que la seva vàlua no fos reconeguda, es tracta d'una cosa molt més simple, per ingressar han de passar 25 anys. La seva vida sempre va ser dura, a l'institut va ser titllada de "amiga dels negres" per involucrar-se en moviments contra la segregació racial i participar de la cultura beatniks. Als 16 anys freqüentava bars de Louisiana escoltant blues i jazz a càrrec de músics negres. Li agradava i molt el mam, les seves borratxeres eren famoses i poc a poc va començar a coquetejar també amb les drogues fins enganxar-se totalment al cavall i les drogues al·lucinògenes, sobretot quan es va traslladar a San Francisco, arribant a pesar sols 35 quilos. El problema es va agreujar quan el seu promès Peter LeBlanc la va abandonar. El veritable trauma de Janis Joplin va ser la solitud i l'ànsia de ser estimada per ella mateixa, no per la seva música, de fet en certa ocasió va manifestar: "Quan pujo a un escenari faig l'amor amb 25.000 persones, però després em vaig sola a casa". Es va unir a la Big Brother and the Holding Company el 4 de juliol de 1966, amb els quals gravaria "Cheap Thrills" que es va publicar a l'agost de 1968 i en poc més d'un mes va vendre mig milió de còpies. Va participar en el Festival de Monterrey i posteriorment va crear la Kozmic Blues Band gravant un nou disc que no va ser del grat de tots els seus seguidors creant controvèrsia. El 16 agost 1969 va actuar al festival de Woodstock, va ser un concert memorable havent de realitzar dos bisos, però els seus problemes amb les drogues van fer que el grup es separés a finals d'aquest any. Els seus dos últims concerts van ser al Madison Square Garden de Nova York les nits del 19 i 20 de desembre de 1969. Quan va conèixer a David Niehouse del qual es va enamorar va semblar que tot s'arreglava, però finalment va haver de posar en una balança l'amor davant de la música i malgrat que sembla ser estava desenganxada de les drogues, no de l'alcohol, va escollir la música. Al setembre de 1970, a Los Angeles, van començar les sessions del que seria el seu àlbum pòstum "Pearl" que no va acabar de gravar-se. El 4 octubre 1970 va sortir de copes amb els seus companys i es va emborratxar. Segons l'estudi forense i tot i que tots creien que havia deixat les drogues, va morir a la 1:40 per sobredosi d'heroïna. Aquest cop no hi havia ningú amb ella per a poder ajudar-la. El seu cos va ser descobert hores després. Tots pensaven que Janis Joplin ja no consumia cavall. El disc "Pearl" va quedar inconclús i es va publicar tal qual ella el va deixar, per això hi ha una cançó instrumental "Buried Alive in the Blues", no va tenir temps de gravar la veu, i una altra "Mercedes Benz", a acapella, sense instrumentació. L'àlbum, en el qual es va incloure aquest tema que escoltem ara, es va publicar el 11 gener 1971.

Teen Wheel Drive – No next time 1971

Genya Ravan, cantant del grup Teen Wheel Drive, va ser considerada per molts com la successora de Janis Joplin, la veritat és que finalment no va ser així, tot i que té una potent veu que amb el temps s'ha anat decantant més cap al soul que el R & B. El seu veritable nom és Genyusha Zelkovicz, va néixer el 19 d'abril de 1945 i va arribar amb la seva família als Estats Units escapant de l'holocaust nazi l’any 1947 o pot ser seria al 48. Va formar part dels grups The Escorts i Goldie & the Gingerbreads abans d'incorporar-se als Teen Wheel Drive a 1968. Aquest tema us el he tret del LP "Peculiar Friends", tercer disc del grup i que es va publicar l’any 1971. Encara editarien un altre disc al 1974 i finalment Genya Ravan va començar ja en solitari. De fet va començar a gravar pel seu compte abans, l'any 1972 amb l'àlbum "Genya Ravan", paral·lelament a la banda. El grup Teen Wheel Drive el lideraven Genya Ravan com a cantant, pandereta i harmònica, amb Aram Schefrin (guitarra, cors i percussió) i Michael Zager (òrgan, piano i clarinet), però hi havia un munt de músics, entre ells Bill Takas, Don Grolnick, Bob Piazza, Blake Hines, Leon Rix, Jay Silva, Louie Hoff, Dave Liebman, Bill Watrous, Tom Malone, John Gatchell, Alan Gauvin i uns quants més. La veritat és que pel grup van passar molts i bons instrumentistes. Genya Ravan ha publicat, entre la banda i en solitari 13 àlbums i ha inclòs temes en diverses bandes sonores, entre elles “The Warriors”, de l’any 1979.

Mama Lion – Ain’t no sunshine 1972

Una altra gran veu femenina que també va ser considerada possible successora de "La Perla", de la recordada Janis Joplin, va ser Mama Lion, encara que el temps va demostrar que tampoc arribava a la seva alçada ni al seu carisma malgrat la seva extraordinària i potent veu. De veritable nom Lynn Catherine Carey, va néixer el 29 d'octubre de 1946 a Los Angeles, Califòrnia, filla de l'actor MacDonald Carey. Dona de gran bellesa va arribar a aparèixer despullada a la revista Play Boy al desembre de 1942 i també en la portada d'aquest àlbum que va ser censurat en uns quants estats alterant-se la caràtula. En els seixanta va treballar en un parell de pel·lícules i va intervenir en algunes sèries de TV. Aquest tema que escoltem ara obria l'àlbum "Preservem Wildlife" del grup Mama Lion, editat l'any 1972 i la banda la integraven en aquest enregistrament Lynn Carey (cantant), Neil Merryweather (baix i veu), Coffi Hall (bateria i percussió), Rick Gaxiola (guitarra) i James Newton Howard (teclats i cors). El tema "No brilla el sol" era una composició de Bill Whiters que ja l'havia publicat al juliol de 1971 i en aquella ocasió va ser produïda per Booker T. Jones, aconseguint en la seva versió original el lloc 3 en la llista del Billboard. Els Mama Lion realitzen una gran versió digna de sonar a Un Toc de Rock.

 Lynn Carey "Mama Lion" amb el grup en directe

Michael Bolton – To love somebody 1992

Aquest tema el va gravar Janis Joplin i el va incloure en el seu disc pòstum "Pearl", però es tractava d'una versió. Va ser composada i gravada per The Bee Gees, però avui no us he seleccionat ni a Janis que ja ha sonat en el programa, ni tampoc la versió original. Aquesta és el que va realitzar el cantant i actor nord-americà Michael Bolton. Us l'he extret del seu àlbum "Timeless: The Classics", un disc ple de versions, publicat el 29 de setembre de 1992 i que va ser número 1 del Billboard a les llistes de l'any 1992 i quatre vegades Disc de Platí als Estats Units , venent nou milions de còpies. La veritat és que Michael Bolton, nascut el 26 de febrer de 1953 a New Haven, Connecticut, sempre ha inclòs versions en els seus treballs. En aquest àlbum va comptar amb un munt de bons músics: Nathan East i John "JR" Robinson a les bateries, Larry Bunker a la percussió, els baixistes Walter Afanasieff, Nathan East, Randy Jackson, Ed Meares, Buell Neidlinger, Margaret Storer i Neil Stubenhaus, a les guitarres trobàvem a Vernon "Ice" Black, Michael Landau, Jeff Mironov i Dean Parks, Walter Afanasieff, Robbie Buchanan, David Foster, Randy Kerber i Greg Phillinganes es van encarregar de l'òrgan, sintetitzadors i teclats, mentre que Emilio Castillo, Gary Herbig, Stephen "Doc" Kupka i Joel Peskin van tocar el saxo, al costat d'una important secció de metalls i cordes.

The Pretenders – Forever young 1994

Chrissie Hynde al capdavant del grup britànic The Pretenders va gravar l'any 1994 aquest tema que pel seu títol no hem de confondre amb la cançó dels alemanys Alphaville ja que si bé veritablement es tracta d'una versió, el seu compositor va ser Bob Dylan. The Pretenders la van incloure a l'àlbum "Last of the Independents" que es va editar el 10 de maig de 1994. En aquest disc la banda la integraven Chrissie Hynde (cantant i guitarra), Adam Seymour (guitarra), Andy Hobson (baix) i Martin Chambers (bateria), amb les col·laboracions d'Andy Rourke, Robbie McIntosh, Tom Kelly, Ian Stanley, David Paton, Jimmy Copley i JFT Hood. Els enregistraments es van realitzar a Londres, en els The Townhouse Studio, Sarm Studio West i Bath at The Woodhall. The Pretenders va ser creat per la compositora, guitarrista i cantant Chrissie Hynde, l’única que queda actualmente dels membres originals, el guitarrista James Honeyman-Scott, el baixista Pete Farndon i el bateria Martin Chambers. Honeyman-Scott va morir el 16 de juny de 1982, tan sols dos dies després que Farndon fos expulsat de la banda. El guitarrista va ser trobat mort per aturada cardíaca a casa d'un amic, a causa d'una sobredosi de cocaïna. Mesos més tard va morir també Pete Farndon que es va ofegar a la banyera després injectar-se heroïna i perdre el coneixement, el 14 d'abril de 1983. Christine Ellen Hynde, nascuda el 7 de setembre de 1951 a Akron, Ohio , Estats Units, va ser un dels testimonis de la  Massacre de la Kent State, succés ocorregut a la Universitat de Kent, Ohio, en un enfrontament entre estudiants que es manifestaven contra la intervenció militar a Camboia i membres de la Guàrdia Nacional que van disparar indiscriminadament contre els manifestans el dilluns 4 de maig de 1970 i van morir quatre estudiants i nou van quedar malferits, un d'ells va patir paràlisi permanent. Centenars d'universitats, escoles i instituts van promoure una vaga estudiantil, tancant els centres educatius, en protesta per aquesta matança. L'any 1973 Chrissie es va traslladar a Londres i sembla que va tenir una relació sentimental amb Sid Vicius dels Sex Pistols. La cantant i guitarra va tocar amb The Clash en la seva primera gira. Activista feminista, convençuda vegetariana i clarament en contra de les drogues, una vegada va manifestar: "Jo estic a favor de legalitzar la marihuana i no em faria res que els jonkies poguessin consumir de manera controlada si amb això es disminueix la criminalitat. Però les drogues és un tema que no em va i en el qual no entro. És com la carn: és legal, però a mi menjar-ne em sembla negatiu".

Boz Scaggs – Goodnight Louise 1997

La veritat és que tot i no ser un nom habitual a la programació musical de Un Toc de Rock, he de reconèixer que sento una veritable debilitat pel cantant, guitarra i compositor nord-americà Boz Scaggs i avui he escollit aquest tema per compartir amb tots i totes vosaltres. L'he extret de l'àlbum "Come on home" que es va publicar el 8 d'abril de 1997, encara que a Estats Units crec que es va editar el 10 de març. El disc va aconseguir la posició 94 en les llistes del Billboard. En la gravació va comptar amb un munt de bons músics, entre ells trobàvem a James "Hutch" Hutchinson, Jim Keltner, Ricky Fataar, Freddie "Ready Freddie" Washington, Ronnie Cuber i uns quants més, en total en el disc col·laboren 31 músics. De fet hem de fer constar que en els seus discos sempre ha sabut envoltar-se de bons col·laboradors. La veritat és que es tracta d'un treball preciós i sense desaprofitament, un veritable tresor musical en el què destaca amb llum pròpia aquest tema que tanca l'àlbum Boz Scaggs, de veritable nom William Royce Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser cantant en el grup The Maskmen, guitarra a la primera época de la Steve Miller Band amb els que va gravar dos àlbums i també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Es un dels grans de la música rock als Estats Units si be a Espanya no ha sigut mai un artista massa difós. Es propitari d’un local on s’ofereix música en directe a San Francisco que es diu Slim’s. L’any 2010 i junt a Donald Fagen (Steely Dan) i Michael McDonald, va crear el grup The Dukes of September Rhythm Revue.

Bonnie Tyler – Believe in me 2013

Em va sorprendre descobrir a la veterana cantant anglesa Bonnie Tyler entre els participants en el passat festival d'Eurovisió, representant al seu país precisament amb aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock i he de reconèixer que m'agrada. La veritat és que el tema no està gens malament, tot i que la veritat, no se que pintava aquesta cantant d'extraordinària i personal veu en un festival desacreditat i cremat com aquest. La cançó es va incloure en el seu àlbum "Rocks and Honey", publicat el passat 6 de maig i es tracta d'una composició de Desmond Child, un home que ha treballat per Bon Jovi, Cher, Aerosmith i Katy Perry, entre d'altres, però en la composició també van intervenir Lauren Christy i Christopher Braide. La cançó més popular a la cursa de la britànica Bonnie Tyler és "Total eclipse of the heart" que va arribar a la primera posició en Estats Units, Canadà, Austràlia i Anglaterra i va guanyar el premi Variety Club en el Regne Unit pel millor single de 1983, sense oblidar altres grans èxits seus com “If I sing you a love song” i sobre tot “It's a Heartache". De veritable nom Gaynor Hopkins, Bonnie Tyler va néixer el 8 de juny de 1951 a Sweken, Neath, País de Gal·les.

Alvin Lee – Motel blues 2007

Tancarem el programa d’avui escoltan a un dels grans guitarristas britànics. Jo coneixia a Alvin Lee amb el qual vem compartim una gira organitzada pel meu amic Alfons Cito de Welcome Productions i he de dir-vos que era una persona senzilla, plana i de fàcil i amè tracte. El gran cantant, compositor i guitarrista britànic va ser el líder dels Ten Years After, una de les bandes mítiques i més importants del blues anglès a finals dels seixanta i a mitjans dels 70, Alvin Lee es va llançar ja en solitari, desfen-se el grup. Integràvem Ten Years After, un dels gran triunfadors del Woodstock 69, l’Alvin Lee, nascut el 19 de desembre de 1944 a Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo Lyons al baix (30 de novembre de 1944, Stanbridge, Bedforshire) i  Chuck Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. Molts Lee en el grup, pero pocs tots estaven emparentats. La consolidació dels Ten Years After va arribar quan van actuar al festival de Woodstock de l’any 1969 i la revalida en el de l’Illa de Wight l’any 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava inclòs en el seu CD en solitari "Saguitar", publicat l’any 2007 i que es un dels seus millors treballs. A la foto Mario Prades amb Alvin Lee i un company de Tarragona. Per cert, Alvin Lee va morir el passat 6 de març, sembra ser que es trobava a Espanya, concretament vivia a Málaga.

La dita per concloure el programa d’avui la va dir el filósof i estadista britànic Francis Bacon que va manifestar:

“Qui ha tingut fills ha lliurat ostatges a la Fortuna”

Tancaré Un Toc de Rock per avui, però abans de tocar el dos us deixaré amb companyia de la Xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Sigue bones i bons, no feu rés que jo no farie.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)