Un Toc de Rock 08-07

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

A vegades us he dit que les companyies discogràfiques fiquen la pota en masses ocasions, però com errar és una cosa inherent al gènere humà, tinc que reconéixer que jo també he comès errors moltes vegades al llarg de la meva vida. Precisament la cançó amb la que obrirem Un Toc de Rock avui em porta records d'una bona ficada de pota, una d'aquelles ocasions en què estàs molt més guapo calladet i al parlar perds una meravellosa ocasió d'estar callat. Per tant ara i des d'Altafulla Ràdio i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro la barraqueta, jo soc Mario Prades i per començar us diré alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Trúpita – De 7 a 10 1984

Quan aquest àlbum va arribar a les meves mans aquesta cançó em va agradar i vaig començar a punxar-la a la ràdio. M'agradava la desimboltura musical i la ingenuïtat en els textos de Trúpita, encara que en algunes ocasions vaig comentar afectuosament que el cantant amb la seva pal·lidesa i les eternes ulleres de sol més semblava un venedor de l'ONCE. Una vegada estant a Madrid, vaig sortir a sopar amb una amiga que treballava en una oficina de management, es deia Lidia i no recordo com, però va sortir Trúpita en la conversa i el meu comentari. Lidia no va dir res i al matí següent em va portar a una botiga de discos de Madrid propera a l'oficina on treballava, em va presentar a l'encarregat o propietari, no ho recordo bé, però va comentar al presentar-nos: "Aquí Mario i aquí Trúpita, em deia que amb les ulleres sembles un de la ONCE". Va ser una d'aquelles situacions on vols que la terra se't empassés immediatament perquè Trúpita era pràcticament cec, tenia greus problemes de visió. La veritat és que s'ho va prendre amb bon humor i tot va acabar de molt bon rotllo, vaig comprovar que era un tipus molt simpàtic i gens acomplexat. Francisco López Trúpita, autèntic nom de Trúpita, va ser un personatge que va debutar a Madrid en plena moguda i l’any 1984 va publicar el seu primer disc titulat "Con acento en la u" perquè quedés clar com es pronunciava el seu nom i d'aquest disc de debut us he extret aquesta cançó que ens parla d'una parella que comencen a sortir junts sent molt joves i en aquells moments predomina la passió en aquella pensió en què es reuneixen, sempre de 7 a 10. Amb els anys la passió i aquella bogeria desenfrenada es converteix en calit amor i tot es calma deixant loc per a la confiança, la dolça rutina i la companyia i l'afecte mutus. Trúpita encara editaria un segon àlbum "Nadie es perfecto", també amb el segell Polygram i comptant així mateix amb Julián Ruiz a la producció. Li vaig perdre la pista i no he tornat a saber res d'ell, ni crec que hagi publicat res més.

Delafé y las Flores Azules – De tí sin mí 2013

Aquesta cançó dóna títol a l'últim treball del grup barceloní Delafé i las Flores Azules que s'ha publicat a principi d'estiu. De fet ells eren un tercet que s'anomenaven Facto Delafé y las Flores Azules i tots formaven part d'altres bandes. Eren Marc Barrachina (bases de programació) que és Facto i tocava en Songstone, Oscar D'Aniello (cantant i lletrista) és Delafé i havia militat a Mishima i Helena Miquel (cantant i cors) que és la tercera part Las Flores Azules i milita paral·lelament al grup Élena i també és locutora de ràdio i actriu, va participar en la pel·lícula “No habrá paz para los malvados” que va ser guanyadora del Goya a la millor pel·lícula l'any 2011. L'any 2010 Marc Barrachina va abandonar el grup, van passar a treure el Facto del nom artístic i publicarien el seu tercer disc "vs Las Trompetas de la Muerte" que va ser el primer amb el seu nou nom i també el primer amb Warner Music. Es van incorporar nous músics al projecte, entre ells Dani Acedo (bases, teclats, casiotone i cors), Juliane Heinemann (cors i percussions), Ferran Puig (trombó, percussions i cors), Ramón Marc Bataller (saxo, percussions i cors), Marc Gay (trompeta, percussions i cors), Ramón Rabinad (bateria) i alguns més. Ells havien debutat al 2006 amb "vs El monstruo de las Ramblas" que va ser publicat, igual que el segon, a través del segell independent Music Bus Una de les cançons de Delafé y las Flores Azules "Ciudadanos de un lugar llamado mundo", va ser la música d’un spot per Cerveza San Miguel.

Los Lobos – La Venganza de los Pelados 2004

Una de las bandas líders del tex-mex més nord americà, possiblement la de més projecció internacional, son Los Lobos i d'ells us he seleccionat aquest tema en el més pur estil tex-mex, cantat en castellà, tot i que els textos en aquest cas, són bastant coherents. En aquesta cançó van comptar amb la col·laboració del grup mexicà Cafè Tacvba. La lletra ens parla d'una venjança, com el títol indica clarament, la venjança d'aquells que van arribar a Estats Units creuant el Río Grande, buscant una oportunitat i van ser explotats, fins i tot assassinats, de manera vil. És una bona lletra i el tema es troba recollit en l'àlbum "The Ride", onzè disc de Los Lobos que van publicar el 4 de maig de 2004. De fet en aquest treball Los Lobos van comptar amb un munt de col·laboracions més, entre elles estaven Tom Waits, Elvis Costello, Mavis Staples, Bobby Womack, Dave Alvin, Martha Gonzales i Little Willy G. L'àlbum va pujar al lloc 75en les llistes del Billboard. Los Lobos són Steve Berlin, David Hidalgo, Conrado Lozano, Louie Pérez i César Rosas. Los Lobos són una banda de Tex-Mex creada per fills d'immigrants mexicans assentats a Los Angeles. Hi ficseu-vos en un detall, aquest grup que són una de les formacions més comercials i conegudes internacionalment del gènere, no són de Texas. Es van donar a conèixa mundialment al interpretar la banda sonora del film "La bamba", sobre la vida de Richie Valens, cantant de rock and roll de nom real Ricardo Valenzuela i que va morir en l'accident d'aviació que també els va costar la vida a Buddy Holly i Big Bopper, a Clear Lake, Iowa, el 3 de febrer de 1959. Per cert que "La Bamba" era un tema del folklore mexicà que Richie Valens va adaptar al rock and roll i que li cantava de petit la seva mare.

Café París – Mil paraules 1994

Cafè París van ser un grup creat a Reus que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics i que van editar un sol àlbum titulat com el grup "Cafè París" que va publicar el segell Tram l’any 1994. Té bones cançons i en altres programes escoltarem alguna més. Cafè París estava integrat per bons músics de les nostres contrades: Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano), Xavi Pié (saxos) que és un bon amic, Kike Colmenar (bateria i percussions), l’amic Xavi Macaya (violí i viola) i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD va ser de Quim Mallafré i la producció va estar a càrrec de Cafè París, és a dir, ells mateixos. El CD es va gravar a l'agost de 1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "Mil paraules" va ser una composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé totes les cançons del CD. En aquella època els portava una empresa de Valls, Batall Gestió Cultural, uns bons amics.

Lorenzo Santamaría – Dos mujeres y un solo amor 1995

“Corazón de rock and roll” ja us he comentat en altres ocasions que és, al meu modest parer, el millor disc en l'amplíssima carrera de Lorenzo Santamaría. Va ser produït per Carlos Segarra dels Rebeldes que també va compondre alguna de les cançons. Aquest tema que escoltem avui es va composar pensant en Núria Osta i la filla que feia poc havien tingut, ella i també el pare que era Lorenzo Santamaría, és clar, d'aquí el títol "Dos mujeres y un solo amor". És una de les millors cançons del CD que va publicar el segell Divucsa. Recordo que Lorenzo i jo vem coincidir en les oficines de Divucsa, al Passeig de Carles I de Barcelona i em van entregar el CD promocional, aprofitant la circumstància ens vem anar a un bar que hi havia una mica més enllà de la cantonada i prenent un cafè vaig entrevistar-lo per al Diari de Tarragona. El seu veritable nom és Llorenç Rosselló Horrach i va nèixer a Santa Maria del Camí, a Mallorca, 21 de febrer de 1946 i d’on va prendre el seu cognom artístic. L’any 1965 Lorenzo Santamaría va formar la seva primera banda a la qual va anomenar Los Chelines,  però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66, una de les millors bandes de R & B espanyoles de la història, compartint manager i escenaris amb The Animals, John Mayal i Jimi Hendrix. Encara que l'amic Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera en solitari va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor” o “El último beso", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría plenes de canya, com "Quise ser una estrella de rock and roll", “Rosy”, "Blue jeans" i un dels seus millors discos, aquest CD "Corazón de rock and roll”.

Frank Mercader – Un sacrificio más 1995

Us vaig parlar de Frank Mercader i el vam escoltar la passada temporada i també la seva relació profesional amb Tino del Pozo, doncs ara ha arribat el moment d'escoltar a aquest gran músic català, tot un histótic del rock i el pop fet a Barcelona, precisament amb una cançó composada per Tino del Pozo i que Frank Mercader va incloure en el seu àlbum "Country Bogart, aun queda lo mejor ", editat pel segell barceloní Horus l'any 1995. Aquest tema ens parla de com de dur representa per a un músic aconseguir que el seu treball sigui valorat i aconsegueixi ser plasmat en un disc, és una bona lletra que ens parla sobretot, de sacrificis, molts sacrificis intentant arribar. Frank Mercader és tot un veterà, va ser guitarrista en grups mítics com Los Gatos Negros, Los Salvajes, va militar al grup de Tony Ronald i va ser component i líder de la banda d'El Terrat, el programa  d'Andreu Buenafuente, per cert que jo col·laborava un dia a la setmana a "El Terrat" quan el programa es feia des de Reus, estava encarregat de parlar sobre les  actuacions que es realitzaven en la zona, amb clau d'humor i presentava una cançó setmanal, sempre allunyat de les llistes dels 40, és clar. Aquest CD del qual hem extret la cançó que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock es va gravar en els estudis de Santi Picó que per cert, es un dels Amics del Programa des de el facebooke que ens coordina Montse Aliaga, i es va remasteriizar en els Auha de Mauricio Tonelli. Country Bogart eren Frank Mercader que es va encarregar de les guitarres i la veu, mentre que Jordi Portaz va tocar el baix, David Simó la bateria i Xavier Ibáñez als teclats, van col·laborar Monica Green, Laura Simó, Santi Picó, Paul Kazan i van comptar amb el suport de l'amic Fede Sardà que els va brindar la sala Luz de Gas per gravar uns temes en directe, entre ells la versió del "Everybody's talking" de Nilson, encara que crec recordar que hi havia un parell més de versions també en directe.

Santi Picó i Frank Mercader

Maná – Vivir sin aire 2013

Amb tota seguretat, aquesta és una de les cançons més popular en la carrera del grup mexicà Maná. Us la he extret del seu últim disc titulat "Exiliados En La Bahía. Lo Mejor De Maná", publicat l'any passat i que com el seu títol indica, no deixa de ser res més que un recopilatori amb els èxits del grup mexicà remesclats de nou, aixó si. En total es calcula que els Maná han venut més de 25 milions de discos a tot el món. Maná es va crear arran del grup Sombrero Verde, l’any 1978 i van gravar dos discos "Sombrero Verde" l’any 1981 i "A tiempo de rock" al 83. L’any 1987 van signar contracte amb Polygram i es van convertir en Maná, integrant el grup en aquell moment Fher Olvera com a cantant i els germans Ulises i Juan Diego Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al costat del bateria cubà-colombià Alex González. L'any 1992 es produeixen camvis s’en va Ulises Calleros i s'incorporen el teclista Ivan González i el guitarra  César "Vampiro" López, però a meitat de 1994 Iván González i César López deixan el grup i s'incorporaria Sergio Vallin que per cert, va treure també un disc en solitari paralel·lament a Maná. Ulises va passar a ser el seu mánager. Posiblement el disc més vengut de Maná sigui l’àlbum "¿Dónde jugarán los niños?" que es va publicar l’any 1992 i era el seu tercer disc, en ell es trobava originalment aquesta cançó que estem escoltan ara. Es va gravar a Los Angeles. Les vendes van superar el milió de còpies només a Mèxic i es van editar vuit singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb 268 concerts en més de 17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa, on van participar al Festival de Montreaux.

Pep Sala & Gerard Quintana – Només una cançó 2008

Si avui hagués de quedar amb un parell de cançons de les que us he seleccionat per el programa d’avui, possiblement aquesta seria una de les escollides. En aquesta peça Pep Sala amb Gerard Quintana ens explican com una cançó pot tindre la sol.lució a mols dels problemes cotidians. Pep va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell m'unia una bona amistat. Pep Sala és un bon col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la biblioteca familiar. Aquest “peaso cansión” us la he extret del doble CD “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” que es va publicar l’any 2008 i on l’amic Pep Sala compta amb les col·laboracions de Gerard Quintana, Montse Llarás i Monica Green. Josep Sala i Bellavista va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda de pop català de tots els temps. El 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un projecte paral·lel per donar sortida a les seves inquietuds musicals els anys sabàtics de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau, fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha convidat a fer cors en algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en molt la seva amistat, sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé una bona cançó amb la meva veu trencada i vella.

Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien – Je t’aime 2010

Escoltarem ara a Un Toc de Rock un grup interesant i curios que barrega en questions d’idioma el frances i el català. Responen al nom de L’Ombre de Ton Chien i está format per la cantautora Anna Roig a la veu, Magí Batalla a la guitarra, Carles Sanz als teclats, Carles Munts al contrabaix i Ricard Parera a la bateria. El guitarrista Magí Batalla va ser productor del cantautor Cesk Freixas. Es van crear fa uns cinc o sis anys. Si no estic errat, solsament tenen un disc al mercat i d’ell os he extret aquesta cançó que està sonant ara a Un Toc de Rock, des de les sintonies de les emisores de La Xarxa de Comunicació Local i com us deia abans, barreixa franses i català a les seves cançons que tenen aquest punt de originalitat que fan que soní al vostre programa. Però ara i recordant, crec que si que estic errat i que tenen editats ja un parell o tres d’àlbums.

Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, música interesant

Biagio Antonacci – Cuanto tiempo… y ahora 2003

Des que vaig escoltar aquesta cançó del cantant italià Biagio Antonacci per primera vegada, no se que dir-vos, es que em va agradar. La veritat és que ja ha sonat a Un Toc de Rock, però l'altre dia me la van tornar a demanar en un correu i em vaig dir "Ja ha arribat l'hora de posar-la de nou" i aquí està, sonant ara per a tots vosaltres des d'Un Toc de Rock. Aquest bon cantant italià de pop, Biagio Antonacci va néixer a Milà el 9 de novembre de 1963 i es va donar a conèixa en l'edició de l’any 1989 del Festival de San Remo. Possiblement la cançó més coneguda d'aquest cantant, Biagio Antonacci, al nostre país sigui "Entre tu y mil mares" que també va ser versionada per ell al castellà. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, donava títol a un àlbum publicat en castellà l’any 2003. Per cert, el títol es “Cuanto tiempo y ahora”, pero ell a la cançó diu “Cuanto tiempo y aun sigues”, deu ser cosa dels traductors, com deia La Trinca “Coses del idioma”.

Los Burros – Disneylandia 1987

Escoltarem ara a Los Burros, un dels grups histórics del rock fet a Catalunya i cantat en castellà, aixó si. Primer van ser Los Rápidos, després i amb l’incorporació de Quimi Portet que venia dels Kul de Mandril, van arribar Los Burros i aquests es van reconvertir més tard a El Último de la Fila. Aquest tema que sona ara es del LP "Rebuznos de amor" i és l'única cançó de l’època com Los Burros que El Último de la Fila tocava en els seus concerts, però curiosament i si escolteu atentament, apreciareu que el “caracoleo” andalús en la veu de Manolo García, tan característic de El Último de la Fila, aquí brilla per la seva absència cosa que a mi sempre m’ha fet pensar, coneixent a Manolo i el seu entorn, que és una postura per tindre un estil propi i comercial que ja van crear en els 60 els sevillans Smash i en els 70 van consolidar Triana, tot i que encara avui escoltem de tant en tant que el rock andalús és una creació de El Último de la Fila. Tot el que pot arriva a fer el marketing! Per què penseu que va deixar el grup Quimi Portet? Estava fart deser un fruit d'estadístiques i el resultat d'una operació comercial amb discos i gires programades i estudiades per el seu fincionament comercial, res més, això si, controlada per ells mateixos a través de la seva empresa Can Produccions. Aquesta cançó es va incloure inicialment en el LP de Los Burros "Rebuznos de amor" editat l'any 1983 i desprès es va recollir en el doble "Los Burros" on s'incluïen els seus dos discos i que es va publicar ja l'any 1987, en vinil, aquest i “Jamón de Burro”. De fet val a dir que Manolo García va començar com cantant d’orquestes i el que millor se li donava era cantà imitant a Camilo Sesto, sense cap acent andalús. A la foto Mario Prades amb El Último de la Fila.

M-Clan – Roto por dentro 2008

Des de l’àlbum “Memorias de un espantapájaros” que el grup murcià M-Clan van publicar l'any 2008 us he seleccionat aquest tema que compartim ara. La veritat és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes, junt a “Inmigrante” i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria, cas de que no s’hagin produït canvis en la formación un altre vegada. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra) que formava part dels M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que els va deixar per discrepancias amb Carlos Tarque que fins i tot els van portar als tribunals, despres s’en va anar a Los Rebeldes, també van passar Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va possar a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus àlbums “Para no ver el final”, Carlos Tarque i Ricardo estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.

Mecano – Mujer contra mujer 1988

Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock amb la que possiblement sigui la millor cançó en la cursa profesional de Mecano, us parlo de "Mujer contra mujer", tota una oda a les relacions lesbicas. El cas de Mecano és curiós, Ana volia ser cantant i el pare li va dir que es busqués músics que ell els pagaria un single. Ana, noia molt tímida i amb molta por als escenaris es va ajuntar amb els germans Cano, José María i Nacho que acabava de deixar el grup Prisma i amb el que Ana es va enamoriscar i van començar a ser nuvis, per cert que Nacho també va ser el primer nuvi conegut de Penélope Cruz. Després de participar en un concurs que no van guanyar, graven el single "Hoy no me puedo levantar" per a CBS que es va publicar el 22 de juny de 1981, però que els mateixos nois es van encarregar de promocionar-lo per les emissores de ràdio i locals amb cent còpies que va comprar el pare de l’Ana, aconseguint que la cançó fos radiada i que el segell lucinara amb ells. D'aquell single es van vendre finalment 40.000 unitats."Mujer contra mujer" es trobava en "Descanso dominical", el segon LP de Mecano ja per Ariola després que CBS els rescindís el contracte al jutjar que Mecano estaven "cremats". L'àlbum es va publicar el 24 de maig de 1988 i va superar els 3 milions de discos venuts i el single es va editar el 5 de desembre. Va ser gravat en els estudis Abbey Road de Londres i a Madrid. En la gravació col·laboraren un munt de músics, entre ells Manuel Santiesteban, Alberto Estébanez, Horacio Fumero, Sergio del Castillo, Javier de Juan, Pier Wyboris, Alex de la Nuez, Laurie Holloway, Eddy Guerin, Alberto Tarin, Ignacio Maño, Rafael Martínez, Tomatito, Walter Frazer, Pepe Banús, Antonio Carmona, Luis Camino, Antonio Corts, Eva Torroja, Víctor Sánchez, Pedro Iturralde i Alejo Stivel, entre altres.

La frase d'avui està extreta de la lletra d'una cançó del grup de rock en català B-30 que diu:

"No hi ha presó capaç d'aïllar un pensament”

Conclou Un Toc de Rock per avui, però abans de fotre el camp us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Noies i noies que escolteu Un Toc de Rock, ens trobarem a les ones i al blog.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radioprogram)