Un Toc de Rock programa 02-10-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre  situat a peu de pàgina

Dins del viatge musical que realitzarem avui a Un Toc de Rock per la música dels records, per la banda sonora de la nostra vida, ens quedarem a la península Ibèrica, encara que això no és cert del tot, realitzarem també una petita excursió fins a l'Argentina, la terra dels meus pares i per la qual sento una especial debilitat, tot i la Kitcher. Per tant i des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, obro la barraqueta, jo sóc Mario Prades i us dire alló de...

Benvinguts a Un Toc de Rock

Greta y Los Garbo – Soy la que sufre por tu amor 1990

En diverses ocasions us he dit a Un Toc de Rock que Greta y Los Garbo tenian la millor veu femenina del pop espanyol modern, Beatriz González. Greta y Los Garbo es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González fen els cors. Fins a l’any 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats). Aquest tema que escoltem avui per obrir el programa, es trobava en el seu primer àlbum "Menuda fiesta", publicat l’any 1990, però no és seva, és una bona versió de la cançó "Eleonor" dels nord-americans The Turtles i que ja havien versionat en els 60 Los Mitos i també Miguel Moreno y Los Dinos, això si, amb el títol original que Greta y Los Garbo van reconvertir-lo en “Soy la que sufre por tu amor”. Gravaven per al segell Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per diners. Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en una ocasió i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de connotacions negres que em va fer lucinar. Per cert que Chenoa sempre s'ha confessat una fan de Greta y los Garbo.

Bars – Foc al cor 1994

Extreta des del seu tercer àlbum “T'ho diré Mil Vegades” que Bars van publicar l’any 1994, os porto una de les millors cançons d’aquesta bona banda a caball del rock y el blues i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. 

La Unión – El San Francisco 1986

Des del que és en la meva opinió el millor disc de La Unión, el "4 x 4" publicat l’any 1986, os porto aquesta cançó. Va ser un àlbum amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport a la gira, Wea va treure un Mini-LP de La Unión amb cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la imatge. Aquest Mini-LP de La Unión no va sortir a la venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i mitjans selectius i Sabeu una cosa? A mi m'ho van enviar i encara el tinc en perfecte estat. És peça de coleccionistes. La Unión eren inicialment Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que el va deixà per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser "Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre una obra de Boris Vian. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser disc de platí. Us explicaré una anécdota. A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar curts play-backs, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix".Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàvem parlant Pablo i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, una ampolla de vidre de Coca-cola, de les antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però jo amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo fins a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir l'oportunitat, macabra això si, de conèixens millor. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia. A la foto feta a una festa de caps de promoció de les discogràfiques amb oficina a Barcelona, Pablo es el tercer per la dreta.

Marlango – Lo que sueñas vuela 2012

L'últim disc del tercet Marlango, el seu cinquè àlbum d'estudi, editat el 17 d'abril passat, es titula "Un día extraordinario", amb els textos de les cançons íntegrament en castellà. Fins ara els discos de Marlango estaven interpretats en anglès. D'aquest últim disc us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. La producció ha estat a càrrec de Suso Saiz. Marlango està liderat per la cantant i actriu Leonor Watling, juntament amb Alejandro Pelayo i Óscar Ybarra. Van prendre el nom de Marlango del text d'una cançó del novaiorquès nascut a Califòrnia Tom Waits. El seu primer  àlbum que va ser Disc d'Or, es va titular com ells "Marlango", es va publicar l'any 2004 i igual que pràcticament tota la seva obra, té influències que van del rock al jazz, passant per la música de cabaret i el pop. L'any 2007 es van encarregar de posar música i veu per l'espot de la campanya nadalenca d'El Corte Anglès, dirigit per Federico Brugia, versionant el tema "My Favourite Things" de Julie Andrews. Realment aquest nou disc és el sisè de la seva carrera ja que l’any 2010 Marlango van publicar un CD en directe.

El tercet Marlango

 

Nina – Tot queda enrera 1995

Inicialment va ser cantant d'orquestras. Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i també l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el Festival d'Eurovisió l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar" (single amb la cançó a sota). Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, ja l’hem escoltat a Un Toc de Rock, pero jo ara us porto una de les que millor van funcionar del CD, es tracte d’una versió del clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu paper al culebron  "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.

Cafè París – Mil paraules 1994

Cafè París van ser un grup creat a Reus que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics i que van editar un sol àlbum titulat com el grup "Cafè París" que va publicar el segell Tram l'any 1994. Té bones cançons i en altres programes escoltarem alguna més. Cafè París estava integrat per Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano), Xavi Pié (saxos), Kike Colmenar (bateria i percussions), Xavi Macaya (violí i viola) i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD va ser de Quim Mallafré i la producció va estar a càrrec de Cafè París, és a dir, ells mateixos. El CD es va gravar a l'agost de 1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "Mil paraules" va ser una composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé totes les cançons del CD. En aquella època els portava una empresa de Valls, Batall Gestió Cultural, uns bons amics.

Sau – No he nascut per militar 1989

Ara us porto a Sau que van ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Desprès va ser el “Concert de mitjanit” a la Monumental de Barcelona també plena fins la bandera i on a més de la col.laboració de Luz Casal, Sau van comptà amb el guitarra canadenc Robbie Robertson que va ser membre de The Band, Phil Manzanera que havie tocat amb Explorers i Roxy Music, junt a Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. Sau eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixa el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Sempre resulta dolorós asabentar-se que una persona a qui admires per la seva vida professional ens deixa, però si a més a més és un amic encara és més dur. Tant ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya.  Per cert que quan van tancar les casernes militars de l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau va realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtica ja que un dels principals hits de SAU es aquest "No he nascut per militar", incous en el seu segon dis titulat “Per la porta de servei”, publicat l’any 1989. I per cert, des de fa set anys jo visc just al davant d'on hi havia les casernes. Mira que bé!

Ana y Johnny – Yo también necesito amar 1976

Els 70 musicalment a Espanya va ser comercialment la dècada dels solistes, duos i trios. Els grups van sent deixats de banda. Entre els duos destacan Ana y Johnny. Ana Sánchez havia nascut a Màlaga el 1950 i Juan Enrique De Pena a Madrid l'any 1949. Van formar part del trio Los Magos de Oz, que es va fundar l'any 1968 i als que no hem de confondre amb el grup Mago de Oz, molt més recents. Quan es van dissoldre el 1973, la parella que s'havia casat l'any 1970, es van llançar com duet a l’any siguent. Comercialment funcionaren molt bé, sobretot gràcies a aquest tema que sona avui a Un Toc de Rock i que va ser el seu primer treball amb la multinacional CBS encara que ja havien tret un parell o tres de singles per al segell GMA. Ella tenia una potència de veu adequada per al heavy i ell es trobava a cavall entre la música melòdica italiana i també l'espanyola. La conjunció de les dues maneres d'entendre la música va ser oportuna i van sorgir altres èxits com "Y te amaré”, “Quisiera ser un caballo”, “Y Me Diste Tanto Amor", sense oblidar "Yo también necesito amor" que escoltem ara i que és va editar en single l'any 1976. Per cert, els sols de guitarra en aquesta cançó els fa Armando de Castro que després formaria part de Barón Rojo. Abans d'acabar la dècada Ana y Johnny van deixar la música, es van muntar una botiga d'instruments musicals a Madrid i Johnny es va dedicar també a compondre, entre d'altres per Manolo Galván i Coz. Jo penso que si no fos per que tenien contracte amb una multinacional, el rock dur que va sortir durant els anys 80 hagués estat un mercat on s'haguessin mogut molt bé, però per a les multinacionals del disc qualsevol canvi d'estil es una cosa que els costa massa acceptar-ho, ells decideixen quin tipus de música has de fer.

Luz Casal – 18 años 2007

Aquesta preciosa cançó amb una temàtica políticament molt incorrecta, es trobava en l'àlbum "Vida tòxica" que la cantant Luz Casal va publicar després d'haver superat el càncer. Desgraciadament l'any 2010 vam saber que el càncer s'havia reproduït una altra vegada i Luz Casal tornava a lluitar amb la seva greu malaltia. La veritat es que Luz es tota una lluitadora i estic segur que s’en sortira, aquest es el meu desitg. El tema d'aquesta cançó tracta sobre les relacions entre un noi de 18 anys i una dona que, com diu en la lletra, té "El doble de años que él", un tipus de relacions que casi sempre acostumen a acabar com "El Rosari de l'Aurora". Es clar que quan es tracte de relacions dona amb noi més jove resulta curios i hasta fa gracie, es clar que quan es tracte d'un home amb una noia més jove la cosa cambia, es parla del tema diners, etc. i jo no se ben bé per qué. María Luz Casal Paz va néixa a Boimorto, la Corunya, el 11 novembre, 1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap parentiu amb Tino Casal. Aquesta cançó s’ha tornat a incloure, regrabada de nou, al disc que Luz Casal va editar l’any passat i titulat "Un ramo de rosas", una mena de doble recopilatori de grans èxits regravats la majoria d'ells i també va incloure tres cançons noves, però el to de veu de Luz Casal ha canviat. Es clar que la cançó, molts anys abans, ja l'havie gravat la cantant italo-francesa  Dalida.

Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán (CRAG) – Señora azul 1974

Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José Mari Guzmán, han publicat només tres LP's i dos recopilatoris, així com un CD al 1994 on només eren tres. Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixía com CRAG no van tenir l'èxit que es mereixien i es que a la música que surgia a Madrid als 70 i durant els 80 hi havien dos separacions, els que sabien tocar i els que solsament li posaven ganes i glamour. Els que en sabien de tocà eran criticats i tildats de massa comercials. Amb el temps CRAG han estat reivindicats per la qualitat de la seva música, les lletres i les harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still, Nash and Young, fins al punt que "Señora azul", el seu primer disc i que escoltem ara, és considerat una de las millors cançons de la història del pop espanyol. De fet CRAG van ser el primer supergrup del rock espanyol. Tots quatre músics eren veterans amb experiència, Cánovas havia estat bateria de Los Modulos i de Franklin,  Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Íberos i Guzmán, juntament amb Rodrigo i els germans José i Manuel Martín, havien format part del grup Solera. Guzmán crearia més tard Cadillac. “Señora azul” donava títul al primer LP de CRAG, editat per Hispavox l’any 1974 i va ser escrita per Rodrigo García. Es va dir que la cançó era una crítica contra la dictadura franquista i això els va portar problemes, però en realitat ells havien volgut posar a parir als crítics musicals de l'època i així ho va esplicar Rodrigo García anys més tard.

Alberto Bourbon – Uniforme de franela

Escoltarem ara a Alberto Bourbon que són paraules majors. Un altre dels cantautors sorgits en els 70 que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que la seva qualitat es mereixia. Aquest tema d’Alberto Bourbon es trovaba al àlbum "Años de amor" i va ser el últim single que va publicar, té una lletra molt bona on ens parla d'amors de joventut, records del passat i tot i ser la millor cançó de la seva carrera, no hem d'oblidar-ne altres com "Antes de ti no hubo antes" que es va vendre molt millor. El cantautor Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan Alberto Bourbon va deixar els escenaris no va abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" l’any 1979 o "El jardín secreto" al 84 i Alberto Bourbon també va compondre per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. Va publicar 7 singles, el primer d’ells l’any 1968 i l'últim que és el que estem escoltant ara a Un Toc de Rock, el 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos" que escoltarem un altre dia. Crec que Alberto Bourbon ja va morir, però no us ho puc assegurar ja que a internet hi ha molt poca informació d’ell. La seva obra ha estat recuperada pel segell Rama Lama en un doble CD molt recomenable.

Cacho Castaña – Septiembre del 88 2003

Marxem cap a l'Argentina i en el nostre viatge musical d’avui farem una paradeta per escoltar una de les grans veus argentines, Cacho Castanya, un home a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca la cançó “Garganta con arena” que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco". Es diu veritablement Humberto Vicente Castagna, però es conegut com Cacho Castanya. Va néixa l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat i  molt. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel.lícules i séries de televisió com a actor i ha compost 4 bandes sonores. A Un Toc de Rock sempre hem sentit una certa debilitat per Cacho Castaña, aquest gran cantant que ara feia temps que no escoltàvem. A mesura que va sonant la cançó que us he seleccionat, anem veient com un amic que escriu una carta a un altre que ha emigrat d'Argentina a Italia, va canviant la seva manera de veure les coses. Després de caure-li el mate sobre la carta, els conceptes canvien ja completament i el pessimisme dóna pas a l'esperança. La peça donava títul a un álbum que Cacho Castaña va editar l’any 2003.

Luis Eduardo Aute – Somnis de la plaça Rovira 2010

En diverses ocasions, no masses, Luis Eduardo Aute ha gravat en català i és que quan la seva família va tornar de Filipines, van residir al barri de Gracia de Barcelona, tal com ens explica ell mateix en el text d'aquesta cançó, l'única en la llengua de Mossèn Cinto que es va incloure en el seu CD "Intemperie", publicat l'any 2010. De fet Aute xapurreja català, no gaire bé, és clar, però el parla i és tot un detall. Jo recordo el concert que va celebrar a la Monumental de Barcelona cobrint les dates que va deixar vacant Miguel Ríos quan va suspendre la gira "Rock en el Ruedo" i quan Aute va sortir a l'escenari va explicar que estava molt content de ser-hi i ho va dir en català, ficant-se en aquell mateix instant al públic assistent a la butxaca. En el back stage em vaig trobar a l'amic Carlos Tena, feia temps que no ens vèiem i sense donar-me temps a dir res em va ficar al camerino d'Eduardo per "presentármelo", clar que mentre Eduardo i jo ens feiem un fart de riure davant la sorpresa de Carlos, li vam tindre que explicar que ja feia temps que ens coneixíem. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i jo que se quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons.

Amaya Uranga amb Joan Manuel Serrat – Palabras de amor 1986

Per concloure Un Toc de Rock per avui, us porto las maravellosas “Paraules d’amor” una de les més recordades cançons de Joan Manuel Serrat i una de les millors de la seva llarga i fructífera carrera. Doncs bé, avui a Un Toc de Rock us porto aquesta versió en què escoltareu al Noi del Poble Sec cantant-la en castellà. Aixó si, acompanyan a Amaya Uranga, una de les millors veus femenines de la història del pop espanyol, nascuda a Bilbao el 18 de febrer de 1947 i de nom complet Maria Icíar Amaya Uranga Amézaga. Va formar part de Mocedades fins l’any 1984, quan es va llançar ja en solitari i va ser substituida al grup per Ana Bajerano. Amaya Uranga va debutar amb el seu àlbum "Volver" que es va publicar l’any 1986 i en el que trobàvem aquest tema que escoltem ara i en el que va comptar amb la col.laboració del mateix Joan Manuel Serrat. Amaya va gravar en total sols quatre discos en solitari i després al costat d'antics components de Mocedades i germans seus, va formar El Consorcio amb els quals ha gravat 6 o 7 àlbums més.

Mario Prades amb Joan Manuel Serrat i la cantant Mara Castel

La frase per tancar la barraqueta d’Un Toc de Rock per avui la va fir el economista aragones Leopoldo Abadia, un home amb un agut sentit de l’humor que va dir parlan de la crisis:

“La crisis ancara no ha tocat fons. Acabarà quan Deu ho volgui, però sembla que ancara no ho vol”

Conclou per avui Un Toc de Rock, tanco la barraqueta, foto el camp i us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Tancó Un Toc de Rock, ens retrovarem en el proper programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa  (Link to download the radio program)