Un Toc de Rock programa 17-10-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui començaré el programa a Catalunya, on sembla que tinquem actualment una veritable "Guerra de Banderes", però anem a realitzar a Un Toc de Rock un viatge per la geografia espanyola i per descomptat, a través del temps i els records. Això si, viatjarem en la nostra especial Nau del Temps que sols es mou amb energia musical. No fos cas que ancara contaminem el nostre entorn. Per tant i des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten Un Toc de Rock, obro la barraqueta i ens posem en marxa buscant per on sortir, per si de cas vénen mal dades i hem de marxar per cames. Sempre és interessant tenir preparada una Sortida d'Emergència, per si de cas

Benvinguts a Un Toc de Rock

Dani Flaco – Una sortida d’emergencia 2006

Per obrir Un Toc de Rock avui us porto a Dani Flaco que es diu en realitat Daniel Sánchez García, un noi de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, nascut l’any 1977 i que anava per operari de la SEAT, com els Estopa, però que es va asdevenir en cantautor. Avui ja tots el coneixen pel seu nom artístic de Dani Flaco, apel.latiu que li van posar quan era jove degut a la seva extrema primesa. Dani Flaco ens versiona al català aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock per obrir el programa d'avui i que és el tema que donava títol al seu primer disc que va sortir a la venda el 16 de gener de 2006 i cantat en castellà. Es tracta d’una cançó amb lletra molt dura però propera, com gairebé sol passar en tots els temes de Dani Flaco. La versió, en català va ser inclosa a l’álbum "Xarnego" on tothes les cançons van ser cantades en la llengua de Mossen Cinto.

Dani Flaco

Bars – La nit més cega 1991

Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria, Bars son un dels millors grups de rock- blues dins de les nostre terres catalanes. En aquesta cançó, extreta del LP “Mala idea” publicat per DiscMedi al 1991, Bars son la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junto a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. En aquesta gravació van col.laborar Toni Saigi “Chupi” (piano, órga i veus) i Cristo Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió) que per cert, van ser els productors del disc que es va gravar al estudis Aurha, propietat de Maurizio Tonelli que va ser el técnic de só, entre els mesos d’abril i maig del mateix any. “La nit més cega” va ser composada per Montse Llaràs, Jordi Garròs i Jordi Coma. Bars van començar a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no volen recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en massas ocasions.

Tradivarius – Carta 1993

Tradivarius van ser una banda de Reus descoberts per Santi Arisa que els va produir el seu primer treball discogràfic. Santi Arisa m'explicava un dia, orgullós, que Tradivarius eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan jo li vaig preguntar "I de la Dharma que?" la seva responsta va ser clara: "La Dharma es un saxo… mal tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la gent amb els anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de  Braulio Paz que també tenia l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock. En l’àlbum col.laboren Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Aquesta bona cançó ens parla de com canvia la gent amb els anys.

Febo – Peggy baila reggae por mi 1987/1999

El cantant, harmònica i guitarra de Puertollano, Ciudad Real, Víctor M. Gutierrez Caballero, a qui es coneix com Víctor Febo i que va ser component de diversos grups, entre ells Metralla, Ascow i Cántigas, es va unir a José María Núñez García i van crear el grup Febo. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es va incloure en el seu àlbum "Al compas del tiempo" que van publicar a través del segell Fonográficas Damitor l'any 1987, però el tema va estar recuperat donant títol a un CD editat el 1 de gener de 1999 , però ara signan sols com Víctor Febo. En aquest enregistrament que escoltem i que és el del l’any 1987, van col.laborar Jacinto de la Cruz als teclats, Eugenio Casas al saxo, Daniel Silvestre a la bateria i Carlos López al baix, amb Salvadora, Pepa, Felipe-Patas i Jesús als cors,
encara que d'aquest últim no estic segur del tot. La lletra és tota una paranoia de nit d'alcohol i  discoteca en la què el nostre protagonista es lliga  a Peggy i quan se'n van cap l'apartament de la noia buscan gresca, aquesta es converteix en la porqueta Peggy de Els Teleñecos i a la festa que havia de ser íntima, va fins la granota Gustavo, clar que la sorpresa quan el noi desperta i s'adona que tota ha estat un somni etílic, la té en veure per la tele els Teleñecos i adonar-se que Peggy des de la pantalla li cluca l'ullet.

M-Clan – Inmigrante 2008

L’any 2008 els murcians M-Clan van treure el CD “Memorias de un espantapájaros” que va incloure aquest tema amb una lletra molt interessant que ens parla de racisme i marginació. La veritat és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir als M-Clan perque a la portada del seu últim disc Carlos Tarque i Ricardo estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.

Luis Mendo y Bernardo Fuster – Alou 1996

En diverses ocasions hem escoltat al programa a aquesta extraordinària parella de compositors i músics, Luis Mendo i Bernardo Fuster que són membres de Suburbano, de fet el grup són ells dos. L'any 1996 van treure un CD titulat "De cine" en el qual van incloure una sèrie de temes seus compostos per pel.lícules i sèries de televisió i entre ells es trobava aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock. És clar que és l'única cançó que no pertany a cap banda sonora, però està vinculada, tant en música com lletra, amb "Las cartas de Alou" de Moncho Armendariz i ells mateixos van explicar que els venia de gust fer una cançó amb un text vinculat a la història del personatge central del film. Els músics que els acompanyen en la gravació de "Alou" van ser Tino DiGeraldo (bateria), Billy Villegas (baix), Cuco Pérez (acordió) i Lorenzo Solano (saxos), però al CD també van col.laborar Elena Robles (baix), Fermín Aldaz (violí) i Roger Castro (bateria). Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent. Quan estava de moda el folk ells tocaven rock, quan el rock es va imposar es van dedicar al folk ... en fi, coses que passen fins en les millors famílies. Van ser la banda d'acompanyament de Luis Eduardo Aute que sempre els va animar a mantenir la seva pròpia carrera paral.lela.

 

21 Japonesas – En sus sueños 1997

El CD "A prop de l'aire (1988-2018)" que el grup donostiarra 21 Japonesas va editar l'any 1997, s'obria amb aquesta cançó que escoltarem ara i que va publicar el segell Warner Music. El grup inicialment eren Txetxo Bengoetxea (guitarra, baix i veu), Luis Camino (percussió) i Alfredo Beristain (guitarra) que es va suïcidar l'any 1991. Van debutar el 1989 amb “Donde rien los locos”. Després de publicar un segon disc "Hombre de la selva", en el qual inicialmente es va incloure aquesta cançó, deixen el petit segell independent Nola i fitxen amb Island, publicant ja l'any 1990 i sense Alfredo que els havia deixat, "El paso del tiempo". Després d'un recopilatori i ja amb WEA surt a la venda el que està considerat el seu millor disc "El mercado del placer", clar que poc després s’en va Luis Camino i Txetxo Bengoetxea queda com a únic líder del grup. Encara es publicaria "Fuego dulce" l'any 1994 i després l'àlbum del que us he tret aquest tema, el seu últim treball, una mena de recopilatori amb les cançons regravades de nou, 21 Japonesases desfan. Txetxo Bengoetxea per aquest últim CD va tornar a gravar les seves antigues cançons comptant amb Sandy Mclelland, Rosa Cullum, Mikel Irazoki, Goar Inurrieta, Bryn Haworth, Jess Bailey, Hellen de Quiroga, Cristina Narea, Lilly González i Eli Guerra. Les cançons es van gravar en els The River Studios de Londres. Per cert que 21 Japonesas eren un dels grups de l'escuderia de Rosa Lagarrigue, a la qual jo vaig conèixa en els 80 s, una de les millors managers del pop espanyol i això que és xilena, des de la seva empresa RLM Management & Contractació, ella és l'artífex de la llarga permanència de La Unión en el panorama musical pop espanyol, també va portar a Mecano, Alejandro Sanz, Revolver, Malú, Amaia Montero, Melendi i Miguel Bosé, entre d'altres.

Tony Frontiera – Todavía creo en el amor 1974

Als anys 70 va sorgir el punk, el heavy, la movida, l'Ona Laietana, el rock progressiu, el simfònic i uns quans estils més, però a Espanya el mercat va estar copat bàsicament per solistes i trios de pop, parlo a nivell comercial, és clar. Les multinacionals del disc es van dedicar a saquejar conjunts on van entrar a sac i van quedar-se amb els cantants que valien la pena, per llançar-los com a solistes, s'havien adonat que és més fàcil bragar amb un que amb quatre o cinc i a un sol, s’el pot dominar molt millor. Crec que va ser a Mallorca on van sorgir Los Oliver’s (a la foto) que treballaven amb el segell Polydor i als quals es va incorporar l'any 1970 Antoni Vidal Bibiloni que va estar tres anys fins que es va deixà convènca per les cases de discos i és clar, va sorgir el solista Tony Frontiera que va tenir una bona carrera plena de singles que van funcionar bastant bé, sobretot aquest que us he portat avui a Un Toc de Rock i que es va publicar l'any 1974 i del qual no tinc la caràtula ja que va ser un d'aquests discos de promoció sense funda que em manava EMI i també altres companyies, de tant en tant. Tony que actualment crec que és propietari d'una empresa de construcció i una cadena de supermercats, va deixar la música als 80.

Pedro Ruy-Blas – Mi voz es amor

Pedro Ample Candel va néixa a Madrid l’any 1949 i havia estat cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un parell o tres de discos i als que va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios (a la foto Pedro Ruy-Blas a un concert amb Los Canarios), si bé mai va ser membre oficial, quan Teddy Bautista va marxar a complir amb els seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït en Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas posteriorment crea el grup Frecuencia i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el amor", encara que la seva carrera va ser curta ja que l’any 1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat espanyol, us parlem de Dolores, un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas SanMiguel, Rubén Dantas i altres músics paraules majors del jazz espanyol i en la qual ell no va cantar, només tocava la bateria que no és poc. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock, havia de ser el seu segon single, però va ser vetat per la censura franquista en jutjar els justos i castos censors, protectors de la moral i els bons costums que era una cançó subversiva i es va publicar molt més tard. La veritat es que a part d’aixó de “Los campos son del trigo y de la hoz”, no se on van veure alló de “subversiu”.

Pedro Ruy-Blas amb Dolores

José Feliciano i Ann Kelly – Para decir adiós 1982

L'any 1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en castellà. Estava ple de grans baladones, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest "peaso cansión" en què el cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano compta amb una veu femenina, la cantant californiana Ann Kelly (tot dos a la foto). En algunes fonts d'internet es diu que amb José Feliciano a aquesta cançó que us he portat, canta Vicky Carr, no es veritat. Per cert, aquest tema ja havia estat gravat molts anys abans per Danny Rivera i Eydie Gorme. José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, va néixa a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho veureu.

Antonio Banderas – La bella María de mi amor 1992

L’actó malagueny Antonio Banderas, ha cantant un munt de vegades i la veritat es que no s’ho monta gens malamente. Aquest bolero estava dins de la banda sonora de la pel lícula "Los Reyes del Mambo", la pel.lícula que el va donar a coneixa als Estats Units i que es va estrenar l'1 de gener de 1992, va ser dirigida per Arne Glimcher. És un drama musical que narra la història dels germans César i Néstor Castillo que arriben a Nova York procedents de Cuba. José Antonio Domínguez Bandera va néixa a Màlaga el 10 d'agost de 1960. És el nostre actor més internacional i a més a més bon cantant, com podreu comprovar escoltant-lo cantar aquest extraordinari bolero que a la pel.lícula també interpreten en anglès en aquest cas, a càrrec de Los Lobos. Antonio Banderas va començar a despuntar quan va ser "Chico Almodovar". La veritat és que la banda sonora de "Els Reis del Mambo" és molt bona i trobem des de Celia Cruz, cantan en anglès, a Tito Puente, Los Lobos, Arturo Sandoval, Linda Ronstadt que canta en castellà i angles i per soposat, Antonio Banderas.

Antonio Banderas amb Armand Asante, a sota el malagueny

 a "Desperado", una pel.lícula de Robert Rodriguez

Paco Ríos – El flautista de Gadi 1993

I avui acabarem Un Toc de Rock escoltant el guitarrista de jazz andalús Paco Ríos amb aquest tema que us extrec del seu CD "Paco Ríos", publicat l'any 1993 pel segell SP Sound & Productions. La banda que acompanya a l'enregistrament de l'àlbum a Paco Ríos (guitarra i veus), està integrada per Chano Domínguez (teclats), Dani Dasher (fliscornio), Polo Rodal (guitarra), Manolo Calvo (floscornio i trompeta), Antonio Torres (saxos), Fernando Domínguez (bateria), Hans Lass (baix), Tato Nacias (percussió) i Marcelo Fuentes (baix). Tots els temes han estat compostos i arreglats per Paco Ríos i l'enginyer de so en els enregistraments ha estat Chano Domínguez que de fet, crec que és el propietari o està vinculat a Audiosur, l'estudi on es va gravar. Per cert i abans d'acabar, crec que Paco Ríos va ser guitarra del grup de rock and roll Mosquitos, però no estic segur i he trobat poca informació, per tant no hem feu gaire cas.

El guitarrista de jazz andalús Paco Ríos

La dita amb què tancaré la barraqueta d'Un Toc de Rock per avui la va escriure a "La Plumilla" del Diari de Tarragona, el periodista i escriptor Antoni Coll assegurant que era de Patrick O'Rourke. La dita és aquesta:

 "Saps que els teus fills comencen a créixa quan  deixen

de preguntar-te d'on vénen i no et diuen on van”

Tanco Un Toc de Rock d’avui i us deixaré amb bona companyia, la companyia de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també tothes aquelles que emeten el programa. Per tant, xiquets, xiquetes, fins el proper programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa  (Link to download the radioprogram)