Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Des de fa molts anys,
el mestissatge musical al nostre país està a l'ordre del dia. Els artistes
de pop i rock
a Espanya porten anys
sumant tendències i estils a la seva
manera d'interpretar. Tot això ha enriquit el
nostre bagatge musical i grups com Celtas Cortos, de clara arrel celta van anar sumant rock i tocs salsers a la seva música. Altres han seguit la mateixa
tònica i molts
ja ho van fer abans. Avui i des de la
xarxa d'emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya obrirem
Un Toc de Rock
amb un mestissatge de rock, pop i música calenta. Jo
sóc Mario Prades
i us diré com
sempre al començar.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Jesús Cifuentes – El Caimán Verde sigue libre 1995
El cantant i líder
de Celtes Cortos, el
val.lisoletà Jesús Cifuentes
va publicar l'any 1995 el seu primer àlbum en solitari
titulat "El caimán verde",
amb cançons i
lletres inspirades en l'illa de Cuba. Un
contingut més rocker que cèltica, amb
lleugeres connotacions salseres. Al CD ens
trobàvem aquest tema
que us he seleccionat
per obrir el programa
d'avui. És clar que en els
títols de crèdit interiors
del disc, la cançó apareix com “El lagarto verde sigue
libre”. Acompanyant Jesús Cifuentes (veu i
guitarres), trobem a Rafael Martín Azxona
(bateria, caixó flamenc, 
percussió i cors),
José Sendino (veu,
guitarra elèctrica i acústica) i Jesús Prieto (baix
i guitarres). Compta
amb diverses col.laboracions,
entre elles la de Fermín Muguruza. Jesús
Hernández Cifuentes va néixa
a Valladolid el 28 de juliol de 1966 i aquest tema
es va regravar i
va ser inclos al recopilatori “L'asturianu
muévese”, l’any 1997. El 2004
va sortir l'àlbum "Horitzons" amb el seu nou grup Cifu & La Calaña Sound,
per tornar al 2006 a posar en marxa Celtas Cortos, encara
que crec que només ell queda de la formació original.
Mario Prades amb Celtas Cortos, una companya del Diari
de Tarragona i la seva nevoda
Pablo Bicho – Las cosas llegan 1998
Encara recordo
al gallec Pablo Bicho quan, al
costat del cap de promoció d'Arcade, la seva companyia discogràfica, es van
presentar a casa meva perquè li fes una entrevista per al Diari de Tarragona i portar-me el seu
segon disc en solitari. Quan vam acabar i abans de marxà, Pablo Bicho va agafar el CD i me'l va
dedicar. No em va donar temps ni a dir-li que escrivís dins, ho va fer a la
portada i al blog teniu la
mostra. Aquest tema donava títol al CD de Pablo Bicho "Las cosas llegan" que va ser produït per el
recordat Miguel Gallardo i es va
gravar en els estudis Kirios de
Madrid. Als teclats trobem a Francis
Amat que també va fer els arranjaments i va portar la direcció musical.
Va comptar amb Javier Pedreira
(guitarra), Mario Carrión
(bateria), Justo Lera (baix) i Nico Roca a la percussió, al costat
d'una bona secció de metalls dirigits per Lulo Pérez que també toca la trompeta. Els cors van ser d'Héctor Lera i Gustavo di Nobile. No m'ho va confessar, però em vaig adonar que
hi havia una pregunta que li molestave i se la feien gairebé tots els que el
entrevistaven, no vaig caure en l'error i crec que això va ser el que va fer
que la comversa fora distesa i amena. I és que 
tots lligaven que abans havia
format part d'un grup amb el seu cognom artístic i li preguntaven perquè havia
abandonat a Surfin' Bichos,
ignorant que ell mai havia militat en aquesta bona banda de rock, Pablo va ser component de Los Bichos, un grup gallec de curta
vida professional i un sol disc. Encara que va començar amb només 14 anys al
grup Bajo Presupuesto. Fins ara Pablo Bicho ha gravat quatre CD's i
es troba ultimant, si no l’ha tret ja, el seu nou àlbum. Ha format duet amb el
violinista Manu Clavijo i junts actúen a espais reduïts. Pablo Bicho va néixa a A Estrada,
Pontevedra, crec que l’any 1970 o pot ser el 1969. Aquest tema està a cavall
entre el pop-rock i la salsa i mereixia sonar a Un Toc de Rock.
Los Especialistas – Vanidad masculina 1998
Una altra peça
a cavall entre el pop-rock i la salsa caribenya ens el porta el grup aragonès Los Especialistas, un tercet en el que
algun dels seus components havian militat paral.lelament a Los Gatos Locos, Enfermos Mentales i Acto Fallido. En aquest tema amb una
lletra divertida en la qual ens parlen del mascle llatí que se les menja a totes, col.labora la cantant cubana
establerta a Catalunya, Lucrecia i
la peça està plena de marxa salsera. Los
Especialistas eren Fernando de la Figuera (guitarra),
Santiago del Campo (veu, saxo i
flauta) i J. Ramon Marcen
(guitarra) i en aquest enregistrament també col.labora Laurent Castagnet a les bateries i programacions de caixes de
ritme, 
encara que no recordo ara si ho va fer en aquest tema o no, al costat de
Lucrecia i Chonchi Heredia. Los Especialistas van
comptar per a les gravacions amb Frederic
Gallardet (piano), Antonio Ramos
(baix), Quino Béjar (percussió),
Rudy Visetel (trompeta), José Luis Calvo (saxo) i Francisco Garcia Vega (trombó de vares). L’àlbum es va
gravar en els estudis Eurosonic entre
els mesos de juny i juliol de l’any 1998 i va ser produït per ells tres. Durant
un temps eren quatre i va formar part del grup César Navarro (baix). En total Los Especialistas van gravar 6 discos i sembla ser que preparen un
de nou que no se s’hi s’ha editat o no. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc
de Rock es trobava en el seu quart treball i es va titular "Un pez en la
maleta", l’àlbum va ser editat per BMG Ariola el 1998.
Ciudad Jardín – Beber y bailar 1990/2003
A mi cada
vegada que escolto o llegeixo el nom d'aquest grup em recorda una platja situada
a prop de Palma que sembla ser que finalment serà Palma de
Mallorca, cosa que ara es discuteix, però que quan jo era jove sempre anomenem
així... Palma de Mallorca. És clar que si t'allunyaves una mica més de la
capital de les Pitiüses, després de Ciudad Jardín trobaves Can
Pastilla que el meu pare sempre deia que era millor, però afirmava també
que a ell li agradava més Ciudad Jardín (a la foto).
Doncs no m'he banyat jo vegades a les platges de Ciutat Jardín! I estrenar un munt de banyadors, gorres i els
altres estris de platja a l'ús quan arribava l'estiu i ens marxàvem els tres
mesos de vacances escolars per passar-ho la meva mare i jo a casa de la "padrineta Amelia" a Palma, just
darrere de la terminal d'Iberia,
al carrer Rei Sancho. És clar que el meu pare es quedava a Barcelona de
Rodríguez i quan venia a passar el seu mes de vacances, al agost, aprofitava
per recollir-nos i Ala! Tots cap a Sants. Ciudad 
Jardín eran una banda de Madrid englobada dins de
l'anomenada "Movida madrileña". Els líders eren el cantant Rodrigo de Lorenzo que abans havia
estat guitarrista del grup Ella y Los
Neumáticos, al costat de Eugenio
Haro Ibars que va ser també guitarra amb Glutamato Ye Ye, el grup liderat per Iñaki Fernández i que es va mantenir en Ciudad Jardín fins a la seva
mort l'11 d'abril de 1991 a
causa de la SIDA,
tot i que algunes bios diuen que va morir l’any 1994. El 1987 se'ls uneixen Paco R. Musulen i Luis Elices que tocaven en Objectivo Birmania. La mort d'Eugenio deixa a Rodrigo de Lorenzo com a únic líder de
la banda que va continuar traient discos fins a 1996. Poc després, Ciudad Jardín després d'un concert a
la sala Suristán de Madrid, es van separar. El tema l’extrec del recopilatori
“Veinte Éxitos Pasados Por Agua” que és va publicar el dos de gener de 2003, si
bé originalment es trobava a
l’álbum “Primero así, y luego más” de l’any 1990.
Van ser els pioners, o un dels grups pioners, en fer rock amb tocs salseros.
Una cosa que molts diuen que va crear Jarabe
de Palo i altres que Radio
Futura, Juan Perro, La
Marabunta o Pedro
Bicho, però no, els primers del moder pop-rock amb tocs de salsa van ser
Ciudad Jardín. Es clar que de
fet ja en els 60 ho havien fet molts altres, entre ells Los Llopis i Los Mustang. El seu primer disc el van gravar l’any
1984, peró al fer fallida la casa de discos Golstein, propietat de Ramón Recio, no va arrivar a editarse
fins l’any 1999, paradoxalment va ser el seu últim disc, despres van treure
aquest recopilatori. Ciudad Jardín
van aconseguir l’èxit amb la cançó "Emmanuel Negra en el Valle de los
Zombis" que es va incloure en el seu primer disc editat "Falso"
de 1985 i en el single amb el tema van utilitzar per la
portada la coneguda fotografia del soldat republicà caient abatut, de Robert Capa, això si, ells la van fer
retocar.
La Casa Azul – Esta noche solo cantan
para mi 2007
Aquest tema de
La Casa Azul
que reconec es tracta només d’una cançoneta, sempre em va agradar, des de la primera vegada que el disc va arribar a
les meves mans. Estava
inclòs en l'àlbum "La
Revolución sexual" que el grup virtual La
Casa Azul va publicar l’any 2007. Ara bé, el grup és
solsament Guille Milkyway que
s’envolta en les seves actuacions per un grup "virtual" que ell
anomena els seus androides i que en les pantalles que porta per als concerts, responen
als noms de David, Virginia, Sergio, Clara i Oscar. En aquest tema que ara sona a
Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals 
de Catalunya, Guillem
es retroba amb noms que van motivar la seva joventut musical i en la lletra de
la cançó ens cita a Mina, Blossom Dearle, Julie Christi, Astrud Gilberto, Karen
Carpenter i Dusty Springfield.
Totes elles grans cantants que avui en dia formen part rellevant de la història
de la música. La Casa Azul va ser
un projecte de Guille sorgit l’any
1997. Ell és el compositor, arranjador i productor de tots els seus discos,
sempre amb l'electrònica com a fons musical. El seu nom real és Guillem Vilella i va néixa a
Barcelona l’any 1974.
Chingón – Malagueña salerosa 2003
Aquest tema us l’extret del film "Once upon a time in Mexico" que
va dirigir Robert Rodriguez,
protagonitzat per Johnny Deep i Salma Hayek. Robert Rodriguez es un home
que te el seu propi grup musical, anomenat Chingon, on ell toca la guitarra. Per aquesta raó gairebé sempre Robert Rodriguez inclou cançons de Chingon en les seves pel.lícules. De
fet Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat també, a
part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Albert Besteiro (baix), Carmelo Torres (percussió) i 
Mike Zeoli (bateria). Per a les
pel.lícules de Robert Rodriguez
els Chingon han gravat
acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito &
Tarantula i Nataly Pena.
Aquest tema que ara escoltem a Un Toc de Rock, és una gran versió del clàssic
que s'atribueix als compositors Elpidio
Ramírez i Pedro Galindo,
tot i que algunes fons diuen que el compostor va ser el mexicà Nicandro Castillo. De fet Chingon només han gravat un àlbum,
però han inclòs cançons seves en set pel.lícules. Son un grup als que podríem
enquadrar-los dins del tex-mex i que en moltes peçes i seguin la tònica del
estil, barregan castellà i angles.
EBS – Como un narco 2010
L’últim treball publicat per el duet Ella Baila Sola titulat
"Despierta" del qual extraiem aquesta cançó amb clar aire Tex-Mex,
publicat l’any 2010, va representar la tornada d'aquestes dones,
encara que amb canvis importants en la formación i anomenant-se només EBS. Avui el duet són Marta
Botía i Rocío Pavón,
aquesta última substituint a Marília
Casares. Les originals van funcionar i bé de 1996 al 2001, però
problemes entre les noies va desfer el duo. Marta, nascuda el 15 de setembre de 1974, va prendre el relleu, es
va busca nova companya i van tornar pels seus “fueros”, intentant emular,
encara que sense aconseguir-ho, l'èxit del seu primer disc, publicat en el 96 i
titulat "Ella baila sola", amb temes com " Lo echamos a
suertes", "Cuando los sapos bailen flamenco", "Amores de
barra" i "Por ti". D'aquesta àlbum van vendre 750.000 còpies a
Espanya i al voltant de 500.000
a l’Amèrica Llatina. Jo crec que Ella Baila Sola ara signarien per aconseguir el 10% d'aquestes
cifres amb “Despierta”, no va ser així, però es un bon disc ple de bones
cançóns i molt recomanable.
Les noves Ella Baila Sola, ara EBS
Matamala – L’Exprés de Mitjanit 1993
Aquesta cançó
obria el CD "Matamala Dos" de 1993, publicat pèr Matamala a través del segell
Al.leluia Records, propietat de Reyes
Torio que havái sigut component del grup Dinamita Pa Los Pollos i amb el que ells estaven vinculats però
no em pregunteu com perquè no ho recordo. L'adaptació de la lletra al català la
va realitzar Francesc Ribera
conegut com "Titot"
que va ser cantant del grup Brams i
actualment milita en Mesclat. En
el primer CD de Matamala col.laborava
la seva germana, l'actriu Arianna Gil,
encara que en aquest no n'estic segur. Van començar sent una banda rellevant del mod espanyol, els Brighton
64 que van triomfar amb "La casa de la Bomba", passant més
tard a ser Brigatones i ja en
els 90 Matamala. Jo vaig produir
un concert amb Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos al Moll de
Costa de Tarragona, l’any 1988, era el primer que es feia al Moll de Costa, obrint camí a
posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també vaig ser pioner. Per cert, va
ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van imaginar que era a l'aire
lliure. Transcorria el mes 
d'octubre i va ser una de les nits més fredes de
l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar i molt al fracas que a les
entradas al moll per la plaça dels Carros i pel pont del carrer Reial, es va
col.locar la Policia Nacional,
escorcollant a la gent que venia al concert a la recerca de drogues. La veritat
és que entre seguretat interna i
policia, hi havia més gent que públic
assistent. Aquell concert va ser ruinos per a tots. Els grups crec recordar que
no van cobrar, jo tampoc, els de les barres dels bars no van vendre ni un
entrepà… si no em falla la memòria em sembla que els únics que van cobrar van
ser els de seguretat ja que
l’empresari, un tipus de Vilaplana,
va voler que tinguessin cura de les seves esquenes. Matamala es van desfer a principis del nou segle.
Nina – Tot queda enrera 1995
Inicialment
cantant d'orquestras, Nina va
militar a l'Orquestra Costa Brava,
la Janio Martí Orquesta y Coros i l'Orquestra
Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i
es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos a Eurovisió, l’any 1989 amb la cançó
"Nacida para amar" (single amb la cançó al costat). Nina va treure discos molt comercials
fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels
jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un
títul molt al-legoric i que Nina va
publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre
d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una composició dels
músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins
i Vitor Martins, ja l’hem
escoltat a Un Toc de Rock, pero
jo ara us porto una de les que millor van funcionar del CD, es tracte d’una
versió del clásic dels Eagles “New
kid in Town”, adaptada al català per Lluis
Gavaldà, cantant de Els Pets.
La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni 
Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra
espanyola), Nau Mercader (pandereta)
i Carme Canela als cors. Després
per Nina va arribar una bona
carrera com a actriu de culebrons a TV3,
destacan el seu paper a "Nissaga de poder" i la de directora del
nefast Operación Triunfo on va
repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el
"bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si,
el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La
Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El
seu nom és Anna Maria Agustí Flores
i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic convençut que
Nina, Laura Simó, Carme Canela
i Mone, son les millors veus
femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.
Pep Sala & Gerard Quintana – Només una cançó
2008
Si avui hagués de quedar amb una sola cançó de
les que us he
seleccionat, possiblement aquesta seria la escollida. En aquesta peça
Pep Sala amb Gerard Quintana es explican com una
cançó pot tindre la sol.lució a mols dels problemes cotidians. Pep va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell m'unia una
bona amistat. Pep Sala és un
gran col.leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la
biblioteca familiar. Aquest “peaso cansión” us la he extret del doble CD
“Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” que es va publicar l’any 2008
i on l’amic Pep Sala compta amb las col.laboracions de Gerard Quintana, Montse
Llarás i Monica Green. Josep Sala i Bellavista va néixa a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan va 
començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse.
L’any 1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda de pop català de tots els temps. El 1993
sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un
projecte paral.lel per donà sortida a les seves inquietuds musicals els anys
sabàtics de Sau. Aquest grup va
funcionar paral.lelament al seu traball amb Sau. Fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per
tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha convidat a fer cors en
algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en molt la seva amistat,
sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé una bona
cançó.
Marc Durandeau – La
Reina Boga 1996
Marc Durandeau va
ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català als noranta
i aquesta cançó és, al meu parer, la millor de la seva carrera. La producció i
arrengaments son de Jordi Armengol
que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería, Tato la Torre s'encarrega de la guitarra clàssica
i el mateix Marc Durandeau, a
més de cantar toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç"es
va publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any
1996 i es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i
març del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu
escoltar algunes de les 
seves noves cançons en català i anglès i també al
seu Facebook. Marc Durandeau es va marxar als Estats
Units on ha treballat com a productor i compositor, encara que ha tornat a les
seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan
va guanyar el concurs "Èxit"
de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" del 1993 i que va ser produït
per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat
bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels amic d’Un Toc
de Rock que coordina Montse Aliaga des de el seu Facebook i des de el programa vui enviarle una salutació
Rock Gaià – Dona de nit 1992
Sau amb Luz Casal – Boig per tu 1992
Per tancar la barraqueta d'Un Toc de Rock,
escoltarem a Sau
i una altra de les
cançons amb que
em quedaria, sense mena de dubte, si
hagués de triar dins del programa d'avui. Des de el seu doble àlbum "Concert de mitjanit", us
porto aquesta bona cançó de Sau,
el que va ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència
i qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La
revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el
resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al
disc doble gravat en directe per Sau a
la plaça de toros La Monumental de
Barcelona amb un recinte completament ple, a l’any 1992 sota el títol "Concert de mitjanit" en el què a més de Luz Casal (a la foto), a la que trobem en aquest tema que ella 
també va gravar
en castellà dins de la seva pròpia discografia, el guitarra i productor
canadenc Robbie Robertson, el
també guitarra i productor britànic Phil
Manzanera i Carlos Segarra
i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va
acompanyar la integraven Ramon Altimir,
Pep Sánchez. Quim "Benítez" Vilaplana,
Jordi Mena i Gerry Duffy. La cançó es va gravar
inicialment i va ser un dels seus millors èxits, en l'àlbum "Quina
nit", de 1990. Si bé el primer Disc
d'Or ho van aconseguir els Sau amb el doble àlbum "El més gran dels
pecadors", de 1991. Eren Pep Sala
i Carles Sabater Hernández que
va néixa el 21 de setembre de 1962
a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del
Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Tant
ell com Pep al que hem escoltat abans, eren
bons amics meus i avui recordem a Sau i
a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó, des
de la xarxa d’emisores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya.
La frase per acabar
el programa d'avui és d'un poeta francès que cultivà de manera significativa el dadaisme i del surrealisme, us
parlo de Paul Éluard (Saint-Denis, 14 de diciembre de 1895 - Charenton-le-Pont, 18 de
noviembre de 1952) que va dir
“Necessitem poques paraules
per expressar l'essencial,
necessitem totes les
paraules per fer-lo
real”
Tanco la barraqueta d’Un Toc de Rock. Jo soc Mario
Prades i ara foto el camp, però us deixo amb bona companyia, la de la xarxa de
emissores de Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i també tothes aquelles que emeten el programa.
Porteu-se be i no feu rés que jo no faria.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario