Un Toc de Rock programa 10-10-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Des de que va començar la setena temporada d'Un Toc de Rock he comprovat amb satisfacció i alegria que el programa s'ha anat incorporant a la programació de noves emissores dins el territori català i les Illes, gràcies a la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Local de Catalunya, amb això anem fent més gran la Família de Un Toc de Rock. Per descomptat també ha contribuït a la difusió Montse Aliaga (a la foto) que des del seu Facebook va crear el grup d'Amics d'Un Toc de Rock, entre els que tenim molts grans professionals del món de l'espectacle i sobretot bons amics i amigues, tot ells reben directament el programa. La temporada passada van quedar moltes cançons que havíeu sol.licitat sense posar i des que vam començar la nova singladura estic intentant punxar-les. Avui escoltarem unes quantes que em vau demanar. Jo sóc Mario Prades i vaig a començar dient com sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

Fleetwood Mac – Tusk 1979

Encara que "Rumours" és el disc més reconegut per brillant en la història dels Fleetwood Mac, "Tuck" que es va publicar després, ja a l’any 1979 i al qual dóna títol aquest tema, és al meu parer si més no, equiparable i es troba entre els millors discos de la seva segona etapa ja sense el guitarrista Peter Green. La banda la integraven en aquest enregistrament Lindsey Buckingham com a guitarra i veu, Mick Fleetwood a la bateria, junt a Christine McVie als sintetitzadors, teclats i veu, John McVie (baix) i Stevie Nicks (cantant). Per presentar aquest disc van realitzar una gira titulada "Tusk Tour" que seria plasmada en el disc doble "Fleetwood Mac Live" que es va publicar el 1980 i en el que van incloure les cançons inèdites "Fireflies" i "Farmer's Daughter". Fa temps que tinc separat per puntxaros el tema "Albatros", una de les millors cançons de la primera època de Fleetwood Mac i en la qual el guitarrista Peter Green que també crec que va ser el compositor, es llueix en tot el seu esplendor, abans del declivi. Paraula de Mario Prades que no trigaré a posar-la perquè la gaudim tot junts.

La formació més estable dels Fleetwood Mac, sons els que van gravar aquesta cançó

Iggy Pop – The Passenger 1977

Aquest tema, un dels més importants en la carrera d'Iggy Pop, va ser una composició del cantant i compositor britànic Ricky Gardiner. Es va publicar en single el 30 de setembre de 1977 i es va extreure de l'àlbum "Lust for Life" d'Iggy Pop i en el qual va col.laborar David Bowie que va compondre algunes de les cançons del disc. L'àlbum va aconseguir el lloc 28 en les llistes britàniques, sent el disc d'Iggy Pop que millor s'ha venut al Regne Unit, però només va pujar fins al 120 a Estats Units quan es va publicar, la causa s'atribueix a la mort d'Elvis Presley que va potenciar la venda dels seus discos, segons explicava el mateix Iggy Pop. És clar que jo dubto molt que Elvis col.loqués 119 discos en la capçalera de les llistes. "The Passenger" està inspirada en Jim Morrison, la seva vida i la seva mort. L'àlbum va ser produït conjuntament  per David Bowie, Iggy Pop i Colin Thurston. En la gravació els músics van ser Iggy Pop (cantant), David Bowie (teclats, piano i cors), Carlos Alomar (guitarra i cors), Ricky Gardiner (guitarra i cors), Tony Sales (baix i cors) i Hunt Sales (bateria ). Iggy Pop es diu en realitat James Newell "Jim" Osterberg Jr i va néixa el 21 d'abril de 1947 a Muskegon, Michigan. Va ser component del grup The Stooges de 1968 a 1975. Iggy Pop va debutar en solitari el 18 de març de 1977 amb l'àlbum "The Idiot". Per cert, actualment crec Iggy Pop casi té tantes arrugues com Mick Jagger i Keith Richard junts.

Atlanta Rhythm Section – Imaginary lover 1978 

A la llista del Billboard de l'any 1978 el grup nord-americà Atlanta Rhythm Section va col.locar aquest tema en el lloc 51, però en les setmanals va pujar al 7. La cançó es va editar en un single extret de l'àlbum "Champagne Jam" que es va publicar al gener de 1978.  En moltes ocasions el seu nom s'ha abreujat a ARS, però ells són Atlanta Rhythm Section, un dels millors grups nord-americans de rock sureny de la història. En aquesta gravació els Atlanta Rhythm Section eren Buddy Buie (cantant), Ronnie Hammond (cantant), Barry Bailey (guitarres), James B. Cobb Jr (guitarra, percussió i cors), Paul Goddard (baix), Roy Yeager (bateria i percussió), Robert Nix (bateria i cors) i Dean Daughtry (teclats). Atlanta Rhythm Section van tenir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys, però crec que segueixen en actiu. L’any 1983 va entrar en Atlanta Rhythm Section el cantant Andy Anderson que els va deixar l’any 1986, però va tornar el 2001. El 26 de març de 2008, poc abans d'un concert al Gold Coast Casino de Las Vegas, Andy Anderson va patir un greu atac de cor del que sembla que s’ha recuperat. Per cert, durant la gira europea presentant l'àlbum "Champagne Jam", el grup Atlanta Rhythm Section va actuar en el britànic Knebworth Festival compartint cartell amb Genesis, Jefferson Starship, Brand X, Devo, Tom Petty and the Heartbreakers i Roy Harper.

Amy Macdonald – The days og being young and free 2012

Des de l'últim treball de l'escocesa Amy Macdonald titulat "Life In A Beautiful Light", el seu tercer disc i que es va publicar a Espanya el 12 de juny passat, un dia abans en el Regne Unit, us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. La cantant i compositora Amy Macdonald va néixa el 25 d’agost de 1987 a Bishopbriggs, Escòcia.Va debutar amb l'àlbum "This Is the Life" que es va publicar el 30 de juliol del 2007 i porta venudes gairebé quatre milions de còpies a tot el món i va ser una magnífica carta de presentació per Amy Macdonald, aquesta jove cantant escocesa, sent número 1 per les seves vendes al Regne Unit, Holanda, Suïssa, i Dinamarca. D'aquest àlbum es van extreure cinc singles.

Amy Macdonald en directe

Allman Brothers – Jessica 1973

Originaris de Macon, Geòrgia, la Allman Brothers Band es va crear en realitat a Jacksonville, Florida, el 26 de març de 1969 i són al costat dels Lynyrd Skynyrd, els grups considerats creadors de l'anomenat rock sureny. La formació original estava composada per Duane Allman (guitarra solista i slide), Gregg Allman (cors i teclats), Dickey Betts (guitarres rítmiques i solistes, cors), Berry Oakley (baix elèctric), Butch Trucks (percussió) i Jai Johanny "Jaimoe "Johanson (percussió). Els germans Duane i Gregg Allman van crear inicialment The Escorts, posteriorment van formar els Allman Joys i finalment The Hour Glass que es van reconvertir en la Allman Brothers Band que va publicar aquest tema instrumental en el seu àlbum "Brothers and Sisters" editat el 1973, dos anys després de la mort de Duane Allman que paral.lelament va formar part, juntament amb Eric Clapton, del grup Derek & The Dominos. La mort de Duane es va produir en una festa d'aniversari, quan van anar a recollir el pastís. Duane Allman, entusiasta de les motos des de molt jove, portava una Harley Davidson. Després d'ell van sortir diversos cotxes amb companys del grup, les seves dones i amics. Era per la tarda i Duane que anava sol, encapçalava la marxa i sobrepassava el límit de velocitat, començant a deixà els cotxes enrere. En acostar-se a la intersecció de Bartlett Avenue un camió amb una grua per descarregar fusta avançava cap a ell. No sembla estar del tot clar si Duane Allman va veure a temps el camió o no. La veritat és que el vehicle va començar a girar cap a l'esquerra i el guitarrista va portar la seva moto cap a l'altre costat per envoltar al camió. Segons alguna versió, el camió es va parar per algun motiu, bloquejant el camí. Duane no va poder esquivar-lo i la seva moto va xocar i va saltar pels aires. El guitarrista va perdre el casc i va aterrar sota la seva moto que va lliscar diversos metres al llarg de la carretera. Encara que sols malmès, aparentement, havia sortit amb vida de l'accident, però diversos vessaments interns li van ocasionar la mort. Duane Allman va morir a l'hospital poques hores després, era el 29 d'octubre de 1971. Despres de la seva mort el seu germà Gregg, va passar a ser el líder de la banda. Un any després, l'11 de novembre de 1972, el baixista Berry Oakley també moria en accident de moto a poques illes de cases d'on ho va fer Duane. Berry va sobreviure, però després de l'accident es va negar a rebre assistència mèdica i va morir poques hores després d'una hemorràgia cerebral. En el tema que escoltem ara, editat en single al agost de 1973, conseguin un Grammy i que va ser composat per el guitarra Dickey Betts, el baix el toca Berry Oakley ja que va intervenir en alguns temes d'aquest àlbum que es van gravar abans de morir. Ara bé, a mi les dates no hem quadren ja que aquesta cançó consta que es va gravar al decembre de 1972, semanes després de la mort de Berry i yo estic convençut de que el baixista era Lamar Williams. Duanne Allman i Berry Oakley estan enterrats en tombes contigües al cementiri de Macon, a Geòrgia.

The Flying Burrito Brothers – White line fever 1991

Possiblement la més important banda de country-rock de la història siguin The Flying Burrito Brothers, una veritable escola per la qual van passar músics rellevants del gènere, si bé la Flying Burrito Brothers van tenir molt poc ressò a Espanya, la seva música dins del country-rock, es decantava més cap al country que al rock i van ser eclipsats comercialment per els Eagles. Aquest tema que escoltem ara, la cançó és al seu CD "Close encounters to West Coast" que va ser reeditat l'any 1991 pel segell Relix que va digitalitzar i va reeditar una part molt important de la discografia de The Flying Burrito Brothers. En aquest enregistrament el grup l'integraven Greg Harris, Skip Battin, Aneaky Pete Kleinow, Gib Guilbeau i Ed Ponder. El seu primer disc "The Gilded Palace of Sense" de l’any 1969 està considerat el millor àlbum del grup. The Flying Burrito Brothers estava integrada en els seus inicis per Chris Hillman i Gram Parsons (a la foto) de nom real Ingram Cecil Connor III (5 novembre 1946 - 19 de setembre de 1973) que venien de The Byrds. També hi eren Ian Dunlop i Mickey Gauvin, al costat de Chris Ethridge, el bateria  Michael Clarke també de The Bryds, junt amb el guitarrista Sneaky Pete Kleinow. Per la Flying Burrito Brothers van passar molts altres grans músics. Gram Parsons els va deixar per llançar-se en solitari, però la seva prematura mort a causa d'una sobredosi de droga, als 26 anys, en l’habitació d'hotel i posterior robatori del cadàver per a ser incinerat després de llançar-li cinc galons de benzina al taüt, en una cerimònia mundana al Joshua Tree Park, el va convertir en llegenda. Va ser cosa del seu manager, seguin els desitxos del cantant. Ell, la companya de Gram Parsons i un grapat de fans van robar el taüt amb les despulles i ho van cremar.

The Byrds – Mr. Tambourine man 1965

Ells van ser els culpables de l'electrificació de Bob Dylan ja que quan The Byrds van agafar aquesta cançó del "jueu errant" i la van versionar al country-rock, convertint-la en una de les cançons claus i mítiques del segle XX, Bob Dylan va decidir deixar de costat el folk i fer servir las tecnologies. No podie tolerar que altres guanyessin diners a costa de les seves composicions, es un gran garrepa. The Byrds van ser considerats inicialment com la resposta a la invasió beat britànica a Amèrica. Eren Roger McGuinn (Chicago, 1941), Gene Clark (Tipton, Missouri 1941), David Crosby (Los Angeles 1941), Chris Hillman (Los Angeles 1942) i el bateria Michael Clarke (Texas, 1944). Quan van començar imitaven als Beatles i això va fer que Columbia es proposés treure'ls un disc, és clar que ells en aquell moment es deien Jet Set. El 26 de novembre de 1964 els Jet Set van canviar el seu nom pel el de The Byrds. El productor Terry Melcher i Jim Dickson de la discogràfica, volien que gravessin "Mr Tambourine man" de Dylan, però ells no estaven conformes i van abandonar els assaigs en l'estudi de gravació. La veritat és que Columbia amb ells es va curar en salut i els va fer signar un contracte per només 6 mesos i que no obligava a la discogràfica més que ha gravar quatre cançons, però no a publicar-les. Finalment el 20 de gener de 1965 es va celebrar la sessió d'enregistrament de "Mr Tambourine Man" i també es va gravar "I Knew I'd Want You", però només va tocar McGuinn i van cantar David Crosby i Michael Clark. El grup no va consentir que això tornés a passar mai més. El disc s'havia d'haver publicat al febrer, però va tornar a gravar-se el 8 de març, encara que Columbia no es decidia a publicar-lo. Finalment l'abril de 1965 "Mr Tambourine Man" va sortir a la venda i gairebé immediatament The Byrds van aconseguir el nº 1 a nivell mundial, començant per Califòrnia. A partir de l'any 1966 els canvis de components a The Byrds van ser continus i cal destacar Gram Parsons, Kevin Kelly i Clarence White, entre d'altres, fins que a principis dels 70 es van desfer. Aquesta cançó va donà títol al seu primer LP.

The Free Desing – Butterflies are free 1970

Aquest va ser el tema central de la pel.lícula "Les papallones són lliures" de 1972, dirigida per Milton Katselas i protagonitzada per Goldie Hawn que va ser nominada al Globus d'Or a la millor actriu de comèdia o musical i l'actor Edward Albert que interpreta el paper d'un jove cec de naixement que intenta viure, finalment emancipat de la seva mare a San Francisco, un amor amb una jove hippie. El grup de pop-folk The Free Desing es va crear el Delevan, New York, el 1967 i van estar en actiu fins l’any 1972, encara que van tornar el 2000 i un any més tard van gravar un nou àlbum "Cosmic Peekaboo". Eren tots família, s'anomenaven Dedrick i el grup estava integrat per Chris que va morir el 6 d'agost de 2010, Stefanie, Lyle "Rusty", Ellen, Bruce i Stefanie que també va morir. Aquest tema que en el film canta acompanyat per la seva guitarra l'actor Edward Albert, es va incloure en el seu quart LP "Stars / Time / Bubbles / Love" que The Free Desing van publicar l'any 1970. Es tracta d'una composició de Stephen Schwartz, popular autor de musicals i lletrista.

The Free Desing al complert

Clifford T. Ward – Gaye 1973

El cantant britànic Clifford T. Ward és un artista d'aquests que marquen la seva carrera amb un sol hit, tot i haver editat uns quants àlbums. Aquest tema és el més important en la seva trajectòria discogràfica, encara que el single amb prou feines va sonar a Espanya. Clifford T. Ward va començar la seva carrera professional a Birmingham, al capdavant del grup Cliff Ward and the Cruisers que es van reconvertir després en Martin Raynor and The Secrets. Clifford T. Ward que va néixa el 10 de febrer de 1944 es va llançar en solitari l'any 1968. El single amb aquest tema que es va publicar l'any 1973 va vendre més d'un milió de còpies i va aconseguir el vuitè lloc en les llistes angleses. Es va incloure en el seu segon àlbum titulat "Home Thoughts" que va arribar al lloc 40 en el Regne Unit. En aquest enregistrament i al costat de Clifford T. Ward que a més de cantar toca els teclats, trobem Ken Wright (bateria i percussió), Derek Thomas (guitarres) i Terry Edwards (baix). L'any 1984 se li va diagnosticar esclerosi múltiple, però Clifford T. Ward va seguir treballant. El 18 de desembre de 2001 va morir a causa d'una pneumònia.

Clifford T. Ward

Christopher Cross – Sailing 1980

Publicat al juny de 1980, el single amb aquest tema és el més important en la carrera del cantant Christopher Cross que va aconseguir un Grammy gràcies a ell i que també va ser escollida com "Cançó de l'Any", va ser número 1 als Estats Units, Canadà i Austràlia. Va estar produït per Michael Omartian. El senzill havia estat extret del seu primer àlbum titulat simplement "Christopher Cross", editat el desembre de 1979. La cançó va ser utilitzada a mitjans dels vuitanta per a un anunci dels cigarrets Winston. El cantant, guitarra i compositor Christopher Cross, de veritable nom Christopher Charles Geppert, va néixa a San Antonio, Texas, el 3 de maig de 1951. Al llarg de la seva carrera a obtingut 3 Grammy i un Oscar, aquest pel tema de la pel.lícula "Arthur" l'any 1981. Un altre dels èxits importants de Christopher Cross va ser "Ride Like the Wind", inclòs també en el seu disc de debut. En aquest àlbum van participar, a més de Christopher Cross (cantant i guitarra), Larry Carlton (guitarra), Valerie Carter (veus), Lenny Castro (percussió), Victor Feldman (percussió), Chuck Findley (trompeta), Jay Graydon (guitarra) , Don Henley de The Eagles (veus), Jim Horn (saxo), Eric Johnson (guitarra), Jackie Kelso (saxo), Nicolette Larson (veus), Myrna Matthews (cors), Marty McCall (cors), Lew McCreary (trombó ), Michael McDonald (veus i cors), Rob Meurer (teclats), Michael Omartian (sintetitzadors i cors), Stormie Omartian (cors), Tomás Ramírez (saxo), Don Roberts (saxo), Andy Salmon (baix), JD Souther (cors) i Tommy Taylor (bateria).

Christopher Cross en directe amb la seva guitarra de dos màstils

Chicago – Hard to say I’m sorry 1982

Conclouré el programa d’Un Toc de Rock d’avui escoltan als Chicago que són, juntament amb Blood, Sweat & Tears i Wheater Report, les bandes més representatives del jazz-rock als Estats Units. Chicago es van crear l’any 1967 i com us vaig dir en programas de la passada temporada, van tenir problemes pels drets del nom. Inicialment es van anomenar Chicago Transit Authority, però aquest era el nom de l'empresa de transport públic de la ciutat, la companyia de tramvies, i ells es van veure forçats a canviar-lo després del primer disc. Per cert i cosa curiosa, El "Chicago 1" perquè ells sempre han numerat els seus discos llevat recopilacions i directes, als Estats Units es va vendre com a doble vinil, però aquí els directius de CBS no ho tenien clar i van treure dos LP's simples, el primer es va titular "Chicago" i el segon "I'm a man". Ah, el seu segon disc als Estats Units també va ser doble. Tot un repte per a una banda novell. Chicago va estar integrat inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue), Terry Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera (baix i veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven en decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar "Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry" que va pujar ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la popularitat i que ara sona per vosaltres, tancan Un Toc de Rock, demostran que els crítics en massas ocasions: "Quan no posan la pota, es perque l'estan cambian de lloc"

La frase amb la que us deixaré, es del escriptor frances Víctor Hugo (1802-1885) que va dir parlan de la llibertat.

"La llibertat és, en la filosofia la raó, en l'art la

 inspiració i en la política el dret"

Tanco la barraqueta d’Un Toc de Rock per avui, foto el camp i toco el dos, però us deixo amb la bona  companyia de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Per ara conclou Un Toc de Rock, ens retrovarem a les ones.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregarel programa  (Link to download the radio program)