Un Toc de Rock programa 16-10-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Quan contemplem el món que es mou al nostre voltant, el panorama és negre i pessimista. Guerres, enfrontaments i tortures per qüestió de credo religiós, terrorisme que com deia la sarsuela "Diu que se'n va i torna", atur, problemes econòmics, gent abocada a la pobresa, subvencions mal utilitzades i altres mal distribuïdes, corrupció i amiguisme en la classe política que es mou amb sous astronòmics i dietes de cinema americà... la veritat és que jo res puc fer per ajudar als altres ja que el meu problema en masses ocasions, igual que el del ciutadà del carrer, és poder arribar a fi de mes. Per tant i des Un Toc de Rock sols hem queda dir-vos com a consol que tot podria ser molt pitxor. Des de la Faderació de Mijans de Comunicació Local de Catalunya obro el programa i us diré "No patiu i procureu ser feliços".

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bobby McFerrin – Don’t worry be happy 1988

Obrim Un Toc de Rock per avui amb un d'aquells temes que ja formen part de la història de la música. Es clar que avui en dia pocs recorden o inclus mai van arribar a saber en el seu moment que Bobby McFerrin era un gran músic de jazz, cantant a capella i director de Big Bands i aquesta es una de les poques incursions que va fer dins del mon del pop. Bobby McFerrin va néixa a Manhattan, Nova York, l'11 de març de 1950. “No pateigis, se feliç”de Bobby McFerrin va ser la primera cançó de l’historia, cantada a capella que va arribar al número 1 en la llista del Billboard, mantenint-se en aquesta posició dues setmanes al setembre de l’any 1988. A les llistes de l’any va pujat al lloc 37.  El curios i simpatic títol està pres d'una famosa frase de Meher Baba que es va incloure en targetes postals, pòsters, cartells i altres suports. La cançó va ser usada en la banda sonora de "Cocktail", una pel.lícula protagonitzada per Tom Cruise. Més recentment es va tornar a utilitzar en el film "Jarhead". I aclarim una cosa molt important, tot i els rumors sorgits Bobby McFerrin mai es va suïcidar i que jo sàpiga, segueix viu i ballugant la cua. Val a dir que en el programa d’avui, tothes les cançons s’han clasificat a les llistes anuals del Billboard.

Fine Young Cannibals – She drives my crazy 1989

Els més populars èxits de Fine Young Cannibals van ser les cançons "Good thing" i "Ella em torna boig" que escoltem ara a Un Toc de Rock, temes principals de dos singles extrets del seu segon àlbum titulat "The Raw and the Cooked" que Fine Young Cannibals van editar l'any 1989. Tots dos singles van aconseguir el número 1 en les llistes de vendes dels Estats Units i també a Anglaterra i en les llistes del Billboard de l'any, aquesta va arribar al 18. El trio Fine Young Cannibals es va formar l'any 1984 a la ciutat  anglesa de Birmingham. Es van desfer l’any 1992 després d'editar un àlbum de remixes. Van tornarl'any 1996 i crec que segueixen en actiu. Fine Young Cannibals l'integraven el cantant i actor Roland Gift, David Steele a la guitarra i Andy Cox que s'encarregava del baix. Roland Lee Gift que va néixa el 28 de maig de 1961 a Birmingham, ha mantingut una discreta carrera com a actor, havent intervingut en films com "Sammy i Rosie s'ho munten" amb el què va debutar i "Tin Man" dirigida per Barry Levinson, sense oblidar “The Island of the Mapmaker's Wife”.

Els Fine Young Cammibals, a sota cobertas de discos

Tom Petty and The Heartbreakers – Refugee 1980

Un dels singles més importants en la carrera del cantant, guitarra i actor Tom Petty, amb el seu grup The Heartbreakers és aquest que escoltem ara i que es va publicar el 11 gener 1980 arribant al lloc 15 en les llistes del Billboard i que es va extreure de l'àlbum de debut del grup, titulat "Damn the Torpedoes", editat el 19 d'octubre de 1979. El LP va aconseguir la segona posició en les llistes. En aquest enregistrament Tom Petty and The Heartbreakers estava integrat per Tom Petty a la veu, teclats i guitarres, al costat de Mike Campbell (guitarres, teclats, slide i baix), Benmont Tench (piano, òrgan, harmònium i cors) Ron Blair (baix ) i Stan Lynch (bateria i cors), van col.laborar Donald "Duck" Dunn, Phil Jones i Jim Keltner i que va tocar la pandereta en aquest tema, encara que no costa en els títols de crèdit. L'àlbum va estar produït per  Tom Petty i Jimmy Lovine. El grup es va crear l'any 1976 a Gainesville, Florida. El seu últim àlbum d'estudi es va titular "Mojo" i es va editar el 15 de juny de 2010. Durant un temps Tom Petty (Gainesville, Florida, 20 d'octubre de 1950) paral.lelament, va formar part del supergrup Traveling Wilburys, en què també militaven George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Jim Keltner i Bob Dylan i que van funcionar de 1988 a 1990 publicant dos llargues durades i un parell de recopilatoris. Al cinema jo recordo que Tom Petty va actuar al film de Kevin Costner "Missatger del futur" on feia d'alcalde en una ciutat entre muntanyes.

Pretenders – Don’t get me wrong 1986

I ara perquè "No em malinterpretin" escoltem aquest tema, referència en la carrera discogràfica del grup britànic Pretenders, liderat per Chrissie Hynde. El tema, una composició de la líder de Pretenders, es va editar en single el 5 agost 1986 arribant al desè lloc tant als Estats Units com al Regne Unit i al 92 en les llistes de l'any en el Billboard. Es va extreure del quart àlbum de Pretenders titulat "Get Close" que es va posar a la venda el 4 de novembre de 1986. En aquest LP el grup l'integraven Chrissie Hynde (cantant i guitarra), Robbie McIntosh (guitarra), T. M. Stevens (baix) i Blair Cunningham (bateria i percussió), però van comptar amb un munt de  col.laboradors. Pretenders va ser creat per la compositora, guitarrista i cantant nord-americana Chrissie Hynde, el guitarrista James Honeyman-Scott, el baixista Pete Farndon i el bateria Martin Chambers. Honeyman-Scott va morir el 16 de juny de 1982, tan sols dos dies després que Farndon fos expulsat de la banda. El guitarrista va ser trobat mort per aturada cardíaca a casa d'un amic, a causa d'una sobredosi de cocaïna. Mesos més tard va morir també Pete Farndon que es va ofegar a la banyera després injectar-se heroïna i perdre el coneixement, el 14 d'abril de 1983. La cantant, de nom complet Christine Ellen Hynde, nascuda el 7 de setembre de 1951 a Akron, Ohio, Estats Units, va ser un dels testimonis de la  Massacre de la Kent State, succés ocorregut a la Universitat de Kent, Ohio, (portada d'una revista amb la noticia al costat) en un enfrontament entre estudiants que es manifestaven contra la intervenció militar a Camboia i membres de la Guàrdia Nacional que van disparar indiscriminadament contre els manifestans el dilluns 4 de maig de 1970 i van morir quatre estudiants i nou van quedar malferits, un d'ells va patir paràlisi permanent. Centenars d'universitats, escoles i instituts van promoure una vaga estudiantil, tancant els centres educatius, en protesta per aquesta matança. L’any 1973 Chrissie es va traslladar a Londres i sembla que va tenir una relació sentimental amb Sid Vicius dels Sex Pistols. La cantant i guitarra va tocar amb The Clash en la seva primera gira. Activista feminista, convençuda vegetariana i clarament en contra de les drogues, una vegada va manifestar: "Jo estic a favor de legalitzar la marihuana i no em faria res que els jonkies poguessin consumir-la de manera controlada si amb això es disminueix la criminalitat. Però les drogues és un tema que no em va i en el qual no entro. És com la carn: és legal, però a mi menjar-ne em sembla negatiu".

The Box Tops – Cry like a baby 1968

La cançó principal i la més coneguda en la carrera dels The Box Tops, aquesta bona banda nord-americana de R & B, va ser "The letter", publicada l’any 1967, però que això no ens vagi a enganyar, ells van treure moltes i bones cançons que van pujar a dalt de tot de les llistes, algunes superant a "La carta". The Box Tops eren de Memphis, Tennessee i formaven el grup Alex Chilton (veu solista i guitarra) que quan es va incorporar a la banda acabava de complir 17 anys, Bill Cunningham (baix, teclats i cors), John Evans (guitarra, teclats i cors), Danny Smythe (bateria) i Gary Talley (guitarra i cors). Van estar en actiu de 1967 a 1970, gravant 10 singles i 4 LP's. Després Alex Chilton s'incorpora al grup Big Star. Van tornar a principis del nou segle i van estar treballant bastant, però Alex Chilton va morir a causa d'un atac de cor el 17 de març de l'any 2010 i això crec que ha significat la fi del grup. “Ploran com un nen” es va publicar en single al febrer de l’any 1968 i va aconseguir la segona posició als Estats Units. És una gran cançó que a Espanya i en els anys 60 va ser bastant versionada, però jo em quedo amb la que va realitzar Tony Ronald.

The Animals – The House of the rising sun 1964

Era tot un clàssic del folk tradicional americà d'aquelles que ningú sap qui va escriure-la, però un bon dia Alan Price, líder i organista del grup de R & B britànic The Animals va decidir arreglar-la i adaptar-la al estil de la seva banda i va sorgir el tema tal i com el coneixem ara, esdevenint un estàndard que ja tots identifiquen amb The Animals. Hi ha grans versions, entre les quals jo destacaria la de Joan Baez en línia folk i la dels nord-americans The Frijin Pink que ja hem escoltat en passades termporadas a Un Toc de Rock i que un dia d'aquests tornaré a posar-vos. A Espanya hem de recordar la de Lone Star que la van convertir en seva i la de Bruno Lomas que també la va brodar, entre moltes altres. Tornant als britànics, eren inicialment Alan Price Rhythm and Blues Combo i amb la inclusió del cantant Eric Burdon, van passar a ser The Animals, comptant també amb Hilton Valentine (guitarra), John Steel (bateria) i Chas Chandler (baix). La van gravar en una sola presa el 18 de maig de 1964 i el tema surgeix d'un arpegi en  La Menor del guitarrista Hilton Valentine que és el seu signe d'identitat. Va arribar al primer lloc al Regne Unit al juliol de l’any 1964 i als Estats Units al setembre, sent el primer número 1 britànic de l'era beat que no era dels Beatles. Després de gravar uns quants singles d'èxit, la rivalitat entre Alan Price i Eric Burdon va fer que el primer deixés el grup. Quan  Alan se'n va l’any 1965 la banda segueix fins a finals dels seixanta, encara que hi ha un moment en que canvien el seu nom a Eric Burdon & The Animals i més tard passen a ser War, però ja amb tots els músics que acompanyaven a Eric Burdon nord-americans. Us explicaré una curiositat. El primer single dels  Animals va ser "Baby let me Take you Home" que va arribar al número 15 a Anglaterra i al 102 als Estats Units. Fins aquí anem bé, però resulta que es tractava d'una cançó que el seu manager en aquell temps, Mickie Most, els va obligar a gravar. Al grup, aquesta tema que els havien imposat no els agradava ja que la consideraven massa propera al "pop" i mai van voler tocar-lo en directe. Es va obligar a The Animals a gravar-la, però no van poder obligar-los a tocar-la. Despres el seu manager passaria a ser Mike Jeffrevs que també era propietari d’un local al Terreno, a Palma, que es deia Sgt. Peppers, on els Z-66 que també portava ell, es van montar moltes jams amb gent de la que els grups espanyols solsament sabiem per discos i referéncies.

John Lennon – Nobody told me 1984

La lletra d'aquesta cançó composada per John Lennon, fa referència a les frustracions i paradoxes quotidianes. En un fragment de la lletra es diu "Un petit ídol groc al nord de Katmandú", frase presa d'un vers del poema "The Green Eye of the Yellow Dog" escrit l’any 1911 per J. Milton Hayes, que diu literalment: "There'sa one-eyed yellow idol to the north of Khatmandú" que pot ser traduït com "Hi ha un ídol groc i borni al nord de Katmandú". Un altre fragment del tema diu: "There 'sa UFO over New York and I ain't got surprised", fent referència a aquell suposat OVNI que Lennon afimaba que va observar al cel de Nova York l’any 1974 i a la portada de l'àlbum del mateix any "Walls and Bridges" inclou el missatge "El 23 d'agost de 1974 a les 9 en punt vaig veure un OVNI, JL". El single amb aquest tema a la cara A es va publicar 6 gener 1984 als Estats Units i tres dies més tard al Regne Unit i Europa, arribant al lloc 81 en les llistes del Billboard de l'any. La cançó es va gravar inicialment el 1975 i es titulava "Everybody 's Talkin', Nobody s Talkin", inspirat en un èxit de Harry Nilsson i la cançó definitiva no havia de gravar-la Lennon, era per al nou disc del seu antic company de The Beatles Ringo Starr. A la cara B es va incloure una peça a càrrec de la japonesa que francament, estic convençut que ningú va punxar en cap emissora de ràdio, com solia passar amb les cançons que "cantava" o "cridava" Yoko Ono. Jo confesso que sempre he passat dels temes de Yoko. És clar que el disc va ser confeccionat per ella i no va perdre oportunitat de donar-se protagonisme i va completar les cançons deixades per John amb altres seves ficades amb calçador. El single es va extreure del disc pòstum de John Lennon "Milk and Honey", vuitè i últim disc de John Lennon amb cançons que es van gravar durant les sessions del “Double Fantasy" que es va publicar just després de ser assassinat per un tronat anomenat Mark Chapman el 8 de desembre de 1980 a la porta de l'Edifici Dakota de Nova York, el mateix on Roman Polanski va rodar "La llavor del Diable". Yoko Ono va escampar les cendres de John Lennon al Central Park de Nova York, en el lloc on més tard es va col.locar el monument commemoratiu “Strawberry Fields”.

Genesis – In too deep 1987

En les llistes de l'any 1987 aquest tema del grup britànic Genesis es va classificar en el lloc 47, però la setmana de la seva publicació es va col.locar en el tercer. Composada per Phil Collins, la cançó es troba dins del seu estil personal que va significar la fi de Genesis ja que el grup va ser eclipsat per l'èxit de Phil Collins en solitari fent pràcticament el mateix. El single es va extreure de l'àlbum "Invisible Touch" que Genesis van publicar el 23 d'agost de 1986 a Estats Units i el 18 de gener de 1987 al Regne Unit i Europa, va superar els 15 milions de discos venuts a tot el món. La cançó es va incloure en la banda sonora del film "Mona Lisa" de l’any 1986. Genesis era la banda de Peter Gabriel, un home de gran carisma, creada l'any 1967. Inicialment Genesis van ser Peter Gabriel (cantant), Anthony Phillips (guitarra), Tony Banks (teclats), Mike Rutherford (baix i guitarra) i Chris Stewart (bateria), entre els músics que han estat components de Genesis cal destacar al guitarra i cantant Steve Hackett. L'any 1969 van començar els canvis i el 1970 es va incorporar Phil Collins com a bateria, però ell volia ser cantant i es va dedicar a soscavar el terreny a Peter Gabriel fins que aquest va deixar la banda i es va llançar en solitari a mitjans de la dècada dels setanta. Al llarg de la seva carrera es calcula que Genesis han superat els 150 milions de còpies venudes dels seus discos. Es van desfer l'any 1999 encara que l’any 2006 Phil Collins, Mike Rutherford que té des de fa anys un grup paral.lel anomenat Mike & The Mechanics i Tony Banks van tornar a reunir per gravar un disc i fer una gira. Un dia d'aquests escoltarem algun tema de la època de Genesis amb Peter Gabriel i us parlaré de les seves teatrals posades en escena que els van obrir les portes de l'èxit i la popularitat, però això serà en propers programes. Parlant de Mike Rutherford i del seu grup Mike & The Mechanics, potser serà millor escoltar-los.

Mike & The Mechanics – Living years 1988

Aquesta cançó que donava títol al segon àlbum de Mike & The Mechanics, va ser escrita per Mike Rutherford i B. A. Robertson i la lletra tracta sobre les desavinences que es produeixen entre pare i fill a causa del enfrontament generacional. Es va publicar en single el 3 de desembre de 1988 a Anglaterra i el 22 de gener als Estats Units. Va ser número 1 del Billboard el 25 de març de 1989 i va pujar al lloc 31 en les de l'any. També va pujar al primer lloc de les llistes de vendes al Canadà, Irlanda i Austràlia, a Anglaterra va arribar a la segona posició. El cantant en aquest tema és Paul Carrack. En aquest enregistrament el grup Mike & The Mechanics l'integraven Mike Rutherford  (guitarra, baix, cantant i productor), Paul Carrack (cantant en algunes de les cançons i cors en les altres), Paul Young (cantant en algunes de les cançons i cors en les altres), Adrian Lee (teclats) i Peter Van Hooke (bateria). Van col.laborar Alan Murphy, B. A. Robertson, Luis Jardim, Christopher Neil, Sal Gallina, Martin Ditcham, Alan Carvell i el cor King 's House School Choir dirigit per Michael Stuckey. Mike Rutherford (2 d'octubre de 1950, Guildford, Surrey) va crear Mike & The Mechanics l'any 1985, paral.lelament al seu treball amb Genesis i el grup va funcionar fins a 2004, encara que van tornar el 2010.

38 Special – Second chance 1989

Aquest single del grup nord-americà Thirty Eighth Special que es va publicar l'11 de febrer de 1989, va aconseguir el lloc 63 en les llistes del Billboard l'any 1989 i al sisè de la setmana, es va extreure del seu vuitè àlbum titulat "Rock & Roll Strategy" . La cançó va ser escrita per Max Carl, Jeff Carlisi i Cal Curtis. En la gravació van intervenir Max Carl (teclats i veus), Jeff Carlisi (guitarres), Donnie Van Zant (cantant), Danny Chauncey (guitarra), Jack Grondin (bateria), Robert White Johnson (percussió, cantant i cors), Larry Junstrom (baix) i Edd Miller (percussió i vibràfon), van comptar amb The Noise Gator a la secció de vents i The Six Groomers fent cors. 38 Special són una banda a cavall entre el rock sureny i el AOR formada l’any 1974 a Jaksonville, Florida, integrada inicialment per Don Barnes (guitarra i veu), Donnie Van Zandt (veu), Jeff Carlisi (guitarres), Ken Lyon (baix) i Steve Brookins (bateria). Per cert que Donnie era germà de Ronnie Van Zant dels Lynyrd Skynyrd que va morir en accident l'any 1977.

The Cascades – Rhythm of the rain 1962

A Europa vam conèixa aquest tema gràcies a la versió que va realitzar la cantant francesa Sylvie Vartan i precisament a la Princesa del Pop francès van mirar els cantants i grups espanyols que van versionar també aquesta cançó que van ser molts, però molts. Una altra versió clàssica francesa és la de Richard Anthony. És clar que "El ritme de la pluja" no era de cap dels dos, va ser el gran èxit en la carrera del grup nord-americà The Cascades que van col.locar-la en el lloc quart en les llistes de l'any del Billboard el 1963, encara que la van publicar en novembre de 1962. El 9 març 1963 va pujar al primer lloc mantenint-se en aquest posició durant 2 setmanes i aconseguint el cinquè lloc en les llistes angleses. De fet es una d'aquestes cançons que troben a tots els recopilatoris de l'época. El grup es va crear l'any 1960 dins de l'Armada, tots ells servien en el vaixell de guerra USS Jason amb base a San Diego i primer es van dir The Silver Strands, quan es van llicenciar van passar a ser The Thundernotes. Després de la marxa del guitarra Len Green, el grup es va configurar definitivament amb John Claude Gummoe (cantant), Eddie Snyder (guitarra), David Szabo (teclats), Ronald Lynch (teclats i saxo), Dave Stevens (baix) i Dave Wilson (bateria) i van passar a ser ja The Cascades. Van funcionar fins l'any 1975 i es van desfer, encara que van tornar a reunir esporàdicament en  diverses ocasions, al 1995, l’any 2004 i aquest mateix any 2012, sense Dave Wilson que va morir l’any 2000, tenia 63 anys d’edat.

Peaches & Herb – I pledge my love 1979

Al duet mixt Peaches & Herb avui dia pràcticament només se'ls recorda a Espanya per "Reunited" de l’any 1978 que va arribar al número 1 i aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock que es va classificar en la posició 80 en les llistes del any 1979 i el single va arribar al 19 quan es va publicar. Creats l'any 1966, Peaches & Herb van ser inicialment Herb Fame i Francine Hurd Barker, però encara que Herb segueix en l'actualitat, les cantants femenines hananat canviant al llarg dels anys, en total han  passat per Peaches & Herb sis noies. En aquesta gravació la cantant femenina va ser Linda Green que va estar en Peaches & Herb del 1977 al 1983. Des de 2008 la sisena xicota en interpretar el rol de Peaches és la cantant catalana Meritxell Negre (tots dos a la foto del costat) que curiosament i tot i el seu cognom, la noia és blanca, la primera cantant del duet que no és afroamericana. Herb Fame i Martixell van gravar junts l'últim àlbum, fins ara, de Peaches & Herb, titulat "Colors of Love" que es va publicar l'any 2009.

The Wallace Collection – Daydream 1969

Arriba el moment de tancar Un Toc de Rock per avui i ho farem escoltant a The Wallace Collection que van ser una banda belga que va aconseguir triomfar en el món de la música pop a finals dels anys 60 gràcies a aquesta cançó "Daydream" de 1969 i també "Serenade", un altre dels seus grans hits. Van funcionar de 1968 a l’any 1970, però van tornar en els 90 i crec recordar que encara estan en actiu. The Wallace Collection fusionaven elements de música clàssica amb el rock progressiu, es clar que algun dels seus components eren membres d'una de les millors orquestres simfòniques de Bèlgica i sabien el que feien. The Wallace Collection es van crear a Brusseles en el 68 i eren Freddy Niueland (bateria) i Sylvain Vanholm (guitarra), amb el teclista Marc Hérouet i el baixista Christian Janssens. The Wallace Collection es van complementar amb el violinista Raymond Vincent i el violoncel.lista Jaques Namotte que tocaven a l'Orquestra Nacional de Bèlgica. En el seu moment The Wallace Collection van ser considerats una de les millors bandes europees després de The Beatles. "Daydream" va ser el seu primer èxit en single i es trobava en el seu primer disc "Laughing Cavaliere", editat l’any 1969. De la cançó sempre es va dir que la part coral tenia una gran similitut amb el “Hey Jude” dels Beatles. Resulta sin més no curios que quan The Wallace Collection es trobaven en actiu sols van editar dos álbums, però en aquest moment en tenen publicats 8 i es que aixó dels “grans èxits” cada dia funciona millor, sobretot per les cases de discos.

La dita per finalitzar Un Toc de Rock per avui és un altra de Leopoldo Abadia (Saragossa, 1933), professor d'economia i escriptor conegut pels seus anàlisis de la crisi econòmica en clau d'humor i que amb la seva aguda ironia va manifestar:

“No ens preguntem quin món deixem als nostres fills,

pregunteu-nos quins fills deixem al nostre món”

Per avui conclou Un Toc de Rock, foto el camp i tanco la barraqueta. Us deixo amb la companyia de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa  (Link to download the radioprogram)