Un Toc de Rock programa 09-10-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Repassant el llistat de cançons que us he seleccionat per Un Toc de Rock d'avui, m'adono que hi ha una que m'ha fet recordar immediatament la meva joventut, aquells setze anys, la colla d'amics i amigues del carrer Bassegoda - Bonvehí - Torns, les primeres novietas i els cinemes de reestrena al barri de Sants i a Collblanc, just on començaven i acabaven els tramvies 56 i 57, avui reconvertit en bingo, amb la seva acollidora foscor en la que ens perdíem, amb permís dels acomodadors i les seves llanternes, per fer manetes. Jo recordo unatarda de diumenge i el retorn a casa després d'anar al cine Continental. El pare em va portar a part i em va dir: "Per fer el que feies al cinema ves a un que no estigui tan a prop de casa i no et conegui ningú" i és que els meus pares  estaven asseguts just una fila darrere de mi i em trobava tan ocupat amb la xiqueta que ni em vaig adonar. La veritat és que quan el meu pare i jo vam tornar al menjador per sopar, la cara severa i de retret de la meva mare seguia sent tot un poema, però ara ja sabia jo el perquè. Després parlarem dels cinemes del meu barri. Us deixo una foto d'una part de la colla, feta l'any passat, ara que ja no som tan joves. Per tant i des de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa, obro la barraqueta dien.

Benvinguts a Un Toc de Rock

La Unión – El mundo en tus manos 2010

Sorgits al Madrid de "La movida", La Unión va publicar un disc amb noves cançons i nova discogràfica que es l’últim que La Unión ha editat fins el moment. Després de vendre més de 2 milions de discos, ara treballen amb la barcelonina Vale Music i l’àlbum del que us extrac aquesta cançó es va titular "Big Bang", la peça que sona té qualitat i canya, per aixó us la he puntxat a Un Toc de Rock per obrir el programa d’avui. La Unión van debutar l’any 1984 amb un maxi-single produït per Nacho Cano, llavors teclista de Mecano i un dels primers "ex" de Penélope Cruz i en ell destacava el que va ser el seu gran hit "Lobo-hombre en París", sobre una obra de Boris Vian. Per cert que a més de Rafa, Mario i Luís, en aquells gloriosos moments inicials La Unión tenia un quart component, el teclista Iñigo Zabala que va deixar la banda per convertir-se en executiu del segell WEA. Us explicaré una anécdota. A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar un curt play-back, però els que si actuaven eren Toreros Muertos, als que escoltarem més tard. Amb Mario, Luis i Rafa, els nois de La Unión, va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix". Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàvem parlant Pablo Cubells i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, quan una ampolla de vidre de Coca-cola, de lesantigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però jo amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir l'oportunitat, macabra això si, de conèixens millor. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia. La foto es d'una festa dels caps de promoció de les discogràfiques a Barcelona, Pablo Cubells es el percer per la dreta.

Academia Parabüten – Jinetes en la noche 1986

El cantant Javier Benavente va crear al costat d'Antonio Morales que havia estat guitarrista de Parálisis Permanente, el grup Academia Parabüten que van debutar l'any 1985 amb el single "Muñeca", un dels temes més populars de Acadèmia Parabüten i que va comptar amb la col.laboració de Jaime Urrutia de Gabinet Caligari. Acadèmia Parabüten es complementava, a més de Javier i Antonio, amb Emilio (guitarra), Carlos Torero que va tocar també a Radio Futura (bateria), Glòria (teclats i acordió) i Juan Luis Ambite, aquest últim simultàniament tocava també amb Pistones. Aquella época la seva manager era Dulce Quesada que va ser dona de l'amic Micky, el de Micky y Los Tonys i a la que jo coneixia. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar en single l'any 1986 i es va extreure del seu segon i últim àlbum titulat “Esas chicas”, amb canvis en la formació que es va convertir en quartet. Javier Benavente va quedar com a líder i es va unir a Acadèmia Parabüten el guitarra Julián Infante que havia estat membre de Tequila, Mario González (baix) i Toti Arbolés a la bateria que també va ser membre de Parálisis Permanente. Curiosament ha partir d'aquest segon LP van signar ja només com a Acadèmia, encara que per les seves gires van seguir utilitzant el Parabüten. Poc després Acadèmia Parabüten es van desfer.

Asfalto – Capitán Trueno 1978

Asfalto van ser al costat dels Burning, les millors bandes del rock espanyol dels 70 i els 80. Eran madrilenys, inicialment es van fer dir Los Tickets i cantaven en anglès. Enfrontaments amb la seva casa de discos els van obligar a canviar de companyia, però el nom estava registrat i ells van passar a anomenar-se Asfalto. La millor formació d'Asfalto va ser la formada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide (a la foto), però pel grup van passar bons músics, com el recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas, Ado de Castro, Miguel Oñate i tants d'altres. Per cert, van tindre un cantant mallorquí que sols va gravar un disc, no podie viure a Madrid, ell enyorava veure el mar. L'any 1978 Asfalto van debutar amb el nou segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que portava el seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema, en l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com "Rocinante" i "Capitán Trueno" que estem escoltan ara i que va ser el seu primer single i també el primer disc que va editar Chapa Records. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio Castejón dels antics membres, va gravar el primer directe de la història d’Asfalto, el doble “Al fin vivos”. Jo era el delegat de ventes i promoció a Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto a finals del anys vuitanta.

Asfalto en directe, a sota cobertes de discos

La Trampa – Volver a casa 1990

Aquest tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó que sona a Un Toc de Rock, a la sintonia de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya que emeten el programa. La Trampa eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció d'aquest disc va estar a càrrec de Steve Taylor que col.labora en els teclats, es va gravar als estudis STP-Madrid. També hi col.laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larraz (ex-Olé, Olé) als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La Trampa encara va editar un parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va néixa l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba. L'any 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir l'any 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa un parell d'anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, el grup que mai havia d'haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa particular, per tant no els hi retraiem, si escau critico als artistes que es deixen cegar i cauen en “la Trampa” de la seva pròpia ambició. La Trampa van tornar als escenarios i van gravar un nou disc titulat “Laberinto”.

Ella Baila Sola – El negro 1996

Marta Botía Alonso (Madrid, 15 de setembre de 1974) i Marilia Andres Casares (Conca, 17 de desembre de 1974) que es coneixien des de l'escola, després de fer cors en un grup de rock van crear Ella Baila Sola que es va posar en marxa l’any 1996. Ja fa temps vaig llegir en un blog una crítica censurant la lletra d'aquest tema per ser racista i això em va decidir a posar-lo en Un Toc de Rock. El comentarista, suposo o millor “vull creure” que per no haver-se fixat amb atenció en la lletra, acusava a Ella Balla Sola de ser un duet racista i és que si prenem el text al peu de la lletra, podria donar aquesta impressió, però és tot el contrari, és un crit contra el racisme amb un toc de sa bon humor. Això podria haver fet considerar a l'autor d'aquest blog mal informat, en la meva opinió personal, una idea molt allunyada de la realitat, per demostrar-li que no és així i que jo tinc la raó i no vull crear  cap polémica, us diré que aquest tema, originalment titulat "Que se te escapa el negro" i publicat en el seu primer disc del 1996, us el he extret del doble CD benèfic “Tu y yo con los mismos derechos”, un àlbum contra el recisme que va editar Serdisco-Zafiro un any més tard i en el que van col.laborar amb es seves cançons des de Serrat a Sabina, passant per Malevaje, Rosendo, Suburbano, Aute, Loquillo, Labordeta, Raimundo Amador, Rosana, Gabinete Caligari, Celtas Cortos, Manolo Tena, Ana Belén, Víctor Manuel, Milladoiro, Ismael Serrano, Carlos Cano, Miguel Ríos, Pablo Guerrero, Enrique Morente, Gran Jefe, Academia Palanca, Imanol, Javier Krahe, Luis Pastor i per supossat, Ella Baila Sola. Amb il.lustracions de Forges en el llibret interior. Aclarit? Tornem al grup. L'any 2002, Ella Baila Sola es van separar i Marta Botía va editar un primer àlbum en solitari titulat "Cumplir lo prometido". Però el passat any 2010 Marta Botía va tornar a posar en marxa Ella Baila Sola i van treure nou disc, "Despierta", encara que amb el nom abreujat a EBS, suposo que per problemes legals amb la seva excompanya ja que sembla ser que la separació va ser traumàtica i amb Rocío Pavón substituint a Marilia.

Toreros Muertos – Mi agüita amarilla 1986

Los Toreros Muertos va ser el grup que va actuar a Reus quan van succeir els fets que us he narrat al principi, quan hem escoltat La Unión. Jo els vaig conèixa aquell dia, però ens vam retrobar quan van actuar a Cambrils i jo vaig col.locar un dels meus grups, Seis Disparos, com a teloners de Toreros Muertos. Va ser un concert molt ben pagat i els nois van decidir invertir tot en un bon equip de so i llums ja que actuaven a casa amb Toreros i volien quedar bé. Però vam tenir un seriós problema ja que l'empresa de so i llums, un impresentable de Tarragona anomenat Carlos Manso, es va comprometre a sonoritzar i il.luminar, quedant d'acord en quant a preu, potència de l'equip i RAK d'efectes, sense que se li discutís el pressupost, però la sorpresa va arribar quan no hi havia ni una quarta part del equip contractat. Els nois de Seis Disparos es van desesperar davant la parsimònia i indiferència de Carlos Manso que menjava pipes, finalment es va prendre una part de l'equip del impresentable i gràcies a Pablo Carbonell amb el qual vaig estar parlant, vam fer servir l'equip de Toreros, abonant el cost pertinent als tècnics de l’empresa de só de Madrid. És clar que després apareix Carlos Manso volent cobrar ... i tant que va cobrar, encara que no va ser amb diners, d'això em vaig encarregar jo personalment. Tornem a Toreros Muertos, van ser un tercet integrat per Pablo Carbonell (Cadis, 28 de juliol de 1962), el baixista gallec Many Moure i el teclista argentí Guillermo Piccolini que van crear Toreros Muertos l’any 1985. Es complementaven amb el guitarra Alberto Moraga que no va ser mai membre oficial de la banda. Curiosament el seu primer àlbum, del qual us he extret aquest tema que li van sol.licitar a la Montse a través del facebook, es va titular "30 años de éxitos" amb altres temes avui històrics de Toreros com "Jo no me llamo Javier" o "Soy un animal". Van treure tres discos més i a mitjans dels noranta van desaparèixa. Pablo Carbonell (a la foto feta per Mario Prades al concert de Cambrils) va passar a dedicar-se al seu treball com a actor i Many Moure va tocar en diversos grups. Les seves lletres eren gamberres, però era un sa bon humor, encara que com en aquesta cançó, una mica escatològic.

Burning – Una noche sin tí 2008

Des del àlbum "Desnudo en el Joy" editat per Burning l'any 2008, us he extret aquest tema, tot un clàssic en la discografia de Burning ara en format acústic. Com us he dit anteriorment, al costat de Asfalto i en la meva modesta opinió, ambdues són les millors bandes de rock espanyoles dels setanta i part dels vuitanta. "Desnudo en el Joy" recull un dels concerts que Burning va realitzar durant la gira "Dulces dieciseis" que va ser acústica. En el doble CD es va recollir el concert que Burning van donar a la sala Joy Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006. El doble compacte, presentat en edició de luxe, recollia 21 temes la versió en DVD i el documental "Burning bajo cero" amb el making of del concert i el nou videoclip de “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?”. En el concert va intervenir el saxofonista Maykol Slingluf que ja va col.laborar amb Burning en els seus principis, a més de Quique González, els nois de Pereza i Rafa Aguilar. Avui dels originals Burning només queda Johnny Cifuentes, els altres es van anar quedant pel camí. Des de 1997 Burning són Johnny Cifuentes (veu, teclats i piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla (guitarra) i Kacho Casal (bateria). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre.

Ramoncín – 10 segundos 2011

Aquest tema estava inclòs en el que fins ara és l'últim àlbum de Ramoncín, publicat el 6 de setembre de l'any passat i titulat “Cuando el diablo canta”. Són temes nous compostos pel mateix Ramon i s'ha gravat en els Estudis Cata de Madrid entre març i maig de 2010. Els músics que intervenen en la gravació són Ramón a la veu, harmònica, guitarra, percussió i cors, al costat de Óscar Castelló (guitarra, slide, cors), Paco Avilés (guitarra, baix i cors), Manuel Silva (guitarra, dobro i cors), David Castelló (bateria i percussió), Juan Carlos Álvarez (baix), José Miguel Sastrón (piano i teclats), Charley Gonzalbo (violí), Lucía Caramés, Cuqui Lucas, Ainhoa ​​Martínez, Lucrecia Llamas, Manolo Galones i Paco Calvo (cors) i les col.laboracions de Nacho de Lucas (piano elèctric), Paco Ibáñez (trompeta) i Gabriel Abril (guitarra i mandolina). Ramón va ser membre de la junta directiva de la Societat General d'Autors i Editors, l'SGAE i sent un fervent lluitador contra la pirateria, però després va dimitir per discrepàncies amb Teddy Baustista i la seva cohort. Ramoncín també va ser un opositor  d'Operación Triunfo,  criticant durament el fet que el programa es dedicava a crear cantants d'orquestres, com també he dit sempre, però posteriorment va passar a formar part del jurat. La veritat és que jo conec a Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt, crec que està molt lluny de la imatge punk de "Rei del Pollastre Fregit" dels seus inicis i que és un home molt preocupat pel seu entorn i les coses que passen. Un dia en una entrevista vam parlar dels seus començaments i em va explicar que havia treballat com a venedor en una botiga de mobles i va haver de demostrar-li a una clienta la solidesa d'un armari, però això és una altra història. Per cert, deu haver fet un pacte amb el dimoni per que per ell sembla que no pasin els anys. José Ramón Julio Márquez Martínez va néixa a Madrid el 24 de novembre de 1955.

Bloque – El Hijo del Alba 1980

Una de les millors bandes de rock progressiu de l'Estat durant els anys setanta van ser els santanderins Bloque i aquest tema que donava títol al seu tercer LP és un dels millors de la seva trajectoria discogràfica, tot i que aquest disc està poc valorat entre els seus seguidors acèrrims, per que crec que es bo, sona ara a Un Toc de Rock, des de la sintonia de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya que emeten el programa. Bloque es va formar a Torrelavega i Santander (Cantàbria) l’any 1973 i eren Luis Pastor, Juan José Respuela, Sixto Ruiz, Paco Baños i el teclista  Juan Carles Gutiérrez. Una de les característiques de Bloque eren tindre a dues guitarres com a solistes, en la línia de The Allman Brothers, Yes o King Crimson. L’any 1978 van treure "Bloque", el seu primer àlbum i que va comptar amb la producció de Vicente "Mariscal" Romero i Luis Soler, un disc que es va gravar en només 5 dies. Més tard va arribar "Hombre, Tierra y Alma" (1979) i "El hijo del Alba" ja l’any 1980. Bloque encara van treure un quart i últim treball "Música para la Libertad" el 1981 i de seguida es van separar. Hi va haver un intent per tornar l’any 1993, però només es van reunir dos dels membres originals de Bloque.

Joaquín Sabina – Una de romanos i els cinemes de la meva joventut 1988

En la meva modesta opinió en la carrera discogràfica de Joaquín Sabina hem de destacar dos àlbums "Hotel, dulce Hotel" i "El hombre del traje gris". D'aquest últim, el vuitè disc d'estudi de Sabina, el primer produït per Antonio García de Diego, Pancho Varona i Joaquín Sabina i que va superar les 400.000 còpies venudes, us he extret la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i en la que Sabina ens porta records de cinemes de la meva pròpia joventut, amb les sales de reestrena i sessió contínua on en "la fila de los mancos" molts van descobrir gairebé amb candor, l'atracció del sexe contrari. Jo recordo aquella època, als anys seixanta i el barceloní barri de Sants on em vaig criar, també recordo amb afecte a la colla del carrer Bassegoda on jo vivia que es va ampliar amb amics i amigues dels carrers Bonvehí i Torns. Quantes tarda ens vam perdre amb les novietas de torn en la foscor de les sales de cinema del barri. Recordo el cinema Albéniz, conegut com Cinema Manelic pels vells del lloc, Liceu, Arenas, Bohemio, Galileu, Vallespir i sobretot el cinema Gayarre que era ideal per anar en parella. S'entrava per la part inferior, just pel lateral de la pantalla i sota el galliner la foscor era pràcticament total, hi havia un munt de "filas de los mancos" i l'acomodador amb la seva llanterna es passejava molt poc per aquella zones, cosa de agrair. Hi havia altres sales de cinema, a Collblanch el Romero, Continental, Juventud, Moderno i Alhambra, ja en el Paral.lel al cinema Avenida, mai oblidaré quan hi vaig "veure" la pel.lícula "Viaje alucinante", però així i tot crec que em deixo algun. Després ens van inaugurar una sala d'estrena, el Palau Balañá. El barri també disposava de dues sales parroquials que projectaven pel.lícules, una al costat del col.legi dels HH Maristes en el què jo estudiava i una altra a la Bordeta, al final del carrer Olzinellas, però aquestes sales eren molt perilloses per a les nostres malvades intencions, havia molt control i rersultaba difícil deixà perdre les mans per sota de les rebequetes. Joaquín Ramón Martínez Sabina va néixer a Úbeda, Jaén, el 12 febrer 1949.

Mario Prades amb Joaquín Sabina

Kansas – Polvo en el viento 1977

Ara anem a escoltar per tancar el programa d’avui d’Un Toc de Rock un dels millors temes del rock i una de les primeres cançons que van incloure secció de corda, es a dir violins en el seu contexte. Es clar que els primers de veritat van ser el grup Flock a finals dels anys seixanta que portaven un violí eléctric. Jo us puntxo a Kansas i la versió que ells mateixos fan fer en castellà del seu "Dust in the wind", un tema inclòs originalment en el cinquè àlbum "Point of Know Return" que el grup nord americà Kansas va publicar l’any 1977 i que va ser 4 vegades Disc de Platí. En anglès, és clar. La cançó s'ha inclòs l’any passat a la banda sonora del film "Destino final 5" i sona cada vegada que s'acosta una cosa dolenta. En la seva versió original va arribar al lloc 6 del Billboard, el 22 d'abril de 1978, encara que va ser número 1 en gairebé tot el món. És una de les primeres peces acústiques de Kansas, un grup que es va crear a Topeka, Kansas, l’any 1970 i que es van dissoldre el 1984, però van tornar l'any següent i segueixen en actiu. Originalment eren el baixista Dave Hope, el bateria Phil Ehart, a la guitarra Kerry Livgren, al costat del cantant Lynn Meredith, els teclistes Don Montre i Dan Wright i el saxofonista Larry Baker. Pel grup han passat altres músics com Steve Morse, John Elefante, Robby Steinhardt, etc. En aquest tema van incloure violins i això li donà aquest aire de genialitat que té. Entre les moltes versions que s'han realitzat d’aquesta cançó hi ha una molt destacable, cantada també en castellà, a càrrec de Bertín Osborne.

La dita per acabar ara Un Toc de Rock és del periodista i escriptor gallec Itxu Díaz (La Corunya, 1981) que va manifestar.

“L'estiu és aquesta  meravellosa estació en què l'home i 

la natura es miren de nou... per acabar recordant per què

  van  decidir  viure  separats”

Conclou Un Toc de Rock per avui, tanco la barraqueta i toco el dos, us deixo amb bona  companyia. La de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Per ara tancó Un Toc de Rock, ens retrovarem a les ones en el proper programa. Gent... porteu-se be.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar el programa   (Link to download the radio program)