Un Toc de Rock programa 26-09-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Mario Prades amb el director de cinema Antoni Ribas 

i un regidor a la Fira Internacional del Disc i Cinema

 de Col.lecionisme de Tàrrega 

El viatge musical en el temps que emprenem en cada programa d'Un Toc de Rock, aquest breu recorregut d'una hora pels nostres records, per la banda sonora de la nostra vida, començarà avui a la dècada dels seixanta, però viatjarem també als anys trenta, als cinquanta i altres dècades, sense que avui falten un parell de novetats. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya que emeten el programa, posaré en marxa la nostra particular màquina del temps moguda per energia musical que no contamina, jo sóc Mario Prades i començaré dient alló de...

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Peels – Juanita Banana 1966

En masses ocasions i tal com us he comentat en anteriors programa, les cançons s'identifiquen amb un artista i malgrat que es tracta d'una versió, al final pocs recorden a qui la va gravar per primera vegada. És el cas d'aquest tema amb què obrim avui Un Toc de Rock i que a Espanya tots vinculen amb Luis Aguilé, però ell, tot i ser un gran compositor, no va escriure "Juanita Banana", els primers que la van treure van ser els nord-americans The Peels als que escoltem ara. La cançó va ser composada l'any 1966 per Tash Howard i Murray Kenton i es tracta d'una adaptació del "Caro Nome" de Giuseppe Verdi, a l'òpera "Rigoletto" i els arranjaments i la producció van estar a càrrec de Charlie Fox. De la cançó “Juanita Banana” s'han fet moltes versions, destacant com us deia la del recordat amic Luis Aguilé, però sense oblidar altres que també la van gravar, com Los 3 Sudamericanos, Los Gatos Negros, Los Beta, Georgie Dann i altres molts a Espanya, sense oblidar el nord-americà Tiny Tim, Henri Salvador a França, l'alemany Billy Mo, els holandesos Het Cocktail Trio i els italians Quartetto Cetra. La veritat és que en pràcticament tots els països es va realitzar com a mínim una versió autòctona, en el nostre s’en van fer un bon grapat.

The Champs – Tequila 1958

El grup nord-americà The Champs van ser una de les bandes líders de la surf music. Avui dia aquest tema forma part de la història de la música, però el grup la va gravar de forma gairebé accidental. El cantant i guitarra Dave Burgess es trobava en els estudis Gene Autry's Challenge Records gravant el que havia de ser el seu nou single, acompanyat del grup The Flores Trio que liderava el saxofonista Daniel Flores. Tenien la cançó que havia de ser cara A "Train to Nowhere", però les altres cançons no acaben de quadrar, no els agradava com havien quedat i finalment ho van deixar fins al dia següent. En l'estudi es van quedar sol Daniel Flores i Dave Burgess. El saxofonista va començar a tocar la melodia de "Tequila" seguit per la guitarra de Dave i en escoltar-la el productor va al.lucinar, van cridar als altres músics i d'una sola presa es va gravar la cançó i van passar a ser The Champs. El single es va publicar el gener de l’any 1958 amb aquest tema a la cara B, però les emissores de ràdio van passar de la cara A i van començar a punxar "Tequila" que el 28 de març de 1958 va arribar al número 1 del Billboard i també va ser número 1 a Anglaterra. Daniel Flores que havia nascut l'11 de juliol de 1929 i va morir el 19 de setembre de 2006, va passar a dir-se Chuck Rio a causa d'un contracte previ amb una discogràfica i poder conservar els drets d'autor del tema que per cert, és una variació de "Dearest Darling" de Bo Diddley, l'home de la guitarra quadrada. Per The Champs van passar uns quants músics, entre ells Dale Norris, Gen Alden, Bobby Morris, el baixista Benjamin Van Norman que va morir al novembre de 1958, Paul C Saenz, el també baixista Dean McDaniel que va morir l'1 de novembre de 2006 i altres músics, alguns d'ells van tocar posteriorment amb Glen Campbell, Jerry Cole i Seals and Crofts. De fet l’any 1965 The Champs l'integraven Johnny Trombore, Maurice Marshall, Dash Crofts, Curtis Paul i el saxofonista Keith Mackendrick.

The Spectrum – Samantha’s mine 1967

Ara a Un Toc de Rock us porto una bona cançó. Va ser el primer single publicat pel grup britànic The Spectrum i pràcticament l'únic tema seu que es pot dir mig va funcionar a Espanya. La cançó "Samantha’s mine", composada per David Gates per a ells, es va incloure en un single editat l'any 1967 amb "La noia de dissabte" a la cara B. The Spectrum van publicar diversos single i fins i tot van versionar el "Obladí, Oblada" de The Beatles i ja l'any 1970 va aparèixa el seu únic LP, a través del segell RCA, es va titular "The Light Is Dark Enough" i em sembla recordar que a Anglaterra s'ha reeditat en format CD. Els cinc xicots del grup The Spectrum es van separar poc després de treure l’àlbum. L'any 1969 a Melbourne, Austràlia, es va formar un grup de rock progressiu que es van dir Spectrum, però res a veure amb ells. Tampoc tenen res a veure amb els nostres una altra banda que es van crear l'any 1991, liderats per Sonic Boom quan Spacemen 3 es van separar.

El grup britànic The Spectrum

Herman’s Hermits – No milk today 1966

Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar a Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Lek Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria). Van triunfar gràcies a cançons com "No milk today" que escoltem ara, el crit d’un nen dien-li a la seva mare que està fart de pendre llet. Va ser escrita per Graham Gouldman. Va arribar al lloc 7 de les llistes i es va publicar en single a l’octubre de 1966, però van tindre altres èxits com "Silhouettes", "There's a Kind Of Hush", "My sentimental friend" i tantes altres cançons que van copar les llistes britàniques des de 1964 fins que Peter Noone va deixar el grup l’any 1971. La veritat es que Herman’s Hermits van ser una banda de singles més que de LP’s. A partir de 1969 van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l’any 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. També van filmar 4 pel.lícules. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter Noone va creà uns  Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van posar en marxa un altra formació, de manera que ara hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Tot està en mans dels tribunals als que toca decidir qui son els veritables Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles. Per cert, aquesta cançó va ser aprofitada per dues companyes publicitaries de marques de llet, Tine que es noruega i la holandesa Coberco.

The Kinks – All day and all of the night 1964

Aquesta cançó va aparèixa publicada en single l'any 1964 i també es va incloure en el primer àlbum de The Kinks, amb el nom del grup per títol. Segons el mateix Ray Davies, líder del grup, es tracta d'una cançó "neuròtica, juvenil, obsessiva i sexualment possessiva". Quan al 1965, un any més tard, The Doors van treure "Hello, I Love You", es va acusar al grup de Jim Morrison d'haver plagiat la cançó dels The Kinks. Segons l'autobiografia de Ray Davies, The Kinks es van plantejar molt seriosament el fet de demandar a The Doors per plagi. El sol de guitarra de la cançó el realitza Ray Davies amb un amplificador que tenia un forat, això fa que el so tingui un toc característic. Durant molt temps es va dir que en aquesta cançó tocava la guitarra Jimmy Page dels Zeppelin, però no és cert, si sembla ser que va tocar una guitarra de 12 cordes a la cara B del single, el tema "I Gotta Move”. The Kinks eren Ray Davies, cantant, guitarra, compositor i líder del grup, amb el seu germà Dave Davies que va tenir una interessant carrera en solitari, encara que no va ser molt reeixida, al costat de Pete Quaife que va morir a Dinamarca el 23 de juny del 2010 i Mick Avory. Encara que en The Kinks que es van crear l’any 1956 i es van desfer en el 96 van haver molts canvis. Ara vull aclarir una llegenda urbana que fins i tot consta com a veritable en algunes biografies de Micky y Los Tonys, s'ha dit que van ser teloners de The Kinks a Madrid en la seva primera gira espanyola i això, encara que havia de ser cert, no és veritat ja que aquella gira no va arribar a produir-se mai, The Kinks no van passar de Portugal, van ser vetats pel règim. La primera vegada que van venir va ser ja a mitjans dels 70 i els va portar el meu amic Mikel Barsa que anys després va escriure un llibre sobre Ray Davies i els Kinks. On si van anar en els seixanta va ser a Palma de Mallorca, crec que al Sgt. Pepper's, pero no oblideu que per Manuel Fraga Iribarne, llavors Ministre de Turisme, Mallorca i el turisme eran prioritaris.

The Kinks, la banda liderada per Ray Davis

The Rolling Stones – Poison Ivy 1964

El 17 de gener de 1964 es va publicar el primer EP de The Rolling Stones i entre les quatre cançons gravades en dues sessions separades, una el 8 d'agost i l’altre el 14 de novembre de 1963, trobàvem aquest "Poison Ivy", una composició de Jerry Leiber i Mike Stolle que escoltem ara a Un Toc de Rock. El productor va ser Eric Easton. Aquest EP va aconseguir el primer lloc en la llista dels EP’s més venuts del Regne Unit i va romandre-hi durant 11 setmanes. Tres de les cançons no van ser publicades als Estats Units fins a 1972, aquesta és una d’elles. Els Stones es van formar l’any 1962 i un dia us vaig dir que els cinc primers Stones no van ser realment els primers i avui us ho explicaré. Keith Richards i Mick Jagger es coneixien des de la infància, a l'escola primària Wentworth, de Dartford. Es van perdre la pista fins que l’any 1960 van coincidir en una estació de metro, a Londres. Mick Jagger llavors cantava amb Little Boy Blue and the Blue Boys, un grup al qual pertanyia Dick Taylor, també amic de Richards. A principis de 1961 va arribar a la capital anglesa Brian Jones (Cheltenham, 28 de febrer de 1942 - Hartfield, 3 de juliol de 1969), ex integrant de The Ramrods i que tocava amb la Alexis Korner Blues Incorporated, però volia tindre el seu propi grup i va posar un anunci buscant músics, es van presentar el guitarra Geoff Bradford i el pianista Ian Stewart. Brian es feia dir Elmo Lewis i en una actuació al Ealing Jazz Club va conèixa a Richard, Jagger i Taylor que van passar a formar part del grup. Bradford i Taylor van abandonar-los i es va incorporar el bateria Tony Chapman. Brian Jones va batejar al grup com The Rollin' Stones pel tema "Rollin' Stone" de Muddy Waters. El 12 de juliol de 1962, Jagger, Richards, Jones, Stewart, Chapman, Mick Avory i  Taylor, van oferir el seu primer concert oficial com The Rollin' Stones al Club Marquee, situat al 165 d'Oxford Street a Londres. Van emprendre una gira per baretos i garitos a prop de Londres, però Chapman i Taylor van deixar el grup i el 7 de desembre es va incorporar el baixista Cliftons William Perks, a qui es coneixia com Bill Wyman, es diu que el van acceptar pel fet de que "tenia un amplificador propi". Carlo Little va ser el bateria i després d'una breu temporada va abandonar als The Rollin' Stones i va entrar Charlie Watts que era bateria de la Blues Incorporated d'Alexis Korner, era el gener de 1963. El 6 maig 1963 van signar contracte de management amb Andrew Loog Oldham i el primer que va fer va ser treure del grup al teclista Ian Stewart, però es va quedar com a ajudant en les gires i pianista de la banda en sessions i gires. Andrew Loog Oldham també va retocar el nom del grup i allà va començar la carrera ja com The Rolling Stones.Les fotos son de la época com The Rollin' Stones.

Paul Simon – Graceland 1986

La cançó "Graceland" on col.laboren fent cors els Everly Brothers, donava títol al setè àlbum d'estudi de Paul Simon, el que va ser component del duet Simon & Garfunkel i que va ser publicat el 12 d'agost de 1986. És amb tota seguretat, el millor treball d'aquest cantant, guitarra i compositor nord-americà. El LP va aconseguir el tercer lloc en les llistes del Billboard i va guanyar el Grammy com Millor àlbum de l'any, mentre que la cançó ho va aconseguir per Millor Single de l'Any. Va ser cinc vegades Disc de Platí als Estats Units, superant els 14 milions de còpies venudes a tot el món. L'obra, centrada en ritmes creats mirant el continent negre, és un crit contra l'apartheid de Sud-àfrica i per descomptat, va ser prohibit en aquest país. Per cert que l'àlbum va tenir la seva polèmica ja que en el col.laboren Los Lobos i aquests van enfrentar-se a Paul Simon afirmant que la cançó "All Around the World or The Myth of fingerprints", inclosa a l’àlbum, era seva. Entre les col.laboracions amb què compta Paul Simon en la gravació del disc he de destacar al trompetista de color Hugh Masekela i la seva dona, l'extraordinària cantant Miriam Makeba a la qual a Espanya només es recorda pel "Pata, pata". Coneguda com Mama Àfrica, Miriam Makeba va morir el 10 de Novembre de 2008. Tots ells van participar en els dos macro-concert celebrats a Harare, Zimbabwe i que van ser filmats l'any 1987 per al vídeo "El Concert d'Àfrica", la foto es d'aquest concert.

Bob Marley & The Wailers – Exodus 1977

El LP “Exodus”, és un dels més importants discos de la carrera de Bob Marley, el que va ser Rei del Reggae, va està publicat el 3 de juny de 1977 i encara avui es considera el millor disc de Bob Marley, va vendre gairebé 700.000 còpies a tot el món, romanent en les llistes d'Anglaterra durant 56 setmanes seguides. Totes les cançons van ser composades pel músic jamaicà. En aquella època se li va diagnosticar a Bob Marley el càncer que el duria a la mort. Al juliol de l’any 1977 es va descobrir que se li havia format un melanoma acral lentiginoso, una forma maligna de càncer. Robert Nesta Marley Booker, gran impulsor de la doctrina rastafari, va néixa el 6 de febrer de 1945 i va morir a Miami un 11 de maig de 1981. Durant la seva carrera musical Bob Marley va ser líder, compositor i guitarrista de les bandes de ska i reggae The Wailers (1964-1974) i després Bob Marley & The Wailers (1974-1981). L'àlbum recopilatori "Legend" que van publicar l’any 1984, tres anys després de la seva mort, és el disc de reggae més venut de la història amb 10 discos de platí als Estats Units i 20 milions de còpies a tot el món. El 3 de desembre de 1976, dos dies abans del concert "Smile Jamaica", Bob Marley, la seva esposa Rita,  Lewis Griffith i el mànager que es deie Taylor, foren ferits en un atemptat, van patir els trets de diversos pistolers a casa del music, al 56 Hope Road, a Jamaica, es pensa que l'atemptat va ser una represàlia dels sectors polítics que no estaven d'acord amb les idees polítiques de Bob Marley que va ser ferit per trets d'arma de foc al pit molt a prop del cor i un braç. Així i tot va pujar a l'escenari el 5 de desembre, dos dies després i va realitzar la seva actuació, dient "La gent que està tractant de fer aquest món pitjor no es pren ni un dia lliure Com podria descansar jo?". Sempre s'ha dit que l'àlbum "Exodus" va estar molt influenciat per aquell atemptat. El tron ​​del reggae que va deixar buit Bob Marley mai ha tornat a ser ocupat, tot i que es va parlar d'Eddy Grant com el seu possible successor, fins i tot dels fills de Bob Marley, però ningú ha aconseguit el carisma suficient per seure-hi.

Keane – Neon river 2012

Els britànics Keane, grup creat l'any 1997 i integrat actualment per Tim Rice-Oxley, Jesse Quin, Tom Chaplin i Richard Hughes, tenen nou àlbum al carrer i del que us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. L'àlbum es titula "Strangeland" i va ser publicat el passat 7 de maig. Ha estat produït per Dan Grech que també ha treballat amb Radiohead, The Vaccines, Howling Bells, Lana del Rey, etc. i es va gravar en els Sea Fog Studios, propietat de Tim Rice-Oxley (compositor i teclista de la banda). És el primer disc en el qual el baixista Jesse Quin que els acompanya des de fa un parell d'anys en els seus concerts, és membre oficial del grup, fins a aquest moment Keane constaven com a trio. Els seus cinc primer disc es van col.locar directament en el número 1 de les llistes angleses, cosa que només havien aconseguit The Beatles i Keane n'han venut d’ells més de 10 milions de còpies. Una de les característiques musicals que defineixen al grup Keane és la inclusió del piano de Tim Rice Oxley com a principal instrument en la seva obra, al contrari del que sol ser habitual en el món del rock que compta amb la guitarra com a protagonista. De fet en els seus dos primers discos ni tan sols es van incloure guitarres.

Lou Reed – Walk on the wild side 1972

Curiosament aquest tema publicat per Lou Reed en single al novembre de l’any 1972 i que es trobava en el LP "Transformer", va passar la censura de l'època tot i la seva temàtica dura i agressiva. Sempre m'ha cridat l'atenció que aquells "castos" censors donessin el vistiplau a "Caminant pel costat salvatge de la vida", però va ser així i la cançó de Lou Reed va sonar i es va vendre al nostre país. La lletra de la cançó ens parla de drogues, homosexuals, transvestits i sexe oral, tracta bàsicament de fracassats, tot això temes tabú a l’época. La veritat és que jo he de confessar que la vaig descobrir tard, quan la van incloure en la genial i recomanable banda sonora del film "Time Square" de l’any 1980. El sol de saxofon està interpretat per Ronnie Ross que va ser qui va ensenyar a tocar aquest instrument a David Bowie, això ha fet que  erròniament es digui en algunes fonts que és el propi David Bowie qui toca el saxo a "Walk on the wild side", però no és veritat, tot i que el britànic va ser el productor, això si. Els músics que van participar en la gravació van ser Herbie Flowers (baix), Mick Ronson (guitarra, piano i cors) i John Halsey (bateria), van col.laborar Ronnie Ross (saxo), Klaus Voormann (baix), Barry Desouza i Ritchie Dharma a les bateries. Els cors els va realitzar el grup Thunderthighs que eren Dari Lallou, Karen Friedman, Jacki Campbell i Casey Synge, al costat de David Bowie. Lou Reed es diu en realitat Lewis Allan Reed i va néixa a Brooklyn, New York, el 2 de març de 1942. Va ser component del mític grup novaiorquès The Velvet Underground abans de començar a solitari.

Lou Reed, un artista controvertit

Lionel Richie & Shania Twain – Endless love 2012

L'últim treball discogràfic del cantant, productor i compositor de color nord-americà Lionel Richie titulat "Tuskegee", nom pres de la seva ciutat natal i publicat el 5 de març d'aquest any, està integrat per grans èxits musicals de la seva carrera, tots oferts en format duet i en aquest àlbum col.laboren amb l'artista els cantants Blake Shelton, Jason Aldean, Rascal Flatts, Kenny Chesney, Jennifer Nettles, Little Big Town, Darius Rucker, Tim McGraw, Billy Currington, Kenny Rogers, Willie Nelson, Jimmy Buffett & Coral Reefer Band i Shania Twain (Windsor, Canadá, 28 de agosto de 1965) amb la qual interpreta  aquest tema (tos dos a la foto) que escoltem ara i que es va incloure originalment en la pel.lícula del mateix títol i en la que Lionel Richie també la va interpretar a duet, en aquella primera versió va ser amb Diana Ross, era l'any 1981. Per cert, de "Endless love" es va fer una bona versió, també en format duet, eren Luther Vandross i Mariah Carey. Lionel Richie que va ser cantant del grup de color The Commodores abans de llançar-se en solitari, es diu de nom complert Lionel Brockman Richie Jr i va néixa a Tuskegee, Alabama, el 20 de juny de 1949. És autor, al costat de Michael Jackson, del popular tema "We are the world”.

Sheena Easton – For your eyes only 1981

Aquesta cançó, escrita per Bill Conti i Mick Leeson i que ens interpreta la cantant escocesa Sheena Easton, es va incloure en la pel.lícula del mateix títol de la saga 007. El single de Sheena Easton va aconseguir el quart lloc del Billboard americà i el vuitè en el Regne Unit. Per cert, us explicaré una anècdota, el grup nord-americà Blondi, liderat per Deborah Harry, va compondre i va gravar una cançó amb el mateix títol que pensaven col.locar-la en la banda sonora del film, però finalment els productors van optar per la de Sheena Easton i Blondi va incloure la seva en l’àlbum "The Hunter", editat l'any 1982. La cantant escocesa Sheena Easton es diu en realitat Sheena Shirley Orr i va néixa a Bellshill el 27 d'abril de 1959. El seu primer èxit va ser "9 to 5", una cançó que tot i titular-igual que la de la nord-americana Dolly Parton, no té res a veure i precisament per això quan es va editar als Estats Units, a la de Sheena Easton van tindre que canviar-li el títol per "Morning Train (Nine to Five)", es va publicar també l'any 1981. El single va ser número 1 als Estats Units i es va mantenir en aquesta posició durant dues setmanes i li va valer un Grammy. Per cert, l'any 1984 Sheena Easton va gravar un àlbum sencer cantat en castellà i enfocat al mercat llatí.

Billie Holiday & Louis Armstrong – Summertime 1936

La de Billie Holiday i Louis Armstrong va ser la millor versió que s'ha fet d'aquest tema, tot un clàssic de George Gershwin amb lletra de DuBose Heyward que van compondre per a l'òpera-jazz "Porgy and Bess" l’any 1935. Eleanora Fagan Gough, veritable nom de Billie Holliday, va néixa a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915 i va morir a Nova York un 17 de juliol de 1959, a causa d'una cirrosis hepàtica. Era coneguda com Lady Day. La cantant de color Billie Holiday es va unir a un grup de músics dirigits per Benny Goodman, debutant el 27 de novembre de 1933 amb la cançó "Your Mother's Son-In-Law". Billie Holiday va ser una de les cantants negres de jazz que tenia millor reputació professional, tot i que la seva veu era molt baixa, apenes una octava, cosa que compensava amb una gran expressió emocional. Fumava marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No obstant això, van ser l'heroïna i l'acohol els que van destruir a Billie Holiday. Al costat d'ella trobem en aquesta gravació de l’any 1936 al gran trompetista Louis Armstrong (Nova Orleans, 4 d'agost de 1901 - Nova York, 6 de juliol de 1971), també conegut com Satchmo i Pops i en aquest tema, a més d'usar la trompeta tan bé com solia fer-ho, també canta amb la seva veu característica. També va col.laborar el pianista Charlie Beal (tots tres a la foto inferior, la del costat es una imatge de l'ópera). D’aquesta cançó es calcula que s’han fet més de 33.000 versions al llarg dels anys.

Slade – My oh my 1983

Tancarem el quart programa de le setena temporada d’Un Toc de Rock amb els Slade que van ser la part més heavy del glam dels 70 i 80 o potser seria millor dir que van ser la part més glam del heavy d'aquells anys. Slade es van formar a Birmingham, l’any 1966. Una dada anecdòtica d'ells és que en els títols de les seves cançons gairebé sempre hi ha faltes d'ortografia, no se si perquè casualment va succeir així en el seu primer disc i els va agradar o ho van fer expressament des del principi. La veritat es que jo aposto per el primer raonament. El grup Slade l’integraven els músics Noddy Holder, Dave Hill, Jimmy Lea i Don Powell. Curiosament i malgrat el seu èxit internacional, mai van arribar a ser estrelles del mercat americà, però van influir i molt en grups com Kiss. El tema que escoltem s'allunya del seu so rítmic, contundent i pesat al que ens tenen acostumats, és una "peaso cansión" que estava recollida en el seu àlbum "The Amazing Kamikaze Syndrome" que van publicar l’any 1983, quan ja començava el seu declivi i va aconseguir la segona posició en les llistes angleses. Va ser tota una alenada d'aire fresc en la seva carrera. La veritat és que us recomano veure els vídeos de Slade, alucinareu. Vestien amb robes estrafolàries i de colors super vistosos, botes d'altes plataformes, tocats cridaners alguns d'ells... En fi, en directe Slade eren tot un espectacle i tota una canya.

Els britànics Slade en directe

La frase per tancar el programa d’avui d’Un Toc de Rock es del gran compositor Richard Wagner (Regne de Sajonia, Confederació del Rin, 22 de maig de 1813 - Venècia, Itàlia, 13 de febrer de 1883) que va manifestar:

“Crec que qui ha gaudit amb els sublims plaers de la

 música  ha  de  ser  eternament addicte  a  aquest art 

suprem  i  mai  renegarà  d'ell”

Conclou per avui Un Toc de Rock, tanco la barraqueta, foto el camp i us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Tancó la barraqueta d’Un Toc de Rock, ens retrovarem en el proper programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
(Link to download the radio program)