Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen
d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui començo una nova temporada
d'Un Toc de Rock
i vull saludar totes les emissores de
la xarxa de la Federació de Mijans de Comunicació Locals de
Catalunya que han incorporat el
programa a la seva programació i
per descomptat a totes les que ja
emetien Un Toc
de Rock abans. Amb
el programa d'avui, comencem junts la singladura de la setena temporada. Un Toc de
Rock és un viatge en ales de la música pels
nostres records, pels últims
cent anys de música, per la banda sonora de
la nostra vida i a Un Toc de Rock sonaran
aquelles cançons que habitualment no s'escolten a les emissores comercials, sempre envoltades
d'anècdotes i sobretot records. Jo sóc Mario Prades i obro
ara mateix la barraqueta d'Un Toc de Rock amb una frase que espero s'us faci habitual.
Benvinguts a Un Toc de
Rock
Janis Joplin – Cry baby 1971
Va ser una de les primeres que
desgraciadament, es va sumar a l'anomenat Club dels 27,
referint-se a l'edat de la seva mort. Janis Joplin
s'ha convertit en una llegenda del rock, un mite, icona
de velles i joves generacions, moltes d'elles
ni tan sols havien nascut quan Janis Joplin
va morir. La fusió de la
música folk, hippie i el R & B va arribar amb gent com Janis Joplin, una de les grans
triomfadores del Festival Woodstock 69.
En ella es ratifica allò de "flors i drogues". Va morir per sobredosi
quan semblava que havia superat les crisis i deixat les substàncies
psicotròpiques, el 4 d'octubre de 1970, tenia 27 anys. La veritat es
que Janis va comerçar a tindre problemes amb les drogues i l’alcohol quan tenía
solsament 16 anys i va arrivar a pesar sols 35 kilos. Aqueta cançó es trobava en el
que va ser el seu disc pòstum "Pearl", publicat el 11 de gener de
1971, va ser quatre vegades Disc de Platí i va arrivar al primer lloc del
Billboard manteninse nou setmanes. Es tracte d’un àlbum incomplet ja que es van
quedar una pista de veu i una altra instrumental sense acabar de gravar-se i es
va publicar
tal com La Rosa el va deixar
en morir. Per aixó la cançó "Mercedes Benz" la trobem en aquest disc
solsament a acappella i que per cert, va ser la cara B del single on estava “Cry
baby”. L’àlbum va ser remasteritzat i reeditat en format CD el 31 d’agost de
1999. “Cry baby” es una composició de Jerry Ragovoy i Bert Berns que va ser
gravada l’any 1963 per Garnet Mimms and the Enchanters. També l’havien gravat
Otis Reding i Aretha Franklin, posteriorment ho farien Joss Stone, Allison
Iraheta i Magdolna Rúzsa, entre altres. Janis
Joplin va néixa a Port Arthur, Texas, el 19 de gener de 1943. L’any 2008, la
revista Rolling Stone la va col.locar en el lloc 28 del llistat dels “Millors
cantants de tot s els temps”. Abans
de gravar en solitari Janis Joplin havia format part del
grup Big Brother and The Holding
Company.
Status Quo – Rockin’
All over the world 1977/2000
La cançó "Rockin 'All Over the World"
és una composició de John Fogerty, el que fóra líder dels Creedence Clearwater
Revival i que va incloure en el seu disc de debut editat al setembre de 1975
i titulat "John Fogerty". Els britànics Status Quo la van versionar l'any 1977,
donant títol al seu desè àlbum, publicat al
novembre i va ser produït per
Pip Williams. El
LP va arribar al cinquè
lloc en les llistes britàniques,
sent Disc d'Or. El
single va aconseguir el lloc 3. Per cert, amb
aquesta cançó Status Quo van obrir el concert
Live Aid. Curiosament
Status Quo, la
banda més longeva del rock
anglès, mai ha funcionat a nivell vendes
als Estats Units. Us explicaré una altra curiositat,
en el vídeo promocional de la cançó no està el
baixista Alan Lancaster que en aquella època vivia a Austràlia pel tema d’impostos.
Per tant es va negar a tornar al Regne Unit
per a la gravació del vídeo, en el qual va haver de ser substituït per un maniquí
que portava un baix. També es va incloure la cançó en els recopilatoris dels Status Quo "Rocking All Over the Years" de 1990 que va ser doble Disc de
Platí i "Essential Status
Quo" de l'any 2001,
encara que la trobem en altres discos,
oficials o no. Per cert, ja tenim finalment al
mercat un nou treball de Status Quo
titulat "Quid pro quo" que es va publicar l'any passat, però tenia
que haver sortit dos o tres anys abans. Es van crear l’any 1962 i Status Quo està integrat des dels seus
principis per Francis Rossi que
és el líder carismàtic a més de guitarra i cantant, al costat de Alan Lancaster al baix, Rick Parfitt a la guitarra i cors i John Coghlan que s'encarrega de la
bateria. Inicialment es van fer dir The
Spectres i després de diversos canvis, van adoptar el definitiu de Status Quo l’any 1967. Han venut més
de 130 milions de discos a tot
el món.
Tom Jones – Hit or
Miss 2012
El Tigre de Gal.les va publicar el 21 de maig passat el seu últim treball
discogràfic fins el moment, en el qual demostra que segueix sent
una de les millors veus del panorama musical
internacional, malgrat la seva edat.
Per descomptat Tom Jones que ja no té la potència vocal dels seixanta,
però amb "Spirit in the room" se'ns mostra pletòric de força rockera,
sense temes excessivament
rítmics ni usant
les grans balades
a les quals ens ha acostumat, fa servir els mitjs temps i ens ofereix un gran
àlbum sense desperdici. Ha estat produït per Ethan
Johns i el disc
són tot versions. Va ser gravat en els
estudis Real World a Bath,
propietat de Peter Gabriel. Com músics
d'acompanyament va comptar amb Ethan Johns, al costat
de Richard Causon (teclats,
piano i guitarres), Stella Mozgawa a la bateria, Ian Jennings (baix) i Sam Dixon (baix). Aquest
tema que escoltem és una composició de Odetta Gordon, cantant de color
a la que es coneixia 
simplement
com Odetta que la va gravar en l'àlbum "Odetta sings" publicat al desembre de 1970. Tom Jones, de nom complet Sir Thomas Jones Woodward, està en
possessió de la Excelentísima Ordre de l'Imperi Britànic, havent estat
nomenat Cavaller per la Reina Isabel II el 29 de març de l’any 2006. Tom Jones va néixa a Treforest, Pontybird, una ciutat prop de
Cardiff, a Gal.les, el 7 de juny de 1940 i per cert, amb tot el que es diu dels
seus origens, Tom Jones mai va
treballar de miner, ni tampoc els seus pares que eran botiguers. Aixó si, la
seva veu segueix sent "una mina". Abans d’acabar us diré una
curiositat, els cales que Tom Jones
va guanyar amb les vendes del seu primer single amb la cançó “No es res
extrany”, els va destinar a comprar una casa per la seva mare.
Johnny Cash – Ghost
(Riders in the sky) 1979
Una de las llegendes de la música country i una de les millors veus
del génere va ser Johnny Cash, nascut a Kingsland, Arkansas el 26 de
febrer de 1932 i que durant molt de temps va formar parella professional amb la
cantant i compositora June Carter,
nascuda el 23 de juny de 1929
a Maces Spring, Virginia. La veritat és que ambdós
mantenien una relació sentimental i tot i que Johnny li havia demanat a June
que es casés amb ell en diverses ocasions, ella no volia a causa dels
problemes que Johnny Cash tenia
amb la seva addicció a l'alcohol i les amfetamines. June Carter anteriorment havia format part de The Carter Sisters i un bon dia, durant
un concert i en començar a interpretar junts la cançó "Jackson",
despres de començar a 
sonar les primeres notes, Johnny Cash va fer parar als músics i
li va demanar a micròfon obert a June
Carter que es casés amb ell, dient-li que o acceptava o no seguia
cantant. Finalment ella va acceptar i ell va deixar l'alcohol i les amfetes. El
matrimoni va durar fins a la mort de June
el 15 de maig de 2003
a Nashville, Tennessee. Johnny Cash no va poder suportar el dolor per la pèrdua de la seva
dona i moriria el 12 de setembre, quatre mesos després, als 71 anys, a causa de
complicacions amb la seva diabetis que li va produir una aturada respiratòria,
mentre estava hospitalitzat a l'Hospital Baptista de Nashville. El títul
original de la cançó que sona ara era "Ghost Riders in the Sky: A Cowboy
Legend" és un tema country que va ser escrit el 5 de juny de 1948 per Stan Jones i s'han fet moltes versions
des de 1949. La lletra de la cançó ens parla d'un
cowboy que pateix una revelació quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en
el cel, perseguides per genets també fantasmes i rep un avís d'ultratomba, o
canvia o 
serà un més d’aquells texans fantasmes. La cançó va inspirar el tema
de The Doors "Riders on the
Storm" que vam escoltat en un dels últims programas de la passada temporada i també la sèrie de
còmics de la Marvel "Ghost Rider", las dues
pel.lículas va protagonitzar-las l’actor Nicolas
Cage. Johnny Cash la va incloure al LP “Silver”, gravat entre el 14 de
febrer i el 23 de maig de 1979 i que va ser editat afinals del maig del mateix any, va ser reeditat en versió CD el 27 d’agost de 2002. A Johnny Cash li deien
"L'home de negre" a
causa de la cançó del mateix títol i a que una vegada va dir en públic que
"Mentre hi hagesin injustícies en el món ell vestiria sempre de negre", cosa que
va fer fins a la seva mort. Suposo que Johnny
Cash va ser enterrat vestit també de color negre. 
Roxy Music – Like a
Hurricane 1983
Aquesta versió del tema de Neil Young ens la van realitzar en directe els britànics Roxy Music, la banda liderada per Brian Ferry. S'ha tornat a incloure en el doble CD "Roxy Music - Live at Sydney Entertainment Centre, Austràlia, 25 February 2011" editat l’any
passat. En la gravació original, la que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va incloure en l'àlbum gravat en viu en un concert celebrat al Apollo de Glasgow, a Escòcia, el 27 d'agost de 1982, titulat "The High Road" , publicat l'any 1983 arribant al lloc 26 en les llistes britàniques i posteriorment la cançó va tornar a incloure en el "Heart Still Beating". En aquest enregistrament Roxy Music són Bryan Ferry (veu), Phil Manzanera (guitarra), Andy Makay (saxo), Neil Hubbard (guitarra), Andy Newmark (bateria), Alan Spenner (baix), Jimmy Maelen (percussió), Guy Fletcher
(teclats) i als cors Fonzi Thornton, Michelle Cobbs i Tawatha Agee. Roxy Music van ser una de les grans bandes del pop i el glam britànic i es van crear l'any 1971, desfent-se en 1983, encara que des de 2001 tornen a estar a la carretera. En el 82 o potser seria en el 83, vaig tenir l'oportunitat de veure els Roxy Music en directe, a Barcelona, el concert es va realitzar en un camp de futbol, per la zona d'Horta o la Vall d'Hebron. He de reconèixa que van ser un dels grups que el seu directe més em va impactar dels que havia vist fins aquell moment. Anys més tard vaig ser convidat per Polygram a un sopar en què vaig conèixa a Brian Ferry i Mark Knopfler. El cap de promoció a Barcelona de la casa de
discos era l'amic Palau, a qui per cert coneixia des que érem gairebé adolescents, tots dos vam estudiar a Los HH Maristes de Sants.
Amy MacDonald – This
pretty face 2010
Amy MacDonald interpreta la cançó “Aquesta cara bonica” que es va publicar en single el 19 de juliol de l’any 2010 i va ser
el tercer single que es va extreure del segon disc de la cantant escocesa Amy MacDonald titulat "A Curious Thing" que es va publicar el 8 de març del 2010 i s'havia
gravat en els Black Barn Studios
a Ripley, Anglaterraque i que per cert, ja te nou disc al carrer. En aquest àlbum Amy
Macdonald va comptar amb la col.laboració de Paul Weller. Amb el seu primer álbum "This Is The Life"
que es va publicar el 30 de juliol del 2007, va aconseguir ser número 1 en cinc
països i va vendre gairebé quatre milions de còpies a tot el món. La cançó
"This Is the Life" que donava títol, va ser nº 1 dues setmanes
consecutives i va aconseguir el Doble
Platí Digital. A Espanya va ser Disc
d'Or. La cantant i compositora Amy MacDonald va
néixa el 25 d’agost de 1987 a
Bishopbriggs, Escòcia.
Cher – The shoop shoop
song (it’s in his kiss) 1991
La cançó que escoltem ara i que ens
interpreta l'àvia Cher, era tot
un clàsic del doo wop americà, escrita per Rudy Clark i que va ser interpretada
i portada a l’èxit per Betty Everett l’any 1964, si be ja l’havia gravat uns
anys abans Merry Clayton. Cher la va recuperar l’any 1990 a la pel.lícula “Mermaids” i
a l’àlbum “Love Hurts” que va sortir
a la venda el 17 de juny de 1991
a Anglaterra i un dia després als Estats Units. En el
disc van col.laborar una animalada de gent, entre ells Steve Lukather de Toto, Richard
Marx, Jeff Porcaro i el seu germà Mike també dels Toto, Hugh McDonald que havie
tocat amb Bon Jovi i Alice Cooper, així com un grapat de músics més. Cher va aconseguir
el lloc 2 del Billboard amb el single d’aquesta cançó. Com ja us he dit en
alguna 
ocasió, Cher sembla tenir un pacte amb el diable o bé accions del seu
cirurgà plàstic, per comprovar-ho només heu de veure la pel.lícula “Burlesque”
que va fer fa un parell d’anys, un simple musical, però amb una estupenda banda
sonora que acollona per la seva extrema qualitat i en la que la veritable
protagonista musical és Christina Aguilera
i d’aquesta banda sonora ja hem escoltat cançons en diverses ocasions
aquí a Un Toc de Rock. La
cantant i actriu Cher es diu en
realitat Cherilyn Sarkisian LaPierre, va néixa a El Centro,
Califòrnia, el 20 maig 1946 i inicialment va formar amb Sonny Bono que allavors era el seu marit, el duo Sonny and Cher. Ha publicat més de 25
àlbums d'estudi, diverses recopilacions, a més de 56 singles dels quals cinc
han estat número 1 del Billboard
i 13 s'han classificat en llistes.
Sonny & Cher a l'época en que eren parella, aquí veureu el canvi físic de la cantant
Middle of The Road – Sacramento (A Wonderful Town) 1972
Al grup escocès Middle of the Road avui dia se'ls identifica bàsicament pel tema "Chirpy chirpy cheep cheep" de l'any 1971 i encara que realment va ser la cançó més popular de la banda liderada per la cantant Sally Carr, ells en van treure unes quantes més, entre elles aquesta que us he portat a Un Toc de Rock d'avui, sense oblidar "Soley Soley" o "Samson and Dalilah". El grup l'integraven, al costat de la cantant Sally Carr, el bateria Ken Andrew, el guitarrista Ian McCredie i el seu germà el baixista Eric McCredie que va morir el 6 d'octubre de 2007 als 62 anys d'edat. Ells van fundar la banda l'1 d'abril 1970. Posteriorment es va incorporar un cinquè 
membre, el guitarra Neil Henderson que em sembla recordar que va militar al grup Bay City Rollers, però va estar poc temps. "Sacramento (A Wonderful Town)" es trobava en el segon àlbum de Middle of the Road titulat "Acceleration", publicat l'any 1972. El single va arribar al lloc 23 a
Anglaterra i al primer a Alemanya, però no es va classificar en els Estats Units. L'any 1976 i després de publicar un single amb "Everybody Loves A Winner", es van desfer. Middle of The Road van treure en total 4 àlbums. Sally Carr es va casar l'any 1978 amb el periodista Chick Young. Als 80 Middle of the Road van tornar a la carretera, encara que ja no van estar al centre, ni de bon tros. Una cosa, els mini shorts i les llargues cames de la Sally Carr van fer historia.
Paul & Linda
McCartney – Heart of the country 1971
Un dels millors àlbums de Paul McCartney en els 70 va ser "Ram", publicat el 17 de maig de 1971 a els Estats Units i el 23 de maig a Europa. La cançó que us he seleccionat, “El cor del
pais” treta d’aquest disc, està signada pel matrimoni, igual que la majoria dels temes de l'àlbum, però es va parlar que Linda no va intervenir realment en les composicions i que les cançons era només de Paul McCartney, encara que van signar tots dos. Paul McCartney volia donar protagonisme a la seva esposa. Aquest tema que escoltem ara es va publicar com cara B d'un single editat el 13 d'agost
de 1971, amb "The Back Seat of My Car" a l'altra costat. Quan el disc es va reeditar en versió CD es van incloure els temes "Another Day" i "Oh Woman, Oh Why". Recordo que quan Paul i Linda es van casar jo treballava en el torn de nit, als laboratoris Kodak, a Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat i els pencaires vam rebre un comunicat que ens aclaria que aquella “Linda Eastman que es casava amb el component de The Beatles no tenia res a veure amb Kodak Eastman Company que era una companyia americana, Linda era anglesa i de família d'advocats”, realment no era cert ja que Linda va néixa a Nova York, el 24 de setembre de 1941, era fotògraf a més de músic i fervent defensora dels drets dels animals. Va morir a Tucson, Arizona, el 17 d'abril de 1998 a causa d'un càncer, tenia 56 anys d'edat.
Dr. Hook
& The Medicine Show – Sylvia’s Mother 1972
La banda de country rock Dr. Hook & The Medicine Show, es
va formar a Union City, New Jersey, l’any 1969. El tema que
sona avui al primer programa de la setena temporada d'Un Toc de Rock és,
al costat de "Sharing the night together” de 1976, els més importants de
la seva carrera, àmplia, això si. “Sylvia’s Mother” es trovaba com a cara A
d’un single publicat l’any 1972 y va arribar al lloc 5 en les llistes del Billboard i al número 2 a Anglaterra. La cançó
explica la història d'un home que intenta trucar per telèfon a la seva
ex-núvia, la Senyoreta Sylvia, per donar-li l'últim adéu ja que ella es va a casar, però amb un altre. El nostre noi és
incapaç de superar la barrera que al telèfon representa la mare de la xicota.
La veritat es que la cançó és autobiogràfica, el seu autor Shel Silverstein, estava enamorat de Sylvia Pandolfi i la va cridar just quan estava fent els darrers
preparatius per al seu casament. La seva mare, Luisa Pandolfi, va tractar de convèncer a Shel Silverstein que l'amor s’havia acabat i no li va permetre
parlar amb ella. Dr. Hook & The Medicine Show van treballar fins a l’any 1985 conseguin molts
èxits. Inicialment eren el cantant i guitarra Ray Sawyer (Alabama 01-02-1937), al costat de Dennis Locorriere (cantant, guitarra,
baix i harmònica) 
(New Jersey 13-06-1949), el teclista William Francis (Califòrnia 16-01-1942), el guitarra George Cummings (28-07-1938) i el
bateria John David (New Jersey
08-08-1942). La forta personalitat del cantant Ray Sawyer, el seu pegat sobre l'ull i el barret vaquer
característic, amb la seva qualitat musical, el van convertir en líder de Dr. Hook & The Medicine Show. La
veritat es que jo sempre he tingut les meves duptes sobre si veritablement li
falta l’ull o es una pose. Si es tractava d’una pose, allavors imitaba al líder
del grup Johnny Kid & The Pirates,
banda britànica surgida a principis dels seixanta. Per cert, aquesta cançó va
ser versionada per Bon Jovi.
The Notting
Hillbillies – Blues stay away from me 1990
The
Notting Hillbillies van
ser una super banda britànica formada l'any 1990. Els componentsde The Notting Hillbillies, tots ells
grans entre els grans, eren Ed Bicknell
(bateria), Marcus Cliff
(baix), Brendan Croke (veu i
guitarra), Guy Fletcher (veu i teclats), Paul Franklin (guitarra), Mark Knopfler (veu i guitarra) i Steve Phillips (veu i guitarra). Tots
ells tenien projectes estables pel seu compte a part de The Notting Hillbillies.
Brendan Croke i Marcus Cliff provenien
del grup Five O'Clock Shadows i Mark Knopfler i Guy Fletcher dels Dire Straits. Tant Brendan Crocker com Mark Knopfler coneixien a Steve Phillips des de 
finals dels 60 i
havien gravat junts quan cap d'ells era encara conegut. Ed Bicknell per la seva part, era el
mànager de Dire Straits i Paul Franklin era un músic d'estudi
que havia treballat anteriorment amb tots ells. L’any 1990 The Notting Hillbillies van gravar el seu primer i únic àlbum
titulat "Missing ... Presumed Having A Good Time", un disc ple de
versions de clàsics de la música country I folk, tret d’un parell o tres de
cançons composades per ells. D’aquest àlbum us extrec el tema "Que
el blues es mantingui allunyat de mi"
que escoltem ara i que era del veterà Doc Watson, un
cantant i guitarra que precisament va morir el passat 29 de maig, tenia 89 anys
d’edat. 
Harry Connick Jr – I
and love you so 2009
El cantant i pianista nord-americà Harry Connick Jr, nascut a Nova
Orleans, l'11 de setembre de 1967,
va publicar el 22 d'agost de 2009 un àlbum titulat
"Your songs", ple de versions de
peces que segons va confessar, sempre
li van agradar. La producció la van fer Clive Davis.
En la gravació del disc, Harry Connick va
comptar amb les col.laboracions de dos gran músics, els germans Branford i
Wynton Marsalis, així
com també va col.laborar el virtuós guitarrista
de bluegrass 
Bryan Sutton. Harry Connick
ha gravat en total 24 àlbums com a solista i ha venut més de 25 milions de discos a tot el món. El repertori i estil de Harry Connick s'aproxima molt al
jazz, però ell ho fa per la via del swing i la
cançó popular nord-americana. Aquesta
cançó “Jo que t’estimo tant”, es tot un
clàssic de la música nord-americana, va ser escrita per Don McLean
que també la va gravar, va ser a l’any
1970, però de la cançó s'han fet grans
versions, l'han gravat
des de Elvis Presley
a Shirley Bassey,
passant per Rick Astley,
Glen Campbell, Perry
Como, Bobby Goldsboro,
Emmylou Harris, Engelbert
Humperdink, Howard Keel, Johnny Mathis,
Nana Mouskouri, Helen
Reddy, Bobby Vinton
i molts altres artistes. 
Lucie Silvas – Nothing
Else Matters 2006
El 6 de
novembre de 2006 es va posar a la venda a Espanya l'àlbum "El mateix
costat", álbum de la cantant
britànica Lucie Silvas. Les 12
cançons recollides en el disc son composicions de la mateixa cantant Lucie Silvas. A
Espanya s’ha inclòs en el CD, una edició especial, com bonus track la cançó "Nothing else matters", un tema de Metallica que ha estat el seu gran èxit internacional i que ja va
gravar inicialment l'any 2003. Curiosament aquest álbum del que us trec la
cançó que sona ara a Un Toc de Rock,
a Anglaterra es va publicar el 12 de març del 2007, molt més tard. Lucie Silvas es una cantant anglesa de
pare neozelandès i mare escocesa que va néixa a Surrey el 4 de setembre de 1977
i que 
es diu en realitat Lucie Joanne
Silverman. Bona cantant i pianista, així com a compositora, Lucie Silvas va atrevir-se amb el
tema del grup de trash-metall Metallica
i va realitzar una versió tan extraordinària que va pujar a dalt de tot
de les llistes i va fer oblidar la dels seus autors. Nena prodigi, Lucie Silvas va començar els seus
estudis de piano als cinc anys component la seva primera cançó d'amor als deu.
Va treballar com a corista per a la cantant Judie Tzuke. Lucie Silvas
a escrit cançons per a Sarah Whatmore, Gareth Gates, Rachel Stevens i Liberty X.
Es va consolidar com a cantant amb "What You're Made Of" del
"Breathe In", publicat l'any 2003 i que va ser el seu segon àlbum i amb
el qual va aconseguir els primers llocs
en gran part d'Europa. L’any
passat Lucie Silvas va treure un nou disc titulat “Letters to Ghosts”.
La cantant britànica Lucie Silvas a sota cobertas de discos seus
Frankie Goes To Hollywood
– The power of love 1984
Tancarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltan els Frankie Goes To Hollywood que van ser un
dels grups líders del moviment techno pop anglès, sorgits a Liverpool i
liderats pel cantant Holly Johnson
(a la foto), un activista a favor dels drets dels gais a Gran Bretanya que
havia estat baixista del grup Big in
Japan i que posteriorment va tenir una més aviat discreta carrera en
solitari. Frankie Goes To Hollywood eren, a més de Holly Johnson, Paul
Rutherford que havia estat cantant de Spitfire Boys, Mark
O'Toole, Brian Nash i el
bateria Peter Gill. El
seu single "Relax" els va donar a conèixa i va pujar a dalt de tot de les llistes
mantenint-se sis setmanes i convertint-se en el setè senzill més venut a
Anglaterra de tots els temps. Amb els seus següents singles "Two
Tribes" i "The Power 
of Love", Frankie Goes To Hollywood van tornar a ocupar el número 1, sent el
segon grup anglès en aconseguir-ho amb els seus tres primers singles, els
primers van ser Gary & The
Peacemakers en els 60. Frankie
Goes To Hollywood funcionaren de 1980 a 1987 i són un dels primers grups que els seus videoclips eren veritables pel.lícules. Precisament per culpa del vídeo
d'aquest tema que estem escoltant i que mostrava imatges nadalenques, junt al
fet d'editar-se a finals de l’any 1984, erròniament la cançó va ser classificat
com una nadala i se segueix programant en les emissores de ràdio quan arriben
les festes nadalenques. El tema que dóna nom al primer àlbum de Frankie Goes To Hollywood,
"Welcome to the Pleasuredome", va ser publicat com a quart senzill el
març de l'any 1985 i els crítics van vaticinar que el grup estava en franc declivi ja
que "només" va
aconseguir el número dos a les llistes. Vaja colla de “Lumbreras”.
Els Frankie Goes To Hollywood, amb el sei líder Hal Jhonson al mig
"Quan pujo a un escenari faig l'amor amb 25.000 persones
a la vegada, però quan baixo és per tornar sola a casa"
Tanco la barraqueta d’Un
Toc de Rock, però us deixo amb molt bona companyia, la de la xarxa de emissores
de la Federació
de Ràdios Locals de Catalunya i tothes les que emeten el programa que seguiran
amb tot vosaltres des de el fons del aparell de ràdio. Tancó per ara Un Toc de
Rock, tornaré al proper programa. Porteu-se be, sigueu bons, bones i no feu rés
que jo no faria.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa (Link to download the radio program)
No hay comentarios:
Publicar un comentario