Un Toc de Rock programa 25-09-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

En aquestes dues fotografies, fetes a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny,

 podreu comprobar l'inmens poder de la Mar  (Fotos: Mario Prades)

Començarem salseros i obro la barraqueta d'Un Toc de Rock amb la que possiblement sigui la cançó més “gore” de la salsa. És clar que a Espanya molts són els que asseguren que el tema "Pedro Navaja" és de l'Orquestra Plateria, però aixó no és veritat. Com sol passar en massas ocasions uns es porten erròniament la fama i els valors pel treball d'altres, és el cas per exemple de "L'home del piano" que molts afirmen és d'Ana Belén i Víctor Manuel i no és veritat, és de Billy Joel, un altre exemple, també vinculat a Ana i Víctor és "La Puerta de Alcalá" que es digui el que es digui, és de Bernardo Fuster i Luis Mendo, components de Suburbano. Per tant avui al programe i des de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, reivindiquem al gran Rubén Blades.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Rubén Blades con Willie Colon – Pedro Navaja 1978

Obrim Un Toc de Rock escoltant aquest tema que forma part de la història musical de la salsa, composat i interpretat pel panameny Rubén Blades que la va incloure en el seu àlbum "Siembra", editat l'any 1978 i que compta amb la col.laboració del cantant, compositor, arranjador i trombonista nord-americà d'origen porto-riqueny Willie Colón (Bronx, Nova York, 28 d'abril de 1950) un artista que va estar unit professionalment en els seus inicis a Rubén Blades. La lletra del tema tracta sobre un criminal anomenat Pedro Navaja i està inspirada en la cançó "Mackie Messer" de Bertolt Brecht i Kurt Weill. La història ens narra els darrers moments d'aquest delinqüent i una prostituta que es troben per la desgràcia de tots dos, en un carrer dels barris baixos. La veritat és que la cançó amb un rerefons molt gore, aborda la vida i la mort amb un toc d'humor negre. Pel que sembla Rubén Blades també es va inspirar en un cas real que va succeir a Nova York, encara que el interfecte es deia en realitat Pedro Barrios i tot va succeir en un dels carrers adjacents al Lower East Side, al Baix Manhattan, entre les Avingudes A i B, al veïnat del East Village. La veritat és que la cançó va tenir la seva segona part i Rubén Blades l'any 1985 va gravar la continuació de "Pedro Navaja", titulándola "Sorpresas", es va incloure en l'àlbum "Escenas". En ella li dóna un gir complet a la història, suggerint que gairebé deu anys després Pedro Navaja segueix viu i fent de les seves. Rubén Blades Bellido de Luna va néixer a Panamà el 16 de juliol de 1948, cantant, compositor, músic, actor, advocat i polític, va desenvolupar la major part de la seva carrera musical als Estats Units, encara que crec recordar que es va presentar en una o dues ocasions a les eleccions per la presidència del seu país. Com a actor ha intervingut en 30 pel.lícules i també en series de televisió, però jo volia destacar el seu paper a "Depredador 2" de 1990 i "Chinese Box" de l’any 1997, amb Jeremy Irons.

Kalunga – Quién me ha robado el mes de abril 2011

L’any passat es va publicar l'àlbum "La Habana canta a Sabina", disc hereu ja que no vull utilitzar allò tan gastat de "continuació", del que van dedicar els artistes cubans a Joan Manuel Serrat fa ja alguns anys. Aquest tema "Quién me ha robado el mes de abril" que originalment Joaquín Sabina va incloure en l'àlbum "El hombre del traje gris" ens l'interpreta Carlos Calunga, un cantan que havia tocat amb Miguelito y su Trabuco amb qui va gravar el CD “Se rompieron los termómetros”, Omara Portuondo i l'Orquesta de Papi Oviedo. En aquest disc trobem versions de cançons de Sabina realitzades per Pablo Milanés, Haydée Milanés, Jessica Rodríguez, Frank Fernández, Carlos Varela, Ivette Cepeda, Buena Fe, Amaury Pérez i crec que em deixo algun. Per cert que Carlos Calunga també va formar part de l'Orquesta Bona Vista Social Club amb els quals ha realitzat diverses gires incloent Europa. De fet el 27 de maig de 2010 l’orquestra va actuar, amb ell com a cantant solista, a l'Auditori de Barcelona. En aquest nou disc dedicat a Sabina, curiosament Kalunga signa amb K, però sempre havie utilitzat la C en el seu cognom.

Carlos Kalunga

Orquesta Platería – La Banda del Coche Rojo 1988

L'Orquestra Plateria es va formar l’any 1974. El tema "Pedro Navaja", publicat l’any 1979 i que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que com us deia, molts no recorden avui en dia que la cançó és una composició de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Plateria, com deia al començar Un Toc de Rock d’avui. Ja hem escoltat la versió original al principi. L'Orquestra Plateria està liderada per Manel Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear inicialment per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el 31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Han gravat 14 àlbums, l'últim, editat el 2002, un homenatge a Gato Pérez. Per cert, de la formació original només queda Manel Joseph. Són una gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, jo em quedo amb La Salseta del Poble Sec. "La Banda del Coche Rojo" es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar l’any 1988. Per cert que la lletra d'aquesta cançó també és gore total i la podriem incloure dins del génere anomenat "narcocorridos", la veritat es que es tracta d’una versió de "La banda del carro rojo" dels mexicans Los Tigres del Norte.

Lorenzo Santamaría – Rosy 1971

Vaig descobrir a Llorenç de Santamaria com a solista amb aquest tema. Jo en aquella época anava a ballar amb els amics i amiges de la Colla Bassegoda-Bonvehi-Torns, molts  diumenges a la tarda, a un Club del Passeig de Gràcia de Barcelona, crec que era el Club 21, però no em feu gaire cas, estava a l'altura del carrer Aragó. Allà vaig escoltar per primera vegada "Rosy" i vaig saber que després de deixar els Z-66 l'any 1970, ja treballava en solitari, però Lorenzo Santamaría no va començar amb aquesta cançó, era ja el segon o tercer single... i jo sense assabentar-me. Lorenzo Santamaría és un bon amic i a més està afegit als "Amics de Un Toc de Rock" que ens coordina des de el seu facebook Montse Aliaga. El veritable nom de Lorenzo Santamaría és Llorens Roselló Horrach i va néixa a la població mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70. L’any 1965 Lorenzo Santamaría va formar la seva primera banda a la qual va anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic  Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera en solitari va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “El último beso " o “Rosy” que sona ara, però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría plenes de canya, com "Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" i un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and roll” que va publicar ja en els anys noranta i que va estar produït per Carlos Segarra. De fet i al meu paré, es el millor disc en la carrera del amic Llorens de Santamaría. Recordo que quan el va publicar jo havie quedat un dia a les oficines de Divucsa amb ell i després de donar-me el disc, vam anar a un bar que hi havie a la cantonada del paseig de Carles I, a Barcelona, on el vaig entrevistar per Diari de Tarragona. Dins d’aquest disc hi ha una bona cançó, dedicada a la seva dona l’actriu Nuria Osta i la seva filla que llavors feia poc que havía nascut, es diu “Dos mujeres y un solo amor”, títul molt explicatiu.

091 – Escenas de guerra 1986

El grup de Granada 091 van ser una de les millors bandes de rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat amb La Guardia que eren de la mateixa ciutat. Integraven 091 José Ignacio Lapido (guitarra), José Antonio García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido (guitarra) i Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de l’any 1981 fins 1996, any en què 091 es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a Maracena (Granada), curiosament la ciutat on van realitzar la seva primera actuació. Aquest concert és va gravar en doble disc i va ser titulat “Último concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el títol. El disc es va publicar el mateix any. José Ignacio Lapido a partir d'aquest moment va començar una interessant, si be discreta, carrera en solitari. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu segon disc "Más de 100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al meu parer el millor traball de 091. Per cert el vinil era de color vermell i no negre com sol ser l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja havien fet molts artistes en els anys 60’s, entre ells José Guardiola i Filippo Carletti. És clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "disco rojo" en clara al.lusió als 40 Principals.

Burning – No es extraño que tu estés loca por mí 1980

Sempre he dit i tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes, però la seva música segueix estant viva, com passa amb aquest tema, un dels més representatius de la seva carrera i que es va incloure a la banda sonora d’una pel.lícula. La veritat és que Burning és una de les bandes que m’agrada puntxar a Un Toc de Rock, tot i que tampoc sonen masa. El tema estava inclòs en el seu LP "Boulevard" publicat l’any 1980 i que es va reeditar en versió CD l'any 1992. Que consti que ara pronunciem "Barning", a l’americana, peró en aquells temps els deiem "Burning", tal i con sona. Un altre de les seves cançons de referència es "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" que va ser composada l’any 1978 per a la pel.lícula del mateix títol de Fernando Colomo. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel.lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor” i “Escríbelo con sangre", junt amb aquesta que escolten ara “No es extraño que tú estés loca por mí”. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes.

Els Burning de la primera época, en directe, a sota cobertes

Pastora – Caricies 2012

El sisè àlbum del grup Pastora ja és al carrer des del passat 27 de maig i es titula "Un altre galàxia". És el seu primer treball íntegrament gravat en català i es va distribuir a través del Diari ARA, en format CD. Es va repartir els dies 26 i 27 de maig i el 27 també es va publicar en format digital. Conté 12 temes, deu són nous i els altres dos ja s'havien inclòs en discos anteriors. Produït per Caïm Riba i amb diseny a càrrec de Pauet Riba. L'àlbum conté set temes nous compostos per Caïm (música) i Dolo Beltrán (lletra), els altres tres temes inclóuen una versió de "Quan la Mercè està contenta!" composada per Pau Riba que la va gravar l'any 1971, al costat de "Em vindràs a buscar" de Black i "Quan és facilitar fosc" de Sopa de Cabra que ja la havien inclos, crec recordar, en un disc tribut al grup de Girona i en l'enregistrament i al costat de la veu de Dolo Beltrán escoltarem també a Gerard Quintana. Pastora són Dolo Beltrán, Pauet Riba i Caïm Riba i en un dels temes col.labora el seu germà Àngel Riba. Pastora es van crear l'any 1996. El 2001 van publicar el seu primer àlbum amb el nom del grup per títol i que va ser Disc d'Or al vendre més de 50.000 còpies. L'èxit es va deure bàsicament al seu primer single amb el tema "Lola" i es pot dir que des d'aquell moment Pastora viu de les rendes de "No me llames Dolores, llámame Lola", mai m´s van tornar a conseguir un èxit igual. Suposo que per tot això han tret aquest disc tot en català ja que les subvencions de la Generalitat són una cosa molt llaminera i paga en molts casos la gravació, producció, edició i fins i tot de vegades ja dóna beneficis.

Objetivo Birmania – Tormenta a las diez 1984

Ha vegades hi han comentaris que poden provocar una veritable tempesta, almenys si aquesta es inevitable, procurarem concretar-la i farem que aquesta sigui a les deu que és una bona hora. Ens ho diuen la gent d’Objetivo Birmania, una de les bandes sorgides dins de la Movida madrilenya que van tenir els seus cinc minuts de glòria, de fet van funcionar del any 1982 fins a 1991. En els seus inicis Objetivo Birmania pretenia emular als nord-americans Kid Creole & The Coconuts i el grup eren Francisco R. Musulén al teclat, Luis Elices a la guitarra, Javier Escauriaza a la bateria i Carlos de France al baix, al costat de la cantant Mari Paz que va abandonar el grup en el 82 sent substituïda finalment per Yolanda Hens i dos coristes i ballarines anomenades Mónica Gabriel Galán i Ana Fernández, aquesta última els deixaria i marxaria l’any 88 com a secretària del "Un, Dos, tres" i dos dels músics anirien a Ciudad Jardín. L’any 1989 hi va haver un altre reajustament total del grup i una baralla legal pels drets del nom. Objetivo Birmania encara va seguir en actiu fins l’any 1991. "Tormenta a las diez" donava títol al seu primer àlbum que publicaria el segell Warner l’any 1984, fins aleshores Objetivo Birmania havien tret 2 singles.

M-Clan – Gracias por los días que vendrán 2010

Un altre gran tema que us extrec des de el llarga durada "Para no ver el final", l’últim disc dels murcianos  M-Clan fins el moment i aparegut el setembre de l’any 2010, en el qual del grup original ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, es aquest que us porta ara a Un Toc de Rock. En la grabació i a més a més de Carlos Tarque i Ricardo Rupérez, els acompanyen Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. La banda es va crear a Múrcia a principis dels anys 90 i M-Clan han estat un dels bons i sòlids grups de rock espanyol de la història recent. Queda saber que passarà a partir d'aquest disc i quina serà la continuitat de M-Clan. Pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir als M-Clan perque a la portada d'aquest disc, el seu últim treball, Carlos Tarque i Ricardo Rupérez estan fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta, molta intolerancia.

Radio Futura – La negra flor

Aquesta és la versió original extreta del LP "La canción de Juan Perro" de Radio Futura, abans que Santiago Auserón descobrís Cuba i els sons calents de l'illa i comencés a barrejar aire caribeny en tots els seus treballs i que finalment va acabar amb Radio Futura i va donar sortida a Juan Perro. Curiosament en els seus inicis, l'alma mater de Ràdio Futura era Hemilio Molero, però quan van fitxar per Ariola després del "Enamorado de la moda juvenil" que va treure Hispavox, es va parlar que la discogràfica va exigir al grup que Hemilio els deixés ja que no donava la imatge de banda juvenil. Jo l'hi vaig preguntar una vegada a Santiago Auseron sobre aquest tema i es va mostrar bastant ofès, però no va contestar a la meva pregunta, es va anar pels Cerros d'Úbeda. Us explicaré una curiositat, quan jo era director artístic de La Fàbrica de Reus, em va trucar Paz Tejedor, manager de Ràdio Futura per demanar-nos un favor. La banda tenia disposada una gira per Catalunya i a una setmana vista se'ls havia caigut una data, això representava despeses i ella pretenia que jo els contractés per actuar en La Fàbrica. Li vaig exposar clarament que el nostre aforament era poc més de 1000 persones ben atapeïdes i que per tant no podíem pagar el seu caché. Finalment i tenin en compte que la data els hi quedaba pentxada, és va arribar a un acord i els vam salvar la papereta. Això si, aquell dia va pagar entrada tot el món i a més a 1.500 pessetes, una cosa inusual ja que a la província mai s'havien sobrepassat les mil en una entrada. Vem omplir a rebentar i la roda de premsa la vam fer al local del costat que encara estava inhabilitat, entre runes i palla, va quedar molt curiós i la premsa va lucinar. Com a suport a Sierra, el seu guitarra que no estave bé de salut, Radio Futura havien contractat a Alex Sánchez (a la foto amb Santiago d'esquena)), el guitarrista de Lone Star i en aquell temps director de la revista Popular 1. Ells pretenien que Alex fos cap a Madrid per assajar, però ell els va dir que no, que li enviessin els discos, les partitures i l'ordre de les cançons. Es van veure per primera vegada al nostre concert, assajar un parell d'hores a la tarda i tot va anar sobre rodes, Radio Futura van lucinar de com tocava Alex Sánchez i és que fins allavors no s'adonaven que la veterania és un grau.

Conchita – Vete 2012

Conchita torna al mercat del disc, després de gairebé tres anys de silenci, amb "Zapatos nuevos", el seu tercer àlbum, un disc que es va publicar el 8 de maig passat. El primer single ha estat "La Guapa de la Fiesta", però jo he volgut puntxar-vos "Vete" que m'ha entrat des del primer moment. Els 11 temes que configuren el nou treball de Conchita són composicions de la mateixa noia. L’àlbum ha estat produït per Pablo Cebrián, que toca també guitarres, baix, ukelele i s'encarrega de les programacions. Al seu costat trobem a Aaron Johnston a la bateria, Raúl Osuna al piano, òrgan Hammond i sintetitzadors i Francis Hernández al piano, tots ells acompanyen Conchita en l'enregistrament del seu nou treball, que trenca tres anys de silenci  discogràfic. Cantant, guitarra, teclista i compositora, es diu Concepció Mendívil, però se la coneix artísticament com Conchita. Tot i ser espanyola, Conchita va néixa a Hèlsinki, Finlàndia, el 3 de març de 1980. Va debutar el febrer de 2007 amb l'àlbum "Nada más" i va realitzar una intensa gira de presentació. El disc va entrar a la llista dels més venuts del país en la seva primera setmana de llançament. L'any 2008 va aconseguir ser Disc de Platí, superant les 100.000 còpies venudes. Jo en cap moment dubto de la veracitat d'aquestes dades, però un dia d'aquests i tal i com porto temporades dient, escoltarem a Manzanita i us explicaré un sistema de les discogràfiques per falsejar les dades de les llistes oficials de venda, almenys en Espanya. No oblideu que "El Pícaro" es un invent espanyol.

Santi Vendrell – El rodamon 1983

El seu nom complet és Santiago Vendrell Palazón i el cantautor català va néixa a Sant Boi de Llobregat, el 22 de novembre de l’any 1959. Després d'haver format amb Miguel Murga, el duet Miquel i Santi, l’any 1981 Santi Vendrell es va llançar en solitari. Aquest és en la meva opinió, un dels seus millors temes. Es trobava al LP "Molt personal", publicat l’any 1983. Santi Vendrell va tenir problemes amb CIU pel fet que aquest partit polític va utilitzar una de les seves cançons en una campanya electoral, sembla ser que sense la autorització de Santi Vendrell. Ara bé, aquestas cosas jo sempre dic que es tenen que posar en “cuarentena” perquè moltes vegades la gent s'aprofita de campanyes publicitàries i després volen separar la seva imatge d'elles perquè s'adonen que els ha tancat moltes portes d'ajuntaments on el color polític és un altre.

Presuntos Implicados – Alma de blues 1989

Aquest tema amb el que tancarem la barraqueta d’Un Toc de Rock per avui, marcà l'abans i el després de Presuntos Implicados, un bon grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València. “Alma de blues” donava títol a un LP editat l’any 1989 i que es va esdevenir un dels seus millors traballs. El grup Presuntos Implicados estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que era el seu marit i abans Presuntos Implicados havian estat gravant peçes en una línea casi discotequera, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu per la seva carrera musical. Si bé Soledad Giménez els va deixar per treballar en solitari i des de la marxa de Sole, fa dos o tres anys, el seu lloc l'ocupa Lydia Rodríguez. Presuntos Implicados ja han tret un segon disc amb la nova cantant i a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna cosa d’ell. 

La dita d'avui la va dir el cantant, compositor i guitarra Bruce Springsteen que va comentar

“El pobre vol ser ric i el ric vol ser rey”

Ara toco el dos i fermo per ara la barraqueta d’Un Toc de Rock, us deixo amb la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Tancó per avui Un Toc de Rock, ens trovarem de nou en el proper programa. Xiquets, xiquetes, sigueu bons, sigueu bones i sis plau, no feu rés que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa (Link to download the radio program)