Un Toc de Rock Programa 19-09-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Quan en els anys cinquanta va sorgir imparable el rock and roll, va començar un canvi estructural en els conceptes musicals de l'època a tot el mon. En els anys seixanta i amb The Beatles des d'Anglaterra, el canvi va seguir i es va anar consolidan un pop-rock que va anar molt més enllà. Avui començarem Un Toc de Rock als Estats Units i ens mantindrem en les terres del Oncle Sam escoltant grups i cantants que actualment formen part de la cultura musical del Segle XX i de l'actual. Jo sóc Mario Prades i obro la barraqueta, des de de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya que emeten el programa, dient allò de sempre.

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Drifters – Under the Boardwalk 1964

Arriva el moment d'escoltar als nord-americans The Drifters, una bona banda vocal de color que van aconseguir posar uns quants temes en els primers llocs de les llistes americanes i amb ells obrirem Un Toc de Rock per avui. Curiosament d'aquest tema, molt versionat en castellà en els seixanta, destacant la versió de Los Jóvenes que la van titular "Bajo tu techo" que van imitadar la versió que havien realitzat els Rolling Stones i no recordo cap a Espanya que s'acostés a l'original dels The Drifters. El grup inicialment el van integrar Maurice Cannon, Michael Williams, Damion Charles i Ryan King, però per The Drifters han passat més de 65 músics i cantants, entre ells Ben E. King. Després i sota un altre lideratge, van passar a ser Clyde McPhatter and The Drifters. El single amb "Under the Boardwalk" es va publicar al juny de 1964 i havia d'haver-se gravat el 21 de maig de 1964, però el cantant de la banda, Rudy Lewis, va morir d'una sobredosi d'heroïna la nit anterior. Lewis havia estat la veu principal des de la partida l’any 1960 de Ben E. King que en solitario va gravar el famos "Stand by me", va ser el seu èxit i avui en dia es una cançó inmortal. Ells en lloc de reprogramar la sessió d'estudi per un altre dia i tindre temps per trobar un nou líder, no ho van fer així, és va decidir que la cançó la cantaria Johnny Moore el mateix dia que estava programat fer-ho, no volien desaprofitar l'estudi. Suposo que després de gravar marxarien a l'enterrament del seu company Rudy Lewis. Despres va entrar el cantant Clyde McPhatter que es va convertir poc a poc en el líder del grup, fins que, com os deia, van passar a ser Clyde McPhatter and The Drifters.

The Lovin’ Spoonful – The Summer in the City 1966

Viatjarem ara dos anys cap al present i escoltarem The Lovin' Spoonful, un grup que és va crear al Village de Nova York. Eren la banda liderada pel cantant, guitarra, compositor i harmònica John B. Sebastian, nascut a New York el 17 de març de 1944. Aquest és el tema més popular en la carrera d'aquest grup que va funcionar molt bé a finals dels 60., però The Lovin' Spoonful tenen altres bons cançons, entre ells destaca "You're a big boy now" que es va incloure a la banda sonora del film del mateix títol on tota la música va ser composta per John B. Sebastian, l’escoltarem un altre dia. El grup es completava amb Steve Boone (baix) i Joe Butler (bateria), sense oblidar el cofundador que era Zal Janovsky (guitarra). Aquest i John B Sebastian es van conèixa en una trobada d'amics celebrada a casa de Mama Cash i allà després de muntar-se una jam-session, va sorgir The Lovin' Spoonful. Per cert, el pis era propietat del cantant i compositor Harry Nilsson. John B Sebastian, ja en solitari, va ser un dels grans triomfadors del Festival Woostock 69 (la foto es d'aquest festival). "Summer in the City" va ser el seu cinquè disc i va arribar a la primera posició en Estats Units i va ser versionat anys més tard per Joe Cocker.

El grup nord-americà The Lovin' Spoonful

Cupid’s Inspiration – Yeterday has gone 1968

Amb aquesta cançó s'obria el primer llarga durada del grup britànic Cupid’s Inspiration que porta el nom del grup com a títol i es va editar l'any 1968. La veritat és que se m'han colat sense avisar ja que el programa d'avui anava de pop nord-americà, però com la cançó es va classificar als Estats Units anem a donar-ho per bo. Aixó si que es agafar-ho per els pels. Cupid’s Inspiration es van crear a Stamford, Lincolnshire i inicialment es deien The Ends. El tema es va publicar en single i va aconseguir el segon lloc a Anglaterra i el 4 als Estats Units. No era seva, es tracta d'una versió d'un tema  composat per Teddy Randazzo i Victoria Pike que ja havien gravat anys abans Little Anthony and The Imperials que eren de Nova York. Cupid’s Inspiration van funcionar de 1968 a 1971 i es van desfer, però per la banda van passar un munt de músics, tot i que inicialment eren Laughton James (baix), Wyndham George (guitarra), Bernie Lee (guitarra) i Steve Hammond, però van passar gent de la talla de Martin Cure, Gordon Haskell que posteriorment s'aniria a King Crimson, Roger Gray, Garfield Tonkin i uns quants més.

The Monkees – Daydream believer 1967

Aquest tema era una composició de John Stewart i la van gravar molt abans que ells el grup de folk The Kingston Trio. The Monkees la van incloure en el seu cinquè àlbum "The Birds, The Bees & The Monkees" editat el 22 d'abril de 1968 i produït per Chip Douglas, encara que es va publicar anteriorment en format single el 30 de juny de 1967. Va arribar al número 1 als Estats Units el 2 de desembre, mantenint-se tres setmanes en aquesta posició i va aconseguir el cinquè lloc en el Regne Unit. En les llistes de l'any el single va arribar al lloc 79. El líder vocal en aquesta cançó és Davy Jones. The Monkees van ser una banda prefabricada nord-americana creada per lluitar contra els Beatles i que va tindre ja per començár, la seva propia serie de TV, integrada per Michael Nesmith, Davy Jones, Micky Dolenz i Peter Tork. No tocaven ells en els seus primers discos ja que excepte un, els altres no tenien ni idea de música, van ser escollits en un càsting perquè eren resultons, no per les seves qualitats musicals. Però els Monkees van ser el primer grup que va usar un sintetitzador moog en una cançó. El tema era "Daily Nightly" i va aparèixa en el seu tercer LP, editat l’any 1967, "Pisces Aquarius Capricorn and Jones Ltd". Tornant al càsting de selecció que es van celebrar per triar els futurs membres de The Monkees corren nombroses llegendes i rumors, algunes certes, com la que Stephen Stills que després formaria part del supergrup Crosby, Stills, Nash & Young i que en aquella època crec que tocava amb Buffalo Springsteen, va ser rebutjat per la seva mala dentadura, també es va dir, encara que no està confirmat que Paul McCartney va fer una recomanació perquè entrés el seu germà Mike. Així mateix es diu, encara que no hi ha cap certesa que el psicòpata assassí Charles Manson va ser rebutjat en les proves i dic que és dubtós ja que en aquells dies hem sembla recordar que complia una condemna per robatori de cotxes. Mike Nesmith és avui en dia un home de gran fortuna personal, però no us cregueu que és per les seves habilitats com a músic ni per haver estat membre de The Monkees, és ric perquè va heretar la fortuna de la seva mare que era la inventora del famós producte corrector tippex. Us explicaré una altra curiositat, quan ells se sentien grans entre els grans i ja tocaven en els seus discos, se'ls va oferir la cançó "Sugar, sugar". Curiosament The Monkees van rebutjar gravar-la i el productor Don Kirshner va crear un grup "fantasma" de dibuixos animats anomenat The Archies, basat en la tira còmica Archie i en la sèrie de televisió i "Sugar Sugar" va ser el major èxit musical als Estats Units i mig món, de l’any 1969. Vaja lumbreras els The Monkees.

Gary Puckett & The Union Gap – Lady Willpower 1968

El grup Gary Puckett & The Union Gap es va formar a Califòrnia l’any 1967, al voltant del seu líder, el cantant Gary Puckett, un home nascut a Minnesota el 17 d'octubre de 1942, al costat de Dwight Bement (teclats i saxo), Kerry Chater (baix i guitarra), Paul Wheatbread (bateria) i Gary Withem (teclats). El  compositor de casi tots els seus temes era el que també va ser el seu productor, Jerry Fuller. Les cançons més destacades n la carrera de Gary Puckett & The Union Gap, a més d'aquesta, van ser "Young girl", "Woman, woman" i "Over you" i en els seus discos cridava l'atenció el fet de que Gary Puckett & The Union Gap casi sempre vestien uniformes militars, sobre tot de l’época de la Guerra Civil Americana. El single amb la cançó "Lady Willpower" a la cara A es va edità al juny de l'any 1968 i va arribar al segon lloc de les llistes. L’any 1971 el grup Gary Puckett & The Union Gap es va desfer i Gary es va llançar en solitari, però va tindre molt poc èxit. En total Gary Puckett & The Union Gap van treure 7 discos grans, incloent recopilacions.

Gary Puckett & The Union Gap

The Mamas & The Papas – California Dreamin’ 1965

Icons del flower-pop californià, el anomenat so hippy, al costat del "Monday, Monday" aquest es el teme més popular en la carrera de The Mamas & The Papas, un grup integrat per John Phillips (30 d'agost de 1935 - 18 de març de 2001) , Cass Elliot (19 de setembre de 1941 - 29 de juliol de 1974), Denny Doherty (29 de novembre de 1940 - 19 de gener de 2007) i Michelle Phillips (4 de juny de 1944) que venien del món del folk. Avui en dia ja només segueix viva Michelle Phillips, una dona de gran bellesa que també s'ha dedicat al cinema, tots els altres components de The Mamas & The Papas ja van morir. Ambdues cançons es trobaven en el mateix single, encara que aquesta era la cara B. Amb el temps, el tema "California dreamin'" s'ha convertit en la peça més recordada avui en dia de The Mamas & The Papas, un bon grup vocal californià que inicialment es van fer dir The Magic Circle. En entrevistes que se'ls va fer, tots els membres de The Mamas & The Papas van reconèixa obertament que en les seves sessions d'enregistrament utilitzaven i en molta quantitat, drogues, sobretot fumaven marihuana.

The Mamas & The Papas son un grup mític gracies tan sols a dues cançons

Sonny & Cher – I got you babe 1965

A mesura que avançava la dècada dels 60, el folk-protesta als Estats Units va anà barrejant-se amb diverses tendències més actuals en aquells moments. Un exemple d’aixó és aquest matrimoni format per Sonny Bono i Cher que van saber integrar-se al moviment hippie amb arrels folk. Una de les seves grans cançons va ser aquesta que escoltem ara. Quan el matrimoni de Sonny & Cher es va trencar, es va desestabilitzar la parella artística i finalment cadascú d’ells s’en va anar pel seu costat. El matrimoni de Sonny & Cher va durar fins l'any 1975, es van divorciar el 23 de juny. Sonny va gravar en solitari amb escàs èxit finalment Sonny Bono va deixar la música per dedicar-se a la política. Va arrivar a ser congressista i va morir el 5 de gener de 1998 als 62 anys d'edat. Cher per la seva part,  té una brillant carrera tant com a cantant, com a actriu. Això si, ha de tenir accions del seu cirugià plàstic perque està completament “restaurada”. Si voleu comprovar el que dic mireu las fotos i la caràtula del disc que us pengaré al blog i podreu comprovar-ho in situ. Sonny Bono va néixa a Detroit el 16 de febrer de 1935 i va morir un 5 de gener de 1998. La cantant, actriu, compositora i productora Cherilyn Sarkisian Lapierre, coneguda com Cher, va néixa a El Centro, Califòrnia, el 20 de maig de 1946. En el seu apartat com a actriu, ha guanyat un Oscar pel seu paper a "Encanteri de Lluna", de l’any 1987. Cher ha venut més de cent milions de discos a tot el món, sent una de les cantants amb més vendes en la història. Per cert, a la pel.lícula "Atrapat en el temps", protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell que realment s'hauria d'haver traduït com "El Dia de la Marmota", una paranoia on el nostre protagonista viu cada dia el mateix dia que es repeteix una i altra vegada, quan el radi-desperttador de la seva tauleta de nit es posa en marxa a les sis del matí, sempre sona aquesta cançó.

Sonny and Cher

Barry McGuire – Eve of destruction 1965

Barry McGuire va ser un estendard, tot una icona del moviment de protesta hippie, encara que és d'aquests cantants d'un sol hit en una cursa bastant àmplia i Barry McGuire va gravar gairebé una vintena de discos amb més pena que glòria, això si. Aquesta cançó que escoltem ara aquí al nostre país es va titular "Dies sense demà" i hi ha una gran versió a carrec del grup valencià Los Huracanes, és un cant en contra de la guerra i el bel.licisme d'una generació que va voler enfrontar-se amb flors als fusells i cridaven "Fes l'amor i no la guerra", aixó si, mentre es posaven fins el cul de LSD, marihuana i veient núvols i floretes de colors que els portaven cap a paradisos de ficció, però no podem negar que “Eve of destruction” de Barry McGuire va ser tot un himne generacional. Es tracta d’una composició de P. F. Sloan que la va escriure el mateix any 1965. El cantant Barry McGuire va néixa a Oklahoma City el 15 d'octubre de 1935. Barry McGuire segueix en actiu i viven de les rendes i el ressó d'aquesta cançó.

El cantant Barry McGuire, un dels líders del flower-power, el so hippy

Scott McKenzie – Flowers in you hair (San Francisco) 1967

Scott McKenzie va ser el líder del flower pop, el moviment hippy i en el seu primer álbum es recullia la cançó “Flowers in you hair (San Francisco)” de l’any 1967 i que es va convertir en tot un himne generacional sent el seu gran hit internacional, però la cançó no es deia veritablement “San Francisco”. Originalment el títol era "Flors en el teu cabell", però l'afegitó es va convertir, per obra i gràcia del boca a boca, en el títol i avui tothom la coneix a Espanya com "San Francisco". Es recullia al LP “The Voice of Scott McKenzie”, el primer disc que va editar el cantant i es va publicar l’any 1967. "Flors en el teu cabell" va ser tot un cant de llibertat i una oda a la ciutat bressol de l'orgull gai. De fet va ser l'únic hit important en la carrera d'aquest cantant nascut a Jacksonville, Florida, el 10 de gener de 1939 i de nom real Philip Blondheim. Scott McKenzie va començar l'any 1960 i encara segueix en actiu, vivint de les rendes del "San Francisco" que per cert, era una composició del malograt John Phillips que també va ser el productor, membre de The Mamas & The Papas, grup que hem escoltat abans i del que només queda viva la seva ex-dona, l'actriu i cantant Michael Phillips. Per cert la portada del disc que us he possat al blog es una edició mexicana que també hem va fer arrivar la novieta del pais dels mariachis, un EP compartit. Scott McKenzie va morir el passat 18 d'agost, patia el síndrome de Guillain-Barre.

Janis Joplin – Me and Bobby McGee 1971

En el passat programa vam escoltar a Janis Joplin i ara us porto un altre cop a Un Toc de Rock un dels temes més rellevants de la Rosa. El tema que escoltem ara amb la veu de Janis Joplin es una composició country de Kris Kristofferson que per supossat també la va gravar molt abans, inclus va fer un duet amb Rita Coolige, es trobava en el disc pòstum de Janis Joplin que es va titular "Pearl". Un disc incomplet ja que es van quedar una pista de veu i una altra instrumental sense acabar de gravar-se i es va publicar tal com La Rosa ho va deixar en morir. Per aixó la cançó "Mercedes Benz" la trobem en aquest disc solsament a acappella. La fusió de la música folk, hippie i el R & B va arribar amb gent com Janis Joplin, una de les grans triomfadores del Festival Woodstock 69. En ella si que es ratifica allò de "flors i drogues". Va morir per sobredosi quan semblava que havia superat les crisis i deixat les substàncies psicotròpiques, el 4 d'octubre de 1970, tenia 27 anys (a la foto veureu una Janis molt joveneta). La veritat es que va comerçar a tindre problemes amb les drogues i l’alcohol quan tenía solsament 16 anys i va arrivar a pesar sols 35 kilos. Janis va néixa a Port Arthur, Texas, el 19 de gener de 1943. L’amy 2008, la revista Rolling Stone la va col.locar en el lloc 28 del llistat dels “Millors cantant de tot s els temps”. Abans de gravar en solitari havia format part del grup Big Brother and the Holding Company.

The Mardi Grass – Girls I’ve got news for you 1970

Jo vaig descobrir a aquest bon grup, una banda mixta integrada per blancs i negres, quan em va enviar el single una nuvieta mexicana que vaig tenir anomenada Magnolia i de la que fa més de quaranta anys que no sé res de res. El single que ella em va enviar mai va arribar a editar-se aquí en el país, així i tot, van existir un parell o tres de versions de la cançó en castellà, una d'elles a càrrec de Los Catinos. Us ofereixo al blog la caràtula original del single editat a Mèxic que és del que disposo i a sota la nord-americana. Poc us puc dir de The Mardi Grass, però la cançó es va classificar en les llistes americanes i també en algunes europees (França, Holanda i Alemanya). El grup The Mardi Grass es va crear a Nova York i eren Lou Burgio cantant i bateria, al seu costat Bob Azzaro que tocava el òrgan i cantava, Flip Cesario a la guitarra i cors i Noel Koward que s'encarrega de cantar i del vibràfon de percussió, en anglès l'instrument es diu vibes. The Mardi Grass només van gravar 3 LP's i es van desfer a mitjans dels 70.

Bill Deal & The Rhondels – I’ve been hurt 1969

Aquest bon tema de Bill Deal & The Rhondels que escoltem ara a Un Toc de Rock no estic segur de que arribés a publicar-se mai aquí a Espanya, però va ser versionat, entre d'altres, pels grups Z-66 de Lorenzo Santamaría i els barcelonins Albert Band. Bill Deal & The Rhondels es tractava d'un grup nord-americà molt nombrós, eran 9 components, però van arrivar a ser 13. El grup Bill Deal & The Rhondels és va crear l’any 1965 a Virginia Beach, als Estats Units i amb aquest tema van arribar al lloc 35 del Billboard l’any 1969. Bill Deal que era el líder, cantant i teclista del grup, va néixa el 8 de juliol de 1944 i va morir un 10 de desembre de 2003 i per cert, tot i ser un grup que van fer R & B, Bill Deal, com la majoria de músics de la banda, era blanc. L'any 1969 Bill Deal & The Rhondels van col.locar dos temes en les llistes, van gravar un sol LP, poc més van fer, peró aquesta es la cançó més important a la seva curta carrera musical i l'escoltem a Un Toc de Rock, des de de la xarxa de emissores de Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya que emeten el programa.

Al Green – How can you mend a broken heart 1972/2010

Aquesta peça es tot un clàssic en la carrera del cantant de color nord-americà Al Green, possiblement la seva millor cançó i que em va sorprendre escoltar-la a la banda sonora de "El llibre d'Eli", film protagonitzat per Denzel Washington i Gary Oldman i que es va estrenar l'any 2010. Albert Greene va néixa el 13 d'abril de 1946 a Forrest City, Arkansas. Va començar l’any 1964 en el grup Creations que van passar a ser Al Greene and the Soul Mates i posant un dels seus temes en el Top-40. L’any 1969 Al Greene va iniciar la seva carrera com a solista. Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock "Com pots reparar un cor trencat?", es trobava en el seu LP "Let's Stay Together" que es va editar l’any 1972 i es tracta d’una composició dels germans Barry i Robin Gibb que la van incloure en l'àlbum dels The Bee Gees "Trafalgar", de 1971 i precisament aquesta cançó va ser el primer single dels Bee Gees a aconseguir un nombre U als Estats Units. Tornant a Al Green us explicaré una anècdota completament real i documentada. El 18 d'octubre de 1974, Mary Woodson, dona amb la que Al tenia un ambolic, li va demanar que es casessin i ell va refusar la proposta, de fet ella ja estava casada i ambdós es dedicaven a adornar-li el cap al marit. La dona al sentirse rebutjada, es va acostar al cantant mentre ell es banyava i li va llançar una olla amb sèmola bullin asobre. Al Green va ser hospitalitzat amb cremades de tercer grau en el seu estómac, dors i braços. Ella es va tancar en una habitació a la casa d'Al Green de Memphis, va escriure una nota i es va suïcidar amb un revòlver pertanyent a Green. Al sempre va creure que allò havia estat un senyal de Déu i es va ordenar com a reverend del Full Gospel Tabernacle, l’any 1976, una de aquestes esglesias que surten als Estats Units com a bulets, encara que va continuar gravant, però veient també com les vendes dels seus discos baixaven, rebent crítiques negatives dels comentaristes musicals. Després, Al Green va comprar una església a Memphis, per poder exercir com a pastor causa de la negativa de diversos membres de l'església protestant a acceptar-lo. Conseqüentment, la religió va passar a ser el més important per Al Green, encara que sense abandonar la música.

 

Billy Joel – Piano man 1973

Amb tota seguretat el "Home del piano" és, al costat de "Honesty" les millors cançons en la carrera de Billy Joel. Tot i que molts diuen a Espanya que el tema és d'Ana Belén i Víctor Manuel, gran error, és del cantant, pianista, compositor i productor nord-americà Billy Joel. William Martín Joel va néixa el 9 de maig de 1949 en el Bronx de Nova York. Va estudiar piano des dels 4 anys i després de militar en un parell de grups Billy Joel es va llançar en solitari l’any 1971, però no va ser fins el seu segon disc "Piano man" al que aquest tema donava títol i que era, com la resta de l'àlbum, composició del propi Billy Joel que va triomfar plenament. El productor de l'àlbum va ser Michael Stewart i el single amb aquest tema es va classificar de seguida en les llistes arribant al quart lloc. Dos temes "Tràveling' Prayer" i "Worse Comes to Worst" també es van col.locar en llistes. Billy Joel es va retirar l’any 1993.

Billy Joel

The Door – Riders in the sky 1971

Per finalitzar aquest segon programa de la setena temporada d’Un Toc de Rock us porto el que al meu parer és el millor tema de The Doors, la banda liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger. La cançó es trobava al álbum "L.A. Woman" del 1971 i està inspirada en el clásic del country americà “Ghost riders in the sky”. The Doors es van crear a Los Angeles, l’any 1965 i la polèmica sempre va envoltar les actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les drogues fins que el van portar a la mort. Va néixa a Melbourne, Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu nom complet era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva mort, fins i tot es diu, dins de la llegenda urbana que Jim Morrison no va morir. L'historia ens parla de que va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver autòpsia, però es va declarar que va morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri per dur-lo als Estats Units, però fonts del  Cementiri parisienc Père Lachaise  asseguren que ningú pot portar-se un cos del cementiri sense que l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les targetes de crèdit i passaports de Jim Morrison encara segueixen vigents. Poc temps abans de morir ell així ho va especificar en el seu testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia i un metge que ja no exercia (él que va donar que pensar sobre un posible suborn). Altres versions diuen que Jim Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba és un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison, Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda instrumental. Després de publicar dos LP's es van desfer, era 1973.

La dita per tancar Un Toc de Rock la va dir la que va ser primera ministra de l’India Indira Gandhi (Allahabad, Índia; 19 de novembre de 1917 - Nova Delhi, 31 d’octubre de 1984), una dona admirable que va morir assasinada per el seu guardaespatlles.

“No hi ha pitjor contaminació que la pobresa”

Ara fotre el camp i baixo per avui la barraqueta d’Un Toc de Rock, us deixo amb la companyia de la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Tancó per ara Un Toc de Rock, tornaré al proper programa. Xiquets, xiquetes, sigueu bons, bones i no feu rés que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa