Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades a un dinar a casa del director de cinema Miguel Iglesias.
En primer pla trobem l'actor andorrà-francès Gil Vidal i la seva mare.
La foto la va tirar el director català de cinema.
Avui i per començar Un Toc de Rock us porto un dels grups mítics de la "movida madrileña", una banda històrica llavò d'altres grups que van treure més discos i van vendre més que ells, però Zombies i aquesta cançó “Groenlandia”, són un referent, com també va ser un referent a la seva Argentina natal l'home a qui escoltarem després. Per tant i saludant a la xarxa d'emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant, Ona La Torre i Ràdio Cap de Creus, obro la barraqueta dient.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Zombies – Groenlandia 1980
Un dels grups més emblemàtics de la "movida madrilenya" van ser Zombies i "Groenlàndia" es la cançó més identificativa en la seva curta carrera profesional. La veritat és que es tracta d'un tema molt infantil i ingenu, tant a nivell lletra com música, però no obstant això té un encant especial que la va fer sonar i molt en les emissores més modernillas de l'època i sobre tot las que es deien “emisoras piratas” i també a les municipals que llavors començaven i tenien llibertat per puntxar el que volien els locutors. Zombies i sobretot el seu líder Bernardo Bonezzi (cantant i guitarra) estaven influenciats pel glam-rock i la new wave, el resultat es comprovava en cadascun dels seus concerts. Bernardo va començar amb 13 anys i l'unia una estreta amistat amb la gent de Kaka de Lux i amb Alaska i es reunien al costat de Carlos Berlanga, Alaska, Fernando Márquez "El Zurdo" i altres amics a casa de Nacho Canut. Allà van sorgir pàgines inoblidablesde la moguda. El primer grup en què va tocar Bernardo Bonezzi va ser Morbus Acre, però finalment decideix crear una banda pròpia i van sorgir Zombies, quan se li van unir Álex de la Nuez (guitarra), Massimo Rosi (baix), Miguel Ordóñez (caixa de ritmes), Tesa Arranz (caixes xineses i cors) i Juanma del Olmo. Compartien local d'assaig amb Kaka de Luxe. Aquesta cançó va ser el seu single de debut i es va incloure en el primer LP de Zombies 
titulat "Extraños juegos", editat per RCA el 1980. Encara traurien un segon àlbum "La Muralla China", en el 82 i es van dissoldre, bàsicament per falta de creativitat ja que es van quedar estancats. Ambdós discos van ser reeditats anys més tard en un sol CD. Bernardo Bonezzi es va dedicar bàsicament a compondre bandes sonores i va guanyar un Goya en el 95. De fet va debutar en aquesta faceta fent la música de la segona pel.lícula de Pedro Almodóvar amb qui l'unia una bona amistat, "Laberint de Passions" filmada el 1982. També va produir a Almodovar y McNamara. Dels seus companys en Zombies us puc dir que Juanma del Olmo crearia Los Elegantes i Álex de la Nuez va substituir a Felipe Lipe com a baixista de Tequila i després de formar part d'Alex y Christina es llançaria en solitari. Us explicaré una anècdota, quan es va acabar el programa de televisió "La Edad de Oro del Pop Espanyol", l'última cançó que va sonar va ser "Groenlàndia" interpretada en directe per Zombies i en l'escenari al costat d'ells i fen veus o una cosa així, van estar Pedro Almodovar, McNamara i Carlos Berlanga. A internet corren vidéos d’aquest esdeveniment. 
Charly García – Nos siguen pegando abajo (pecado mortal) 1983
Jo sempre he sentit una mena de debilitat per la música argentina, potser és per nostàlgia ja que els meus orígens es troben en el con sud del continent americà. Charly Garcia és un dels músics carismàtics de l'anomenat Rock Nacional Argentí. Va ser component del mític grup Sui Generis i també de Serú Girán, Billy Bond and the Jets, Porsuigieco i La Màquina de Hacer Pájaros, a més de tindre una bona carrera en solitari. Aquesta cançó va ser versionada a Espanya per Miguel Ríos en el seu àlbum "La encrucijada". Originalment és va 
incloure en el àlbum "Clics modernos" que Charly García va publicar l'any 1983, considerat per l'edició argentina de la revista Rolling Stone com el segon millor disc de la història del rock argentí i per la revista nord-americana Alborde com el tercer entre els 250 millors de la història del rock iberoamericà. Els músics en la gravació són Charly García (piano, guitarra, sintetitzador, samplings, caixa de ritme i veu), Pedro Aznar (baix, guitarra i veu) que fa els cors en "Nos siguen pegando abajo", Larry Carlton (guitarra), Casey Scheverrell (bateria) i Doug Norwine (saxo). Charly García es diu en realitat Carlos Alberto García Moreno i va néixa a Buenos Aires el 23 d'octubre de 1951. L'any 2010 va ser declarat Ciutadà il.lustre de la Ciutat de Buenos Aires. 
Discos de Charlie García, Sui Generis i a sota una foto d'ell
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG – Señora azul 1974
Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José María Guzmán, han publicat només tres LP's i dos recopilatoris, així com un CD al 94 on només eren tres. Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixía com CRAG no van tenir l'èxit que es mereixien i es que a la música que surgia a Madrid als 70 i durant els 80 hi havien dos separacions, els que sabien tocar i els que solsament li posaven ganes i glamour. Amb el temps CRAG han estat reivindicats per la qualitat de la seva música, les seves lletres i les seves harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still, Nash and Young, fins al punt que "Señora 
azul", el seu primer disc i que escoltem ara, és considerat una de las millors cançons de la història del pop espanyol. De fet ells van ser el primer supergrup del rock espanyol. Tots quatre músics eren veterans amb experiència, Cánovas havia estat bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Íberos, i Guzmán, juntament amb Rodrigo i els germans José i Manuel Martín, havien format part del grup Solera. Guzmán crearia més tard Cadillac. “Señora azul” donava títul al primer LP de CRAG, editat per Hispavox l’any 1974 i va ser escrita per Rodrigo García. Es va dir que la cançó era una crítica contra la dictadura franquista i això els va portar problemes, però en realitat ells havien volgut posar a parir als crítics musicals de l'època.
Christina Rosenvinge – Alguién que cuide de mí 2011
El 29 de novembre del passat any 2011, Christina Rosenvinge, cantant i guitarra hispà-danesa, va publicar una caixa amb 4 CD titulada "Un caso sin resolver" que és un recorregut per la seva àmplia carrera musical i cançons que formen part d'aquesta carrera, junta a altres gravades en directe i format acústic. "Alguién que cuide de mi" és una de les cançons amb nou sabor i que trobem en el primer CD. Escoltant els temes que configuren aquest box passem de Álex & Christina a la seva etapa amb Los Subterraneos, el seu periple nord-americà i el seu retorn 
a casa des de "Tu labio superior". Un recorregut cronològic per tota la seva carrera en solitari, a més de noves gravacions, algunes rareses, maquetes, versions en directe, duets, etc. La veritat és que Christina Rosenvinge és una artista que es podia considerar de culte, encara que les xifres de venda dels seus discos i el seu poder de convocatòria en els concerts deixa molt a desitjar. A més sembla ser, pel que em comentaven gent de la seva oficina de management a Barcelona fa uns anys, Plastic Produccions, és bastant inaguantable com a persona. Cristina Rosenvinge Hepworth va néixa a Madrid, el 29 de maig de 1964, filla del danès Hans Jørgen Christian Rosenvinge i l'anglesa Daphne Hepworth.
Christina Rosenvinge
Leonardo Favio – O quizas simplemente le regale una rosa 1969
Saltarem ara un altre cop a la República Argentina amb un dels grans cantautors del país, Leonardo Favio, a qui vam descobrir aquí a finals dels 60 i principis de la dècada següent, gràcies a cançons com "Fuiste mia un verano", "La foto de carnet", “Ella... ella ya me olvidó” o aquesta que us porto avui on és troba acompanyat per Marito Cosentino y su Orquesta. El nom real de Leonardo Favio és Fuad Jorge Jury i va néixa el 28 de maig de 1938 a Luján de Cuyo, Mendoza. A més de cantautor, és un famós director de cinema argentí i avui es recorda més a Leonardo Favio per la seva faceta cinematogràfica que com a cantant. És un fervent peronista i va realitzar el film "Perón, sinfonía del sentimiento", el 1999, un documental 
amb una durada de 6 hores dedicat a Perón. Us explicaré una curiositat. A principis dels anys 70 i al costat de dos amics vem llogar un apartament al carrer Arizala de Barcelona, gairebé davant del Camp Nou. Era un simple picadero de dues habitacions. Però quan vem voler reestructurar el mobiliari, en desmuntar un armari, vaig trobar-me darrere dels calaixos dos LP's, un de María Dolores Pradera i un altre de Leonardo Favio que per descomptat, fins i tot conservo ancara. Per cert, quan es va publicar aquest single, ell gravaba per CBS Argentina, pero al país va ser distribuit per Discophon a l’any 1969, ja que el segell C.B.S. no es va establir a Espanya fins el 1970. La cançó era la cara B del single i a l’altre cara es trovaba “Ella... ella ya me olvidó, yo la recuerdo ahora”, una de las cançons més populars a la carrera de Leonardo Favio junt a "Fuiste mía un verano".
Caràtulas discos de Leonardo Favio, a sota foto
Manolo Galván – Durmiendo en la misma cama 2004
Aquesta és una de les millors cançó en la carrera de Manolo Galván, nascut a Alacant el 13 de març de 1947 i que en els seixanta va ser el cantant i líder de Los Gritos, aquells de “La vida sigue igual” i que despres es van reconvertir a La Zarzamora. Peró quan es parla de la carrera musical de Manolo Galván no poden olbridar la cançó “Hijo de ramera” que quan Manolo Galván la va compondre i gravar, la discogràfica no va tenir bemols de presentar-la a la censura i al final van tenir raó i va haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van titular "Hoy no me levanto". Un bon dia Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya i sobre tot de la censura i els crítics, s’en va anar a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva retirada. A l’Argentina destacan cançóns com "¿Porqué te quiero tanto?", "Te quise, te quiero y te querré", "Solo pienso en ti", "Suspiros de amante" i tantes altres, junt a aquesta que escoltem avui a Un Toc de Rock i que us extrec d’un recopilatori de grans èxits titulat “20 Secretos de Amor” que Manolo Galván va editar l’any 2004. 
Duble Buble – Clava’t 1987
La cançó donava títol al segon disc del grup català Duble Buble. La lletra d'aquest tema és de l'escriptora Maria Jaén (a la foto), però en el disc trobem també textos de Quim Monzó i Ramon Barnils. A mi Maria Jaén sempre m’ha fet gracia, sobre tot quan la vaig descubrir gracies a La Trinca que va fer servir el títul del seu llibre més popular per un skets a la televisió, es tracta del “Amorrada al piló” que crac va guanyar un premi de literatura erótica. Duble Buble, aquesta banda mixta era d'Osona i aquest va ser el millor LP de la seva curta carrera. Van gravar tres discos i un recopilatori. 
Formaven Duble Buble Mari Martínez (veu), Ramon Ferrer (guitarra), Jaume Coromina "Met" (veu), Lluïsa Latorre (teclats), Francesc Latorre (baix), Leonci Coromina "Fonso" (bateria) i un jove Pep Poblet (saxòfon i clarinet) que te una interesant carrera en solitari i a acompanyat a molts dels gran cantants i músics catalans els darrers anys. Es va crear a principis dels 80 i es van desfer el 1989, si bé en 2007 regrabaron les seves cançons i van tornar a la carretera, encara que no us podria dir si eren els mateixos components. Duble Buble van ser un dels grups que a finals dels 80 van participar en aquella gira anomenada "Música Viva" per petites sales patrocinada i subvencionada per la Generalitat de la qual ja us he parlat en programes anteriors i que a Tarragona va recalà a la sala Va Com Va que en aquells temps es deia Quick Sala Platea.
Bocanegra – Setze anys
Bocanegra van ser una bona banda de rock català liderats per el pianista, cantant i compositor Víctor Bocanegra, nascut a Barcelona el 26 de maig de 1960. Té tres discos al mercat, "Bocanegra U", un disc publicat l’any 1986 i reeditat en versió CD al 2007 i on es trobava aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, "Bloc de Lírica Dura Homenatge a Pepe Sales" (2005) i "Fonografia" (2008). El seu estil podria definir-se com un mestissatge entre pop i jazz. El primer disc que us he esmentat i del que trec aquesta peça era en format de grup, una banda liderada per Víctor, una mica més rock-blues i que responien al nom de Bocanegra i editat en un principi per Onomaster. És un treball molt bo i no es va aprofitar com hagués pogut fer-se. Però Bocanegra tenien un greu problema en aquella época, eren el 
grup d'acompanyament de Pau Riba i a aquest no li interessàve que tinguessin vida pròpia, per tant no els va ajudar en res, més aviat es va dedicar a posar pals a les rodes. Recordo la gira "Música Viva" subvencionada per la Generalitat per promocionar el rock en català en els 80 i en la qual estaven ficats Detectors, N'Gai N'Gai, TR, Dioni Oliver i Melodrama, Octubre, Double Buble, Grec, La Madam i algun altre grup que no recordo, però si estaven els Bocanegra. A Tarragona recalava a la desapareguda sala Va Com Va que abans va ser Quick Sala Platea. Bocanegra era dels grups que no van assistir en moltes ocasions, els seus concerts es suspenien massa freqüentment en coincidir amb concerts que Pau Riba es donava pressa a acceptar, si més no, estiguesis mal pagats. Com deia “pals a les rodes”. Per cert, aixó m’ho va explicar Hortensia, cap de promoció de Onomaster que despres marxaria con a directora a la revista Super Pop i que estaba fins els nassos de Pau Riba.
Víctor Bocanegra
Tomeu Penya – Rock & Roll (els millors anys) 1990
Aquesta cançó es una de les millors a la carrera musical del mallorquí Tomeu Penya i es recullia al LP “Els cors ferits” editat per Blau-DiscMedi l’any 1990. La música es d’un cantautor de country nord-americà que ara no recorde el seu nom, però la lletra es del mateix Tomeu Penya i reflexa d’alguna manera la seva trajectoria musical, la seva historia. El disc va està produït per Joan Bibiloni. L’acompanyan el grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb bones col.laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer al órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu Penya ha 
estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa meva uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps parlant els dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bastià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies" em deia. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixa a Vilafranca de Bonany l’any 1949. Jo tenia que anar al concert que va fer a Reus fa poc, aviem quedat per veure'ns però una averia al cotxe m'ho va impedir
Mario Prades amb Tomeu Penya, al Serralo de Tarragona
Hilario Camacho – Final del viaje 2007
Hilario Camacho va néixa a Madrid el 8 de juny de 1948, es va suïcidar a casa seva un 16 de agost de 2006. Va ser un cantautor amb una trajectòria interessant i bones cançons, encara que mai va aconseguir el reconeixement de Serrat, Aute, Sabina o Labordeta i es va dedicar i molt a compondre per a altres grans temes de pop i rock. Una de les cançons d'Hilario Camacho més conegudes va ser “Tristeza de amor”, banda sonora d'una sèrie de televisió i que és una de les seves millors composicions ja que s'allunya en principi de la clàssica línia musical del cantautor i s'acosta i molt a les grans balades del pop. Es trobava en el seu LP "Gran ciudad" que es va publicar el 1986. Hilario Camacho estudiava arquitectura quan es va unir a al grup cultural Canción del Pueblo, al costat de cantautors com Elisa 
Serna, Adolfo Celdrán o Carmina Álvarez i al que més endavant, es sumarien Manuel Toharia i Julia León, entre molts altres. Es tractava d'un fenomen paral.lel i similar a la Nova Cançó catalana, encara que ells sempre es van queixà de que no comptaven amb el suport econòmic de la burgesia com els catalans. El gener de 1989 va col.laborar amb Wyoming, Moncho Alpuente, Sabina, Aute i Luis Pastor, a "Todos por el humo", gravat per protestar davant el que consideraven com un excessiu proteccionisme de l'Estat a favor dels no fumadors. No se que opinaran ara, tal com estan les coses. La cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock es molt bona i el título “Final del viaje” es molt alegóric ja que va ser recuperada en el seu últim disc, publicat un any despres de la seva mort. El 23 d'octubre de 2006 es va celebrar un concert gratuït en memòria d'Hilario Camacho al Teatre Lope de Vega de Madrid, amb la col.laboració d'artistes com Luis Eduardo Aute, Kiko Veneno, Miguel Ríos, Caco Senante, Manolo Tena o Javier Álvarez.
Discos d'aquest bon cantautor, Hilario Camacho que ja no està
entre nosaltres. A sota una foto
Laura Pausini – La soledad 1993
Laura Pausini
La Oreja de Van Gogh – Un minuto más 2011
El grup de Sant Sebastià La Oreja de Van Gogh en el seu últim disc "Cometas Por El Cielo" que es va publicar el 13 de setembre de 2011, inclouien aquest tema, una gran balada que mereixia sonar a Un Toc de Rock perquè la gaudim tots junts. Aquest tema va ser composat per Xabi San Martín i Pablo Benegas que habitualment són el tàndem de compositors de La Oreja. El 18 abril 2011 van publicar a la seva web oficial una cançó inèdita titulada "Historia de amor", avançament del nou àlbum i el 16 de juliol van treure com single promocional "La niña que llora en tus fiestas". Aquest 
disc ha estat la consolidació i el reconeixement dins de La Oreja de Van Gogh de la nova cantant Leire Martínez, cosa que no va aconseguir amb el seu primer disc amb La Oreja "A las cinco en el Astoria", publicat l’any 2008 i en el què l'ombra d'Amaia Montero encara flotava sobre la banda. És clar que també cal aclarir una cosa, el llançament d'aquest disc de La Oreja de Van Gogh ha estat tot un muntatge promocional pactat i pagat per Sony a través d'una important cadena de ràdio-fórmula nacional i no hem d'oblidar que per sonar en aquesta cadena d’emisores només és necessari una cosa pagar i tenir accés a la subhasta de números U anual.
Portades de LOVG amb Amaia i Leire, a sota foto del grup ara
Joan Manuel Serrat – Entre un Hola y un Adiós 1994
Aquesta és una altra de les grans lletres de Joan Manuel Serrat, publicada dins del LP "Nadie es perfecto" de 1994 que va cantar en castellà i que li va ser inspirada per una fet real. “Entre un Hola y un Adiós” és la història d'un amor sense condicions, d'un lliurament total on només hi ha sentiments en una de les parts i que al cap dels anys tornen a retrobar-se. Així va sorgir la cançó "Entre un hola i un adiós". A mi escoltar-la sempre m’entendreix, es una bona cançó i una millor lletra, per tant no podreu queixar-vos perquè us deixo en bona companyia 
quan tanco Un Toc de Rock per avui. Us deixo amb la bona companyia de Joan Manuel Serrat juntament amb Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya i també Ràdio Cap de Creus que s’ha incorporat fa poques setmanes. Això ha estat per avui Un Toc de Rock. Ah! La producció y els arrengaments del CD "Nadie es perfecto" de Serrat van corre a carrec de Josep Mas "Kitflus" i va col.laborar a la gravació el Mestre Berdagí.
Abaix Mario Prades amb Joan Manuel Serrat i la cantant Mara Castel
Tancarem amb una frase que va dir Don Juan de Borbón, el pare del Rei d’Espanya
“Una reina no puede tener pasado porque el
pasado siempre es presente”
Fins aquí ha estat per avui Un Toc de Rock, tanquem la barraqueta des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus. Que sigeu bons i bones.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario