Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Aquesta foto es monstra una Tarragona que més que la capital de la provincia,
dona l'impresió de ser un petit poblet de la costa (Foto: Mario Prades)
Quan escoltem la música d'un can-càn sempre solem pensà en França, París i bàsicament el Moulin Roige de mitgans del segle XIX i principis del passat segle XX, per demostrar-nos que en moltes ocasions tot és diferent del que sembla, avui obrirem Un Toc de Rock escoltant un can-càn, però aquest can-càn ens el portarà un grup de ska britànic, Bad Manners, per tant
Benvinguts a Un Toc de Rock
Bad Manners – Can Can 1981
Aquesta cançó del grup britànic Bad Manners es va publicar en single el 1981 i estava inclosa en l'àlbum "Gosh It 's ... Bad Manners", el seu tercer LP. El single va arribar a la tercera posició en les llistes angleses. Bad Manners són una de les bandes angleses de ska més populars i es van crear el 1978. L'autèntic líder carismàtic del grup Bad Manners és el cantant Douglas Trendle, conegut com Buster Bloodvessel, un skinhead i autèntic home-espectacle en directe. Al seu costat, trobem a Louis Cook a la guitarra, Brian Tuitt a la bateria, Alan Sayago a l'harmònica, Paul Hyman toca la trompeta, Andrew Marson el saxo alt, Chris Kane el saxo tenor, Dave Farran toca el baix i Martin Stewart enfront dels teclats. Actualment Bad Manners segueixen en actiu, però de la formació original només queda Buster Bloodvessel. La veritat és que aquest "Can Can" se surt de l'estil habitual dels Bad Manners, però és tot un toc de curiositat que us porto avui per obrir Un Toc de Rock.
Discos dels Bad Manners, a sota foto del grup
Electric Light Orchestra – Roll over Beethoven 1973
Son la Electric Light Orchestra, un grup que es va crear a Birmigham el 1970 i liderad inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne, si bé Ron Wood els va deixà poc despres per crear Wizard. Amb la ELO, aquest bon grup angles va passar una cosa força curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més vendes en la indústria de la música britànica. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però si bé tots es van col.locar dins del Top 40, la ELO consta en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número U. No obstant això han venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el
grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947). Aquest tema os el trec del seu según álbum titulat “ELO 2”, el primer sense Ron Wood i que van editar al gener de l’any 1973, si bé aixó no es del tot cert ja que Ron Wood va tocà el chelo i el baix a un parell de cançons del disc. "Roll Over Beethoven” es una composició de l’any 1956 del cantant i guitarrista Chuck Berry i la ELO ha adaptat una introducció del mateix Beethoven. La lletra de la cançó tracta del desig de que el rock and roll i el rhythm and blues sustitueix a la música clásica i la ELO l'ha alterat parlan i molt de la historia del rock i dels pioners. La cançó està en el lloc 97 de la llista de les "500 Millors Cançons de tots els Temps" segons la revista Rolling Stone. En aquest disc la Electric Light Orchestra van ser Jeff Lynne (veu, guitarra i 
sintetitzador moog), Bev Bevan (bateria i percussió), Richard Tandy (teclats i percussió), Mike de Albuquerque (baix i cors), Wilfred Gibson (violí), Mike Edwards (chelo), Colin Walker (chelo), Marc Bolan (guitarra), Ron Wood (baix i violoncel) i Carl Wayne (cors). Igual que el títol, la portada del álbum de la ELO en les edicions britànica i nord-americans són diferents: l'edició britànica va ser publicada a manera de tapa abatible, amb el títol “ELO 2” escrit en una bombeta que flota en l'espai, mentre que l'edició nord-americana inclou el dibuix d'una bombeta més ornamentada en contrast amb un cel fosc i va ser titulat “Electric Light Orchestra II”. Per raons desconegudes, la cançó "Roll Over Beethoven" que escoltem ara, va ser retallada de metratge en comparació amb l'edició americana, mentre que el segon tema, "Momma", va ser rebatejat com "Mama". Les cinc cançons que conformen “ELO 2” tenen una major duracción pel que fa a les habituals cançons del format rock i la Electric Light Orchestra inclouen una instrumentació orquestral que crea un so més dens i complex. Juntament amb el seu predecessor, "The Electric Light Orchestra", suposan els treballs menys comercial del grup, si bé va aconseguir el Top 40 de les llistes britàniques.
Caràtules de la ELO i a sota foto del grup
Vanity Fare – Rock and Roll is back 1972
Els britànics Vanity Fare van començar cridant-se The Avengers abans de passar a ser Vanity Fare, nom derivat de "La fira de les vanitats" (Vanity Fair), una novel.la de l'escriptor William Makepeace Thackeray. Integraven Vanity Fare el cantant Trevor Brice, el guitarrista era Tony Gould, Tony Jarrett tocava el baix, davant de la bateria Dick Allix i als teclats Barry Landerman que havia tocat anteriorment amb Tapestry of Delights. "I live for the sun", un tema de 1968 va ser el seu primer èxit, però la cançó “Earl in the morning” que ja hem escoltat al passat programa d’Un Toc de Rock i que era una composició d'Eddie Seaga i Mike Leander, va ser el tema que els va llançar a tot el món , aconseguint el lloc 12 del Billboard americà a finals de 1969 i va donar títol al seu segon i últim LP del grup, editat també el 1969. Per cert que aquesta cançó que escoltem ara i que va ser editada en single l’any 1972, es pastada al “Rock and roll is King” de la ELO, però els Vanity Fare la van gravar uns anys abans. Un altre dels seus hits va ser "Hitchin 'a ride" que als Estats Units va arribar al número 5. Amb canvis de components encara van editar un altre single en el 72 i es van desfer. Actualment Vanity Fare es troben en actiu, però no queda ningú de la formació original
A sota Els britànics Vanity Fare en directe
CCS – Walking 1971
El cantant Alexis Andrew Nicholas Koerner nascut el 19 d'abril de 1928 a París, França i que va morir l'1 de gener de 1984 a Londres a causa d'un càncer, va ser conegut en el món de la música com Alexis Korner i tot i ser francès està considerat un dels pioners del Rythm & Blues britànic. Va introduir a Gran Bretanya als grans del R & B americà, entre d'altres a Sonny Terry, Big Bill Broonzy, Muddy Waters o John Lee Hooker. Amb un altre dels "pares" del R & B britànic, Cyril Davies, formà el 1961 la Blues Incorporated, una banda que va ser una veritable escola de músics i per la qual van passar 
entre molts altres Charlie Watts, Keith Richard, Ginger Baker, Jack Bruce, John McLaughlin, Lee Jackson, Paul Jones, Brian Jones i Eric Burdon. L'any 1970 Alexis Korner porta a terme un dels seus grans projectes, al costat del pianista John Cameron, el cantant Peter Thorup i el productor Mickie Most, posa en marxa la Collective Consciousness Society que van ser coneguts simplemente com CCS, una banda que desapareix l’any 1973. Aquest tema es va publicar en single al nostre país i va ser l’única cançó que va sonar, solsament una mica, aquí a Espanya, tampoc molt, la veritat, tenint en compte la gran qualitat del supergrup. "Walking" que va arribar a la setena posició a Anglaterra, es trobava en el seu segon LP titulat simplement "II" i editat el 1971. El problema de CCS amb el que és va trovar Alexis Korner, era que portaven tota una Big Band i mantenir un grup d'aquest nivell resultava excessivament car i finalment van desfer-se.
La Collective Consciousness Society al complert, amb Alexis Korner
sentat, el segon per la dreta
The Box Tops – Fields of clover 1968
El tema principal en la carrera dels The Box Tops, aquesta bona banda nord-americana de R & B, va ser "The letter" una cançó de l’any 1967 i que de fet la ser l’única que veritablement va sonar a les emisoras espanyolas de l’época, però que això no ens vagi a enganyar, ells van treure moltes i bones cançons que van pujar a dalt de les llistes, algunes superant a "La carta". The Box Tops eren de Memphis, Tennessee i formaven el grup Alex Chilton (veu solista i guitarra) que quan es va incorporar a The Box Tops acabava de complir 17 anys, Bill Cunningham (baix, teclats i cors), John Evans (guitarra, teclats i cors), Danny Smythe (bateria) i Gary Talley (guitarra i cors). Van estar en actiu de 1967 a 1970, gravant 10 singles i 4 LP's. Després Alex Chilton s'incorporía al grup Big Star. The Box Tops van tornar a principis del nou segle i van estar treballant bastant, però Alex Chilton va morir a causa d'un atac de cor el 17 de març del passat any 2010 i això crec que ha significat la fi del grup. Aquest "Camp de trevols" que us porto era la cara B del single "Choo Choo train", publicat al maig de 1968.
The Box Tops, Alex Chilton es el que estàm sentat a l'escala
David Cassidy – Rock me baby 1972
El single amb aquesta cançó i que es va publicar l’any 1972, va arrivar al lloc 38 als Estats Units i al 11 a Anglaterra. Donava títol a un LP de David Cassidy publicat el mateix any que va arribar al segon lloc en el Regne Unit, si bé al seu país d'origen només va aconseguir el 44. La cançó va ser composada per Johnny Cymbal i Peggy Clinger. En aquesta gravació David Cassidy a part de cantà també toca els teclats, guitarra i la percusió i als cors tobavan a Kim Carnes. El llarga durada va ser produit per Wes Farrell. El cantant, actor, compositor i guitarra David Cassidy va néixa a Nova York el 12 d'abril de 1950 i es va convertir en famós en ser un dels protagonistes de la sèrie de televisió "The Partridge Family", una família de ficció on tots els membres del clan familiar cantaven en cadascun dels episodis i amb l'actriu Shirley Jones en el paper de mare, David tenia el rol de fill gran. De fet la serie estava inspirada en un grup familiar real, The Cowsills i si bé David Cassidy es va fer famos en aquest paper, ell ja havia intervingut en alguns musicals de Broadway.
Portades de David Cassidy i a sota una foto d'ell
The Equals – Baby come back 1969
Un número U molt important del pop britànic va ser "Baby come back" de The Equals, una banda liderada pel guitarra i cantant Eddy Grant. The Equals van causar sensació sobretot per ser dos blancs i tres negres, si bé a vegades van ser dos negres solsament, però l’atenció es va deure a que alguns del homes de color portaven el cabell tenyit de ros. Eddy Grant va néixa el 5 de març de 1948 a la Guyana, però la seva família va emigrar a Londres quan tenia 10 anys d'edat. És l'autor de la cançó. Us explicaré una història: Una vegada em va trucar un representant de València oferint-me una data lliure en la gira d'Eddy Grant, ja en solitari. Aquell any havia publicat el seu gran hit "Gimme hope Jo'anna", dins del seu disc "File under rock" (1988) i es trobava a la cresta de l'onada. Em va semblar un preu i un artista interessant i la vaig oferir a una serie de clients. Van acceptar contractarlo a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant. A quinze dies del concert vaix esbrinar, a través d'Hispavox, la seva discogràfica que Eddy Grant no estava de gira, de fet havia acabat una gira mundial i es 
trobava de vacances a les Bermudes. Tot era una estafa del valencià que pretenia cobrar el 50% anticipat. Sense dir-li rés, el vaig fer venir a "cobrar" i quan es trobava ja a la sala i entre l'espasa i la paret, va confessar que Grant no venia de gira. Va tenir la barra i el cinisme d'oferir-nos els Status Quo a millor preu i aixó sí, els volia cobrar anticipat, és clar. Estic convençut que després de la "reunió" va trigar molts anys a tornar per Tarragona, si és que ha tornat alguna vegada. Vaix contactar amb Pino Sagliosto, un dels bons promotors de concerts internacionals al pais, a fi de recuperar els dos concerts d’Eddy Grant contractats a Espanya, el de L’Hospitalet del Infant i un altre a Onda, Castelló, però no es van poguer localitzar dos dels components de la banda, casi vem estar a punt de poguer portar-lo i salvar la gira i els clients. The Equals es van crear l'any 1965 i inicialment eren Dervo Gordon, el seu germà Lincoln, Pat Lloyd i John Hall. Eddy Grant va entrà mes tard, però a temps de gravar aquesta cançó, el seu gran éxit, de fet era una composició seva.
The Equals, uan bona banda britànica
The Bee Gees – Spicks ans specks 1966
Aquesta cançó donava títol al segon àlbum dels Bee Gees que va ser publicat a Austràlia, el 1966. Després de l'edició del disc que va ser un supervendes al continent australià, van realitzar un gira que els va portar a la fama i els va permetre actuar al Kyamba Smith Hall en Wagga Wagga, Nova Gal.les del Sud i llançar-se a pel mercat anglès i després al nord-americà . El LP es va publicar a Anglaterra el 1967 i encara que tant el àlbum com la cançó havien aconseguit el número U a Austràlia, no es van classificar en les llistes britàniques, però els va donar a conèixa. En aquest enregistrament el grup 
l'integraven Barry Gibb (veu i guitarra), Robin Gibb (veu, harmònica i guitarra), Maurice Gibb (veu, guitarra, baix i piano) que va morir el 12 de gener de 2003, John Robinson (baix) i Colin Peterson (bateria). Van comptar amb la col.laboració de Steve Kipner als cors, Russell Bamsley a la bateria i Geoff Grant a la trompeta. Hi ha una gran versió del tema a càrrec dels Status Quo, però en el mercat espanyol cal destacar la que va realitzar Tony Ronald. Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock és un enregistrament en directe extret del CD "The Ultimate Bee Gees" que es va publicar el 3 novembre 2009.
A sota els Bee Gees de la primera época al complert
The Bishops – Nothing I can do or say 2009
Aquesta bona banda britànica The Bishops, està carregada de canya. La banda dels germans Bishop, integrada per Mike, Pete i Alex Bishop, al costat de Chris McConville, arriben ara a Un Toc de Rock dieu-nos que “Res que puguis fer o dir” i la cançó es trobava en el seu segon i últim disc fins ara, editat l’any 2009 i titulat "For Now", si bé el 2010 van treure al carrer un EP sota el títol genèric "Sojourner", en la gravació d’aquest EP va ser el primer cop en què intervé com a membre del grup Alex Bishop que es va incorporar a The Bishops el novembre del 2009. Per tant en aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, els britànics The Bishops solsament són tres.
El disc i a sota una foto del tercer
Bread – Make it with you 1970
The Bread
Berlín – Take my breath away 1986
I ara parlarem d’una cançó vinculada a una banda sonora i que va ser composades especialment per el film. Es trata de “Take my breath away” que va ser el gran èxit del grup Berlin, una banda nord-americana formada el 1979 a Califòrnia i liderada per la cantant Terri Nunn. Berlin van ser englobats dins de la new wave. Aquesta és la seva cançó més comercial i també la més famosa. Formava part de la banda sonora de la pel.lícula "Top Gun", protagonitzada per Tom Cruise. La cançó va ser composada pel productor alemany d'origen italià Giorgio Moroder especialment per la pel.lícula i els va ser oferta als Berlin, si be s'allunyava bastant del seu estil habitual. El grup Berlin es va desfer l’any 1987, encara que van realitzar un tímid intent per tornar a finals dels 90. Jo sempre vaig creure que les discrepàncies surgides quan van gravar aquest tema i el fet que no havien aconseguit mai un hit així, van fer que es plantegessin com continuar i si variaven d'estil i aixó va ser una les causes principals en la desaparició de Berlin.
Els dos proptagonistes del film "Top-Gun"
Aphrodite’s Child – Marie Jolie
El tercet francés-grec Aphrodite’s Child van ser precursors en el seu temps del rock simfònic i és que en aquesta banda grega feta a França, hi havia tres dels noms rellevants per a la música internacional, hi trovabem al gran teclista Vangelis Papathanassiou (Grécia 29 març 1943), el cantant i baix Demis Roussos (15 de juny de 1946, Alexandria, Egipte) i el batería Lukas Sidera. Aphrodite’s Child funcionaren molt bé de 1968 fins 1972, deixant en les pàgines de l’historia del rock temes mítics com "End of the world", "It's five o'clock", "Rains & Tears" i moltes més com aquest que us porto avui a Un Toc de Rock i que jo vaig descobrir en un recopilatori publicat a principis dels 70 en el qual la primera cara eren temes rítmics i la segona una selecció de baladons com els que us he esmentat o el que escoltem ara. Aphrodite's Child va vendre al voltant de 20 milions d'àlbums en tan sols cinc anys que va durar la seva carrera professional. Despres cadascun d’ells va seguir per la seva compta si bé a Lukas Sidera l’he perdut la pista va anys. 
El tercet grec Aphrodite's Childamb Demis Roussos
al mig i Vangelis als teclats
Amy Winehouse – Tears dry 2011
Ja està en el mercat un nou treball de la cantant britànica Amy Winehouse que va morir el 23 de juliol de 2011 i que porta per títol genèric "Lioness: Hidden Treasures". La discogràfica ho anuncia com un àlbum que la cantant havia començat a gravar a Miami, amb producció de Salaam Remi, però en el disc només hi ha 2 cançons noves, de fet és un àlbum pòstum publicat més per guanyar diners que com a homenatge a la cantant que és la moto que pretenen vendre per justificar el negoci de la mort. Conté en total dotze temes, cançons no editades amb anterioritat, versions alterades de clàssics ja editats a més d'un parell de noves composicions d'Amy que han estat seleccionats pels col.laboradors habituals de l'artista Salaam Remi i Mark Ronson. "Tears Dry", el tema que estem escoltant, originalment va ser composta per Amy Winehouse com una balada, aquesta és la versió original gravada el novembre de 2005 a Miami amb Salaam. L'última versió d'aquesta cançó havia aparegut en l'àlbum "Back To Black".
Amy Winehouse, a sota un dibuix fet informàticament per el meu fill Jordi
Tony Joe White – Down by the border 1983
Bon cantant, millor guitarrista i ancare molt millor compositor, les cançons de Tony Joe White han estat èxit sempre a càrrec d'altres intéprets i això és un fet curios. Han gravat temes seus fins Elvis Presley, passant per Glenn Campbell, Tina Turner, Brook Benton, etc. Però Tony Joe White mai ha aconseguit un numero U interpretat per ell i això que té discos per un tub, penseu que va començar a gravar el 1968 i segueix publicant. Aquest tema és un exemple del que us dic, es trobava en el LP "Dangerous" que us recomano encaridament degut a la seva qualitat i que el de Oak Grove, Louisiana, va publicar l’any 1983. Perquè os feu una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves són les cançons "Polk Salad Annie”, "Rainy Night in Geòrgia" i "Steamy Windows". Tony Joe White va néixa el 23 juliol 1943... és tot un veterà.
Caràtules de discos i a sota foto de Tony Joe White
J.J. Cale – Sensitive kid 1979
Aquest tema del cantant, guitarrista i compositor J.J. Cale, amb el qual plegarem Un Toc de Rock per ara, es va incloure tancant la primera cara del LP "5" que es va publicar l'agost de 1979 i curiosament no és el seu cinquè disc, és el novè. Aquest tema que escoltem ara té dues grans versions, una a càrrec de Carlos Santana i l'altra per John Mayal. En aquest enregistrament J.J. Cale toca la guitarra, piano, bateria, baix i canta, tot i tenir un munt de músics col.laborant amb ell a les diverses cançons del disc. John W. Cale va néixa a Tulsa, Oklahoma, el 5 de desembre de 1938. És un dels pioners de l'anomenat "Tulsa Sound", una barreja de blues, rockabilly, 
country i jazz. L'estil personal de J.J. Cale ha estat definit com "relaxat" i es caracteritza per ritmes shuffle, canvis d'acords senzills, veus doblades i lletres incisives i intel.ligents. J.J. Cale també és un guitarrista molt particular, el seu signe d'identitat és la forma de puntejar i els seus solos moderats i lleugers. Els seus enregistraments reflecteixen la senzillesa i la manca d'artificis de les seves composicions que són normalment gravades enterament per J. J. Cale. Ha influenciat a molts guitarristes de fama internacional, entre ells Marck Knopfler i Eric Clapton. J.J. Cale ha estat un artista de culte per als músics i relativament desconegut per al públic durant els últims 35 anys. 
A sota una foto més recent de J.J. Cale
La frase per acabà Un Toc de Rock serà de Thomas Browne (1605-1682), metge i ensayista angles que va manifestar:
“El que té prou per poguer fé el bé als altres, es ric”
Fins aquí ha estat per avui Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, ara tanco la barraqueta i foto el camp, però tornaré en el proper programa. Que sigeu bons i bones
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario