Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui començaré amb un tema ple de sabor llatí i pop, una bona barreja que Ciudad Jardín van saber portar a les llistes espanyoles en obrir la dècada dels noranta. A mi cada vegada que escolto o llegeixo el nom d'aquest grup em recorda una platja situada a prop de Palma que sembla ser que finalment serà Palma de Mallorca, cosa que ara es discuteix, però que quan jo era jove sempre anomenem així... Palma de Mallorca. És clar que si t'allunyaves una mica més de la capital de les Pitiüses, trobaves Can Pastilla que el meu pare sempre deia que era millor, però afirmava també que a ell li agradava més Ciudad Jardín. Doncs no m'he banyat jo vegades a les platges de Ciutat Jardín! I estrenar un munt de banyadors, gorres i els altres estris de platja a l'ús quan arribava l'estiu i ens marxàvem els tres mesos de vacances escolars per passar-ho la meva mare i jo a casa de la "padrineta Amelia" a Palma, just darrere de la terminal d'Iberia, al carrer Rei Sancho. És clar que el meu pare es quedava a Barcelona de Rodríguez i quan venia a passar el seu mes de vacances, al agost, aprofitava per recollir-nos i Ala! Tots cap a Sants. Benvinguts a Un Toc de Rock
Ciudad Jardín – Beber y bailar 1990/2003
Ciudad Jardín eran una banda de Madrid englobada dins de l'anomenada "Movida madrileña". Els líders eren el cantant Rodrigo de Lorenzo que abans havia estat guitarrista del grup Ella y Los Neumáticos, al costat de Eugenio Haro Ibars que va ser també guitarra amb Glutamato Ye Ye, el grup liderat per Iñaki Fernández i que es va mantenir en el grup fins a la seva mort l'11 d'abril de 1991 a causa de la SIDA, tot i que algunes bios diuen que va morir el 1994. El 1987 se'ls uneixen Paco R. Musulen i Luis Elices que tocaven en Objectivo Birmania. La mort d'Eugenio deixa a Rodrigo de Lorenzo com a únic líder de la banda que va continuar traient discos fins a 1996. Poc després, Ciudad Jardín després d'un concert a la sala Suristán de Madrid, es van separar. La veritat és que Ciudad Jardín que publicava els seus discos en Fonomusic, mai van ser una banda de grans xifres de venda dels seus discos, però van comptar amb seguidors incondicionals. 
El tema l’extrec del recopilatori “Veinte Éxitos Pasados Por Agua” que és va publicar el primer de gener de 2003,. Si bé originalment es trobava a l’álbum “Primero así, y luego más” de 1990. Van ser els pioners, o un dels grups pioners, en fer rock amb tocs salseros. Una cosa que molts diuen que va crear Jarabe de Palo i altres que Radio Futura, Juan Perro, La Marabunta o Pedro Bicho, però no, els primers del moder pop-rock amb tocs de salsa van ser Ciudad Jardín. Es clar que de fet ja en els 60 ho havien fet molts altres, entre ells Los Llopis. De fet el seu primer disc el van gravar al 1984, peró al fer fallida la casa de discos Golstein, propietat de Ramón Recio, no va arrivar a editarse fins l’any 1999, paradoxalment quest va ser el seu últim disc, despres van treure aquest recopilatori. Ciudad Jardín van aconseguir èxit amb la cançó "Emmanuel Negra en el Valle de los Zombis" que es va incloure en el seu primer disc editat "Falso" de 1985 i en el single amb el tema que donava títol al LP van utilitzar per la portada la coneguda fotografia del soldat republicà caient abatut, de Robert Capa, això si, ells la van fer retocar..
Discos de Ciudad Jardín i a sota foto
Clavel i Jazmín – El twist del autobús 1981
Abans d'aquest disc, Paco Clavel va editar un EP com Bob Destiny. Es pot dir va ser el primer disc realment independent de tota la moguda madrilenya i va estar produït per Yayo Aparicio de la Via Lactea. Despres Clavel i Jazmín van fitxar per CBS i van treure un LP del qual es va extreure aquest primer single, el més popular de la seva carrera fent el que ell diu que es "cutre-pop". Paco Clavel es diu en realitat Francisco Miñarro López i va néixa a Iznatoraf, Jaén, el 1945. "El twist de l'autobús" té una lletra plena de dobles sentits i elevat contingut homosexual. Existeix una altra versió de la cançó amb 
Paco Clavel a duet amb Pedro Almodóvar. Paco Clavel condueix el programa "Extravaganzza" a Ràdio Nacional d'Espanya i a Ràdio 5 i "El guirigay" a Ràdio 3, en què col.labora Luz Divina, una bona amiga a la qual vaig conèixa quan era cap de promoció del segell Manzana a Madrid i que crec estava casada amb Diego Manrique. En Clavel i Jazmín també militava Nacho Campillo que després marxaria a RH + i més tard crearia Tam Tam Go!. Paco Clavel va ser un friki, però d'aquells frikis dels 70 i 80 que feien coses interessants, revestit tot amb tocs de glamour o ridiculeses, segons el cristall amb què es miri. Al contrari que els frikis d'avui en dia que només destaquen per haver estat en un Gran Hermano o per haver-se ficat al llit amb aquest o aquella famós o famosa. No confongueu aquest tema amb "El blues de l'autobús" que va compondre Víctor Manuel i va popularitzar Miguel Ríos.
Desperados – Pocker y Bourbon 1986
Desperados es creen a mitjans dels anys 80 al barri madrileny de Carabanchel, arran de la unió de Rafa Hernández (guitarra) que havia tocat amb La Frontera, amb Amando Cifuentes (baix), Juan Luis Vizcaya (bateria) i Javier el Moro (harmòniques i saxo) que van decidir canviar el nom del seu grup Octubre, pel de Desperados. Per cert no heu confondre aquests Octubre amb el grup de rock català que va sorgir també a mitjans dels 80. Ja com Desperados van quedà en tercera posició en el concurs Vila de Madrid de 1983. El 1985 se'ls uneixen els germans Fernando i Guille Martín (a la foto) que tocaven en Números Rojos, tampoc confondre'ls amb el grup tarragoní del mateix nom, res a veure. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és una de les seves cançons més emblemàtiques, es va incloure en el primer disc, un Mini-LP titulat "Desperados" que va publicar DRO-Tres Cipreses el 1986 i va ser produït per Juanma del Olmo, membre de Los Elegantes i abans de Zombies. Desperados va editar tres o quatre àlbums, l'últim el 1989. No van tenir estabilitat i només Rafa i Guille es van mantenir fidels a Desperados, però pel 
grup van passar un munt de músics, entre ells Javi Martínez que venia de Viceversa, Rafa Kas (Ilegales), Josele Santiago (Los Enemigos), Julián Infante (Tequila , Los Rodríguez), Juanma del Olmo (Los Elegantes), Carlos Durant (Glutamato Ye Yé), sense oblidar a Daniel Parra, Alfonso Lantero i Ezequiel Martín, clar que algun d'ells només va ser Desperados de manera ocasional i puntual. El 1992 Desperados van gravar un disc que ha quedat inèdit, mai va arribar a publicar-se. El grup es va desfer i Guille Martín va tocar amb La Frontera, Ariel Rot, Andy Chango, Andrés Calamaro, Jaime Urrutia i Loquillo, a més de col.laborar amb Enrique Bunbury i Micky. Fernando Martín s’en va anar com a crític musical a El País i també va tindre diversos programes de ràdio. Va tocar amb Pereza i Germán Coppini i també va treure un disc en solitari. Guillermo Martin va morir el 18 d'agost de 2006. Desperados van ser una de les bandes carismàtiques de la "Movida madrileña" i van saber barrejar rock and roll amb ska, country, rockabilly, folk, surf i rhythm'n'blues. 
La Guardia – Venecia sin mí 2009
La cançó es trova dins de l'àlbum "Tumbado al borde de la Luna" que la banda granadina La Guardia van publicar l’any 2009 a través del segell Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel España. Van debutar el 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. El 1985 guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat espanyol. El 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separà a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment Manuel España (a la foto), guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994. El grup va reprendre de nou la carretera i el 2009 es va gravar aquest disc comptant amb Manuel España com a líder, Javi Cano, nascut 
el 17 de Març de 1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack Lopez, The Crawdadies i Manolo Tena i s'encarrega del baix, a més de Jean Louis Barragán a la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de Tarragona que despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Radio El Morell y yo vaix fer la producció del concert.
Discos i a sota una foto de La Guardia en directe
La Joven Guardia – El Extraño de Pelo Largo 1968
La Joven Guardia van ser una de les millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentino” i estaven liderats pel cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, el mateix que ja en solitari gravaria i compondria el gran èxit de Miguel Ríos "Santa Lucia". La Joven Guardia eren, a més de Roque Narvaja (a la foto), Félix Pando actualment productor musical i discogràfic radicat en els Estats Units, Enrique Masllorens avui subgerent de relacions institucionals del Canal 7 a l'Argentina i Hiacho Lezica que va morir el 1980. Van sorgir en 
els 60, contemporanis de Los del Fuego, Los Gatos i Los Beatniks i el tema que escoltem, editat en single per RCA al 1968, és possiblement la millor cançó de La Joven Guardia i va tenir una segona part "La extraña de las botas rosas". Roque Narvaja els va deixà a principis dels 70 per llançar-se ja en solitari, encara que La Joven Guardia va seguir fins a 1978, any en què es van desfer definitivament, però només hi havia el bateria Hiacho Lezica dels membres originals. Roque Narvaja es va venir cap a Espanya i va treure una quans discos al pais, si bé crec que despres fa fotre el camp un altre vegada cap a la seva terra que també es la terra dels meus pares.
La Joven Guardia
Manolo García – Un año y otro año 2011
Manolo García té disc nou al carrer i suposo que no trigarà a fer una gira, de fet l'ha anunciat per a febrer o març i començarà en teatres. L'àlbum es titula "Los días intactos" i es va publicar el passat 25 d'octubre, ja és Disc de Platí havent estat unes quantes setmanes en el primer lloc de les llistes de venda, clar que un dia us explicaré com manipulen de vegades les discogràfiques les llistes reals de vendes. És el cinquè àlbum d'estudi en solitari de Manolo García, el que va ser component d'El Último de la Fila al costat de Quimi Portet. L'àlbum es va gravar a Music Lan Recording Studios a Figueres (Girona), un estudi habitual en les gravacions de Manolo García i també a Ocean Way Recording de Los Angeles. Ha comptat amb bones col.laboracions, entre elles cal destacar els guitarristes Waddy Watchel i Mark Goldengerg, els baixistes Leland Sklar i Bob Glauber o el bateria Kenny Aronoff. Són músics mercenaris que han tocat amb Bob Dylan, Keith Richards, James Taylor, Elton John, Stevie Nicks, Jackson Browne, Rolling Stones, Ray Charles, Randy Newman, Rod Stewart, BB King i Tom Waits, entre d'altres. Manuel García García-Pérez va néixa al barri del Poblenou, a Barcelona, el 19 d'agost de 1955. Cantant, compositor i pintor, va formar part 
de Los Rápidos i Los Burros, abans de crear amb Quimi El Último de la Fila, és clar que anteriorment posseïa una intensa carrera com a cantant d'orquestres i el que millor se li donava era imitar a Camilo Sesto. El seu senyal d'identitat és el caracoleo aflamencat de les seves cançons, però curiosament en discos de Los Burros i Los Rápidos aquest giravolt brilla per la seva absència, el que indica clarament que és forçat. Per cert, una vegada i arran d'un concert que EUF havien de realitzar a Reus presentan el seu disc "La Rebelión de los Hombres Rana", vaig aconseguir que el Diari de Tarragona regalés CD singles i samarretes d’ells. És clar que quan ens vam reuní Manolo i jo al seu hotel i li vaig donar el primer CD per signar, ell em va fer un dibuix artístic embolicant la seva signatura, laboriós i treballat, això si. Quan em vaig posar a riure ell es va estrany i em preguntà el perquè reia, l'hi vaig aclarir dient "És que si firmes així tots els que porto no acabarem fins demà". Manolo García havia de signar 100 CD singles. Les rialles van anar a dues bandes. 
Mario Prades amb Manolo García i Quimi Portet
M-Clan – Llamando a la Tierra 1999
Hi ha cançons que s'identifiquen amb un artista fins al punt de fer-nos oblidar, en moltes ocasions que es tracta d'una versió i vam arribar a relegar a l'oblit al seu intèrpret original. És el cas, entre altres, de "La Puerta de Alcalá" que no és d'Ana Belén ni de Víctor Manuel, és de Suburbano, una altra d'Ana Belén és "L'home del piano" i l'autor és Billy Joel o "Pedro Navaja" que no és de la Plateria, és de Ruben Blades. Tot i que molts són els que afirmen que aquest tema és dels M-Clan, la veritat és que es tracta d'una versió del "Serenade from the stars" del grup nord-americà Steve Miller Band, això si, els murcians M-Clan fan una versió genial i per això 
sonen ara en Un Toc de Rock i es va incloure en el disc de M-Clan “Usar y tirar”, publicat al 1999. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir als M-Clan perque a la portada del seu últim disc Carlos Tarque està fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.M-Clan
Amaral – Camins 2002
Sempre he dit que el grup gironí Sopa de Cabra, junt a Sau, son les millors bandes de rock en català que ha donat l’historia musical d’aquesta terra nostra. El duet saragossà Amaral, integrat per Eva Amaral i Juan Aguirre van interpretar en català un dels millors temes de Sopa de Cabra "Camins", la cançó que sona ara a Un Toc de Rock i es trobava a l’álbum "Podre tornar enrere, el Tribut a Sopa de Cabra", jo i no se ara bé perqué, creia que es trobava al "Bona nit malparits", publicat per Música Global i que surt a la llum l’any 2002, amb l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup oferts a la sala Razzmatazz, en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter i en els concert i al CD Sopa de Cabra van comptar amb bones col.laboracions. Per cert que aquest tema en la versió original dels Sopa de Cabra, era utilitzat com a sintonia per l'amic Ricard Escarré al seu programa sobre viatges titulat així "Camins" i que s'emet o s'emetia en una emissora municipal del Camp de Tarragona. Per cert Amaral van treure disc nou titulat “Hacia lo salvaje” i aquí a Un Toc de Rock ja hem escoltat un parell de cançons del nou álbum.
El duet Amaral
Tomeu Penya – Plou
El vaig conèixa quan jo era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer Llovera de Reus. Tomeu Penta actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit i li vaig fer una entrevista per al Diari. Quan vam parlar de les seves cançons li vaig comentar que la que a mi més m'agradava de las que havia tret fins llavors, era "Plou" i aquella nit me la va dedicar quan la va tocar en el curs del concert. Des de aquell dia Tomeu Penya i jo hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem, però es un dels amics de Un Toc de Rock al facebook de Montse Aliaga. De fet i i no hi han problemes, el divendres passat, el 13 de gener, ens heurem vist a Reus, ell 
actúa al Bravium Teatre i hem quedat per trovar-nos. Ell ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar. En aquesta cançó ens diu una cosa interesant i es que quan plou, ve molt de gust fer l’amor. De veritable nom Bartomeu Nicolau Morlà, va néixa a Vilafranca de Bonany, a l’illa de Mallorca, l’any 1949. Aquí a Catalunya vem començà a conèixal quan va treure "Mallorquins i catalans" al 1986, però ja tenía un grapat de discos al carrer. Aquesta cançó es va incloure inicialment en el LP "Tomeu", el seu sisé álbum, publicat a principis de 1987, però més tard la trobàvem en el recopilatori "Balades" de 1996. En aquesta cançó el van acompanyar Deborah Carter (teclats i cors), Toni Cuenca (baix), Miguel Figuerola (batería), Jesús Palazón (harmònica) i l'amic Joan Bibiloni (guitarres), un dels millors guitarras del estat.
Mario Prades amb Tomeu Penya al Serrallo de Tarragona
Yndio – Heridas de amor 1976/2001
La veritat és que Yndio és una de les millors bandes mexicanes de la història i tot i ser poc coneguts a Espanya, s'han fet molt populars al seu país i Estats Units, sobretot per la gran quantitat i qualitat dels covers que han gravat, sense deixar de costat temes originals. Van sorgir el 1972 de les cendres del grup Los Pulpos i segueixen en actiu. Yndio l'integren Ildefonso Lara (cantant), René Sotelo (requint), Audomaro Pérez (baix), Genaro Solis (bateria) i Ernesto Pablos (piano). Aquest tema que indis va gravar el 1976, va ser el gran èxit de Gram Parson i Emmylou Harris, peró no era d'ells. Va ser composta per Boudleaux Bryant i el primer enregistrament el van fer el duet The Everly Brothers al juliol de 1960. També la van gravar, en anglès és clar, Nazareth, Jim Capaldi, Roy Orbison, Cher, The Who, Mark Wynter, Robin Gibb, Jennifer Warnes, Culture Club, Don McLean, Joan Jett, Kim Carnes, Paul Young i un llarg etc que inclou un duet de Keith Richards i Norah Jones. Aquesta versió en castellà, l'única que recordo en aquest moment, llevat la de Ricardo Montaner, la van gravar Yndio l’any 1976 i va donar títol a un LP, encara que jo us l'he extret del recopilatori d'artistes variats “Grandes baladas en inglés, cantadas en español”, del 2001.
Yndio son unes de les bones bandas mexicanes casi desconeguds del tot a Espanya
Alberto Bourbon – Uniforme de franela 1975
Escoltarem ara a Alberto Bourbon, un dels cantautors sorgits en els 70 molt propers al pop-rock que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. Aquest tema, es trovaba al àlbum "Años de amor" i va ser el últim single que va publicar Alberto Bourbon, té una lletra molt bona on ens parla d'amors de joventut i records del passat i tot i ser la millor cançó de la seva carrera, no hem d'oblidar "Antes de ti no hubo antes" que es va vendre molt millor. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan Alberto Bourbon va deixar els escenaris no va 
abandonar la música i és va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" el 1979 o "El jardín secreto" al 84, Alberto Bourbon també va compondre per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. Va publicar 7 singles, el primer el 1968 i l'últim que és el que estem escoltant ara, el 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos" que escoltarem un altre dia o “Antonio”. Crec que ja va morir, però no us ho puc assegurar ja que a internet hi ha molt poca informació d’Alberto Bourbon. La seva obra ha estat recuperada pel segell Rama Lama. 
Gilbert Becaud – Lo importante es la rosa 1969
piano-bar intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com anava acompanyat de la seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert es va presentar sempre en públic usant corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà cançons immortals com "Et maintenant”, però jo us porto aquesta, cantada en espanyol, una de les millors que van funcionar a Espanya als anys seixanta i que al 1969 va se editada per el sello Orlando, propietat de Círculo de Lectores, a un EP, peró jo us la trec d’un LP recopilatori d’èxits de Gilbert Becaud en español, publicat a l’Argentina. Gilbert Becaud va néixa a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien "El Senyor dels 100.000 volts".
Amaya Uranga y Joan Manuel Serrat – Palabras de amor 1986
“Paraules d’amor” és una de les més recordades cançons de Joan Manuel Serrat i una de les millors de la seva llarga i fructífera carrera. Doncs bé, avui A Un Toc de Rock us porto aquesta versió en què escoltareu al Noi del Poble Sec cantant-la en castellà, aixó si, acompanyan a Amaya Uranga, una de les millors veus femenines de la història del pop espanyol, nascuda a Bilbao el 18 de febrer de 1947 i de nom complet Maria Icíar Amaya Uranga Amézaga. Va formar part de Mocedades fins 1984, quan es va llançar en solitari i va ser substituida per Ana Bajerano. Va debutar amb el seu àlbum "Volver" que es va publicar l’any 1986 i en el que trobàvem aquest tema que escoltem ara i en el que va comptar amb la col.laboració de Joan Manuel Serrat. Amaya va gravar quatre discos en solitari i després al costat d'antics components de Mocedades i germans seus, va formar El Consorcio amb els quals ha gravat 6 àlbums.
Mario Prades a dalt amb Joan Manuel Serrat i la cantant Mara Castel
i a sota amb Ana Bejerano que va substituïr a Amaya a Mocedades
Santi Picó – La llave de plata 1979
Acabarem el programa d’avui de Un Toc de Rock escoltan a Santi Picó que és un dels grans guitarristes de tots els temps i és català, per variar. Va néixa a Barcelona l’any 1946. Santi Picó té una àmplia experiència musical tant com a guitarra, compositor i productor, havent estat component dels Kroner's de Tony Ronald, però abans ho va ser de The Walkers i Los Bongos. Valorat músic de sessió, ha acompanyat en enregistraments i gires a Los Mustang, Neuronium (el grup de Michel Huygen que tenia o té el seu propi estudi al carrer Tenor Masini de Sants), Los Diablos, The Supremes, Santabárbara, Los Bravos, Los Sírex, Lorenzo Santamaría, Los Salvajes, Jeannette, Micky, Peret, etc. "La llave de plata" donava títol al seu primer disc en solitari i va ser publicat el 1979. També va crear la Santi Picó Blues Band. Santi Picó va ser un dels fundadors de Guitarres Mestizas, un projecte amb diversos grans guitarres catalans que van gravar dos discos versionant temes estàndards amb un nexe comú, les guitarres. El 2009 es va unir a Adrià Grandia que toca la viola de roda i van gravar un disc. L'última vegada que el vaig veure en directe va ser a Constantí, acompanyant a Los Bravos, fa tres o quatre anys, vam estar sopant tots junts.El guitarra català Santi Picó
La dita per acabar el programa d’avui d’Un Toc de Rock la va dir en un dels seus ecrits Josep Ramón Correal, director de Diari de Tarragona, no se si és o no seva, però es molt bona i divertida:
“l’home es casa per falta de coneixement, es divorcia
per falta de paciència i es torna a casar per falta
de memòria”
per falta de paciència i es torna a casar per falta
de memòria”
Fins aquí ha sigut per avui Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre. Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, tanco la barraqueta y foto el camp. Tornaré en el proper programa.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa
Link to download the radio program
No hay comentarios:
Publicar un comentario