Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui anem a començar sense preàmbuls ni parrafades, però donant la benvinguda als oidors i oideores de Ràdio Cap de Creus que desde fa un parell de setmanes ha incorporat Un Toc de Rock a la seva programació i els dos programes setmanals surten a l'aire tots els dimarts i dijous a la una del mitgdia, per tant.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Vanity Fare – Earl in the morning 1969
Aquest EP del grup britànic Vanity Fare m'ho va enviar des del "México Lindo" una novieta del páis dels mariachis que vaig tindre a finals dels seixanta anomenada Magnòlia i que em va regalar un munt de discos, la majoria edicions mexicanes de grups nord-americans o com aquest cas, britànics i mexicans. Alguns d'ells van ser per a mi tot un descobriment ja que no s'havien publicat mai a Espanya. Ara escoltem als Vanity Fare que van començar cridant-se The Avengers abans de passar a ser Vanity Fare, nom derivat de "La fira de les vanitats" (Vanity Fair), una novel.la de l'escriptor William Makepeace Thackeray. Integraven 
Vanity Fare el cantant Trevor Brice, el guitarrista era Tony Gould, Tony Jarrett tocava el baix, davant de la bateria Dick Allix i als teclats Barry Landerman que havia tocat anteriorment amb Tapestry of Delights. "I live for the sun", un tema de 1968 va ser el seu primer èxit, però aquesta cançó que us porto avui per obrir Un Toc de Rock, una composició d'Eddie Seaga i Mike Leander, va ser el tema que els va llançar a tot el món , aconseguint el lloc 12 del Billboard americà a finals de 1969 i va donar títol al seu segon i últim LP del grup, editat també el 1969. Un altre dels seus hits va ser "Hitchin 'a ride" que als Estats Units va arribar al número 5. Amb canvis de components encara van editar un altre single en el 72 i es van desfer. Actualment es troben en actiu, però no queda ningú de la formació original.
Caràtules dels Vanity Fare i a sota unha foto actuàn
Little Richard – Long Tall Sally 1956
Little Richard va ser "La Reina del Rock and Roll", no m'heu escoltat malament ni jo m'he equivocat, he dit "La Reina" i és que l'orientació sexual de Little Richard, junt a els seus xous bastant extrafolaris i cridaners, va fer que se li digués així. El cantant, pianista i compositor de color Little Richard, es diu en realitat Richard Wayne Penniman i va néixa a Macon, Geòrgia, el 5 de desembre de 1932. En moltes ocasions ha dit que es considerava el veritable "arquitecte" del rock and roll, però que el color de la seva pell va fer que no fos nomenat el Rei, sent superat per Elvis, clar que el seu comportament tampoc el va ajudar massa. "Tutti Fruti" i "Long Tall Sally" que escoltem ara són les seves cançons més emblemàtiques. Un bon dia Little 
Richard va començar a sentir la crida del Senyor del sobreàtic i va dir públicament "El Rock n Roll és malvat, perquè fa que prenguis drogues i les drogues et converteixen en homosexual". Això va ser després d’haver renunciat públicament a la seva pròpia homosexualitat, un fet que va ser atribut a les pressions del públic i al clima d'homofòbia existen en aquells moments entre la comunitat negra. Les seves pròpies opinions religioses també van influir, per supossat. "Long tall Sally" va ser escrita per Robert "Bumps" Blackwell, Enotris Johnson i el propi Little Richard, encara que originalment es va titular "The Thing". Va ser editada en single al març de 1956 amb "Slippin 'and Slidin'" a la cara B. Es va gravar el 10 de febrer de 1956 als J & M Studios de Nova Orleans propietat de Cosimo Matassa i ubicat a la cantonada dels carrers Rampart i Dumaine. "Long Tall Sally" va ser versionada per The Beatles i la cançó va formar part del seu repertori en viu des de 1957 fins al seu últim concert a San Francisco l'any 1966.
Discos de Little Richard i a sota una foto de l'época
NRBQ – A little bit of bad 1994
A finals dels seixanta el grup New Rhythm and Blues Quartet, coneguts simplement com NRBQ, van realitzar una de les millors versions existens del “C'mon everybody” de Eddie Cochran i que aquí al país es va publicar en single el 1969, de fet es l’únic single que va sonar a Espanya d’aquest bon grup americà de R & B. Es va incloure en el seu primer LP titulat com el grup "NRBQ", de l'any 1969. La vam escoltar fa pocs programes i ara arriva el moment de tornar a escoltar als NRBQ. La cançó que sona ara es va incloure al seu álbum “Message for the Mess Age” que es va publicar ja a l’any 1994. De fet el grup te una discografia que tira d’esquena, tenen 
gravats fins el moment 30 álbums, es clar que al país avui en dia ni s’els recorda. La banda es va crear el 1967 i inicialment estava integrada pel pianista Terry Adams, al baix Joey Spampinato, el guitarrista Al Anderson i Tom Ardolino a la bateria. Tot i que segueixen en actiu i gravant discos, amb una discografia voluminosa que impressiona per la quantitat de discos gravats, de la formació original només queda Terry Adams. El grup va realitzar una gran versió del tema de la sèrie Los Simpson, encara que no consta oficialment com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia d'aquests us la posaré. Els NRBQ van celebrar el seu 35 aniversari amb un concert celebrat al Calvin Theater de Northampton, Massachusetts.
Bill Deal & The Rhondels – I’ve been hurt 1969
Aquest bon tema de Bill Deal & The Rhondels que escoltem ara a Un Toc de Rock no estic segur de que arribés a publicar-se aquí a Espanya, però va ser versionat, entre d'altres, pels Z-66 de Lorenzo Santamaría i els barcelonins Albert Band. Bill Deal & The Rhondels es tractava d'un grup nord-americà molt nombrós, eran 9 components, però van arrivar a ser 13. El grup Bill Deal & The Rhondels és va crear l’any 1965 a Virginia Beach, Estats Units i amb aquest tema van arribar al lloc 35 del Billboard l’any 1969. Bill Deal que era el líder, cantant i teclista del grup, va néixa el 8 de juliol de 1944 i va morir un 10 de desembre de 2003 i per cert, tot i ser un grup que van fer R & B, Bill Deal, com la majoria de músics de la banda, era blanc. L'any 1969 van col.locar dos temes en les llistes, van gravar un sol LP, poc més van fer, peró aquesta es la cançó més important a la seva curta carrera musical.
Bill Deal & The Rhondels
Al Wilson – The Snake 1968
Dos cançonsa marquen la carrera de Al Wilson, un bon cantant de color nord-americà que escoltem ara a Un Toc de Rock. El més important es indiscutiblement "Show and Tell" que va arribar al lloc 1 als Estats Units, però sense oblidar la que sona ara, "The snake" que va aconseguir el lloc 27 en les llistes de pop del seu país l’any 1969, al 32 a les de R & B i al lloc 41 al Regne Unit, quan el va publicar el segell Bell als Estats Units i Liberty a Espanya. La canço estaba inclosa al LP “Searching for the Dolphins” que va editar també l’any 1968. Al Wilson, de nom complet Allen LaMar Wilson, va néixa el 19 de juny de 1939 a Meridian, Mississippi i va morir a Fontana, Califòrnia, el 21 d'abril de 2008 a causa d'una insuficiència renal. Al Wilson va estar en actiu des de 1959 fins a la seva mort a l’any 2008 si bé la trajectoria més efectiva i exitosa va ser fins 1979.
Discos d'Al Wilson i a sota una foto d'ell
Keith Marshall – Only crying 1982
Aquesta cançó obria el LP "Keith Marshall" que va publicar Movieplay el 1982, produït per David Blaylock, del cantant i guitarra Keith Marshal, nascut el 5 de juny de 1956. De fet aquest tema ha estat l'únic hit del britànic en solitari i també crec que aquest va ser el seu únic àlbum, encara que no estic segur, per tant i com us dic sempre en aquests casos, no em feu gaire cas. El 1979 va publicar un single amb el tema "It's Over" a la cara A. Curiosament l'àlbum "Keith Marshall" es va editar al Regne Unit el 1981, però a Espanya va arribar un any després i els seus discos es van publicar a Anglaterra a través del 
segell Polydor que no va voler editar-los en el seu moment en la “Piel de Toro”. De fet d'aquest disc es van treure 5 singles al seu país. L'any 1982 i sempre parlant de la seva terra d'origen, es van publicar uns altres tres singles i aquests amb cançons del LP van ser recuperats el 1992 en un disc recopilatori d'aquest artista que anteriorment va formar part del grup Hello, al costat de Bob Bradbury (cantant i guitarra), Vic Faulkner (baix) i Jeff Allen (bateria), Tots ells joveníssims. En aquest grup londinenc que es va crear el 1971, Keith Marshall només tocava la guitarra. Anteriorment es van dir The Flashback Berries, el 1968 i The Age, si bé en una època en la que van tenir una cantant femenina van passar a ser Caroline Hall and The Age. Crec que Keith va tornar al grup després de la seva experiència en solitari. Hello segueixen en actiu, però actualment només està Bob Bradbury de la formació original.
A dalt Keith Marshall amb Hello (el primer per l'esquerra), a sota en directe
Edison Lighthouse – Love grows (Where my Rosmary goes) 1970
Edison Lighthouse van ser un grup de pop del Regne Unit, liderat pel cantant i compositor Tony Burrows, amb els productors Tony Macaulay i Barry Mason, artífexs que del tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, "L'amor creix (On va la meva Rosmary)" es venguessin milions d' còpies l’any 1970. Aquí al país es va fer una gran versió en espanyol a càrrec també dels Z-66, la banda que liderava el bon amic Lorenzo Santamaría, amb el títul cambiat, ja que Els Zeta van haver de trobar-lo massa llarg i el van escurçar a “Despierta el amor”. Edison Lighthouse, a més de Tony Burrows, també estaven integrats per Stuart Edwards i Ray Dorey a les guitarres, David Taylor al baix i George Weyman enfront de la bateria. Aquesta cançó va ser número U a Anglaterra i va arribar al quart lloc als Estats Units. L’any 2001 Edison Lighthouse van tornar a la carretera en format trio, però no hi ha cap dels membres originals. 
Caràtules de Edison Lighthouse, a sota una goto molt més actual
Frijid Pink – The House of the rising sun 1969
Frijid Pink són una banda de Detroit que es va crear el 1967. Inicialment formaven el grup el bateria Richard Stevers al costat del guitarra Gary Ray Thompson, al baix es trobava Tom Harris, també el cantant Tom Beaudry i el teclista Larry Zelanka. El tema "The House of the Rising Sun" es va publicar el 1969 i el single es va classificar en la setena posició als Estats Units. A Espanya el va editar Decca-Deram i us ofereixo la portada original, tot un incunable. Sempre m'ha agradat “mimà” els meus discos, això m'ha permès atresorar una discografia que envejarien moltes emissores de ràdio de la vella escola. Llevat poques excepcions, tots els meus discos sonen en perfecte estat. Us ho he extret directament del vinil perquè vaig comprovar que tot i els anys, sona perfecte. La dels Frijid Pink és una versió més canyera que la de The Animals i per descomptat molt més que les versions folk anteriors. Tornant a Frijid Pink, es van desfer el 1975, encara que amb el nou segle han tornat a la palestra.
The Mavericks – I should have been true 1994
The Mavericks es la banda liderada per Raul Malo, un home que de “malo” solsament té el cognom ja que es un músic i cantant excelent que també va formar part del supergrup del tex-mex Los Super Seven. Aquest tema que escoltem ara es trobava al CD "What a crying shame" que The Mavericks van publicar l'1 de febrer de 1994, sent disc de Platí als Estats Units, arribant al lloc 6 en les llistes de country del Billboard i a la 54 en les de pop, al Canadà va ser dues vegades disc de Platí i va pujar fins a la quarta posició. Es un álbum del que ja hem escoltat altres cançons. A part del grup, 
toquen en la gravació John Barlow Jarvis (piano i orgue), Rob Hajacos (fiddle), Mike Cassteveros (guitarra acústica), Bruce C Bouton (guitarra steel), Brent Mason (guitarra) Dennis Wilson i John Wesley Ryles als cors. L'àlbum va ser produït per Don Cook i la banda la integren des dels seus principis Raul Malo (líder, cantant i guitarra), Paul Deakin (bateria), Robert Reynold (baix) i Nick Kane (guitarra solista), comptant també amb altres col.laboracions de luxe com Trisha Yearwood, James House i Joy White, entre altres. The Mavericks es van crear a Miami, el 1989 i van estar en actiu fins al 2003, encara que l'octubre passat van tornar a reunir-se i anuncien una gira per al 2012 que espero s'acompanyi de disc nou. El seu líder i compositor, Raul Malo, va gravar en solitari mantenint una interessant carrera pel seu compte. The Mavericks han col.locat fins el moment, 14 singles entre els 10 primers del Billboard.
A dalt foto de The Mavericks, a sota portades dels seus discos
Paul McCartney – No more lonely nights 1984
És una de les grans cançons en la carrera de l'ex-Beatle Paul McCartney i es van publicar, a més de la versió single i maxi, dues molt diferenciades: una lenta i una altra ràpida perquè sonés a les discoteques. En l'edició del maxi-single s'incloïen les dues. Es va gravar al setembre de 1984 i es va publicar el 22 octubre 1984 dins de la banda sonora del film "Give My Regards to Broad Street". El single amb el tema lent, l'original, va aconseguir el lloc 6 a Estats Units i va pujar al segon a Anglaterra. A mi amb aquesta cançó em va passar una cosa molt curiós. Acabava de deixar Antena 3 de Ràdio i m'havia incorporat a Ràdio Cambrils i vaig començar a punxar 
la cançó, perquè m'agradava, però tant i tant va sonar en totes les emissores que la matxucaren sense pietat que fart d'ella, vaig deixà de radiarla i crec que no havia tornat a posar-la fins a la pasada temporada, quan, al igual que ara, també me la van demanar mitjançant el correu electrònic. La veritat és que reconec que segueix sent una bona cançó, "un peaso cansión". Sir James Paul McCartney va néixa a Liverpool el 18 de juny de 1942. No us ho havia dit, però en aquesta gravació, a la guitarra trobem a David Gilmour dels Pink Floyd.
Billy Fury – Maybe tomorrow 1959
El cantant anglès Billy Fury va morir com va viure, en un escenari i fent bon rock and roll. Va ser un dels pioners del gènere al seu país, quan la música que imperava era el skiffe. Va començar molt jove, a mitjans dels cinquanta. Billy Furi havia nascut a Liverpool el 17 d'abril de 1940 i el seu veritable nom era Ronald William Wycherley. Tocava la guitarra i el piano, a més de cantar i compondre moltes de les seves cançons. Va seguir mantenint la seva popularitat a mitjans dels seixanta tot i haver-se de enfrontar al beat de The Beatles i des del seu mateix bressol, la ciutat portuària de Liverpool. Aquest tema que escoltem ara va ser el seu primer èxit, es va publicar el 1959 i va arribar al lloc 20 en el Regne Units. Ja a les acaballes dels 60 la seva salut va començar a deteriorar-se i va reduir els concerts i actuacions en públic. El seu problema de salut es remuntava a la infantesa, Billy Fury havia patit uns febres reumàticas, que van afectar el seu cor en forma 
permanent. Sempre va ser conscient que no arrivaría a una edat molt avançada. D'aquí la seva falera per asgotar-ho tot ràpidament i viure una vida molt intensa. El 1971 li van realitzar la seva primera operació de cor. El 1976 va ser la segona. Després Billy Fury gravaria un àlbum que va significar el seu retorn, "The One And Only" i que va ser també el seu disc pòstum. El març de 1982 va patir un greu infart, amb paràlisi i ceguesa temporal. Des d’aquell moment la seva salut es deterioraria a marxes forçades. Tot i ser conscient del risc que correria, Billy es va embarcar en una gira que hauria de ser la última. Billy Fury va morir el 28 de gener de 1983, en una actuació al teatre Beck en Hayes, Hillingdon, on avui en dia s'exhibeix una placa commemorativa del seu últim concert. El baixista Roger Cover va explicar que Billy sabia que anava a morir, però no volia interrompre la gira. El productor Stuart Coleman va dir que va voler anar-se'n en un últim i gloriós final. Ell volia morir a l’escenari. Curisamente i malgrat el l’impressionant quantitat d'èxits que va col.locar en les llistes, Billy Fury mai va aconseguir un nombre U. No obstant això, Fury va tenir en els 60, més èxits en el top 20 britànic que la majoria dels grups i intèrprets de la seva època, només va ser superat pels Beatles, Cliff Richard i Elvis Presley.
Discos i a sota una foto de Billy Fury
Neneh Cherry & Youssou N’Dour – Seven seconds 1994/1996
Fillastra del gran trompetista de jazz nord-americà Don Cherry i germana dels cantants Titiyo i Eagle-Eye Cherry, la cantant i compositora Neneh Marianne Karlsson Cherry va néixa el 10 de març de 1964 a Estocolm, encara que durant un temps va viure a Benalmádena i Eivissa. Actualment crec que resideix de nou a Suècia. A mitjan la primera dècada del nou segle va anunciar la creació d'un nou grup al que va cridar Cirkus. El 2 setembre 1996 va publicar el seu tercer i últim àlbum "Man" que va incloure aquest tema compost per Youssou N'Dour, la pròpia Neneh Cherry, el seu marit Cameron McVey i Jonathan Sharp que escoltem ara i que va interpretar a duet amb el cantant africà Youssou N'Dour (Senegal, 1 d'octubre de 1959) i que ja havia estat publicat en versió single i maxi-single el 7 de juny de 1994, sent nominat al Grammy. Amb l'africà va tornar a col.laborar a la cançó "Wake Up Àfrica", editada al juliol de 2007. En el CD "Man" destacava així mateix una versió del tema de Marvin Gaye "Trouble Man". Curiosament en moltes biografies diuen que Neneh Cherry és rapera, cosa que com podeu comprovar, està molt allunyat de la realitat, si bé l'any 2006 va col.laborar amb el raper suec Petter Askergren en el seu àlbum "P".
Neneh Cherry i Youssou N’Dour
Willie Nelson – Rainy day blues 1987
En diverses ocasions us he parlat d'aquella botigueta de Londres a la qual sempre dic que no tornaré perquè surto amb les butxaques buides i el sac ple de música, aixó si. Aquest cançó que ens porta el cantant de country Willie Nelson, es curiosa ja que és mostra ple de blues i allunyat del seu country habitual. Es trobava en un dels primers CD que li vaig comprar a John i dubtava ja que en aquella època jo no tenia ancara reproductor de CD, de fet el primer el vaig comprar a San Francisco un any més tard. El CD recopilatori es titulava "The great Willie Nelson" i va ser editat pel segell britànic Pickwick, si bé no consta a la seva discografia oficial. Willie Nelson és 
un dels màxims exponents de l'anomenat "outlaw country sound". El texà Willie Nelson va gravar el seu primer LP el 1962, és una de les millors veus del country i està considerat una llegenda viva de la música americana. Willie Hugh Nelson va néixa a Abbott, Texas, el 30 d'abril de 1933. Per cert que la meva cosina Gloria P Gsell que era de nacionalitat nord-americana i va residir molts anys a Beverly Hills on tenia un hospital veterinari, em va explicar que quan el públic va saber que Willie Nelson havia defraudat a Hisenda, a principis dels 90, no compraven cap dels seus discos. Quan es va confirmar que havia pagat totes les seves deutes amb l'ens públic i ell va demanà públicament disculpes, llavors les seves gravacions van tornar a vendre's. I és que a sembla que per els americans, Hisenda sí que som tots.
Monica Mancini – Love is where you find 2000
Monica Mancini és, amb la seva germana bessona Felice, filla del compositor nord-americà Henry Mancini i la seva dona Ginny, va néixa el 1952 i també és germana de l'actor i cantant Chris Mancini. Monica Mancini ha estat nominada en diverses ocasions al Grammy i la veritat, he de reconeixa que Monica Mancini és pràcticament una desconeguda a Espanya i aixó que ha sigut nominada en diverses ocasions als Grammy. En la seva carrera jo destacaria l'àlbum "The Dreams of Johnny Mercer" del que us extret aquesta cançó que sona ara a Un Toc de Rock i en el que els arrengaments orquestals van estar a carrec de Patrick Williams, Randy Waldman i David Torres. Es va gravar entre els mesos de juny i juliol del 2000, comptan amb Alvin Chea (cors), Dean Parks (guitarra), Julie 
Berghofer (arpa), Assa Drori, Jennifer Walton, Laurence Greenfield, James Stark, Kristin Fife, Bob Sanov, Gwen Heller, Alan Ellsworth, Juliann French, Karen Jones, David Stenske, Armen Garabedian i Darius Campo a la secció de violins, Raymond Tischer, Mimi Granat i John Scanlon a les violas, Sal Lozano (flauta), Earl Dumler (metalls), Warren Luening (flugelhorn), Paul Klintworth, Daniel Kelley i James Atkinson també als metalls, junt a David Torres i Michael Lang als pianos, Randy Waldman (teclats), Gregg Field (bateria I percusió), Michito Sánchez (congas, bongos) i Munyungo (percusió). Monica Mancini te una carrera discogràfica molt intereasant i ha gravat amb Plácido Domingo, Horace Silver, Quincy Jones, el seu pare Henry Mancini i Michael Jackson, entre altres. En el film “Ghost ship” es va incloure una canço interpretada per ella, pero fen veure que la cantaba una de les actrius de la pel.lícula, era el “Sensa fine” que la va compondre Gino Paoli i la va dedicar a la que llavors era la seva companya sentimental, la cantant Ornella Vanoni.
A dalt Monica Manzini, a sota la cantant amb el saxofonista Dave Koz
Roberta Flack – The first time ever I saw your face 1969
Acabarem el programa d’avui de Un Toc de Rock amb tot un “peaso cansión”. Nascuda a Black Mountain, Carolina del Nord, el 10 de febrer de 1939, Roberta Flack és una de les grans veus del soul dels 70. Sobretot gràcies a dos temes "The first time ever I saw your face" que escoltem ara i "Killing em softly with his song" que va ser declarada com la "Millor cançó de l'Any 1973" i va rebre dos Grammys, a part de ser n º 1 durant 5 setmanes. Curiosament aquesta cançó que ara sona interpretada per Roberta Flack es va incloure en el seu primer àlbum titulat "First take" i que va publicar el 1969, però el tema va passar desapercebut fins que es va incloure en la banda sonora de la pel.lícula "Play Misty for Em". El single es va convertir en número 1 i va romandre en el primer lloc de les llistes americanas sis setmanes, convertint-se en un dels majors hits de 1972 i sen declarada “Cançó de l’any”. La cantant de color Roberta Flack va ser descoberta per Less McCann quan cantava en un club de jazz. Molt poc després i gràcies a ell, va signar contracte amb la discogràfica Atlantic.
A sota foto de Roberta Flack
Tancarem amb una frase del polític, filòsof i escriptor italià Nicolás Maquiavelo, de nom complet Niccolò di Bernardo dei Machiavelli (Florència, maig 3, 1469 - juny 21, 1527) que va expressar:
“Pocs veuen el que som, però tothom veu el que aparentem ser”
No vui marxar-me sense fer-vos memoria d'un fet, aquest divendres 13 de gener al Bravium Teatre de Reus i a les nou del vespre, actuarà Tomeu Penya, es un concert en format acústic i presentan el seu nou treball "Íntim", us el recomano des de Un Toc de Rock.
Acabarem per avui Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, tanco la barraqueta y foto el camp.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario