Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
El sol es posa per L'Hospitalet de l'Infant (Foto: Mario Prades)
Avui vaig a començar Un Toc de Rock escoltant un grup clàssic de la "moguda madrilenya" i que avui en dia són una banda de referència quan es parla del pop espanyol dels vuitanta. També escoltarem alguna novetat, però bàsicament anem a emprendre un viatge, una singladura musical pels nostres records, per la banda sonora de la nostra vida, per tant i des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, començarem amb un consell “Agafa el tren” i dient com sempre.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Mermelada – Coge el tren
Van començar dient-se Mermelada de Lentejas i el grup estave integrat per Javier Teixidor (guitarra i líder), Daniel Montemayor (baix), Antonio Iens (bateria) i Javier Encinas que despres marxaria amb Mamá y mes tard tocaria amb Desperados, al saxo tenor. Amb el nom de Mermelada de Lentejas van debutar el 1978, treient un single editat per Chapa Discos, subsegell de Zafiro i que incloïa els temes "Dame la botella" i "Marta", dues cançons composadas per el mateix Javier Teixidor. El 1979 redueixen el seu nom ja a Mermelada i es publica "Coge el tren", una de les seves millors cançons i que també va donar títol al primer LP del grup. A mitjans dels 80 comencen els canvis de components dins de la formació de Mermelada i finalment l’any 1988 és desfan i Javier Teixidor, al costat de Montemayor i Melgar, decideixen funcionar a partir d'aquest moment sota el nom de La J. Teixi Band.
Mermelada en directe
Burning – ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este? 1978
Sempre he dit i tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" va ser composada l’any 1978 per a la pel.lícula del mateix títol de Fernando Colomo i avui és una de les cançons de referència quan es parla d'aquesta banda madrilenya. Era cara A d'un single publicat per Belter el 1978 i a la cara B es troba la primera versió de la cançó "Ginebra seca" que en 
aquest single estaba cantada per Toño i la versió no és va incloure en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel.lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este? va ser inclosa al LP “El fin de la década”. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes.
Nina – Tot queda enrera 1995
Inicialment cantant d'orquestras, Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en Eurovisió, l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar" (single amb la cançó al costat). Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, ja l’hem escoltat a Un Toc de Rock, pero jo ara us porto una de les que millor van funcionar del 
CD, es tracte d’una versió del clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu paper a "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.
Rosana – Al filo de la madrugada 2011
I ara escoltarem una novetat, una cançó extreta del últim treball discogràfic de la canària Rosana, titulat genèricament "¡Buenos días, Mundo!" Que és el setè àlbum de Rosana, editat el 9 de novembre passat. La veritat és que l'àlbum es decanta més cap al pop-rock que el cantautor i per mostra aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. Aquest àlbum per al qual es van gravar 30 cançons de les quals finalment es van seleccionar 13, va ser produït per la pròpia Rosana, gravat i barrejat per Miguel De La Vega en els estudis Sonoland a Madrid i masteritzat per Daniel Altarriba a Los Angeles. Per cert que habitualment Rosana gravava la veu conjuntament amb la guitarra, però en aquest disc es va gravar en la mateixa presa que la bateria de manera que la veu sona una mica diferent i més forta. Els músics que van participar en la gravació, a més de Rosana Arbelo (veu i guitarra acústica), son Joaquín Migallón (bateria), Javier Quilez (baix), David Pedragosa (guitarra), Iñaki García (teclats), Luis Carlos Esteban (programacions) i Daniel Moreno (percussió). La lletra i música de totes les cançons són de Rosana que va néixa a Lanzarote, el 24 octubre de 1964.
Discos de Rosana i a sota una foto de la cantautoras canaria
Noel Soto – Noche de Samba en Puerto España 1974
Aquesta és amb tota seguretat, la cançó més popular en la carrera de Noel Soto, un cantautor molt rocker amb tocs country que va començar en els seixanta sent el cantant del grup Los Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els valencians Suco y Los Escorpiones, de la mateixa época. Manuel Eduardo Soto Palomino és el seu veritable nom, va néixa a Nador, Marroc, de pares espanyols, però Noel Soto ha viscut gairebé sempre a Madrid. Aquesta cançó que sona ara per a tots vosaltres des Un Toc de Rock, es trobava en el seu primer LP "3, 3, 5, 7" que va publicar Polydor el 1974. Un any més 
tard Noel Soto va treure el seu segon treball discogràfic "Alfa i omega", una mena d'òpera rock amb tocs del rock progressiu que començava a estar de moda en aquella dècada, però que no fou del gust dels seus fans, molt més propers al pop comercial del seu primer disc. En total Noel Soto ha publicat deu àlbums d'estudi i dos recopilatoris, però cap va arribar a les xifres de vendes del primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. L’any 2010 Noel Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb el tema "Canciones tristes", però ell finalment no va ser seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors temes, si no el millor que es van presentar. Noel Soto també ha treballat com a compositor amb Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.
Malamergo – Machado me recuerda cerca de Soria 2008
En un passat programa us vaig parlar de la similitud de ritme entre la cançó “Nuestra vecina” del nou disc de Loquillo i una del duet Malamergo, escoltarem ara a Malamergo amb la cançó de la que us vaig parlar i que està extreta del seu CD "Verdades nombradas" que van editar l’any 2008 mtjansan el segell Silva Editorial, propietat del meu amic Manuel Rivera (a la foto). Aquest álbum es un bon treball del duet Malamergo, integrat per José Hernando i José María Marco, separats per molts kilómetres de distancia, un resideix a l’Aragó i l'altre a Vila-seca, a Tarragona i als quals he tingut el plaer d'entrevistar arran de la sortida d'aquest CD i que la 
veritat, em va agradar des de la primera vegada que el vaig escoltar. És un bon disc amb cançons de ritmes molt variats, l’altre dia vam escoltar una habanera, de fet es un CD que val la pena recomanar des Un Toc de Rock, amb lletres controvertides unes i simplement bones altres. La lletra d'aquest tema és de l'amic Agustí Gutiérrez, un poeta i periodista que ja no està entre nosaltres i que va ser director de Constantí Ràdio i Altafulla Ràdio, pero al CD trovem lletres d’altres poetes, entre ells Gustavo Adolfo Bécquer, inclus una cançó amb lletra de Joaquín Sabina. Per cert que algunes de les fotografies que il.lustren el CD les va realitzar un jove guitarrista de Tarragona, un noi a qui aprecio molt, es tracta de Robert Hol.
José Hernando i José María Marco forman el duet Malamergo
Dúo Dinámico – Tu vacilándome y yo esperándote 1986
Tal i com us vaig prometre, aquí tenim un altra de les noves cançons que es van incloure en el que va ser el disc de retorn del Dúo Dinámico. Clar que la discogràfica no acabava de créure amb ells en aquells moments i els va forçà a incloure a l’àlbum remixes i antics èxits seus, es tractava de asegurarse el “tirón” de vendes. Aquesta és una gran cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock. Els catalans Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, coneguts dins del mon de la música com El Dúo. Son dos artistes que van canviar els conceptes musicals de la joventut i van crear escola musical, sent avui en dia una referencia quan es parla de la música pop espanyola dels seixanta. Per cert que el 21 de setembre de 2007 es va estrenà al Teatro Nuevo Apolo de Madrid el musical "Quisiera ser" amb una banda sonora basada en 24 èxits del Dúo Dinámico. La primera actuació davant del públic la van realitzar al programa "La 
comarca nos visita" de Ràdio Barcelona. Però això no és realment cert ja que ells havien actuat en les festes que se celebraven a l'empresa on treballaven com a enginyers tècnics, la fàbrica de motors d'aviació Elizalde. Tornem a aquel programa de ràdio, en aquest moment ells es deien The Dinamic Boys, però el presentador Enrique Fernández (a la foto), va dir no saber anglès i els va presentar com Dúo Dinámico. Aixó consta inclus a la pàgina web del Dúo Dinámico, si bé el net d’Enrique Fernández em deia que no, el seu avi parlava anglés, alemany i fins i tot una mica de francés i italià. La veritat és que els dos músics barcelonins van acceptar el nom de bon grat i des de aquell día el Dúo Dinámico van entrara formar part de la història de la nostra música.
Zayda y los Culpables – De contrabando
Zayda Peña, cantant i líder del grupo Los Culpables, una banda del que a Méxic es diu “Gruperos”, va morir assassinada l'1 de desembre de 2007, tenia 28 anys. Era mexicana i la seva línia s'enfocava cap el estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan acabava d'assistir a un concert de Alejandra Guzmán i es trobava a la seva habitació del Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, Mèxic, acompanyada per la seva manager Ana Bertha González i Leonardo Sánchez, empleat del motel, van entrar uns sicaris que van disparar contra ells, Bertha i l'empleat van morir a l'instant. Zayda va ser traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba i sense que la policia 
ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la seva vida, un sicari va entrar a la UCI, tranquil.lament i sense que ningú li impedís el pas. Aquell assesí va rematar a Zayda Peña de tres trets al cap (os he possat dues fotos fetes al hospital, poc abans de ser rematada). Encara avui i com passa amb tants i tants artistes gruperos, no s'ha trobat l'assassí de Zayda, ni crec que el trobin mai. Aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock, es una de les millors cançons de la curta carrera de Zayda y Los Culpables, truncada per la seva prematura mort. És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la vida de molts artistes que es dediquen al gènere dels narcocorridos i entre els quals cal destacar el grup Los Tigres del Norte, dins del génere. No es tracta que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues, és cosa molt més simple i alhora més esgarrifosa. Un grup o cantant és contractat en la festa d'un narco, paguen bé i qui és el guapo que es nega a anar-hi davant gent 
d'aquesta mena i clar, li dedica una cançó al anfitrió. El narco competidor se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En el cas de Zayda Peña es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que la cantant tenia un embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa d'aquest es va assabentar i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella o jo" i es diu que ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no tingués dubtes sobre això va tallar en sec ordenant matar a la cantant. Una altra alternativa de la que és va parlar més tard era que Zayda tenia l'embolic amb la dona del traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que el narcotrafican, amb el cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre de matar a Zayda... la veritat mai es sabrà i la mare de Zayda Peña avui en dia ancara segueix clamant justícia en un desert.
Luz Casal – 18 años 2007/2011
Luz Casal té al carrer un nou disc titulat genèricament "Un ramo de rosas", una mena de doble recopilatori de grans èxits regravats la majoria d'ells ara i també tres cançons noves. Tot i que jo soc un gran admirador de Luz Casal, he de reconèixa que la malaltia ha causat estralls en la seva veu que ha perdut molta força i ha adquirit una ronquera que no necessitava. La fotografia de la portada és de Jean-Baptiste Mondino. Aquest tema que es troba en el nou disc, és el que és va incloure en el seu àlbum "Vida Tòxica" editat el 2007 i és que la nova versió pateix de problemes vocals que enfosqueixen la cançó, per això he preferit incloure la primera versió que va gravar Luz Casal i que sempre he 
jutjat que és genial. Aquesta preciosa cançó amb una temàtica políticament molt incorrecta i que parla de les relacions entre una dona madura i un jove de 18 anys era una versió, la cançó original era de l´italiano/francesa Dalida i com diu en la lletra, ella té "El doble de años que él". És un tema espinós ja que quan un home s'enrotlla amb una noia jove el posen a parir, però quan és al revés ens resulta fins i tot graciós. La veritat és que elles tenen el mateix dret que ells ha enrotllar-se amb qui vulguin tingui l'edat que tingui, dins d’un ordre. Clar que a llarg termini aquest tipus de relacions, gairebé en tots els casos, homes o dones, és ben igual, acaben com el Rosari de l'Aurora. María Luz Casal Paz va néixa a Boimorto, la Corunya, el 11 novembre, 1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys degut al seu cognom, no té cap parentiu amb Tino Casal.
Discos de Luz Casal i a sota una foto
Adamo – Sin malicia 1993
Adamo va ser el Rei dels Guateques en els anys 60. Salvatore Adamo un dels grans de la canço francesa i del que os porto aquest tema que es trobava en el seu CD "Adamo de ayer a hoy" publicat el 1993 i on es recollien alguns dels seus èxits més clàssics al costat de cançons noves. Es tracta d’una cançó on parla dels seus inicis con a cantant i com a persona i reflecteix una part de la seva vida on ens explica que ell era una persona senzilla y “sense malicia”. A mi el tros que sempre m’ha fet molta gracias es aquell on parle dels seus fills y les seves mares, així, mares en plural "Mis hijos se parecen más a sus mamas que a su papá". Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las seves fans el van odiar quan l’any 1969, crec que va ser, és 
va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, jo la veritat es que no recordo cap foto seva. El que les fans no sabien o del que no havien volgut assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món exuberant d'aquestes que treuen la pasta i després d'aconseguir fama i cales es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. Adamo i la seva dona ancara segueixen junts. Per cert, es diu que la cançó "Dolce Paola" anava dedicada a Paola de Bèlgica amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt encaramel.ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "Mis manos en tu cintura", tot un clàssic de Adamo amb la que molts hem arranbat l’api.
Caràtules miticas d'Adamo i a sota una postal promocional
Solera – Linda prima 1973
Els grup Solera en aquesta cançó, “Linda Prima”, ens expliquen les relacions incestuoses entre cosí i cosina, quan ella decideix casar-se per diners i seguretat amb "... un hombre tan vulgar". Solera van ser una de les bandes històriques del pop espanyol, encara que només van treure un LP publicat el 9 d’avril de 1973, això si, amb temes com "Calles del viejo París" i aquest que sona avui a Un Toc de Rock. L’únic disc de Solera va ser produït per Rafael Trabucchelli, un home que avia creat el denominat "So Torrelaguna", per a Hispavox i que ja havía treballat, entre altres, per Los Ángeles, Miguel Ríos, Los Módulos o Los Gritos. El disc va ser reeditat en versió CD per EMI l'any 2000, incloent una cançó inèdita "Jovencita", composició de Rodrigo García, però que després es va saber per declaracions del mateix Rodrigo que no era una gravació de Solera, la 
casa de discos fa fotre la pota, es tractava d'un tema rebutjat de la seva època amb CRAG, no amb Solera, concretament de les sessions del LP “Señora Azul” de 1974 i va ser inclosa per error de la discogràfica. Solera es van crear l’any 1972 i eren José Antonio i el seu germà Manolo Martín, que ja havian gravat algun disc folk com a duet, al costat de Rodrigo García que havia tocat la guitarra amb el grup colombià Los Speakers i també a los Pekenikes. El quart era José Mari Guzmán que anys més tard crearia Cadillac. Després de la dissolució de Solera, Rodrigo i Guzmán van formar Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán CRAG i els germans Martín es van incorporar a Nuevos Horitzontes.
Single de Solera i a sota foto del grup
Alberto Bourbon – Cuando seamos viejos 1975
Escoltarem ara aquest gran tema d'Alberto Bourbon que ens parla de les coses que succeiran "Quan siguem vells", quan els 12 anys que et porto d'avantatge es converteixin en desavantatge i ja no ens preocuparà la nostra imatge en el mirall. Us vaig prometre que aquesta cançó sonaria a Un Toc de Rock i ja sabeu que sempre compleixo les meves promeses. Alberto Bourbon es un altre dels cantautors sorgits en els 70 que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. De fet ell va començar a finals del seixanta. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan va deixà els escenaris no va abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" el 1979 o "El jardín secreto" al 84 i Alberto Bourbon també va compondre cançons per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. En total Alberto Bourbon va publicar 7 singles, el primer l'any 1968 i l'últim que és el que estem escoltant, el 1975 i també dos LP's. Rama Lama ha editat un CD amb els seus temes i es molt recomenable. Curiosament moltes de les cançóns que va gravar en els seus inicis eren acústiques i en la línea cantautor, però van ser regravades ja en els setanta amb acompanyament orquestal i molt més completes musicalment parlan.
Cacho Castaña – Vamos a vivir amiga mía
Una altra vegada escoltem un tema de Cacho Castanya, un home que feia molts de temps que no sonaba a Un Toc de Rock. En aquesta ocasió és una romàntica cançó amb la que jo el vaig descobrir allà pels anys 80, peró aquesta peça es trobava a un single que va editar l’any 1970. De veritable nom Humberto Vicente Castagna, va nèixa el 11 de juny de 1942 al barri de Flores, a Buenos Aires. Cacho Castaña es molt bo i barrexa pop amb tango, de fet algunes de les seves cançons més conegudes son tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con Arena” una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche, un home 
nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 y mort a Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel.lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores. A part de que feia molt de temps que no l’escoltavem a Cacho Castaña a Un Toc de Rock, avui sona per que li agrada a la meva dona, també bona amiga del programa i coordinadora dels "Amics d'Un Toc de Rock" al facebook, sobre tot des de el dia que l'hi vaig descobrir aquesta bona veu del panorama musical argentí i l’altre dia m’ho va recordar, per tant aquí el teniu. Us posaré un enllaç amb un bon blog dedicat a Cacho Castaña del que m'he pres la llibertat d'agafar dues fotografies.
Pedro Ruy Blas – A los que hirió el amor 2008
Acabarem el programa escoltan a Pedro Ample Candel, un home que va néixa a Madrid el 1949 i havia estat el cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un munt de discos i als que va deixà per incorporar-se com a suplent a Los Canarios quan Teddy Bautista va marxar a complir amb seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït en el grup Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas va creà posteriorment el grup Frecuencia amb els que va gravar un LP i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el amor" que es la cançó que escoltem ara, es 
clar que aquesta es la versió regrabada darrerament amb clau de jazz al seu disc “Ample”, editat al avril del 2008. Val a dir que la seva carrera com solista va ser curta ja que l'any 1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat espanyol, us parlem de Dolores, un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas SanMiguel, Rubén Dantas i altres músics paraules majors del jazz espanyol i en la qual ell no va cantar, només tocava la bateria que no és poc. El segon single de Pedro Ruy-Blas com a solista a principis dels anys setenta, havia de ser “Mi voz es amor”, però va ser vetat per la censura franquista en jutjar els justos i castos censors, protectors de la moral i els bons costums dels espanyolets de l’época que era una cançó subversiva i no és va publicar fins molt més tard. L'escoltarem un altre dia, paraula de Mario Prades. Per cert que Pedro Ruy-Blas va participar als musicals "Jesucristo Superstar" i "Los Miserables".
Fotos históriques: A dalt Pedro amb Los Canarios i a sota amb Dolores
El programa d'Un Toc de Rock l’acabarem per avui amb una frase del escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton (Londres, 29 de mayo de 1874 - Beaconsfield, 14 de junio de 1936) que va dir:
"L'aventura podrà ser boja, però l'aventurer
ha de ser sempre assenyat"
Fins aquí ha estat per avui Un Toc de Rock, tanquem la barraqueta i des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, sols em queda dir que ara toco el dos amb bon vent i barca nova, però tornaré en el proper programa.
Que sigeu bons i bones. Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario