Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades amb el director de cinema Antoni Ribas i un regidor del
Ajuntament de Tàrrega, a la Fira Internacional del Disc i Cinema de
Col.leccionisme de Tàrrega que Mario organitzava a Catalunya i Andorra
A finals dels anys seixanta i durant els setanta, va sorgir als Estats Units un gènere cinematogràfic, gairebé sempre films de sèrie B, en què els protagonistes i herois eren gent de color i els "dolents" en la seva totalitat, casi sempre eren blancs o caucasians, digquem-li a cada un d'una forma fina. És clar que entre tanta sèrie B i films bastant dolents, també es filmaven alguna que altre bona pel.lícula, entre aquestes es trobavan "Superfly" i "Shaft", una cinta dirigida per Gordon Parks que va fer a Isaac Hayes aconseguir un Oscar a la millor cançó original, sent el primer home de color a aconseguir-lo.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Isaac Hayes – Theme from Shaft 1971
La cançó més representativa de la carrera del gran cantant, pianista, productor, actor i compositor de color Isaac Hayes és indiscutiblement el tema de la pel.lícula "Shaft" que escoltem avui per obrir Un Toc de Rock. Si bé Isaac Hayes té una dilatada discografia plena de peces de molta qualitat, cal reconèixa que "Shaft" és la seva cançó estrella. Isaac Hayes va treballar com a compositor per al segell Stax abans de començar gravar les seves pròpies cançons. Va néixa a Covington, Tennessee, el 20 d'agost de 1942 i va morir a Memphis un 10 de agost de 2008. Isaac Hayes és l'autor, entre molts altres, del tema "Soul man" que va ser el gran èxit en la carrera del 
duet de color Sam & Dave. El single amb "Theme from Shaft" va aconseguir la primera posició del Billboard i com us he dir, li va valdre a Isaac Hayes un Oscar a la millor cançó. En aquest enregistrament la banda està integrada, a més d'Isaac Hayes (veu, teclats, composició i arranjaments), per Lester Snell (piano), James Alexander (baix), Marc "Dr Love" Davis (guitarra solista), al costat dels també guitarres Charles Pitts i Michael Toles, Willie Hall (bateria), Gary Jones (congues), als cors es trobaven Pat Lewis, Rose Williams i Telma Hopkins i en la secció de vents i eren Richard "Johnny" Davis a la trompeta i John Fonville a la flauta. Per cert, la cançó va tornar a utilitzar-se per al remake de la pel.lícula, ja l'any 2000, encara que Isaac Hayes va tornar a regrabarlo per a l'ocasió.
Lenny Kravitz – Black and white America 2011
Aquest any el cantant i guitarra Lenny Kravitz ha tret nou disc "Black and white America" que es va publicar el 22 d'agost passat i al que aquesta canço que escoltem ara donaba títul. La veritat és que la discografia de Lenny Kravitz és important, té nou àlbums d'estudi, tres en directe, cinc recopilatoris, dos EP 's, quaranta-cinc singles, 4 DVD i trenta-set vídeos musicals. Kravitz ha venut més 98 milions d'àlbums a tot el món. Cantant, guitarra, multiinstrumentista, productor i compositor, Lenny Kravitz va néixa a Nova York el 26 de maig de 1964 i en la seva obra sempre ha mirada al passat per als seus temes que tenen un aire retro que els fa molt interessant, sense oblidar les modernes tècniques i ha incorporat estils molt diversos en les seves cançons. Lenny Kravitz va guanyar el Grammy al "Millor cantant de rock vocal" quatre anys seguits, del 1999 al 2002 i està situat en la posició 93 entre els "100 millors artistes de Hard Rock". Va començar fen-se dir Romeo Blue i imitant a Prince, però finalment va trobar la seva pròpia personalitat musical i va adoptar professionalment el Lenny, de fet ell en realitat es diu Leonard Albert Kravitz. També ha incursionado al cinema i Lenny Kravitz com a actor ha treballat, entre d'altres, en el film "Zoolander" de 2001
Discos de LennyKravitz i a sota foto
Nena – 99 Luftballons 1983
És una cançó protesta en contra de la Guerra Freda que ens porten els alemanys Nena i la van gravar l’any 1983. Originalment estava cantada en alemany, posteriorment va ser traduïda a l'anglès com “99 globus vermells". El grup Nena es centra al voltant de la cantant alemanya Gabriele Susanne Kerner que va néixa el 24 de març de 1960 a Hagen. La cançó la va escriure el guitarrista de Nena, Carlo Karger, un dia que anava bastant flipat i va ser després de presenciar un concert dels Stones, on aquests van deixar anar a l’aire un munt de globus de colors. Kevin McAlea va escriure l'adaptació de la lletra en anglès. Ens explica la història de 99 globus de color vermell que volen lliurement, bressolats i portats a l'atzar pel vent, però les forces militars reaccionen al detectar els objectes, per a ells desconeguts que volen per l'aire i pensan que són armes enemigues, llançan un atac de conseqüències apocalíptiques ja que els altres, com us podeu imaginà, responen de la meteixa manera. L’any 2009 el tema, interpretat per la mexicà-espanyola Belinda, va ser usat per a un anunci de Coca-Cola Zero, amb la lletra canviada, aixó no va ser del gust de la cantant alemanya ni dels fans, sobretot per l'ús tan comercial del tema.Gabriele Susanne Kerner, cantant i líder
del grup alemany Nena
Traducción en castellà de
"99 Red Balloons"
"99 Red Balloons"
Tienes un poco de tiempo para mí,
entonces canto una canción para ti
de 99 globos en su camino al horizonte
Tal vez estás pensando en mi en este momento,
y por eso te canto una canción,
sobre los 99 globos y como,
una cosa sale de la otra.
99 globos en su camino al horizonte,
se pensó que eran ovnis del espacio,
por eso se envió un general,
y su escuadrón de pilotos,
para dar la alarma si fuera necesario,
sobre los 99 globos.
99 de estos pilotos,
eran grandes guerreros,
se creían el Capitán Kirk (*),
y hubo allí grandes fuegos artificiales,
los vecinos que no sabían nada,
se sintieron atacados y entonces
dispararon al horizonte, a los 99 globos.
99 ministros de guerra,
fósforos y latas de gasolina,
se sentían muy listos,
anticiparon un gran botín,
y declararon guerra,
querían más poder,
quien lo hubiera pensado,
que las cosas se irían tan lejos,
de 99 globos,
99 años de guerra,
no dejaron lugar para vencedores,
tampoco hay mas ministros de guerra,
ni pilotos de combate,
Hoy hago mis rondas,
veo el mundo en ruinas,
me encontré un globo.
Pienso en ti y lo dejo volar.
* (de la serie Star Trek)
El grup alemany Nena
U-2 – I still havent’t found what I’m 1987
Els irlandesos U2 van passar gairebé de forma immediata de ser un grup de culte a ser una banda d'èxit massiu i caps de llistes d'èxits. Es van crear el 1976 i han aconseguit 22 Grammy, la xifra més alta d'aquests premis obtinguda per una banda o artista de rock Ha venut més de 195 milions de discos al voltant del món, tenen sis àlbums que han arribat al número 1 en la llista de èxits als Estats Units i altres nou al Regne Unit. U2 és un dels grups amb més èxit de tots els temps. La banda es va formar quan Bono, de veritable nom Paul David Hewson i nascut a Dublín el 10 de maig de 1960 (cantant i guitarra), The Edge que es diu en realitat David Howell 
Evans que va néixa el 8 d'agost de 1961 a Barking, Anglaterra (guitarra, teclat i cantant) i Adam Clayton nascut a Oxfordshire, Anglaterra, el 13 de març de 1960 (baix), van respondre a un anunci posat per Larry Mullen Jr que va néixa el 31 d'octubre de 1961 a Dublín (bateria i percussió). Aquest tema que estem escoltant ara "Encara no he trobat el que estic buscant" va ser el segon single que es va extreure del que possiblement sigui el seu millor treball, l'àlbum "The Joshua Tree" que U2 va publicà el 9 de març de 1987, amb producció de Brian Eno i Daniel Lanois, però també es va incloure al "Rattle and Hum" i en un parell de recopilatoris més. El single va arribar a la sisena posició al Regne Unit i a la primera als Estats Units i aquest tema va ser escrit per U2 amb lletres de Bono. L'àlbum porta venudes en total més de 28 milions de còpies a tot el món.
El grup U-2
Culture Club – Karma Chamaleon 1983
Un home va revolucionar la moda femenina pel que fa a maquillatge, vestuari i complements a l'Anglaterra dels 80, no m'heu sentit malament, he dit “un home”. Us estic parlan de Boy George, líder del grup Culture Club. Cada un dels seus concerts, discos i aparicions en televisió eren seguides per les noies angleses que l’imitaven de seguida. Culture Club va ser una banda molt glam que es va englobar dins dels new romantics durant els anys vuitanta i al costat de Boy, de nom real George Alan O'Dowd i nascut el 14 de juny de 1961 a Kent, es trobaven Roy Hay (guitarra), Mike Craig (baix) i Jon Moss (bateria) que havia tocat amb The Damned. El 1985 el teclista Michael Rudetski que s'havia incorporat posteriorment i que va co-escriure algunes de les 
cançons de l'àlbum de Culture Club "From Luxury to Heartache" (1986), va ser trobat mort per sobredosi d'heroïna en la casa de George i això va ser una de les raons per les que el grup es va desfer i Boy George va començar en solitari. Tan mateix, val a dir que la addicció a les drogues de Boy George va anar en augment, arribant a ser detingut en alguna ocasió per possessió. El 2007 Boy George va complir serveis comunitaris per aquest motiu en la Ciutat de New York. "Do you really want to hurt me" va ser el segon single de Culture Club i el tema que els va donar a conèixer a tot el món. Van ser descoberts pel malaguanyat productor i cantant Malcolm McLaren. L'àlbum "Colour by Numbers", el seu segon disc gran, on hi era aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock, va superà el milió de copias venudes solsament a Anglaterra, arribant al número 1 tant a Anglaterra com als Estats Units. Es calcula que ha superat els 10 milions de discos venuts. El single amb aquesta cançó que és va publicar el 5 September 1983, també va conseguir el primer lloc a les llistes, ja al 1984.
Discos de Culture Club on podreu comprobar l'imatge molt femenina
de Boy George i a sota foto del grup al complert
Leo Sayer – More Than I can say 1980
Sempre que penso en Leo Sayer em ve al cap la seva imatge, més aviat baixet, poca cosa, amb els pèls d'escarola i una mirada de nen trapella. Aquest single va ser el que va llançar definitivament al britànic al nostre país, tot i que ja havia publicat vuit discos d'estudi i un recopilatori. El seu nom complet és Gerard Hugh Sayer i va néixa el 21 de maig de 1948, a Sussex. Va començar el 1973 i segueix en actiu, tot i que des del 2009 Leo Sayer és ciutadà australià. Aquest tema, una versió, es trobava en el seu LP "Living in a Fantasy" editat a l'agost de 1980. La cançó havia estat composta per Sonny Curtis i Jerry Allison que van ser membres de The Crickets, el grup de Buddy Holly i el primer que la va gravar va ser el cantant Bobby Vee l'any 1961. La cançó en la versió de Leo Sayer va arribar al número U de Billboard el desembre de 1980 i va aconseguir la segona posició a Anglaterra. The Shadows la van gravar el 1981, en una bona versió instrumental inclosa en el seu àlbum "Hits Right Up Your Street".
A sota foto de Leo Sayer
KC & The Sunshine Band – Please don’t go 1979
KC and the Sunshine Band és una banda nord-americana creada per Harry Wayne Casey a què es coneix com KC el 1973 a Miami, Florida, comptant amb l'enginyer de so Richard Finch, al costat del guitarrista Jerome Smith (18 de juny de 1953 - 28 de juliol de 2000) i el bateria Robert Johnson. Altres components de la Sunshine Band han estat Maria de Crescenzo, junt a Charlotte McKinnon i Fermin Goytisolo. "Si us plau, no t’en vagis" és una cançó gravada i publicada en single el 12 de juliol de 1979 i estava inclosa en l'àlbum "Do You Wanna Go Party" i que va ser composta per Harry KC Casey i Richard Finch. El single va ser número U als Estats Units el 5 de gener de 1980 i va arribar a la segona posició a Anglaterra. El 2008, el músic suec de eurodance Basshunter va fer una versió de la cançó que va incloure en el seu àlbum d'estudi "Now You're Gone - The Album". El grup KC and the Sunshine Band van funcionar des de 1973 a 1983, any en què es van desfer, encara que van tornar i sembla que encara estan en actiu.
Discos de KC and the Sunshine Band i a sota una foto d'aquest nombrós grup de Miami
John Lennon –Woman 1980
El va matar a trets un tronat de nom Mark David Chapman, l 8 de desembre de 1980 a la porta de casa seva, a l'edifici Dakota de Nova York i davant de la seva esposa Yoko Ono. És un dels mites del rock i avui en dia parlar de John Lennon és esmentar una llegenda. John Lennon va néixa a Liverpool, el 9 d'octubre de 1940. Aquest tema es trobava en el seu últim disc "Double Fantasy", un álbum póstum que va treure el 19 de novembre de 1980 i que s'havia començat a gravar el 4 d’agosto del mateix any, acaban-lo a finals de setembre. En els seus primers discos fora dels Beatles, es deien The Plastic Ono Band, avui son anomenats "experimentals" i es van publicar donan protagonisme a Yoko Ono, a mi la japonesa 
sempre m'havie sobrat, crec que va ser una sangonera per a John, ella va trencar l'hegemonia de The Beatles i coartà al cantant britànic, robant-li a sobre un protagonisme que ella mai va merèixa. Aquest álbum va conseguir un Grammy l’any sigüent, sent nombrat “Álbum de l’any”. Feia cinc anys que John Lennon no gravava res ja que es va retirar el 1975 per dedicar-se al seu recent nascut fill Sean. En una entrevista Lennon va confessar que "Woman" era una continuació del tema "Girl" de The Beatles, compost per ell i Paul McCartney. El single amb "Woman" va ser número 2 a Anglaterra i va arribar a la primera posició als Estats Units. Os explicaré una curiositat, l'edifici Dakota on vivia John Lennon és el mateix on es va filmar la pel.lícula "La Semilla del Diablo". També os diré que John i Yoko van trencar i quan el ex-beatle començava a sortir del forat, va ser Elton John qui els va reunir a un concert a Nova York i es va tornar a encendre l'amor entre ells, John va tornar a caure en les mans de la japonesa.
A sota John Lennon i Yoko Ono devant del Edifici Dakota on vivien
i a les portes del qual va ser assesinat John Lennon
Crowded House – Don’t dream it’s over 1986
El tema "Don’t Dream It 's Over" es una de les millors cançons del grup australià Crowded House i va ser composada per Neil Finn. "No somiïs, això s'ha acabat" va ser classificada per la Australasian Performing Rights Association en el segon lloc entre les Millors Cançons de Tots els Temps a Nova Zelanda i en la setena en les cançons del continent australià. El single es va publicar l'octubre de 1986 i va arribar a la segona posició en el Billboard americà el 25 d'abril de 1987. Es trobava en el seu primer LP titulat "Crowded House". El grup l'integraven en aquell moment Neil Finn (cantant, 
guitarra i piano), Nick Seymour (baix) i Paul Hester (bateria i cors), però també van intervenir en la gravació un munt de músics, entre ells Joe Satriani que va fer cors, Jim Keltner, Noel Crombie, Mitchell Froom, George Bermudez i Tim Pierce. Crowded House es deien inicialment The Mullanes i es van crear el 1985, formant part el guitarrista Craig Hooper, antic membre de The Reels. Neil Finn i Paul Hester havien militat anteriorment a Split Enz un grup on també hi havia Tim Finn, germà de Neil i que anys després s'incorporaria a Crowded House i amb ell gravarien "Woodface". Un altre component del grup va ser Mark Hart (guitarra i piano) que havia estat component de Supertramp i amb ell es gravaria els àlbums "Together Alone" i "Recurring Dream". Per cert que el bateria Paul Newell Hester (a la foto), nascut el 8 de gener de 1959, va aparèixa penjat el 26 de març de l'any 2005 en un parc de Melbourne, s'havia suïcidat. Paul Hester arrossegava des de feia anys una profunda depressió. Crowded House han tornat a reunir-se i aquest any s'ha editat un disc nou.
La banda australiana Crowded House
Patti Austin & James Ingram – Baby come to me 1983
James Ingram és un cantant afroamericà, és a dir negre, nascut el 16 de febrer de 1952 a Akron, Ohio. És multiinstrumentista i a més de cantar, també toca el piano, guitarra, baix, percussió i els sintetitzadors. James Ingram va començar la seva carrera en els anys setanta com a membre del grup Revelation Funk. Aquest tema que escoltem ara en el que canta a duet amb Patti Austin, va ser número U durant 2 setmanes, l'abril de 1983 i es va publicar el 2 de febrer. En total la cançó es va mantenir en llistes durant 11 setmanes. "Baby come to me" va comptar amb la col.laboració de Michael McDonald als cors i la producció de Quincy Jones. Aquest single es va incloure en el LP "Every Home Should Have One" que la cantant de color Patti Austin va publicar el 1981 i era el seu quart àlbum. Patti Austin és una bona cantant nascuda a Harlem, Nova York, el 10 d'agost de 1950 i va debutar molt jove al mític Apollo Theatre, a la ciutat dels gratacels. 
Patti Austin i James Ingram
Chicago – Hard to say I’m sorry 1982
Chicago són, juntament amb Blood, Sweat & Tears i Wheater Report, les bandes més representatives del jazz-rock als Estats Units. Chicago es van crear el 1967 i com us vaig dir en passats programas van tenir problemes pels drets del nom. Inicialment es van anomenar Chicago Transit Authority, però aquest era el nom de l'empresa de transport públic de la ciutat, la companyia de tramvies, i ells es van veure forçats a canviar-lo després del primer disc. Per cert i cosa curiosa, El "Chicago U" perquè ells sempre han numerat els seus discos llevat recopilacions i directes, als Estats Units es va vendre com a doble vinil, però
aquí els directius de CBS no ho tenien clar i van treure dos LP's simples, el primer es va titular "Chicago" i el segon "I'm a man". Ah, el seu segon disc als Estats Units també va ser doble. Tot un repte per a una banda novell. Chicago va estar integrat inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue), Terry Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera (baix i veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven en decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar "Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry" que va pujar ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la popularitat i que ara sona per vosaltres a Un Toc de Rock, demostran que els crítics en massas ocasions: "Quan no posan la pota, es perque l'estan cambian de lloc"
Chicago, una de les millors bandas de jazz-rock de l'historia
Melissa Manchester – Don’t cry out loud 1978
Caràtules de Melisa Manchester i a sota una foto de la noia
Barbra Streisand – Woman in love 1980
D'origen jueu, Barbra Streisand es diu en realitat Barbara, però un error d'impremta en el seu primer disc, va canviar el seu nom artístic. Aquest tema que sona avui a Un Toc de Rock, va ser una composició de Barry Gibb que també va col.laborar en algunes de les cançons del LP "Guilty" de 1980, on s’incluia, aquesta crec que no va ser una d’elles. Barbra Streisand va néixa a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942. És actriu, cantant, compositora, productora i directora de cinema. Destaca per la seva extraordinària veu. Barbra Streisand és la cantant femenina que més discos ha venut a Estats Units. Guanyadora de dos Oscar, quatre Emmy, vuit Grammy, quatre Golden Globe i un Tony. Barbra Streisand va obtenir el premi American Film Institute a tota una carrera al cinema, la Medalla Nacional d'Amèrica de les Arts i la Legió d'Honor francesa. El desembre de 2008 va ser la primera dona directora a rebre el Kennedy Center Honors. Per cert que Barbra Streisand té fama de “devoradora d’homes”.
Barbra Streisand
Dione Warwick & Friends – That’s what friends are for 1985
Per acabà el programa d’avui de Un Toc de Rock us porto aquest tema que compta amb col.laboracions de luxe ja que al costat de la cantant de color Dionne Warwick trobem Gladys Knight, Elton John i Stevie Wonder. La cançó es trobava i donava títul a l'àlbum "That's What Friends Are For" editat el 1985 i recuperat en CD el passat any 2010 i en el qual trobem moltes i bones col.laboracions. Dionne Warwick és cosina de Cissy Houston, la mare de la cantant Withney Houston, encara que en moltes pàgines d'internet es diu que ho és de Withney de qui va ser madrina musical, però no és cert. Durant molts anys Dionne Warwick va gravar cançons de Burt Bacharach, però en els 80 va treballar amb els Bee Gees donant un gir a la seva carrera musical. El seu nom real és Marie Dionne Warrick, nascuda a East Orange, Nova Jersey, el 12 de desembre de 1940, però al igual que a Barbra Streisand, un error d'impremta en el seu primer disc la va convertir en Dionne Warwick. Aquesta cançó va arribar a número U del Billboard en les llistes de l'any 1986.
Dionne Warwick amb Burt Bucharach, Gladys Knight, Elton John i Stevie Wonder
La frase amb què acomiadarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock és un exemple d'aquelles coses que es diuen i després, amb el temps, demostren que vas perdre una meravellosa oportunitat d'estar callat. La va dir Bill Gates que va manifestar en els anys 80 parlant de la memòria necessària per al bon funcionament d'un ordinador personal:
"640 Kb de memòria han de ser suficients per a qualsevol"
Hauria estat molt més bonic calladet.
No vui marxar-me sense fer-vos memoria d'un fet, aquest divendres 13 de gener al Bravium Teatre de Reus i a les nou del vespre, actuarà l'amic Tomeu Penya, es un concert en format acústic i presentan el seu nou treball "Íntim", us el recomano des de Un Toc de Rock.
Des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, tanco la barraqueta per avui i ara foto el camp, però tornaré al proper programa.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa
Link to download the radio program
No hay comentarios:
Publicar un comentario