Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui escoltarem per començar el programa un parell de temes nous, dins del nostre viatge musical en ales d'Un Toc de Rock, un programa que no pretén ser didàctic, només fer un breu recorregut d'una hora per la història de la música, per la nostra banda sonora i que surt a l'aire dues vegades per setmana, amb les seves redifusions pertinents. Jo solsament vui ajudar-vos a recordar, a rememorar bons moments de la nostra vida. Un Toc de Rock és un altra manera d'entendre la música, les cançons, els artistes de l'últim segle i d'aquesta agradable forma, tornar a reviure, a evocar el nostre passat, aixó si, sempre amb els peus a terra. Benvinguts a Un Toc de Rock
Loquillo – Nuestra vecina 2011
José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo té nou disc al carrer titulat genèricament “Su nombre era el de todas las mujeres” amb textes de Luis Alberto de Cuenca i adaptat per Gabriel Sopeña. D'aquest nou treball us he seleccionat per obrir el programa d'avui d'Un Toc de Rock, aquest tema del qual hi ha molt a parlar, sobretot pel ritme que té. Com ja us he dit en diverses ocasions m'agrada consultar als "experts". Em va explicar el meu fill, molt possat amb aixó de les noves tecnologies que hi ha al mercat, de pagament o lliures, diversos loops o bucles (fragments de ritmes i melodies prefabricats) que solen utilitzar alguns artistes amb un sampler i/o seqüenciadors d'ordinador dins el context d'una cançó. Això ve a compte ja que el ritme de bateria que imprimeix Loquillo en "La nostra veïna", em sona al mateix que van utilitzar el duet Malamergo en “Machado me recuerda cerca de 
Soria” fa tres o quatre anys. És una cosa habitual en gent que realitza música electrònica amb bateries virtuals, però poc usual en músics de rock amb bateria físiques i això m'ha cridat l'atenció. De fet no parlo en cap moment de plagi ja que es una pràctica lliure i dupto que Loquillo ni tan siquiera coneixi als Malamergo, solsament és que m'ha sorpres. Loquillo anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. El 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar 
amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que per cert va produïr un dels mes grups, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia vaig organitzar un concert seu a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser que estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Aixó em va ser dit per gent del grup. Us explicaré quelcom que no qualificaria d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el que va dir HG Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les paraules”.
A sota Loquillo y Trogloditas als primers anys del grup
Los Secretos – En este mundo raro 2011
També Los Secretos han tret el esperat nou disc que es va publicar el 28 de setembre passat, després de cinc anys sense editar material nou i d'ell us extrec aquest tema que dóna títol a l'àlbum. Es va gravar en els estudis El Cortijo, a San Pedro de Alcántara, amb producció de Carlos Narea, tot un veterà. La veritat és que amb Los Secretos no puc ser equànime ja que es tracta d'una banda que sempre m'ha agradat. Aquesta és una bona cançó molt en la línia de Los Secretos que quan aquest programa surti a l'aire ja hauran fet un Concert Benèfic acompanyats per la Joven Orquesta de la Universidad de Valladolid, el 10 de desembre al Teatro Real de Madrid, a favor de els Special 
Olympics Espanya. Ja havien actuat anteriorment, el 18 de novembre, a Valladolid. També actuaran a A Coruña i Saragossa. Si entreu a la seva web trobareu totes les dates i places. En els seus inicis, el grup Los Secretos va estar liderat pels germans Alvaro i Enrique Urquijo que ja va morir. Enrique Urquijo Prieto (a la foto) va néixa a Madrid el 15 de febrer de 1960 i va ser trobat mort al portal del número 23 del carrer de l'Esperit Sant, al barri de Malasaña de Madrid, al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. L'Ajuntament de la ciutat ha posat el nom d'Enrique Urquijo a un carrer al barri de Vicálvaro a Madrid. Despres de la seva mort Alvaro es va convertir en líder del grup i a seguit treballan amb Los Secretos i bé. 
A sota foto de l'actual formació de Los Secretos
Fuego – Bluesy friendship 1994
El dia 19 de març de 1993 a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida en aquells temps pel amic Fede Sardà (a la foto), avui a la sala Luz de Gas que dirigeix amb el seu fill, es va instal.lar un estudi mòbil i el grup barceloní Fuego! va gravar un CD titulat "Let 's play the blues" del que us extrec aquest tema. L'àlbum es va gravar en el curs de dos concerts realitzats en dies consecutius i es va editar a finals de 1994 a través del segell AZ Records propietat de Braulio Paz. Va ser un treball de Fuego! ple de qualitat i R & B amb versions i cançons pròpies que també va comptar amb les col.laboracions de Carme Canela, Big Mama Montse, Dani Nel-lo, Julio Lobos, Jaco Abel, Vicente Zumel, Patrice 
Manget i uns quants més. Fuego! eren la banda creada per el guitarrista Joan Vinyals (Barcelona, 1958), al costat de Enric "Nota" Parés, Xavi "Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren un trio. Uns anys més tard Joan Vinyals forma part del grup Arsenik, amb els qui toca música pròpia orientada al Rythm'n Blues i pop. Durant un temps va acompanyà al cantant gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics de Barcelona i va formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i Batiste, Cece Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a la vegada que toca i col.labora amb molt diversos músics com Ramoncín, Luz Casal, Yoko Ono, Zé Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big Mamma, Dani Nel.lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. De fet, quan Joan Vinyals em va regalar aquest CD havia vingut a Reus amb la Dharma.
Joan Vinyals un gran guitarrista català
Vargas Blues Band – Blues Latino 1994
Javier Vargas, nascut a Madrid el 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes. Ha creat diversos grups, entre ells jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha gravat 16 àlbums d'estudi i tres en directe. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és una composició instrumental del propi Javier Vargas i el cantant Jeff Espinoza que inclus van gravar els germans Carlos i Jorge Santana en el seu àlbum "Santana Brothers" i "Blues Latino" donava títol a un CD de la Vargas 
Blues Band que es va publicar el 1994. Un àlbum en què va comptar amb la col.laboració de Chris Rea, Junior Wells, Flaco Jiménez, Agustín Carbonell "Bola", Miguel Morell, Nako Goñi, Ramón Arroyo, Shellah Cuffy, Elena Figueroa i Andrés Calamaro. En aquest CD la Vargas Blues Band l'integren Javier Vargas (guitarres), Jeff Espinoza (cantant), Miguel Ángel Collado (teclats), Pedro Barceló (bateria), Alfonso Pérez (piano, òrgan i cordes), Juan Carlos Mendoza (baix) i Gino Pavone (percussió). Es va gravar en els estudis Trak de Madrid a la tardor de 1993 i la producció va estar a càrrec del propi Javier Vargas. El juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. Va tornar a actuar amb Santana el 1998 a París i Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.
Javier Vargas amb Junior Wells, a sota foto
promocional del guitarra madrileny
Gerard Quintana i Jordi Batiste – Escolta-ho en el vent 1978
És tracta d'un projecte denominat Els Miralls de Dylan, on la parella integrada per Gerard Quintana i Jordi Batiste versionan cançons del gran cantautor nord-americà Bob Dylan. S’incorpora también en aquesta ocasió Francesc Bertran a la guitarra i Simone Lambregts al violí. L’àlbum es va titulà “Sense Reina ni As”, una nova versió del espectácle que van estrenà a finals del 1997 y del que van vendre mes de 7.000 copias. Jordi Batiste va formà part de Els 3 Tambors, Màquina y també del duet Ia & Batiste, apart d’altres projectes i te una bona carrera en solitari i Gerard Quintana fou el cantant de Sopa de Cabra, tenin així mateix una interesant carrera per el seu compte. Ara sembla ser que els gironins Sopa de Cabra s’ha tornat a possar en marxa.Extracte de la cançó
Escolta-ho en el vent
Això amic meu només ho sap el vent.
Escolta la resposta dins el vent.
Quants anys podrà un montanya existir
avans que l'ensorri la mar.
Quant temps la gent haura de seguir
per guanyar-se la llibertat.
Quantes vegades podrem girar el cap
fingint que no ens n'em adonat.
Això amic meu només ho sap el vent.
Escolta la resposta dins el vent.
Mario Prades amb Jordi Batiste, entre ells dos, el
recordat Ia Clua que va morir l'any passat
Racha – Si al menos 1993
Aquest tema es trobava en "Marcando el compás", únic disc que jo recordi, publicat per aquesta cantant de bona, agradable i potent veu. Va ser editat pel segell Avispa el 1993 i si bé va ser editat en versió vinil, poc després el van reeditar ja en CD. La veritat és que l'àlbum de Racha va merèixa millor aceptació comercial de la que va tenir, sobretot per la qualitat del mateix però es van trobar amb el problema habitual en la música espanyola: Companyia petita, pocs diners per promocionar els seus treballs a través de la ràdio-fórmula que és igual a desconeixement per part del gran públic amb el resultat que les vendes no són les que l'artista i el seu disc mereixen. Aquest àlbum de Racha va ser produït per Bernardo Fuster i Luis Mendo, membres del grup Suburbano i la cançó era una composició d'ells. També eren seves la resta de cançons del CD de Racha. En la gravació van intervenir músics d'indiscutible qualitat com Rubem Dantas (congues), Ñete Caruana (bateria), Cuco Pérez (acordió), Álvaro de Cárdenas (baix), Ricardo Rauet (teclats), Lorenzo Sulano (saxo), Belén de Benito (guitarres), Alicia Alemany (cors), al costat de Bernardo Fuster (percussió i cors) i Luis Mendo (guitarres). La veritat és que poc us puc dir de Racha, tret que canta bé i va estar molt desaprofitada.Racha
Suburbano – Mujer sin decoro 2002
Tornem a escoltar a Un Toc de Rock a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i la seva dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i un altre gran cançó, una de les moltes que tenen, "Una mujer sin decoro" i que jo us extrec del seu CD “Los delirios del pirata”, una mena d’ópera rock que ells califican de llibre-disc i es l’historia del pirata Juan Sin Sombra. En aquest álbum van col.laborar Carmen París, Pablo Guerrero, el Reverendo, Enrique Valiño, Imanol, Baldo Martínez o Antón Rodríguez (de Na Lúa), junt a Bidinte (a la foto) al que trovem en aquesta cançó que escoltem ara. La 
veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat . La prova la tenim en la seva discografia que sense ser brutal, Suburbano tenen una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel.lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo 
Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva primera actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent en el barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons. Os explicaré una curiositat, Bernardo Fuster había gravat a Alemanya, l’any 1974, un disc titulat “Manifiesto”, prohibit a Espanya i dedicat a atacar al régim de Franco i a favor de los FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriotic), una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser el moment de fer-ho, no com els asesins bascos que ara diuen que deixan les armes, però no les antreguen ni donen la cara. Bernardo Fuster va gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro Faura i ja hem escoltat alguna de les seves cançons tant a Un Toc de Rock, com a El Temps Passa.
Suburbano
Ricardo Arjona – Mi novia se me está poniendo vieja 2011
El cantant guatemalenc Ricardo Arjona (Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades, va començar el 1984 i ha compost molt bones lletres. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock ens parla de la seva nòvia i manifesta que "S'està tornant vella", però no penseu coses estranyes, és un parlar metafónico ja que la "núvia" a la qual dedica aquesta cançó del seu nou disc "Independiente", publicat el passat 4 d'octubre de 2011, és la seva mare, una mare que com tantes altres, faci el que faci el fill, sempre està aquí, disposada a emparar-lo i protegir-lo, encara 
que no tingui tot l'afecte que ella es mereix o no l’hi diguem mai. Un dels seus millors treballs és "Historias" de 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. A mi una de les cançons de Ricardo Arjona que més m'agraden és "Animal nocturno" que va ser molt bé versionada per Bertín Osborne. "Independiente", el seu nou disc, és un títol molt al.legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis.
El cantant Ricardo Arjona
Celia Cruz – Bolero, bolero 1996
Celia Cruz va ser la Dama de la Salsa, la Reina dels ritmes calents i va encunyar el terme "Azucar" pel seu gran èxit “Azucar negra”. Aquest tema que us porta ara té una lletra que es un compilat de troços de cançons i títuls de diversos boleros, forman tots ells una cançó i es trobava en la banda sonora del film "Como un relámpago" de Miguel Hermoso, una pel.lícula protagonitzada per Santiago Ramos i Assumpta Serna. En la banda sonora es recollien temes de Celia Cruz, Caco Senante, Garibaldi i Esmeralda, encara que els títols de crèdit al CD que va publicar Home Discos, una subdivisió de Manzana, el 1996, estan tan malament explicats que no saps quina cançó interpreta cada un d'ells i has d'anar deduint-lo. Per sort Celia Cruz es identificable inmediatament. De veritable nom Ursula Hilaria Celia de la Caridad Cruz Alfonso, la cubana va nèixa a La Habana el 21 d’octubre de 1925, si bé l’any del seu naixement es ductos. Abans de llançar-se en solitari va formar part de les orquestras Gloria Matancera, Sonora Caracas i Sonora Matancera, també 
va formà part de l’espectacle “Las mulatas de fuego”. El 15 de juliol de 1960, ja començada la revolució cubana dirigida per Fidel Castro, sorgeix un contracte per a la Sonora Matancera a Mèxic. Celia Cruz mai tornaria a trepitjar la seva estimada terra cubaba, tot i la mort dels seus pares i va manifestar que mentre estiguessin vius els germans Castro i el seu règim dictatorial, mai tornaria a Cuba, ni viva ni morta. Va treballar i molt amb Tito Puente i la Fania All Stars. La tarda del 16 de juliol de 2003, Celia Cruz va morir a casa seva, a Fort Lee (Nova Jersey). Després de la seva mort, el seu cos embalsamat, va ser portat a Miami i Nova York, de manera que tots poguessin retre-li homenatge. El seu enterrament va reunir més de 150 mil persones a Miami i similar quantitat a Nova York. El enterrament de Nova York va constituir un dels més grans que es recorda a la ciutat dels gratacels, superant fins i tot al de Judy Garland en l'any 1969. Aquesta cançó i la propera, vull dedicarlas al amic Miguel Sanmartín, de Constantí, fidel oient, apasionat de la salsa i junt a la seva dona Isabel, uns grans bailongos.
Entre aquesta foto de Celia Cruz i la de dalt, a plugut molt, però molt
Francisco Céspedes – Nadie como tú 1998/2004
Francisco Fabián Céspedes Rodríguez, més conegut pel seu nom artístic de Pancho Céspedes és un cantant, músic i compositor nascut a Santa Clara, (Cuba) i nacionalitzat mexicà. El seu primer disc com a solista va ser "Vida loca" editat el 1997. La cançó “Esa vida loca” del mateix álbum, va catapultar a Francisco Céspedes a les llistes d'èxits de tot el món de parla hispana i va cosolidar la seva fama com a cantant de boleros. L’álbum va ser cinc vegades Disc de Platí. Per cert i pels amantans de les anècdotes: Pancho Céspedes va posar la veu en la traducció al castellà del film de Disney "La princesa i el gripau" prestant la seva veu a Louis, un llangardaix trompetista i amant del jazz que viu al pantà. Quan va deixà els seus estudis de medicina es va incorporà com a cantant a l’Orquestra de Pucho López i despres a la Orquesta Cubana de Música Moderna, on va cantar temes propis i peçes d’un estil cubà anomenat “Feeling” que barretga bolero i jazz. Va començar a ser conegut quan Luis Miguel va incloure la seva cançó “Pensar en ti” dins del seu repertori i la va gravar, junt amb altres del cubà. Per cert, existeix un duet de Pancho Céspedes i Presuntos Implicados cantant aquesta cançó “Nadie como tú” i també la va gravar amb Sheyla. Aquesta cançó va estar inclosa també al disc recopilatori “Dicen que el alma (Grandes éxitos)” de 2004.
Francisco Céspedes
Malamergo – Faro en la mar 2008
Quan començàrem el programa us vaig parlar de la similitud de ritme entre la cançó de Loquillo i una del duet Malamergo, escoltarem ara a Malamergo, però amb una altra cançó que ens porten a ritme d'havanera, es tracta de "Faro de la mar", extreta del seu CD "Verdades nombradas" que va editar el 2008 el segell Silva Editorial, propietat del meu amic Manuel Rivera (a la foto feta per Mario Prades a la presentació del llibre de Joan Carnicer)). Un bon treball d'aquest duet integrat per José Hernando i José María Marco, un resideix a l’Aragó i l'altre a Vila-seca, a 
Tarragona i als quals he tingut el plaer d'entrevistar arran de la sortida d'aquest CD i que la veritat és que em va agradar des de la primera vegada que el vaig escoltar. És un bon disc que val la pena recomanar des Un Toc de Rock, amb lletres controvertides unes i simplement bones altres. La lletra d'aquest tema és de Marcelino Blanco i la música de José Hernando, però hi ha textos de Sabina, de l'amic Agustí Gutiérrez que ja no està entre nosaltres i que va ser director de Constantí Ràdio i Altafulla Ràdio i altres poetes, entre ells Gustavo Adolfo Bécquer. Per cert que algunes de les fotografies que il.lustren el CD les va realitzar un jove guitarrista de Tarragona, un noi a qui aprecio molt, es tracta de Robert Hol. 
A dalt Malamergo, foto realitzada durant un concert celebrat a
l'agost de 2006 a la plaça de Joaquín Ibáñez, a Celina, Saragossa.
Al fons el Palau de Quevedo.
Whitney Houston – Siempre te amaré 1992/2001
Acabarem amb aquest gran tema a càrrec de la cantant de color nord-americana Whitney Houston, cantada per ella en castellà. Aquest tema en la seva versió original en anglès titulada "I Will Always Love You" es va incloure en la banda sonora del film "El guardaespatlles" que va protagonitzar la cantant amb l'actor Kevin Costner. Aquest tema, considerat un dels millors en la llarga discografia de Whitney Houston, us el he extrec del CD “Baladas en inglés cantadas en español” que va ser publicat per el mercat sud-americà, en el qual una sèrie de cantants i grups anglosaxons canten els seus èxits en la llengua de Cervantes. Whitney Elizabeth Houston va néixa a Newark Nova Jersey, el 9 d'agost de 1963 i és filla de la cantant de gospel Cissy Houston i neboda de Dionne Warrick, de fet és cosina de la 
seva mare i Dionne va ser la seva padrina musical. Encara que en moltes biografies es diu que Dionne Warrick i Whitney són cusines, això no és cert, ho és de la seva mare. Whitney Houston, té el rècord de ser la dona que ha estat més setmanes en el número 1 del Billboard amb els seus àlbums "Whitney Houston", "Whitney", "Waiting to Exhale" i la banda sonora de "El Guardaespatlles", va estar al primer lloc un total de 50 setmanes. El single amb aquest tema "I Will Always Love You", en anglès, això si, publicat el novembre de 1992, es va convertir en el single més venut per una artista femenina en la història de la música. També va ser número 1 en 32 països i la va fer mereixedora de 2 Grammy i 6 Billboard Music Awards. La veritat és que les drogues van consumir la carrera musical d'aquesta cantant de color que sembla que s'ha recuperat i de fet crec recordar que fa un parell d'anys va treure disc nou "I Look to You". Per cert i abans d'acabar, en el remake del film "The Preacher 's Wife" que va protagonitzar amb l'actor de color Denzel Washington Jr, ens va mostrar la seva capacitat per cantar gospel.
A dalt la cantant i a sota una escena de la pel.lícula
La frase per tancar el programa d'avui és de Rafael Múgica, un poeta conegut pel pseudònim de Gabriel Celaya (Hernani, Guipúscoa, 18 de març de 1911 - Madrid, 18 d'abril de 1991). Poeta de la generació literària de la postguerra, un dels més destacats representants de la que es va denominar "poesia compromesa" i que va dir:
"La poesia és una arma carregada de futur"
Per avui s’acaba Un Toc de Rock, tornarem al proper programa. Ara des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i las emisores de la xarxa de la Federació d’Emisores Locals de Catalunya que emeten el programa, tanco la barraqueta de Un Toc de Rock.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario