El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 31 de octubre de 2011

Un Toc de Rock programa 01-11-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen  d'un enllaç  per  descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Ara començarem Un Toc de Rock escoltant reggae, un gènere que té en Bob Marley el seu màxim exponent, encara que el Rei ens va deixà fa dècades, però amb  tots els anys que han passat, no ha sorgit cap altre intèrpret capaç d'ocupar el seu tron, tot i que en el seu moment es va parlar de Eddy Grant i fins i tot del seu fill, Ziggy Marley. Però avui no escoltarem al Rei del Reggae, no escoltarem a Bob Marley, avui obrirem Un Toc de Rock escoltan a un grup britànic que interpretaven reggae blanc, per tant.

Benvinguts a Un Toc de Rock

UB 40 – Maybe tomorrow 1987

El 1987 es va publicar un àlbum recopilatori titulat "The Best Of UB 40" on, com us podeu imaginar pel títol, es recollien els temes més interessants en la carrera d'aquesta banda multiracial britànica a cavall del ritme jamaicà i el pop, el que li dèiem reggae blanc, creada a Birmingham el 1978 i que segueixen en actiu. Tancant aquest àlbum de UB40 es trobava aquest tema, una versió de l'èxit de The Iveys (la caràtula la teniu al blog), un grup anglés liderat per Peter Ham i que despres van cambiar-se el nom i és va esdevenir en Badfinger i aquesta cançó "Maybe tomorrow" es la que escoltem ara per iniciar Un Toc de Rock, crec que era un tema nou ja que no estava en cap dels  7 LP 's publicats anteriormen per UB40 i a més a més, també va ser el single promocional extret de l'àlbum. El single  va arribar al número 14 a Anglaterra, però no es va classificar als Estats Units. Els components de UB40 eren amics des de la infància i la banda està integrada en els seus inicis per Alastair Campbell al que es coneix com Ali, Robin Campbell, James Brown, Earl Falconer, Norman Hassan, Brian Travers, Michael Virtue i Astro. Van prendre el seu nom del formulari per demanar el subsidi d'atur anomenat "Unemployment Benefit Form 40" (Formulari d'ajuda social per desocupació 40) i és que tots ells es trobaven a l'atur. Els primers instruments els van comprar amb els diners d'una indemnització que Ali va cobrar després d'una baralla que va tindre lloc en un pub de Birmingham. La cançó més popular en la carrera dels britànics UB40 ha estat indiscutiblement "Red Red Wine" que curiosament, tampoc va ser una cançó seva, es tractava d'una versió de la composició del cantant nort-americà Neil Diamond. Ali Campbell, el cantant i líder de UB40, va deixar el grup l'any 2008 i va crear un altre banda que respon al nom de The Dep Band
Ali Campbell que va ser líder del grup UB40

Capital Letters – Alegraos 1980

Els britànics Capital Letters són Danny "Teacher" McKen, Junior "JB" Brown, Roderick "The Dubti" Harvey, Earl "Wizard" Lynch, George "Bulk" Scarlett i Wenty "Country" Stewart. Es van crear a mitjans dels 70 a la ciutat de Wolverhampton, concretament el 1977. Aquest tema amb el qual jo vaig descobrir a Capital Letters, aquesta bona banda de reggae jamaicà va ser publicat en single el 1980, jo el vaig comprar a les rebaixes del Corte Inglés i el tema es titula en realitat "Rejoice", encara que a Espanya es va traduir el títol, tant del tema com el del disc gran que va sortir com "Últimas noticias". Per cert, la portada del single aquí al país va ser diferent de l'original i va estar dissenyada per un amic, Tony Galán que aleshores treballava a Edigsa que és el segell que el va publicar i més tard va passar a ser el dissenyador gràfic de Ariola. La retallada de "diari jamaicà del matí" que es veu en la caràtula, no era tal, i si os fixeu, mirant-la al blog, os adonareu que és un text escrit en català. Us estic parlant de l'any 1980. ¡Vaja amb el Tony! Per cert, era un gran col.leccionista de discos, amb l'avantatge que treballava en una discogràfica. Entre les cançons destacables en la trajectòria de Capital Letters es troben "Smoking mi granja" i "Moonshake".
Els Capital Letters

Desmond Dekker – Israelites 1968

És clar que la primera cançó considerada reggae-ska que es va classificar en les llistes britàniques va ser "Israelites" del cantant i compositor jamaicà Desmond Dekker (St. Andrew, Jamaica, 16 de juliol de 1941 - Londres 25 maig 2006) i la va gravar acompanyat del grup The Aces, en el qual es trobaven Wilson James i Easton Barrington Howard. El seu nom complet era Desmond Adolphus Dacres, aquest tema va ser compost per ell i Leslie Kong, es va gravar a l'octubre de 1968 i va ser una de les primeres cançons de reggae-ska en convertir-se en èxit internacional, tot i el fort accent jamaicà de Desmond Dekker que feia molt difícil la comprensió de les seves lletres per a l'audiència fora de Jamaica. El 1969 va arribar al número 9 del Billboard i va ser número U al Regne Unit, Holanda, Jamaica, Sudàfrica, Canadà, Suècia i Alemanya Occidental. La cançó va aparèixa gairebé dos anys després que Desmond Dekker es fes conegut amb "Rude boy". És clar que uns quants anys abans ja va col.locar en les llistes de mig món, a ritme de reggae-ska, un tema la cantant Millie Small, es tractava del "My Boy Lollipop", però el gènere va ser revalidat definitivament per Desmond Dekker que va morir a causa de un atac de cor. L'any 1987 el grup d'ska català Skatalà va gravar una versió en la qual canviaven la lletra i que van titular “Embolingats”.
Desmond Dekker

ELO & Olivia Newton John – Magic 1980

La Electric Light Orchestra liderada pel cantant i guitarrista Jeff Lynne van compondre la banda sonora del film "Xanadú" i van interpretar les cançons, però en alguna d'elles va intervenir també la protagonista femenina del film, la cantant Olivia Newton John, australiana, tot i haver nascut a Cambridge, Anglaterra, el 26 de setembre de 1948, però la seva família es va traslladar a Austràlia el 1953. El seu avi matern va ser l'alemany Max Born, Premi Nobel de Física. El cas d'Olivia Newton John és curiós. Va començar a cantar a Austràlia, quan funcionava comercialment es va traslladar a Anglaterra i va tornar a començar de zero. En el moment en que la seva carrera estava rellançada en la Rubia Albió, Olivia Newton John va agafa els bàrtuls i se'n va als Estats Units per tornar a començar des del no res i va triomfar. Sobretot en intervenir a la pel.lícula "Grease". "Xanadú" es va filmar dos anys més tard i va ser un altre èxit. A la pel.lícula va comptar amb el veterà Gene Kelly i un jove Michael Beck com parteners, encara que el film, dirigit per Robert Greenwald, és més aviat fluix i només se salva gràcies a la veterania de Gene Kelly i la música de la ELO. De les 10 cançons amb què compta l'àlbum, cinc van ser compostes per John Farrar i cinc per Jeff Lynne, encara que totes elles les interpreta la ELO. També hi ha un duo amb Cliff Richard i un altre amb The Tubes. "Magic", el tema en que acompanyen a Olivia Newton John, va ser número 1 del Billboard durant quatre setmanes i número 32 en el llistat de singles al Regne Unit.
Olivia Newton-John a la pel.lícula "Xanadu", a sota amb Michael Beck

The Blues Image – Ride, captain, ride 1970

The Blue Image van publicar el 1970 el LP "Open", el seu segon àlbum i d'ell us extrec aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, des Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant. No se perquè sempre vaig pensar que era un grup canadenc, encara que tenia els meus dubtes però no, The Blue Image són de Tampa, Florida. La gran cançó en la seva carrera va ser "Ride captain Ride" que escoltem ara i en el segon semestre de 1970 va aconseguir el lloc 4 del Billboard i el primer de la revista RPM canadenca. El single s'havia publicat l'abril del 1970 i el tema va ser compost pel cantant i guitarra Mike Pinera (a la foto) i el teclista Frank "Skip" Kontos que eren membres del grup. A The Blue Image i al costat d'ells, també es trobaven Malcolm Jones (baix), Joe Lala (percussió i veu) i Manny Bertematti (bateria), així mateix va col.laborar el teclista Kent Henry, tots ells grans instrumentistes. Quan la banda es va desfer, els seus components van formar part de grups rellevants com Iron Butterfly, New Cactus Band, Crosby, Stills, Nash & Young, Three Dog Night, Manassas, Chi Coltrane & Bobby Womack i Steppenwolf, entre altres. Mike Pinera (29 de setembre de 1948) quan va deixar a Iron Butterfly, el primer grup de l'historia del rock que va gravar una cançó llarga, "In-A-Gadda-Da-Vida" que durava 17 minuts, tota una cara del LP i que en un capitol de Els Simpson tocava l'organista de l'iglesia quan Bart li va cambiar la partitura. Mike Pinera també va gravar en solitari 

The Band of Holy Joy – Tactless 1988

El grup The Band of Holy Joy es van crear a New Cross, Londres i van estar en actiu de 1984 fins 1993 si bé crec que ara i des de fa tres o quatre anys, tornen a estar a la carretera. The Band of Holy Joy va ser creada per Johny Brown, amb el seu amic Brett Turnbull, però la llista de músics que han passat pel grup seria interminable. Són una banda a cavall del pop i la música celta. "Tactless", possiblement la seva cançó més coneguda, es va publicar en single el 1988 i es va incloure en l'àlbum "Manic, Magic, Majesties", el millor disc en la carrera de The Band of Holy Joy i que va ser publicat un any més tard. Va arribar al lloc set en les llistes britàniques independents. Després de treure aquest disc van escurçar el seu nom i van passar a ser només Holyjoy.
Portada del LP i a sota foto del grup

Carly Simon - You're so Vain 1972

Aquest tema es va publicar el desembre i 1972 i va ser el gran hit de la cantant nord-americana Carly Simon (New York, 25 de juny de 1945) i titulat-se en castellà "Ets tan cregut", es dubtava sobre a qui anava dedicat ja que la lletra de la cançó és molt dura i a l'interfecte no el deixa precisament bé. Carly Simon mai va aclarir qui era el destinatari de les seves paraules, quan se li pregunta sempre evadeix la resposta, però es dubtava entre l'actor Warren Beatty o Mick Jagger. Al meu modest parer jo apostaria pel primer ja que Jagger fa cors en el tema i dubto que Morritos col.laborés en una cançó que el posa a parir, per això suposo que el destinatari de tota la mala llet de Carly Simon va ser Warren Beatty. La cantant i compositora va estar casada amb el també cantant James Taylor, però a aquest sel pot descartar ja que va estar sota tractament psiquiàtric i dubto que això el fes "Tan cregut". El tema es va incloure en el seu tercer LP en solitari que va ser produït per Richard Perry i es va titular "No secrets", l'àlbum va ser Disc de Platí. Entre els músics que participen es troben Andy Newmark (bateria), Klaus Voormann (baix), James Taylor (cors), Linda i Paul McCartney (cors), Bill Payne (òrgan) i un munt més. El single va ser Disc d'Or i està classificat en la posició 72 a la llista de les "Millors Cançons de Tots els temps" del Billboard. Quan Carly Simon va començar a principis dels 60 ella i la seva germana, Lucy, van formar un duet anomenat The Simon Sisters i van gravar dos llargues durades.
Carly Simon

Emerson, Lake & Palmer - Lucky man 1971

Una de les més importants bandes de rock progressiu a Anglaterra van ser Emerson, Lake & Palmer i gairebé amb tota seguretat, aquest tema és el més important en la seva llarga carrera, en la qual van vendre més de 35 milions de discos. Emerson, Lake & Palmer es van formar el 1970 i estava integrat per tres grans músics de l'escena britànica: el teclista Keith Emerson (provinent de The Nice), el baixista, guitarra i cantant Greg Lake (que tocava als King Crimson), i el bateria Carl Palmer (que venía d'Atomic Rooster), van ser una de les primeres bandes en utilitzar el moog i el melotrom. "Lucky man" es va publicar al març de 1971 i va arribar al lloc 48 en les llistes de pop, és una balada escrita per Greg Lake quan tenia 12 anys i va ser gravada, com sol succeir en moltes ocasions, per pura casualitat i només per omplir espai en l'àlbum, però és una de les millors cançons del rock progressiu i compta amb el primer sol gravat de sintetitzador Moog (a la foto de l'esquerra) en l'àmbit del rock. El tema es va extreure del seu primer LP titulat "Emerson, Lake & Palmer" que va publicar el segell Island al novembre de 1970 i que va arribar al quart lloc a Anglaterra i al 18 als Estats Units. Parlant del moog, va aparèixer el 1970 i el Minimoog va ser el primer sintetitzador portàtil. En aquesta època moltes companyies van començar a fabricar aparells de característiques similars que van començar a ser habituals en gravacions i actuacions en directe. Parlant una mica del moog, aquest aparell que samplejaba sons pregravats, va ser un invent de  Robert Moog en els anys seixanta i cal dir que el món del rock es va revolucionar amb la influències d'aquests aparells i sobretot l'ús que li van donar Emerson, Lake & Palmer, però la ràpida evolució de la indústria va fer que a poc a poc aquests primers instruments fossin oblidant, sent substituïts per aparells cada vegada més sofisticats que en els anys vuitanta ja comptaven amb tecnologia digital. Els teclats analògics es van deixà abandonats a les golfes o eren venuts a preus irrisoris com artefactes obsolets. Avui en dia estan buscadisims per els col.leccionistes i els músics nostàlgics, com l'amic Quimet Curull amb el que fem el programa El Temps Passa que es centra en la música espanyola dels anys seixanta i que també escoltare a aquesta emisora.

Clarence Clemons - The sun ain't gonna shine anymore 1985

El gran saxofonista Clarence Clemons va morir el passat 18 de juny de 2011, a Florida, a causa d'un vessament cerebral. La seva última aparició va ser en el vídeo "The Edge of Glory" de Lady Gaga. Clarence Clemons va néixa l'11 de gener de 1942 en Norfolk, Virginia. Va ser component de l'E Street Band de Bruce Springsteen. Sempre s'ha parlat de les excentricitats dels artistes en les seves gires, Clarence Clemons era l'únic membre masculí de la E Street Band que gaudia d'un camerino privat. En ell, demanava que hagesin sempre galetes Carr's Water i Caviar de Beluga. Addicionalment, Clemons demanava també un pollastre sencer, rostit i servit puntualment a les 9,45 del vespre, durant cada actuació amb la banda. També va treballar amb Gary U.S. Bonds i amb ell que va gravar dos àlbums. Aquest tema es va gravar per al LP "Hero", editat en solitari el 1985 i és una versió de l'èxit de The Walker Brothers que a Espanya i en castellà van versionar Los Mustang.
Clarence Clemons i Bruce Springsteen en directe

Crowded House - Four seasons in one day 1992

Van començar sent The Mullanes i el 1985 es van convertir en Crowded House. Aquesta cançó la van compondre els germans Finn, pensant en Melbourne, la ciutat australiana coneguda com la ciutat de les quatre estacions i d'aquí el títol. La cançó va aconseguir el lloc 26 a la llista de singles del Regne Unit i el 47 en les australianes i es va publicar el juny de 1992. Inicialment havia de incloure en el seu disc de debut, però finalment va quedar aparcada fins al 1991, quan la van incorporar al "Woodface", el seu tercer àlbum i que es va publicar el 2 de juliol de 1991. Crowded House va ser un important grup de rock australià / neozelandès, que va estar en actiu entre els anys 1986 i 1996. Liderada pels germans neozelandesos, Neil i Tim Finn. Neil Finn va ser el compositor de la majoria dels temes, i la veu, a més de guitarra del grup. El seu germà Tim era l'altre compositor i el pianista. Paul Hester era bateria fins que es va suïcidar penjant-se d'un arbre en un parc a prop de casa seva, el 26 de març de 2005. Nick Seymour tocava el baix i Mark Hart que havia estat component de Supertramp, el piano i guitarres. El grup Crowded House es va desfer, però el 2006 els germans Finn ho van tornar a posar en marxa. Aquest tema es va recuperar per a un àlbum gravat en directe i titulat "Farewell To The World" que es va publicar el 2006.
Crowded House

Annie Lennox - Why 1992

Annie Lennox va néixa el 25 de desembre de 1954 a Aberdeen, Escòcia i abans de llançar-se en solitari havia format part del duo Eurythmics al costat de Dave Stewart, però anteriorment tots dos havien estat components del grup The Tourists. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar en single i es trobava en el seu àlbum de debut en solitari "Diva", editat el 28 d'abril de 1992. L'àlbum va debutar directament en el número 1 de les llistes angleses i ha venut més d'1 milió dues-centes mil còpies al Regne Unit, sent 4 vegades Disc de Platí. També va ser èxit als Estats Units, encara que només va arribar a la posició 30, clar que les seves vendes van superar els dos milions de còpies. "Why" és una composició de Annie Lennox i Peter-John Vettese que va ser el teclista de Jethro Tull entre els anys 1982 i 1985 i la cançó va aconseguir la cinquena posició a Anglaterra. La veritat és que en la carrera de l'escocesa Annie Lennox destaca la cançó central de la banda sonora de "Dràcula" i "Into the West", un tema escrit per a la banda sonora del film "El Senyor dels Anells: el retorn del Rei" que el 2004 va guanyar tant el Globus d'Or com l'Oscar a la millor cançó original.
Caràtules de Annie Lennox, abaix una foto

Beyonce – At last 2008

Des de la banda sonora del film "Cadillac Records" us porto, tal com us vaig prometre fa una o dues setmanes, a Beyonce interpretan de forma extraordinària aquesta versió del clàssic de Etta James, paper que ella interpreta en la pel.lícula i que a més a més, va ser produïda per ella mateixa. Aquest film es l’historia del segell Chess Records, el creador del anomenat dins del mon del blues “So de Chicago”. Leonard Chess, el propitari del segell, va entendre a Etta James com una cantant de balades amb un potencial per al blues i va innovar el concepte de R & B, en la gravació original d'aquest tema per l’Etta, feta el 1961, va fer que la acompanyés una orquestració de violins, tan al enregistrament d'aquesta cançó, com a "Trust in me", cosa que era tota una novetat en el mon del blues. Beyonce fa una bona interpretació com a actriu i com a cantant de l’Etta James. El seu nom complet és Beyonce Giselle Knowles i va néixa el 4 de setembre de 1981 a Houston, Texas. Va començar formant part del grup Destiny's Child, al costat de Kelly Rowland i Michelle Williams. "Cadillac Records" es va estrenar el desembre del 2008 i com os deia, era la història, molt romàntica i novelada, aixó si, del segell Chess Records, amb els actors Adrien Brody i Jeffrey Wright, a part de Beyonce. La veritat es que la banda sonora es genial.
Beyonce a una imatge de la pel.lícula "Cadillac Records"

Billy Paul – Me and Mrs Jones 1972

El cantant de color Billy Paul ja havia gravat en solitari, però quan va tornar de la mili va passà a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, un dels més representaius del anomenat “So Philadelphia”, però Billy Paul de seguida va tornar a gravar en solitari. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número U durant tres setmanes, a l'any 1972, a les llistes del Billboard. El single va vendre dos milions de còpies i li va permetre a Billy Paul guanyar un Grammy en la categoria "Millor intèrpret masculí de R & B". A ell també el van encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixa en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul i R & B. El seu nom real era Paul Williams. Aquest bon cantant de color ja mai va tornar a tenir un altre èxit igual, si be a anat treien álbums molt interesants i degut a la seva esplèndida trajectòria és considerat avui en dia una de les figuras més importants del soul americà.
Billy Paul

I arriba el moment d'acomiadar per avui Un Toc de Rock i ho farem amb una frase que va dir el metge, escriptor i dramaturg rus, enquadrat en el corrent naturalista i considerat el mestre del relat curt, un dels més importants escriptors de contes de la història de la literatura, us parlo d'Anton Txèkhov (Taganrog, Rússia, 17 de gener de 1860 - Badenweiler, Alemanya, 15 de juliol de 1904) que va dir:


"La medicina és la meva dona legal, però la
literatura és la meva amant"

Per avui tanquem Un Toc de Rock, des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l’Hospitalet de l’Infant, fins el proper programa que sigueu bons i bones.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario